L'OPORTUNITAT - Novelaonline.com

CAPÍTOL XXV
La Natàlia va anar fins a la cuina on sabia que hi havia la seva tieta ajudant a la cuinera
a preparar les postres del sopar. Havien fet flam i a la Paula li agradava fondre el
caramel i escampar-lo per sobre la safata curosament. Aquella olor deliciosa i la pau que
sempre es respirava a la gran cuina de la casa sovint la duien fins allí. Era un lloc on
sempre hi havia feina però mai no hi havia presses i s’hi requeria un talant amorosit per
a aconseguir, amb dedicació i paciència, els millors resultats. Plats senzills, plats
exquisits, dolços que feien enllepolir. Aquell obrador era tot un espectacle d’estris,
cassoles i ingredients quan s’embrancaven en algun guisat complicat.
La Natàlia es va deixar caure sobre un tamboret de fusta sense dir res i es va quedar
mirant la cistella de fruita que descansava sobre la taula. La Paula, ataviada amb un
llampant davantal blanc, va saber de seguida que el seu germà no trigaria massa a lligar
caps.
En David la va fer cridar per la minyona mitja hora més tard. Ella i la Natàlia eren taula
esperant a l’hereu per a ordenar que comencessin a servir el sopar. Es tractava d’una
espera de rutina aquell cop imaginària perquè resultava obvi que ell no es presentaria.
La dona va anar fins a la biblioteca armada amb la seva corassa més infranquejable i
amb el seu posat més encisador, talment es dirigís a un ball de debutant on pensava
enlluernar.
En David l’esperava assegut al primer esglaó de l’escala de les immenses estanteries.
-Tot això ha estat culpa teva, no ?- constatà.
La Paula va seguir amb el mateix posat desafiant. A aquelles alçades, en David ja estava
segur que li havia tocat pugnar amb les dues dones més caragirades de la ciutat. I
aquella inconcebible contenda amb la seva pròpia família no podia tenir un guanyador
sinó tan sols perdedors.
-La Natàlia és incapaç de pensar res tan rebuscat i molt menys atrevir-se a fer-ho-
plasmà l’advocat.
Seguia costant-li respirar per molts motius. S’havia afluixat el coll de la camisa blanca i
duia desfetes també les mànigues. Per primer cop, la seva germana va copsar què havia
vist en ell la Natàlia. Una desbordant virilitat aplastada per un cervell brillant que tot ho
havia de racionalitzar, sintetitzar i ordenar escrupulosament dins un arxivador mental. I
només se sentia còmode quan tot estava controlat, triomfaven el bon gust i els
coneixements, i res escapava a un equilibri còsmic molt ben construït dins del seu cap.
-Què collons et penses que has fet ?
La Paula va caminar fins a la vitrina que s’erigia plena de títols i trofeus al costat de les
estanteries. Aquella vitrina era el museu particular d’un home que col·leccionava mèrits
intel·lectuals i res més. Va ser molt clara.
-Donar-te una esposa bella, intel·ligent i enamorada. És a dir, tot el contrari que la
Joanna.
-Tens la més remota idea del que estàs dient ?- li demanà en David amb una ràbia que
no podia contenir per més temps -. Has destruït el que m’ha costat mitja vida
aconseguir. La meva existència tenia respecte i harmonia i m’has convertit en un
personatge d’opereta. Ara he deixat de ser l’advocat per a convertir-me en el centre de
l’escàndol i així se’m recordarà.
Paraules tan grandilocuents no tenien sentit per a la Paula. Era prou llesta per a
comprendre el que li estava dient però, per a ella, cap glòria viscuda o pòstuma podia
comparar-se amb una nit de passió. Una vida sense amor era una obra anònima de
pèssima qualitat.
En David tenia una segona reclamació igual de patètica.
47