L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XVI
A les vuit en punt del matí, va sonar el gran rellotge de pèndol del saló principal. Feia
molts anys que la Paula no l’havia escoltat a aquella hora. Quan es quedava a la casa
Biern, dormia a l’altre extrem de l’edifici i mai no es llevava tan aviat. Aquell dia, en
David ja l’havia feta cridar abans de l’esmorzar. Semblava evident que ningú tindria
ganes de menjar aquell dejorn.
La porta de la biblioteca era just la contígua a la del saló. Quan en David va entrar a la
gran sala, procedia d’allí. Hi duia vàries hores llegint perquè gairebé no havia dormit.
-Per què no has entrat a la biblioteca ?
-No et volia interrompre.
-Estava llegint.
En David era una persona pacient i de modals impecables però, de vegades, quan estava
centrat en alguna cosa, hom sentia aprensió de destorbar-lo. Era com si tota cautela fos
poca davant d’una ment privilegiada com la seva. A la universitat havia participat en
concursos de càlculs matemàtics i, malgrat no ser la seva especialitat, havia resolt els
problemes a més velocitat que molts científics i investigadors del campus. Era allí on
havia començat a guanyar-se la fama de ser un home de monstruosa intel·ligència.
-Si vol, em casaré amb ella.
Era una actitud obligada per a un cavaller i la Paula sempre havia sabut que el seu
germà ho interpretaria com un deure sagrat. Protegir a la Natàlia i al seu fill de la
deshonra estava per sobre de qualsevol altra consideració. Els seus desitjos o interessos
quedaven en un segon terme i el seu desprestigi personal era un mal menor.
-Estava segura que la treuries d’aquest embolic- sospirà la Paula.
Malgrat ser l’única solució, en David ho sentia molt per la Natàlia.
-Lamento molt que les coses li hagin anat així.
-És més del que es mereix en aquests moments- certificà la Paula amb duresa
interpretant el seu paper a la perfecció.
En David no hi estava gens d’acord.
-Es mereixia un matrimoni de debò- discrepà -, però ara la prioritat és el fill que espera.
Volia assegurar el futur de la criatura per sobre de tot.
-Prefereixes que li ho digui jo ?- es brindà la Paula.
-No, li ho diré personalment.
-La faré avisar.
-Ja ho he fet.
En aquell precís instant la Natàlia va trucar a la porta. No havia sentit cap fragment de la
conversa perquè es tractava d’una porta de roure massís.
La Paula Biern va apressar-se a obrir perquè tenia la intenció de deixar-los sols. Ella i la
Natàlia van disposar d’un segon per a creuar sengles mirades. Va ser més que suficient.
-Disculpeu-me- s’excusà la Paula abandonant la sala amb molta discreció i tancant la
porta darrera seu.
La Natàlia tenia el cap baix i les espatlles encongides. No gosava mirar enlloc. Feia
molts dies que no veia al seu padrí i es moria de ganes d’observar-lo d’amagat com
havia fet tantes vegades sense que ell ni ho sospités. En aquells moments, la sola
presència de l’advocat li cremava la gola i els ulls. Tenia les parpelles ardents i no podia
articular paraula.
-Com et trobes ?- li preguntà en David abans que res.
Ella va restar en silenci.
-Vols seure ?
Al saló hi havia luxoses butaques folrades de vellut, cortinatges de caríssimes teles
32