Baixada gratuïta Un_tros_de_vida.pdf - Núria Ripoll Ferrer

Els tiets de Mataró també tenien triperia; tenien un fill que era en
Joanet. El meu cosinet que tenia quatre anys menys que jo i que
realment era un joguet per a mi. Jo l’estimava molt. Tenien la casa i la
triperia davant del mar, al costat de la riera, al Callao Allà vivíem sense
reglaments i teníem poques normes a seguir. . Els tiets estaven tan
enfeinats amb la seva triperia que nosaltres, els petits, en Joanet i jo
corríem tot el dia per la sorra i ens ficàvem al mar sempre que ens
venia de gust.
Córrer per la platja era la llibertat absoluta.
No calia ni rentar-se la cara, ni les dents, ni pentinar-se. Jo ni em
posava el vestit, sortia a jugar al carrer amb els enagos. Les meves
trenes s’anaven desfent i el meu cabell quedava embullat a l’entorn del
cap com una gran corona negra. L’aigua de mar i la sorra ho acabaven
d’ arreglar! No calia tenir en compte els xarrups en menjar l’escudella,
ni calia asseure’s ben dreta a taula. No, només jugàvem a la platja amb
una colla de vailets veïns, que eren d’una família gitana, divertits i
cridaners. La nena de la meva edat es deia Rosarito i m’ensenyava a
capbussar-me al mar.
La meva tieta sempre em deia que vigilés en Joanet perquè era
petit. Però en Joanet es vigilava bé sol!
Tot plegat era la felicitat del paradís a la terra !
— O vols anar a Calldetenes amb la dida ?
A ca la dida no eren tripers, ni budellaires.
Quan jo vaig néixer la meva mare no va poder alletar-me. Havia
tingut un seguit d’atacs de fetge molt forts. El meu pare que era fill de
Calldetenes, un poblet prop de Vic, va saber que a la Rosa de cal
barber se li havia mort una filleta i que buscava alletar alguna criatura
per guanyar-se la vida, ja que s’havia quedat vídua amb quatre fills I
allà em van portar i em va alletar la Rosa de cal barber.
La Rosa era vídua. Ara vivia al carrer Gran i hi tenia una botiga
de vetesifils El seu marit havia estat el barber del poble i tots els
d’aquella casa eren de “cal Barber” Els fills eren: la Ramoneta de cal
Barber era molt bonica però per desgràcia de tots va morir molt jove;
encara no sé quina estranya malaltia la va consumir; només recordo
que es va anar tornant molt grossa i li queia el cabell. Era molt
impressionant veure aquell canvi tan dolorós. Aquella noia tan bonica i
vistosa s’havia convertit en una figura grassa i extravagant.
Una altra filla, l’ Angelina de cal Barber, no la vaig conèixer gaire
perquè vivia a Vic amb uns tiets . En Joan de cal Barber molt prim de
nas llarg i molt rondinaire. I finalment en Ton de cal Barber, el petit.
Tenia uns quants anys més que jo i era el meu germà mestre, el meu
germà salvador, era el més valent del poble, el que corria més. Ho
sabia tot i m’ho explicava tot! Si a la meva nina se li trencava un braç o
una cama ell me l’arreglava. Em portava a collibè per passar el rierol.
10