L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XXXXIX
El viatge va ser tan calamitós com era previsible però la Natàlia no prestava atenció al
seu mal d’esquena per tota una nit asseguda en un precari compartiment ni a
l’avorriment dels llargs silenci només esquitxats per algunes frases educades de
compromís. Només tenia cap per a mirar-lo de reüll de tant en tant. A l’advocat el camp
sempre li provava i el tornava encara més fosc de pell. La camisa blanca sobre el coll
bru i coronant les seves mans fibroses i la barba incipient que no s’havia pogut afaitar,
eren més del que el seu estómec podia tolerar. Hi tenia un nus del tamany d’una àncora
de vaixell i la mantenia tan immobilitzada com ho hauria fet aquesta.
Finalment, van presentar-se a les dues del migdia tocades. El casament era a la tarda i
pràcticament tothom havia arribat el dia anterior per comoditat. Ells estarien cansats i a
penes tindrien temps per a arreglar-se.
Els va rebre la senyora Salom amb un entusiasme que compensava les cares
d’esgotament que presentaven ells. La núvia, lògicament, estava massa atrafegada en
aquells moments. Un mosso de cambres molt amable els va guiar fins a la seva. La Sara
havia deixat una nota per a la Natàlia.
“Estimada Natàlia. En primer lloc, benvinguda ! No vaig saber com explicar a la meva
mare perquè havieu de dormir en habitacions separades així que no he pogut atendre la
teva petició. Espero que em disculpis però he preferit respectar l’anonimat de les vostres
circumstàncies davant dels convidats. Fins ben aviat. La teva amiga. Sara.”
Un cop dins de la vasta i gèlida estança, la Natàlia li va fer llegir la missiva a en David
per a que no extragués conclussions equivocades.
-No tinc cap interès a segrestar-te aquí dins ni res semblant- li féu constar amb més
acritud de la que hauria volgut.
En David va somriure prenent molta paciència.
-No vas dir que res de comentaris agres ?
Ella va fer mala cara un instant per a culminar molt a pròposit aquell incompliment de la
voluntariosa promesa que s’havien fet. Hi havia alguna cosa en aquella situació que
l’estava posant molt nerviosa. S’estava començant a sentir com una cadira vella que ja
feia nosa i que molt aviat desarien dins una gorfa però que, per consideració, utilitzarien
una darrera vegada. Com havia pogut caure tan baix ? Ja es penedia milions de vegades
d’haver-li demanat a en David que l’acompanyés. Hom havia de saber quan acabar les
coses.
Va començar a treure tota la seva roba de la maleta per a comprovar en quin estat es
trobava. Anava col·locant cada peça sobre aquell llit amb baldaquí que li conferia a tot
plegat una iconografia encara més dramàtica. Era com l’escenari d’una novel·la barata
per fascicles d’aquelles que li comprava la Paula per a que recuperés l’idioma
ràpidament quan ella va arribar a Luca als tretze anys. Assegurava que les lectures
lleugeres eren la millor manera de matar el temps a l’hivern i una forma d’evadir-se de
l’ensopiment de l’Acadèmia March. Ella havia estat la primera a posar-se de part seva
per a aconseguir que en David la tragués d’aquella escola inhumana. Pensar en la seva
tieta, era l´única cosa que omplia de tebiesa al seu cor.
Tots dos es van rentar en unes cambres improvitzades per a la higiene personal perquè
la parella de nuvis era conscient que els encopetats convidats no podien prescindir dels
seus costums més urbanites.
Al carrer, hi feia encara molta calor durant el dia i el sol allí dalt de les muntanyes
cremava més que a la costa. No obstant això, dins d’aquells murs hom hi podia passar
fins i tot fred amb les robes lleugeres pròpies de l’estació.
92