12.05.2013 Views

20 TRAJES 20 VESTITS 20 DESIGNS

20 TRAJES 20 VESTITS 20 DESIGNS

20 TRAJES 20 VESTITS 20 DESIGNS

SHOW MORE
SHOW LESS

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

DIÀLEGS ENTRE<br />

MODA I LITERATURA<br />

DIÁLOGOS ENTRE<br />

MODA Y LITERATURA<br />

DIALOGUES BETWEEN<br />

FASHION AND LITERATURE<br />

<strong>20</strong> <strong>VESTITS</strong><br />

<strong>20</strong> <strong>TRAJES</strong><br />

<strong>20</strong> <strong>DESIGNS</strong>


JUNY - OCTUBRE <strong>20</strong>11<br />

DIÀLEGS ENTRE<br />

MODA I LITERATURA<br />

DIÁLOGOS ENTRE<br />

MODA Y LITERATURA<br />

DIALOGUES BETWEEN<br />

FASHION AND LITERATURE<br />

<strong>20</strong> <strong>VESTITS</strong><br />

<strong>20</strong> <strong>TRAJES</strong><br />

<strong>20</strong> <strong>DESIGNS</strong><br />

organitzen / organizan / organisers<br />

amb la col·laboració de / con la colaboración de / with the collaboration of


6<br />

La creativitat és el nexe que uneix literatura i moda. La<br />

imaginació és el punt de partida de dues arts que es<br />

donen la mà en una mostra que presentem a Barcelona.<br />

L’exposició vesteix els personatges evocats en la ment del<br />

lector per <strong>20</strong> obres literàries.<br />

Els dissenyadors que participem a <strong>20</strong> Vestits, tots<br />

membres de l’Associació Creadors de Moda d’Espanya,<br />

interpretem grans obres de la literatura aplegant aquests<br />

dos tipus de creació.<br />

A partir del negre sobre blanc, la paraula es materialitza<br />

a través de la costura i se subratlla un vincle indissoluble<br />

entre dues disciplines que es desenvolupen al voltant de<br />

l’estètica.<br />

Amb una visió de la moda com a part fonamental de<br />

l’engranatge del saber, concebuda com una indústria<br />

cultural, els dissenyadors hem buscat posar en comú el<br />

millor de la nostra literatura i la nostra moda per mitjà del<br />

llenguatge de formes, volums i colors.<br />

Grans personatges i obres de la literatura prenen vida<br />

en aquesta exposició. Dulcinea del Toboso o la Reina de<br />

las Nieves es presenten davant nostre vestides de moda<br />

espanyola.<br />

En cada relat, poema o novel·la, la paraula és la font<br />

d’inspiració per als creadors de moda que, en aquesta<br />

mostra, fan realitat la ficció.<br />

MODESTO LOMBA<br />

President de l’Associació Creadors de Moda d’Espanya


Creatividad es el nexo común que une literatura y moda.<br />

La imaginación es el punto de partida de dos artes que<br />

se dan la mano en esta muestra que presentamos en<br />

Barcelona, que pone traje a los personajes que <strong>20</strong> obras<br />

literarias evocan en la mente del lector.<br />

Los diseñadores que participamos en <strong>20</strong> Trajes, todos<br />

pertenecientes a la Asociación Creadores de Moda de<br />

España, interpretamos grandes obras de la literatura<br />

uniendo estas dos creaciones.<br />

Partiendo del negro sobre blanco, la palabra se materializa<br />

a través de la costura. Poniendo de relieve una unión<br />

indisoluble entre dos disciplinas que se desenvuelven<br />

alrededor de la estética.<br />

Con una visión de la moda como parte fundamental del<br />

engranaje cultural, concebida como una industria cultural,<br />

los diseñadores hemos buscado aunar lo mejor de<br />

nuestra literatura y nuestra moda a través del lenguaje de<br />

formas, volúmenes y colores.<br />

Grandes personajes y obras de la literatura cobran vida<br />

en esta exposición. Dulcinea del Toboso, o la Reina de<br />

las Nieves se presentan ante nosotros vestidas de Moda<br />

Española.<br />

En cada relato, poema o novela, la palabra actúa como<br />

fuente de inspiración para los creadores de moda, que en<br />

esta muestra, hacen realidad la ficción.<br />

MODESTO LOMBA<br />

Presidente de la Asociación Creadores de Moda de España<br />

Creativity is the common link uniting literature and<br />

fashion. Imagination is the starting point for both art<br />

forms, which come together in this exhibition we are<br />

presenting in Barcelona, dressing the characters that <strong>20</strong><br />

works of literature evoke in the mind of their readers.<br />

We, the twenty designers taking part in <strong>20</strong> Designs<br />

(all of us members of the Association of Creators of<br />

Spanish Fashion), present here our interpretation of<br />

great works of literature, thereby fusing these two<br />

creative worlds.<br />

With plan black on white as the starting point, the word<br />

finds material form through couture, highlighting the<br />

unbreakable bond between the two disciplines, which<br />

both revolve around aesthetics.<br />

With our view of fashion as a key component of our<br />

cultural nexus and as a cultural industry, we, the<br />

designers, have sought to combine the very best of our<br />

literature and our fashion through the language of shape,<br />

volume and colour.<br />

Leading literary figures and works come to life in this<br />

exhibition, in which Dulcinea del Toboso and the Snow<br />

Queen appear before us dressed in Spanish fashion.<br />

In each tale, poem and novel, the word acts a source<br />

of inspiration for the fashion designers who, in this<br />

exhibition, turn fiction into reality.<br />

MODESTO LOMBA<br />

President of the Association of Spanish Fashion Creators


10<br />

16<br />

18<br />

<strong>20</strong><br />

22<br />

24<br />

26<br />

28<br />

30<br />

32<br />

34<br />

36<br />

38<br />

40<br />

42<br />

44<br />

46<br />

48<br />

50<br />

52<br />

54<br />

56<br />

Presentació / Presentación / Presentation<br />

LOEWE / MIGUEL DE CERVANTES<br />

Don Quixot de la Manxa / Don Quijote de la Mancha / Don Quixote<br />

DUYOS / LEV TOLSTÓI<br />

Anna Karénina / Anna Karénina / Anna Karenina<br />

ROBERTO VERINO / ANNA AJMÁTOVA<br />

“La dona de Lot”, Poesia completa / “La mujer de Lot”, Otros poemas. El canto y la ceniza / “Lot’s wife”, Poems of Akhmatova<br />

HANNIBAL LAGUNA / JOSÉ ÁNGEL VALENTE<br />

“Latitud” / “Latitud”, Mandorla / “Latitude”<br />

ANA LOCKING / OLVIDO GARCÍA VALDÉS<br />

“Ella, els ocells”, Aquesta arna que voleteja davant meu / “Ella, los pájaros”, Esa polilla que delante de mí revolotea /<br />

“She, the birds”, The moth that flutters in front of me<br />

JUANJO OLIVA / MARINA TSVETÁYEVA<br />

“Musa” / “Musa”, Otros poemas. El canto y la ceniza / “Muse”<br />

LEMONIEZ / ANTÓN CHÉJOV<br />

El professor de rus / Cuentos. El profesor de ruso / The teacher of Literature<br />

DEVOTA & LOMBA / GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ<br />

Cent anys de solitud / Cien años de soledad / One hundred years of solitude<br />

AGATHA RUIZ DE LA PRADA / MARIO VARGAS LLOSA<br />

La Festa del Boc / La Fiesta del Chivo / The Feast of the Goat<br />

JESÚS DEL POZO / CARLOS FUENTES<br />

Els anys amb Laura Díaz / Los años con Laura Díaz / The years with Laura Díaz<br />

VICTORIO & LUCCHINO / JUAN GELMAN<br />

“Sols” / “Soles”, Valer la pena / “Suns”<br />

DAVIDELFÍN / ANTONIO GAMONEDA<br />

Exempts II / Exentos II / Exempts II<br />

MIRIAM OCÁRIZ / ANA MARÍA MATUTE<br />

Oblidat Rei Gudú / Olvidado Rey Gudú / Forgotten King Gudú<br />

AILANTO / MIGUEL DELIBES<br />

Cinc hores amb Mario / Cinco horas con Mario / Five hours with Mario<br />

CUSTO BARCELONA / MERCÈ RODOREDA<br />

La Plaça del Diamant / La Plaza del Diamante / The Time of the Doves<br />

MIGUEL PALACIO / CARMEN MARTÍN GAITE<br />

La Reina de la Neu / La Reina de las Nieves / The Snow Queen<br />

ROBERTO TORRETTA / ANTONIO MUÑOZ MOLINA<br />

Carlota Fainberg / Carlota Fainberg / Carlota Fainberg<br />

AMAYA ARZUAGA / MARÍA ZAMBRANO<br />

Deliri i Destí / Delirio y Destino / Delirium and Destiny<br />

LYDIA DELGADO / ROSA CHACEL<br />

Barri de Meravelles / Barrio de Maravillas / The Maravillas District<br />

ÁNGEL SCHLESSER / NIKOLÁI GÓGOL<br />

Contes de Peterburg / Historias de San Petersburgo / Plays and Petersburg Tales<br />

Biografies / Biografías / Biographies<br />

DISSENYADOR / ESCRIPTOR / Obra - DISEÑADOR / ESCRITOR / Obra - DESIGNER / WRITER / Work


10<br />

UNA TORRE DE BABEL PER ALS SENTITS<br />

CONCHA HERNÁNDEZ / Comissària de <strong>20</strong> Vestits: diàlegs entre moda i literatura<br />

<strong>20</strong> Vestits: diàlegs entre moda i literatura és una<br />

exposició que pretén apropar dos mons que no han estat<br />

mai aliens: la moda i la literatura. Una mostra dinàmica,<br />

en evolució contínua, que s’adapta a la immediatesa<br />

de la moda però conservant sempre la mateixa font<br />

d’inspiració: els textos literaris. Després d’haver passat<br />

per Tòquio, Pequín, Istanbul, Milà, Brussel·les, Budapest,<br />

Madrid i Moscou, la mostra amplia els seus continguts<br />

amb la incorporació de grans noms de la literatura russa.<br />

<strong>20</strong> Vestits s’exhibeix ara al Roca Barcelona Gallery,<br />

després d’haver-ho fet a Moscou en el marc de la<br />

celebració de l’Any Dual Espanya-Rússia <strong>20</strong>11. Els autors<br />

seleccionats —amb un homenatge especial al nostre<br />

escriptor més universal, Miguel de Cervantes— han estat<br />

premiats amb els guardons més importants de les lletres<br />

hispanes: Premi Nacional, Príncep d’Astúries i Reina<br />

Sofia de poesia, entre d’altres. D’altra banda, els dos<br />

autors americans Mario Vargas Llosa i Gabriel García<br />

Márquez també han obtingut el premi Nobel de literatura.<br />

Finalment, Lev Tolstói, Anna Ajmátova, Marina Tsvetáyeva,<br />

Nikolái Gógol i Anton Chéjov són els cinc autors russos<br />

inclosos en aquesta mostra.<br />

Tots els vestits han estat realitzats per dissenyadors que<br />

pertanyen a l’Associació Creadors de Moda d’Espanya.<br />

Devota & Lomba, Agatha Ruiz de la Prada, Loewe,<br />

Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal<br />

Laguna, Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfín,<br />

Amaya Arzuaga, Roberto Torretta, Lydia Delgado,<br />

Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos, Ángel Schlesser,<br />

Lemoniez, Roberto Verino i Juanjo Oliva ens presenten les<br />

seves creacions inspirades en fragments literaris.<br />

En la selecció de les obres s’han tingut en compte els<br />

diferents gèneres literaris, com també el protagonisme<br />

especial de poderosos personatges femenins. L’exposició<br />

s’articula entorn de dos personatges intemporals; un de<br />

polièdric i irreal, Dulcinea, creat pel nostre escriptor més<br />

universal, Miguel de Cervantes, i vestit per Loewe, i l’altre,<br />

carregat de sensualitat i realisme, Anna Karènina, ideat<br />

per un dels escriptors russos més grans, Lev Tolstoi, i<br />

vestit per Duyos.<br />

El mateix tractament reben també dos grans poetes,<br />

propers —i màxims— en la seva estètica: Olvido García<br />

Valdés i José Ángel Valente, vestits respectivament per<br />

Ana Locking i Hannibal Laguna. I també dues figures<br />

essencials de la poesia russa del segle XX, dues dones<br />

que van arribar a la màxima expressió de la creativitat<br />

malgrat l’època que els va tocar viure: Marina Tsvetáyeva i<br />

Anna Ajmátova. La bellesa dels poemes d’aquestes dues


dones, reivindicades per cançonaires i observadors de<br />

les dificultats i el plaer de viure d’aquesta part del món, i<br />

de l’altra també, serà vestida per Juanjo Oliva i Roberto<br />

Verino.<br />

Anton Chéjov, per la seva banda, construeix ponts amb<br />

els grans escriptors de la literatura en llengua castellana<br />

germinada a Amèrica, entre els quals hi ha l’últim premi<br />

Nobel de literatura, Mario Vargas Llosa, un personatge del<br />

qual, Urania, de La fiesta del chivo, és vestit per Agatha<br />

Ruiz de la Prada, envoltat de les creacions de Devota &<br />

Lomba, Lemoniez, Victorio & Lucchino i Jesús del Pozo.<br />

Finalment, la poesia d’Antonio Gamoneda, vestida per<br />

Davidelfín, i la dona soldat d’Olvidado Rey Gudú, del<br />

nostre recent premi Cervantes, Ana María Matute, deixen<br />

pas a una galeria de poderosos personatges femenins<br />

contraposats: Carlota Fainberg, d’Antonio Muñoz Molina,<br />

La Reina de las Nieves, de Carmen Martín Gaite, La<br />

Loca, de María Zambrano i la inoblidable Natàlia de<br />

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, totes amb<br />

vestits ideats per Roberto Torretta, Miguel Palacio,<br />

Amaya Arzuaga, Custo Barcelona... I subratllant aquest<br />

desplegament creatiu, la ciència absolutament humana<br />

de La perspectiva Nevski, de Nikolái Gógol, vestida per<br />

Ángel Schlesser.<br />

Per als escriptors, recórrer a la descripció del vestuari<br />

dels seus personatges sempre ha estat una manera de<br />

situar el lector i l’acció en un moment determinat, en un<br />

temps, considerat per molts com la pedra angular de<br />

la moda. Els escriptors, els intel·lectuals, han fet aquest<br />

exercici d’aproximació més sovint del que ens pensem.<br />

Aquesta llista la podria encapçalar Miguel de Cervantes,<br />

seguit de molt a prop per Marcel Proust, Scott Fitzgerald,<br />

Nikolai Gógol i diversos dels autors seleccionats en<br />

aquesta mostra. Per als dissenyadors, la idea de vestir<br />

fragments de grans obres de la literatura ha significat un<br />

estímul afegit en el seu procés de creació.<br />

Deia Mallarmé que la moda és la deessa de les<br />

aparences. Però la moda és també un fenomen cultural<br />

que ens acosta a la concepció del món en un període<br />

històric concret i a la psicologia de les persones que es<br />

manifesten per mitjà del seu vestit. La moda ens informa<br />

sobre un passat i ens projecta cap al futur. I el vestit,<br />

aquesta petja de la civilització, part integrant i indissoluble<br />

d’allò que anomenem cultura, esdevé alguna cosa més<br />

que la nostra segona pell. Superades les classificacions<br />

tradicionals de les arts que han regit des d’Aristòtil fins<br />

avui, actualment assistim a la dispersió de llenguatges<br />

i a la multiplicitat de suports, on la moda irromp amb<br />

un caràcter immediat i propi i s’acomoda en una<br />

democratització consolidada des que es va inventar el<br />

concepte prêt à porter.<br />

Vestir un poema, un personatge, la màgia del moment<br />

imprecís que només la literatura permet. Això és<br />

<strong>20</strong> Vestits. Una experiència estètica, un lloc on elles, com<br />

a creadores, conviuen amb elles, com a inspiradores de<br />

personatges literaris. Escriptors americans que sentim<br />

com a propis, autors russos als quals sempre tornem<br />

amb admiració, perquè eixamplen el nostre horitzó cultural<br />

i amplien la nostra capacitat de comprensió de l’ésser<br />

humà. La llengua compartida i una infinita fraseologia de<br />

formes i colors. I, finalment, la poesia vessant esplendor<br />

de qualsevol temps i lloc. La poesia com a depuració<br />

màxima del llenguatge, l’indret més recòndit, l’essència de<br />

la paraula i la que, al final, concedeix la màxima llibertat al<br />

creador. I per damunt de tot —o al mateix nivell—, el vestit<br />

que neix de la inspiració directa del fragment literari.<br />

Tots aquests personatges conformen pautes per fruir,<br />

per gaudir d’una exposició que convida a conèixer els<br />

nostres dissenyadors i els nostres escriptors, que es<br />

transforma en un model de diàleg intercultural, en una<br />

torre de Babel per als sentits. L’aventura literària i la<br />

moda propicien aquesta trobada tan oportuna. El cel<br />

que les protegeix és el mateix.


12<br />

UNA TORRE DE BABEL PARA LOS SENTIDOS<br />

CONCHA HERNÁNDEZ / Comisaria de <strong>20</strong> Trajes: diálogos entre moda y literatura<br />

<strong>20</strong> Trajes: diálogos entre moda y literatura, es una<br />

exposición que pretende acercar dos mundos que nunca<br />

han sido ajenos: la moda y la literatura. Una muestra<br />

dinámica, en continua evolución, que se adapta a la<br />

inmediatez de la moda, conservando la misma fuente<br />

de inspiración: los textos literarios. Tras su paso por<br />

Tokio, Pekín, Estambul, Milán, Bruselas, Budapest,<br />

Madrid y Moscú, la muestra amplía sus contenidos con la<br />

incorporación de grandes nombres de la literatura rusa.<br />

<strong>20</strong> Trajes se exhibe ahora en Roca Barcelona Gallery,<br />

tras haberlo hecho en Moscú dentro de la celebración del<br />

Año Dual España-Rusia <strong>20</strong>11. Los autores seleccionados<br />

-con un especial homenaje a nuestro escritor más<br />

universal, Miguel de Cervantes- han sido premiados con<br />

los máximos galardones de las letras hispanas: premios<br />

Nacionales, Príncipe de Asturias y Reina Sofía de Poesía,<br />

entre otros. Por otra parte, los dos autores americanos<br />

Mario Vargas Llosa y Gabriel García Márquez comparten<br />

sendos Premios Nobel de literatura. Finalmente, Lev<br />

Tolstói, Ana Ajmátova, Marina Tsvetáyeva, Nikolái Gógol<br />

y Antón Chéjov son los cinco autores rusos incluidos en<br />

esta muestra.<br />

Todos los trajes han sido realizados por diseñadores<br />

pertenecientes a la Asociación Creadores de Moda<br />

de España. Devota & Lomba, Agatha Ruíz de la<br />

Prada, Loewe, Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús<br />

del Pozo, Hannibal Laguna, Miguel Palacio, Miriam<br />

Ocáriz, Davidelfín, Amaya Arzuaga, Roberto Torretta,<br />

Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos,<br />

Ángel Schlesser, Lemoniez, Roberto Verino y Juanjo<br />

Oliva nos presentan sus creaciones inspiradas en<br />

fragmentos literarios.<br />

En la selección de las obras se han tenido en cuenta<br />

los diferentes géneros literarios, así como el especial<br />

protagonismo de poderosos personajes femeninos.<br />

La exposición se articula en torno a dos personajes<br />

intemporales; uno poliédrico e irreal, Dulcinea, creado<br />

por nuestro escritor más universal, Miguel de Cervantes,<br />

vestido por Loewe; otro, Anna Karenina, cargado de<br />

sensualidad y realismo, ideado por uno de los más<br />

grandes escritores rusos, Lev Tolstói, vestido por Duyos.<br />

Idéntico tratamiento reciben también dos grandes poetas,<br />

próximos –y máximos- en su estética; Olvido García<br />

Valdés y José Ángel Valente, vestidos respectivamente<br />

por Ana Locking y Hannibal Laguna. Y también dos<br />

figuras esenciales de la poesía rusa del siglo XX; dos<br />

mujeres que llegaron a la máxima expresión de la<br />

creatividad pese al tiempo que les tocó vivir, Marina


Tsvetáyeva y Ana Ajmátova. La hermosura de los poemas<br />

de estas dos mujeres, reclamadas por cancionistas y<br />

observadores de las dificultades y el placer de vivir de<br />

este lado del mundo y de aquel también, será vestida por<br />

Juanjo Oliva y Roberto Verino.<br />

Antón Chéjov, por su parte, tiende lazos a los grandes<br />

escritores de la literatura en lengua castellana germinada<br />

en América; entre ellos, el último premio Nobel de<br />

Literatura, Mario Vargas Llosa, cuyo personaje Urania<br />

de La Fiesta del Chivo, viste Agatha Ruíz de la Prada,<br />

rodeado de las creaciones de Devota & Lomba,<br />

Lemoniez, Victorio & Lucchino y Jesús del Pozo.<br />

Finalmente, la poesía de Antonio Gamoneda, vestida por<br />

Davidelfín, y la mujer soldado de Olvidado Rey Gudú, de<br />

nuestro reciente premio Cervantes, Ana María Matute,<br />

dan paso a una galería de poderosos personajes<br />

femeninos contrapuestos: Carlota Fainberg de Antonio<br />

Muñoz Molina, La Reina de las Nieves de Carmen Martín<br />

Gaite, La Loca de María Zambrano, y la inolvidable<br />

Natalia de La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda,<br />

todas con trajes ideados por Roberto Torretta,<br />

Miguel Palacio, Amaya Arzuaga, Custo Barcelona...<br />

Y subrayando este despliegue creativo, la ciencia<br />

absolutamente humana de la Avenida Nevski de Nikolái<br />

Gógol, vestida por Ángel Schlesser.<br />

Para los escritores, recurrir a la descripción del atuendo<br />

de sus personajes siempre ha sido una manera de situar<br />

al lector y la acción en un momento determinado, en un<br />

tiempo, considerado por muchos la piedra angular de<br />

la moda. Los escritores, los intelectuales, han realizado<br />

este ejercicio de aproximación con mayor frecuencia de<br />

la que imaginamos. Esta lista podría encabezarla Miguel<br />

de Cervantes, seguido muy de cerca por Marcel Proust,<br />

Scott Fitgerald, Nikolái Gógol y varios de los autores<br />

seleccionados en esta muestra. Para los diseñadores,<br />

la idea de vestir fragmentos de grandes obras de<br />

la literatura ha supuesto un estímulo añadido en su<br />

proceso de creación.<br />

Decía Mallarmé que la moda es la diosa de las<br />

apariencias. Pero la moda es también un fenómeno<br />

cultural que nos acerca a la concepción del mundo en<br />

un período histórico concreto, y a la psicología de las<br />

personas que se manifiestan mediante su atuendo. La<br />

moda nos informa sobre un pasado y nos proyecta hacia<br />

el futuro. Y el vestido, esa huella de la civilización, parte<br />

integrante e indisoluble de aquello a lo que denominamos<br />

cultura, se convierte en algo más que nuestra segunda<br />

piel. Superadas las clasificaciones tradicionales de las<br />

artes que han regido desde Aristóteles hasta nuestros<br />

días, asistimos hoy a la dispersión de lenguajes y a la<br />

multiplicidad de soportes, y la moda irrumpe con un<br />

carácter inmediato y propio, acomodándose en una<br />

consolidada democratización desde que se inventó el<br />

concepto prêt à porter.<br />

Vestir un poema, un personaje, la magia del momento<br />

impreciso que sólo la literatura permite. Eso es <strong>20</strong> Trajes.<br />

Una experiencia estética, un lugar donde ellas, como<br />

creadoras, conviven con ellas, como inspiradoras de<br />

personajes literarios. Escritores americanos que sentimos<br />

como propios, autores rusos a los que siempre volvemos<br />

con admiración, porque ensanchan nuestro horizonte<br />

cultural y amplían nuestra capacidad de comprensión<br />

del ser humano. La lengua compartida y una infinita<br />

fraseología de formas y colores. Y, finalmente, la poesía<br />

derramando esplendor de cualquier tiempo y lugar. La<br />

poesía como depuración máxima del lenguaje, el lugar<br />

más recóndito, la esencia de la palabra y la que, en el<br />

final, concede máxima libertad al creador. Y, por encima<br />

de todo -o a la par- el vestido que nace de la inspiración<br />

directa del fragmento literario.<br />

Todas son pautas para el disfrute, para el goce de una<br />

exposición que invita a conocer a nuestros diseñadores<br />

y a nuestros escritores, que se transforma en modelo<br />

de diálogo intercultural, una torre de babel para los<br />

sentidos. La aventura literaria y la moda propician tan feliz<br />

encuentro. Su cielo protector es el mismo.


14<br />

A TOWER OF BABEL FOR THE SENSES<br />

CONCHA HERNÁNDEZ / Curator, <strong>20</strong> Designs: dialogues between fashion and literature<br />

<strong>20</strong> Designs: dialogues between fashion and literature<br />

is an exhibition with a mission to bring together two<br />

worlds that have never been far apart: those of fashion<br />

and literature. A dynamic, constantly-evolving display<br />

that fits the immediate, here-and-now nature of fashion<br />

whilst retaining the same source of inspiration: works of<br />

literature. After its time in Tokyo, Beijing, Istanbul, Milan,<br />

Brussels, Budapest, Madrid and Moscow, the exhibition<br />

has expanded its content by incorporating some of the<br />

greatest names in Russian letters.<br />

<strong>20</strong> Designs is now open at the Roca Barcelona<br />

Gallery, having previously been in Moscow as part<br />

of the <strong>20</strong>11, Year of Russia and Spain event. The<br />

selected authors –with a special tribute being paid<br />

to Spain’s best-known writer, Miguel de Cervantes–<br />

have been honoured with the top awards in Spanish<br />

letters including, amongst others, the National, the<br />

Prince of Asturias and the Queen Sofía Poetry Prizes.<br />

Furthermore, the two Latin American authors included,<br />

Mario Vargas Llosa and Gabriel García Márquez, are<br />

both winners of the Nobel Prize in Literature. Lastly,<br />

Lev Tolstói, Ana Ajmátova, Marina Tsvetáyeva, Nikolái<br />

Gógol and Antón Chéjov are the five Russian authors<br />

featured in the exhibition.<br />

All the outfits have been made by designers belonging<br />

to the Association of Spanish Fashion Creators. Devota<br />

& Lomba, Agatha Ruíz de la Prada, Loewe, Victorio &<br />

Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal Laguna,<br />

Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfin, Amaya Arzuaga,<br />

Roberto Torretta, Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana<br />

Locking, Duyos, Ángel Schlesser, Lemoniez, Roberto<br />

Verino and Juanjo Oliva present their creations inspired by<br />

extracts from literary works.<br />

In selecting these works, we have sought to embrace<br />

different literary genres, with a special emphasis on<br />

powerful women characters. The exhibition’s focus is<br />

on two timeless characters. The first, multi-faceted and<br />

unreal, is Dulcinea, created by Spain’s most famous<br />

writer, Miguel de Cervantes, and dressed by Loewe.<br />

The other, Anna Karenina, suffused with sensuality and<br />

realism, springs from the imagination of one of Russia’s<br />

greatest authors, Lev Tolstói, and is dressed by Duyos.<br />

Exactly the same treatment has been given to two great<br />

poets, leading examples of a shared aesthetic: Olvido<br />

García Valdés and José Ángel Valente, as dressed by Ana<br />

Locking and Hannibal Laguna, respectively. Also present<br />

are two key figures of <strong>20</strong>th-century Russian poetry, two<br />

women who reached a peak of creativity despite the


times they had to live in: Marina Tsvetáyeva and Anna<br />

Ajmátova. The beauty of the poems of these two women,<br />

favoured by songwriters and other keen observers of the<br />

trials, tribulations and joys of living on one and the other<br />

side of the world, will be clothed by Juanjo Oliva and<br />

Roberto Verino.<br />

For his part, Anton Chekhov establishes ties with the<br />

great writers of the Spanish-language literature that<br />

appeared in the Americas, including the most recent<br />

Nobel Prize in Literature winner Mario Vargas Llosa,<br />

whose character Urania, from The Feast of the Goat, is<br />

dressed by Agatha Ruíz de la Prada and surrounded by<br />

the creations of Devota & Lomba, Lemoniez, Victorio<br />

& Lucchino and Jesús del Pozo. Lastly, the poetry of<br />

Antonio Gamoneda, dressed by Davidelfín, and the<br />

“woman soldier” from Olvidado Rey Gudú, by Spain’s<br />

recent Cervantes Prize winner Ana María Matute, form the<br />

starting point of a gallery of contrasting, powerful female<br />

characters: Antonio Muñoz Molina’s Carlota Fainberg,<br />

Carmen Martín Gaite’s Snow Queen, María Zambrano’s<br />

“La Loca” and the unforgettable Natàlia from Mercè<br />

Rodoreda’s The Time of the Doves, in outfits designed by<br />

Roberto Torretta, Miguel Palacio, Amaya Arzuaga, Custo<br />

Barcelona, and more. Underlying this creative display is<br />

the completely human science of Nikolái Gógol’s Nevsky<br />

Prospect, dressed Angel Schlesser.<br />

For writers, providing a description of the way their<br />

characters are dressed has always been a way of placing<br />

the reader and the action at a specific point in time: and<br />

time is regarded by many as the cornerstone of fashion.<br />

Writers and intellectuals alike have used this device more<br />

often than we might imagine. A list might be headed by<br />

Miguel de Cervantes, closely followed by Marcel Proust,<br />

F. Scott Fitzgerald, Nikolái Gógol and a number of the<br />

authors featured in this exhibition. For fashion designers,<br />

the idea of clothing quotes from great works of literature<br />

has given a new boost to their creative process.<br />

It was Mallarmé who said that fashion is the goddess of<br />

appearance. However, it is also a cultural phenomenon<br />

that gives us an insight into the ideas of the world at a<br />

particular point in history, and the psychology of people<br />

as manifested by their dress. Fashion tells us of the<br />

past and projects us into the future. The way we dress<br />

–this mark of civilisation, this integral and indissoluble<br />

part of that which we call culture– becomes something<br />

more than a second skin. Having outgrown the<br />

traditional categorisation of the arts, imposed from<br />

the times of Aristotle to the present day, we are now<br />

witnessing a dispersion of languages and a multiplicity<br />

of media, and fashion bursting out with its own,<br />

immediate character, benefitting from the consolidated<br />

democratisation it has enjoyed ever since the invention<br />

of the prêt à porter concept.<br />

Dressing a poem, a character, the magic of that vague<br />

moment that only literature gives us: this is what<br />

<strong>20</strong> Designs is all about. It is an aesthetic experience, a<br />

place where one group, as creators, exists alongside the<br />

other, as inspirers of literary characters. Latin American<br />

authors that Spain has adopted as their own, and<br />

Russian authors to whom we always return in admiration,<br />

as they broaden our cultural horizons and increase our<br />

ability to understand the human condition. A shared<br />

language and a boundless phraseology of shapes and<br />

colours. And, lastly, poetry pouring out a splendour that is<br />

timeless and placeless. Poetry as the ultimate refinement<br />

of language, the deepest place, the essence of the word<br />

and that which, in the end, gives the greatest freedom to<br />

the creator. And, above all (or ranking with it), the clothes,<br />

directly inspired by a literary quote.<br />

All of them help us to enjoy and take pleasure in an<br />

exhibition that invites us to find out more about our<br />

designers and writers. An exhibition that becomes an<br />

example of intercultural dialogue, a Tower of Babel for the<br />

senses. After all, their sheltering sky is one and the same.


16<br />

MIGUEL DE CERVANTES<br />

Don Quijote de la Mancha<br />

(Primera Parte - Capítulo XIII)<br />

DON QUIJOTE Y VIVALDO<br />

/... Aquí dio un gran suspiro don Quijote y dijo:<br />

– Yo no podré afirmar si la dulce mi enemiga gusta o no de que<br />

el mundo sepa que yo la sirvo. Sólo sé decir, respondiendo a<br />

lo que con tanto comedimiento se me pide, que su nombre es<br />

Dulcinea; su patria, el Toboso, un lugar de la Mancha; su calidad<br />

por lo menos ha de ser de princesa, pues es reina y señora<br />

mía; su hermosura, sobrehumana, pues en ella se vienen a<br />

hacer verdaderos todos los imposibles y quiméricos atributos<br />

de belleza que los poetas dan a sus damas: que sus cabellos<br />

son oro, su frente campos elíseos, sus cejas arcos del cielo,<br />

sus ojos soles, sus mejillas rosas, sus labios corales, perlas<br />

sus dientes, alabastro su cuello, mármol su pecho, marfil sus<br />

manos, su blancura nieve, y las partes que a la vista humana<br />

encubrió la honestidad son tales, según yo pienso y entiendo,<br />

que sólo la discreta consideración puede encarecerlas, y no<br />

compararlas.../<br />

Don Quixote<br />

(First Part - Chapter XIII)<br />

DON QUIXOTE AND VIVALDO<br />

/... Hence Don Quixote heaved a deep sigh and said:<br />

‘I cannot affirm whether my sweet enemy is pleased or not at<br />

the whole world’s knowing that I serve her. I can only say, in<br />

reply to your very polite questions, that her name is Dulcinea;<br />

her country El Toboso, a village in La Mancha; her degree at<br />

least that of Princess, for she is my Queen and mistress; her<br />

beauty superhuman, for in her are realized all the impossible<br />

and chimerical attributes of beauty which poets give to their<br />

ladies; that her hair is gold; her forehead the Elysian fields; her<br />

eyebrows rainbows; her eyes suns; her cheeks roses; her lips<br />

coral; her teeth pearls; her neck alabaster; her breast marble;<br />

her hands ivory; she is white as snow; and those parts which<br />

modesty has veiled from human sight are such, I think and<br />

believe, that discreet reflection can extol them, but make no<br />

comparison’.../


Don Quixot de la Manxa<br />

(Primera Part - Capítol XIII)<br />

DON QUIXOT I VIVALDO<br />

/... I en sentir això, Don Quixot va llançar un llarg sospir i digué:<br />

– Ja no podré afirmar si a la meva dolça enemiga li plau, o<br />

no, que el món sàpiga que jo la serveixo; únicament sé dir,<br />

responent a ço que amb tanta moderació hom em demana, que<br />

el seu nom és Dolcinea; la seva pàtria, el Tobós, un llogarret<br />

de la Manxa; la seva qualitat, si més no, la d’ésser princesa, ja<br />

que és reina i senyora meva; la seva formosor, sobrehumana,<br />

ja que en ella es fan veritables tots els impossibles i quimèrics<br />

atributs de bellesa que els poetes donen a llurs dames; que els<br />

cabells són or, el seu front camps Elisis, les seves celles arcs<br />

del cel, els seus ulls sols, les seves galtes roses, els seus llavis<br />

corals, perles les seves dents, alabastre el seu coll, marbre<br />

el seu pit, vori les seves mans, la seva blancor neu, i ço que a<br />

l’esguard humà cobreix l’honestedat és tal, segons jo penso i<br />

crec, que sols la discreta consideració pot lloar, i no comparar.../<br />

LOEWE


18<br />

LEV TOLSTÓI<br />

Anna Karénina<br />

/... En la pared había un reflector que proyectaba su luz sobre<br />

un retrato de mujer de cuerpo entero, al que Levin no pudo por<br />

menos de prestar atención. Era el retrato de Anna realizado<br />

en Italia por Mijáilov. Mientras Stepán Arkádevich pasaba<br />

al otro lado de una espaldera y la voz de hombre que había<br />

estado hablando se calló, él estuvo mirando el retrato, que<br />

parecía sobresalir del marco bajo esa potente luz, incapaz de<br />

apartar los ojos. Hasta se olvidó de dónde estaba y, sin prestar<br />

atención a lo que decían, siguió contemplando ese retrato<br />

excepcional. No era una pintura, sino una encantadora mujer<br />

viva de negros cabellos rizados, hombros y brazos desnudos<br />

y labios sombreados de delicado vello, plegados en una leve<br />

sonrisa pensativa, que le miraba con expresión tierna y triunfal,<br />

llenándolo de turbación. Era demasiado bella para ser real: sólo<br />

por eso acababa uno convenciéndose de que no era una mujer<br />

de carne y hueso.../<br />

Anna Karénina<br />

/... Another lamp with a reflector was hanging on the wall,<br />

lighting up a big full-length portrait of a woman, which Levin<br />

could not help looking at. It was the portrait of Anna, painted<br />

in Italy by Mihailov. While Stepan Arkadyevitch went behind<br />

the treillage, and the man’s voice which had been speaking<br />

paused, Levin gazed at the portrait, which stood out from the<br />

frame in the brilliant light thrown on it, and he could not tear<br />

himself away from it. He positively forgot where he was, and<br />

not even hearing what was said, he could not take his eyes<br />

off the marvelous portrait. It was not a picture, but a living,<br />

charming woman, with black curling hair, with bare arms and<br />

shoulders, with a pensive smile on the lips, covered with soft<br />

down; triumphantly and softly she looked at him with eyes that<br />

baffled him. She was not living only because she was more<br />

beautiful than a living woman can be.../


Anna Karénina<br />

/... un reflector, col·locat prop del quadre, il·luminava un<br />

retrat de dona. Era el retrat d’Anna fet a Itàlia per Mikhàilov.<br />

Levin quedà fascinat. No podia apartar els ulls d’aquella tela<br />

admirable. Fins i tot havia oblidat on era i no sentia el que li<br />

deien. Allò que tenia davant no era un retrat, sinó una dona<br />

vivent i deliciosa, de cabells negres enrinxolats, espatlles i<br />

braços nus i un mig somriure pensívol en els llavis coberts<br />

d’un borrissol suau, que se’l mirava d’una manera imperiosa i<br />

tendra, amb un esguard trasbalsador. No era possible que una<br />

dona tan bella existís en la realitat.../<br />

DUYOS


<strong>20</strong><br />

ANNA AJMÁTOVA<br />

La mujer de Lot<br />

Entonces la mujer de Lot miró atrás,<br />

a espaldas de él, y se volvió estatua de sal.<br />

Libro del Génesis<br />

Y siguió el hombre justo al enviado de Dios,<br />

grande y resplandeciente, por la montaña negra.<br />

En tanto, una voz penetrante urgía a la mujer:<br />

no es demasiado tarde, aún puedes mirar.<br />

Mira las torres rojas de tu Sodoma natal, la plaza<br />

en que cantaste, el patio donde hilabas, de la casa<br />

en lo alto, las ventanas vacías, la casa en que tus hijos<br />

nacieron, fruto de unión feliz.<br />

Una mirada sólo. Y helados en un dolor de muerte<br />

ya no pudieron mirar más sus ojos.<br />

Sal transparente se tornó el cuerpo todo<br />

y las piernas ligeras en la tierra arraigaron.<br />

¿Y a esa mujer nadie la llorará?<br />

¿Es figura anodina para ocuparse de ella?<br />

Pero mi corazón no olvida<br />

a la que dio la vida por una mirada.<br />

1922-1924<br />

Lot’s wife<br />

But Lot’s wife looked back,<br />

and she became a pillar of salt.<br />

Book of Genesis<br />

And the just man trailed God’s shining agent,<br />

over a black mountain, in his giant track,<br />

while a restless voice kept harrying his woman:<br />

“It’s not too late, you can still look back<br />

at the red towers of your native Sodom,<br />

the square where once you sang, the spinning-shed,<br />

at the empty windows set in the tall house<br />

where sons and daughters blessed your marriage-bed.”<br />

A single glance: a sudden dart of pain<br />

stitching her eyes before she made a sound.<br />

Her body flaked into transparent salt,<br />

and her swift legs rooted to the ground.<br />

Who will grieve for this woman? Does she not seem<br />

too insignificant for our concern?<br />

Yet in my heart I never will deny her,<br />

who suffered death because she chose to turn.<br />

1922-1924


La dona de Lot<br />

La dona de Lot, que anava darrera,<br />

es tombà i es convertí en columna de sal.<br />

I l’home just seguí l’emissari de Déu,<br />

Llibre del Gènesi<br />

gegantí i resplendent, per la muntanya negra.<br />

Una veu de frisança, mentre, deia a la dona:<br />

No és massa tard, encara, encara pots mirar.<br />

Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,<br />

la plaça on tu cantaves, l’eixida on vas filar...<br />

Els finestrals deserts de la casa alterosa<br />

on et naixien fills, fruit d’un vincle feliç.<br />

Un esguard! –I, aglevats per un dolor mortal,<br />

els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.<br />

El cos esdevenia de cop sal transparent<br />

i les cames lleugeres s’arrelaren a terra.<br />

Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?<br />

És res de massa fútil per fer-ne una cabòria?<br />

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà<br />

la qui donà la vida només per un esguard.<br />

1922-1924<br />

ROBERTO VERINO


22<br />

JOSÉ ÁNGEL VALENTE<br />

Latitud<br />

No quiero más que estar sobre tu cuerpo<br />

como lagarto al sol los días de tristeza.<br />

Se disuelve en el aire el llanto roto,<br />

el pie de las estatuas<br />

recupera la hiedra<br />

y tu mano me busca<br />

por la piel de tu vientre<br />

donde duermo extendido.<br />

Latitude<br />

I want nothing else but to lie upon your body<br />

like a lizard in the sun on days of sadness.<br />

The broken cry dissolves into the air,<br />

the foot of the statues<br />

is again covered in ivy<br />

and your hand searches for me<br />

on the skin of your belly<br />

where I am stretched out asleep.


