Economia espanyola i context internacional - Catalunya Caixa

CAIXA CATALUNYA –Presentació
Presentació
Caiguda del PIB el tercer trimestre del 2008,
amb clares expectatives de recessió per a la
resta d'any i per al 2009
Des d’aquest estiu passat, i en especial des de setembre, la situació interna i exterior de
l'economia espanyola han presentat un empitjorament sobtat i intens, amb una marcada
accentuació de la duresa dels xocs domèstics i externs, malgrat que alguns (com els del petroli, els
aliments i els tipus d'interès) han millorat també d’una manera notable aquests últims mesos, si bé
no prou per evitar la recessió a la qual es dirigeix l'economia. Si hi havia una oportunitat per evitarla,
estava situada el mes de març del 2008, quan, després de les crisis de Bearn&Stearns, els
mercats financers internacionals semblaven entrar en un procés de recuperació. Lamentablement, a
partir de finals de maig ja es va veure que aquella intervenció no era suficient, i des de l'estiu
passat, i molt particularment des de setembre, la crisi financera ha assolit una dimensió difícilment
imaginable fa uns mesos.
La confluència d'una economia com l'espanyola que ja s’anava desaccelerant de manera
intensa per la finalització del boom immobiliari i per la baixada en el fort augment del consum privat i
el xoc financer i econòmic procedent de l'exterior fa inevitable que, els trimestres vinents, el país
entri en recessió. La qüestió en aquests moments no és si Espanya passarà per una recessió la
segona meitat del 2008 i en el transcurs del 2009, sinó quina intensitat tindrà. De fet, ja a finals de
l’estiu passat afirmàvem des d'aquestes mateixes pàgines que:
“(...) l'enfonsament de les expectatives de les famílies i la sequera del crèdit han reforçat els seus impactes
recessius sobre l'activitat, resultant en la intensa frenada que ha experimentat l'economia espanyola en els tres
primers mesos del 2008 i que està continuant en el segon trimestre. Aquest canvi d'expectatives tan sobtat i tan
intens és el que s'apuntava ja el desembre de l'any passat que podia acabar afectant-nos. I malgrat que ja
s'alertava que la balança de riscos estava decantada cap al costat més negatiu pel que fa tant al creixement com
als preus, la veritat és que s'esperava que altres factors de la demanda interna, diferents del de la construcció
residencial, prenguessin el relleu i permetessin una desacceleració més suau del que sembla que té en aquests
moments.” (Caixa Catalunya, Informe Semestral I/2008, pàg 8).
I el que ha succeït des d'aleshores ha confirmat els pitjors pronòstics. D'aquesta manera, les
previsions actuals de Caixa Catalunya situen el creixement interanual del segon semestre del 2008
en el 0,3% i en -0,9 i -1,0% els dos semestres del 2009, respectivament. Només a la part final del
2009, i aquesta estimació està subjecta a moltes cauteles, donada la incertesa econòmica i
financera internacional, l'economia espanyola podria començar a presentar creixements positius,
que anticipessin una recuperació, tot i ser suau, per al 2010.
L'economia espanyola té problemes propis que
ha de corregir els anys vinents. En primer lloc,
els excessos generats en el mercat immobiliari
Com s'ha arribat a aquesta situació? La raó principal són els excessos de la demanda de
consum i d'inversió en construcció que han presidit el creixement dels últims anys. Malgrat que la
inversió productiva, en especial la industrial, també va progressar, el gruix del diferencial d'augment
del PIB espanyol respecte al de les principals economies europees es fonamentava en l'impuls de la
despesa de les llars, tant en forma de consum privat com d'inversió residencial. Aquests excessos
del consum es destaquen amb claredat si es té en compte que, d'un augment mitjà del PIB entre el
2002 i el 2007 del 3,4%, el consum privat n’ha explicat un 64%, molt per sobre de la seva
participació mitjana en el total de l'any 2002 (del 59,6%). Igualment, la inversió en construcció, tant
residencial com no residencial, no ha parat de guanyar posicions en el total de la distribució de la
despesa interna. En termes nominals, ha passat del 13,3% el 2000 (6,1% l’habitatge i 7,2% les altres
7