L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL VIII
A l’hora de sopar, la Paula va fer avisar al seu germà de que no els acompanyaria. El
trajecte a Santa Clàudia i el botorn de tot el dia l’havien desganada. Es dirigia a la seva
cambra per a retirar-se a descansar, quan va coincidir a les escales amb la Natàlia que
tot just baixava per a acudir a l’àpat puntualment.
-No veniu a sopar, tieta ?- li preguntà, les dues detingudes a l’ampli descanset de les
escalinates.
-Estic esgotada. Me’n vaig a dormir.
-Que passeu una bona nit- li desitjà la noia amb un somrís.
Abans no marxés, la Paula li féu un important anunci.
-Demà al matí el meu germà parlarà amb tu.
La Natàlia es va agafar fort a la barana.
-Amb mi ? De què ?
Tenia veu de golatrencada i escoltava un so lleuger i estrany dins del seu cap. Era com
un mer tintineig molt llunyà però el distingia clarament. Sonaven campanes de glòria
per a la tieta Paula.
La dona va seguir ascendint escales amunt mentre la Natàlia continuava apegada a la
barana. No podia deixar d’acudir a sopar i ho féu d’esma sense treure’s del cap el
comentari de la Paula. Sortosament, la Georgina Parisi se sentia més recuperada i ja es
trobava a taula amb un plat d’arròs blanc al davant. Va ser una benedicció comptar amb
la seva presència.
Rosegada per la impaciència, a penes va menjar i va aprofitar la mateixa excusa que la
Paula per abandonar la taula abans d’hora un vespre més. La majordoma estava
informant a en David sobre algunes de les deficiències que havia observat a la casa i
oferint-se per a supervisar les bodegues i els rebosts. La va deixar embrancada en les
seves estufades crítiques, altrament certes, i al seu padrí escoltant-la pacientment.
Gairebé va córrer fins a l’habitació de la Paula i en va esbatanar la porta sense ni tan
sols trucar. Ella encara estava pentinant-se els cabells davant del tocador embutida en la
seva cenyida camisola de seda.
-Què és el que m’ha de dir el padrí ?
-Entra i tanca la porta, si-us-plau- li indicà la Paula. Aquell comportament de la Natàlia
ja començava a resultar més que estrany.
-Demà marxaràs cap a Luca amb mi. Agafarem el tren de la tarda a Planells i des d’allí
fins a casa.
-No penso marxar d’aquí- li digué amb un accés de ràbia. La Paula l’escrutava a través
del mirall daurat. Havia deixat el raspall i girat el cap per a mirar-la directament. Una
llarga i sinuosa cabellera li inundava les espatlles.
-Què significa això ?- li reclamà sorpresa i enutjada.
La Natàlia es va llençar als seus peus aleshores per a suplicar.
-No em féu marxar d’aquí, si-us-plau. No em féu marxar.
Els ulls se li havien omplert de llàgrimes per aquella desagradable contenda amb la seva
tieta.
-Què és el que et passa, criatura ?- li demanà la dona amb una arruga al front de pura
inquietud. Aquell inesperat desconsol de la jove li havia encongit el cor i no sabia què
pensar. Començava a estar espantada.
-Què t’està passant ?
La Natàlia li agafava les mans molt fort. Procurava contenir el plor i parlar amb
serenitat.
-És tan difícil d’imaginar ?- li preguntà la Natàlia sentint-se perduda. Ja no podia
17