Latitud<br />

No vull res més que estar sobre el teu cos<br />

com un llangardaix al sol, els dies tristos.<br />

El plor trencat es dissol en l’aire;<br />

el peu de les estàtues<br />

recupera l’heura<br />

i la teva mà em busca<br />

per la pell del teu ventre<br />

on, estirat, dormo.<br />

HANNIBAL LAGUNA


24<br />

OLVIDO GARCÍA VALDÉS<br />

Esa polilla que delante de mí revolotea<br />

ELLA, LOS PÁJAROS<br />

En la noche,<br />

una mujer viene por la orilla<br />

cargada con una bolsa,<br />

los faros la iluminan.<br />

Es rubia y viste algo claro.<br />

Se parece<br />

a una hermana de mi padre,<br />

pero ella murió<br />

y yo tengo casi su edad.<br />

Era silenciosa.<br />

The moth that flutters in front of me<br />

SHE, THE BIRDS<br />

At night<br />

a woman comes along the shore<br />

carrying a bag;<br />

the beacons illuminate her.<br />

She is blonde and wearing something light.<br />

She looks<br />

like one of my father’s sisters ,<br />

but she died<br />

and I am almost her age.<br />

She was quiet.


Aquesta arna que voleteja davant meu<br />

ELLA, ELS OCELLS<br />

A la nit,<br />

una dona ve per la riba,<br />

carregada amb una bossa,<br />

els fars la il·luminen.<br />

És rossa i porta un vestit una mica clar.<br />

S’assembla<br />

a una germana del meu pare,<br />

però ella va morir<br />

i jo tinc gairebé la seva edat.<br />

Era silenciosa.<br />

ANA LOCKING


26<br />

MARINA TSVETÁYEVA<br />

Musa<br />

Ni cartas, ni antepasados,<br />

ni claro halcón.<br />

Camina –se abre–<br />

tan lejana.<br />

Bajo los párpados sombríos,<br />

incendio de alas de oro.<br />

Con su mano, acariciada por el viento,<br />

ha tomado, ha olvidado.<br />

Vuelos de la falda sin recoger,<br />

amplia sonrisa sarcástica.<br />

Y ella, ni mala ni buena,<br />

sólo distante.<br />

No llora ni gime:<br />

Ha roto –¡pero si le amo!<br />

Con su mano acariciada por el viento,<br />

ha dado, ha olvidado.<br />

Ha olvidado –risitas<br />

guturales, chillidos de aves...<br />

– Dios, guárdala,<br />

tan lejana.<br />

19 de noviembre de 1921<br />

Muse<br />

No awards, no forefathers,<br />

Not a falcon clear.<br />

She goes and is torn away –<br />

She is so far!<br />

Underneath tan eyelids<br />

A golden-winged flame.<br />

Forgotten once she took it<br />

With a windswept arm.<br />

An un-picked-up skirt,<br />

A rag that went bare.<br />

I’m not kind, not mean<br />

But like this: so far.<br />

Does not fuss or cry:<br />

Tore –and therefore dear!<br />

You gave –and forgotten<br />

With a windswept arm.<br />

With a scream and with a throat’s<br />

Scattering, forgot...<br />

So distant as she is<br />

Come and keep her, God!<br />

november, 19th 1921


Musa<br />

Ni cartes, ni avantpassats,<br />

ni falcó clar.<br />

Camina –s’obre–<br />

tan llunyana.<br />

Sota de les ombrívoles parpelles,<br />

incendi d’ales d’or.<br />

Amb la seva mà, acaronada pel vent,<br />

ha pres, ha oblidat.<br />

Vols de la faldilla sense recollir,<br />

ampli somriure sarcàstic.<br />

I ella, ni bona ni dolenta,<br />

només distant.<br />

No plora ni gemega:<br />

ha trencat –però si l’estimo!<br />

Amb la seva mà, acaronada pel vent,<br />

ha donat, ha oblidat.<br />

Ha oblidat –rialletes<br />

guturals, xisclets d’aus...<br />

– Déu, guàrdala,<br />

tan llunyana.<br />

19 de novembre de 1921<br />

JUANJO OLIVA


28<br />

ANTÓN CHÉJOV<br />

El profesor de ruso<br />

/... El sol de marzo lucía con fuerza y algunos calurosos rayos<br />

caían sobre la mesa a través de los vidrios de las ventanas.<br />

Sólo estaban a día veinte, pero los trineos habían dejado<br />

paso al tráfico rodado y en el jardín piaban los estorninos.<br />

Tenía la sensación de que Maniusa entraría de un momento<br />

a otro, pondría una mano alrededor de su cuello, le diría que<br />

los caballos o el charabán habían sido llevados al porche y<br />

le preguntaría qué ropa ponerse para no pasar frío. Había<br />

empezado la primavera, igual de maravillosa que el año<br />

anterior, prometiendo las mismas alegrías.../<br />

The teacher of Literature<br />

/... The March sun was shining brightly in at the windows and<br />

shedding its warm rays on the table. It was only the twentieth<br />

of the month, but already the cabmen were driving with wheels,<br />

and the starlings were noisy in the garden. It was just the<br />

weather in which Masha would come in, put one arm round his<br />

neck, tell him the horses were saddled or the chaise was at the<br />

door, and ask him what she should put on to keep warm. Spring<br />

was beginning as exquisitely as last spring, and it promised the<br />

same joys.../


El professor de rus<br />

/... El sol de maig lluïa amb força i alguns raigs calorosos queien<br />

sobre la taula a través dels vidres de les finestres. Només era el<br />

dia vint, però els trineus havien deixat pas al trànsit rodat i en<br />

el jardí piulaven els estornells. Tenia la sensació que Maniusa<br />

entraria d’un moment a un altre, li posaria una mà al coll, li<br />

diria que ja havien portat els cavalls i el carruatge al porxo i<br />

li preguntaria quina roba s’havia de posar per no passar fred.<br />

La primavera havia començat, igual de meravellosa que l’any<br />

anterior, prometent les mateixes alegries.../<br />

LEMONIEZ


30<br />

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ<br />

Cien años de soledad<br />

/... Entonces empezó el viento, tibio, incipiente, lleno de voces<br />

del pasado, de murmullos de geranios antiguos, de suspiros de<br />

desengaños anteriores a las nostalgias más tenaces. No lo advirtió<br />

porque en aquel momento estaba descubriendo los primeros<br />

indicios de su ser, en un abuelo concupiscente que se dejaba<br />

arrastrar por la frivolidad a través de un páramo alucinado, en<br />

busca de una mujer hermosa a quien no haría feliz. Aureliano lo<br />

reconoció, persiguió los caminos ocultos de su descendencia, y<br />

encontró el instante de su propia concepción entre los alacranes<br />

y las mariposas amarillas de un baño crepuscular, donde un<br />

menestral saciaba su lujuria con una mujer que se le entregaba<br />

por rebeldía. Estaba tan absorto, que no sintió tampoco la segunda<br />

arremetida del viento, cuya potencia ciclónica arrancó de los<br />

quicios las puertas y las ventanas, descuajó el techo de la galería<br />

oriental y desarraigó los cimientos. Sólo entonces descubrió que<br />

Amaranta Úrsula no era su hermana, sino su tía, y que Francis<br />

Drake había asaltado a Riohacha solamente para que ellos<br />

pudieran buscarse por los laberintos más intrincados de la sangre,<br />

hasta engendrar el animal mitológico que había de poner término<br />

a la estirpe. Macondo era ya un pavoroso remolino de polvo y<br />

escombros centrifugado por la cólera del huracán bíblico, cuando<br />

Aureliano saltó once páginas para no perder el tiempo en hechos<br />

demasiado conocidos, y empezó a descifrar el instante que estaba<br />

viviendo, descifrándolo a medida que lo vivía, profetizándose a sí<br />

mismo en el acto de descifrar la última página de los pergaminos,<br />

como si se estuviera viendo en un espejo hablado.../<br />

One hundred years of solitude<br />

/... Then the wind began, warm, incipient, full of voices from the<br />

past, the murmurs of ancient geraniums, sighs of disenchantment<br />

that preceded the most tenacious nostalgia. He did not notice it<br />

because at that moment he was discovering the first indications<br />

of his own being in a lascivious grandfather who let himself be<br />

frivolously dragged along across a hallucinated plateau in search<br />

of a beautiful woman who would not make him happy. Aureliano<br />

recognized him, he pursued the hidden paths of his descent, and<br />

he found the instant of his own conception among the scorpions<br />

and the yellow butterflies in a sunset bathroom where a mechanic<br />

satisfied his lust on a woman who was giving herself out of<br />

rebellion. He was so absorbed that he did not feel the second<br />

surge of wind either as its cyclonic strength tore the doors and<br />

windows off their hinges, pulled off the roof off the east wing, and<br />

uprooted the foundations. Only then did he discover that Amaranta<br />

Úrsula was not his sister but his aunt, and that Sir Francis Drake<br />

had attacked Riohacha only so that they could seek each other<br />

through the most intricate labyrinths of blood until they would<br />

engender the mythological animal that was to bring the line to an<br />

end. Macondo was already a fearful whirlwind of dust and rubble<br />

being spun about by the wrath of the biblical hurricane when<br />

Aureliano skipped eleven pages so as not to lose time with facts he<br />

knew only too well, and he began to decipher the instant that he<br />

was living, deciphering it as he lived it, prophesying himself in the<br />

act of deciphering the last page of the parchments, as if he were<br />

looking into a speaking mirror.../


Cent anys de solitud<br />

/... Aleshores va començar el vent, tebi, incipient, tot ple de veus del<br />

passat, de murmuris de geranis antics, de sospirs de desenganys<br />

anteriors a les nostàlgies més tossudes. No ho va advertir perquè<br />

en aquell moment descobria els primers indicis del seu ésser, en<br />

un avi concupiscent que es deixava arrossegar per la frivolitat a<br />

través d’un ermot al·lucinat, cercant una dona molt bella que no<br />

el faria feliç. L’Aureliano el va reconèixer, va perseguir els camins<br />

ocults de la seva descendència, i hi va trobar l’instant de la seva<br />

mateixa concepció, entre els escorpins i les papallones grogues<br />

d’un bany crepuscular, on un menestral sadollava la seva luxúria<br />

amb una dona que se li lliurava per rebel·lió. Estava tan abstret<br />

que tampoc no va sentir la segona escomesa del vent, la potència<br />

ciclònica del qual va arrencar els marcs de les portes i finestres,<br />

se’n va endur el sostre de la galeria oriental i va desarrelar els<br />

fonaments. Fins aleshores no va descobrir que l’Amaranta Úrsula<br />

no era la seva germana, ans la seva tia, i que Francis Drake havia<br />

assaltat Riochacha solament perquè ells es poguessin cercar<br />

entre els laberints més intricats de la sang, fins engendrar l’animal<br />

mitològic que acabaria amb el llinatge. Macondo ja no era un<br />

espaordidor remolí de pols i deixalles, centrifugades per la còlera<br />

de l’huracà bíblic, quan l’Aureliano va saltar onze pàgines per<br />

no perdre el temps amb els fets que coneixia amb escreix; i va<br />

començar a desxifrar l’instant que vivia, desxifrant-lo a mesura que<br />

el vivia, profetitzant-se ell mateix en l’acte de desxifrar la darrera<br />

pàgina dels pergamins, com si es veiés en un mirall parlat.../<br />

DEVOTA & LOMBA


32<br />

MARIO VARGAS LLOSA<br />

La Fiesta del Chivo<br />

/... El sudor la obliga a secarse la cara todo el tiempo. Los años,<br />

Urania. A los cuarenta y nueve ya no se es joven. Por más que te<br />

conserves mejor que otras. Pero, no estás para ser arrumbada<br />

como trasto viejo, a juzgar por esas miradas que, a derecha<br />

e izquierda, se posan en su cara y su cuerpo, insinuantes,<br />

codiciosas, descaradas, insolentes, de machos acostumbrados<br />

a desvestir con los ojos y los pensamientos a todas las hembras<br />

de la calle. ‹‹Unos cuarenta y nueve años maravillosamente bien<br />

llevados, Uri››, dijo Dick Litney, su colega y amigo de bufete en<br />

New York, el día de su cumpleaños, audacia que ningún varón de<br />

la oficina se hubiera permitido a menos de tener, como Dick esa<br />

noche, dos o tres whiskys en el cuerpo. Pobre Dick. Se ruborizó<br />

y confundió cuando Urania lo congeló con una de esas miradas<br />

lentas con las que desde hace treinta y cinco años enfrenta<br />

las galanterías, chistes subidos de color, gracias, alusiones o<br />

majaderías de los hombres, y, a veces, de las mujeres.../<br />

The Feast of the Goat<br />

/... She constantly has to wipe transpiration from her face.<br />

The years, Urania. At forty-nine, one is no longer young. No<br />

matter what shape you’re in compared. But you’re not ready<br />

yet to be tossed out with the trash, judging by the looks that<br />

come from right and left and rest on her face and body, the<br />

insinuating, greedy, brazen, insolent looks of males accustomed<br />

to undressing all the female on the street with their eyes and<br />

thoughts. “Forty-nine years that really become you, Uri,” said<br />

Litney, her colleague and friend from the office, in New York, on<br />

her birthday, a bold statement that no man in the firm would<br />

have allowed himself to make unless he, like Dick that night, had<br />

two or three whiskeys under his belt. He blushed and became<br />

confused when Urania froze him with one of those slow looks she<br />

had used for thirty-five years to confront her gallantries, sudden<br />

off-color jokes, witticisms, allusions, or unwelcome moves from<br />

men, and sometimes women.../


La Festa del Boc<br />

AGATHA RUIZ DE LA PRADA<br />

/... La suor l’obliga a eixugar-se constantment la cara. Els<br />

anys, Urània. Als quaranta- nou ja no s’és jove. Per més que<br />

et conservis millor que les altres. Però no estàs a punt de ser<br />

arraconada com una andròmina, si hem de jutjar per aquestes<br />

mirades que, a dreta i esquerra, se li posen a la cara i al cos,<br />

insinuants, cobejoses, descarades, insolents, de mascles<br />

acostumats a despullar amb els ulls i els pensaments totes les<br />

femelles del carrer. ‹‹Uns quaranta-nou anys meravellosament<br />

ben portats, Uri››, va dir Dick Litney, el seu col·lega i amic de<br />

bufet a Nova York, el dia del seu aniversari, audàcia que cap home<br />

de l’oficina s’hauria permès, llevat que portés, com Dick aquella<br />

nit, dos o tres whiskys al cos. Pobre Dick. Es va ruboritzar i va<br />

quedar confós quan Urània el va congelar amb una d’aquelles<br />

mirades lentes amb les quals des de fa trenta-cinc anys afronta<br />

les galanteries, els acudits pujats de to, les gràcies, les al·lusions<br />

o les bajanades dels homes i, a vegades, de les dones.../


34<br />

CARLOS FUENTES<br />

Los años con Laura Díaz<br />

/... La verdad es que no gastaba demasiado. Leía. Iba a<br />

conciertos y museos sola, al cine y a comer con Elizabeth. La<br />

situación que la separó de su marido era para ella un duelo.<br />

Había de por medio una delación, una muerte —una muerta—.<br />

Pero el perfume Chanel, el sombrerito Schiaparelli, el traje<br />

sastre de Balenciaga... Había cambiado tanto, en tan poco<br />

tiempo, la moda —cómo iba a mostrarse Laura con falda corta<br />

de flapper, bailarina de charleston y corte de pelo a lo Clara<br />

Bow—, cuando había que vestirse como las nuevas estrellas<br />

de Hollywood. Bajaron las faldas, se onduló la cabellera, los<br />

bustos se engalantaron con grandes solapas de piqué, las que<br />

se atrevían usaban trajes de noche de seda entallada al cuerpo,<br />

como Jean Harlow la rubia platino, y un sombrero a la moda<br />

era indispensable. Una mujer sólo se quitaba el sombrero para<br />

dormir o jugar tenis. Hasta en la piscina, la gorrita de hule se<br />

imponía, había que proteger el ondulado Marcel.../<br />

The years with Laura Díaz<br />

/... The truth is that she wasn’t spending very much money. She<br />

read. She went to concerts and museums alone, to the movies<br />

and to dinner with Elizabeth. The situation that separated<br />

her from her husband was for her a period of mourning.<br />

Between them was a betrayal, a death –a dead woman. But<br />

the Chanel perfume, the little Schiaparelli hat, the suit tailored<br />

by Balenciaga... So much had changed so quickly. Fashion:<br />

how was Laura going to appear in public wearing a flapper’s<br />

short skirt like a Charleston dancer and Clara Bow hair when<br />

everyone had to dress like the new Hollywood stars? Skirts<br />

were longer, hair was wavier, busts were decked out with<br />

huge piqué lapels, those who dared wore silk evening dresses<br />

sculpted to the shape of the body, like the platinum blonde<br />

Jean Harlow, and a fashionable hat was indispensable. A woman<br />

took off her hat only to sleep or play tennis. A rubber bathing<br />

cap was called for even in the swimming pool –marcelled hair<br />

had to be protected.../


Els anys amb Laura Díaz<br />

/... La veritat és que no gastava gaire. Llegia. Anava a concerts<br />

i museus sola; al cine i a menjar amb l’Elisabet. La situació<br />

que la va separar del marit era, per ella, un dol. Hi havia al mig<br />

una delació, una mort –una morta–. Però el perfum Chanel,<br />

el sombreret Schiaparelli, el vestit jaqueta de Balenciaga...<br />

Havia canviat tant, en tan poc temps, la moda –com podia, la<br />

Laura, mostrar-se amb faldilla curta de flapper, de ballarina de<br />

xarleston i un pentinat a la manera de Clara Bow–, quan calia<br />

vestir-se com les noves estrelles de Hollywood. Les faldilles<br />

es van allargar, els cabells es van ondular, el pit es va guarnir<br />

de grans solapes de piqué, les que s’hi atrevien es posaven<br />

vestits de nit de seda cenyida al cos com Jean Harlow, la<br />

rossa platí, i era indispensable portar un barret de moda. Una<br />

dona només es treia el barret per dormir o jugar a tenis. Fins<br />

i tot a la piscina s’imposava una gorra d’hule. Calia protegir<br />

l’ondulat Marcel.../<br />

JESÚS DEL POZO


36<br />

JUAN GELMAN<br />

Soles<br />

a Mara siempre<br />

Bajo el sol doble de la furia y la pena<br />

la vida sigue.<br />

La vida sigue bajo el sol<br />

doble de la furia y la pena.<br />

Sigue la vida y gira<br />

el sol doble de la furia y la pena.<br />

Es un recurso amar a un árbol<br />

y otras humillaciones del paisaje.<br />

El esplendor del tiempo respira<br />

en el hombro de una mujer.<br />

Se alejan pensamientos que<br />

no quieren ser vistos. El sueño<br />

cierra la puerta para<br />

que empiece otro.<br />

Suns<br />

for Mara always<br />

Beneath the double sun of rage and sorrow<br />

life goes on.<br />

Life goes on beneath the double<br />

sun of rage and sorrow.<br />

Life goes on and the double sun<br />

of rage and sorrow turns.<br />

It is a recourse to love a tree<br />

and other humiliations of the countryside.<br />

The splendor of time breathes<br />

In the shoulder of a woman.<br />

Thoughts that don’t want to be seen<br />

move away. Sleep<br />

closes the door so that<br />

another begins.


Sols<br />

a Mara sempre<br />

Sota del doble sol de la fúria i la pena,<br />

la vida passa.<br />

La vida continua sota el sol<br />

doble de la fúria i la pena.<br />

Continua la vida, i gira<br />

el sol doble de la fúria i la pena.<br />

És un recurs estimar un arbre<br />

i altres humiliacions del paisatge.<br />

L’esplendor del temps respira<br />

al muscle d’una dona.<br />

S’allunyen els pensaments que<br />

no volen ser vistos. El somni<br />

tanca la porta per tal<br />

que en comenci un altre.<br />

VICTORIO & LUCCHINO


38<br />

ANTONIO GAMONEDA<br />

Exentos II<br />

Aquí la boca, su oquedad eterna,<br />

exhala una palabra, mas no suena<br />

si no es en forma de justicia: calla.<br />

Sobre el oro veloz, un viento inmóvil<br />

precipita su cuerpo hacia el espanto<br />

de los cabellos y sus huesos sienten<br />

la sustancia mortal, las duras manos<br />

torturando columnas. La palabra<br />

enardece las túnicas, asciende<br />

en las tinieblas, arde en los sepulcros<br />

y construye un espacio. Pero calla.<br />

Exempts II<br />

Here the mouth, its eternal hollowness,<br />

exhales a word, but it doesn’t sound<br />

if it isn’t in the shape of justice: it is silent.<br />

Over the rapid gold an immobile wind<br />

hastens its body towards the fright<br />

of the hair and its bones feel<br />

the mortal substance; the hard hands<br />

torture columns. The word<br />

inflames the tunics, goes up<br />

in the shadows, burns in the tombs<br />

and builds a space. But it is silent.


Exempts II<br />

Aquí la boca, la seva buidor eterna,<br />

exhala una paraula, però no sona<br />

si no és en forma de justícia: calla.<br />

Sobre l’or veloç, un vent immòbil<br />

precipita el seu cos cap a l’espant<br />

dels cabells, i els seus ossos senten<br />

la substància mortal, les dures mans<br />

torturant columnes. La paraula<br />

arbora les túniques, ascendeix<br />

a les tenebres, crema en els sepulcres<br />

i construeix un espai. Però calla.<br />

DAVIDELFÍN


40<br />

ANA MARÍA MATUTE<br />

Olvidado Rey Gudú<br />

/... A solas con Gudrilkja, Gudú la miró de arriba abajo. Ya sabía<br />

que no era un hombre. Era una mujer, y aún sabía mucho más:<br />

era su hija. No había conocido a ninguna antes que a ella, y<br />

puede decirse que tampoco había conocido a ninguno de sus<br />

hijos cuando eran críos, puesto que sólo a Gudulín llegó a tratar,<br />

y brevemente. Además, Gudulín fue para él solamente como el<br />

retoño de un árbol, que esperaba ver medrar. Aquel retoño se<br />

había malogrado. Pero, ¿una mujer? Una mujer, además, con<br />

alma, valor y aptitudes de soldado... Una nueva confusión se<br />

añadió a las ya encontradas confusiones que últimamente<br />

le dominaban. Así, al mirarla plantada ante él, alta, delgada,<br />

fibrosa, con aquellos grandes ojos que –ahora se daba cuenta–<br />

parecían espejo de los suyos, dijo:<br />

– Soldado, abandona todas tus farsas y mentiras. No solamente<br />

sé que eres una mujer, sino que eres mi hija.<br />

La sorprendida entonces fue ella. ¿Su hija? ¿Cómo era posible?<br />

Nadie se lo había revelado jamás.<br />

– Yo no soy tu hija –rehuyó, casi gritó–. Yo soy la hija de un<br />

viejo soldado que murió a tus órdenes. Yo no puedo ser tu hija,<br />

porque te amo.<br />

El Rey sonrió.<br />

– ¿Qué es eso de que me amas? El amor es una de las grandes<br />

mentiras de este mundo.../<br />

Forgotten King Gudú<br />

/... Alone with Gudrilkja, Gudú looked at her from top to toe. He<br />

already knew that she wasn’t a man. She was a woman, and<br />

he even knew much more: she was his daughter. He had not<br />

known any of them before her, and you could say that he hadn’t<br />

known any of his sons either when they were children, as he<br />

only got to deal with Gudulín, and that briefly. Besides, Gudulín<br />

was for him only like the new growth of a tree, that he expected<br />

to see thrive. That new growth had died early. But, a woman?<br />

A woman, besides, with a soul, courage and the makings of a<br />

soldier... A new confusion was added to the latest confusions<br />

that lately seemed to overpower him. And so, looking at her<br />

standing before him, tall, slim, muscular, with those huge eyes<br />

which –now he realized– seemed the mirror of his own, he said:<br />

– Soldier, drop all your pretences and lies. Not only do I know<br />

that you are a woman, but also that you are my daughter.<br />

She was then the one surprised. His daughter? How was that<br />

possible? No one had ever told her so.<br />

– I am not your daughter –she denied, almost shouting–. I am<br />

the daughter of an old soldier who died at your orders. I cannot<br />

be your daughter because I love you.<br />

The King smiled.<br />

– What is this about your loving me? Love is one of the greatest<br />

lies in this world.../


Oblidat Rei Gudú<br />

/...A soles amb Gudrilkja, Gudú la va mirar de dalt a baix. Ja<br />

sabia que no era un home. Era una dona, i encara sabia molt<br />

més: era la seva filla. No n’havia conegut cap abans que ella,<br />

i es pot dir que tampoc no havia conegut cap dels seus fills<br />

quan eren criatures, ja que només va arriba a tractar Gudulín,<br />

i per poc temps. A més a més, Gudulín va ser per a ell només<br />

com el rebrot d’un arbre, que esperava veure créixer. Aquell<br />

rebrot s’havia fet malbé. Però, ¿una dona? Una dona, a més a<br />

més, amb ànima, valor i aptituds de soldat... Una nova confusió<br />

es va afegir a les confusions ja trobades que darrerament el<br />

dominaven. Així, quan la va mirar palplantada al seu davant,<br />

alta, fina, fibrosa, amb aquells ulls tan grossos que –ara se<br />

n’adonava– semblaven el mirall dels seus, va dir:<br />

– Soldat, abandona totes les teves farses i mentides. No tan sols<br />

sé que ets una dona, sinó també que ets la meva filla.<br />

Aleshores va ser ella que es va quedar sorpresa. La seva filla?<br />

Com era possible? Ningú no li ho havia revelat mai.<br />

– Jo no sóc la teva filla, va esquivar, quasi cridant–. Sóc la filla<br />

d’un vell soldat que va morir a les teves ordres. No puc ser la<br />

teva filla, perquè t’estimo.<br />

El rei va somriure.<br />

– Què és això de dir que m’estimes? L’amor és una de les grans<br />

mentides d’aquest món.../<br />

MIRIAM OCÁRIZ


42<br />

MIGUEL DELIBES<br />

Cinco horas con Mario<br />

/... Pero ¿qué sabes tú de caridad? Prefiero no acordarme de<br />

tu conferencia, Mario, y todavía, venga, «eso son pataletas<br />

lógicas, no te preocupes; ya se le pasará», ¿habrase visto<br />

egoísmo? ¡Cínico, más que cínico!, perdona, Mario, cariño, que<br />

no sé lo que me digo, que me pongo como loca cada vez que<br />

pienso en el traje que tenía pensado, con el talle un poco alto,<br />

de corte princesa, que hubiese dado el golpe, seguro, fíjate, que<br />

los hombres no tenéis ni idea de lo que eso significa para una<br />

mujer. Pero es igual, tú tieso en tus trece, que a buena hora si<br />

me lo dices al hacernos novios, da gracias que después de la<br />

pedida yo no podía dar la campanada, que si no.../<br />

Five hours with Mario<br />

/... But what do you know about charity? I’d rather not<br />

remember your lecture, Mario and still you kept saying, “It’s<br />

natural for her to fuss, don’t worry about it; she’ll get over it.”<br />

have you ever seen such selfishness? You’re a cynic, worse<br />

than a cynic! and pardon me, Mario, sweetheart, I don’t know<br />

what I’m saying, I nearly go crazy every time I think about the<br />

dress I had in mind, the waist a teeny bet high, princess style,<br />

it would have made an impression for sure, mind you, you men<br />

don’t have the faintest idea what that means to a woman. But<br />

it made no difference, you sticking to you guns, things would<br />

have been different if you’d told me when we started going<br />

steady, you can be thankful it was after the engagement party<br />

and I couldn’t blow up about it, otherwise.../


Cinc hores amb Mario<br />

/... Però, tu què saps de caritat? Prefereixo no recordar-me de la<br />

teva conferència, Mario, i encara, vinga, «això són rebequeries<br />

lògiques; ja li passarà» S’ha vist mai un egoisme així? Cínic,<br />

més que cínic!, perdona, Mario, estimat, que no sé el que dic,<br />

que em torno com boja cada vegada que penso en el vestit que<br />

havia pensat, entallat una mica amunt, com de princesa, que<br />

segur que hauria fet patxoca, fixa’t, els homes no teniu ni idea<br />

del que això significa per a una dona. Però és igual, tu sempre<br />

amb el tretze són tretze, que en bona hora si m’ho dius quan<br />

ens vam posar a festejar, dóna gràcies que, després d’haver<br />

demanat la meva mà, jo no provoqués un escàndol, que si no.../<br />

AILANTO


44<br />

MERCÈ RODOREDA<br />

La Plaza del Diamante<br />

/... Y nos dormimos así, poco a poco, como dos ángeles de Dios,<br />

él hasta las ocho y yo hasta las doce bien dadas... Y cuando me<br />

desperté de un sueño de tronco, con la boca seca y amarga, toda<br />

yo salida de la noche de cada noche, que aquella mañana era un<br />

mediodía, me levanté y empecé a vestirme como siempre un poco<br />

sin darme cuenta, con el alma guardada todavía dentro de la cáscara<br />

del sueño. Y cuando me puse de pie me sujeté las sienes con las<br />

manos y sabía que había hecho algo diferente pero me costaba<br />

pensar en lo que había hecho y si lo que había hecho, que no sabía si<br />

lo había hecho, lo había hecho algo despierta o muy dormida, hasta<br />

que me lavé la cara y el agua me despabiló... y me puso color en las<br />

mejillas y luz en los ojos... No hacía falta almorzar porque era muy<br />

tarde. Sólo beber un poco de agua para quitarme el fuego de la boca...<br />

El agua estaba fría y eso me hizo recordar que el día antes, por la<br />

mañana, a la hora de la boda, había llovido mucho y pensé que por<br />

la tarde, cuando fuese al parque como siempre, a lo mejor todavía<br />

encontraba charcos de agua en los senderitos... y dentro de cada<br />

charco, por pequeño que fuese, estaría el cielo..., el cielo que a veces<br />

rompía un pájaro..., un pájaro que tenía sed y rompía sin saberlo<br />

el cielo del agua con el pico... o unos cuantos pájaros chillones que<br />

bajaban de las hojas como relámpagos, se metían en el charco, se<br />

bañaban en él con las plumas erizadas y mezclaban el cielo con<br />

fango y con picos y con alas. Contentos.../<br />

Ginebra, febrero-septiembre de 1962.<br />

The time of the doves<br />

/... And that’s how we fell asleep: slowly like two heavenly angels,<br />

and he slept till eight in the morning and I slept through to noon...<br />

And I woke up after sleeping like a rock and my mouth had a dry,<br />

bitter taste in it and it was different from other nights because<br />

the morning was noon and I got up and started getting dressed<br />

as usual without knowing what I was doing because my soul was<br />

still in the shell of my dreams. And I stood there with my hands<br />

on the sides of my head and I knew I’d done something different<br />

but I had trouble remembering what I’d done and whether I’d done<br />

what I’d done –and I didn’t even know if I’d done it– half awake<br />

or fast asleep till I washed my face and the water woke me up<br />

and put the color back in my cheeks and the light in my eyes...<br />

It was too late to have breakfast. I just took a sip of water to get<br />

the burning taste out of my mouth... The water was cold and I<br />

remembered how the morning before when it was time for the<br />

wedding it had rained hard and I thought maybe that afternoon<br />

when I went to the park like usual there’d still be a puddle in one<br />

of the paths... and in every puddle, no matter how small, the<br />

sky... a sky shattered from time to time by a bird... a bird who<br />

was thirsty and without realizing it shattered the sky in the water<br />

with his beak... or a bunch of chattering birds who’d fly down from<br />

the leaves like lightning bolts and dive into the puddle and swim<br />

around with their feathers all ruffled and mix up the sky with mud<br />

and beaks and wings. Happy.../<br />

Geneva, february-september 1962.


