L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

-Jo estic disposat a fer qualsevol cosa. Renunciar a la candidatura, marxar de la ciutat,
del país- li assegurà amb la rauxa dels lletraferits i dels romàntics.
Tanta grandesa era commovedora. La Natàlia estava segura de no merèixer tot allò. El
que l’Héctor li oferia resultava molt temptador. Qualsevol dona ho hauria agafat amb els
ulls clucs i hauria viscut una història d’amor arravatada amb un dels homes més
desitjats de Luca. El que li oferia era passió i un conte de fades. Deixar-ho tot per amor.
-És que jo no podria ser de ningú més, jo... - balbucejà la Natàlia per força ferint-lo.
L’Héctor no estava segur d’anar més lluny i de l’efecte que allò podia produir en la noia
però, amb la valentia que concedeix la desesperació, li va agafar la mà.
-No m’importa que... Que ja no sigueu donzella.
La Natàlia gairebé va somriure per aquella majestuosa frase. Per a ell resumia una
incondicionalitat que estava per sobre de les convencions o la gelosia, per a ella
resultava la més entendridora ironia.
-Jo no us puc correspondre. Sóc jo la que n’està enamorada i la que el va obligar a
casar-se... Ell...
La Natàlia va alliberar-se seva mà baixant el cap perquè li resultava impossible sostenirli
la mirada.
-Ell ni tan sols m’ha tocat- digué amb veu de golatrencada.
Aquella revelació que, en el fons, era la seva gran tragèdia no li permetia continuar amb
allò. Va sortit de la sala a correcuita i respirant amb dificultat. Esmaperduda, va caminar
depressa pels corredors d’un immens edifici que coneixia ben poc.
-Natàlia ?
En David acabava de sortir d’una de les sales de reunions sense que l’August ho hagués
pogut evitar. Ja l’havia retingut deu minuts amb romanços absurds però, justament, li
havien dut uns documents que havia de signar de forma urgent. La Natàlia gairebé havia
xocat amb ell.
-Què hi fas aquí ?
Ella estava massa atorrollada per a respondre. El seu rostre esgrogueït parlava per si sol.
-Ja et trobes millor ?- s’interessà l’advocat amb una arruga al front. Sabia que la noia
havia passat dos dies al llit.
En David no trigaria massa més a relacionar la seva visita amb l’abandó de la reunió per
part del candidat. A pesar de tot, resultava molt més lent en aquelles qüestions que amb
els problemes matemàtics.
-He de marxar- urgí la Natàlia.
Ella va fer la temptativa de seguir el seu camí però en David la va aturar plantant-se al
seu davant. Mai no la tocaria, per descomptat. Des que la Natàlia li havia confessat el
seu amor, ell havia posat una barrera infranquejable entre tots dos. La Natàlia es sentia
com la portadora de l’epidèmia més contagiosa de la ciutat.
-Espera, espera- li digué l’advocat amb certa potestat. Tenia sobirania sobre ella per
molts motius encara que mai no la utilitzés.
-No el jutgis massa durament. Només és una persona vulnerable- li suplicà la Natàlia
que es sentia totalment responsable d’aquella situació que res tenia a veure amb el
context polític ni amb l’enorme vàlua de l’Héctor Pastrana. Esperava que en David,
sempre tan fred i racional, sabés separar una cosa de l’altra.
Aleshores, ja estava convençuda que l’Héctor parlaria amb ell. L’havia començat a
conèixer i era prou inconscient i honorable per a confessar-li les seves intencions.
La Natàlia va seguir la seva ruta perquè, sense estar disposat a posar-li un dit a sobre,
era humanament impossible que en David la pogués detenir.
82