L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

tall de coca a mig acabar. No podria empassar res més veient el caire que havia pres
aquell retrobament.
-Què voleu que us digui, tieta ? Cap dels joves que conec no m’interessa.
-Ni els que coneixes, ni els que has conegut... Són dotzenes els que s’han interessat per
tu i sempre els has defugit. No t’entenc.
La Natàlia no sabia què més dir.
-Ha arribat l’hora de que facis un esforç per freqüentar més gent. Hi ha uns quanta joves
molt prometedors que podrien ser els candidats perfectes. Hauràs de prendre una
decisió. És el que jo penso i el teu padrí també.
-El meu padrí ?- repetí la Natàlia amb ansietat.
-Es preocupa per tu com jo mateixa i sap que el millor que pots fer és casar-te.
No li importava mentir perquè estava segura d’estar fent el que calia. A més, sabia que
la Natàlia temia massa a en David per a demanar-li explicacions. No el temia perquè fos
un home inflexible i adust, com tothom pensava, sinó per tot el contrari. Temia perdre el
seu afecte si el decepcionava o contrariava perquè ell era el seu exemple de sabiduria i
ponderació. Havia après dels seus valors i l’admirava profundament. El tenia dalt d’un
pedestal.
La Natàlia va agafar el gerro d’aigua fresca i se’n va servir un bon got. Mentre en feia
un glop, observava la font. Podia passar molta estona asseguda sobre la pedra humida
contemplant els peixos vermells nedar amunt i avall tranquil·lament.
-Estàs segura que no m’amagues alguna cosa ?- insistí la Paula amb la desconfiança del
gat vell.
-I tant que no- respongué la Natàlia amb un posat molt marcit.
La Paula es va decidir a confessar-li els seus darrers moviments. Tard o d’hora, la noia
també se n’assabentaria.
-Em vaig prendre les atribucions que em pertoquen com a única dona responsable de tu
i vaig anar a veure a la teva amiga Sara.
-A la Sara ?
La noia no es podia ni imaginar que hagués arribat tan lluny.
-En la seva defensa t’he de dir que és una bona aliada perquè no li vaig treure res de res-
lamentà la dona obertament.
La Natàlia havia conegut a la Sara Salom a l’Acadèmia March als tretze anys i havien
congeniat de seguida. Pràcticament, era l’única amiga de veritat que tenia.
-Però, tieta... - balbucejà desconcertada.
La Paula acabava de descubrir que en David s’apropava a la glorieta. S’havia reunit
amb el masover a les set del matí per a parlar sobre els afers de la finca i havien
esmorzat plegats. Aleshores, es dirigia a saludar-les.
-Ara fes el favor- li advertí dissimuladament -, el teu padrí ve cap aquí. Ja saps que
aquests temes l’incomoden.
La Natàlia va canviar la seva cara de pomes agres de forma immediata per a que en
David no es percatés de res.
-Bon dia. Com va tot per a les dames ?
La Natàlia s’havia posat d’empeus per a saludar-lo amb molta educació.
-Seu, si-us-plau. Quantes vegades t’he dit que no t’aixequis ? No som a l’exèrcit-
bromejà en David. Molts cops es preguntava com tan sols uns quanta mesos a
l’Acadèmia March podien deixar una empremta tant profunda. Encara recordava com li
havia costat treure-li el costum de dir-li “senyor” contínuament.
En David va deixar sobre la taula la pila de papers i llibrets que duia a les mans.
-És tot el que em vas demanar.
10