La Plaça del Diamant<br />

/... I ens vam adormir així, a poc a poc, com dos àngels de Déu, ell<br />

fins a les vuit i jo fins a les dotze ben tocades... I quan em vaig<br />

despertar d’un son de pedra, amb la boca seca i amarga, tota jo<br />

sortida de la nit de cada nit, que aquell matí era migdia, em vaig<br />

aixecar i em vaig començar a vestir com sempre, una mica d’esma,<br />

amb l’ànima encara desada a dintre la clofolla del son. I, dreta, em<br />

vaig aguantar els costats del front amb les mans i sabia que havia<br />

fet alguna cosa diferent però em costava de pensar què havia fet i<br />

si el que havia fet, que no sabia si ho havia fet, ho havia fet una mica<br />

desperta, o molt adormida, fins que em vaig rentar la cara i l’aigua em<br />

va espavilar... i em va posar color a les galtes i llum als ulls... No calia<br />

esmorzar perquè era massa tard. Només beure un glop d’aigua per<br />

treure’m el foc de la boca... L’aigua era freda i em vaig enrecordar que<br />

el dia abans, al matí, a l’hora del casament, havia plogut fort i vaig<br />

pensar que a la tarda, quan aniria al parc com sempre, potser encara<br />

trobaria un toll d’aigua pels caminets... i dintre de cada toll, per petit<br />

que fos, hi hauria el cel... el cel que de vegades un ocell esbarriava...<br />

un ocell que tenia set i sense saber-ho esbarriava el cel de l’aigua<br />

amb el bec... o uns quants ocells cridaners que baixaven de les fulles<br />

com llampecs, es ficaven al toll, s’hi banyaven estarrufats de ploma i<br />

barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents.../<br />

Ginebra, febrer-setembre de 1962.<br />

CUSTO BARCELONA


46<br />

CARMEN MARTÍN GAITE<br />

La Reina de las Nieves<br />

/... Por fin, en un paraje desierto, se detuvieron, y la persona<br />

que conducía el trineo blanco echó pie a tierra. Era una mujer<br />

alta, blanca y muy hermosa. Adelantaba hacia Kay unas<br />

manos pálidas y largas y sus ojos brillaban igual que estrellas<br />

en noche despejada de invierno, pero estaba fría, fría como el<br />

hielo. Era la Reina de las Nieves.<br />

Unos días llegábamos más pronto que otros a aquel paisaje<br />

yerto donde Kay y la Reina de las Nieves se miraron a la cara<br />

por primera vez. Yo suspiraba con tristeza, pero también<br />

con alivio. Ya daba todo igual. Los latidos del corazón se me<br />

apaciguaban, y empezaba a escuchar el resto del cuento con<br />

una índole de pena diferente, mezcla de apatía y resignación.<br />

Pero, ya se me hubiera hecho largo o corto ese tramo del viaje,<br />

la blanca señora siempre preguntaba lo mismo:<br />

«Hemos viajado aprisa, ¿verdad, Kay?»<br />

Kay la miró sin decir nada. Claro, qué iba a contestar, cómo se<br />

puede calcular un tiempo como ése, con los copos pegándote<br />

en la cara igual que pájaros muertos. Yo tampoco sabía por<br />

dónde había llegado hasta el jardín de las estatuas, y la abuela<br />

no quería contármelo.../<br />

The Snow Queen<br />

/... Finally, they halted at a deserted spot, and the person<br />

driving the sleigh set foot on the ground. It was a tall, white<br />

and very beautiful woman. She reached out to Kay with long,<br />

pale hands, and her eyes shone just like the stars on a clear<br />

winter’s night, but she was cold, as cold as ice. It was the<br />

Snow Queen.<br />

Some days we would arrive quicker than others at that frozen<br />

landscape where Kay and the Snow Queen looked each other<br />

in the face for the first time. I sighed with sadness, but also<br />

with relief. Nothing mattered any more. My heartbeat grew<br />

stiller, and I began to listen to the rest of the tale with a<br />

different kind of pity, a mixture or apathy and resignation.<br />

However, whether that stretch was slow or quick, the white<br />

lady always asked the same question:<br />

“We’ve made good time, haven’t we, Kay?”<br />

Kay looked at her without replying. What was she supposed<br />

to say? How can you calculate that sort of time, with the<br />

snowflakes sticking to your face like dead birds? I also didn’t<br />

know how she had reached the garden with the statues, and<br />

grandmother didn’t want to tell me.../


La Reina de la Neu<br />

/... Finalment, es van aturar en un paratge desert, i la persona<br />

que conduïa el trineu blanc va posar el peu a terra. Era una<br />

dona alta, blanca i molt bonica. Avançava a Kay unes mans<br />

pàl·lides i llargues, i els ulls li brillaven igual que les estrelles en<br />

una llisa nit d’hivern, però estava freda, freda com el gel. Era la<br />

Reina de la Neu.<br />

Alguns dies arribàvem més aviat que altres en aquell paisatge<br />

desert on Kay y la Reina de la Neu es miraven les cares<br />

per primera vegada. Jo sospirava amb tristesa, però també<br />

alleujada. Ja tot era igual. Els batecs del cor se m’apaivagaven<br />

i començava a sentir la resta del conte amb una mena de<br />

pena diferent, mescla d’apatia i resignació. Però encara que<br />

se m’hagués fet llarg o curt aquest tram del viatge, la blanca<br />

senyora sempre preguntava el mateix:<br />

«Hem viatjat de pressa, oi que sí, Kay?»<br />

Kay la va mirar sense dir res. És clar no contestaria; com<br />

es pot calcular un temps com aquest, amb els flocs de neu<br />

pegant-te a la cara com si fossin ocells morts. Jo no sabia<br />

tampoc per on havia arribat fins al jardí de les estàtues, i<br />

l’àvia no m’ho volia explicar.../<br />

MIGUEL PALACIO


48<br />

ANTONIO MUÑOZ MOLINA<br />

Carlota Fainberg<br />

/... Ninguna mujer que no fuera Carlota Fainberg o que no se le<br />

pareciera mucho llegaba a tentarle de verdad. Ya apenas tenía<br />

esperanza de encontrarse con ella alguna vez, pero la seguía<br />

buscando en el deseo que le inspiraban cierto tipo de mujeres,<br />

y nada más que ellas: rubias, aunque teñidas, de una edad en<br />

torno a los cuarenta años, a los cuarenta y tantos, nada de<br />

jovencitas, descartaba con un aire de experto, de entendido<br />

que rechaza los placeres obvios para otros, nada de gigantes<br />

de alta costura con las piernas largas y flacas y las tetas y<br />

los labios hinchados de silicona: mujeres ya hechas, decía,<br />

cuajadas, maduras en el sentido que tiene la palabra cuando<br />

se aplica a la fruta, blancas de carnes, con esa blancura de las<br />

mujeres a las que no les sienta bien el sol, con un punto de<br />

carnosidad sin abandono, que dé a las manos y a la boca del<br />

amante un gozo de abundancia, mujeres firmes, ya trabajadas<br />

por la vida, conscientes de las ventajas que la cosmética y<br />

la moda otorgan a la belleza, diestras en las sofisticaciones<br />

deliciosas del lápiz de labios, de lencería, del esmalte de uñas,<br />

del calzado, conscientes del valor del tiempo que aún les<br />

queda para seguir gozando de la plenitud física de la vida.../<br />

Carlota Fainberg<br />

/... No woman who wasn’t Carlota Fainberg or who didn’t look<br />

much like her managed to really tempt him. He had hardly<br />

any hope of meeting her sometime, but he kept on looking for<br />

her in the desire that a certain kind of woman, and only that<br />

kind, inspired in him. Blonde, even if dyed, round about forty<br />

years old, fortysomething, nothing of young girls, dismissed<br />

with the air of an expert, someone knowledgeable who rejects<br />

the pleasures that are obvious for others, nothing of giants<br />

of high fashion with long and thin legs and the tits and lips<br />

swollen with silicone: women already fully formed, he said,<br />

set, mature in the sense of the word when applied to fruit,<br />

white fleshed, with the whiteness of women who the sun<br />

doesn’t suit, with a touch of controlled fleshiness, that gives<br />

to the hands and mouth of the lover a delight in abundance,<br />

strong women, shaped by life, aware of the advantages that<br />

cosmetics and fashion bring to beauty, skilful in the delicious<br />

sophistications of lipstick, lingerie, nail polish, shoes, aware<br />

of the value of the time still left to them to go on enjoying the<br />

physical fullness of life.../


Carlota Fainberg<br />

/... Cap dona que no fos Carlota Fainberg o que no se li<br />

assemblés gaire arribava a temptar-lo de veritat. Gairebé<br />

no tenia l’esperança de trobar-se-la alguna vegada, però<br />

l’anava buscant amb el desig que li inspiraven unes dones<br />

determinades, i cap més que elles: rosses, ni que fossin<br />

tenyides, d’una edat pels volts dels quaranta anys, als<br />

quaranta i tants, res de jovenetes, descartava amb un aire<br />

d’expert, d’entès que rebutja els plaers obvis per als altres.<br />

Res de gegantes de l’alta costura amb les cames llargues i<br />

magres i les mamelles i els llavis inflats de silicona: dones ja<br />

fetes, deia, quallades, madures en el sentit que té la paraula<br />

quan s’aplica a la fruita, de carn blanca, amb aquesta blancor<br />

de les dones a les quals no els prova el sol, amb un punt de<br />

carnositat sense abandó, que doni a les mans i a la boca dels<br />

amants un goig d’abundància, dones fermes, ja treballades<br />

per la vida, conscients dels avantatges que la cosmètica<br />

i la moda atorguen a la bellesa, destres en les delicioses<br />

sofisticacions del pintallavis, de llenceria, de l’esmalt de les<br />

ungles, del calçat, conscients del valor del temps que encara<br />

els queda per anar gaudint de la plenitud física de la vida.../<br />

ROBERTO TORRETTA


50<br />

MARÍA ZAMBRANO<br />

Delirio y destino<br />

LA LOCA<br />

/... Y todo lo había ido tirando por la ventana y se desgarraba a<br />

veces el vestido y quería también tirarlo, y la colonia se regaba<br />

por el suelo. Pero miraba y miraba horas enteras quedándose<br />

muy quieta, la tapa de una caja de pasas de Málaga ya vieja,<br />

que tenía pintada una mujer bailando envuelta en unos velos<br />

rojo fuego como llamas y tenía los cabellos entrelazados con<br />

racimos de uvas negras y unos pámpanos que le caían por el<br />

cuello, una cabeza de mármol la miraba danzar sonriéndose<br />

con mucha burla. No sabían por qué le había gustado eso y<br />

de allí había tomado ejemplo, quizá, para adornarse la cabeza<br />

con racimos y enredarse en los pámpanos, verdes y frescos.<br />

Después gritaba enloquecida y se fue resecándose como si la<br />

tostara el sol que no la daba nunca, ni siquiera entraba en el<br />

cuarto sobre el jardín bien sombreado. Después de estar muy<br />

furiosa se fue calmando y ya no miraba la pintura de la mujer<br />

aquella, ni las uvas siquiera, cuando se las llevaban las miraba<br />

y se sonreía un poco como si recordara, no las tocaba siquiera,<br />

ni apenas miraba las hojas. Se fue haciendo muy religiosa<br />

como había sido cuando estaba buena y pidió agua bendita que<br />

le llevaron.../<br />

Delirium and destiny<br />

THE CRAZY WOMAN<br />

/... She had gradually thrown everything out the window, and<br />

sometimes she tore her dress and wanted to throw it out the<br />

window as well, and she sprinkled the cologne on the floor. For<br />

hour after hour she would sit very still, looking and looking<br />

at the lid of an old box from Málaga raisins that had a picture<br />

printed on it of a dancing woman wrapped in some fiery red,<br />

flame-like veils with clusters of black grapes entwined in her<br />

hair and a few vine shoots falling around her neck, and sitting<br />

beside her there was a marble head that smiled mockingly as<br />

it watched her dance. They had no idea why she took a fancy<br />

to that woman and wanted to be like her, maybe so she could<br />

decorate her head with clusters of grapes and coil herself up<br />

in the fresh, green vine shoots. Then she would start to shriek<br />

crazily, and she was getting more and more dehydrated, as if<br />

she were being toasted by the sun she never saw, since it did<br />

not even enter her room over the rather shadowy garden. After<br />

that very wild spell she began to calm down, and she no longer<br />

looked at the picture of the woman nor even at the grapes;<br />

when they took grapes to her she would look at them and smile<br />

a little as if she remembered, but she would not even touch<br />

them, and she would hardly even look at the leaves. Gradually,<br />

she grew very religious, the way she had been when she was<br />

well, and she asked for holy water, which they gave to her.../


Deliri i destí<br />

LA BOJA<br />

/... I ho havia anat llençant tot per la finestra i a vegades<br />

s’esquinçava el vestit i també el volia llençar, i la colònia regava<br />

el terra. Però durant hores enteres, quedant-se molt quieta,<br />

mirava i mirava la tapa d’una caixa de panses de Màlaga, ja<br />

vella on hi havia, pintada, una dona ballant, embolcallada amb<br />

vels d’un vermell foc, com si fossin flames i tenia els cabells<br />

entrelligats amb penjolls de raïms negres i uns pàmpols que<br />

li queien pel coll, un cap de marbre la mirava ballar somrient<br />

amb molta burla. No sabien per què li agradava això i d’aquí<br />

havia pres exemple, potser, per adornar-se el cap amb raïms i<br />

embullar-se amb els pàmpols, verds i frescos. Després cridava<br />

enfollida i es va anar ressecant com si l’emmorenís el sol, que<br />

no el prenia mai, ni tan sols entrava a la cambra que donava<br />

al jardí ben ombrejat. Després d’estar molt furiosa, es va anar<br />

calmant i ja no mirava la pintura de la dona aquella, ni tan sols<br />

els raïms; quan se’ls enduien, els mirava, somreia una mica<br />

com si recordés, ni tan sols els tocava, ni tan sols en mirava les<br />

fulles. Es va anar fent molt religiosa, com havia estat quan es<br />

trobava bé i va demanar aigua beneita, que la hi van portar.../<br />

AMAYA ARZUAGA


52<br />

ROSA CHACEL<br />

Barrio de Maravillas<br />

/...<br />

– Mamá, ¿tienes algo negro de lo que se pueda hacer un vestido?<br />

– ¿Para quién?<br />

– Para mí.<br />

– ¿Para ti? ¿Quién se ha muerto?<br />

– Nadie: es que el domingo nos va a llevar el padre de Elena a<br />

un sitio.<br />

– Ah, ya me figuro; he leído en el periódico que un coro de niños<br />

muy famoso viene a cantar en no sé qué iglesia y, como en esa<br />

casa siempre están con la música, eso debe de ser. Pero yo no<br />

sabía que había que ir a esas cosas de negro.<br />

– Yo creo que esto es algo muy especial y me parece que no se<br />

trata de iglesia.<br />

– Pues ¿dónde va a ser, por la mañana y con traje de<br />

ceremonia?<br />

– Sí, es verdad. Elena no me ha dado más explicaciones.<br />

– Bueno, lo que importa es que te lleven. No sabes lo que me<br />

alegra que ese señor te lleve con su hija. Siempre me pareció<br />

muy simpático.<br />

– A mí también, pero nunca le oí abrir la boca.<br />

– Espera, espera un poco... podría hacerte un vestidillo con una<br />

falda mía, de lana, pero está muy raída, está ya muy vieja. Se<br />

me ocurre de pronto que una cosa que tengo en el fondo del<br />

baúl tal vez sirva.../<br />

The Maravillas District<br />

/...<br />

‘Mama, do you have something black to make a dress?’<br />

‘For whom?’<br />

‘For me.’<br />

‘For you? Who has died?’<br />

‘No one. It’s just that on Sunday Elena’s father is going to take us<br />

someplace.’<br />

‘Ah, I imagine. I read in the papers that a very famous children’s<br />

choir is going to sing in I-can’t-remember-what-church, and<br />

since they’re always going on about music in Elena’s family, it<br />

must be that. But I didn’t know you had to go to those things<br />

dressed in black.’<br />

‘I think it’s something very special, but I don’t think it has to do<br />

with a church.’<br />

‘Well, what could it be - in the morning and in formal dress?’<br />

‘Yes I know, but Elena hasn’t explained anything.’<br />

‘Well, the important thing is that they’re inviting you. You have<br />

no idea how happy I am that this gentleman should take you<br />

with his daughter. He always seemed very nice.’<br />

‘I like him too, but I’ve never heard him say a word.’<br />

‘Wait a minute... wait, I can make you a nice little dress out of<br />

a skirt of mine. It’s wool and it’s rather worn, it’s really old. No,<br />

better yet, I just remembered there’s something I have in the<br />

bottom of the trunk which might be better.../


Barri de Meravelles<br />

/...<br />

– Mamà, tens alguna cosa negre per poder-ne fer un vestit?<br />

– ¿Per a qui?<br />

– Per a mi.<br />

– Per a tu? Qui se t’ha mort?<br />

– Ningú; és que diumenge ens portarà el pare de l’Elena a un lloc.<br />

– Ah, ja m’ho imagino; he llegit al diari que un cor de nens molt<br />

famós ve a cantar a no sé quina església i, com que en aquesta<br />

casa sempre estan amb la música, deu ser això. Però jo no sabia<br />

que calia anar de negre en aquests llocs.<br />

– Jo crec que es tracta d’una cosa molt especial i em sembla que<br />

no es tracta de res d’església.<br />

– Doncs, on serà, al matí i amb vestit de cerimònia?<br />

– Sí, és veritat. L’Elena no m’ha donat cap més explicació.<br />

– Bé, el que importa és que t’hi portin. No saps com m’alegra que<br />

aquest senyor et porti amb la seva filla. Sempre m’ha semblat<br />

molt simpàtic.<br />

– A mi també, però no l’he sentit mai obrir la boca.<br />

– Espera, espera’t una mica... Et podria fer un vestidet d’una<br />

faldilla meva, de llana, però està molt arnada, és molt vella.<br />

De cop se m’ha acudit que una cosa negra que tinc al fons del<br />

bagul et podria servir.../<br />

LYDIA DELGADO


54<br />

NIKOLÁI GÓGOL<br />

Historias de San Petersburgo<br />

LA AVENIDA NEVSKI<br />

/... Nada hay tan hermoso como la avenida Nevski, por lo menos<br />

en San Petersburgo; porque en San Petersburgo esa avenida lo<br />

es todo. Y, vamos a ver, ¿hay algo más gozoso, más brillante,<br />

más resplandeciente que esta bella arteria de nuestra capital?<br />

Tengo la seguridad de que ninguno de sus pálidos habitantes,<br />

ninguno de sus funcionarios públicos, cambiaría la avenida<br />

Nevski por todos los bienes de este mundo. No sólo el joven<br />

de veinticinco años con su lindo bigote y su levita de corte<br />

impecable, sino el individuo de barba blanca y cabeza lisa como<br />

bola de billar..., sí, incluso ése se entusiasma con la avenida<br />

Nevski. ¿Y las señoras?... ¡Ah, en cuanto a las señoras de la<br />

avenida Nevski es motivo de mayor gozo aún! ¿Pero hay acaso<br />

alguien que no se sienta conmovido y encantado por ella?<br />

Apenas se entra en la avenida Nevski se percibe su ambiente<br />

carnavalesco. Incluso si alguien tiene algún asunto importante<br />

y necesario a que atender, lo más seguro es que lo olvidará tan<br />

pronto como ponga el pie en ella.../<br />

Plays and Petersburg tales<br />

NEVSKI PROSPECT<br />

/... Nothing could be finer than Nevsky Prospect, at least not in<br />

St Petersburg; it is the be-all and end-all. It positively gleams<br />

and sparkles the jewel of our capital! I know that not one of the<br />

city’s pallid functionaries would exchange Nevsky Prospect for<br />

all the riches in the world. By this I mean not only the young<br />

fellow of 25, sporting splendid moustaches and a remarkably<br />

well-cut frock-coat, but also the old gentleman with white hairs<br />

bristling on his chin, and a pate as smooth as a silver dish... he<br />

too is in raptures about Nevsky Prospect. And as for the ladies...<br />

The ladies are even more enamoured of Nevsky Prospect. Mind<br />

you, who wouldn’t be enamoured? No sooner do you step<br />

out on to Nevsky Prospect, than you are swept along in its<br />

unending carnival. You may have had some pressing business<br />

to attend to, buy the moment you step on to Nevsky you will<br />

forget all your commitments.../


Contes de Peterburg<br />

LA PERSPECTIVA NEVSKI<br />

/... No hi ha res millor que la Perspectiva Nevski, almenys a<br />

Peterburg; per a la ciutat ho significa tot. Com resplendeix<br />

aquesta avinguda, la més bella de la nostra capital! Estic<br />

segur que ni un del pàl·lids i benestants funcionaris que<br />

l’habiten no la canviaria per tot l’or del món. No només el<br />

qui té vint-i-cinc anys, uns magnífics bigotis i una levita<br />

admirablement tallada, sinó fins i tot aquell a qui se li<br />

apareixen pèls blancs a la barba i té el cap llis com una safata<br />

d’argent, també ell està entusiasmat amb la Perspectiva<br />

Nevski. I les dames! Oh, les dames encara els agrada més!<br />

Però a qui és que no agrada? Just en arribar-hi ja només sents<br />

olors de passeig. Encara que tinguis alguna feina inexcusable<br />

i urgent, així que hi poses els peus, t’oblides de tot.../<br />

ÁNGEL SCHLESSER


56<br />

BIOGRAFIES-BIOGRAFÍAS-BIOGRAPHIES<br />

MIGUEL DE CERVANTES<br />

Miguel de Cervantes Saavedra va néixer a Alcalá de Henares l’any 1547. Va<br />

estudiar al col·legi dels jesuïtes, tot i que no hi ha constància que anés a la<br />

universitat. La seva vida va estar farcida de viatges i peripècies.<br />

El 1569 el trobem a Itàlia, que aleshores era territori espanyol. Poc després<br />

era soldat a la companyia de Diego de Urbina.<br />

L’any 1571, Venècia, Roma i Espanya, l’anomenada Santa Aliança, dirigits<br />

per Joan d’Àustria i amb Cervantes a les seves files, van vèncer els turcs a<br />

la batalla de Lepant.<br />

Segons alguns biògrafs, Cervantes va patir tres ferides en la batalla, una<br />

de les quals li va ferir per sempre la mà esquerra. D’aquí ve que el cèlebre<br />

escriptor sigui conegut com «el manc de Lepant».<br />

El 1575 la seva goleta fou assaltada, i ell, fet presoner. Durant els seus anys<br />

de captiveri a Alger va protagonitzar quatre intents de fuga. Finalment, va ser<br />

alliberat l’any 1580. Tenia 33 anys i havia passat els darrers deu anys entre<br />

guerres i captiveri.<br />

El 1584, amb 37 anys, Cervantes publica la seva primera obra important: La<br />

Galatea, una novel·la pastoral, estil que en aquell moment estava molt en<br />

voga. Cervantes, com sempre havia volgut, va començar a escriure teatre,<br />

i es va enfrontar amb la sensació del moment: Félix Lope de Vega, paladí<br />

indiscutible de l’escena espanyola. Les seves dues primeres obres (La<br />

comedia de la confusión i Tratado de Constantinopla y muerte de Selim,<br />

escrites entorn el 1585 i totes dues desaparegudes) van obtenir un relatiu<br />

èxit en les representacions. Així mateix, Cervantes no va arribar a triomfar del<br />

tot a l’escena amb cap de les moltes obres dramàtiques que va escriure, de<br />

les quals conservem poques.<br />

L’any 1600 ja havia deixat d’escriure comèdies, tot i que al final de la seva<br />

trajectòria les va reprendre.<br />

El 1605 es publica la primera part de l’Ingenioso hidalgo don Quijote de la<br />

Mancha, que es va traduir a l’anglès el 1612.<br />

Del 1606 són les Novelas ejemplares. Al cap d’un any apareix Viaje del<br />

Parnaso, i poc després el Quijote és traduït al francès.<br />

Acaba Los trabajos de Persiles y Sigismunda a principis del 1615.<br />

Un any abans apareix l’esperada segona part de l’Ingenioso hidalgo don<br />

Quijote de la Mancha i es presenta l’obra teatral Ocho comedias y ocho<br />

entremeses nuevos mai representada.<br />

El 23 d’abril de 1616, Miguel de Cervantes mor a la seva casa de Madrid.<br />

Va ser enterrat amb l’hàbit dels franciscans al convent de les Trinitàries<br />

Descalces de Madrid, tot i que avui dia no hi ha cap rastre d’aquella tomba.<br />

Miguel de Cervantes Saavedra nació en Alcalá de Henares en 1547. Estudió<br />

en el colegio de los jesuitas, aunque no hay constancia de que asistiera a la<br />

Universidad. Su vida estuvo plagada de viajes y peripecias.<br />

En 1569 se halla en Italia, territorio español en dicha fecha. Poco después<br />

era soldado en la compañía de Diego de Urbina.<br />

En 1571 Venecia, Roma y España, la llamada Santa Alianza, dirigidos por<br />

Juan de Austria y con Cervantes en sus filas, vencieron a los turcos en la<br />

batalla de Lepanto.<br />

Según algunos biógrafos, Cervantes sufrió tres heridas en la batalla, una<br />

de las cuales le hirió por siempre su mano izquierda, de ahí que el célebre<br />

escritor sea conocido como «el manco de Lepanto».<br />

En 1575 cayó preso tras ser asaltada su goleta. Durante sus años de<br />

cautiverio en Argel protagonizó cuatro intentos de fuga. Finalmente, fue<br />

liberado en 1580. Tenía 33 años y había pasado los últimos diez entre<br />

guerras y cautiverio.<br />

En 1584, con 37 años, Cervantes publicó su primera obra importante:<br />

La Galatea, una novela pastoril, estilo muy en boga en el momento.<br />

Cervantes, como siempre había deseado, comenzó a escribir teatro,<br />

enfrentándose a la sensación del momento: Félix Lope de Vega, adalid<br />

indiscutible de la escena española. Sus dos primeras obras (La comedia<br />

de la confusión y Tratado de Constantinopla y muerte de Selim, escritas en<br />

torno a 1585 y desaparecidas ambas) obtuvieron un relativo éxito en sus<br />

representaciones. Sin embargo, Cervantes no llegó a triunfar plenamente<br />

en la escena con ninguna de las muchas obras dramáticas que escribió, de<br />

las que conservamos pocas.<br />

En 1600 ya había dejado de escribir comedias, aunque las retomaría al final<br />

de su trayectoria.<br />

En 1605 se publica la primera parte del Ingenioso hidalgo don Quijote de la<br />

Mancha, que se traduciría al inglés en 1612.<br />

De 1606 son las Novelas ejemplares. Un año después, aparece Viaje del<br />

Parnaso; poco después el Quijote es traducido al francés.<br />

Acaba Los trabajos de Persiles y Sigismunda a principios de 1615.<br />

Un año antes aparece la esperada segunda parte del Ingenioso hidalgo don<br />

Quijote de la Mancha y se presenta la obra teatral Ocho comedias y ocho<br />

entremeses nuevos nunca representada.<br />

El 23 de abril de 1616, Miguel de Cervantes muere en su casa de Madrid.<br />

Fue enterrado con el hábito de los franciscanos en el Convento de las<br />

Trinitarias Descalzas de Madrid, aunque en la actualidad no hay rastro de<br />

aquella tumba.<br />

Miguel de Cervantes Saavedra was born in Alcalá de Henares in 1547.<br />

He studied at the Jesuit College there, although there is no record of him<br />

attending its University. His life was one full of travels and adventures.<br />

In 1569, he was in Italy, which was Spanish territory at the time. A little later<br />

he was a soldier in the company of Diego de Urbina.<br />

In 1571, Venice, Rome and Spain, the so-called Holy Alliance, led by John<br />

of Austria and with Cervantes in its ranks, defeated the Turks at the Battle<br />

of Lepanto.<br />

According to some biographers, Cervantes suffered three wounds in the<br />

battle, one of which permanently injured his left hand, which is why the<br />

famous writer is known as “the one-handed man of Lepanto.”<br />

In 1575, he was taken prisoner after his ship was attacked. During his years<br />

in captivity in Algiers, he took part in four escape attempts. Finally, he was<br />

freed in 1580. He was 33 and had spent the previous ten years at war or in<br />

captivity.<br />

Four years later, at the age of 37, Cervantes published his first important<br />

work, La Galatea, a pastoral novel, a style very much in vogue at the time.<br />

Cervantes, as he had always desired, started to write plays, coming up<br />

against the sensation of the moment, Félix Lope de Vega, Spain’s undisputed<br />

leading playwright. Whilst the performances of his first two plays (The<br />

Comedy of Confusion and Treaty of Constantinople and the Death of<br />

Selim, written around 1585 and both now lost) were relatively successful,<br />

Cervantes never fully triumphed on the stage with any of his many dramatic<br />

works, few of which survive today.<br />

By 1600, he had stopped writing comedies, although he would return to the<br />

genre towards the end of his career.<br />

In 1605, the first part of the Ingenious Gentleman Don Quixote of La Mancha<br />

was published, with an English version appearing in 1612.<br />

In 1606, the Exemplary Novels appeared, followed one year later by Journey<br />

to Parnassus; soon after Don Quixote was translated into French.<br />

He completed The Trials of Persiles and Sigismunda in early 1615.<br />

One year earlier, the long-awaited second part of the Ingenious Gentleman<br />

Don Quixote of La Mancha appeared and the play Eight Comedies and Eight<br />

New Interludes Never Before Acted was presented.<br />

On 23rd April 1616, Miguel de Cervantes died at his home in Madrid. He was<br />

buried in a Franciscan habit at the Trinitarian Convent in Madrid, although<br />

today there is no trace of the tomb.<br />

LOEWE<br />

Loewe va ser fundada a Madrid l’any 1846 per Enrique Loewe Roessberg.<br />

És una de les marques de luxe més antigues del món i, des del 1905, és<br />

proveïdora de la Casa Reial Espanyola. Personatges tan cèlebres com és<br />

ara Ava Gardner, Marlene Dietrich, Rita Hayworth, Sophia Loren i Ernest<br />

Hemingway eren assidus de la botiga de Loewe durant els seus viatges a<br />

Madrid. Actualment, és una marca global que forma part del grup LVMH, líder<br />

de productes de luxe. És coneguda per la gran qualitat de la seva napa i el<br />

mestratge dels seus artesans. Les bosses, com ara la llegendària Amazona,<br />

les peces de pell, els mocadors i les corbates de seda o els perfums<br />

reflecteixen l’exquisidesa de la casa, que uneix tradició i innovació sota<br />

la direcció creativa de Stuart Vevers (1973). Premi al millor dissenyador


d’accessoris de l’any <strong>20</strong>06, s’incorpora a Loewe el <strong>20</strong>08 després d’haver<br />

passat per cases com ara Bottega Veneta, Calvin Klein, Givenchy, Louis<br />

Vuitton i Mulberry.<br />

Loewe es fundada en Madrid en 1846 por Enrique Loewe Roessberg. Es<br />

una de las marcas de lujo más antiguas del mundo, siendo proveedora<br />

de la Casa Real Española desde 1905. Personajes tan célebres como Ava<br />

Gardner, Marlene Dietrich, Rita Hayworth, Sophia Loren o Ernest Hemingway<br />

eran asiduos de la tienda de Loewe durante sus viajes a Madrid. En la<br />

actualidad, es una marca global que forma parte del grupo LVMH, líder de<br />

productos de lujo. Es conocida por la gran calidad de su napa y la maestría<br />

de sus artesanos. Sus bolsos, como el legendario Amazona, prendas de piel,<br />

pañuelos y corbatas de seda o perfumes, reflejan la exquisitez de la firma,<br />

que aúna tradición e innovación bajo la dirección creativa de Stuart Vevers<br />

(1973). Premio al mejor diseñador de accesorios del año <strong>20</strong>06, se incorporó<br />

a Loewe en <strong>20</strong>08 tras pasar por firmas como Bottega Veneta, Calvin Klein,<br />

Givenchy, Louis Vuitton o Mulberry.<br />

Loewe was founded in Madrid in 1846 by Enrique Loewe Roessberg. It is one<br />

of the oldest luxury labels in the world, and has been official supplier to the<br />

Spanish royal family since 1905. Celebrated figures such as Ava Gardner,<br />

Marlene Dietrich, Rita Hayworth, Sophia Loren and Ernest Hemingway were all<br />

regular customers at the Loewe boutique during their trips to Madrid. Today, it is<br />

a global brand that forms part of the LVMH Group, leader in luxury products. It is<br />

renowned for the great quality of its nappa leather and the skill of its craftsmen.<br />

Its handbags, such as the legendary Amazon, leather garments, silk scarves<br />

and ties and perfumes reflect the exquisiteness of the name, which today<br />

fuses tradition and innovation under Creative Director Stuart Vevers. Born in<br />

1973, he won the British Fashion Council’s Accessory Designer of the Year in<br />

<strong>20</strong>06 and joined Loewe in <strong>20</strong>08, after working for companies such as Bottega<br />

Veneta, Calvin Klein, Givenchy, Louis Vuitton and Mulberry.<br />

LEV TOLSTÓI<br />

Lev Tolstói és, igual que Dostoievski, una figura cabdal del pensament i<br />

l’esperit nacional russos, com també una de les figures més destacades de<br />

l’anomenat Segle d’Or de la literatura russa.<br />

Va exercir una influència destacada en el conjunt de la societat del seu<br />

temps: es podia compartir les idees de Tolstoi o bé discrepar-ne, però era<br />

impossible ignorar la seva presència en la vida cultural i social del país.<br />

Lev Tolstói va néixer el 1828 a Yásnaya Poliana, la finca dels seus pares,<br />

al si d’una família de l’antiga noblesa russa. La seva mare va morir quan ell<br />

només tenia dos anys i, poc després, va morir el seu pare. Va estudiar dret<br />

i llengües orientals a la Universitat de Kazan, però va abandonar els estudis<br />

decidit a completar la seva formació cultural amb un torrent de lectures que<br />

van establir les bases del seu estil literari.<br />

Va prendre part en les guerres del Caucas. La seva participació com a oficial<br />

en la Guerra de Crimea va donar peu a diversos relats d’estil inconfusible: La<br />

tala del bosc (1855), Dos hússars (1856) i Relats de Sebastopol (1855-<br />

1856). Per la seva intervenció en la defensa de Sebastopol li fou concedida<br />

l’Orde de Santa Anna, amb el distintiu «Al valor».<br />

El 1856 va tornar a Sant Petersburg, on fou rebut amb entusiasme pel<br />

cercle d’autors de la revista El Contemporani, dirigida pel poeta Nekràssov.<br />

Entre els seus nous coneguts hi ha escriptors de renom, de la importància<br />

de Turguènev, Gontxarov, Grigoròvitx i Ostrovski. Publica El matí d’un<br />

terratinent (1856) i Joventut (1857), que forma part de la trilogia Infantesa,<br />

Adolescència, Joventut. Tanmateix, aviat s’allunyà de la vida literària de la<br />

capital, que li semblava massa frívola i superficial.<br />

Dedicat al seu poble natal a l’educació dels fills dels pagesos, publica<br />

Lucerna (1857), Tres morts (1857-1858) i Felicitat conjugal (1859), com<br />

també una de les seves millors obres: Els cosacs (1863). Les seves tres<br />

novel·les més famoses i conegudes arreu del món són Guerra i pau (1865-<br />

1869), Anna Karènina (1876-1877) i Resurrecció (1899).<br />

Així mateix, també són importants La mort d’Ivan Ílitx (1886), Sonata a<br />

Kreutzer (1889), Khadjí-Murat (1896-1904) i El pare Sergi (1890-1898).<br />

Com a dramaturg, Tolstoi va publicar, entre altres obres, El poder de les<br />

tenebres (1886) i El cadàver viu (1900).<br />

Gran coneixedor de la psicologia de l’ésser humà, cap al final de la seva vida<br />

es va oposar a totes les institucions de l’Estat. De profund esperit cristià, va<br />

expressar el seu desacord amb l’Església, que li semblava inútil i enganyosa,<br />

cosa que li va valer l’excomunió pública per part de l’Església ortodoxa.<br />

Defensor d’un estil de vida simple i natural, es va fer vegetarià. Els seus<br />

partidaris van fundar un corrent religiós que duu el seu nom (Tolstovstvo).<br />

Les idees de Tolstoi van influir molts filòsofs i escriptors, com ara Mahatma<br />

Gandhi, Miguel de Unamuno, Thomas Mann i Martin Luther King.<br />

Lev Tolstói es, al igual que Dostoyevski, una figura cumbre del pensamiento<br />

y del espíritu nacional rusos, así como una de las figuras más destacadas del<br />

llamado Siglo de Oro de la literatura rusa.<br />

Ejerció una importante influencia en el conjunto de la sociedad de su<br />

tiempo: se podía compartir las ideas de Tolstói o bien discrepar de ellas, pero<br />

resultaba imposible ignorar su presencia en la vida cultural y social del país.<br />

Lev Tolstói vino al mundo en 1828, en Yásnaya Poliana, la finca de sus<br />

padres, en el seno de una familia de la antigua nobleza rusa. Su madre murió<br />

cuando apenas tenia dos años y, poco después, moriría su padre. Estudió<br />

derecho y lenguas orientales en la Universidad de Kazán, estudios que<br />

abandonaría, decidido a completar su formación cultural con un torrente de<br />

lecturas que sentarían las bases de su estilo literario.<br />

Tomó parte en las guerras del Cáucaso. Su participación como oficial en la<br />

Guerra de Crimea dio pie a varios relatos de estilo inconfundible: La tala del<br />

bosque (1855), Dos húsares (1856), Relatos de Sebastópol (1855-1856).<br />

Por su intervención en la defensa de Sebastópol le fue concedida la Orden de<br />

Santa Ana, con el distintivo “Al valor”.<br />

En 1856 regresa a San Petersburgo, donde es recibido con entusiasmo<br />

por el círculo de autores de la revista El Contemporáneo, dirigida por el<br />

poeta Necrásov. Entre sus nuevos conocidos se cuentan escritores tan<br />

renombrados como Turguéniev, Goncharov, Grigoróvich y Ostrovski. Publica<br />

La mañana de un terrateniente (1856) y Juventud (1857), que formará<br />

parte de la trilogía Infancia. Adolescencia. Juventud. Sin embargo, pronto se<br />

alejaría de la vida literaria de la capital, que le parecía excesivamente frívola<br />

y superficial.<br />

Dedicado, en su aldea natal, a la educación de los hijos de los campesinos,<br />

publicó Lucerna (1857), Tres muertes (1857-1858) y Felicidad conyugal<br />

(1859), así como una de sus mejores obras: Los cosacos (1863). Sus tres<br />

novelas más famosas y mundialmente conocidas son Guerra y paz (1865-<br />

1869), Ana Karénina (1876-1877) y Resurrección (1899).<br />

Son así mismo importantes La muerte de Iván Ilich (1886), La Sonata a<br />

Kreutzer (1889), Hadzhí Murad (1896-1904) y El Padre Sergio (1890-<br />

1898). Como dramaturgo, Tolstói publicó, entre otras obras, La fuerza de las<br />

tinieblas (1886) y El cadáver viviente (1900).<br />

Gran conocedor de la psicología del ser humano, hacia el final de su vida se<br />

opuso a todas las instituciones del Estado. De profundo espíritu cristiano,<br />

expresó su desacuerdo con la Iglesia, que le parecía inútil y engañosa, lo<br />

que le valió la pública excomunión por parte de la Iglesia ortodoxa. Defensor<br />

de un estilo de vida simple y natural, se hizo vegetariano. Sus partidarios<br />

fundaron una corriente religiosa que lleva su nombre (Tolstovstvo).<br />

Sus ideas influyeron a muchos filósofos y escritores, como Mahatma Gandhi,<br />

Miguel de Unamuno, Thomas Mann o Martin Luther King.<br />

Lev Tolstói is, alongside Dostoyevsky, one of the leading figures of Russian<br />

thought and national spirit, as well as one of the most outstanding figures of<br />

the so-called Golden Age of Russian literature.<br />

He exerted an important influence over the society of the time: one could<br />

share Tolstoy’s ideas or dispute them, but it was impossible to ignore his<br />

impact on the cultural and social life of the country.<br />

Lev Tolstói came into the world in 1828, in Yasnaya Polyana, his parents’<br />

estate, into the heart of an old Russian noble family. His mother died when<br />

he was barely ten years old and, shortly afterwards, his father also passed<br />

away. He studied law and oriental languages at the University of Kazan, but<br />

he would give them up after deciding to complete his cultural education with<br />

voracious reading that would help establish the basis of his literary style.


