L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XX
També el mateix dimecres, la Natàlia va escriure una extensa carta a la seva àvia on li
donava la notícia del seu casori i li explicava el gran amor que sentia pel seu padrí.
Necessitava que la seva àvia ho comprengués i no pensés malament d’ell i, sobretot,
necessitava posar-ho sobre paper. En alguns moments, el que estava fent li feia perdre la
noció de la realitat. Havia d’esmerçar un esforç tan gran en evadir-se de la horripilant
realitat que estava desorientada. Aferrar-se a les paraules era una forma de recordar el
poderós motiu que la movia, per sobre de la decència, a executar aquells actes
menyspreables.
Després, va enviar una nota a la seva amiga Sara per a anunciar-li la seva visita
d’aquella tarda. A les sis en punt va sortir de casa com una perfecta dama, amb els
guants i el barret de seda opalí. I amb la millor predisposició, va fer un passeig fins al
casc antic. Els Salom vivien en un palauet medieval situat en ple call de la ciutat. Eren
una de les famílies jueves més antigues i respectades de Luca. La Natàlia sempre havia
adorat aquella construcció. Era tan hermosa i sòbria, encabida en aquell barri immutable
habitat per les nissagues fundadores de la ciutat. Tenia un pati interior d’ensomni i les
finestres gòtiques allargades com les de les il·lustracions dels contes de princeses i
cavallers, dracs i fades. Però el que adorava per sobre de tot, era el que es respirava dins
d’aquella casa. Amor, alegria i bondat. La Sara tenia pares i germans i també infinitat de
parents. El lloc sempre era ple de gent i de rialles. Un munt de nens solien jugar al pati i
córrer per la casa sense que ningú els reprengués. Allí tothom hi era benvingut i, quan la
Natàlia hi arribava, sempre la rebia algú amb els braços oberts i un somrís hospitalari.
Entre aquells murs immensos s’hi sentia segura com dins d’una muralla gelosament
cel·lada per mil arcàngels.
La senyora Salom la va fer passar a la sala d’estar on hi havia una taula servida amb el
berenar. La Sara va donar a la seva amiga un calorós bes de retrobament tot confessantli
que es moria de ganes que arribés per a poder tastar els panets amb formatge i la
taronjada. Encara feia molta xafagor i venien de gust els àpats livians.
-Com estàs, estimada ? No t’he vist en gairebé tot l’estiu- li reprotxà de seguida
l’amfitriona amb cordialitat. La Natàlia havia volgut anar-la a trobar abans no li
arribessin els primers rumors.
-I tu ? I el teu promès ?- s’interessà la convidada.
La Sara Salom s’havia compromès feia tan sols tres mesos amb un membre de
l’aristocràcia. En Jofra Descamps estava emparentat amb els comtes de Ciutat Pia, els
principals propietaris de terres i immobles del país, i era un descendent directe d’Eudald
de Bareny, el darrer monarca en governar abans de la instauració de la república. La
d’ells havia estat una història complicada i polèmica però havia triomfat la tenacitat
d’ambdós. La Sara era una de les poques persones que coneixia amb la grandesa
d’esperit suficient per a fixar-se en un home cec. A partir d’allí, l’afecte havia anat
creixent entre ells fins a convertir-se en un amor virtuós i sincer.
Servint a la Natàlia un panet i una got de taronjada amablement, la Sara començà a fer
safareig de comares.
-Saps que l’Hèctor Pastrana em va preguntar quan tornaves del camp ?- li comunicà
arquejant les celles -. Li vaig dir que feia setmanes que eres aquí però que, com que ets
una amiga molt desagraïda, ni tan sols m’havies vingut a visitar.
Bromejava devorant el pa i el formatge donat que es trobaven soles i es tenien tota la
confiança.
La Natàlia li va dedicar un esguard abatut. No podia fer un sol mos de l’apetitós berenar
i va prendre només un glopet de taronjada per a no resultar maleducada.
37