Baixada gratuïta Un_tros_de_vida.pdf - Núria Ripoll Ferrer

Capítol 15
Els deures de l’Institut em resultaven difícils, els estudis en
general comparats amb els de ca la Doña Teresita eren complicats. Em
costava molt entendre els problemes de matemàtiques i com sempre,
en tot allò que jo no hi arribava, que no era capaç d’assimilar li
demanava, al Sr Roberto, que m’ajudés. Aquell home ho sabia tot. Tot!
M’ho explicava, m’ho feia entendre i crec que gràcies a ell jo me’n
sortia i aprovava.
Però va passar una desgràcia. Es va morir la seva dona, la
senyora Mimí que feia temps que estava bastant malalta “d’un mal
lleig”. Jo no sabia què era exactament allò però sembla que la seva
mort estava anunciada; no va sorprendre ningú.
El Sr Roberto, naturalment, en va quedar molt afectat i em va
demanar si jo volia fer-me càrrec d’un dels seus gatets: la Mixeta. Una
gateta blanca amb taques marró que era la que ella més estimava.
Com li podia dir que no! I va portar la Mixeta. Des d’aleshores la gateta
no es va separar mai de mi. Formava part del meu jo. Va agafar el
costum de posar-se sobre el meu escriptori i mirar com jo estudiava.
Des d’aquell moment va ser l’única còmplice de les meves lectures
secretes.
El Sr. Roberto es va quedar molt sol i l’única família que
realment li restava vam ser nosaltres. Assistia a les nostres festes de
Nadal, encara que jo no sé si tot allò del Nen Jesús i els Pastorets li
agradava gaire perquè no deia mai quina mena de religió tenia; ell
sempre considerava que la religió de cada lloc s’havia barrejat tant
amb les cultures populars que mai no sabies on començava una i
acabava l’altra. Jo no el veia mai anar a missa ni resar, ni parlar de Déu
ni de verges. Ell només llegia. Per això jo pensava que ho sabia tot.
Però també sabia que era millor no preguntar-li mai res. El que sí que
continuava agradant-li molt era anar a mar a nedar i sempre que feia
bon temps continuàvem anant a la platja. Allà s'esbargia la seva
tristesa i poc a poc semblava que s'anava recuperant de la seva
solitud..
Per altra part va dedicar tota la seva energia a l'empresa i va ser
segurament per això que la indústria de la tripa va anar bé. Diria fins i
tot que molt bé.
S’havia ampliat la plantilla de treballadors. A la triperia de la
planta baixa ja hi havia deu persones treballant. També havien comprat
una camioneta per anar a l’escorxador a buscar les tripes. La van pintar
de color vermell i com totes les identificacions de l’empresa portava
ben retolat: Indústria de la tripa .ROBERT FRANKLIN KOSSEL BUB. De
veritat que feia goig .
De vegades jo anava també a acompanyar el tiet a buscar la
tripa. M’agradava anar amb la camioneta nova i veure l’escorxador.
Tiràvem carretera avall cap a Barcelona i de seguida tombàvem a la
52