58<br />

He took part in Russia’s Caucasian War, and his experience as an officer in the<br />

Crimean War led to several short stories of an unmistakable style: The Wood-<br />

Cutting Expedition (1855), Two Hussars (1856) and Tales of Sebastopol<br />

(1855-1856). For his part in the defence of Sebastopol, he was awarded the<br />

Order of Saint Anna, 1st Class.<br />

In 1856, he returned to St. Petersburg, where he was enthusiastically<br />

received by the circle of writers behind the journal The Contemporary,<br />

edited by the poet Nekrasov. His new acquaintances included writers as<br />

renowned as Turgenev, Goncharov, Grigorovich and Ostrovsky. He published<br />

Landowner’s Morning (1856) and Youth (1857), which would form part of<br />

the trilogy Childhood. Adolescence. Youth. However, he would soon move<br />

away from the literary life of the capital, which he found excessively frivolous<br />

and superficial.<br />

Dedicated, in his native village, to the education of the children of the<br />

peasants, he published Lucerne (1857), Three Deaths (1857-1858) and<br />

Family Happiness (1859), as well as one of his best works: The Cossacks<br />

(1863). His three most famous, globally-celebrated novels are War and<br />

Peace (1865-1869), Anna Karenina (1876-1877) and Resurrection (1899).<br />

Equally as important are The Death of Ivan Ilyich (1886), The Kreutzer<br />

Sonata (1889), Hadji Murad (1896-1904) and Father Sergius (1890-1898).<br />

As a playwright, Tolstoy wrote, among others, The Power of Darkness (1886)<br />

and The Living Corpse (1900).<br />

A great expert on the sociology of the human being, towards the end of his<br />

life he opposed all state institutions. Although deeply Christian, he became a<br />

critic of the Orthodox Church, which he found useless and deceitful, leading<br />

to his public excommunication. An advocate of a simple, natural lifestyle, he<br />

became a vegetarian. His followers founded a religious movement bearing<br />

his name (the Tolstoyans).<br />

His ideas have influenced many thinkers and writers, such as Mahatma<br />

Gandhi, Miguel de Unamuno, Thomas Mann and Martin Luther King.<br />

DUYOS<br />

Duyos (Madrid) inicia la seva carrera el 1992 amb Manuel Piña.<br />

Paral·lelament, dissenya les seves primeres col·leccions amb Cecilia<br />

Paniagua per a la marca Duyos & Paniagua. Després d’unes quantes<br />

desfilades a la Cibeles Madrid Fashion Week i a la London Fashion Week<br />

el 1998, el dissenyador emprèn la seva carrera en solitari amb la marca<br />

Duyos. La seva primera desfilada a la setmana de la moda de Madrid va ser<br />

premiada com la millor col·lecció d’aquell any a Cibeles. Presenta el seu<br />

treball a la New York Fashion Week l’any <strong>20</strong>09 sota el projecte col·lectiu<br />

4Eyes. Ha rebut un gran nombre de premis (Glamour, Lancia, Vanidad…)<br />

i ha col·laborat amb marques com ara Absolut, Levi’s, Adidas i Coca-Cola.<br />

Duyos treballa, a més, una línia de complements, nuvi, núvia, ulleres i<br />

Fandeduyos (la seva segona línia). Ha dissenyat llums de Nadal per a la<br />

ciutat de Madrid i vestuari per a espectacles.<br />

Duyos (Madrid) inicia su carrera en 1992 con Manuel Piña. Paralelamente,<br />

diseña sus primeras colecciones con Cecilia Paniagua para la marca Duyos<br />

& Paniagua. Tras varios desfiles en Cibeles Madrid Fashion Week y London<br />

Fashion Week en 1998, el diseñador emprende su carrera en solitario bajo<br />

la firma Duyos. Su primer desfile en la semana de la moda de Madrid fue<br />

premiado como la mejor colección de ese año en Cibeles. Presentó su trabajo<br />

en la New York Fashion Week en <strong>20</strong>09 bajo el proyecto colectivo 4Eyes. Ha<br />

recibido numerosos premios (Glamour, Lancia, Vanidad…), y ha colaborado<br />

con marcas como Absolut, Levi´s, Adidas o Coca-Cola. Duyos trabaja además<br />

una línea de complementos, novio, novia, gafas y Fandeduyos (su segunda<br />

línea). Ha diseñado luces de Navidad para la ciudad de Madrid y vestuario<br />

para espectáculos.<br />

Madrid-born Juan Duyos began his career in 1992 with Manuel Piña. It was<br />

also at this time that he designed his first collections with Cecilia Paniagua for<br />

the label Duyos & Paniagua. After several shows at Cibeles Madrid Fashion<br />

Week, and at London Fashion Week in 1998, he embarked upon on his solo<br />

career with the label Duyos. His first solo show at Cibeles Madrid Fashion<br />

Week received the Best Collection Award for that year. He presented his work<br />

at the New York Fashion Week in <strong>20</strong>09 as part of the 4Eyes group. Honoured<br />

with numerous awards (from Glamour, Lancia, Vanidad, etc.), he has worked<br />

with companies such as Absolut, Levi´s, Adidas and Coca-Cola. Duyos also<br />

produces a line of accessories, wedding suits and dresses, eyewear, and<br />

Fandeduyos (his second line). He has also turned his hand to designing<br />

Christmas lights for the city of Madrid and to costume design.<br />

ANNA AJMÁTOVA<br />

Gran poetessa russa, el seu nom veritable era Anna Andréievna Gorenko.<br />

En la seva primera etapa va pertànyer al grup acmeista, dirigit pel seu primer<br />

marit, el també poeta Nikolai Gumiliov, fundador de la Corporació dels Poetes.<br />

Les seves primeres obres estan recollides en dos volums, El vespre (1912)<br />

i El rosari (1914), on mostra la seva predilecció per una poesia de tema<br />

amorós, expressada en un lèxic depurat.<br />

El 1921 i, posteriorment, als anys trenta del segle XX, tots els seus<br />

propparents van ser víctimes de la repressió política. El seu marit, Gumiliov,<br />

va morir aquell mateix any afusellat.<br />

Després de la publicació de La bandada blanca (1917) i Anno Domini<br />

MCMXXI (1922), va mantenir un llarg silenci, només interromput de tant en<br />

tant amb poesies curulles de malenconia i d’angoixa pels horrors de la vida.<br />

En el període 1936-1940, en plena època de la repressió estalinista,<br />

va escriure la seva gran obra mestra, Rèquiem, sobre les víctimes de la<br />

repressió, però no es va publicar fins al 1987.<br />

L’any 1946, acusada d’esteticisme i manca de compromís polític, va ser<br />

expulsada de la Unió d’Escriptors Soviètics, malgrat que fou readmesa el<br />

1951. La seva darrera obra important, Poema sense heroi, escrita entre el<br />

1942 i el 1962, és un intent de conciliar l’intimisme de la seva lírica juvenil<br />

amb una visió més àmplia de la realitat i de la història.<br />

Ajmátova va saber descriure en els seus versos el patiment de les víctimes<br />

de la repressió i de la guerra. Tot i que els seus llibres més punyents van<br />

trigar dècades a ser publicats, la seva obra ha estat, al capdavall, objecte d’un<br />

reconeixement merescut.<br />

El 1962 va ser nominada al premi Nobel de literatura i el 1965 se li va atorgar<br />

el premi Etna Taormina. L’any 1965 fou nomenada doctora honoris causa per<br />

la Universitat d’Oxford.<br />

La seva poesia conjuga un to clàssic i musical amb notes profundament<br />

tràgiques i solemnes.<br />

Gran poeta rusa, cuyo verdadero nombre era Anna Andréyevna Gorenko.<br />

En su primera etapa, perteneció al grupo acmeísta, dirigido por su primer<br />

marido, el también poeta Nikolai Gumiliov, el fundador de La corporacion de<br />

los poetas.<br />

Sus primeras obras se encuentran recogidas en los dos volúmenes, El<br />

atardecer (1912) y El Rosario (1914), en los que demuestra su predilección<br />

por una poesía de tema amoroso, expresada en un léxico depurado.<br />

En 1921 y, posteriormente, en los años treinta, todos sus allegados fueron<br />

víctimas de la represión política. Su marido, Gumiliov, murió ese mismo año<br />

fusilado.<br />

Tras la publicación de La bandada blanca (1917) y Anno Domini MCMXXII<br />

(1922), mantuvo un largo silencio, interrumpido solo en ocasiones con<br />

poesías llenas de melancolía y de angustia por los horrores de la vida.<br />

En 1936-1940, en plena época de la represión estalinista, escribió su<br />

gran obra maestra, Réquiem, sobre las víctimas de la represión, que no se<br />

publicaría hasta 1987.<br />

En 1946, acusada de esteticismo y falta de compromiso político, fue<br />

expulsada de la Unión de Escritores Soviéticos, aunque sería readmitida<br />

en 1951. Su última obra importante, Poema sin héroe, escrita entre 1942 y<br />

1962, es un intento de conciliar el intimismo de su lírica juvenil con una más<br />

amplia visión de la realidad y de la historia.<br />

Ajmátova supo describir en sus versos el sufrimiento de las víctimas de la<br />

represión y de la guerra. Aunque sus obras más desgarradoras tardaron<br />

décadas en ser publicadas, su obra ha sido, a la postre, objeto de un<br />

merecido reconocimiento.<br />

En 1962 fue nominada al premio Nobel de Literatura y en 1965 le fue<br />

otorgado el Premio Etna Taormina. En 1965 fue nombrada doctora honoris<br />

causa por la Universidad de Oxford.<br />

Su poesía conjuga un tono clásico y musical con notas profundamente<br />

trágicas y solemnes.<br />

This great Russian poet’s real name was Anna Andreyevna Gorenko.<br />

In her early period, she was part of the Acmeist group led by her first husband,<br />

the poet Nikolai Gumilev, the founder of the Guild of Poets.


Her early works are included in the two volumes, Evening (1912) and The<br />

Rosary (1914), which reveal her predilection for romantic poetry, expressed<br />

with a refined vocabulary.<br />

In 1921 and, later, in the 1930s, those nearest and dearest to her were<br />

victims of political repression: indeed, her husband, Gumilev, was executed<br />

by firing squad in the former year.<br />

After the publication of The White Flock (1917) and Anno Domini MCMXXII<br />

(1922), she kept a long silence, interrupted only on occasions with poems<br />

full of melancholy and anxiety about the horrors of life.<br />

In the years from 1936 to 1940, at the height of Stalinist repression, she<br />

wrote Requiem, about its victims. This, her masterpiece, was not published<br />

until 1987.<br />

In 1946, denounced for aestheticism and a lack of political commitment,<br />

she was expelled from the Union of Soviet Writers, although she would be<br />

readmitted in 1951. Her last important work, Poem without a Hero, written<br />

between 1942 and 1962, is an attempt to reconcile the private nature of the<br />

lyrical poetry of her youth with a broader vision of reality and history.<br />

Ajmátova was able to describe in her verse the suffering of the victims of<br />

repression and war. Although her most heartrending works took decades to<br />

be published, they finally received well-deserved recognition.<br />

In 1962, she was nominated for the Nobel Prize in Literature and in 1965<br />

she received the Etna Taormina Prize. Also in 1965, she received an honorary<br />

doctorate from Oxford University.<br />

Her poetry combines a classical and musical tone with profoundly tragic and<br />

solemn notes.<br />

ROBERTO VERINO<br />

Roberto Verino (Orense, 1945) inicia les seves activitats a la moda l’any<br />

1970, quan torna a Galícia després dels seus estudis de belles arts a<br />

París. El 1982 crea la seva primera col·lecció de pret-à-porter femení i<br />

l’any següent obre la seva primera botiga a París. El 1988 llança la seva<br />

línia juvenil ERRE UVE DOS, inici d’una sèrie de línies de la seva producció.<br />

Ha rebut nombrosos premis, entre els quals destaca la medalla Castelao<br />

(1996) i la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (<strong>20</strong>08). És un dels<br />

dissenyadors espanyols amb més projecció internacional i té botigues i<br />

negocis implantats en molts països del món, com ara Mèxic, Xina, França,<br />

el Regne Unit i Grècia. La seva dilatada trajectòria ha estat coronada amb<br />

l’exposició retrospectiva de tota la seva obra a The Gabarron Foundation de<br />

Nova York l’any <strong>20</strong>08.<br />

Roberto Verino (Ourense, 1945) inicia sus actividades en la moda en 1970,<br />

al regresar a Galicia tras sus estudios de Bellas Artes en París. En 1982<br />

crea su primera colección de pret-à-porter femenino, abriendo su primera<br />

tienda en París al año siguiente. En 1988 lanza su línea juvenil ERRE UVE<br />

DOS, inicio de una serie de líneas de su producción. Receptor de múltiples<br />

premios, destaca la Medalla Castelao (1996) y la medalla de Oro al Mérito<br />

en las Bellas Artes (<strong>20</strong>08). Es uno de los diseñadores españoles de mayor<br />

proyección internacional, tiene sus tiendas y negocios implantados en<br />

muchos países del mundo, siendo México, China, Francia, Reino Unido y<br />

Grecia algunos de ellos. Su dilatada trayectoria ha sido coronada con la<br />

exposición retrospectiva de toda su obra en The Gabarron Foundation de<br />

Nueva York en <strong>20</strong>08.<br />

Roberto Verino, born in Ourense in 1945, began working in fashion in<br />

1970, upon returning to Galicia after completing his Fine Arts studies in<br />

Paris. In 1982, he created his first collection of women’s pret-à-porter, and<br />

opened his first boutique in Paris the following year. In 1988, he launched<br />

his youth line ERRE UVE DOS, the start of a series of production lines. Of<br />

the many awards he has received, some of the most noteworthy are the<br />

Castelao Medal (1996) and the Gold Medal of Merit in the Fine Arts (<strong>20</strong>08).<br />

One of Spain’s designers with the greatest international presence, he<br />

has boutiques and businesses in many countries of the world, including<br />

Mexico, China, France, the United Kingdom and Greece. His extensive<br />

career was crowned with the retrospective exhibition of his life’s work at<br />

the Gabarron Foundation in New York in <strong>20</strong>08.<br />

JOSÉ ÁNGEL VALENTE<br />

Poeta, assagista i traductor, ha estat una de les veus més representatives de<br />

la poesia espanyola del segle XX.<br />

José Ángel Valente va néixer a Orense el 1929. Es va llicenciar en dret a la<br />

Universitat de Santiago de Compostel·la i més tard en filologia romànica<br />

a la Complutense de Madrid. Va treballar com a professor de literatura a la<br />

Universitat d’Oxford fins al 1958, i en la de Ginebra, fins al 1975, on va exercir<br />

de traductor per a la UNESCO. També dominava la traducció literària, amb<br />

edicions de John Donne, John Keats, G. M. Hopkins, Constantino Cavafis,<br />

Eugenio Montale, Paul Celan i Edmond Jabès, entre d’altres. Als anys vuitanta<br />

va tornar a Espanya i va fixar la seva residència a Almeria, on va continuar<br />

amb la seva activitat docent com a professor visitant en diverses universitats<br />

estrangeres. Els últims anys de la seva vida va alternar la seva residència<br />

suïssa amb l’espanyola.<br />

La seva trajectòria poètica està lligada, als inicis, a la Generació dels 50, on<br />

defensava la poesia com a via de coneixement. Aviat es va deslligar del grup<br />

i va evolucionar cap a una poesia eminentment mística, coneguda com a<br />

poesia del silenci.<br />

A aquest període pertanyen els volums A modo de esperanza (1954), premi<br />

Adonais, Poemas de Lázaro (1960), Premi de la Crítica, La memoria y los<br />

signos (1966) i Siete presentaciones (1967). També és autor de poemes<br />

en gallec, recopilats a Sete cántigas de alén (1981) i posteriorment a<br />

Cántigas de alén (1989 i 1996). Hereu de la tradició mística espanyola<br />

de San Juan de la Cruz i Miguel Molinos, José Ángel Valente assimila<br />

tradicions culturals, històriques i tendències filosòfiques i crea textos<br />

cada vegada més profunds i complicats. De rerefons existencialista, per<br />

a Valente la poesia és «l’experiència reconstruïda per la memòria». També<br />

ha publicat els poemaris Mandorla (1982), Nueve enunciaciones (1982),<br />

El fulgor (1983), Nadie (1996) i Fragmentos de un libro futuro (<strong>20</strong>00),<br />

editat pòstumament. Valente sempre ha romàs al marge de les tendències<br />

poètiques dominants. Poc abans de morir comentava sobre això: «Al poeta<br />

el defineix l’experiència espiritual».<br />

Els seus assaigs exploren la pintura, la mística i la literatura espanyoles.<br />

Entre aquests llibres trobem títols com ara Las palabras de la tribu (1971),<br />

Ensayos sobre Miguel de Molinos (1974) i La piedra y el centro (1983).<br />

Valente va rebre, entre altres distincions, el premi Príncep d’Astúries de les<br />

lletres (1988), el Premi Nacional de Poesia (1993 i <strong>20</strong>01) i el premi Reina<br />

Sofía de poesia (1998). Va morir a Ginebra l’any <strong>20</strong>00.<br />

Poeta, ensayista y traductor, ha sido una de las voces más representativas<br />

de la poesía española del siglo XX.<br />

José Ángel Valente nació en Orense en 1929. Se licenció en Derecho en la<br />

Universidad de Santiago de Compostela y más tarde en Filología Románica<br />

en la Complutense de Madrid. Trabajó como profesor de literatura en la<br />

Universidad de Oxford hasta 1958 y en la de Ginebra, hasta 1975, donde<br />

ejerció como traductor para la UNESCO. También dominaba la traducción<br />

literaria, con ediciones de John Donne, John Keats, G. M. Hopkins,<br />

Constantino Cavafis, Eugenio Montale, Paul Celan o Edmond Jabès, entre<br />

otros. En los años ochenta volvió a España y fijó su residencia en Almería,<br />

continuando con su actividad docente como profesor visitante en diversas<br />

universidades extranjeras. En sus últimos años alternó su residencia suiza<br />

con la española.<br />

Su trayectoria poética está ligada, en sus inicios, a la Generación<br />

de los 50, donde defendía la poesía como vía de conocimiento. Pronto se<br />

desligó del grupo y evolucionó hacia una poesía eminentemente mística,<br />

conocida como «poesía del silencio».<br />

A este periodo pertenecen los volúmenes A modo de esperanza (1954),<br />

Premio Adonais, Poemas de Lázaro (1960), Premio de la Crítica, La memoria<br />

y los signos (1966) y Siete presentaciones (1967). También es autor<br />

de poemas en gallego, recopilados en Sete cántigas de alén (1981) y<br />

posteriormente en Cántigas de alén (1989 y 1996). Heredero de la tradición<br />

mística española de San Juan de la Cruz y Miguel Molinos, José Ángel Valente<br />

asimila tradiciones culturales, históricas y tendencias filosóficas creando<br />

textos cada vez más profundos y complicados. De trasfondo existencialista,<br />

para Valente, la poesía es «la experiencia reconstruida por la memoria».<br />

También ha publicado los poemarios Mandorla (1982), Nueve enunciaciones<br />

(1982), El fulgor (1983), Nadie (1996) y Fragmentos de un libro futuro<br />

(<strong>20</strong>00), que se publicó de manera póstuma. Valente siempre ha permanecido<br />

al margen de las tendencias poéticas dominantes; poco antes de su muerte<br />

comentaba al respecto: «Al poeta le define la experiencia espiritual».


60<br />

Sus ensayos exploran la pintura, la mística y la literatura españolas. Entre<br />

ellos encontramos títulos como Las palabras de la tribu (1971), Ensayos<br />

sobre Miguel de Molinos (1974) o La piedra y el centro (1983). Valente<br />

recibió, entre otras distinciones, el Premio Príncipe de Asturias de las Letras<br />

(1988), el Premio Nacional de Poesía (1993 y <strong>20</strong>01) y el Premio Reina Sofía<br />

de Poesía (1998). Falleció en Ginebra en el año <strong>20</strong>00.<br />

Poet, essayist and translator, and one of the most representative voices of<br />

<strong>20</strong>th century Spanish poetry.<br />

José Ángel Valente was born in Ourense in 1929. After obtaining degrees<br />

in Law at the University of Santiago de Compostela and, later, Romance<br />

Languages at the Complutense University of Madrid, he worked as a lecturer<br />

in literature at Oxford University, until 1958, and Geneva University, until<br />

1975, where he also worked as a translator for UNESCO. He was also an<br />

expert in literary translations, producing versions of John Donne, John Keats,<br />

G. M. Hopkins, Constantine Cavafy, Eugenio Montale, Paul Celan and Edmond<br />

Jabès, amongst others. In the 1980s, he returned to Spain and established<br />

his residence in Almeria, continuing with his teaching work as guest lecturer<br />

at several foreign universities. In his final years, he alternated between his<br />

Swiss and Spanish residences.<br />

His career as a poet was linked, in his early days, to the so-called “Generation<br />

of the 1950s”, where he defended poetry as a channel of understanding. He<br />

soon cut his ties with the group and evolved towards an eminently mystical<br />

poetry, known as the “poetry of silence”.<br />

Associated with this period are the volumes A modo de esperanza (1954),<br />

winner of the Adonais Prize, Poemas de Lázaro (1960), winner of the Critics’<br />

Prize, La memoria y los signos (1966) and Siete presentaciones (1967).<br />

He is also the author of poems in Galician, collected in Sete cántigas de<br />

alén (1981) and later in Cántigas de alén (1989 and 1996). Inheritor<br />

of the Spanish mystical tradition of Saint John of the Cross and Miguel de<br />

Molinos, José Ángel Valente assimilates cultural and historical traditions<br />

and philosophical trends, creating ever more profound and complex works.<br />

With his existentialist background, for Valente, poetry is “experience<br />

reconstructed by memory.” He also published the books of poetry Mandorla<br />

(1982), Nueve enunciaciones (1982), El fulgor (1983), Nadie (1996) and<br />

Fragmentos de un libro futuro (<strong>20</strong>00), which appeared posthumously.<br />

Valente always remained outside dominant poetic trends; just before his<br />

death, he commented “the poet is defined by spiritual experience.”<br />

His essays explore Spanish painting, mysticism and literature. They include<br />

titles such as Las palabras de la tribu (1971), Ensayos sobre Miguel de<br />

Molinos (1974) and La piedra y el centro (1983). Valente received, among<br />

other distinctions, the Prince of Asturias Prize for the Arts (1988), the<br />

National Poetry Prize (1993 and <strong>20</strong>01) and the Queen Sofía Poetry Prize<br />

(1998). He died in Geneva in <strong>20</strong>00.<br />

HANNIBAL LAGUNA<br />

Hannibal Laguna (Veneçuela, 1967) inicia la seva carrera el 1987 i des<br />

del 1997 presenta les seves col·leccions a la passarel·la Gaudí i a la<br />

Cibeles Madrid Fashion Week. Amb més d’una dotzena de línies i llicències,<br />

les seves col·leccions de costura, núvies, sabates, rellotges i joies<br />

són presents en ciutats com ara Moscou, Miami, Chicago, Los Angeles,<br />

Caracas, Mèxic DF, Dubai, Kuwait, Abu Dhabi i les principals capitals<br />

europees. L’any 1986, la seva primera col·lecció és guardonada amb el<br />

premi Air France, i recentment ha estat premiat amb el T de Telva <strong>20</strong>10 al<br />

millor creador espanyol. Ha participat en exposicions al Museu Etnogràfic<br />

de Sant Petersburg, al Museo del Traje, al Museo Reina Sofía i a l’Instituto<br />

Cervantes, entre d’altres. Les seves inconfusibles siluetes femenines<br />

el defineixen com un dels creadors espanyols amb més projecció<br />

internacional i el preferit de moltes actrius i celebritats.<br />

Hannibal Laguna (Venezuela, 1967). Inició su carrera en 1987 y desde 1997<br />

presenta sus colecciones en la Pasarela Gaudí y Cibeles Madrid Fashion<br />

Week. Con más de una docena de líneas y licencias, sus colecciones de<br />

Costura, novias, zapatos, relojes y joyas están presentes en ciudades<br />

como Moscú, Miami, Chicago, Los Ángeles, Caracas, México DF, Dubai,<br />

Kuwait, Abu Dhabi y las principales capitales europeas. En 1986, su primera<br />

colección fue galardonada con el Premio Air France, y recientemente ha sido<br />

premiado con el T de Telva <strong>20</strong>10 al mejor creador español. Ha participado<br />

en exposiciones en el Museo Etnográfico de San Petersburgo, en el Museo<br />

del Traje, en el Museo Reina Sofía y el Instituto Cervantes, entre otros. Sus<br />

inconfundibles siluetas femeninas, le definen como uno de los creadores<br />

españoles con mayor proyección internacional y el preferido de muchas<br />

actrices y celebridades.<br />

Born in Venezuela in 1967, Hannibal Laguna began his career in 1987 and,<br />

since 1997, has presented his collections at the Gaudí Fashion Week and<br />

Cibeles Madrid Fashion Week. With more than twelve lines and licences, his<br />

collections of couture, wedding dresses, shoes, watches and jewellery are<br />

present in cities such as Moscow, Miami, Chicago, Los Angeles, Caracas,<br />

Mexico City, Dubai, Kuwait, Abu Dhabi and the main European capitals.<br />

In 1986, his first collection received the Air France Prize, and he was<br />

recently awarded the <strong>20</strong>10 T de Telva Prize for Best Spanish Creator. He has<br />

participated in exhibitions at the Saint Petersburg Ethnography Museum, the<br />

Museo del Traje in Madrid, the Museo Reina Sofía and the Instituto Cervantes,<br />

among others. His unmistakably feminine silhouettes have made him one<br />

of the Spanish creators with highest international profile and the favourite of<br />

many actresses and celebrities.<br />

OLVIDO GARCÍA VALDÉS<br />

Poetessa espanyola nascuda a Santianes de Pravia (Astúries) el 1950.<br />

Llicenciada en filologia romànica i en filosofia. Va codirigir les revistes Los<br />

Infolios (1987-<strong>20</strong>05) i El signo del gorrión (1992-<strong>20</strong>02); així mateix, fou<br />

membre de la comissió permanent de la revista hispanoportuguesa Hablar/<br />

Falar de poesia (1996-<strong>20</strong>02) i directora de l’Instituto Cervantes de Tolosa<br />

de Llenguadoc. Actualment és professora de llengua espanyola i literatura a<br />

l’Instituto El Greco, de Toledo.<br />

Ha publicat els llibres següents de poemes: El tercer jardín (1986),<br />

Exposición (1990, premi Ícaro de literatura), Ella, los pájaros (1994, premi<br />

Leonor de poesia), Caza nocturna (1997) —traduït al suec per Ulf Eriksson<br />

(Nattlig jakt, <strong>20</strong>04) i al francès per Stéphane Chaumet (Chasse nocturne,<br />

<strong>20</strong>09)—, Del ojo al hueso (<strong>20</strong>01), La poesía, ese cuerpo extraño (antologia,<br />

<strong>20</strong>05) i Y todos estábamos vivos (<strong>20</strong>06).<br />

Una antologia de la seva obra, Racines d’ombre, ha estat traduïda al francès<br />

per Jean-Yves Bériou i Martine Joulia i publicada el <strong>20</strong>10. A Esa polilla que<br />

delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-<strong>20</strong>08), es recull la seva<br />

poesia completa fins avui.<br />

L’any <strong>20</strong>07 se li va concedir el Premi Nacional de Poesia per Y todos<br />

estábamos vivos.<br />

A més a més, ha publicat els assaigs Teresa de Jesús (<strong>20</strong>01), Los poetas<br />

de la República (en col·laboració amb Miguel Casado, 1997) i els volums<br />

col·lectius Perdidas en el espacio. Formas de ocupar, recorrer y representar<br />

los lugares (coord. Asun Bernárdez) i En torno a Velázquez (coord. Miguel<br />

Ángel Ramos, 1999).<br />

Ha traduït Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo (1997) i Larga<br />

carretera de arena (<strong>20</strong>07), Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, El canto y<br />

la ceniza. Antología poética (en col·laboració amb Monika Zgustová, <strong>20</strong>05).<br />

Poeta española nacida en Santianes de Pravia (Asturias) en 1950. Licenciada<br />

en Filología Románica y en Filosofía. Ha codirigido las revistas Los Infolios<br />

(1987-<strong>20</strong>05) y El signo del gorrión (1992-<strong>20</strong>02); fue, asimismo, miembro<br />

de la comisión permanente de la revista hispano-portuguesa Hablar/Falar<br />

de poesia (1996-<strong>20</strong>02) y directora del Instituto Cervantes de Toulouse.<br />

Actualmente es profesora de Lengua Española y Literatura en el Instituto El<br />

Greco, de Toledo.<br />

Ha publicado los siguientes libros de poemas: El tercer jardín (1986),<br />

Exposición (1990, Premio Ícaro de Literatura), Ella, los pájaros (1994,<br />

Premio Leonor de Poesía), Caza nocturna (1997) -traducido al sueco por Ulf<br />

Eriksson (Nattlig jakt, <strong>20</strong>04) y al francés por Stéphane Chaumet (Chasse<br />

nocturne, <strong>20</strong>09)-, Del ojo al hueso (<strong>20</strong>01), La poesía, ese cuerpo extraño<br />

(Antología) (<strong>20</strong>05), así como Y todos estábamos vivos (<strong>20</strong>06).<br />

Una antología de su obra, Racines d’ombre, ha sido traducida al francés por<br />

Jean-Yves Bériou y Martine Joulia, y publicada en <strong>20</strong>10. En Esa polilla que<br />

delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-<strong>20</strong>08), se recoge su poesía<br />

completa hasta el momento.<br />

En <strong>20</strong>07 se le concedió el Premio Nacional de Poesía por Y todos estábamos<br />

vivos.<br />

Además, ha publicado los ensayos Teresa de Jesús (<strong>20</strong>01), Los poetas de<br />

la República (en colaboración con Miguel Casado) (1997) y en volúmenes


colectivos: Perdidas en el espacio. Formas de ocupar, recorrer y representar<br />

los lugares (coord. Asun Bernárdez) y En torno a Velázquez (coord. Miguel<br />

Ángel Ramos) (1999).<br />

Ha traducido a Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo (1997) y Larga<br />

carretera de arena (<strong>20</strong>07), y a Anna Ajmátova y Marina Tsvetáieva, El canto y<br />

la ceniza. Antología poética (en colaboración con Monika Zgustova) (<strong>20</strong>05).<br />

Spanish poetess born in Santianes de Pravia, Asturias, in 1950. She has a<br />

degree in Romance Languages and in Philosophy. Co-editor of the journals<br />

Los Infolios (1987-<strong>20</strong>05) and El signo del gorrión (1992-<strong>20</strong>02), she was<br />

also a member of the standing committee of the Spanish-Portuguese poetry<br />

journal Hablar/Falar (1996-<strong>20</strong>02) and Director of the Instituto Cervantes in<br />

Toulouse. She is currently Professor of Spanish Language and Literature at<br />

the Instituto El Greco, in Toledo. The following books of her poetry have been<br />

published: El tercer jardín (1986), Exposición (1990, winner Ícaro Literature<br />

Prize), Ella, los pájaros (1994, winner of the Leonor Poetry Prize), Caza<br />

nocturna (1997) which has been translated into Swedish by Ulf Eriksson<br />

(Nattlig jakt, <strong>20</strong>04) and French by Stéphane Chaumet (Chasse nocturne,<br />

<strong>20</strong>09), Del ojo al hueso (<strong>20</strong>01), La poesía, ese cuerpo extraño (anthology,<br />

<strong>20</strong>05), as well as Y todos estábamos vivos (<strong>20</strong>06).<br />

An anthology of her work in French, Racines d’ombre, translated by Jean-<br />

Yves Bériou and Martine Joulia, was published in <strong>20</strong>10. Esa polilla que<br />

delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-<strong>20</strong>08) provides a complete<br />

collection of her poetry to date.<br />

In <strong>20</strong>07, she received Spain’s National Poetry Prize for Y todos estábamos<br />

vivos.<br />

Moreover, she has published the essays Teresa de Jesús (<strong>20</strong>01), Los poetas<br />

de la República (in collaboration with Miguel Casado, 1997) and in collective<br />

volumes: Perdidas en el espacio. Formas de ocupar, recorrer y representar<br />

los lugares (coord. Asun Bernárdez) and En torno a Velázquez (coord. Miguel<br />

Ángel Ramos, 1999).<br />

She has translated Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo (1997)<br />

and Larga carretera de arena (<strong>20</strong>07), and Anna Akhmatova and Marina<br />

Tsvetaeva, El canto y la ceniza. Antología poética (in collaboration with<br />

Monika Zgustova) (<strong>20</strong>05).<br />

ANA LOCKING<br />

Ana González (Toledo, 1970) crea el 1996 la marca Locking Shocking, un<br />

tàndem creatiu que es dissol el <strong>20</strong>07. Les seves primeres activitats se<br />

centren en el disseny d’accessoris i joieria fins que l’any <strong>20</strong>01 llança la seva<br />

primera col·lecció de pret-à-porter i es presenta al Circuit de Barcelona. El<br />

<strong>20</strong>03 debuta a la Cibeles Madrid Fashion Week i guanya el premi L’Oréal París<br />

a la millor col·lecció jove i el Prix Marie Claire al millor dissenyador nacional<br />

l’any següent. Després de la creació de la seva nova marca Ana Locking<br />

el <strong>20</strong>08, la seva primera col·lecció rep el premi L’Oréal París a Cibeles. És<br />

guardonada dissenyadora de l’any per la revista Cosmopolitan el <strong>20</strong>09, any<br />

en el qual presenta la seva col·lecció primavera/estiu <strong>20</strong>10 a la New York<br />

Fashion Week, al costat dels seus companys del projecte 4Eyes, celebrat a<br />

la Biblioteca Pública de Nova York. Artista plàstica, fotògrafa i videoartista, les<br />

seves obres s’han exposat en importants museus com ara el Reina Sofía, el<br />

MUSAC i l’IVAM. Un dels seus últims projectes ha estat el disseny de llums de<br />

Nadal per a la ciutat de Madrid.<br />

Ana González (Toledo, 1970) crea en 1996 la firma Locking Shocking, un<br />

tandem creativo que se disuelve en el <strong>20</strong>07. Sus primeras actividades<br />

se centran en el diseño de accesorios y joyería hasta que en <strong>20</strong>01 lanza<br />

su primera colección de pret-à-porter, presentándose en el Circuit de<br />

Barcelona. En <strong>20</strong>03 debuta en Cibeles Madrid Fashion Week ganando el<br />

premio L’Oreal París a la mejor colección joven y el Prix Marie Claire al mejor<br />

diseñador Nacional en <strong>20</strong>04. Tras la creación de su nueva firma Ana Locking<br />

en <strong>20</strong>08, su primera colección recibe el premio L’Oreal París en Cibeles. Es<br />

galardonada diseñadora del año por la revista Cosmopolitan en <strong>20</strong>09, año en<br />

el que presenta su colección primavera/verano <strong>20</strong>10 en la New York Fashion<br />

Week junto a sus compañeros del proyecto 4Eyes, celebrado en la Biblioteca<br />

Pública de Nueva York. Artista plástica, fotógrafa, videoartista, sus obras han<br />

sido expuestas en importantes museos como el Reina Sofía, MUSAC o IVAM.<br />

Uno se sus últimos proyectos ha sido el diseño de luces de Navidad para la<br />

ciudad de Madrid.<br />

Born in Toledo in 1970, Ana González created the firm Locking Shocking<br />

in 1996, a creative duo that was dissolved in <strong>20</strong>07. Her first steps in<br />

design were in the field of accessories and jewellery, until <strong>20</strong>01, when<br />

she presented her first pret-à-porter collection at the Circuit in Barcelona.<br />

In <strong>20</strong>03, she debuted at the Cibeles Madrid Fashion Week, where she won<br />

the L’Oréal Paris Prize for the Best Young Collection and the Marie Claire Best<br />

National Designer Prize <strong>20</strong>04. Her first collection after the creation of her<br />

new firm, Ana Locking, in <strong>20</strong>08, received the L’Oréal Paris Prize at Cibeles.<br />

She was Cosmopolitan Designer of the Year <strong>20</strong>09, when she presented her<br />

spring/summer <strong>20</strong>10 collection at the New York Fashion Week together with<br />

her colleagues from the 4Eyes project, in the New York Public Library. Visual<br />

artist, photographer and video artist, her works have been exhibited in major<br />

museums such as the Reina Sofía, MUSAC and the IVAM. One of her latest<br />

projects has been to design the Christmas lights for the city of Madrid.<br />

MARINA TSEVETÁYEVA<br />

Una de les veus més originals i ineludibles de la poesia russa.<br />

Nascuda al si d’una família d’intel·lectuals il·lustrats (el seu pare, professor<br />

de la Universitat de Moscou, fou un destacat filòleg i el creador del Museu de<br />

Belles Arts de Moscou; la seva mare fou una gran aficionada a la música i a la<br />

poesia), Tsvetáyeva va començar a escriure de molt jove: el 1910 publicava<br />

el seu primer llibre, Àlbum del capvespre, al qual van succeir La llanterna<br />

màgica (1912), Fites (1921) i L’ofici (1921-1922).<br />

Després del triomf de la Revolució d’Octubre, va passar grans dificultats<br />

quan el seu marit, Sergei Efron, compromès amb l’oposició, es va haver<br />

d’exiliar. Després de la mort de la seva filla petita de tres anys, la poetessa<br />

va aconseguir reunir-se amb el seu marit a Txecoslovàquia, on van romandre<br />

fins al 1925. Aquests anys foren els més fructífers de la seva producció i van<br />

donar lloc, entre altres títols, a El poema de la muntanya (1924-1925) i Poema<br />

del final (1925), en els versos del qual es consolida una estètica innovadora,<br />

pròxima a la de Maiakovski, basada en la manca de correspondència entre la<br />

forma rítmica i el contingut, essencialment romàntic.<br />

Entre el 1925 i el 1939, Tsvetáyeva viu a París i, entre grans dificultats<br />

materials, tradueix Puixkin i compon els poemes de Carta d’any nou (1926-<br />

1927), entre altres obres.<br />

Durant els seus anys d’exili també va escriure assaigs: Xàfec lluminós<br />

(1922), dedicat a l’obra de Borís Pasternak; Historia d’una dedicatòria<br />

(1932), en la qual glossa aspectes de l’obra d’Óssip Mandelxtam, i els<br />

assaigs lírics El poeta i la crítica (1928) i El poeta i el temps (1934).<br />

Cal destacar també les obres dramàtiques de tema clàssic, Ariadna (1924)<br />

i Fedra (1927).<br />

El 1939, quan feia pocs mesos que havia tornat a la Unió Soviètica, i després<br />

de l’empresonament del seu marit i de la seva filla, Tsvetáyeva se suïcida.<br />

Una de las voces más originales e insoslayables de la poesía rusa.<br />

Nacida en el seno de una familia de intelectuales ilustrados (su padre, profesor<br />

de la Universidad de Moscú, fue un destacado filólogo y creador del Museo<br />

de Bellas Artes de Moscú; su madre fue una gran aficionada a la música y a<br />

la poesía), Tsvetáyeva empezó a escribir siendo todavía muy joven: En 1910<br />

publicaba su primer libro, Álbum vespertino, que vendría seguido de La linterna<br />

mágica (1912), Verstas (1921) y El oficio (1921-1922).<br />

Tras el triunfo de la Revolución de Octubre, tuvo que soportar grandes<br />

dificultades cuando su esposo, Sergéi Efrón, comprometido con la oposición,<br />

se vio obligado a exiliarse. Tras la muerte de su hija menor de tres años, la<br />

poeta logró reunirse con él en Checoslovaquia, donde permanecerían hasta<br />

1925. Fueron esos los años más fecundos de su producción, dando lugar,<br />

entre otros títulos, a El poema de la Montaña (1924-1925) y Poema del fin<br />

(1925), en cuyos versos se consolida una estética innovadora, próxima a la<br />

de Mayakovski, basada en la falta de correspondencia entre la forma rítmica<br />

y el contenido, romántico en esencia.<br />

Entre 1925 y 1939, Tsvetáyeva vive en París y, entre grandes dificultades<br />

materiales, traduce a Pushkin y compone los poemas de Carta de año nuevo<br />

(1926-1927), entre otras obras.<br />

Durante sus años de exilio escribió también ensayos: Aguacero luminoso<br />

(1922), dedicado a la obra de Boris Pasternak, Historia de una dedicatoria<br />

(1932), en la que glosa aspectos de la obra de Osip Mandelshtam; y los<br />

ensayos líricos El poeta y la crítica (1928) y El poeta y el tiempo (1934).<br />

Merecen, además, ser destacadas las obras dramáticas de tema clásico,<br />

Ariadna (1924) y Fedra (1927).


