Baixada gratuïta Un_tros_de_vida.pdf - Núria Ripoll Ferrer

les cordes que lligaven el paquet potser el podria arrossegar fins on era
jo. Aleshores ben ajaguda a terra , tot esperant acostumar-me a la
foscor del lloc i allargant-me tant com podia, vaig tractar d’enganxar el
cordill gruixut. Estava tan fortament nuat que no quedava espai per
encabir-hi el mànec del bastó. Després d’intentar-ho dues o tres
vegades, i quan ja pensava que no ho aconseguiria, vaig veure que al
final del nus que ho lligava tot hi havia com una vaga. Vaig tractar de
ficar-hi el bastó i després d’uns quants intents finalment ho vaig
aconseguir. “ Ja està, ja està!” “Només em cal fer força per arrossegarlo”.
Vaig fer força, molta força! La suor de la cara se’m barrejava amb
la polseguera que ho cobria tot, era com una pasta que fins i tot
m’aclucava els ulls. I amb una estrebada de deliri vaig aconseguir
moure-ho! “S’ha mogut! S’ha mogut!” “Només em cal estirar fort!”
Vaig estirar fort una altra vegada i la part superior del paquet va
desplaçar-se cap a mi. Era sols una part d’un embalum més gran.
“Sembla que hi ha molts paquets diferents” vaig pensar. Així que
estirant i arrossegant amb força vaig anar acostant-lo i vaig poder
agafar-lo amb la mà i emportar-me’l fins on podia asseure’m i deslligarlo
del tot.
“Ja està! Ja el tinc!” El cor em bategava i l’excitació em produïa
un esverament que ben bé no sabia com continuar aquell esverament
d’aventura, “L’haig de deslligar, L’haig de deslligar!”.
— Nuri...! Nuri...! Que anem a dinar. — Vaig sentir que la Pepeta
em cridava.
Com tornant a la realitat i despertant-me d’un món llunya, vaig
córrer cap a la sortida. Després de pujar i tapar el forat d’entrada amb
la uralita vaig baixar cap el pati, on hi havia el safareig , i allà em vaig
rentar la cara, les mans i em vaig treure el davantal d’estar per casa
molt empolsinat. Vaig espolsar-me les sabates i vaig seure a taula.
— D’on vens tan vermella i excitada?- va preguntar la mama.
— De jugar al carrer!
41