L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XXXVI
Dos dies després, la Natàlia va baixar molt aviat a l’hora d’esmozar. Volia parlar amb el
seu espós abans no marxés perquè sabia que no tindria una altre oportunitat en tot el dia.
Per fortuna, ell encara era assegut a taula prenent-se una taça de cafè. Hi havia estat
pensant i havia decidit fer-los un regal molt especial a les voluntarioses noies del taller
de costura de les monges carmelites. Amb la inestimable cooperació de la seva tieta
Paula, pretenia convèncer a Madam Marie Chantal de que els fes una visita. També li
encarregaria que els confeccionés un vestit a cadascuna, alguna cosa que, per una
vegada, les fes sentir com el que eren; autèntiques dames. Quan la Natàlia havia
complert els vint-i-un anys i esdevingut major d’edat, li havia demanat al seu tutor legal
fins aleshores, en David Biern, que seguís administrant el seus béns. Ningú era més
capaç ni més confiable que ell. El seu pare li havia deixat en herència una important
suma de diners i també accions, la casa de la capital i un edifici de cinc plantes al rovell
de Luca que li donava bons rèdits en forma de lloguers. En David no havia permès que
ella en toqués mai ni un sol cèntim i, tot plegat, s’havia anat acumulant en forma
d’estalvis per al futur. L’advocat sovint feia donacions en nom de la noia a la Casa de la
Caritat i a altres centres però sempre amb els seus diners.
-Podem parlar sense hostilitats ?- li demanà la Natàlia en entrar al menjador.
En David la va mirar amb una cara que semblava recordar-li que si hi havia hostilitats
no era per culpa seva.
La Natàlia es va seure en una cadira de la taula i va agafar una magdalena. Sobre les
estovalles immaculades, hi havia un vol amb un deliciós codonyat que havia fet la Paula
i que l’advocat ni havia tastat.
-M’agradaria treure una quantitat de diner dels meus fons- l’informà la noia amb molta
precaució per a no enrarir un ambient, per uns moments, saludable.
-Per què ? Sempre m’he fet càrrec de les teves despeses- manifestà en David passant-se
el tovalló pels llavis havent acabat el cafè.
-Però ja no vull que ho segueixis fent- expressà la Natàlia intentant parlar amb humilitat
i no amb altivesa. No volia adoptar una paper de falsa dignitat que, sens dubte,
molestaria a en David. Senzillament, desitjava fer ús dels seus propis diners. Tanmateix,
els seus esforços foren en va.
-Ara tens escrúpols ?- notà en David amb perplexitat.
La Natàlia no pensava plorar ni tampoc ho va fer però la pròpia tensió li féu saltar dues
llàgrimes de cop i volta. Ni tan sols se li havia accelerat el pols, només havien estat dues
llàgrimes traïdores i odioses que havien vingut a enllotar el poc orgull que li quedava.
Va seguir menjant-se la magdalena tranquil·lament i maleint aquelles reaccions
químiques que escapaven a la seva voluntat.
En David va esperar uns minuts abans d’aixecar-se de la taula. En el fons, es moria de
ganes de dir-li que ho sentia però no ho va fer. Havia estat injust i ho sabia. La Natàlia
sempre s’havia destacat per ser una noia honorable i honesta, la que mai faria res
indegut. Era compassiva i generosa i incapaç de perjudicar a ningú. No era vanitosa ni
presumida ni capriciosa quan hauria pogut ser la dona més fàtua de Luca. En David no
n’havia tingut un sol motiu de queixa des que la coneixia.
68