62<br />

En 1939, a los pocos meses de su regreso a la Unión Soviética, y tras el<br />

encarcelamiento de su marido y de su hija, Tsvetáyeva se suicida.<br />

One of the most original and important voices in Russian poetry. Born into a<br />

family of enlightened intellectuals (her father, Professor at the University of<br />

Moscow, was a distinguished philologist and creator of the Moscow Museum<br />

of Fine Arts, whilst her mother was a great lover of music and poetry),<br />

Tsvetáyeva turned to writing at a very young age: in 1910 she published her<br />

first book, Evening Album, which would be followed by The Magic Lantern<br />

(1912), Mileposts (1921) and Craft (1921-1922).<br />

After the triumph of the October Revolution, she had to put up with great<br />

hardship when her husband, Sergey Efron, a committed opponent of the<br />

regime, was forced into exile. After the death of her youngest daughter at the<br />

age of three, the poetess managed to reunite with him in Czechoslovakia,<br />

where they would remain until 1925. These were her most fertile years in<br />

terms of output, with titles such as Poem of the Mountain (1924-1925) and<br />

Poem of the End (1925), in whose verses she consolidated her innovative<br />

style, close to that of Mayakovsky and based on the lack of correspondence<br />

between the rhythmical form and the content, romantic in essence.<br />

Between 1925 and 1939, Tsvetáyeva lived in Paris where, suffering great<br />

material hardship, she translated Pushkin and composed the poems of New<br />

Year Letter (1926-1927), among other works.<br />

During her years in exile, she also wrote essays such as Luminous<br />

Downpour (1922), dedicated to the work of Boris Pasternak, The Story of a<br />

Dedication (1932), in which she comments on aspects of the work of Osip<br />

Mandelshtam, and the lyrical essays The Poet and the Critic (1928) and The<br />

Poet and Time (1934).<br />

Also worthy of attention are her classically themed plays Ariadne (1924) and<br />

Phaedra (1927).<br />

In 1939, a few months after her return to the Soviet Union, and after the<br />

imprisonment of her husband and daughter, Tsvetáyeva committed suicide.<br />

JUANJO OLIVA<br />

Juanjo Oliva (Madrid, 1971) comença a treballar professionalment com a<br />

il·lustrador i dissenyador de moda per a cases tan rellevants com ara Sybilla<br />

i Zara. L’any <strong>20</strong>00 decideix crear la seva pròpia marca, Juanjo Oliva, i des del<br />

<strong>20</strong>04 participa en la Cibeles Madrid Fashion Week. A més a més, mostra les<br />

seves col·leccions de moda nupcial a Gaudí Novias. El setembre del <strong>20</strong>09<br />

presenta la seva col·lecció primavera/estiu <strong>20</strong>10 a la New York Fashion<br />

Week, participant en el projecte 4Eyes. Ha rebut nombrosos guardons, entre<br />

els quals destaquen el premi L’Oréal a la millor col·lecció de la passarel·la<br />

Cibeles en dues ocasions, el Prix Marie Claire al millor dissenyador novell i la<br />

T de Telva al millor creador nacional del <strong>20</strong>06. Ha dissenyat llums de Nadal<br />

per a la ciutat de Madrid.<br />

Juanjo Oliva (Madrid, 1971) desempeñó su primera labor profesional como<br />

ilustrador y diseñador de moda para firmas tan relevantes como Sybilla o<br />

Zara. En el <strong>20</strong>00 decidió crear su propia marca: Juanjo Oliva, y participa desde<br />

<strong>20</strong>04 en Cibeles Madrid Fashion Week. Además, muestra sus colecciones<br />

para moda nupcial en Gaudí Novias. En septiembre <strong>20</strong>09, presento su<br />

colección p/v <strong>20</strong>10 en la New York Fashion Week, participando en el proyecto<br />

4Eyes. Ha recibido numerosos galardones entre los que destacan el L’Oréal<br />

a la Mejor Colección de la Pasarela Cibeles en dos ocasiones, el Prix de Marie<br />

Claire al mejor diseñador novel y la T de Telva al mejor creador nacional de<br />

<strong>20</strong>06. Ha diseñado luces de Navidad para la ciudad de Madrid.<br />

Juanjo Oliva (Madrid, 1971) undertook his first professional work as<br />

an illustrator and fashion designer for such important firms as Sybilla<br />

and Zara. In <strong>20</strong>00, he decided to create his own label, Juanjo Oliva, and<br />

has, since <strong>20</strong>04, participated in the Cibeles Madrid Fashion Week. He<br />

also shows his wedding fashion collections at the Barcelona Week. In<br />

September <strong>20</strong>09, he presented his SS <strong>20</strong>10 collection at the New York<br />

Fashion Week as part of the 4Eyes team. He has received numerous<br />

awards, including the L’Oréal Best Collection Prize at the Cibeles Madrid<br />

Fashion Week on two occasions, the Marie Claire Prize for Best New<br />

Designer and the T de Telva Prize for Best National Creator <strong>20</strong>06. He has<br />

designed Christmas lights for the city of Madrid.<br />

ANTÓN CHÉJOV<br />

Chéjov, un dels màxims exponents de la literatura russa de finals del segle<br />

XIX i principis del segle XX, va tenir en vida un merescut prestigi literari,<br />

prestigi que, pels ideals democràtics expressats a les seves obres, va<br />

perdurar al llarg del període soviètic.<br />

De família humil, va haver de treballar des de nen i guanyar-se el pa, cosa que<br />

va li va minar la salut ja d’adolescent. Tanmateix, va aconseguir doctorar-se<br />

en medicina el 1884.<br />

L’èxit aconseguit pels seus primers escrits humorístics amb els pseudònims<br />

Antoixa Txekhonté i altres, va contribuir a fer possible la publicació de Contes<br />

de Melpòmene (1884). De la seva primera època cal esmentar El judici<br />

(1881), La senyora (1882), A la tardor (1883), La mort d’un funcionari<br />

(1883), El sergent Prixibèiev (1885), El liberal, Paraules, paraules, paraules,<br />

Cirurgia, El camaleó, El llumí suec (1884), etc.<br />

A L’illa de Sakhalín (1893-1894), Txèkhov va denunciar la crueltat i les<br />

vexacions patides pels presos deportats.<br />

A partir del 1886, la seva inconfusible galeria de personatges apareix a<br />

Relats barrejats (1886) i En el capvespre (1887); l’angoixa vital i la denúncia<br />

social són narrades en obres com ara L’estepa (1888), Una història avorrida<br />

(1889), El duel (1886), El pavelló núm. 6 (1892) i El monjo negre. A partir<br />

del 1895, Chéjov publica algunes de les narracions més extraordinàries<br />

de les lletres russes: Història de la meva vida (1896), La casa amb golfes<br />

(1896), Els vilatjans (1897), La dama amb el gos (1899), Iònitx (1898) i En<br />

el barranc (1900).<br />

Com a dramaturg, Chéjov assoleix la mestria amb La gavina (1896), L’oncle<br />

Vània (1897), Les tres germanes (1901) i L’hort dels cirerers (1904).<br />

El teatre de Chéjov enceta una nova pàgina en la dramatúrgia universal. Igual<br />

que a la vida, les coses quotidianes ocupen el primer lloc, mentre que les<br />

passions i els sentiments només apareixen de tant en tant, com si fossin<br />

ecos o fantasmes ocults. Entre els seus personatges pràcticament no hi<br />

ha culpables; cadascú té la seva justificació i els seus motius. Sembla que<br />

a l’escena no hi ha acció, però en el fons discorre un corrent invisible que<br />

condueix els personatges cap al seu destí. «La gent pren te mentre es<br />

trenquen els cors», explicava l’autor als actors de les seves obres.<br />

El teatre de Chéjov ha influït poderosament autors i directors teatrals i<br />

cinematogràfics del segle XX.<br />

Chéjov, uno de los máximos exponentes de la literatura rusa de finales del<br />

siglo XIX y comienzos del XX, gozó en vida de un merecido prestigio literario,<br />

prestigio que, por los ideales democráticos expresados en sus obras,<br />

perduró a lo largo del período soviético.<br />

De familia humilde, se vio obligado a trabajar desde niño y a procurarse<br />

su propio sustento, minando su salud siendo aún adolescente. Logró, no<br />

obstante, doctorarse en medicina en 1884.<br />

El éxito cosechado por sus primeros escritos humorísticos bajo los<br />

pseudónimos Antosha Chejonte y otros, contribuyó a hacer posible la<br />

publicación de Cuentos de Melpómene (1884). De su primera época cabe<br />

citar El juicio (1881), La señora (1882), En otoño (1883), La muerte de un<br />

funcionario (1883), El sargento Prishibéyev (1885), El liberal, Palabras,<br />

palabras, palabras, Cirugía, El camaleón, La cerilla sueca (1884), etc.<br />

En La Isla Sajalin (1893-1894), denunció Chéjov la crueldad y las vejaciones<br />

sufridas por los presos deportados.<br />

A partir de 1886, su inconfundible galería de personajes aparece en Relatos<br />

abigarrados (1886) y En el crepúsculo (1887); la angustia vital y la denuncia<br />

social son narradas en obras como La estepa (1888), Una historia aburrida<br />

(1889), El duelo (1886), El pabellón nº 6 (1892), El monje negro. A partir de<br />

1895 Chéjov publicaría algunas de las narraciones más sobresalientes de<br />

las letras rusas: Historia de mi vida (1896), La casa con buhardilla (1896),<br />

Los aldeanos (1897), La dama del perrito (1899), Iónich (1898) y En el<br />

barranco (1900).<br />

Como dramaturgo, Chéjov alcanza la maestría con La gaviota (1896), El tío<br />

Vania (1897), Las tres hermanas (1901) y El jardín de los cerezos (1904).<br />

El teatro de Chéjov abre una nueva página en la dramaturgia universal. Al<br />

igual que en la vida, lo cotidiano ocupa el primer plano, mientras que las<br />

pasiones y los sentimientos aparecen solo de vez en cuando, como ecos o<br />

fantasmas ocultos. Entre sus personajes prácticamente no hay culpables;<br />

cada cual posee su propia justificación y sus motivos. Parece que en la<br />

escena no hay acción, pero en lo más hondo discurre una corriente invisible<br />

que conduce a los personajes a su destino. «La gente toma té mientras se


ompen los corazones», explicaba el autor a los actores de sus obras.<br />

El teatro de Chéjov ha influenciado poderosamente a autores y directores<br />

teatrales y cinematográficos del Siglo XX.<br />

One of the greatest exponents of the Russian literature of the late 19th and<br />

early <strong>20</strong>th centuries, Chéjov enjoyed deserved prestige during his lifetime;<br />

a prestige that, given the democratic ideals expressed in his works, lasted<br />

throughout the Soviet period.<br />

Born into a family of modest means, he had to work from childhood to earn his<br />

own living, thereby undermining his health when he was still an adolescent.<br />

However, he achieved a doctorate in medicine in 1884.<br />

The success of his first humorous writings, penned under the pseudonyms<br />

Antosha Chekhonte and others, helped make possible the publication of<br />

The Tales of Melpomene (1884). Outstanding works from this early period<br />

inlcude The Night Before the Trial (1881), A Lady (1882), In Autumn (1883),<br />

The Death of Civil a Servant (1883), Sergeant Prishibeyev (1885), The<br />

Liberal, Words, Words, Words, Surgery, The Chameleon and The Swedish<br />

Match (1884), amongst others.<br />

In Sakhalin Island (1893-1894), Chéjov denounced the cruelties and<br />

humiliations suffered by deported prisoners.<br />

From 1886, his unmistakeable gallery of characters appeared in Motley Tales<br />

(1886) and At Dusk (1887); the anguish of life and social condemnation<br />

are reflected in works such as The Steppe (1888), A Boring Story (1889),<br />

The Duel (1886), Pavilion no. 6 (1892) and The Black Monk. From 1895 on,<br />

Chéjov would publish some of Russian literature’s most outstanding tales:<br />

My Life (The Story of a Provincial) (1896), The House with an Attic (1896),<br />

Peasants (1897), The Lady with the Dog (1899), Ionich (1898) and In the<br />

Ravine (1900).<br />

As a playwright, Chéjov proved to be a master of his art with The Seagull<br />

(1896), Uncle Vanya (1897), Three Sisters (1901) and The Cherry<br />

Orchard (1904).<br />

Chéjov’s plays represent a new chapter in the history of dramaturgy. Just<br />

as in life, the everyday occupies the foreground, while passions and<br />

feelings emerge only occasionally, as echoes or hidden ghosts. Among his<br />

characters, almost no one is guilty: everyone has their own justification<br />

and motives. Whilst it may appear that no action takes place on stage,<br />

hidden currents are moving in the depths to drive the characters to their<br />

fate. “The people take tea as hearts are broken,” explained the author to<br />

the actors of his works.<br />

Chéjov’s theatre has strongly influenced the playwrights and theatre and film<br />

directors of the <strong>20</strong>th century.<br />

LEMONIEZ<br />

Fernando Lemoniez (Sant Sebastià, 1964) obre la seva primera botiga taller<br />

a Sant Sebastià el 1984. Entre el 1991 i el 1997, amb la casa Palacio &<br />

Lemoniez presenta les seves col·leccions a la passarel·la Cibeles Madrid<br />

Fashion Week i el 1992 obté per primer cop el premi T de Telva, guardó que<br />

torna a rebre l’any 1996. Des del 1997 presenta les col·leccions amb la<br />

seva pròpia marca, Lemoniez. Durant els anys que viu a París, a partir del<br />

1995, hi presenta les seves col·leccions, que ven als Estats Units, a Mèxic,<br />

a l’Orient Llunyà i a diversos països europeus. Fa un stage de formació en el<br />

taller d’alta costura de Yves Saint Laurent el 1998. L’any <strong>20</strong>00 torna a Madrid,<br />

on continua amb les seves activitats com a dissenyador i signa un contracte<br />

de llicència per a la creació Lemoniez Lunettes. Col·labora en el disseny de<br />

vestuari per a espectacles com ara Las mil y una noches, amb coreografia<br />

d’Antonio Canales, i crea diverses col·leccions de joies per a Suárez. El <strong>20</strong>09<br />

obre la seva primera botiga Lemoniez a Madrid.<br />

Fernando Lemoniez (San Sebastián, 1964) abre su primera tienda-taller<br />

en su ciudad natal en 1984. Entre 1991 y 1997, con la firma Palacio &<br />

Lemoniez, presenta sus colecciones en la Pasarela Cibeles Madrid Fashion<br />

Week, obteniendo por primera vez en 1992 el premio T de Telva, galardón<br />

que volvería a recibir en 1996. Desde 1997 presenta sus colecciones con su<br />

propia firma, Lemoniez. Durante los años que vivió en París, a partir de 1995,<br />

presenta allí sus colecciones, vendiéndolas en EEUU, México, extremo<br />

Oriente y diversos países europeos. Realizó un stage de formación en el taller<br />

de Alta Costura de Yves Saint Laurent en 1998. En el <strong>20</strong>00 vuelve a Madrid,<br />

donde continúa con sus actividades como diseñador y firma un contrato<br />

de licencia para la creación Lemoniez Lunettes. Colabora en el diseño de<br />

vestuario para espectáculos como Las mil y una noches, con coreografía de<br />

Antonio Canales, y realiza varias colecciones de joyas para Suárez. En <strong>20</strong>09<br />

abre su primera tienda Lemoniez en Madrid.<br />

Fernando Lemoniez (San Sebastián, 1964) opened his first boutiqueworkshop<br />

in his native city in 1984. Between 1991 and 1997, with the<br />

firm Palacio & Lemoniez, he presented his collections at the Cibeles Madrid<br />

Fashion Week, receiving his first T de Telva Prize in 1992, a feat he would<br />

repeat in 1996. Since 1997, he has presented his collections under his own<br />

label, Lemoniez. From 1995, he lived for a number of years in Paris, where he<br />

presented his collections, selling them in the USA, Mexico, the Far East and<br />

several European countries. Whilst there, in 1998, he completed a stage at<br />

Yves Saint Laurent’s Haute Couture workshop. Returning to Madrid in <strong>20</strong>00, he<br />

continued with his activities as a designer and signed a licencing agreement<br />

for the creation of Lemoniez Lunettes. He has worked on the costume design<br />

for shows such as A Thousand and One Nights, with choreography by Antonio<br />

Canales, and has created several jewellery collections for Suárez. In <strong>20</strong>09, he<br />

opened his first Lemoniez boutique in Madrid.<br />

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ<br />

Gabriel García Márquez és conegut arreu del món per ser l’autor de Cien años<br />

de soledad i el màxim exponent del realisme màgic.<br />

García Márquez va néixer l’any 1928 a Aracataca, un poble al nord de<br />

Colòmbia, on es va criar amb la seva àvia materna. El 1948 va abandonar<br />

els estudis universitaris i es va dedicar de ple al periodisme, professió que<br />

sempre ha combinat amb la seva activitat literària. El 1954 va ser destinat a<br />

Roma com a enviat especial i des d’aleshores sempre ha viscut fora del seu<br />

país, amb estades a París, Barcelona, Mèxic i Nova York.<br />

El 1955 va publicar el seu primer treball de ficció, Relato de un náufrago, a<br />

El Espectador de Bogotà. A continuació van venir El coronel no tiene quien le<br />

escriba (1961), La mala hora (1962) i la seva obra més emblemàtica, Cien<br />

años de soledad (1967). Amb Cien años de soledad, García Márquez s’erigeix<br />

com un dels escriptors més influents de les lletres hispàniques, gràcies al seu<br />

domini del realisme màgic. Així mateix, ha publicat les novel·les Los funerales<br />

de la Mamá Grande (1982), El otoño del patriarca (1975), Crónica de una<br />

muerte anunciada (1981), Entre cachacos (1982), El amor en los tiempos<br />

del cólera (1985), La aventura de Miguel Littín, clandestino en Chile (1986), El<br />

general en su laberinto (1989), Del amor y otros demonios (1994) i Memorias<br />

de mis putas tristes (<strong>20</strong>04), a més de contes i obres de teatre.<br />

El reconeixement a tota la seva carrera li va arribar el 1982 amb la concessió<br />

del premi Nobel de literatura. L’obra de García Márquez es caracteritza per<br />

combinar la realitat més crua d’Amèrica Llatina amb tota la força imaginativa<br />

de l’univers particular de l’autor. Com va declarar en el seu discurs del Nobel,<br />

el seu desig no és cap altre que crear «una nova i arrasadora utopia de la<br />

vida» que ofereixi una segona oportunitat als condemnats de la Terra.<br />

Gabriel García Márquez es mundialmente conocido por ser el autor de Cien<br />

años de soledad y máximo exponente del realismo mágico.<br />

García Márquez nació en 1928 en Aracataca, un pueblo al norte de Colombia,<br />

donde se crió con su abuela materna. En el año 1948 abandonó los estudios<br />

universitarios y se dedicó de lleno al periodismo, profesión que siempre ha<br />

combinado con su actividad literaria. En 1954 fue destinado a Roma como<br />

enviado especial, y desde entonces siempre ha vivido fuera de su país, con<br />

estancias en París, Barcelona, México y Nueva York.<br />

En 1955 publicó su primer trabajo de ficción, Relato de un náufrago, en El<br />

Espectador de Bogotá. A éste le siguieron El coronel no tiene quien le escriba<br />

(1961), La mala hora (1962) y su obra más emblemática, Cien años de<br />

soledad (1967). Con Cien años de soledad, García Márquez se erige como<br />

uno de los escritores más influyentes de las letras hispánicas gracias a<br />

su dominio del realismo mágico. Asimismo, ha publicado las novelas Los<br />

funerales de la Mamá Grande (1982), El otoño del patriarca (1975), Crónica<br />

de una muerte anunciada (1981), Entre cachacos (1982), El amor en los<br />

tiempos del cólera (1985), Aventuras de Miguel Littín (1986), El general en<br />

su laberinto (1989), Del amor y otros demonios (1994) y Memorias de mis<br />

putas tristes (<strong>20</strong>04), además de cuentos y obras de teatro.<br />

El reconocimiento a toda su carrera le llegó en 1982 con la concesión<br />

del Premio Nobel de Literatura. La obra de García Márquez se caracteriza<br />

por combinar la realidad más cruda de América Latina con toda la fuerza


64<br />

imaginativa del universo particular del autor. Como declaró en su discurso del<br />

Nobel, su deseo no es otro que el de crear «una nueva y arrasadora utopía de<br />

la vida» que ofrezca una segunda oportunidad a los condenados de la tierra.<br />

Gabriel García Márquez is internationally famous as the author of Cien años<br />

de soledad (One Hundred Years of Solitude) and as the greatest exponent of<br />

magic realism.<br />

Born in 1928 in the northern Colombian town of Aracataca, García Márquez<br />

grew up with his maternal grandmother. In 1948, he gave up his university<br />

studies and fully devoted himself to journalism, a profession he has always<br />

combined with his literary activity. In 1954, he was sent to Rome as special<br />

envoy, and since then has always lived outside his country, spending<br />

periods in Paris, Barcelona, Mexico and New York.<br />

In 1955, his first literary work, Relato de un náufrago (The Story of a<br />

Shipwrecked Sailor), was published in Bogotá newspaper El Espectador. This<br />

was followed by El coronel no tiene a quien le escriba (No One Writes to the<br />

Colonel, 1961), La mala hora (In Evil Hour, 1962) and his most emblematic<br />

work, One Hundred Years of Solitude (1967). With One Hundred Years of<br />

Solitude, García Márquez emerged as one of the most influential writers<br />

of Spanish-language literature thanks to his command of magic realism.<br />

Moreover, he has published the novels Los funerales de Mamá Grande (Big<br />

Mama’s Funeral, 1962), El otoño del patriarca (The Autumn of the Patriarch,<br />

1975), Crónica de una muerte anunciada (Chronicle of a Death Foretold,<br />

1981), Entre cachacos (1982), El amor en tiempos del cólera (Love in the<br />

Time of Cholera, 1985), La aventura de Miguel Littín: clandestino en Chile<br />

(Clandestine in Chile: The Adventures of Miguel Littín, 1986), El general en su<br />

laberinto (The General in his Labyrinth, 1989), Del amor y otros demonios (Of<br />

Love and Other Demons, 1994) and Memorias de mis putas tristes (Memories<br />

of My Melancholy Whores, <strong>20</strong>04), as well as short stories and plays.<br />

Recognition of his entire career came in 1982 with the Nobel Prize in<br />

Literature. García Márquez’s work is characterised by a combination of the<br />

raw reality of Latin America with the imaginative strength of the author’s<br />

private universe. As he stated in his Nobel acceptance speech, his wish<br />

is simply to create “a new and sweeping utopia of life” that can offer the<br />

condemned a second opportunity on earth.<br />

DEVOTA & LOMBA<br />

Modesto Lomba (Vitòria, 1962) presenta les propostes de la seva marca<br />

Devota & Lomba, creada amb Luis Devota (1962-1993), a la Cibeles Madrid<br />

Fashion Week des del 1988. Ha rebut un gran nombre de guardons, com<br />

ara el premi Cristóbal Balenciaga als millors dissenyadors novells (1989),<br />

el premi Dedicación a la Moda a la Semana de la Moda de Sevilla (<strong>20</strong>06) i<br />

el premi ADYMO al dissenyador de l’any (<strong>20</strong>10). Ha creat vestuari per a<br />

diversos espectacles com ara “Mediterránea”, amb coreografia de Nacho<br />

Duato (1992). Ha mostrat les seves col·leccions a San Francisco, Moscou,<br />

Belgrad i Zagreb. Actualment, la seva marca té més de 25 llicències, entre les<br />

quals hi ha bosses, joies, llar, perfumeria i núvia. Ha participat en exposicions<br />

col·lectives com ara 12 trajes para... i MMODANY al Queen Sofía Spanish<br />

Institute de Nova York. Des de l’any <strong>20</strong>00, Modesto Lomba és el president de<br />

l’Associació Creadors de Moda d’Espanya.<br />

Modesto Lomba (Vitoria, 1962) presenta las creaciones de su marca Devota<br />

& Lomba, creada con Luis Devota (1962-1993), en Cibeles Madrid Fashion<br />

Week desde 1988. Ha recibido numerosos galardones como el Premio<br />

Cristóbal Balenciaga a los Mejores Diseñadores Noveles (1989), premio<br />

Dedicación a la Moda en la Semana de la Moda de Sevilla (<strong>20</strong>06), y el premio<br />

ADYMO al Diseñador del Año (<strong>20</strong>10). Ha realizado vestuario para diversos<br />

espectáculos como “Mediterránea”, con coreografía de Nacho Duato<br />

(1992). Ha mostrado sus colecciones en San Francisco, Moscú, Belgrado o<br />

Zagreb. En la actualidad, su marca posee más de 25 licencias entre las que<br />

se encuentran bolsos, joyas, hogar, perfumería o novia. Ha participado en<br />

exposiciones colectivas como 12 trajes para..., y MMODANY en el Queen<br />

Sofía Spanish Institute de Nueva York. Desde el año <strong>20</strong>00, Modesto Lomba<br />

es el presidente de la Asociación Creadores de Moda de España.<br />

Modesto Lomba (Vitoria, 1962) has presented the designs of his label Devota<br />

& Lomba, which he founded with Luis Devota (1962-1993), at the Cibeles<br />

Madrid Fashion Week since 1988. The recipient of numerous awards, such<br />

as the 1989 Cristóbal Balenciaga Prize for Best New Designer, the Dedication<br />

to Fashion Prize at the Seville Fashion Week (<strong>20</strong>06), and the <strong>20</strong>10 ADYMO<br />

Designer of the Year Prize, he has also designed the costumes for stage<br />

productions such as Mediterránea, with choreography by Nacho Duato<br />

(1992). His collections have been seen in shows in San Francisco, Moscow,<br />

Belgrade and Zagreb. Today, his label has more than 25 licences including<br />

handbags, jewellery, home furnishings, perfumery and bridal wear. He has<br />

participated in group exhibitions such as 12 Designs for…, and MMODANY at<br />

the Queen Sofía Spanish Institute in New York. Since <strong>20</strong>00, Lomba has been<br />

President of the Association of Spanish Fashion Creators.<br />

MARIO VARGAS LLOSA<br />

Mario Vargas Llosa neix el 1936 a la ciutat d’Arequipa (Perú). El 1953 entra a<br />

la Universidad Nacional Mayor de San Marcos (Lima), on estudia lletres i dret.<br />

El 1959 es trasllada a Espanya gràcies a la beca d’estudis Javier Prado. A la<br />

Universitat Complutense de Madrid obté el títol de doctor en filosofia i lletres.<br />

Al cap d’un any s’instal·la a París. La seva primera obra, Los jefes, surt a la<br />

llum el 1959 i obté a Barcelona el premi Leopoldo Alas.<br />

Des d’aleshores, ha mantingut una prolífica carrera com a articulista, activista<br />

polític, assagista, dramaturg i novel·lista. Aquestes són algunes mostres de<br />

la seva vasta producció literària: La huida del Inca, peça de teatre (1952); El<br />

desafío, relat (1957); Los jefes, col·lecció de contes (1959); La ciudad y<br />

los perros, novel·la (1963); La casa verde, novel·la (1966); Los cachorros,<br />

relats (1967); Conversación en la catedral, novel·la (1969); Historia secreta<br />

de una novela, assaig (1969); García Márquez: historia de un deicidio,<br />

assaig literari (1971); Pantaleón y las visitadoras, novel·la (1973); La orgía<br />

perpetua: Flaubert y Madame Bovary, assaig literari (1975); La tía Julia y el<br />

escribidor, novel·la (1977); La señorita de Tacna, teatre (1981); Entre Sartre<br />

y Camus, assaig (1981); Contra viento y marea, assaigs polítics i literaris<br />

(1983); Historia de Mayta, novel·la (1984); Contra viento y marea, volums<br />

I, II i III (1962-1990); ¿Quién mató a Palomino Molero?, novel·la policíaca<br />

(1986); Elogio de la madrastra, novel·la (1988); La verdad de las mentiras,<br />

assaigs literaris (1990); El pez en el agua, memòries (1993); Desafíos a la<br />

libertad, assaigs (1994); Los cuadernos de don Rigoberto, novel·la (1997);<br />

Cartas a un joven novelista, assaig literari (1997); La fiesta del chivo,<br />

novel·la (<strong>20</strong>00); El paraíso en la otra esquina, novel·la (<strong>20</strong>03); Diario de<br />

Irak, selecció d’articles sobre la guerra d’Iraq (<strong>20</strong>03); La tentación de lo<br />

imposible, assaig sobre Els miserables, de Víctor Hugo (<strong>20</strong>04); Travesuras<br />

de la niña mala, novel·la (<strong>20</strong>06); Al pie del Támesis, teatre (<strong>20</strong>08); El viaje a<br />

la ficción. El mundo de Juan Carlos Onetti, assaig (<strong>20</strong>08); Sables y utopías.<br />

Visiones de América Latina, selecció d’assaigs sobre temes d’art, literatura<br />

i política (<strong>20</strong>09); Las mil noches y una noche, teatre (<strong>20</strong>09); Fonchito y la<br />

luna, conte infantil (<strong>20</strong>10), i El sueño del celta, novel·la (<strong>20</strong>10).<br />

A més a més, Mario Vargas Llosa és membre de la Real Academia Española<br />

de la Lengua, és doctor honoris causa per diverses universitats d’arreu del<br />

món i ha estat guardonat amb els premis més prestigiosos de l’àmbit literari,<br />

entre els quals destaquen el premi Cervantes, el premi Príncep d’Astúries i,<br />

recentment, el premi Nobel de literatura.<br />

Mario Vargas Llosa nació en 1936 en la ciudad de Arequipa (Perú). En 1953<br />

ingresa en la Universidad Nacional Mayor de San Marcos (Lima), donde<br />

estudia Letras y Derecho.<br />

En 1959 parte rumbo a España gracias a la Beca de Estudios Javier Prado. En<br />

la Universidad Complutense de Madrid obtiene el título de doctor en Filosofía<br />

y Letras. Un año después se instala en París. Su primera obra, Los jefes, vio la<br />

luz en 1959 y obtuvo en Barcelona el Premio Leopoldo Alas.<br />

Desde entonces, ha mantenido una prolífica carrera como articulista, activista<br />

político, ensayista, dramaturgo y novelista. Estas son algunas muestras de<br />

su vasta producción literaria: La huida del Inca, pieza de teatro (1952); El<br />

desafío, relato (1957); Los jefes, colección de cuentos (1959); La ciudad<br />

y los perros, novela (1963); La casa verde, novela (1966); Los cachorros,<br />

relatos (1967); Conversación en la catedral, novela (1969); Historia secreta<br />

de una novela, ensayo (1969); García Márquez: historia de un deicidio,<br />

ensayo literario (1971); Pantaleón y las visitadoras, novela (1973); La orgía<br />

perpetua: Flaubert y Madame Bovary, ensayo literario (1975); La tía Julia<br />

y el escribidor, novela (1977); La señorita de Tacna, teatro (1981); Entre<br />

Sartre y Camus, ensayo (1981); Contra viento y marea, ensayos políticos y<br />

literarios (1983); Historia de Mayta, novela (1984); Contra viento y marea,<br />

volúmenes I, II y II (1962-1990); ¿Quién mató a Palomino Molero?, novela<br />

policiaca (1986); Elogio de la madrastra, novela (1988); La verdad de las


mentiras, ensayos literarios (1990); El pez en el agua, memorias (1993);<br />

Desafíos a la libertad, ensayo (1994); Los cuadernos de don Rigoberto,<br />

novela (1997); Cartas a un joven novelista, ensayo literario (1997); La fiesta<br />

del chivo, novela (<strong>20</strong>00); El paraíso en la otra esquina, novela (<strong>20</strong>03); Diario<br />

de Irak, selección de artículos sobre la guerra en Irak (<strong>20</strong>03); La tentación<br />

de lo imposible, ensayo sobre Los miserables, de Víctor Hugo (<strong>20</strong>04);<br />

Travesuras de la niña mala, novela, (<strong>20</strong>06); Al pie del Támesis, teatro (<strong>20</strong>08);<br />

El viaje a la ficción. El mundo de Juan Carlos Onetti, ensayo (<strong>20</strong>08); Sables y<br />

utopías. Visiones de América Latina, selección de ensayos sobre temas de<br />

arte, literatura y política (<strong>20</strong>09); Las mil noches y una noche, teatro (<strong>20</strong>09);<br />

Fonchito y la luna, cuento infantil (<strong>20</strong>10) y El sueño del celta, novela (<strong>20</strong>10).<br />

Además, Mario Vargas Llosa es miembro de la Real Academia Española<br />

de la Lengua, doctor honoris causa por diversas universidades de todo el<br />

mundo y ha sido galardonado con los premios más prestigiosos del ámbito<br />

literario, entre ellos, el Premio Cervantes, el Premio Príncipe de Asturias y,<br />

recientemente, el Premio Nobel de Literatura.<br />

Mario Vargas Llosa was born in 1936 in the Peruvian city of Arequipa. In<br />

1953, he went to Lima’s National University of San Marcos, where he studied<br />

Law and Literature.<br />

In 1959, he left for Spain thanks to a Javier Prado Study Grant. At the<br />

Complutense University in Madrid he obtained a PhD in Philosophy and Arts.<br />

One year later, he settled in Paris. His first work, Los jefes (The Leaders),<br />

appeared in 1959 and he received the Leopoldo Alas Prize in Barcelona.<br />

Since then, he has enjoyed a prolific career as article writer, political activist,<br />

essayist, playwright and novelist. Some examples of his vast literary<br />

output are: La huida del Inca (play, 1952); El desafío (short story, 1957);<br />

Los jefes (short story collection, 1959); La ciudad y los perros (The Time<br />

of the Hero, novel, 1963); La casa verde (The Green House, novel, 1966);<br />

Los cachorros, (The Cubs, short stories, 1967); Conversación en la catedral<br />

(Conversation in the Cathedral, novel, 1969); Historia secreta de una novela<br />

(essay, 1969); García Márquez: historia de un deicidio (literary essay,<br />

1971); Pantaleón y las visitadoras (Capitain Pantoja and the Special Service<br />

(novel, 1973); La orgía perpetua: Flaubert y Madame Bovary, (The Perpetual<br />

Orgy: Flaubert and Madame Bovary, literary essay, 1975); La tía Julia y el<br />

escribidor (Aunt Julia and the Scriptwriter, novel, 1977); La señorita de Tacna<br />

(play, 1981); Entre Sartre y Camus (essay, 1981); Contra viento y marea<br />

(Making waves, political and literary essays, 1983); Historia de Mayta (The<br />

