L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XXXV
L’endemà mateix al matí, la Natàlia es va desviar del seu camí a la Casa de la Caritat i
va enfilar ràpidament el carrer dels Poetes. Frisava per demanar-li explicacions a la
Paula per aquella nova conspiració. La dona encara era dins del llit amb la tendència a
mandrossejar que la caracteritzava. La Natàlia va obrir de cop les cortines del seu balcó
i va recollir les persianes.
-Bon dia, tieta Paulina- la saludà, espitosa.
Inicialment, estava d’un excel·lent humor perquè feia molt bon dia i perquè veure a la
seva tieta, encara que fos per a discutir, era una de les coses més interessants que li
podia passar en setmanes.
-Què és el que preteneu aquesta vegada, tieta ?
La Paula s’havia assegut al llit, desperesint-se.
-Cada dia ets més impulsiva- reconegué la dona com si es tractés d’una virtut. Esperava
que s’apliqués també en altres sentits.
La noia s’havia situat a la butaca de davant del mirall i observant-se a sí mateixa. Ja
començava a ser habitual en elles mantenir converses de tocador. El rostre de la Natàlia
estava virant de l’alegria momentània al de la pura imatge d’un cansament tan arrelat
que ja no es distingia del seu estat natural. No recordava el que era dormir una nit
sencera o despertar-se amb les galtes rosades i sanitoses. Mai no hi havia repòs dins dels
seus ulls, tan sols una aparença de seguretat molt ben defensada.
-Què és el que busqueu ?- insistí la Natàlia amb recel.
-Donar-li un mal de cap més al meu germà- descrigué ras i curt.
La Natàlia la va mirar de mala gana.
-Oh, tieta Paula. De veritat us penseu que a un home com en David el pot moure la
gelosia o una pueril competitivitat ? Ell està molt per sobre d’aquestes coses- manifestà
la Natàlia amb un to entre abatut i compassiu per la incomprensible ingenuitat de la
Paula Biern. L’al·ludida va esclafir a riure d’una forma estrident. Hi havia tant cofoisme
en la seva rialla com un desànim i un esgotament repentins en els ulls de la Natàlia.
-Tens un concepte massa elevat del meu germà- li garantí amb un sarcasme.
La Natàlia era pur escepticisme i estava poc predisposada a encetar un nou joc que
resultaria tan degradant i fallit per a elles com l’anterior. Però la Paula Biern era massa
sobèrbia i estava massa avesada a guanyar per a escarmentar. Els seus ulls de color ocre
brillaven molt intensament. Li féu a la noia una reflexió molt òbvia.
-Alcapdavall, també és un home.
La Natàlia es va dur les mans al cap amb incredulitat per tanta persistència digna de Job.
-No has de fer res en especial. A l’Héctor li agrades des de fa temps. Només has de
deixar-te estimar- li facilità la dona parlant en un sentit figurat.
-Fins i tot suposant que això pugui tenir alguna utilitat... Cosa que dubto- va
puntualitzar la noia i va seguir amb els seus resquemors -em sembla molt injust per al
senyor Pastrana, és una maldat.
La Paula fou, com sempre, molt destre en contestar amb la crua i descarnada veritat.
-No et preocupis per un pedant com aquest ! Un home capaç de coquetejar amb l’esposa
del seu mentor no es mereix cap mena de consideració- certificà.
Tenia bona part de raó i la Natàlia va decidir deixar de capficar-se quan resultava
evident que la Paula tornaria a sortir-se amb la seva. Es deixaria portar un cop més com
una barca a la deriva enduta pel fort corrent de les onades confiant que la duguessin a
algun port.
-Tieta, podrieu acompanyar-me el divendres a casa de Madame Marie Chantal ?
67