La VeU del ^i*-^ i - Favb

23
La Veu del
CARRER gener-febrer de 2000 BARCELONÈS
CINEMA
"Hoy empieza todo"
critica l'escola
ROSA MARIA PALÈNCIA
Daniel és un professor d'escola pública
infantil a un poble francès. Els seus
habitants sobreviuen en la misèria que
el tancament de les antigues mines de
carbó els ha portat. La desesperació i el
deteriorament moral que comporta
l'atur, traspassen els murs de la petita
escola que Daniel intenta portar amb
dignitat. Aquest és l'argument més
esquemàtic amb que el veterà i prolífic
director, guionista, productor i, fins i tot,
actor cinematogràfic francès Bertrand
Tavemier ha volgut moure les nostres
consciències en el seu darrer film com a
director.
Els protagonistes de "Ça commence
aujourd'hui" (Hoy empieza todo) són
proletaris europeus, fills d'aquells
europeus que, entre altres coses, van
contribuir amb la seva força de treball a
reconstruir el vell continent després de
la segona guerra mundial. Són gent que
va tenir la mala sort de quedar fora de
les noves necessitats del capitalisme de
final de mil·lenni i, i)er tant, al marge de
l'abundància que l'Europa comunitària
va prometre. Gent que no tè prou diners
per arribar a final de mes, menjant
galetes i llet, amb els subsidis d'atur.
Molt menys per pagar les minses quot«s
que l'escola pública demana, mentre els
polítics de tots els colors se'n recorden
cada campanya electoral i desprès es
dediquen a retallar els pressupostos per
a l'asistència social i l'ensenyament
públic. Però el millor d'aquest film no és
recordar-nos el que ja sabem, sinó que
ens mostra també la cara més fosca de
la massa de buròcrates que s'ha
instal·lat a col·lectius com asistents
socials o mestres. Des de la resignació
fins a la indiferència que els fa mirar per
l'altre cantó per no implicar-se en el
costat humà de la seva feina. Al cap i a
la fi, professors (com aquesta cronista) i
assistents cobrem el mateix sou cada fi
de mes.
Tavemier ens fa veure amb ofici com
el pitjor d'aquesta nova marginaütat ja
no és tant la pobresa com el
deteriorament moral, la desesperança i
la depressió. No n'hi ha prou amb les
solucions macro, fa falta també
recuperar la dosi d'humanitat que
comporta la feina de cadascú. Per això
Daniel no en té prou amb atendre els
nens dins els murs del col·legi, cal posarhi
cor i esperança en aquesta feina. Els
ciutadants no podem conformar-nos amb
l'existència d'assistents socials i
tribunals de menors. La solució no passa
només per treïu-e els fills als pares
alcoholizats o desesperats.
Cal dir que per escriure aquesta
pel·lícula Tavemier va apropar-se a la
reahtat de l'ensenyament públic
suburbà de la mà del seu gendre que és
mestre.
El que també puc assegurar-vos és que
"Ça commence aujourd'hui" merebda més
el Goya a la millor pel·lícula extrangera,
pel qual havia estat seleccionada que la
guanyadora, i més taquillera que decent,
"La vida és bella".
EXPOSICIÓ
Bohigas, estar on cal estar
ToNi RAMON
Si passejant per les Rambles, a l'alçada de
la Virreina el cap se'ns gira, com mogut
per un gest reflex, cap a la porta principal
de l'edifici, vetirem un senyor de cabell i
vestit blancs que trepitja Barcelona. O
potser el que vol, el senyor, és deixar petja.
Com els artistes que posen la grapa en el
terra de les voreres d'un bulevard de
Hollywood. Certament, Oriol Bohigas ha
deixat la seva emprempta a Barcelona.
L'exposició "Oriol Bohigas, passió per la
ciutat", ho mostra. Si fem cas del títol,
Bohigas és im apassionat per la ciutat, per
Barcelona en concret, però això no és
necessàriament bo. Ja se sap, "hay amores
que matan". Varen matar, per exemple, el
Teatre Barcelona. Els promotors potser
varen pensar en l'equip de Bohigas per
tapar les veus crítiques d'una operació
especulativa d'enderroc d'un teatre per ferhi
oficines. Però d'això millor no parlar-ne.
No farem pas ima exposició per carregarnos
qui s'hi exhibeix. Tanta Uoança, tantes
fotos d'amigues i amics, menjant, anant en
barca, de viatge, prenent el Sol,... cansen
ima mica. La manca de judicis crítics -sols
la carta de Pep Quetglas aporta una nota
dissonant a l'harmonia del cor d'apòlegsincita
a voler portar la contrària.
La carrera de Bohigas està impresa a
Barcelona. L'obra de MBM (Josep
Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay)
marca punts de la ciutat. Una de les
virtuts de Bohigas és l'oportunisme. Sap
estar en els llocs en el moment oportú.
Com per exemple en l'Escola
d'Arquitectura en vm moment de canvi. El
recordo de catedràtic de Projectes. Pel curs
passava quatre dies, no massa més. Per
presentar els temes d'exercicis i per
assistir a les correccions dels millors
treballs. Els estudiants, com quasi sempre,
feien de conillets d'índies que
s'eníhjntaven a llocs on s'ensimiava que
alguna cosa havia de passar: CoUserola, es
va proposar la construcció d'im apart-hotel
i finalment es va construir la torre de
comunicacions; el triangle d'or de la plaça
Catalimya; el fiï)nt marítim. El salt a
l'Ajuntament estava, doncs, cantat. El
EXPOSICIÓ
Moltes gràcies, Por Favor
MARTA PARDELL
Una mostra d'humor satíric, corrosiu i
intel·ligent. Això és el que oferia el Col·legi
de Periodistes de Catalimya amb "Por
Favor revisited", exposició coordinada per
Rai Ferrer; \ma panoràmica del que va ser
aquesta publicació satírica vint-i-cinc anys
després del seu naixement. La revista va
programa s'havia assajat a l'Escola.