Real Life of Alejandro Maita, novel 1984); Contra viento y marea, volumes<br />

I, II and III (1962-1990); ¿Quién mató a Palomino Molero? (Who Killed<br />

Palomino Molero?, crime novel, 1986); Elogio de la madrastra (In Praise of<br />

the Stepmother, novel, 1988); La verdad de las mentiras (A Writer’s Reality,<br />

literary essays 1990); El pez en el agua (A Fish in the Water: A Memoir,<br />

memoirs, 1993); Desafíos a la libertad (essay, 1994); Los cuadernos de<br />

Don Rigoberto (The Notebooks of Don Rigoberto, novel, 1997); Cartas a un<br />

joven novelista (Letters to a Young Novelist, literary essay 1997); La fiesta<br />

del chivo (The Feast of the Goat, novel, <strong>20</strong>00); El paraíso en la otra esquina<br />

(The Way to Paradise, novel, <strong>20</strong>03); Diario de Irak (a selection of articles<br />

on the Iraq war, <strong>20</strong>03); La tentación de lo imposible (The Temptation of the<br />

Impossible: Victor Hugo and “Les Miserables”, essay, <strong>20</strong>04); Travesuras de<br />

la niña mala (The Bad Girl, novel, <strong>20</strong>06); Al pie del Támesis (play, <strong>20</strong>08); El<br />

viaje a la ficción. El mundo de Juan Carlos Onetti (essay, <strong>20</strong>08); Sables y<br />

utopías. Visiones de América Latina, selection of essays on themes of art,<br />

literature and politics (<strong>20</strong>09); Las mil noches y una noche (play, <strong>20</strong>09);<br />

Fonchito y la luna (children’s tale, <strong>20</strong>10) and El sueño del celta (The Dream<br />

of the Celt, novel, <strong>20</strong>10).<br />

Mario Vargas Llosa is also a member of the RAE (Royal Spanish Academy of<br />

the Language), has honorary degrees from several universities around the<br />

world and has received the most prestigious prizes in literature, including the<br />

Cervantes, the Prince of Asturias and, recently, the Nobel Prize in Literature.<br />

AGATHA RUIZ DE LA PRADA<br />

Agatha Ruiz de la Prada (Madrid, 1960) presenta la seva primera col·lecció<br />

a la Cibeles Madrid Fashion Week el 1985, passarel·la en la qual continua<br />

desfilant. Té una destacada trajectòria internacional amb botigues a París,<br />

Milà, Porto i Nova York. Ha presentat les seves col·leccions en passarel·les<br />

d’arreu del món, entre les quals destaquen la Milan Fashion Week i la Pitti<br />

Bimbo de Florència. Té un desenvolupament comercial important, amb més<br />

de 30 llicències, i aplica la seva marca Ágatha Ruiz de la Prada a altres sectors<br />

a part del tèxtil. Ha rebut, entre d’altres, el premi T de Telva a la seva carrera<br />

professional i el Prix de la Moda Marie Claire. Ha participat en nombroses<br />

exposicions individuals, com ara la de la Triennale de Milà i la de Caixaforum,<br />

i col·lectives, entre les quals cal esmentar 12 trajes para…, presentada a<br />

Tòquio, Pequín, Istanbul i Milà, <strong>20</strong> trajes para Europa i MMODANY, al Queen<br />

Sofía Spanish Institute. Ha dissenyat llums de Nadal per a la ciutat de Madrid.<br />

Agatha Ruiz de la Prada (Madrid, 1960) presenta su primera colección en<br />

Cibeles Madrid Fashion Week en 1985, pasarela en la que sigue desfilando.<br />

Tiene una importante trayectoria internacional con tiendas en París, Milán,<br />

Oporto y Nueva York. Ha presentado sus colecciones en pasarelas de todo el<br />

mundo entre las que destacan Milán Fashion Week o Pitti Bimbo en Florencia.<br />

Tiene un importante desarrollo comercial con más de 30 licencias, aplicando<br />

su marca Ágatha Ruiz de la Prada a distintos sectores además del textil. Ha<br />

recibido, entre otros, el Premio T de Telva a su carrera profesional, y el Prix de<br />

la Moda Marie Claire. Ha participado en numerosas exposiciones individuales,<br />

como la de la Triennale de Milán y la de Caixa Forum, y colectivas, destacando<br />

12 trajes para… presentada en Tokio, Pekín, Estambul y Milán, <strong>20</strong> Trajes<br />

para Europa, y MMODANY en Queen Sofía Spanish Institute. Ha diseñado<br />

luces de Navidad para la ciudad de Madrid.<br />

Agatha Ruíz de la Prada (Madrid, 1960) presented her first collection at<br />

the Cibeles Madrid Fashion Week in 1985, where she continues to show<br />

her designs. A designer with an important international presence, she has<br />

boutiques in Paris, Milan, Oporto and New York. She has presented her<br />

collections around the world, notably including the Milan Fashion Week and<br />

Florence’s Pitti Bimbo, and has enjoyed great commercial success, granting<br />

more than 30 licences over her Ágatha Ruíz de la Prada label to different<br />

sectors in addition to clothing. She has received, amongst others, the T de<br />

Telva Prize for her professional career and the Marie Claire Fashion Prize and<br />

has participated in numerous exhibitions, both individual, such as that of<br />

the Milan Triennial and CaixaForum, and group, most notably 12 Designs<br />

for… presented in Tokyo, Beijing, Istanbul and Milan, <strong>20</strong> Designs for Europe,<br />

and MMODANY at the Queen Sofía Spanish Institute. She has also designed<br />

Christmas lights for the city of Madrid.<br />

CARLOS FUENTES<br />

Narrador i assagista mexicà pertanyent al boom llatinoamericà, Carlos Fuentes<br />

és una de les figures més importants del panorama narratiu hispànic.<br />

Fill de diplomàtics, va néixer a Panamà el 1928. Va passar una infància<br />

i una joventut cosmopolites i intel·lectuals. Es va llicenciar en lleis per<br />

la Universidad Nacional Autónoma de México i més tard es va doctorar a<br />

l’Institut d’Estudis Internacionals de Ginebra (Suïssa). La seva trajectòria<br />

personal i literària està marcada pels seus viatges constants, sense<br />

perdre mai la base cultural mexicana; la seva primera novel·la, La región<br />

más transparente (1958), és un collage de la vida urbana a Mèxic DF.<br />

El 1955 va fundar la Revista Mexicana de Literatura i al llarg dels anys<br />

cinquanta hi va col·laborar amb diverses publicacions. Durant els anys<br />

setanta i vuitanta va combinar la seva activitat literària amb la tasca<br />

docent en diverses universitats dels Estats Units: Columbia, Princeton,<br />

Harvard, Pennsylvania…<br />

Amb la seva obra, Fuentes traça una panoràmica general de la societat<br />

mexicana contemporània des d’un punt de vista crític. Malgrat que les<br />

seves primeres obres exploren el realisme màgic, Carlos Fuentes sempre<br />

ha defugit els corrents literaris concrets. Mestre del llenguatge, en la<br />

seva obra es barregen les al·lusions mitològiques, les històriques, els<br />

aires policíacs, les referències cinematogràfiques i els homenatges<br />

als grans noms de la literatura nord-americana. Podem destacar títols<br />

com ara La muerte de Artemio Cruz (1962), Aura (1962), Zona sagrada<br />

(1967), Cambio de piel (1967), La cabeza de hidra (1979), Una familia<br />

lejana (1980), Gringo viejo (1985), Constancia y otras novelas para<br />

vírgenes (1989), La campaña (1990), Los años con Laura Díaz (1999),<br />

Instinto de Inez (<strong>20</strong>01) i La silla del águila (<strong>20</strong>03).<br />

Carlos Fuentes és doctor honoris causa per diverses universitats dels Estats<br />

Units. Ha rebut nombrosos premis, entre els quals el Rómulo Gallegos<br />

(1977), l’Alfonso Reyes (1979) i el Cervantes (1987). Així mateix, el<br />

1994 va ser guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de les lletres, en<br />

reconeixement a la seva tasca narrativa i assagística en llengua castellana.


66<br />

Narrador y ensayista mexicano perteneciente al boom latinoamericano,<br />

Carlos Fuentes es una de las figuras más importantes del panorama<br />

narrativo hispánico.<br />

Hijo de diplomáticos, nació en Panamá en 1928. Pasó una infancia y una<br />

juventud cosmopolita e intelectual. Se licenció en leyes por la Universidad<br />

Nacional Autónoma de México, y más tarde se doctoró en el Instituto de<br />

Estudios Internacionales de Ginebra (Suiza). Su trayectoria personal y<br />

literaria está marcada por sus constantes viajes sin perder nunca la base<br />

cultural mexicana; su primera novela, La región más transparente (1958),<br />

es un collage de la vida urbana en México D.F. En 1955 fundó la Revista<br />

Mexicana de Literatura y a lo largo de los cincuenta colaboraría con distintas<br />

publicaciones. Durante los años setenta y ochenta combinaría su actividad<br />

literaria con la labor docente en distintas universidades estadounidenses:<br />

Columbia, Princeton, Harvard, Pennsylvania…<br />

Con su obra, Fuentes traza una panorámica general de la sociedad mexicana<br />

contemporánea desde un punto de vista crítico. Aunque sus primeras obras<br />

exploran el realismo mágico, Carlos Fuentes siempre ha huido de corrientes<br />

literarias concretas. Maestro del lenguaje, en su obra se mezclan las alusiones<br />

mitológicas, las históricas, tintes policíacos, referencias cinematográficas<br />

y guiños a los grandes nombres de la literatura norteamericana. Podemos<br />

destacar títulos como La muerte de Artemio Cruz (1962), Aura (1962), Zona<br />

sagrada (1967), Cambio de piel (1967), La cabeza de hidra (1979), Una<br />

familia lejana (1980), Gringo viejo (1985), Constancia y otras novelas para<br />

vírgenes (1989), La campaña (1990), Los años con Laura Díaz (1999),<br />

Instinto de Inez (<strong>20</strong>01) o La silla del águila (<strong>20</strong>03).<br />

Carlos Fuentes es doctor honoris causa por distintas universidades<br />

estadounidenses. Ha recibido numerosos premios, entre ellos el Rómulo<br />

Gallegos (1977), el Premio Alfonso Reyes (1979), el Premio Cervantes<br />

(1987) y en 1994 le fue otorgado el Premio Príncipe de Asturias de las Letras<br />

en reconocimiento a su labor narrativa y ensayística en lengua castellana.<br />

Mexican novelist and essayist and part of the “Latin American boom”, Carlos<br />

Fuentes is one of the most important figures in Spanish-speaking narrative.<br />

The son of diplomats, he was born in Panama in 1928. He had a cosmopolitan<br />

and intellectual childhood and youth. After gaining a degree in Law from the<br />

Universidad Nacional Autónoma in Mexico, he earned a PhD at the Graduate<br />

Institute of International Studies in Geneva, Switzerland. His personal and<br />

literary history has been marked by his constant travels, but has never lost<br />

its Mexican cultural base. His first novel, La región más transparente (Where<br />

the Air is Clear, 1958), is a collage of urban life in Mexico City. In 1955, he<br />

founded the Revista Mexicana de Literatura and, during the 1950s, he<br />

would contribute to a range of publications. During the 1970s and 1980s,<br />

he combined his literary activity with teaching work at different American<br />

universities, such as Columbia, Princeton, Harvard and Pennsylvania.<br />

In his work, Fuentes draws a general outline of contemporary Mexican<br />

society from a critical point of view. Although his first works explore magic<br />

realism, Carlos Fuentes has always distanced himself from specific literary<br />

currents. A master of language, his work mixes historical and mythological<br />

allusions, crime overtones, film references and nods to the greatest names in<br />

American literature. Examples include La muerte de Artemio Cruz (The Death<br />

of Artemio Cruz, 1962), Aura (Aura, 1962), Zona sagrada (Holy Place, 1967),<br />

Cambio de piel (A Change of Skin, 1967), La cabeza de hidra (The Hydra<br />

Head, 1979), Una familia lejana (Distant Relations, 1980), Gringo viejo (The<br />

Old Gringo, 1985), Constancia y otras historias para vírgenes (Constancia<br />

and other Stories for Virgins, 1989), La campaña (The Campaign, 1990),<br />

Los años con Laura Díaz (The Years with Laura Díaz, 1999), Instinto de Inez<br />

(Inez, <strong>20</strong>01) and La silla del águila (The Eagle’s Throne, <strong>20</strong>03).<br />

Carlos Fuentes has been awarded honorary degrees from a number of<br />

American universities. He has also received numerous prizes, including the<br />

Rómulo Gallegos (1977), Alfonso Reyes (1979) and the Cervantes (1987)<br />

Prizes and, in 1994, he received the Prince of Asturias Prize for the Arts in<br />

recognition of his narrative and essay work in Spanish.<br />

JESÚS DEL POZO<br />

Jesús del Pozo (Madrid, 1946) fa més de trenta anys que presenta les<br />

seves col·leccions arreu del món. Des del 1985 participa assíduament en<br />

la Cibeles Madrid Fashion Week. Ha estat guardonat amb un gran nombre<br />

de premis, com ara l’Alfiler de Oro per la millor col·lecció internacional de<br />

l’any 1981, el premi Cristóbal Balenciaga el 1989 i tres T de Telva: a la millor<br />

fragància masculina (1994), a la millor fragància femenina (1992) i al millor<br />

dissenyador espanyol (1999). Té una destacada presència internacional<br />

gràcies a les seves col·leccions de vestits de núvia i als seus perfums,<br />

comercialitzats en més de 1<strong>20</strong> països. És el primer dissenyador de moda a<br />

rebre la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts.<br />

Jesús del Pozo (Madrid, 1946) lleva presentando sus colecciones por todo el<br />

mundo más de treinta años. Desde 1985 participa asiduamente en Cibeles<br />

Madrid Fashion Week. Ha sido galardonado con multitud de premios, como<br />

la Aguja de Oro por la Mejor Colección Internacional del año 1981, el Premio<br />

Cristóbal Balenciaga en 1989, y tres T de Telva: a la Mejor Fragancia Masculina<br />

(1994), a la Femenina (1992) y Mejor Diseñador Español (1999). Tiene una<br />

importante presencia internacional gracias a sus colecciones de trajes de<br />

novia y sus perfumes, comercializados en más de 1<strong>20</strong> países. Es el primer<br />

diseñador de moda en recibir la Medalla de Oro al Mérito en Bellas Artes.<br />

Jesús del Pozo (Madrid, 1946) has been presenting his collections around<br />

the world for more than thirty years. Since 1985, he has regularly participated<br />

in the Cibeles Madrid Fashion Week. He has received a multitude of awards,<br />

such as the Gold Pin Best International Collection Prize 1981, the Cristóbal<br />

Balenciaga Prize in 1989, and three T de Telva Prizes: for Best Male Fragrance<br />

(1994), Best Female Fragrance (1992) and Best Spanish Designer (1999).<br />

He can boast an important international presence thanks to his collections<br />

of wedding dresses and his perfumes, sold in more than 1<strong>20</strong> countries. He<br />

is the first fashion designer to receive Spain’s Gold Medal for the Fine Arts.<br />

JUAN GELMAN<br />

Poeta, periodista i traductor, Juan Gelman està considerat el poeta més<br />

important de la seva generació.<br />

Fill d’immigrants ucrainians jueus, va néixer l’any 1930 a Buenos Aires.<br />

Va començar a escriure poesia als vuit anys i va publicar el seu primer<br />

poema als onze, a la revista Rojo y Negro. Tot i que va començar els estudis<br />

universitaris de química, aviat els va abandonar per dedicar-se plenament a<br />

la poesia, activitat que va compaginar amb el periodisme. Als anys cinquanta<br />

va participar en la creació del grup de poetes El Pan Duro, dins del qual va<br />

publicar la seva primera obra, Violín y otras cuestiones (1956), que va<br />

despertar de seguida l’atenció de la crítica. Entre els anys 1975 i 1988 va<br />

viure a l’exili a causa de la seva activitat política i periodística i va residir<br />

alternativament a Roma, Madrid, París, Managua, Nova York i Mèxic. Va arribar<br />

a estar condemnat a mort a Argentina i el seu fill i la dona del seu fill van<br />

entrar a la llista dels «desapareguts».<br />

La seva poesia sempre s’ha emmarcat dins del que podríem anomenar<br />

realisme crític, on la bellesa de les coses quotidianes ocupa un lloc<br />

primordial, matisada per un to polític de denúncia. De la seva extensa obra<br />

cal destacar títols com ara Velorio del solo (1961), Gotán (1962), Hechos<br />

y relaciones (1980), Bajo la lluvia ajena (1983), Carta a mi madre (1989)<br />

i Salarios del impío (1993). Amb el pas del temps, la seva poesia s’ha fet<br />

més fosca i punyent, sense abandonar mai el compromís social i polític. Els<br />

darrers anys ha rebut guardons tan prestigiosos com és ara el premi Juan<br />

Rulfo de literatura l’any <strong>20</strong>00, el premi Reina Sofía de poesia el <strong>20</strong>05 i el<br />

premi Cervantes el <strong>20</strong>07, pel «compromís amb la realitat» que sempre ha<br />

guiat la seva feina de poeta.<br />

Poeta, periodista y traductor, Juan Gelman está considerado como el poeta<br />

más importante de su generación.<br />

Nació en 1930 en Buenos Aires, hijo de inmigrantes ucranianos judíos.<br />

Empezó a escribir poesía a los ocho años, y publicó su primer poema a los<br />

once, en la revista Rojo y Negro. Aunque comenzó estudios universitarios<br />

de Química, pronto los abandonó para dedicarse plenamente a la poesía,<br />

actividad que compaginó con el periodismo. En los años cincuenta participaría<br />

en la creación del grupo de poetas El Pan Duro, dentro del cual publicaría su<br />

primera obra Violín y otras cuestiones (1956), que recibió de inmediato la<br />

atención de la crítica. Entre los años 1975 y 1988 vivió en el exilio a causa<br />

de su actividad política y periodística, residiendo alternativamente en Roma,<br />

Madrid, París, Managua, Nueva York y México. Llegó a estar condenado a<br />

muerte en Argentina y su hijo y la mujer de éste pasaron a engrosar las listas<br />

de los «desaparecidos».<br />

Su poesía siempre se ha enmarcado de lo que podríamos llamar realismo<br />

crítico, donde la belleza de lo cotidiano ocupa un lugar primordial, matizada


por un tono político de denuncia. De su extensa obra cabe destacar títulos<br />

como Velorio del solo (1961), Gotán (1962), Hechos y relaciones (1980),<br />

Bajo la lluvia ajena (1983), Carta a mi madre (1989) y Salarios del impío<br />

(1993). Con el paso del tiempo, su poesía se ha hecho más oscura y<br />

desgarradora, sin abandonar nunca el compromiso social y político. En los<br />

últimos años ha recibido galardones tan prestigiosos como el Premio Juan<br />

Rulfo de literatura en el año <strong>20</strong>00, el Premio Reina Sofía de Poesía en <strong>20</strong>05,<br />

y el Premio Cervantes en <strong>20</strong>07, por el «compromiso con la realidad» que<br />

siempre ha guiado su quehacer de poeta.<br />

Poet, journalist and translator, Juan Gelman is considered the most important<br />

poet of his generation.<br />

Born in 1930 in Buenos Aires, the son of Jewish Ukrainian immigrants, he<br />

began to write poetry at the age of eight, and published his first poem at<br />

eleven in the journal Rojo y Negro. Although he began studying Chemistry at<br />

university, he soon gave this up to fully devote himself to poetry, an activity<br />

he combined with journalism. In the 1950s, he participated in the creation of<br />

the group of poets El Pan Duro, within which he published his first work, Violín<br />

y otras cuestiones (1956), which immediately attracted the attention of<br />

critics. Between 1975 and 1988, he lived in exile due to his political activity<br />

and work as a journalist, living in Rome, Madrid, Paris, Managua, New York and<br />

Mexico. He was condemned to death in Argentina and his son and daughterin-law<br />

came to swell the ranks of the “missing”.<br />

His poetry has also been framed within what one might call critical realism,<br />

where the beauty of the everyday occupies a primordial place, yet is tinged<br />

with a political tone of condemnation. Outstanding titles in his extensive<br />

corpus include Velorio del solo (1961), Gotán (1962), Hechos y relaciones<br />

(1980), Bajo la lluvia ajena (1983), Carta a mi madre (1989) and Salarios<br />

del impío (1993). Over the course of time, his poetry has become darker<br />

and more heartrending, never abandoning social and political commitment.<br />

In recent years, he has received prizes as prestigious as the Juan Rulfo<br />

Prize for Literature <strong>20</strong>00, the Queen Sofía Poetry Prize <strong>20</strong>05, and the<br />

Cervantes Prize <strong>20</strong>07, for the “commitment to reality” that has always<br />

guided his work as a poet.<br />

VICTORIO & LUCCHINO<br />

El cordovès José Víctor Rodríguez Caro i el sevillà José Luis Medina del<br />

Corral comencen a finals dels anys setanta a Sevilla amb la marca Victorio &<br />

Lucchino. El 1986 debuten a la Cibeles Madrid Fashion Week, on continuen<br />

desfilant actualment. L’any 1996 presenten la seva primera col·lecció de<br />

núvies a la passarel·la Gaudí de Barcelona. Tenen col·leccions d’home<br />

i dona i apliquen la seva marca a diversos productes com ara perfums i<br />

marroquineria. Han rebut nombrosos premis, entre els quals destaquen<br />

el premi T de Telva el 1995, el premi Elle Estilo el <strong>20</strong>03 i la Medalla d’Or al<br />

Mèrit en les Belles Arts, també el <strong>20</strong>03. Han participat en les exposicions<br />

col·lectives 12 trajes para… i MMODANY, organitzades per l’Associació<br />

Creadors de Moda d’Espanya. L’any <strong>20</strong>03 van fer l’exposició individual «25<br />

años de Victorio & Lucchino», al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo.<br />

El cordobés José Víctor Rodríguez Caro y el sevillano José Luis Medina<br />

del Corral comienzan a finales de los años setenta en Sevilla con la marca<br />

Victorio & Lucchino. En 1986 debutan en Cibeles Madrid Fashion Week,<br />

donde siguen desfilando en la actualidad. En 1996 presentan su primera<br />

colección de novias en la Pasarela Gaudí de Barcelona. Tienen colecciones<br />

de hombre y mujer y aplican su marca a diversos productos como perfumes<br />

o marroquinería. Han recibido numerosos premios entre los que destacan la<br />

T de Telva en 1995, o el Premio Elle Estilo y la Medalla de Oro al Mérito en la<br />

Bellas Artes en el año <strong>20</strong>03. Han participado en las exposiciones colectivas<br />

12 trajes para… y MMODANY, organizadas por la Asociación de Creadores<br />

de Moda. En <strong>20</strong>03 tuvieron la exposición individual, 25 años de Victorio &<br />

Lucchino, en el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo.<br />

José Víctor Rodríguez Caro, from Cordoba, and José Luis Medina del Corral,<br />

from Seville, founded the label Victorio & Lucchino in Seville in the late 1970s.<br />

In 1986, they debuted at the Cibeles Madrid Fashion Week, where they<br />

still appear today. In 1996, they presented their first collection of wedding<br />

dresses at the Gaudí Fashion Week in Barcelona. They have collections for<br />

men and women and have licensed their label for a range of products such<br />

as perfumes and leather goods. Recipients of numerous awards, including<br />

the T de Telva Prize in 1995 and the Elle Style Prize and the Gold Medal for<br />

the Fine Arts in <strong>20</strong>03, they have participated in the group exhibitions 12<br />

Designs for… and MMODANY, organised by the Association of Spanish<br />

Fashion Creators. In <strong>20</strong>03, they held the individual exhibition 25 Years of<br />

Victorio & Lucchino at the Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (Andalucía<br />

Contemporary Art Centre).<br />

ANTONIO GAMONEDA<br />

Tot i que és un poeta de primera línia, l’obra d’Antonio Gamoneda ha<br />

passat força inadvertida fins fa pocs anys, quan va rebre els premis<br />

Reina Sofía de poesia i Cervantes (<strong>20</strong>06).<br />

Antonio Gamoneda va néixer a Oviedo el 1931. Després de la mort del<br />

seu pare, la seva mare, quan ell tenia tres anys, es va traslladar a viure<br />

a Lleó, ciutat que Gamoneda no va abandonar mai. Va aprendre a llegir<br />

sol amb l’únic llibre que hi havia a casa seva. La seva infantesa i primera<br />

joventut van estar marcades per la pobresa. Aquells anys de repressió i<br />

postguerra estan recollits a Un armario lleno de sombra (<strong>20</strong>09), unes<br />

memòries que són, en paraules del poeta, «el dur retrobament amb el<br />

petit canalla que jo mateix vaig ser».<br />

Gamoneda va començar a escriure a una edat primerenca, tot i que<br />

moltes de les seves creacions han romàs inèdites durant anys. La tierra<br />

y los labios (1947-1953) no es publica fins al 1987. Sublevación inmóvil<br />

(1953-1960) aconsegueix un accèssit al premi Adonais i es publica a<br />

Madrid el 1960. Exentos I (1959-1960) roman inèdit durant molts anys<br />

i la censura veta Blues castellano (1961-1966). Exentos II apareix molt<br />

modificat el 1979 amb el títol León de la mirada. Als anys vuitanta,<br />

Gamoneda va compaginar diversos treballs amb una tasca educativa<br />

i divulgativa al capdavant de la programació d’activitats culturals de la<br />

Diputació de Lleó. Des del 1987 dirigeix la Fundación Sierra-Pambley,<br />

creada el 1887 per Francisco Giner de los Ríos sota els preceptes de la<br />

Institución Libre de Enseñanza, fins a la seva dimissió l’any <strong>20</strong>07. Els<br />

últims vint anys han estat els més fructífers de la seva carrera literària,<br />

amb títols com ara Lápidas (1987), Mortal 1936 (1994), Libro de los<br />

venenos (1995), El cuerpo de los símbolos (Memoria, poética, ensayo)<br />

(1998), Arden las pérdidas (<strong>20</strong>03) i Reescritura (<strong>20</strong>04).<br />

Els poemes de Gamoneda estan marcats per la memòria i el sentiment<br />

ètic. Ell mateix va resumir la seva visió de la poesia en el discurs de<br />

lliurament del premi Cervantes com la «poesia de la pobresa», en la qual<br />

el llenguatge sempre roman «poèticament i semàntica subversiu».<br />

A pesar de ser un poeta de primera línea, la obra de Antonio Gamoneda<br />

ha pasado bastante inadvertida hasta hace unos años, cuando fue<br />

galardonado con los premios Reina Sofía de Poesía y Cervantes (<strong>20</strong>06).<br />

Antonio Gamoneda nació en Oviedo en 1931. Tras la muerte de su padre,<br />

su madre, cuando él tenía tres años, se mudó a León, ciudad que él nunca<br />

abandonaría. Gamoneda aprendió a leer solo con el único libro que había<br />

en su casa. Su infancia y primera juventud estuvieron marcadas por la<br />

pobreza. Esos años de represión y posguerra están recogidos en Un<br />

armario lleno de sombra (<strong>20</strong>09), unas memorias que son, en palabras del<br />

poeta, «el duro reencuentro con el pequeño canalla que yo mismo fui».<br />

Gamoneda empezó a escribir poesía a una edad temprana, aunque<br />

muchas de sus creaciones han permanecido inéditas durante años. La<br />

tierra y los labios (1947-1953) no se publicaría hasta 1987. Sublevación<br />

inmóvil (1953-1960) consigue un accésit al Premio Adonais y se publica<br />

en Madrid en 1960. Exentos I (1959-1960) permanecería largamente<br />

inédito, y la censura vetaría Blues castellano (1961-1966). Exentos II<br />

aparece muy modificado en 1979 bajo el título León de la mirada. En<br />

los ochenta, Gamoneda compaginó distintos trabajos con una labor<br />

educativa y divulgativa al frente de la programación de actividades<br />

culturales de la Diputación de León. Desde 1987 dirige la Fundación<br />

Sierra-Pambley, creada en 1887 por Francisco Giner de los Ríos bajo los<br />

preceptos de la Institución Libre de Enseñanza, hasta su dimisión en<br />

<strong>20</strong>07. Los últimos veinte años han sido los más fructíferos de su carrera<br />

literaria, con títulos como Lápidas (1987), Mortal 1936 (1994), Libro<br />

de los venenos (1995), El cuerpo de los símbolos (Memoria, poética,<br />

ensayo) (1998), Arden las pérdidas (<strong>20</strong>03) o Reescritura (<strong>20</strong>04).<br />

Los poemas de Gamoneda están marcados por la memoria y el sentimiento<br />

ético. Él mismo resumió su visión de la poesía en el discurso de entrega del


68<br />

Premio Cervantes como la «poesía de la pobreza», en la que el lenguaje<br />

siempre permanece «poética y semánticamente subversivo».<br />

Despite being a first-class poet, the work of Antonio Gamoneda remained<br />

relatively unknown until a few years ago, when he was awarded the Queen<br />

Sofía Poetry Prize and the Cervantes Prize (<strong>20</strong>06).<br />

Antonio Gamoneda was born in Oviedo in 1931. After the death of his<br />

father, when he was three, his mother moved to León, a city he would never<br />

leave. Gamoneda learned to read alone with the only book in the house.<br />

His childhood and early youth were marked by poverty. Those post-war<br />

years of repression are included in Un armario lleno de sombra (<strong>20</strong>09),<br />

memoirs that are, in the words of the poet, “the harsh reencounter with the<br />

little swine I was.”<br />

Gamoneda began writing poetry at an early age, although many of his<br />

creations remained unpublished for years: for example, La tierra y los labios<br />

(1947-1953) was not published until 1987. Sublevación inmóvil (1953-<br />

1960) was runner-up for the Adonais Prize and was published in Madrid in<br />

1960. Exentos I (1959-1960) would remain unpublished for a long time, and<br />

the censors would veto Blues castellano (1961-1966). Exentos II appeared<br />

heavily modified in 1979 under the title León de la mirada. In the 1980s,<br />

Gamoneda combined different activities with educational and promotional<br />

tasks as the head of the programming of cultural activities at the Diputación<br />

de León (León Provincial Council). From 1987, he directed the Fundación<br />

Sierra-Pambley, created in 1887 by Francisco Giner de los Ríos under the<br />

precepts of the Institución Libre de Enseñanza, until his resignation in<br />

<strong>20</strong>07. The last twenty years have been the most productive of his literary<br />

career, with titles such as Lápidas (1987), Mortal 1936 (1994), Libro de<br />

los venenos (1995), El cuerpo de los símbolos (Memoria, poética, ensayo)<br />

(1998), Arden las pérdidas (<strong>20</strong>03) and Reescritura (<strong>20</strong>04).<br />

Gamoneda’s poems are marked by memory and ethical feeling. He<br />

summarised his vision of poetry in a speech at the Cervantes Prize award<br />

ceremony as the “poetry of poverty” in which language is always “poetically<br />

and semantically subversive.”<br />

DAVIDELFÍN<br />

Davidelfín (Màlaga, 1970) presenta la seva primera col·lecció a la Cibeles<br />

Madrid Fashion Week l’any <strong>20</strong>02, passarel·la en la qual continua participant<br />

avui dia. El <strong>20</strong>09 comença a presentar les seves col·leccions a la New York<br />

Fashion Week. Rep el premi L’Oréal a la col·lecció de joves dissenyadors el<br />

<strong>20</strong>02, i l’any següent, el Prix de la Moda Marie Claire al millor dissenyador<br />

novell. Té una presència destacada en mercats internacionals com ara<br />

Estats Units, Mèxic, Japó, Itàlia, Taiwan i Hong Kong. Ha participat en<br />

exposicions individuals a la galeria Soledad Lorenzo de Madrid i al Centro de<br />

Arte Contemporáneo de Màlaga, i en les exposicions col·lectives 12 trajes<br />

para…, presentada a Tòquio, Pequín, Istanbul i Milà, MMODANY, a Nova York,<br />

i Preview Spain. Arts & Culture, presentada a Washington l’any <strong>20</strong>09. Ha<br />

dissenyat llums de Nadal per a la ciutat de Madrid.<br />

Davidelfín (Málaga, 1970) presenta su primera colección en Cibeles<br />

Madrid Fashion Week en <strong>20</strong>02, pasarela en la que sigue participando en la<br />

actualidad. En <strong>20</strong>09 comienza a presentar sus colecciones en la New York<br />

Fashion Week. Recibe el Premio L’Oréal a la Colección Jóvenes Diseñadores<br />

en <strong>20</strong>02, y al año siguiente el Prix de la Moda Marie Claire al Mejor Diseñador<br />

Novel. Tiene una importante presencia en mercados internacionales como<br />

Estados Unidos, México, Japón, Italia, Taiwán y Hong Kong. Ha participado<br />

en exposiciones individuales en la galería Soledad Lorenzo de Madrid y en el<br />

Centro de Arte Contemporáneo de Málaga, y en las exposiciones colectivas<br />

12 trajes para…presentada en Tokio, Pekín, Estambul y Milán, MMODANY en<br />

Nueva York, y Preview Spain. Arts & Culture, presentada en Washington en<br />

<strong>20</strong>09. Ha diseñado luces de Navidad para la ciudad de Madrid.<br />

Davidelfín (Malaga, 1970) presented his first collection in <strong>20</strong>02 at the<br />

Cibeles Madrid Fashion Week, in which he still takes part today. In <strong>20</strong>09,<br />

he began to present his collections at the New York Fashion Week. Winner<br />

of the L’Oréal Young Designer Collection Prize <strong>20</strong>02 and, the following year,<br />

the Marie Claire Fashion Prize for Best New Designer, he enjoys an important<br />

presence in international markets such as the United States, Mexico, Japan,<br />

Italy, Taiwan and Hong Kong. He has participated in individual exhibitions at<br />

the Soledad Lorenzo Gallery in Madrid and the Centro de Arte Contemporáneo<br />

in Malaga, and in the group exhibitions 12 Designs for… presented in<br />

Tokyo, Beijing, Istanbul and Milan, MMODANY in New York, and Genio y Figura<br />

(Preview Spain. Arts & Culture), presented in Washington in <strong>20</strong>09. He has<br />

designed Christmas lights for the city of Madrid.<br />

ANA MARÍA MATUTE<br />

Va néixer a Barcelona el 1926.<br />

Es va donar a conèixer en l’escena literària espanyola amb Los Abel (1948).<br />

Més endavant fou guardonada amb el premi Café Gijón per Fiesta al noroeste<br />

(1953) i amb el premi Planeta per Pequeño teatro (1954), novel·la a la<br />

qual va seguir En esta tierra (1955). Va rebre el Premi de la Crítica i el Premi<br />

Nacional de Literatura per Los hijos muertos (1958).<br />

Poc després va escriure la trilogia Los mercaderes, integrada per Primera<br />

memoria (1959), Los soldados lloran de noche (1964) i La trampa<br />

(1969). Després de la publicació de La torre vigía (1971), va començar el<br />

seu silenci narratiu.<br />

L’any 1976 va ser proposada per al premi Nobel de literatura i, el 1984, la<br />

seva obra Sólo un pie descalzo va ser mereixedora del Premi Nacional de<br />

Literatura Infantil.<br />

Al cap d’uns quants anys publicà Olvidado rey Gudú (1997) i, més tard, fou<br />

nomenada acadèmica i se li va atorgar el seient K. D’aquesta manera, es va<br />

convertir en la tercera dona acceptada dins de la Real Academia Española de<br />

la Lengua en tota la seva història.<br />

El 1999 va publicar Avanmarot.<br />

Matute també ha conreat de manera prolífica la narració curta i ha aplegat<br />

els seus relats en volums com ara El tiempo (1956), Historias de la<br />

Artámila (1961), Algunos muchachos (1968) i La virgen de Antioquía y<br />

otros relatos (1990).<br />

A més a més, té dos llibres autobiogràfics: A la mitad del camino (1961)<br />

i El río (1963).<br />

És membre honorari de la Hispanic Society of America, hi ha un premi literari<br />

que porta el seu nom i la seva obra ha estat traduïda a 23 idiomes.<br />

El <strong>20</strong>07 va rebre el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles i el novembre<br />

del <strong>20</strong>10 se li va concedir el premi Cervantes.<br />

Recentment s’ha publicat La puerta de la luna, volum que recull els seus<br />

contes complets.<br />

Nació en Barcelona en 1926.<br />

Se dio a conocer en la escena literaria española con Los Abel (1948). Más<br />

adelante fue galardonada con el Premio Café Gijón por Fiesta al noroeste<br />

(1953) y con el Premio Planeta por Pequeño teatro (1954), novela a la que<br />

siguió En esta tierra (1955). Recibió el Premio de la Crítica y el Nacional de<br />

Literatura por Los hijos muertos (1958).<br />

Poco después escribió la trilogía Los mercaderes, integrada por: Primera<br />

memoria (1959), Los soldados lloran de noche (1964) y La trampa (1969).<br />

Tras la publicación de La torre vigía (1971), comenzó su silencio narrativo.<br />

En 1976 se la propuso para Premio Nobel de Literatura y en 1984 su obra<br />

Sólo un pie descalzo le mereció el Premio Nacional de Literatura Infantil.<br />

Años después publica Olvidado rey Gudú (1997). Pasado un tiempo es<br />

nombrada académica y se le otorga el asiento K. Se convirtió así en la tercera<br />

mujer aceptada dentro de Real Academia Española de la Lengua en su historia.<br />

En 1999 publicó Avanmarot.<br />

Matute también ha cultivado prolíficamente la narración corta, reuniendo sus<br />

relatos en volúmenes como El tiempo (1956), Historias de la Artámila (1961),<br />

