EL CONCEPTE PRÀCTIC - Grintie

distinció interna) amb els termes d’artefacte secundari i artefacte terciari. Vygotsky s’hi
refereix amb el terme de signe. El punt fonamental de l’aportació de Vygotsky és que el
signe (o la representació) és entès com un instrument psicològic, en analogia amb les
eines que serien instruments tècnics. Els instruments, tant psicològics com tècnics, són
mediadors culturals en la relació dialèctica subjecte-objecte. Una eina (que en termes de
Wartofsky equivaldria a un artefacte primari) és un mediador que permet controlar la
naturalesa, mentre que un signe és un mediador que permet controlar la conducta, sigui
la pròpia o la d’algú altre (Vygotsky, 1994a, p.71). Assumint la seva naturalesa
instrumental (en el sentit de Hegel), la representació es conceptualitza en la tradició
Vygotskiana com un tercer element a més del subjecte i l’objecte; tots tres en tensió
dialèctica. Heus ací doncs el conegut esquema Vygotskià de l’activitat: S-X-O 11 . Com
es pot veure, en la tradició Vygotskiana no només la noció mateixa de representació,
sinó també la ubicació teòrica d’aquesta noció és diferent de la tradició kantiana-
cartesiana: la representació se situa aquí entre el subjecte i l’objecte.
Un cop reconsiderada la noció de representació, ens cal reconsiderar ara dos fenòmens
que hem examinat en els apartats anteriors: la co-existència de diferents tipus de
representacions i l’explicitació i implicitació representacional. Aquests fenòmens
s’explicaven en la psicologia kantiana-cartesiana a partir de la lògica transformacional:
els diferents tipus de representacions responien a nivells computacionals diferents, i
l’explicitació-implicitació era el procés que explicava la transformació de
representacions pròpies d’un nivell computacional a representacions computables en un
nivell diferent. Si abandonem la lògica transformacional aquests fenòmens requereixen
explicació. Pensem que un lloc adequat per buscar-la és la proposta de Leontiev (1978,
1981) sobre l’estructura de l’activitat.
En essència, Leontiev proposa que, des d’un punt de vista psicològic, l’activitat humana
implica tres nivells diferents. Per una banda, l’atracció dialèctica S-O té lloc perquè
l’Objecte reïfica una necessitat del Subjecte; així, l’Objecte és el motiu de l’activitat –
perquè significa la satisfacció d’una necessitat. No obstant, la divisió del treball pròpia
en l’activitat humana implica la introducció de propòsits intermitjos que en si mateixos
no són el motiu de l’activitat. Els processos que estan orientats a aquests propòsits són,
en termes de Lenotiev, acció. Així, el nivell d’activitat està orientat a l’objecte (que
n’és el motiu), i el nivell d’acció està orientat al propòsit (que és diferent de l’objecte i
11 On S és el subjecte, X és un mediador cultural (que pot ser una eina o un signe), i O és l’objecte
(Engeström, 1987)
29