Baixada gratuïta Un_tros_de_vida.pdf - Núria Ripoll Ferrer

Capítol 28
Jo no estava gens convençuda ni animada a anar a l’Argentina
perquè el meu món a Badalona s’havia anat eixamplant, estava molt
bé en el meu medi. Podríem dir que fins i tot ja hi era feliç. Tenia amics,
feia les coses que m’agradava fer. Anava amb la meva bicicleta nova i
era com si m’haguessin nascut ales! Les distàncies ja no existien.
S’havia acabat el temps de solitud, de viure com mig amagada. És clar
que la visió de felicitat d’una nena que anava a complir catorze anys és
molt relativa i condicionada per les petites coses de cada dia, com anar
amb la colla de la Neus, amb tots aquells amics tan bulliciosos, a
passejar amunt i avall del carrer del Mar. Encara que jo continuava
sentint-m’hi bastant cohibida, hi anava molt contenta, perquè era com
si em donés prestigi badaloní. També anàvem, amb aquesta mateixa
colla, a veure jugar bàsquet al grup que es deia Joventut perquè tres
dels millors jugadors eren amics de la Neus i sempre anàvem a animar i
a fer soroll als partits difícils. Havia decidit no anar més a patinar a la
pista Iris perquè els nois s’ havien fet jugadors d’ hoquei i no ens
deixaven gaire espai per patinar. Tot i que el Toni era un dels jugadors
més entusiastes jo no hi vaig anar més per patinar, hi anava com a
espectadora a animar els meus.
Vaig preferir anar, perquè estava molt a prop de casa, a la
Cooperativa del carrer Guell i Ferrer a jugar el ping-pong. Les amigues i
amics del barri em venien a buscar i anàvem a entrenar-nos hores i
hores per participar en llarguíssims campionats. També , sempre que
podia i ben amagada llegia els meus llibres secrets: Cañas y barro em
va agradar molt! I ja havia començat La Bodega. A l’Institut m’ho
passava molt bé també continuant amb la M. Aurèlia Campmany
assajant i fent teatre. És clar que els diumenges tenia l’obligació, com
tothom, d’anar a missa, però com que la mama i jo hi anàvem ben
mudades i ben pentinades semblava que era el lloc natural per
estrenar els vestits que manava la temporada i lluir de bon gust, de
marques cares i de situar-nos allà on ens corresponia. Allà on la mama
s'havia proposat estar! Allà on ens respectarien i ens deixarien viure.
No volia que la consideressin “dels altres” Per això a la sortida de missa
anava a saludar i fer les presentacions de totes les amigues
parroquials. Les senyorasses molt mudades es deien unes a les altres
el goig que feien.
Com que ja deixaven fer bailes regionales y folkloricos van
començar a fer sardanes a la Rambla de Badalona cada diumenge el
vespre.
Ens agradava molt anar-hi. La mama, la Sra. Marcel·lina i altres
amics s’asseien en una taula de l’orxateria mentre nosaltres, el Toni, jo
i altres corríem per allà. Però de seguida vaig sentir curiositat i interès
per ballar sardanes. Un dia em vaig posar en una sardana i mirava de
seguir i fer els passos que feien tots però sembla que ho feia molt
malament i fins i tot els destorbava. Un senyor, que jo no coneixia, va
venir a treure’m i em va dir:
— Vine amb mi que t’ensenyaré a ballar-la.
106