Estar on cal estar. Estar a la moda.
Això en els anys seixanta devia ser ima
heroïcitat en aquest país. Saber el que es
portava per fora no havia de ser íacü. Però
el pas del temps posa al descobert la
manca de conviccions de l'arquitectura de
Bohigas, els panells de fotografies semblen
una desfilada de modes, de les col·leccions
de molts modistos. El problema és que són
del mateix i ningú ho diria.
Jo no sé com és Bohigas en realitat.
Però les seves afirmacions mel fan galtes i
simpàtic a la vegada. Simpàtic perquè és
capaç de dir que en Samaranch és im fatxa
i les cerimònies inaugurals de les
oUmpíades un espectacle feixista. Galtes,
perquè a la vegada està projectant la VUa
Olímpica. El Bohigas polemista no és sinó
una tapadora. No ho seria si després
d'afirmar que el 90 per cent -no recordo
exactament la proporció- de l'arquitectura
de Catalunya és execrable, explicités que
inclou la seva darrera producció en aquest
tant per cent. On situar, sinó, la que
continua sent la pitjor façana de les
Rambles, la de l'autodenominat "edifici
intel·ligent": "Dime de que haces gala y
diré de que careces".
Toni Ramon és arquitecte.
publicar-se fins el referèndum de 1977 tot i
els esforços governamentals per fer-la
desaparèixer, que es van traduir en
expedients i sancions. Por Favor va
constituir una crida a la democràcia al
voltant de la qual es van unir escriptors,
periodistes i hvmioristes gràfics com Juan
Marsé, Maruja Torres, Forges, Màximo,
Manuel Vàzquez Montalbàn o Josep Martí
Gómez entre d'altres. Ara, "Por Favor
revisited" ens ha permès trobar des de
fotomuntatges picants fent referència a la
"recent" autorització del nu al cinema fins
a denúncies per l'empresonament de Josep
M. Huertas Claveria, passant per articles
punyents, com un de Maruja Torres
atacant un jove aspirant a President de la
Generalitat, de nom Jordi Pujol. La
llibertat d'expressió, el dret de vot o
l'autodeterminació van ser temes clau per
aquesta publicació, que ha celebrat im
quart de segle del seu naixement amb una
mostra més aviat modesta. I és que a
l'exposició es troba a faltar l'anàlisi del que
va ser l'esperit reivindicatiu de la revista i
ens quedem amb les ganes de saber què en
queda de tot allò de la veu dels seus
creadors. Vint-i-cinc anys després no n'hi
ha prou amb un seguit de retalls, això sí,
molt ben classificats.
EXPOSICIÓ
Viatge a través
de les imatges
ÀLEX TISMINETZKY
L'exposició que aquests dies es pot
visitar a la galeria Art al Rec (Rec,
41) ens presenta tot un viatge pels
darrers 25 anys d'imatges captades
per un fotògraf reconegut
internacionalment. Kim Manresa ens
presenta el fruit de més de dues
dècades d'intensa feina per reflectir
el vessant més humà en múltiples i
variats escenaris.
Amb una sensibilitat desbordant, el
fotògraf que va créixer i es va formar
intentant reflectir la realitat del seu
Nou Barris natal, ens acompanya en
un recorregut que pot transportar el
visitant des dels carrers de Belfast,
fins a l'Àfrica subsahariana, passant
per Bangladesh i tot un seguit de
marcs captats en la seva vessant més
humana i quotidiana. Darrere cada
foto hom pot imaginar històries de
complicitats, pot observar ulls plens de
vida i de passió; en els nens que
juguen a futbol, en la dona que va a
comprar sota l'atenta mirada d'un
soldat anglès, o en el riure d'una dona
maltractada a Bangladesh, l'exposició
ens ensenya que darrere tots aquets
drames i misèries, trobem éssers
humans amb móns propis, i tan
universals alhora.
Pel visitant barceloní, però, el que
més destaca és la visió que se'ns
presenta de la nostra ciutat. A través
de les fotografies exposades podem
tornar a la Barcelona de finals del
franquisme, visitant les lluites veïnals
i socials que s'estengueren per l'àrea
metropolitana; i podem passejar pel
carismàtic Molino de passades glòries,
o submergir-nos en la nit dels
travestits, amagada moltes vegades,
marginada sempre. Entrarem de ple,
també, en el barri Xino, presentat
cruament amb els contrastos i vida
pròpia d'una zona que es resisteix a
desaparèixer sota el pas inflexible
d'una societat que no respecta ni el seu
passat.
Tot aquest recorregut d'imatges
diverses, el visitant el troba amenitzat
per textos d'autors tan reconeguts com
Manuel Vàzquez Montalbàn, Quim
Monzó i Joaquim Maria Puyal, entre
d'altres.
Definitivament, un magnífic viatge
de la mà d'un professional reconegut
que es va iniciar com un jove de barri,
que només volia sortir al carrer a
plasmar en imatges la lluita dels seus