L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

La tieta Paula li oferia més detalls del seu pla.
-No t’has de quedar embaraçada de veritat. Tan sols li ho hem de fer creure.
-No, no, no... - va començar a repetir la noia en veu baixa circul·lant per l’estança.
Estava tan atònita que encara va requerir uns minuts més per a jutjar la veritable
naturalesa d’aquell pla.
-Es pensarà que sóc una perduda i, a més, no es pot obligar a algú a casar-se. Com li puc
fer una cosa així ? És una bogeria, és espantós.
S’embrancava en elucubracions. Estava esparverada.
-Què et pensaves ? Què seria fàcil ? El risc i el preu són alts. Estàs disposada a intentarho
?
Les paraules de la Paula eren perverses i alhora brillants. Segur que les guiava el diable
però no es podia negar que havia trobat una fórmula infalible. Havia fet possible el que
semblava impossible.
-No m’estima. Fer-li això és destruir-li la vida- al·legà la Natàlia. Seria injust i maligne i
desafiaria totes les lleis de Déu. Es menyspreava a sí mateixa pel sol fet d’estar-ho
mesurant.
-Pots aconseguir que s’enamori de tu. Mai no se li passaria pel cap però si us caséssiu,
amb el temps, podria fer-se a la idea. Ets una dona i ni ell pot escapar a aquesta realitat.
La Paula ho havia meditat amb molta objectivitat. Coneixia al seu germà i coneixia a la
Natàlia. Si no cregués que aquell diabòlic pla podia acabar donant resultats, no l’hauria
ni plantejat. No era una sàdica ni una ximple i estimava a en David Biern més que a
ningú. I tot allò la Natàlia ho sabia. Però la seva conciència li martellejava el cap i li
oprimia el pit. Era ella la mena d’escurçó capaç de fer res semblant ? En David Biern
l’havia fet educar en les idees més enaltidores i l’havia consentida per a que li acabés
fent allò ? Tant desagraïda, pèrfida i egoïsta podria arribar a ser ? Però l’amor era una
força devastadora i la menor possibilitat de tenir-lo resultava tan temptadora.
-Quan estigueu casats li dius la veritat i, a partir d’allí, que sigui el que hagi de ser.
Aquell era el colofó de tota la trama i la Paula ho havia dit prenent aire i sense que la
veu li fimbregés. Tot tenia una lògica perfecta, que a la pràctica funcionés o fallés ja
escapava de les seves mans.
-La pregunta només és una, Natàlia. És la pregunta de sempre- resumia la dona -, faries
una bogeria com aquesta per amor i n’assumiries les conseqüències?
La ment de la Natàlia era un mar de vacil·lacions. Oscil·lava des del rebuig més taxatiu
a la momentània seducció per aquells cants de sirenes. Per una banda, només veia
obscuritat. Per l’altra, veia una porta. Estava tancada amb pany i clau però, per primera
vegada, hi havia una porta. El bativull dins el seu cap era abraonador.
-Però m’odiarà, em detestarà i no m’ho perdonarà en la vida.
-Que t’ho perdoni o no serà cosa teva.
La Paula li somrigué amb la condescendència d’una dona amb molta més experiència
que ella i afegí -Almenys podràs fer la lluita.
La Natàlia estava atordida però aquelles paraules se li quedaren grabades a la ment: “Fer
la lluita”.
25