La VeU del ^i*-^ i - Favb

11
La Veu del
gener-febrer de 2000 CARRER OPINIÓ
Salvador Clarós
AV Poblenou
T ant en el paisatge urbà de la
Barcelona metropolitana com en la forma de
vida i les pràctiques quotidianes de la gent
s'hi entreveu l'influx d'un lu-banisme de concentració
que, ha sembrat el territori de
recintes tancats amb un ús exclusiu del sòl.
En quant a l'ús residencial, només cal vem-e
els barris dormitori de Barcelona i la seva
perifèria. Exactament el mateix respecte a
l'ús comercial: les Grans superfícies s'han
multiplicat arreu amb el beneplàcit de totes
les administracions. I també polígons de
concentració industrial com la Zona Franca
o tants d'altres a infinitat de pobles del
Vallès i el Baix Llobregat. Més darrerament,
també l'activitat lúdica o d'entreteniment
està generant espais de concentració a l'estil
dels parcs temàtics. En són una mostra els
projectes Barca 2000 i de Diagonal Mar. La
finalitat dels seus promotors és crear pols
d'atracció econòmica concentrant, en un perímetre
acotat, activitats, serveis i ofertes
comercials d'entreteniment, que es beneficien
de l'afluència massiva de gent: multicines,
àrees comercials, restaiirants, etc.
La manca de diversificació dels usos del
sòl que ha practicat l'urbanisme modern s'ha
degut fonamentalment a ima planificació
subordinada a les exigències del desenvolupament
industrial per una banda, a interessos
econòmics particiüars com demostren
els plan fets a mida per al FC Barcelona o per
a Hines, i també a la manca de criteri urbà.
Aquest model d'iu-banisme no funciona perquè
al marge de servir a interessos que no
són els de la ciutadania, no ofereix qualitat
de vida i ha fet ciutats insofribles pel trànsit,
pel soroll, per la deshumanització de les
relacions, per la contaminació, per l'estrès,
per la inflació del cost de la vida...
La cultura de la fabrica és el paradigma
que ha condicionat la política urbanística.
La necessitat d'ubicar grans contingents
S
Un barri per viure, treballar i comprar
d'immigrants desplaçats de les seves terres
d'origen va fer aparèixer, caps els anys 60 i
70, polígons d'habitatge amb forta densitat
de població i escasses condicions. Qui els va
concebre va prioritzar l'oferta d'allotjament
per la classe treballadora per tal de subministrar
mà d'obra a la emergent indústria
catalana i no va entrar en consideracions de
caire social, cultiu-al i humà.
En els darrers temps, im nou concepte
residencial també de concentració està
envaint la geografia metropolitana: barris
horitzontals, a diferencia dels anteriors, fets
de cases adossades amb carrers desèrtics,
sense botigues ni quasi equipaments socials,
i on cal agafar el cotxe per a fer qualsevol
cosa. Santa Perpetua de Mogoda, Canaletes
a Cerdanyola del Vallès i molts altres en són
bons exemples. L'aïllament és el preu que es
paga per la fugida de la ciutat. La proliferació
en llocs estratègics de grans superfícies
de concentració d'ús comercial és el complement
necessari per què la família moderna,
atrafegada, pugui abastar-se practicant im
estil de vida amb menys relacions veïnals i
amb cadència de vida setmanal. Finalment,
la concentració encara de la indústria als
polígons de la perifèria allimya les persones
del seu entorn residencial, provoca desplaçaments
massius que col·lapsen a diari les
carreteres i genera un estil de vida amb
poques hores de convivència famihar on es fa
necessària la contractació dels serveis més
bàsics, com dinar al restaurant i buscar algú
que atengui els fills o les feines de la llar.
Davant d'això, hom acaba redescobrint
im urbanisme de diversificació d'usos, que
combini la nova indústria lleugera i no contaminant,
el comerç, la residència i els serveis
urbans. La superposició d'usos del sòl en
un mateix barri allimya el perill de la saturació
o l'excés de gent, de cases, de vehicles,.. .i
farà possible un altre estil de vida. Aquesta
utopia avui és a tocar gràcies a que el nou
motor de l'economia es desplaça cap a activitats
terciàries i d'indústria rica en tecnologia,
que tendeixen a desconcentrar la mà
d'obra. També apunta en aquesta direcció
les noves xarxes de comiudcacions que transformen
els coneixements i la cvdtiu-a, im nou
repartiment del temps amb menys hores de
treball assalariat i més temps de treball
domèstic i de lleure, i la nova distribució de
tasques entre l'home i la dona. Aquest és
l'horitzó que es dibuixa i que demana una
traducció en el terreny lu-banístic.
L'altemativa és la diversificació d'usos
del sòl. Veïns del Poblenou s'han manifestat
a favor del manteniment de les àrees industrials
del barri enlloc de la seva recalificació
per construir-hi més pisos, recuperant-les
per a una nova indústria no contaminant i
compatible amb la residència. Veïns del barri
de Les Corts s'han manifestat en contra
del Barca 2000, pel que suposa d'urbanisme
de concentració. La ciutadania reclama
vivenda assequible per a joves davant la
passivitat de les administracions. Els urbanistes
i els polítics haxirien de ser sensibles
a les necessitats d'vma població que avm
demanda redisenyar els espais combinant la
petita indústria no contaminant amb el comerç
tradicional i de proximitat, els serveis,
les petites àrees de lleure i el verd urbà, els
eqmpaments culturals i esportius i les illes
residencials. Tot, estructxu-at a través de
vials amb prevalència del recorregut a peu.