Algunos muchachos (1968) y La virgen de Antioquía y otros relatos (1990).<br />

Cuenta además con dos libros autobiográficos: A la mitad del camino (1961)<br />

y El río (1963).<br />

Es miembro honorario de la Hispanic Society of America, existe un premio<br />

literario que lleva su nombre y su obra ha sido traducida a 23 idiomas.<br />

En <strong>20</strong>07 recibió el Premio Nacional de las Letras Españolas y en noviembre<br />

de <strong>20</strong>10 se le concedió el Premio Cervantes.<br />

Recientemente se ha publicado La puerta de la luna, volumen que recoge<br />

sus cuentos completos.<br />

Born in Barcelona in 1926, Ana María Matute first made her mark on the<br />

Spanish literary scene with Los Abel (1948). She later received the Café Gijón<br />

Prize for Fiesta al noroeste (1953) and the Planeta Prize for Pequeño teatro<br />

(1954), a novel followed by En esta tierra (1955). She received the Critics’


Prize and National Literature Prize for Los hijos muertos (1958).<br />

Thereafter, she wrote the trilogy Los mercaderes, consisting of Primera<br />

memoria (1959), Los soldados lloran de noche (1964) and La trampa<br />

(1969). The publication of La torre vigía (1971) was followed by a long<br />

period of silence.<br />

In 1976, she was nominated for the Nobel Prize in Literature and, in<br />

1984, her work Sólo un pie descalzo won her Spain’s National Prize for<br />

Children’s Literature.<br />

Many years later, she published Olvidado rey Gudú (1997). She was later<br />

named member of the RAE and given the seat K. She thus became the third<br />

woman accepted by this institution.<br />

In 1999, she published Avanmarot.<br />

Matute has also been a prolific writer of short stories, bringing together her<br />

tales in volumes such as El tiempo (1956), Historias de la Artámila (1961),<br />

Algunos muchachos (1968) and La virgen de Antioquía y otros relatos (1990).<br />

She also has penned two autobiographical works, A la mitad del camino<br />

(1961) and El río (1963).<br />

She is an honorary member of the Hispanic Society of America, there is a<br />

literary prize that bears her name and her work has been translated into<br />

23 languages.<br />

In <strong>20</strong>07, she received the National Prize for Spanish Literature and in<br />

November <strong>20</strong>10 she was awarded the Cervantes Prize.<br />

She has recently published La puerta de la luna, a complete collection of her<br />

short stories.<br />

MIRIAM OCÁRIZ<br />

Miriam Ocariz (Bilbao) és llicenciada en belles arts. Desfila a la passarel·la<br />

Cibeles des del <strong>20</strong>01, i el <strong>20</strong>02 obté el premi L’Oréal a la millor col·lecció<br />

d’una dissenyadora jove. Entre el <strong>20</strong>02 i el <strong>20</strong>06 ocupa la direcció d’estil<br />

dona de la marca Armand Basi. Ha col·laborat amb les cases de calçat i<br />

complements Farrutx i Fosco. La seva obra no se centra només en la moda:<br />

el <strong>20</strong>08 dissenya envasos per a Coca-Cola Light per a Bèlgica, Luxemburg<br />

i els països del nord d’Europa. El <strong>20</strong>09 apareix la seva col·lecció d’ulleres.<br />

Actualment, els seus dissenys es poden comprar en botigues multimarca de<br />

la Unió Europea, Japó, Kuwait, Rússia o els Emirats Àrabs Units. El <strong>20</strong>10 rep<br />

el premi Cosmopolitan a la millor dissenyadora de l’any.<br />

Miriam Ocariz (Bilbao) es licenciada en Bellas Artes. Desfila en la pasarela<br />

Cibeles desde <strong>20</strong>01, obteniendo el premio L’Oreal para la mejor colección<br />

a una diseñadora joven en <strong>20</strong>02. Entre <strong>20</strong>02 y <strong>20</strong>06 estuvo a cargo de la<br />

dirección estilo mujer de la marca Armand Basi. Ha colaborado con las firmas<br />

de calzado y complementos Farrutx y Fosco. Su obra no sólo se centra<br />

en la moda: en <strong>20</strong>08 diseñó envases para Coca-Cola Light para Bélgica,<br />

Luxemburgo y los países del norte de Europa. En <strong>20</strong>09 aparece su colección<br />

de gafas. En la actualidad, sus diseños pueden comprarse en tiendas<br />

multimarca de la Unión Europea, Japón, Kuwait, Rusia o los Emiratos Arabes<br />

Unidos. Recibe el premio Cosmopolitan a la mejor diseñadora de <strong>20</strong>10.<br />

Miriam Ocáriz (Bilbao) holds a degree in Fine Arts. She has participated in the<br />

Cibeles Fashion Week since <strong>20</strong>01, receiving the L’Oréal Best Young Designer<br />

Collection Prize in <strong>20</strong>02. Between <strong>20</strong>02 and <strong>20</strong>06, she was responsible for<br />

the women’s collection for the label Armand Basi. She has worked with the<br />

shoe and accessories firms Farrutx and Fosco. Her work focuses not only on<br />

fashion: in <strong>20</strong>08, she designed Coca-Cola Light cans for Belgium, Luxemburg<br />

and the countries of northern Europe. In <strong>20</strong>09, her eyewear collection<br />

appeared. Today, her designs can be found in multi-brand boutiques in the<br />

European Union, Japan, Kuwait, Russia and the United Arab Emirates. She<br />

received the Cosmopolitan Best Designer Prize in <strong>20</strong>10.<br />

MIGUEL DELIBES<br />

Un dels màxims exponents del realisme a Espanya, aquest escriptor<br />

constant, prolífic i autodidacte ha mantingut sempre una triple faceta com a<br />

novel·lista, periodista i professor.<br />

Va néixer a Valladolid el 19<strong>20</strong>. Durant la Guerra Civil es va allistar a la Marina,<br />

experiència que el va marcar per a la resta de la seva vida. Després de la guerra<br />

va estudiar dret i comerç, dibuix i modelatge. Va començar com a caricaturista<br />

al diari de Valladolid El Norte de Castilla, una activitat que el va impulsar a<br />

dedicar-se de ple al periodisme, primer, i a la creació literària, després.<br />

El 1945 va obtenir la càtedra de Dret Mercantil a la Universitat de Valladolid<br />

i va arribar a ser director d’El Norte de Castilla, malgrat que els atacs de la<br />

censura el van obligar a dimitir. La seva primera novel·la, La sombra del<br />

ciprés es alargada, va obtenir el premi Nadal l’any 1947. El camino (1950)<br />

el va consagrar com a escriptor. D’estil sempre sobri i fluid, entre els seus<br />

títols destaquen: Mi idolatrado hijo Sisí (1953), novel·la de tesi que retrata la<br />

burgesia provinciana de Valladolid; Las ratas (1962), construïda a partir d’una<br />

successió d’anècdotes en les quals es rememora un poble desaparegut de<br />

Castella; Cinco horas con Mario (1966), estructurada a partir d’un monòleg<br />

interior; Parábola del náufrago (1969), la seva novel·la més experimental;<br />

Las guerras de nuestros antepasados (1975); El disputado voto del Señor<br />

Cayo (1978), i El hereje (1998), Premi Nacional de Narrativa i el seu primer<br />

llibre d’ambientació historicista. Gran aficionat a la caça i a viatjar, ha publicat<br />

diversos tractats sobre la caça de menor i uns quants relats de viatges.<br />

Delibes és doctor honoris causa per un gran nombre d’universitats. A més<br />

a més, és cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres de la República Francesa<br />

(1985), i membre de la Real Academia Española de la Lengua des de l’any<br />

1973 i de la Hispanic Society of America des del 1975. Les seves obres han<br />

estat adaptades sovint al cinema i al teatre. A més del Premi Nacional de<br />

Narrativa, va rebre el premi Príncep d’Astúries (1982), el Premi Nacional de<br />

les Lletres (1991) i el premi Cervantes (1993).<br />

Uno de los mayores exponentes del realismo en España, este escritor<br />

constante, prolífico y autodidacta ha mantenido siempre una triple faceta<br />

como novelista, periodista y profesor.<br />

Nació en Valladolid en 19<strong>20</strong>. En la Guerra Civil se alistó en la Marina,<br />

experiencia que le marcaría para el resto de su vida. Tras la guerra estudió<br />

Derecho y Comercio, dibujo y modelado. Comenzaría como caricaturista<br />

en el diario de Valladolid El Norte de Castilla, actividad que le impulsaría a<br />

dedicarse de lleno al periodismo primero y a la creación literaria después.<br />

En 1945 obtendría la Cátedra de Derecho Mercantil en la Universidad de<br />

Valladolid y llegó a ser director de El Norte de Castilla, aunque los ataques de<br />

la censura le obligarían a dimitir. Su primera novela, La sombra del ciprés es<br />

alargada, obtuvo el Premio Nadal en 1947. El camino (1950) le consagraría<br />

como escritor. De estilo siempre sobrio y fluido, entre sus títulos destacan:<br />

Mi idolatrado hijo Sisí (1953), novela de tesis que retrata la burguesía<br />

provinciana de Valladolid; Las ratas (1962), construida a partir de una<br />

sucesión de anécdotas en las que se rememora un pueblo desaparecido de<br />

Castilla; Cinco horas con Mario (1966), estructurada a partir de un monólogo<br />

interior; Parábola del náufrago (1969), su novela más experimental; Las<br />

guerras de nuestros antepasados (1975); El disputado voto del Señor Cayo<br />

(1978) y El hereje (1998), Premio Nacional de Narrativa y su primer libro de<br />

ambientación historicista. Gran aficionado a la caza y a viajar, ha publicado<br />

distintos tratados sobre la caza menor y varios relatos de viajes.<br />

Delibes es doctor honoris causa por un gran número de universidades.<br />

Además, es caballero de la Orden de las Artes y las Letras de la República<br />

Francesa (1985), miembro de la Real Academia Española desde el año<br />

1973 y de la Hispanic Society of America desde 1975. Sus obras han<br />

sido adaptadas con frecuencia al cine y al teatro. Además del Nacional de<br />

Narrativa, recibió el Premio Príncipe de Asturias (1982), el Premio Nacional<br />

de las Letras (1991) y el Premio Cervantes (1993).<br />

One of the greatest exponents of realism in Spain, this constant, prolific and<br />

self-taught writer always had three facets: as novelist, journalist and teacher.<br />

He was born in Valladolid in 19<strong>20</strong>. In the Spanish Civil War, he enlisted in<br />

the navy, an experience that would mark him for the rest of his life. After the<br />

war, he studied commerce, law, drawing and modelling. His first job was as a<br />

caricaturist in the Valladolid newspaper El Norte de Castilla, an activity that<br />

would lead him to fully devote himself first to journalism and then to literary<br />

creation.<br />

In 1945, he obtained the Chair of Commercial Law at Valladolid University<br />

and was appointed Director of newspaper El Norte de Castilla in 1958,<br />

although attacks by censors forced him to resign. His first novel, La sombra<br />

del ciprés es alargada, earned the Nadal Prize in 1947. El camino (The Path,<br />

1950) confirmed him as a writer. Always marked by their sober, fluid style,<br />

his most notable works include: Mi idolatrado hijo Sisí (1953), a novel that<br />

portrays the provincial middle class of Valladolid; Las ratas (Smoke on the<br />

Ground, 1962), constructed from a succession of anecdotes that recall a<br />

vanished village in Castile; Cinco horas con Mario (Five Hours with Mario,<br />

1966), structured around an internal monologue; Parábola del náufrago


70<br />

(The Hedge, 1969), his most experimental novel; Las guerras de nuestros<br />

antepasados (The Wars of our Ancestors, 1975); El disputado voto del<br />

Señor Cayo (1978) and El hereje (The Heretic, 1998), winner of Spain’s<br />

National Narrative Prize and his first book with a historicist setting. A lover of<br />

hunting and travel, he wrote a number of different treatises on small game<br />

hunting and several travel stories.<br />

Delibes held honorary degrees from a large number of universities.<br />

Additionally, he was Chevalier des Arts et des Lettres of the French Republic<br />

(1985), a member of RAE (Spanish Royal Academy of Language) from 1973<br />

and of the Hispanic Society of America from 1975. His works have frequently<br />

been adapted for the cinema and theatre. In addition to the National Narrative<br />

Prize, he received the Prince of Asturias Prize (1982), Spain’s National Letters<br />

Prize (1991) and the Cervantes Prize (1993).<br />

AILANTO<br />

Ailanto és el fruit de la conjunció de treball en el disseny dels germans<br />

Iñaki i Aitor Muñoz (Bilbao, 1968). El 1995 comencen el seu camí públic<br />

amb la seva participació en el saló Gaudí i en la SIMM de Madrid. Des del<br />

1999 inicien el seu treball en l’àmbit internacional participant en el saló<br />

Atmosphère de París. Les seves creacions es poden adquirir al Japó, al<br />

Regne Unit, a Hong Kong i als Estats Units, i tenen espai en algunes de les<br />

millors botigues multimarca del món. El <strong>20</strong>02 es presenten a la Cibeles<br />

Madrid Fashion Week, el <strong>20</strong>04 guanyen el premi Glamour i el Llongueras<br />

com a millors dissenyadors i l’any <strong>20</strong>09 obtenen el Prix Marie Claire al<br />

millor dissenyador nacional. Han participat en nombroses mostres i<br />

exposicions en importants museus internacionals. Han dissenyat llums<br />

de Nadal per a la ciutat de Madrid i objectes de decoració per a cases com<br />

ara Sargadelos, DAC i Santa & Cole.<br />

Ailanto es el fruto de la conjunción de trabajo en el diseño de los hermanos<br />

Iñaki y Aitor Muñoz (Bilbao, 1968). En 1995 comienzan su andadura pública<br />

con su participación en el salón Gaudí, y en la SIMM de Madrid. Desde 1999<br />

inician su trabajo a nivel internacional con su participación en el salón<br />

Atmosphère de París. Sus creaciones pueden adquirirse en Japón, Reino<br />

Unido, Hong Kong o Estados Unidos, teniendo espacio en algunas de las<br />

mejores tiendas multimarca del mundo. En <strong>20</strong>02 se presentan en Cibeles<br />

Madrid Fashion Week, ganando en <strong>20</strong>04 el premio Glamour y el Llongueras<br />

como mejores diseñadores, y en <strong>20</strong>09 el Prix Marie Claire al Mejor Diseñador<br />

Nacional. Han participado en numerosas muestras y exposiciones en<br />

importantes museos internacionales. Han diseñado luces de Navidad para<br />

la ciudad de Madrid y objetos de decoración para firmas como Sargadelos,<br />

DAC y Santa & Cole.<br />

Ailanto is the result of the combined design work of Iñaki and Aitor Muñoz<br />

(Bilbao, 1968). In 1995 they began their public career with by taking<br />

part in the Gaudí Fashion Week and Madrid International Fashion Week.<br />

From 1999, they began their work at an international level with their<br />

participation in the Atmosphère trade show in Paris. Their creations can<br />

be acquired in Japan, United Kingdom, Hong Kong and the United States,<br />

with spaces in the best multi-label boutiques in the world. In <strong>20</strong>02, they<br />

presented their designs at the Cibeles Madrid Fashion Week, winning in<br />

<strong>20</strong>04 the Glamour Prize and the Llongueras Best Designers Prize, and<br />

in <strong>20</strong>09 the Marie Claire Best National Designer Prize. They have formed<br />

part of numerous exhibitions in leading international museums and have<br />

designed the Christmas lights for the city of Madrid and decorative objects<br />

for companies such as Sargadelos, DAC and Santa & Cole.<br />

MERCÈ RODOREDA<br />

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983), escriptora espanyola en<br />

llengua catalana, és una de les novel·listes més importants de la postguerra.<br />

És l’autora de la novel·la en català més aclamada de tots els temps, La plaça<br />

del Diamant (1962).<br />

Dona de formació autodidacta, va publicar pel seu compte la novel·la Sóc<br />

una dona honrada? (1932). Durant aquesta època també escriu contes per<br />

a diversos diaris. Mercè Rodoreda s’incorpora aviat al periodisme mitjançant<br />

Clarisme, en la qual col·labora des d’octubre del 1933 fins al 1934 i on<br />

publica les seves entrevistes a escriptors i artistes plàstics, com també<br />

cròniques de la ciutat i de viatges. El 1934 publica Del que hom no pot fugir,<br />

a Edicions Clarisme, i Un dia en la vida d’un home, a Edicions Proa.<br />

Entre el 1935 i el 1939 escriu contes infantils a la pàgina setmanal del<br />

diari La Publicitat anomenada «Una estona amb els infants» i contes a La<br />

Revista, La Veu de Catalunya i Mirador. L’any 1936 es publica la seva quarta<br />

novel·la, Crim.<br />

A principis de la Guerra Civil Espanyola treballa al Comissariat de<br />

Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres<br />

Catalanes. Exiliada primer en diverses localitats franceses i després a<br />

Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958),<br />

que obté el premi Víctor Català.<br />

El 1962 publica La plaça del Diamant, al Club dels Novel·listes.<br />

Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el Premi de<br />

la Crítica i el Ramon Llull. El 1967 es publica el seu volum de contes La meva<br />

Cristina i altres contes.<br />

A mitjan anys setanta torna a Catalunya i publica la novel·la Mirall<br />

trencat (1974).<br />

El 1980 es publica la recopilació Tots els contes. Rep el Premi de les Lletres<br />

Catalanes i el Ciutat de Barcelona per Viatges i flors. Quanta, quanta guerra<br />

obté el premi Crítica Serra d’Or.<br />

Dos anys després s’estrena la versió cinematogràfica de La plaça del<br />

Diamant, dirigida per Francesc Betriu.<br />

Escriu Imatges d’infantesa, breus relats biogràfics publicats a la revista<br />

Serra d’Or.<br />

Mor el dia 13 d’abril de 1983 en una clínica de Girona, víctima d’un càncer, i<br />

és enterrada al cementiri de Romanyà de la Selva.<br />

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983), escritora española en<br />

lengua catalana, es una de las novelistas más importantes de la posguerra.<br />

Es la autora de la novela en catalán más aclamada de todos los tiempos, La<br />

plaça del Diamant (1962).<br />

Mujer de formación autodidacta, publicó por cuenta propia su novela Sóc<br />

una dona honrada? (1932). Durante esta época escribe también cuentos<br />

para distintos periódicos. Mercè Rodoreda ingresa pronto en el periodismo<br />

a través de Clarisme, en la que colabora desde el mes de octubre de 1933<br />

hasta 1934 y donde publica sus entrevistas a escritores y artistas plásticos,<br />

y también crónicas de la ciudad o viajes. En 1934 publica Del que hom no pot<br />

fugir (De lo que nadie puede huir), en ediciones de Clarisme, y en ediciones<br />

Proa Un dia en la vida d’un home (Un día en la vida de un hombre).<br />

Entre 1935 y 1939 escribe cuentos infantiles en la página semanal del<br />

periódico La publicitat, llamada «Una estona amb els infants» (Un rato con<br />

los niños), y cuentos en La revista, La veu de Catalunya y Mirador. En 1936<br />

aparece publicada su cuarta novela, Crim (Crimen).<br />

A principios de la Guerra Civil española trabaja en el Comisariado de<br />

Propaganda de la Generalitat de Catalunya y en la Institució de les Lletres<br />

Catalanes. Exiliada primero en varias localidades francesas y después en<br />

Ginebra, rompe su silencio de veinte años con Vint-i-dos contes (1958), que<br />

obtendrá el Premio Víctor Català.<br />

En 1962 publica La plaza del Diamante, en el Club de los Novelistas.<br />

Con El carrer de les Camèlies (1966) gana el Premio Sant Jordi, el de la Crítica<br />

y el Ramon Llull. En 1967 se publica el volumen de cuentos Mi Cristina y<br />

otros cuentos.<br />

A mediados de los años setenta vuelve a Cataluña y publica la novela<br />

Mirall trencat (1974).<br />

En 1980 se publica la recopilación Todos los cuentos. Recibe el Premi de les<br />

Lletres Catalanes y el Ciutat de Barcelona por Viajes y flores. Cuánta, cuánta<br />

guerra merece el Premio Crítica Serra d’Or.<br />

Dos años después se estrena la versión cinematográfica de La plaza del<br />

Diamante, dirigida por Francesc Betriu.<br />

Escribe Imatges d’infantesa (Imágenes de infancia), breves relatos<br />

biográficos publicados en la revista Serra d’Or.<br />

Muere el día 13 de abril de 1983 en una clínica de Girona, víctima de un<br />

cáncer, y es enterrada en el cementerio de Romanyà de la Selva.<br />

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908-Girona, 1983), who wrote in the Catalan<br />

language, is one Spain’s most important post-Civil War novelists. She is the<br />

author of the most highly acclaimed novel in Catalan of all time, La plaça del<br />

Diamant (The Time of the Doves, 1962).<br />

A self-taught woman, she self-published her first novel Sóc una dona<br />

honrada? in 1932. In this period, she also wrote short stories for different<br />

newspapers. Rodoreda soon entered the world of journalism through


Clarisme, where she worked from October 1933 to 1934 and in which she<br />

published interviews with writers and visual artists, and also chronicles of<br />

the city or travels. In 1934, Edicions Clarisme published her Del que hom no<br />

pot fugir, and Edicions Proa her Un dia en la vida d’un home.<br />

Between 1935 and 1939, she wrote short stories for newspaper La<br />

publicitat’s weekly children’s supplement Una estona amb els infants and<br />

short stories in La revista, La Veu de Catalunya and Mirador. Her fourth novel,<br />

Crim, appeared in 1936.<br />

After the outbreak of the start of the Spanish Civil War, she worked on the<br />

Propaganda Committee of the Generalitat (the Government of Catalonia) and<br />

at the Institució de les Lletres Catalanes. Living in exile in various places in<br />

France and later in Geneva, she broke a twenty-year silence with Vint-i-dos<br />

contes (1958), which was awarded the Víctor Català Prize.<br />

In 1962, La plaça del Diamant was released by publishers Club Editor as part<br />

of the collection “El Club dels Novel·listes”.<br />

With El carrer de les Camèlies (1966) she won the Sant Jordi, Critics’ and<br />

Ramon Llull Prizes, whilst 1967 saw the publishing of her collection of short<br />

stories La meva Cristina i altres contes.<br />

In the mid-1970s, she returned to Catalonia and published the novel<br />

Mirall trencat (1974).<br />

In 1980, the collection Tots els contes was published. She received the<br />

Catalan Literature Prize and the City of Barcelona Prize for Viatges i flors.<br />

Quanta, quanta, guerra was awarded the Serra d’Or Critics’ Prize.<br />

Two years later, film version of La plaça del Diamant, directed by Francesc<br />

Betriu, was premiered.<br />

She also wrote Imatges d’infantesa, brief biographical stories that were<br />

published in the journal Serra d’Or.<br />

Mercè Rodoreda died of cancer on 13 April 1983 in a clinic in Girona, and was<br />

buried in the cemetery of the town of Romanyà de la Selva.<br />

CUSTO BARCELONA<br />

La firma Custo Barcelona és creada el 1980 pels germans Custo i David<br />

Dalmau. Té més de 3.000 punts de venda repartits per 40 països. Des del<br />

1997 presenta les seves col·leccions a la New York Fashion Week i ha<br />

participat també en altres passarel·les internacionals com ara Milà, Sao<br />

Paulo, Moscou i Los Angeles. Caracteritzades per l’ús dels gràfics, el color<br />

i la fusió de materials, les seves peces de roba s’han utilitzat en sèries i<br />

pel·lícules com ara Sexo en Nueva York, Friends, Novia a la fuga i Notting<br />

Hill. El seu estil colorista s’estén a àmbits com ara la perfumeria, l’òptica,<br />

la rellotgeria i el disseny d’interiors, entre d’altres. El treball dels germans<br />

Dalmau ha estat reconegut amb nombrosos premis com ara l’Oscar de la<br />

Moda Italiana-Kore, el T de Telva, el Prix de la Moda Marie Claire i el guardó<br />

com a millor marca del <strong>20</strong>09 d’AMEC.<br />

La firma Custo Barcelona es creada en 1980 por los hermanos Custo y David<br />

Dalmau. Cuenta con más de 3000 puntos de venta repartidos por 40 países.<br />

Desde 1997 presenta sus colecciones en la New York Fashion Week, y ha<br />

participado también en otras pasarelas internacionales como Milán, Sao<br />

Paulo, Moscú y Los Ángeles. Caracterizadas por el uso de los gráficos, el color<br />

y la fusión de materiales, sus prendas se han utilizado en series y películas<br />

como Sexo en Nueva York, Friends, Novia a la fuga o Notting Hill. Su estilo<br />

colorista se extiende a ámbitos como la perfumería, la óptica, la relojería y el<br />

diseño de interiores, entre otros. La labor de los hermanos Dalmau ha sido<br />

reconocida con numerosos premios como el Oscar de la Moda Italiana-Kore,<br />

el T de Telva, el Prix de la Moda de Marie Claire o el galardón como Mejor Marca<br />

española de <strong>20</strong>09 de AMEC.<br />

The firm Custo Barcelona was created in 1980 by the brothers Custo and<br />

David Dalmau. It has more than 3,000 sales points throughout 40 countries.<br />

Since 1997, they have presented their collections at the New York Fashion<br />

Week, and have also participated in other international shows such as those<br />

of Milan, Sao Paulo, Moscow and Los Angeles. Characterised by the use of<br />

graphics, colour and the fusion of materials, their garments have been<br />

featured in TV series and films such as Sex and the City, Friends, Runaway<br />

Bride and Notting Hill. Their colourist style extends to areas such as<br />

perfumery, eyewear, watches and interior designs, among others. The work<br />

of the Dalmau brothers has been recognised with numerous awards such<br />

as a Kore (Italian’s Fashion’s “Oscar”), the T de Telva Prize, the Marie Claire<br />

Fashion Prize and the AMEC Best Spanish Label Prize <strong>20</strong>09.<br />

CARMEN MARTÍN GAITE<br />

Carmen Martín Gaite és una de les novel·listes espanyoles més<br />

elogiades del segle XX, autora d’Entre visillos, novel·la guanyadora del<br />

premi Nadal (1957).<br />

Va néixer a Salamanca el 1925. Va començar a escriure durant la seva<br />

etapa universitària a la universitat de la seva ciutat, on es va llicenciar en<br />

filologia romànica i va publicar poemes i articles a Trabajos y Días. El 1950,<br />

la seva família es va traslladar a Madrid i ella va entrar en contacte amb<br />

el grup que després es va conèixer com la Generació dels 50. Entre ells<br />

hi havia els escriptors Rafael Sánchez Ferlosio —amb qui es va casar el<br />

1953—, Jesús Fernández Santos, Ignacio Aldecoa, Josefina Rodríguez,<br />

Alfonso Sastre i Medardo Fraile. Martín Gaite va començar a col·laborar als<br />

diaris i les revistes del moment, com ara Clavileño, La Estafeta Literaria,<br />

Destino, Blanco y Negro, ABC i Revista Española, entre d’altres. L’any 1955<br />

va guanyar el premi Café Gijón de novel·la, i al cap de dos anys, el Nadal.<br />

Entre els anys 1976 i 1979 va compaginar la seva activitat d’escriptora<br />

amb la crítica literària al diari madrileny Diario 16. Així mateix, al llarg dels<br />

anys va col·laborar assíduament a Informaciones, Triunfo, Revista de<br />

Occidente, Cuadernos para el Diálogo, etc. A més a més, la seva faceta<br />

de traductora no és gens menyspreable. Ha traduït autors com ara Italo<br />

Svevo, William Carlos Williams, Virginia Woolf, Emily Brontë, José María Eça<br />

de Queiroz, Gustave Flaubert, Rainer Maria Rilke.<br />

L’obra de Carmen Martín Gaite reflexiona sobre els problemes d’incomunicació<br />

i les sempre convulses tensions entre l’individu i la societat. És autora d’un<br />

gran nombre de novel·les, entre les quals hi ha Ritmo lento (1963), El cuarto<br />

de atrás (1978), Nubosidad variable (1992) i Lo raro es vivir (1996). També<br />

ha escrit relat curt: El balneario (1954) i Las ataduras (1960). I contes<br />

infantils: El pastel del diablo (1985) i Caperucita en Manhattan (1990). És<br />

també autora d’un poemari, A rachas (1976), i de diversos volums d’assaig:<br />

Feijoo (1970), Usos y costumbres de la posguerra española (1987), Desde<br />

la ventana (1987) i Agua pasada (1992).<br />

Martín Gaite va obtenir el Premi Nacional de les Lletres el 1994 i el premi<br />

Príncep d’Astúries de les lletres el 1988. Va morir l’any <strong>20</strong>00. En una de les<br />

seves últimes declaracions va dir: «Sóc una dona de fe i de paraula».<br />

Carmen Martín Gaite es una de las novelistas españolas más elogiadas del<br />

siglo XX, autora de Entre visillos, novela ganadora del Premio Nadal (1957).<br />

Nació en Salamanca en 1925. Comenzó a escribir durante su etapa<br />

universitaria en la universidad de su ciudad, donde se licenció en Filología<br />

Románica, publicando poemas y artículos en Trabajos y Días. En 1950 su<br />

familia se trasladó a Madrid y ella entró en contacto con el grupo que luego<br />

se conocería como generación de los 50. Entre ellos se encontraban los<br />

escritores Rafael Sánchez Ferlosio —con el que contraería matrimonio en<br />

1953—, Jesús Fernández Santos, Ignacio Aldecoa, Josefina Rodríguez,<br />

Alfonso Sastre y Medardo Fraile. Martín Gaite comenzó a colaborar en los<br />

periódicos y revistas del momento, como Clavileño, La Estafeta Literaria,<br />

Destino, Blanco y Negro, ABC y Revista Española, entre otros. En 1955<br />

ganó el Premio Café Gijón de novela y dos años más tarde el Nadal.<br />

Entre los años 1976 y 1979 compaginó su actividad de escritora con la<br />

crítica literaria en el periódico madrileño Diario 16. Asimismo, a lo largo<br />

de los años, colaboró asiduamente en Informaciones, Triunfo, Revista de<br />

Occidente, Cuadernos para el Diálogo, etc. Además, su faceta de traductora<br />

no es nada desdeñable. Ha traducido a autores como Italo Svevo, William<br />

Carlos Williams, Virginia Woolf, Emily Brontë, José Maria Eça de Queiroz,<br />

Gustave Flaubert, Rainer Maria Rilke…<br />

La obra de Carmen Martín Gaite reflexiona sobre los problemas de<br />

incomunicación y las siempre agitadas tensiones entre el individuo y la<br />

sociedad. Es autora de un gran número de novelas, entre ellas, Ritmo lento<br />

(1963), El cuarto de atrás (1978), Nubosidad variable (1992) Lo raro es<br />

vivir (1996). También ha escrito relato corto -El balneario (1954) y Las<br />

ataduras (1960)- así como cuentos infantiles: El pastel del diablo (1985)<br />

y Caperucita en Manhattan (1990). Es también autora de un poemario, A<br />

rachas (1976), y de varios volúmenes de ensayo: Feijoo (1970), Usos y<br />

costumbres de la posguerra española (1987), Desde la ventana (1987) y<br />

Agua pasada (1992).<br />

Martín Gaite obtuvo el Premio Nacional de las Letras en 1994 y el Premio<br />

Príncipe de Asturias de las Letras en 1988. Falleció en el año <strong>20</strong>00. En una<br />

de sus últimas declaraciones dijo: «Soy una mujer de fe y de palabra».


72<br />

Carmen Martín Gaite is one of the most praised <strong>20</strong>th century Spanish<br />

novelists and author of novel Entre visillos (Behind the curtains), winner of<br />

the 1957 Nadal Prize.<br />

Born in Salamanca in 1925, she started writing during her time at the city’s<br />

University (from which she graduated in Romance Languages), publishing<br />

poems and articles in Trabajos y Días. In 1950, her family moved to Madrid<br />

and it was there that she came into contact with the group that would be<br />

later known as the “Generation of the 1950s” and which included writers<br />

Rafael Sánchez Ferlosio (whom she would marry in 1955), Jesús Fernández<br />

Santos, Ignacio Aldecoa, Josefina Rodríguez, Alfonso Sastre and Medardo<br />

Fraile. Martín Gaite began to contribute to the newspapers and journals of the<br />

time, such as Clavileño, La Estafeta Literaria, Destino, Blanco y Negro, ABC<br />

and Revista Española, among others. In 1955, she won the Café Gijón Novel<br />

Prize and, two years later, the Nadal Prize. Between 1976 and 1979, she<br />

combined her work as a writer with that of literary critic for Madrid newspaper<br />

Diario 16. Additionally, throughout the years, she regularly contributed to<br />

journals such as Informaciones, Triunfo, Revista de Occidente, Cuadernos<br />

para el Diálogo. Furthermore, her work as a translator is far from negligible,<br />

producing versions of authors such as Italo Svevo, William Carlos Williams,<br />

Virginia Woolf, Emily Brontë, José Maria Eça de Queiroz, Gustave Flaubert and<br />

Rainer Maria Rilke.<br />

In her work, Carmen Martín Gaite reflects on the problems of the lack of<br />

communication and the always-turbulent tensions between the individual<br />

and society. She is the author of a large number of novels, including Ritmo<br />

lento (1963), El cuarto de atrás (The Back Room, 1978), Nubosidad<br />

variable (Variable Cloud, 1992) and Lo raro es vivir (Living’s the Strange<br />

Thing, 1996). She has turned her hand to short stories –El balneario (1954)<br />

and Las ataduras (1960)– as well as children’s tales –El pastel del diablo<br />

(1985) and Caperucita en Manhattan (1990)– and is also the author of a<br />

book of poems, A rachas (1976), and several essays: Feijoo (1970), Usos<br />

y costumbres de la posguerra española (1987), Desde la ventana (1987)<br />

and Agua pasada (1992).<br />

Martín Gaite received Spain’s National Literature Prize 1994 and the Prince<br />

of Asturias Prize for the Arts in 1988. She died in <strong>20</strong>00. In one of her last<br />

statements, she said: “I am a woman of faith and my word.”<br />

MIGUEL PALACIO<br />

Miguel Palacio comença amb Fernando Lemoniez el 1989 creant la marca<br />

Palacio & Lemoniez, que presenta les seves col·leccions a la passarel·la<br />

Cibeles fins al 1998. És una etapa en la qual obté un gran prestigi, reconegut<br />

amb dos premis T de Telva (1992 i 1996). L’any 1995 decideix traslladarse<br />

a París. Personatges tan destacats com ara Carolina de Mònaco i Ariel de<br />

Rothschild han lluït els seus dissenys. Inicia la seva carrera en solitari el<br />

<strong>20</strong>00 i presenta les seves col·leccions a la Cibeles Madrid Fashion Week<br />

des del <strong>20</strong>01. Miguel Palacio dissenya, a més a més, una línia de núvies,<br />

sabates i complements, i crea els uniformes del pavelló d’Espanya a<br />

l’Expo de Saragossa <strong>20</strong>08. El seu treball ha estat reconegut amb el premi<br />

T de Telva (<strong>20</strong>02), el Prix de la Moda Marie Claire (<strong>20</strong>03), el premi Woman<br />

al dissenyador de l’any (<strong>20</strong>04) i el premi L’Oréal a la millor col·lecció de la<br />

passarel·la Cibeles (febrer del <strong>20</strong>10).<br />

Miguel Palacio comienza con Fernando Lemoniez en 1989 creando la marca<br />

“Palacio & Lemoniez”, que presenta sus colecciones en la pasarela Cibeles<br />

hasta 1998. Es una etapa en la que obtiene un gran prestigio, reconocido<br />

con dos premios T de Telva (1992 y 1996). En 1995 decide trasladarse<br />

a París. Personajes tan destacados como Carolina de Mónaco y Ariel de<br />

Rothschild han lucido sus diseños. Inicia su carrera en solitario en el <strong>20</strong>00,<br />

y presenta sus colecciones en Cibeles Madrid Fashion Week desde <strong>20</strong>01.<br />

Miguel Palacio diseña además una línea de novias, zapatos y complementos,<br />

y creó los uniformes del Pabellón de España en la Expo de Zaragoza <strong>20</strong>08. Su<br />

labor ha sido reconocida con el premio T de Telva (<strong>20</strong>02), el Prix de la Moda<br />

de Marie Claire (<strong>20</strong>03), el premio Woman al Diseñador del Año (<strong>20</strong>04) y el<br />

L´Oreal a la mejor colección de la pasarela Cibeles (febrero <strong>20</strong>10).<br />

Miguel Palacio began working with Fernando Lemoniez in 1989, creating the<br />

label “Palacio & Lemoniez”, which presented its collections at the Cibeles<br />

Madrid Fashion Week until 1998. This was a period in which he won great<br />

prestige, as recognised with two T de Telva Prizes (1992 and 1996). In 1995,<br />

he decided to move to Paris. Outstanding names such as Caroline of Monaco<br />

and Arielle de Rothschild have sported his designs. He started his solo career<br />

in <strong>20</strong>00, and has presented his collections at the Cibeles Madrid Fashion<br />

Week since <strong>20</strong>01. Miguel Palacio also designs a line of wedding dresses,<br />

shoes and accessories and he created the uniforms of the Spanish Pavilion<br />

for Zaragoza Expo <strong>20</strong>08. His work has been recognised with the T de Telva<br />

Prize <strong>20</strong>02, the Marie Claire Fashion Prize <strong>20</strong>03, Woman Designer of the<br />

Year Prize (<strong>20</strong>04) and the L’Oréal Best Collection Prize at the Cibeles Madrid<br />

