Baixada gratuïta Un_tros_de_vida.pdf - Núria Ripoll Ferrer

molt nou que se'n deia niló; era sintètic de poliamida. Ningú el coneixia
encara a Badalona.
Però jo no el vaig portar gens a gust, com que semblava de
paper de cel·lofana quan me'l posava en dies de pluja la gent em
mirava sorpresa i venia a preguntar-me amb curiositat si no em
mullava, si aquell paper protegia de l'aigua! Em calia explicar que era
un material nou que es deis niló. Era una gran novetat en el tèxtil.
Aquella expectació que causava m'amoïnava molt. No m'agradava ser
protagonista. O sigui que vaig penjar-lo a l'armari i vaig continuar
posant-me l'impermeable de sempre.
I vam anar dinant mentre explicaven anècdotes del viatge. La
conversa que a mi m'interessava i de la qual vaig estar pendent no es
va iniciar fins a les postres quan ja acabàvem de dinar. La va iniciar
l'Agustí tot preguntant:
— I què Roberto, has vist els teus amics francesos? Què fan ara
els que estaven a la resistència? Suposo que els has vist a tots!
— I tant! Estava impacient per fer-ho. Tout le monde està
treballant per réanimer, refaire, el país. És desesperant veure França.
Tot el país està desfet, amúhile, détruire. Sembla que els americans
estan a punt de lancer un tal pla Marshall per ajudar a refer Europa.
Però els aliats estan molt preocupats per frenar el comunisme que ve
de Rússia. Han aconseguit vèncer el feixisme però ara estan molt
atents al comunisme.
— Vol dir que el Pla de no intervenció sobre Espanya continuarà:
— Va dir l'Agustí convençut. Tenim Franco per anys!
— Sí, crec que sí, que així serà. No intervindran. No faran res
perquè Franco els assegura que a Espanya no entrarà el comunisme
d'Stalin.
I amb aquesta conversa, que jo escoltava atentament, se'm va
enfonsar la més mínima esperança de retorn del papa. No hi havia res
a fer. De sobte em vaig veure cap a l'Argentina sense que ningú ho
pogués evitar. Aquella festa tan animada, ben preparada de
benvinguda al Sr. Roberto i a la Madame Julie i també d'inauguració del
pis nou se'm va convertir en una reunió de comiat! No n'estava gens
contenta d'aquella festa. La meva única esperança de romandre a
Badalona era que els franquistes no manessin més, però els amics
francesos del Sr. Roberto, que ho sabien bé, van dir que allò no es
produiria. Que ens continuarien manant i fent la punyeta
Vaig sentir una gran tristesa, sobretot quan la meva mare hi va
afegir:
— Es veia a venir. Tenim Franco per anys! Així que ja podem
anar preparant les maletes.
139