L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL IV
Quan la Natàlia va tornar de vila, la Paula era asseguda a la glorieta del pati de les
moreres. S’hi havia fet servir l’esmorzar i gaudia d’aquell racó tan deliciós a la vora de
la font. Eren les deu tocades i el sol ja començava a cremar. El dia prometia ser molt
bleïdor i no corria ni un bri d’aire però el mer soroll de l’aigua refrescava.
-Tieta Paulina !- exclamà la Natàlia en baixar de la calessa. Va córrer cap a ella amb
continguda emoció. Sempre li havia dit tieta sense saber-ne massa bé el perquè, de la
mateixa forma que li havia dit padrí a en David Biern. Potser havia estat el seu pare qui,
en tornar ella d’Alemanya i veure’ls per primera vegada, li indicà que ho fes d’aquella
manera. Ni els uns ni els altres ho recordaven, tanmateix tots es sentien còmodes amb
aquelles denominacions.
Els gossos dels masovers havien arribat per a rebre a la noia que sempre els dedicava un
munt de moixaines. Envoltaven a les dues dones fent salts i grinyols d’alegria. La
Natàlia va abraçar a la Paula i li va fer un petó.
-Estic tan contenta que sigueu aquí- la saludà entre aquella cridòria.
-Has menjat alguna cosa ?
-Només un got de llet.
La noia va seure i els cans van desaparèixer perseguint un gat molt destre que corria en
direcció a l’era. Es tractava del millor lloc per a caçar ratolins i feia poc que hi havien
batut el blat amb l’ajut dels cavalls, el trill i els sedassos.
La Paula li va servir d’immediat un tall de coca de sucre en un dels plats sobrers que la
minyona havia dut. Aflorava en ella un curiós instint maternal quan es tractava de la
Natàlia. A altres efectes era una dona que vivia tan sols per a si mateixa.
-Com van els assajos del cor ?- s’interessà de seguida.
-Encara no els hem començat. Primer, calia escollir tots els temes i acordar algunes
coses. Sabeu si el padrí ha pogut dur les partitures ? Li vaig dir amb tant poc temps i
està sempre tan enfeinat.
-No en sé res però estic segura que, com sempre, ha fet tots els possibles per a
complaure’t- declarà la Paula començant a apuntar cap als seus objectius. Sens dubte,
no perdria ni un minut en preparar el terreny i abordar la qüestió. Mai no havia tingut
paciència tot i que sí sabia interpretar amb èxit qualsevol paper. Tot esforç era poc per a
assolir els seus propòsits.
Van continuar parlant una estona sobre temes insubstancials; safareig entorn a les
amistats, novetats socials, la intensa activitat cultural de Luca aprofitant les possibilitats
nocturnes que oferia l’estiu; teatre i concerts a l’aire lliure, lectures comentades... Una
cosa va dur a l’altra i la Paula va trobar la forma d’explicar-li a la Natàlia la visita de la
cosina d’en Biel Santos i els comentaris que cada dia circul·laven per la ciutat d’una
forma més irritant.
-T’agrada que pensin que el teu padrí és un ogre ?
-És clar que no- remarcà la Natàlia molt contrariada per aquell gir de la conversa.
-No hauria estat millor que et quedessis amb mi a Luca i fessis el que fan totes les noies
casaderes de la teva edad ?
-Però a mi m’agrada venir aquí- al·legà la Natàlia sense més defensa.
Havien començat els retrets i una conversa pendent entre elles que duia molt de temps
hivernada despertava finalment. La Natàlia no havia esperat que fos tan aviat.
-Natàlia, per què no em tens confiança ? No sóc res per a tu ?
Aquella fletxa ja anava dirigida al centre del cor i la Natàlia no en podria escapar.
-És clar que us tinc confiança. Vós sou com una mare per a mi- fiançà la noia deixant el
9