L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

situació que mai no hauria gosat ni somniar. Li tenia molta enveja a la Joanna però,
quan vaig anar a viure amb ells, molt aviat em vaig adonar que el seu matrimoni no
existia. En part, allò era un consol. I que Déu em perdoni però, quan va morir, el cel es
va obrir per a mi un altre cop. Sé que he pecat de pensament i que no em mereixo la sort
que tinc de comptar amb el seu respecte. Ell té un gran concepte de mi i ja veieu com
sóc en realitat.
Escoltant aquelles revelacions la Paula començava a sentir-se marejada.
-Sé que no tinc cap possibilitat. Ell no serà mai per a mi. Només us demano que no em
separeu del seu costat. Si Déu vol, mai no es tornarà a casar i no l’hauré de veure en
braços d’una altra dona. A la meva manera, seré feliç.
Escoltar uns mots tant carents d’ambicions i conformats en boca d’una dona tan jove i
hermosa, que podia aspirar a tot, resultava sumament trist.
-Us he decebut molt, oi tieta ?- li demanà amb un somrís llànguid que es volia fer
perdonar.
S’havia deixat caure sobre el llit i desviava la mirada, avergonyida.
-No és això- intentà explicar-li la Paula -, és que el meu germà està vetat per a tu. És
una relació impossible. Sempre t’ha vist com una filla i mai et podrà veure com una
dona. A més, els seus principis no li permetrien mai ni plantejar-s’ho i socialment seria
un suicidi.
Repetia coses que la Natàlia coneixia de sobres. No els calgueren massa més paraules
per a comprendre’s mútuament. La Paula seguia astorada però la incredulitat s’havia
tornat tendresa i compassió.
-Déu meu, encara no m’ho puc creure- mormolà duent-se la mà al front. Mantingueren
un llarg silenci. Tot sovint, la vida podia ser desoladora però la Natàlia no semblava
queixar-se. Tan sols volia conservar el que tenia.
-Si-us-plau, tieta- pronuncià finalment. Li implorava amb els ulls que l’ajudés.
La Paula féu un gest amb la mà que ho donava per descomptat. Preferia no parlar
perquè no estava segura de no arrencar a plorar. S’havia imaginat a la Natàlia tants cops
vestida de blanc i avençant cap a l’altar, radiant. Fent i sentint tot allò que ella no havia
pogut fer ni sentir. Per què el destí era tan despiatat ? Sota la seva aparença dolça i
delicada, la Paula sabia que hi havia una Natàlia forta i determinada, que estava segura
dels seus sentiments i res no els faria mutar. La seva vida no tenia retorn. Havia escollit
un camí que no duia enlloc.
Passada una estona de quietud, els seus cors havien començat a bategar amb normalitat.
Quedaven les papallones a l’estómec i el cap entossudit en no parar de pensar i pensar.
Necessitaven dormir i deixar passar les hores per a recuperar una certa normalitat.
La Natàlia va abandonar la cambra de la seva tieta sense dir res i va creuar el passadís.
Un cop al seu llit, es va estirar com si no ho hagués fet en segles i va respirar
profundament. Va tancar els ulls i, com sempre, la primera inatge que va veure va ser el
rostre del seu padrí. Podria amb allò i amb molt més.
19