EL CONCEPTE PRÀCTIC - Grintie

1. El problema del coneixement i l’acció
La comprensió de les relacions entre allò ideal i allò material és un dels maldecaps més
antics i més difícils de la psicologia des del seu naixement com a disciplina científica.
Segurament és fins i tot més que això, és la pedra angular sobre la qual es construeix
una psicologia. Per això, les grans crisis per les que ha passat la psicologia semblen
tenir com a punt de partida una discrepància en les suposicions sobre com es relaciona
allò ideal i allò material (Rivière, 1991; Vygotsky, 1997). Diem suposicions perquè per
tal de construir una psicologia és necessari partir d’alguna idea sobre aquesta relació, i
aquesta idea no és el resultat d’una aproximació psicològica sinó d’una aproximació
filosòfica epistemològica. En altres paraules, tota psicologia (en tant que aproximació
científica) té la seva gènesi en una idea sobre la relació entre allò ideal i allò material
que és el resultat no pas d’una aproximació científica sinó d’una aproximació filosòfica.
Allò ideal: les idees, els pensaments, el que un sap, imagina, suposa, el que sigui que
s’ha anomenat sovint consciència o ment; i allò material: allò físic, el que es pot tocar,
olorar, escoltar, degustar, veure, allò que té un cos. Essencialment, la major part de la
psicologia occidental que ha ocupat l’espai central de la disciplina fins els nostres dies
ha estat construïda sobre una mateixa idea, que es remunta a les posicions de Kant i
Descartes. La podríem resumir de la següent manera: allò ideal és quelcom que
emergeix en el subjecte i allò material és quelcom que existeix en l’objecte. Així, la
relació subjecte-objecte equival a una relació ideal-material.
Aquesta idea és tant potent que es fa difícil pensar que pogués ser d’alguna altra
manera. Però no obstant, hi ha una idea alternativa que es remunta a les posicions de
Hegel i Spinoza. Es pot resumir així: allò ideal i allò material són inseparables, tot el
que forma part del món humà és alhora material i ideal. No existeix res semblant a un
moment en el que allò ideal i allò material entrin en relació; allò ideal i allò material són
en relació. Qualsevol objecte amb cos (per tant, material) és objecte perquè existeix en
integració amb quelcom ideal; i qualsevol idea existeix perquè té un cos, i per tant és
material. Així, allò ideal ja no se situa en el subjecte ni allò material en l’objecte: tot el
que existeix en el món humà, bé sigui en l’objecte on en el subjecte, bé sigui una idea o
un moble, és igualment ideal i material.
Aquestes dues idees presenten profundes discrepàncies epistemològiques (Ilyenkov,
1977; Packer & Goicoechea, 2000) que, òbviament, deixen traces importants en les
psicologies construïdes sobre l’una i sobre l’altra. Tant importants que no tan sols
5