L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XIX
El dimarts, en David Biern va anar al bufet abans de les set del matí i es va tancar al seu
despatx. Els passants, la resta del personal i el propi August no s’adonaren de la seva
presència fins a quarts de deu del matí. Tots havien cregut que, per alguna misteriosa
raó, s’absentava de la feina aquell matí. A partir de llavors, va anul·lar les visites i els
compromisos de tot el dia.
Passades les dotze, abans de marxar a dinar, l’August Pascal va decidir fer-li una visita.
Des de que el coneixia l’havia vist absort en algun tema fins a l’extrem de passar la nit
en vela al seu despatx però mai no havia deixat d’atendre a un client. És més, recordava
que en una ocasió, malalt de pulmonia i a quaranta de febre, havia rebut a en Guido
Randuà a casa seva. Aquella mena d’indiscrecions desagradaven molt a un home tan
respectuós com en Pascal però també era cert que mostrar-se indiferent davant d’una
actitud tan estranya hauria estat fins i tot descortès.
En Pascal va trucar a la porta i en David li va donar pas amb normalitat. Al mateix
àmpit de la porta, l’home es va limitar a treure una mica el cap. No volia entrometre’s
més d’allò imprescindible.
-Et puc ajudar en alguna cosa abans de marxar a dinar ?- es brindà.
-El cert és que sí.
En funció de la resposta, en Pascal va entrar a l’estança i va tancar la porta darrera seu.
Estava diligentment disposat a atendre la petició del seu amic.
-T’he de demanar un favor. Em caso el diumenge amb la Natàlia. Vols ser el meu
testimoni ?- li plantejà mirant-lo de fit a fit. Com més grans eren els problemes, més
serè es mostrava en David. Era la mena de persona que no perdia mai la compostura per
res.
En Pascal havia esdevingut un monument a la perplexitat.
-Quina Natàlia ?
Va trigar uns segons però, a tenor de les circumstàncies, va trobar per sí mateix la
resposta.
-La Natàlia ?
En David sabia que tard o d’hora la veritat estaria en boca de tothom i preferia que el
seu amic no ho hagués de saber per tercers.
-Està esperant un fill meu- li féu saber amb molta naturalitat.
-Un fill teu ? Què estàs dient ?
-El que sents.
-Doncs, no m’ho crec.
Va ser l’única frase d’en Pascal al respecte. Va sortir del despatx d’en Biern per a
concentrar-se en els seus afers. Ni l’un ni l’altre parlaven mai de temes personals més
enllà d’allò estrictament imprescindible. En David comptaria amb el suport
incondicional de l’August Pascal i sense preguntes.
36