El que canvia la qualitat de vida és la major
interrelació entre les persones i la seva participació
en aquest espai col·lectiu que és la
ciutat. Una ciutat social i ecològicament
sostenible ha de contemplar la ciutadania no
com a consumidors sinó que ha de tenir en
compte totes les dimensions de la persona
per impulsar xxn nou estil de vivire.
Julie Flanagan
Traductora de la UB Timor Loro Sa'e: un nou miLlenni
j^ta^ i el mil·lenni representa la possibilitat d'un
canvi de veritat en algun lloc del món, aquest lloc és Timor
Loro Sa'e, l'antiga colònia portuguesa de Timor Oriental.
Després de més de 4 segles de colonialisme portuguès i 24
anys d'ocupació espoliadora i sanguinària dels militars
d'Indonèsia -és a dir, quasi mig mil·lenni sense que els
habitants d'aquesta bellíssima illa poguessin gaudir de les
seves riqueses naturals ni dels drets humans més bàsics-
Timor Oriental es va quedar reduït a cendra després del
referèndum del 30 d'agost de 1999 en el qual una majoria
aclaparadora va votar a favor de la independència. Ara
comença la construcció de Timor Loro Sa'e, sota el mandat
de l'UNTAET (Administració Temporal de l'ONU). La guerra
ha acabat i ara comença la llarga lluita per crear una
societat justa, pacífica... i realment timoresa.
Evidentment Timor Loro Sa'e arrossega avui moltes
dificultats del seu llegat històric: la destrucció pels militars
d'Indonèsia i pels seus milicians del 75% de l'infrastructura;
una societat molt traumatitzada que, en els últims 24 anys,
ha perdut més d'una tercera part de la seva gent degut als
esforços dels militars d'Indonèsia de sotmetre un país que
sempre ha lluitat contra forces aparentment insuperables
per a la seva independència; encara hi ha unes 170.000
persones -hostatges- en campaments controlats pels milicians
a Timor Occidental; i el problema fonamental d'haver de
construir cases per a quasi tota la població ara en la temporada
de pluges del monsó.
Amb l'ajuda internacional han arribat nous problemes.
Hi ha més de 40 agències internacionals, totes amb diferents
teories i experiències que volen provar en aquest nou laboratori
d'experimentació humanitària (un timorés va comentar
-Han vingut aquí amb la idea que han de reconstruir-ho
tot, fins els nostres cervells!); negocis poc clars que volen
aprofitar l'absència de lleis i d'impostos per fer uns guanys
íacils i ràpids; les enormes diferències entre les condicions de
vida i de treball dels estrangers i dels timoresos; l'atur és
quasi al cent per cent pels timoresos i els joves comencen a
protestar-hi amb vandalisme; l'economia és una mena de
Babel monetari, amb dòlars americans, australians i
singapurs i escudes portuguesos pels estrangers, i rupiahs
indonèsies pels timoresos que intenten guanyar la vida com
poden. Ara es comença a parlar de l'efecte "Cambòdia" -on
8 anys després de l'arribada de l'ONU i el balafiament de
bilions de dòlars teòricament per reconstruir el país, l'única
economia avui és la de l'ajuda internacional. Timor Loro Sa'e
té promeses de la comunitat internacional de fins a 522
milions de dòlars per un període de tres anys, però les
despeses de l'administració de l'UNTAET són 700 milions de
dòlars l'any. I els timoresos comencen a preguntar en veu
alta si tots els cotxes nous i els hotels flotants amb cine són
realment necessaris quan ells no tenen feina ni aixopluc.
La base de l'economia de Timor Loro Sa'e és l'agricultura
i Xanana Gusmao, el President del CNRT (Consell Nacional
de Resistència Timoresa), diu que la recuperació econòmica
s'ha d'enfocar primer de tot en el sector agrícola per acabar
amb la dependència total de l'ajuda externa i per fer que la
població tomi a treballar a les zones rurals. L'ajuda més
important i urgent, diu, és de llavors, eines i tractors. L'altra
prioritat és formar els timoresos a tots els nivells (Timor
Loro Sa'e té només 10 metges del pais). Xanana Gusmao
també insisteix que el nombre de funcionaris sigui un
mínim de 12.000 (durant l'ocupació Indonèsia era de 28.000
-d'indonesis), i que més del 80% sigui dels sectors de sanitat
i educació. De moment els recursos de l'ajuda externa
serveixen per establir la logística de les agències estrangeres
mentre les necessitats bàsiques dels timoresos segueixen
massa ignorades. No obstant, els líders timoresos són
molt conscients que l'ajuda ha de dirigir-se a l'economia real
i no per reciclar-se només dins la de l'ajuda, i fan tots els
esforços possibles per solucionar els nous problemes.
Xanana Gusmao en el seu missatge de l'any nou diu: "Els
líders de Timor, forjats en una lluita molt desigual i que no
tendeixen a fugir espantats de les dificultats, estem segurs
que ara vénen \ms temps millors i que cada vegada estarem
més capacitats per solucionar els problemes i per estar per
damunt dels dubtes i temors." Fins ara, els líders timoresos
han mostrat un comportament exemplar i una voluntat
d'aconseguir el país, democràtic, just i pacífic pel qual
lluitaven i sacrificaven tant. La població també vol construir
aquest país. Durant una visita recent a Timor Loro
Sa'e, em vaig quedar impactada per dues coses sobretot: la
destrucció deliberada i quasi total, i l'actitud positiva,
constructiva, sense odi i esperançada de la gent timoresa.
Ara toca a la comunitat internacional escoltar als timoresos
i ajudar-los crear aquesta societat timoresa que han anhelat
durant tant de temps. Que les seves esperances esdevingmn
realitat!