Fashion Week (February <strong>20</strong>10).<br />

ANTONIO MUÑOZ MOLINA<br />

Antonio Muñoz Molina és un dels escriptors contemporanis en llengua<br />

espanyola més reconeguts arreu del món.<br />

Muñoz Molina va néixer a Úbeda l’any 1956. Va cursar estudis de periodisme<br />

a Madrid i es va llicenciar en història de l’art a la Universitat de Granada. Als<br />

anys vuitanta es va establir a Granada, on va treballar com a funcionari.<br />

Allà va començar la seva trajectòria literària com a columnista al diari Ideal;<br />

els seus articles setmanals van conformar més tard el seu primer llibre,<br />

Robinson urbano (1984). Al cap de dos anys va publicar Beatus Ille, obra<br />

amb la qual va obtenir el premi Ícaro i que va rebre una bona acollida per part<br />

del públic i la crítica. En aquella època va començar a escriure per al diari ABC<br />

i des del 1993 ha estat col·laborador habitual d’El País. Muñoz Molina ha<br />

viscut sovint als Estats Units, als anys noranta com a professor de literatura<br />

espanyola a la Universitat de Virginia, i entre el <strong>20</strong>04 i el <strong>20</strong>06 com a director<br />

de l’Instituto Cervantes de Nova York. Des del 1995 és membre de la Real<br />

Academia Española de la Lengua.<br />

És autor de l’assaig Córdoba de los Omeyas (1991) i de nombroses<br />

recopilacions dels seus articles, per les quals ha obtingut diversos premis.<br />

La seva obra narrativa comprèn, a més a més, El invierno en Lisboa<br />

(1987), que va rebre el Premi de la Crítica i el Premi Nacional de Literatura,<br />

Beltenebros (1989), El jinete polaco (1991), que va guanyar el premi<br />

Planeta el 1991 i un altre cop el Premi Nacional de Literatura el 1992, Los<br />

misterios de Madrid (1992), El dueño del secreto (1994), Nada del otro<br />

mundo (1994), Ardor guerrero (1995), les seves memòries, Plenilunio<br />

(1997), Carlota Fainberg (<strong>20</strong>00), Sefarad (<strong>20</strong>01), En ausencia de Blanca<br />

(<strong>20</strong>01), Ventanas de Manhattan (<strong>20</strong>04) i El viento de la Luna (<strong>20</strong>06). Moltes<br />

de les seves novel·les s’han portat al cinema i han estat traduïdes a més de<br />

deu idiomes. L’obra de Muñoz Molina té arrels biogràfiques i aprofundeix en<br />

la «fallida del temps», és a dir, l’escissió que es produeix entre el passat i<br />

el present i entre dos mons diferents. A les seves obres, l’autor aprofundeix<br />

en temes com ara el desarrelament i la incomunicació. La lliçó que ensenya<br />

la literatura, sigui o no de ficció, és, segons l’autor, la d’ensenyar «la veritat<br />

doble i paradoxal que no hi ha experiència que no sigui única i que, alhora, no<br />

sigui profundament intel·ligible per a gairebé qualsevol».<br />

Antonio Muñoz Molina es uno de los escritores contemporáneos en lengua<br />

española más reconocidos a nivel mundial.<br />

Muñoz Molina nació en Úbeda en 1956. Cursó estudios de periodismo en<br />

Madrid y se licenció en Historia del Arte en la Universidad de Granada. En los<br />

años ochenta se estableció en Granada, donde trabajó como funcionario.<br />

Allí iniciaría su trayectoria literaria como columnista en el diario Ideal; sus<br />

artículos semanales habrían de integrar posteriormente el contenido de su<br />

primer libro, Robinson urbano (1984). Dos años más tarde publicaría Beatus<br />

Ille, obra con la que obtuvo el Premio Ícaro y que recibió una buena acogida<br />

por parte del público y la crítica. Por entonces comenzó a escribir para el<br />

diario ABC, y desde 1993 ha sido colaborador habitual de El País. Muñoz<br />

Molina ha residido con frecuencia en Estados Unidos, en los años noventa<br />

como profesor de literatura española en la Universidad de Virginia, y entre<br />

<strong>20</strong>04 y <strong>20</strong>06 como director del Instituto Cervantes de Nueva York. Desde<br />

1995 es miembro de la Real Academia Española de la Lengua.<br />

Es autor del ensayo Córdoba de los Omeyas (1991) y de numerosas<br />

recopilaciones de sus artículos, por los que ha obtenido distintos premios.<br />

Su obra narrativa comprende, además, El invierno en Lisboa (1987),<br />

que recibió el Premio de la Crítica y el Premio Nacional de Literatura;<br />

Beltenebros (1989); El jinete polaco (1991), que ganó el Premio Planeta<br />

en 1991 y nuevamente el Premio Nacional de Literatura en 1992; Los<br />

misterios de Madrid (1992); El dueño del secreto (1994); Nada del otro<br />

mundo (1994); Ardor guerrero (1995), sus memorias; Plenilunio (1997);<br />

Carlota Fainberg (<strong>20</strong>00); Sefarad (<strong>20</strong>01); En ausencia de Blanca (<strong>20</strong>01);<br />

Ventanas de Manhattan (<strong>20</strong>04) y El viento de la Luna (<strong>20</strong>06). Muchas de<br />

sus novelas se han llevado al cine y han sido traducidas a más de diez


idiomas. La obra de Muñoz Molina tiene raíces biográficas y ahonda en<br />

la «quiebra del tiempo», o escisión que se produce entre el pasado y el<br />

presente y entre dos mundos distintos. En sus obras, el autor profundiza<br />

en temas como el desarraigo o la incomunicación. La lección que enseña la<br />

literatura, sea o no de ficción, es, según el autor, la de enseñar «la verdad<br />

doble y paradójica de que no hay experiencia que no sea única, y que al<br />

mismo tiempo no sea profundamente inteligible para casi cualquiera».<br />

Antonio Muñoz Molina is one of the most internationally recognised of<br />

contemporary Spanish writers.<br />

Muñoz Molina was born in the Andalucian town of Úbeda in 1956. He<br />

studied journalism in Madrid and graduated in Art History at the University<br />

of Granada. In the 1980s, he settled in Granada, where he worked as a<br />

civil servant, and it was there that he would begin his literary career, as a<br />

columnist in the newspaper Ideal; his weekly articles would later make up his<br />

first book, Robinson urbano (1984). Two years later he would publish Beatus<br />

Ille (A Manuscript of Ashes), winner of the Ícaro Prize and warmly received by<br />

public and critics alike. At the same time, he started writing for the newspaper<br />

ABC. Since 1993, he has been a regular contributor to El País. Muñoz Molina<br />

has frequently lived in the United States, in the 1990s as lecturer in Spanish<br />

literature at the University of Virginia, and between <strong>20</strong>04 and <strong>20</strong>06 as<br />

Director of the Instituto Cervantes in New York. Since 1995, he has been a<br />

member of the Real Academia Española de la Lengua.<br />

He is the author of the essay Córdoba de los Omeyas (1991) and of<br />

numerous collections of articles, for which he has received several awards.<br />

His novels also include El invierno en Lisboa (Winter in Lisbon, 1987), which<br />

received the Critics’ Prize and the National Literature Prize; Beltenebros<br />

(Prince of Shadows, 1989); El jinete polaco (1991), winner of the Planeta<br />

Prize in 1991 and another National Literature Prize in 1992; Los misterios de<br />

Madrid (1992); El dueño del secreto (1994); Nada del otro mundo (1994);<br />

Ardor guerrero (1995), his memoirs; Plenilunio (1997); Carlota Fainberg<br />

(<strong>20</strong>00); Sepharad (<strong>20</strong>01); En ausencia de Blanca (In her Absence, <strong>20</strong>01);<br />

Ventanas de Manhattan (<strong>20</strong>04) and El viento de la Luna (<strong>20</strong>06). Many of<br />

his novels have been adapted for the cinema and translated into more than<br />

ten languages. Muñoz Molina’s work has biographical roots and explores the<br />

“breakdown of time”, or the breach between the past and the present and<br />

between two different worlds. In his works, the author looks at issues such<br />

as uprooting or lack of communication. According to the author, the lesson<br />

taught by literature, fictional or otherwise, is that of “the dual and paradoxical<br />

truth that there is no experience that is not both unique and yet, at the same<br />

time, profoundly intelligible to almost anyone.”<br />

ROBERTO TORRETTA<br />

Roberto Torretta (Buenos Aires, 1950) debuta a la Cibeles Madrid Fashion<br />

Week el 1996 i des d’aleshores és un habitual d’aquesta passarel·la. El<br />

març del <strong>20</strong>02 és guardonat amb l’Alfiler de Oro concedit per Fermoda i la<br />

passarel·la Costa del Sol com a reconeixement a la seva brillant carrera<br />

professional. El <strong>20</strong>05 rep el premi T de Telva al millor creador nacional,<br />

i l’any <strong>20</strong>10, el Prix de la Moda Marie Claire i el premi al dissenyador de<br />

l’any de la revista Men’s Health. Ha dissenyat llums de Nadal per a la<br />

ciutat de Madrid. Actualment és el vicepresident de l’Associació Creadors<br />

de Moda d’Espanya.<br />

Roberto Torretta (Buenos Aires, 1950) debuta en Cibeles Madrid Fashion<br />

Week en 1996, siendo un habitual de esta pasarela desde entonces.<br />

En marzo de <strong>20</strong>02 es galardonado con el Alfiler de Oro concedido por<br />

Fermoda y la Pasarela Costa del Sol como reconocimiento a su brillante<br />

carrera profesional. En <strong>20</strong>05 recibe el Premio T de Telva al mejor creador<br />

nacional, y el Prix de la Moda de Marie Claire y premio al diseñador del año<br />

de la revista Men´s Health en <strong>20</strong>10. Ha diseñado luces de Navidad para<br />

la ciudad de Madrid. En la actualidad es el vicepresidente de la Asociación<br />

Creadores de Moda de España.<br />

Roberto Torretta (Buenos Aires, 1950) debuted at the Cibeles Madrid Fashion<br />

Week in 1996 and has since then been a regular name there. In March <strong>20</strong>02,<br />

he received the Golden Pin Prize from Fermoda and the Pasarela Costa del<br />

Sol in recognition of his brilliant professional career. In <strong>20</strong>05, he received the<br />

T de Telva Prize for the Best National Creator and, in <strong>20</strong>10, the Marie Claire<br />

Fashion Prize and Men’s Health’s Designer of the Year Prize. He has designed<br />

Christmas lights for the city of Madrid. Currently, he is the Vice-President of<br />

the Association of Spanish Fashion Creators.<br />

MARÍA ZAMBRANO<br />

María Zambrano és una de les figures més importants a la filosofia espanyola<br />

del segle XX.<br />

Va néixer a Vélez-Málaga l’any 1904. Va cursar estudis de filosofia a Madrid,<br />

on va ser deixeble de José Ortega y Gasset. Pròxima al grup de la Generació<br />

del 27, a principis dels anys trenta va compaginar la seva activitat com a<br />

docent a la Universitat Central amb col·laboracions en diverses revistes<br />

intel·lectuals de l’època: Cruz y Raya, Revista de Occidente i Hora de<br />

España. Com en el cas de tants altres intel·lectuals d’esquerres, el seu<br />

exili va començar l’any 1939, coincidint amb el final de la Guerra Civil. Va<br />

viure sucessivament als Estats Units, Mèxic, Cuba, Puerto Rico —països on<br />

va dur a terme una important tasca docent—, Itàlia, França i Suïssa. L’exili<br />

va deixar una profunda empremta en la seva obra i no va tornar a Espanya<br />

fins al 1984. Zambrano va dur a terme la seva tasca investigadora malgrat<br />

el seu delicat estat de salut fins poc abans de morir, el 1991. En el seu<br />

periple, va fer amistat amb escriptors com ara Lezama Lima, Octavio Paz,<br />

Albert Camus i José Ángel Valente.<br />

Fins ben entrats els anys setanta, l’obra de María Zambrano va passar<br />

desapercebuda entre els lectors espanyols. En total va escriure uns<br />

trenta volums d’assaigs, entre els quals destaquen Horizonte del<br />

liberalismo (1930), Pensamiento y poesía de la vida española i Filosofía<br />

y poesía (1939). Als anys cinquanta apareixen les seves obres més<br />

rellevants: Los sueños y el tiempo (1958), Persona y democracia i El<br />

hombre y lo divino (1955). Després arriben Claros de bosque (1977),<br />

De la aurora (1986) i Delirio y destino (1989). Tot i que la seva obra més<br />

primerenca advoca per una renovació social i cultural profunda, que es<br />

complementa amb una reflexió al voltant de l’ésser i la raó poètica, la<br />

relació entre allò humà i allò diví va conformar l’eix fonamental de tota<br />

la seva obra. Els darrers anys de la seva vida va rebre diversos honors a<br />

Espanya: el 1981 li van atorgar el premi Príncep d’Astúries, l’any següent<br />

va rebre el doctorat honoris causa per la Universitat de Màlaga i el 1988<br />

se li va concedir el premi Cervantes.<br />

María Zambrano es una de las figuras más importantes en la filosofía<br />

española del siglo XX.<br />

Nació en Vélez-Málaga en 1904. Cursó estudios de Filosofía en Madrid,<br />

donde fue discípula de José Ortega y Gasset. Cercana al grupo de la<br />

Generación del 27, a principios de los años treinta compaginó su actividad<br />

como docente en la Universidad Central con colaboraciones en distintas<br />

revistas intelectuales de la época: Cruz y Raya, Revista de Occidente y Hora<br />

de España. Como en el caso de tantos otros intelectuales de izquierdas,<br />

su exilio comenzó en el año 1939, coincidiendo con el final de la Guerra<br />

Civil. Residió sucesivamente en Estados Unidos, México, Cuba, Puerto Rico<br />

-países en los que desarrolló una importante labor docente- Italia, Francia<br />

y Suiza. El exilio dejaría una profunda huella en su obra y no regresaría a<br />

España hasta 1984. Zambrano desarrolló su labor investigadora a pesar de<br />

su delicado estado de salud hasta poco antes de su muerte, acaecida en<br />

1991. En su periplo, entabló amistad con escritores como Lezama Lima,<br />

Octavio Paz, Albert Camus o José Ángel Valente.<br />

Hasta entrados los años setenta, la obra de María Zambrano pasó<br />

desapercibida a los lectores españoles. En total escribió unos treinta<br />

volúmenes de ensayos, entre los que destacan Horizonte del liberalismo<br />

(1930), Pensamiento y poesía de la vida española y Filosofía y poesía<br />

(1939). En los años cincuenta aparecen sus obras más relevantes:<br />

Los sueños y el tiempo (1958), Persona y democracia y El hombre y<br />

lo divino (1955). Le seguirán Claros de bosque (1977), De la aurora<br />

(1986) y Delirio y destino (1989). Aunque su obra más temprana aboga<br />

por una profunda renovación social y cultural, que se complementa<br />

con una reflexión en torno al ser y a la razón poética, la relación entre<br />

lo humano y lo divino será la constante fundamental de toda su obra.<br />

En sus últimos años recibió distintos honores en España: le otorgan el<br />

premio Príncipe de Asturias en 1981, recibe el doctorado honoris causa<br />

por la Universidad de Málaga al año siguiente y en 1988 se le concede<br />

el Premio Cervantes.


74<br />

María Zambrano is one of <strong>20</strong>th-century Spanish philosophy’s most<br />

important figures. Born in Vélez-Málaga in 1904, she studied philosophy<br />

in Madrid, where she was a pupil of José Ortega y Gasset. Close to the<br />

group of “the Generation of 1927”, in the early 1930s she combined her<br />

activity as professor at Madrid’s Central University with contributions<br />

to several intellectual journals of the time: Cruz y Raya, Revista de<br />

Occidente and Hora de España. As was the case with other left-wing<br />

intellectuals, she went into exile in 1939 at the end of the Spanish Civil<br />

War. She subsequently lived in the United States, Mexico, Cuba, Puerto<br />

Rico –countries where she did outstanding work as a teacher– Italy,<br />

France and Switzerland. Exile would leave a profound mark on her work<br />

and she would not return to Spain until 1984. Zambrano carried on her<br />

research work, despite her delicate health, until just before her death in<br />

1991. During her life, she became friends with writers such as Lezama<br />

Lima, Octavio Paz, Albert Camus and José Ángel Valente.<br />

Until well into the 1970s, the work of María Zambrano remained unnoticed<br />

by Spanish readers. She wrote around thirty volumes of essays, including<br />

Horizonte del liberalismo (1930), Pensamiento y poesía de la vida<br />

española and Filosofía y poesía (1939). The 1950s saw the appearance<br />

of her most important works: Los sueños y el tiempo (1958), Persona y<br />

democracia and El hombre y lo divino (1955). They were followed by Claros<br />

de bosque (1977), De la aurora (1986) and Delirio y destino (Delirium and<br />

Destiny. A Spaniard in Her Twenties, 1989). Although her earliest work<br />

advocates deep social and cultural renewal, complemented by a reflection<br />

on the being and poetic reason, the relations between the human and the<br />

divine remained constantly at the heart of all her work. In her final years,<br />

she received a range of honours in Spain: the Prince of Asturias Prize in<br />

1981, an honorary doctorate from the University of Malaga the following<br />

year and, in 1988, the Cervantes Prize.<br />

AMAYA ARZUAGA<br />

Amaya Arzuaga (Burgos, 1970) va presentar la seva primera col·lecció<br />

l’any 1994 a la passarel·la Gaudí de Barcelona i, des del 1995, desfila a la<br />

Cibeles Madrid Fashion Week. Ha participat en les desfilades de la London<br />

Fashion Week des del 1995 fins al <strong>20</strong>01, de la Milan Fashion Week del<br />

<strong>20</strong>02 al <strong>20</strong>04 i de la Paris Fashion Week a partir del <strong>20</strong>10. Té una gran<br />

presència en els mercats internacionals, amb punts de venda als Estats<br />

Units, el Japó, la Xina, Austràlia, Rússia, el Regne Unit, Aràbia Saudita,<br />

Itàlia, etc. Ha rebut els premis T de Telva i Prix de la Moda Marie Claire.<br />

Ha participat en les exposicions 12 trajes para…, presentada a Tòquio,<br />

Pequín, Istanbul i Milà, i MMODANY, al Queen Sofía Spanish Institute. Amaya<br />

Arzuaga és Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts. Ha dissenyat llums de<br />

Nadal per a la ciutat de Madrid.<br />

Amaya Arzuaga (Burgos, 1970) presentó su primera colección en 1994<br />

en la Pasarela Gaudí de Barcelona, y desde 1995 desfila en Cibeles<br />

Madrid Fashion Week. Ha participado en los desfiles de London Fashion<br />

Week desde 1995 hasta <strong>20</strong>01, Milán Fashion Week de <strong>20</strong>02 a <strong>20</strong>04, y<br />

en París Fashion Week a partir de <strong>20</strong>10. Tiene una gran presencia en los<br />

mercados internacionales con puntos de venta en Estados Unidos, Japón,<br />

China, Australia, Rusia, Reino Unido, Arabia Saudí, Italia… Ha recibido los<br />

premios T de Telva y Prix de la Moda Marie Claire. Ha participado en las<br />

exposiciones 12 trajes para… presentada en Tokio, Pekín, Estambul y<br />

Milán, y MMODANY en el Queen Sofía Spanish Institute; Amaya Arzuaga es<br />

Medalla de Oro al Mérito a las Bellas Artes. Ha diseñado luces de Navidad<br />

para la ciudad de Madrid.<br />

Amaya Arzuaga (Burgos, 1970) presented her first collection in 1994 at<br />

the Gaudí Fashion Week in Barcelona and, since 1995, she has shown<br />

her designs at the Cibeles Madrid Fashion Week. She participated in the<br />

London Fashion Week from 1995 to <strong>20</strong>01, Milan Fashion Week from <strong>20</strong>02<br />

to <strong>20</strong>04, and Paris Fashion Week from <strong>20</strong>10. She has a great presence in<br />

international markets, with sales points in the United States, Japan, China,<br />

Australia, Russia, the United Kingdom, Saudi Arabia and Italy, amongst<br />

others. She has received the T de Telva and the Marie Claire Fashion Prizes.<br />

Arzuaga has participated in the exhibition 12 Designs for… presented<br />

in Tokyo, Beijing, Istanbul and Milan, and MMODANY at the Queen Sofía<br />

Spanish Institute, and has been honoured with a Gold Medal for Merit in the<br />

Fine Arts. She has designed Christmas lights for the city of Madrid.<br />

ROSA CHACEL<br />

Prolífica autora de novel·la, assaig i poesia, Rosa Chacel és una de les<br />

escriptores més singulars de la literatura espanyola del segle XX.<br />

Rosa Chacel va néixer el 1898 a Valladolid. Desde el amanecer, la seva<br />

autobiografia, comença amb aquestes paraules: «Empiezo por confesar mi<br />

orgullo más pueril, el de haber nacido en el 98». L’any 1908 es va traslladar<br />

al barri de Maravillas, de Madrid, a viure a casa de la seva àvia materna.<br />

Aviat es matriculà a l’Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando per<br />

estudiar escultura, matèria que va abandonar el 1918. Vinculada al cercle<br />

d’Ortega y Gasset i la Revista de Occidente, va començar a freqüentar el cafè<br />

Granja del Henar i l’Ateneo, on va fer la seva primera conferència, la polèmica<br />

«La mujer y sus posibilidades». L’abril del 1921 es va casar amb el pintor<br />

Timoteo Pérez Rubio. Al cap d’un any, el pintor fou convocat per treballar a<br />

l’Escola d’Art a Roma i tots dos se’n van anar a viure a Itàlia.<br />

Ja de tornada a Madrid, el 1930 Chacel va publicar la seva primera<br />

novel·la, Estación, ida y vuelta, la forma i l’estil de la qual la van acostar<br />

a un tipus d’objectivisme descriptiu, que anys més tard es va identificar<br />

amb el nouveau roman. Després de l’esclat de la Guerra Civil va treballar<br />

com a infermera fins a l’evacuació de Madrid. Abans de començar un exili<br />

que la va dur a París, Buenos Aires i Rio de Janeiro, encara va publicar<br />

A la orilla de un pozo (1936), la seva primera col·lecció de sonets.<br />

Instal·lada a Buenos Aires, va publicar Teresa, novel·la inspirada en<br />

l’amant del poeta romàntic José de Espronceda. Iniciada l’any 1930 i<br />

influenciada per les vicissituds de l’exili, recrea les misèries de la societat<br />

i descriu sense concessions l’«udol nocturn del romanticisme». L’edifici<br />

narratiu es fonamenta, d’una banda, en una sòlida prosa descriptiva i,<br />

de l’altra, en una acurada composició psicològica dels personatges,<br />

amb la qual responia a la màxima orteguiana d’inventar «ànimes<br />

interessants» abans que accions. Les seves novel·les posteriors estan<br />

molt influenciades per la seva biografia: es tracta de Memorias de Leticia<br />

Valle (1946) i La sinrazón (1960).<br />

L’any 1959, la Fundación Guggenheim li atorgà una beca de creació que la<br />

va portar a viure a Nova York durant dos anys, on va escriure Saturnal, assaig<br />

publicat el 1970. No va tornar definitivament a Espanya fins al 1973, gràcies<br />

a una beca de creació de la Fundación Juan March per acabar Barrio de<br />

Maravillas (1976).<br />

Durant els anys vuitanta va continuar escrivint i es va encarregar de rescatar<br />

i reeditar les seves obres, coincidint amb un reconeixement més gran a<br />

Espanya del seu treball.<br />

El 1990 va obtenir el premi Castilla y León de les lletres i, el 1987, el Premi<br />

Nacional de les Lletres. Va morir a Madrid l’any 1994.<br />

Prolífica autora de novela, ensayo y poesía, Rosa Chacel es una de las<br />

escritoras más singulares de la literatura española del siglo XX.<br />

Rosa Chacel nació en 1898 en Valladolid. Desde el amanecer, su<br />

autobiografía, abre con estas palabras: «Empiezo por confesar mi orgullo<br />

más pueril, el de haber nacido en el 98». En 1908 se traslada a Madrid al<br />

barrio de Maravillas a vivir en casa de su abuela materna. Pronto se matricula<br />

en la Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando para estudiar<br />

escultura, materia que abandona en 1918. Vinculada al círculo de Ortega y<br />

Gasset y la Revista de Occidente, comienza a frecuentar el café Granja del<br />

Henar y el Ateneo, donde dará su primera conferencia, la polémica «La mujer<br />

y sus posibilidades». En abril de 1921 se casa con el pintor Timoteo Pérez<br />

Rubio. Un año más tarde, éste es convocado para trabajar en la Escuela de<br />

Arte en Roma y ambos se trasladan a vivir a Italia.<br />

Ya de regreso en Madrid, publica su primera novela en 1930, Estación,<br />

ida y vuelta, cuya forma y estilo la aproximaron a un tipo de objetivismo<br />

descriptivo, que años más tarde se identificó con el nouveau roman. Tras<br />

el estallido de la Guerra Civil trabajó como enfermera hasta la evacuación<br />

de Madrid. Antes de comenzar un exilio que la llevaría a París, Buenos Aires<br />

y Río de Janeiro, aún publicaría A la orilla de un pozo (1936), su primera<br />

colección de sonetos. Instalada en Buenos Aires, publicaría Teresa,<br />

novela inspirada en la amante del poeta romántico José de Espronceda.<br />

Iniciada en 1930 e influido por las vicisitudes del exilio, recrea las<br />

miserias de la sociedad y describe sin concesiones el «aullido nocturno<br />

del romanticismo». El edificio narrativo se fundamenta por un lado en una<br />

sólida prosa descriptiva y por otro en una cuidada composición psicológica<br />

de los personajes, con la que respondía a la máxima orteguiana de inventar<br />

«almas interesantes» antes que acciones. Sus novelas posteriores<br />

estarán muy influidas por su propia biografía: se trata de Memorias de<br />

Leticia Valle (1946) y La sinrazón (1960).


En 1959 la Fundación Guggenheim le otorga una beca de creación que la<br />

lleva a Nueva York a vivir durante dos años donde escribe Saturnal, ensayo<br />

que publicará en 1970. Hasta el año 1973 no regresaría definitivamente a<br />

España, gracias a una beca de creación de la Fundación Juan March para<br />

terminar Barrio de Maravillas (1976).<br />

Durante los años ochenta continúa escribiendo y se encarga de rescatar<br />

y reeditar sus obras, coincidiendo con un mayor reconocimiento de su<br />

trabajo en España.<br />

Obtuvo en 1990 el Premio Castilla y León de las Letras y en 1987 el Premio<br />

Nacional de las Letras. Murió en Madrid en 1994.<br />

A prolific author of novels, essays and poetry, Rosa Chacel is one of the most<br />

exceptional writers of <strong>20</strong>th century Spanish literature.<br />

Rosa Chacel was born in 1898 in Valladolid. Desde el amanecer, her<br />

autobiography, opens with these words: “I begin by confessing my most<br />

childish pride, that of being born in 98”. In 1908, she moved to the Maravillas<br />

district of Madrid to live with her maternal grandmother. She registered at<br />

the San Fernando Higher School of Fine Arts to study sculpture, a subject<br />

she gave up in 1918. Linked to the circle of Ortega y Gasset and his journal<br />

Revista de Occidente, she began frequenting the café Granja del Henar and<br />

the Ateneo, where she delivered her first lecture, the controversial “The<br />

woman and her possibilities”. In April 1921, she married painter Timoteo<br />

Pérez Rubio. A year later, he was called to work for the Art School in Rome and<br />

the two moved to Italy.<br />

After moving back to Madrid, in 1930 she published her first novel, Estación,<br />

ida y vuelta, whose form and style put her close to the kind of descriptive<br />

objectivism that, years later, would be identified as the nouveau roman.<br />

After the outbreak of the Spanish Civil War, she worked as a nurse until<br />

the evacuation of Madrid. Before beginning an exile that would take her<br />

to Paris, Buenos Aires and Rio de Janeiro, she still published A la orilla de<br />

un pozo (1936), her first book of sonnets. Settled in Buenos Aires, she<br />

published Teresa, a novel inspired by the lover of the Romantic poet José<br />

de Espronceda. Begun in 1930 and influenced by the vicissitudes of exile,<br />

it recreates the miseries of society and describes without constraints the<br />

“night howl of Romanticism”. Her narrative work is based, on the one hand, on<br />

a solid descriptive prose and, on the other, on the meticulous psychological<br />

makeup of the characters, her response to Ortega y Gasset’s maxim of<br />

inventing “interesting souls” rather than actions. Her later novels, Memorias<br />

de Leticia Valle (1946) and La sinrazón (1960), were largely influenced by<br />

her own biography.<br />

In 1959, she won a Guggenheim Fellowship that took her to New York for two<br />

years, where she wrote Saturnal, an essay that she published in 1970. Her<br />

definitive return to Spain did not take place until 1973, and occurred thanks<br />

to a scholarship from the Juan March Foundation to finish her book Barrio<br />

Maravillas (The Maravillas District, 1976).<br />

During the 1980s, she continued writing and took charge of rescuing and<br />

republishing her works, coinciding with a greater recognition of her work<br />

in Spain.<br />

In 1990, she received the Castilla y León Literature Prize and in 1987 the<br />

National Literature Prize. She died in Madrid in 1994.<br />

LYDIA DELGADO<br />

Lydia Delgado (Barcelona) fa la seva presentació a la passarel·la Gaudí de<br />

Barcelona l’any 1991. El febrer del 1998 fa la seva primera desfilada a la<br />

Cibeles Madrid Fashion Week i actualment hi continua presentant les seves<br />

propostes. Les seves primeres col·leccions són creacions d’alta costura i<br />

l’any 1998 llança al mercat la seva línia de prêt-à-porter. Ha rebut el Premi a la<br />

Dona Empresària de FIDEM (1995), el T de Telva Plata (1996), la Medalla d’Or<br />

Antoni Gaudí (<strong>20</strong>02), la T de Telva a la millor dissenyadora espanyola (<strong>20</strong>01)<br />

i el Prix de la Moda Marie Claire (<strong>20</strong>07). Ha participat en les exposicions 12<br />

trajes para…, presentada a Tòquio, Pequín, Istanbul i Milà, i MMODANY, en el<br />

Queen Sofía Institute de Nova York.<br />

Lydia Delgado (Barcelona) realiza su presentación en la Pasarela Gaudí<br />

de Barcelona en el año 1991. Su primer desfile en Cibeles Madrid Fashion<br />

Week fue en febrero de 1998, donde sigue presentando sus propuestas.<br />

Sus primeras colecciones son creaciones de alta costura y en 1998 lanza al<br />

mercado su línea de prêt-à-porter. Ha recibido Premio a la Mujer Empresaria<br />

(FIDEM) (1995), el T de Telva Plata (1996), la Medalla de Oro Antonio Gaudí<br />

(<strong>20</strong>02), la T de Telva a la Mejor Diseñadora Española (<strong>20</strong>01), y el Prix de la<br />

Moda Marie Claire (<strong>20</strong>07). Ha participado en exposiciones como 12 trajes<br />

para… presentada en Tokio, Pekín, Estambul y Milán, y MMODANY en el<br />

Queen Sofía Institute de Nueva York.<br />

Barcelona-born Lydia Delgado made her debut at the city’s Gaudí Fashion<br />

Week in 1991. In February 1998, she held her first show at the Cibeles Madrid<br />

Fashion Week, and she has continued to present her designs there. Her first<br />

collections consisted of haute couture creations, whilst her prêt-à-porter<br />

range was launched in 1998. She received the 1995 Female Entrepreneur<br />

Prize (FIDEM), the 1996 Silver T de Telva Prize, the <strong>20</strong>02 Antonio Gaudí Gold<br />

Medal, the T de Telva for Best Spanish Female Designer <strong>20</strong>01, and the Marie<br />

Claire Fashion Prize in <strong>20</strong>07. She has participated in exhibitions such as 12<br />

Designs for… presented in Tokyo, Beijing, Istanbul and Milan, and MMODANY<br />

at the Queen Sofía Institute in New York.<br />

NIKOLÁI GÓGOL<br />

Nikolái Gógol està considerat el primer gran prosista rus. La seva vocació<br />

literària es va desvetllar durant els primers anys de la seva joventut, cosa<br />

que el 1828 el va portar a traslladar-se a Sant Petersburg, amb la finalitat de<br />

consagrar-se a l’ofici d’escriptor, on va tenir una vida miserable.<br />

El fracàs del seu poema Hans Küchelgarten (1829) li va causar una gran<br />

frustració. Això no obstant, entre el 1831 i el 1832 va publicar, amb el títol<br />

Tardes en una granja, dos llibres de relats basats en llegendes tradicionals<br />

de la seva terra natal. Els personatges pintorescos, el colorit, l’humor i la<br />

brillantor del llenguatge li van reportar un èxit tan important que fins i tot el<br />

gran Puixkin va quedar impressionat.<br />

Va acceptar la càtedra d’Història a la Universitat de Sant Petersburg;<br />

tanmateix, la va abandonar aviat, alhora que començava a ser reconegut<br />

en els ambients literaris. L’any 1835 va publicar Mírgorod, que inclou la<br />

novel·la històrica Taràs Bulba, i Arabescos, amb La perspectiva Nevski, un<br />

relat que més tard va passar a formar part de Tres relats de Sant Petersburg,<br />

juntament amb El nas i El capot (1842), textos destacats de la literatura<br />

russa del segle XIX.<br />

Les seves obres dramàtiques més importants són les comèdies<br />

L’inspector general (1836), una crítica aguda de les institucions russes,<br />

i El casament (1842).<br />

Gràcies al suport dels seus amics escriptors, va rebre una beca per viatjar a<br />

l’estranger. Essent com era del sud, l’escriptor suportava malament el clima<br />

de Sant Petersburg: «Em falta aquesta calor que no necessita llenya», es<br />

queixava. Durant una llarga estada a Roma, va començar a escriure l’obra<br />

que li va comportar la consagració definitiva, Les ànimes mortes (1842),<br />

projecte amb el qual pretenia traçar un quadre èpic de Rússia, dividit en<br />

infern, purgatori i paradís. Va aconseguir escriure només la primera part,<br />

L’infern, que va tenir un gran èxit, tot i que el corrent naturalista de l’època<br />

va interpretar l’obra com una novel·la costumista amb elements de sàtira,<br />

sense arribar a advertir-ne el contingut més profund.<br />

De salut delicada, i després d’haver recopilat el seu pensament religiós,<br />

filosòfic i literari a Fragments selectes de la correspondència amb els seus<br />

amics (1846), Gógol emprèn un viatge a Terra Santa, del qual torna sumit en<br />

una crisi profunda: una nit va cremar a la llar de foc el segon volum de Les<br />

ànimes mortes, gairebé acabat, i va morir poc després.<br />

Amb un estil molt original, detallista, curull d’humor i de tristesa, Gógol és<br />

l’escriptor més enigmàtic de la literatura russa. La coneguda frase, atribuïda<br />

a Dostoievski, «Tots hem sortit del capot de Gógol» confirma sens dubte la<br />

seva influència en la cultura russa.<br />

Nikolái Gógol está considerado como el primer gran prosista ruso. Su<br />

vocación literaria despertó en su temprana juventud, lo que, en 1828, y con<br />

el objeto de consagrarse al oficio de escritor, le empujó a trasladarse a San<br />

Petersburgo, donde llevaría una vida miserable.<br />

El fracaso de su poema Hans Küchelgarten (1829) le causó una gran<br />

frustración. Sin embargo, entre 1831 y 1832, publicaría, bajo el título<br />

Las veladas de Dikanka, dos libros de relatos, basados en leyendas<br />

tradicionales de su tierra natal. Los personajes pintorescos, el colorido, el<br />

humor y la brillantez del lenguaje le reportaron tal éxito que hasta el gran<br />

Pushkin quedó impresionado.<br />

Aceptó la cátedra de Historia en la Universidad de San Petersburgo; sin<br />

embargo, pronto la abandonaría, al tiempo que empezaba a ser reconocido


76<br />

en los ambientes literarios. En 1835 publicaría Mírgorod, que incluye la<br />

novela histórica Tarás Bulba, y Arabescos, con La Avenida Nevski, relato<br />

que, más tarde, pasaría a formar parte de Historias de San Petersburgo,<br />

junto con La nariz y El capote (1842), destacados textos de la literatura<br />

rusa del siglo XIX.<br />

Sus obras dramáticas más importantes son las comedias El inspector<br />

(1836), una aguda crítica de las instituciones rusas, y El casamiento (1842).<br />

Gracias al apoyo de sus amigos escritores, recibe una beca para viajar al<br />

extranjero. Siendo natural del sur, el escritor soportaba mal el clima de San<br />

Petersburgo: «Me falta ese calor que no requiere leña», se quejaba. Durante<br />

una larga estancia en Roma, emprendió la escritura de la obra que supondría<br />

su consagración definitiva, Las almas muertas (1842), proyecto con el que<br />

pretendía trazar un cuadro épico de Rusia, dividido en infierno, purgatorio<br />

y paraíso. Logró escribir solo la primera parte, El Infierno, que cosechó un<br />

gran éxito, aunque la corriente naturalista de la época lo interpretó como<br />

una novela costumbrista con elementos de sátira, sin llegar a advertir su<br />

contenido más profundo.<br />

De salud delicada, y tras recopilar su pensamiento religioso, filosófico y<br />

literario en Fragmentos selectos de la correspondencia con sus amigos<br />

(1846), Gógol emprende un viaje a Tierra Santa, del que regresaría sumido<br />

en una profunda crisis: una noche quemaría en la chimenea el segundo tomo<br />

de Las almas muertas, casi terminado, y poco después moriría.<br />

De estilo harto original, detallista, rebosante de humor y de tristeza, Gógol es<br />

el escritor más enigmático de la literatura rusa. La conocida frase, atribuida<br />

a Dostoyevski, «Todos hemos salido del “capote” de Gógol», no deja lugar a<br />

dudas acerca de su influencia en la cultura rusa.<br />

Nikolái Gógol is considered to be the first major writer of Russian prose. His<br />

literary calling awoke in his early youth. In 1828, and with the aim of fully<br />

devoting himself to writing, this led him to move to St Petersburg. His life<br />

there would be an unhappy one.<br />

The failure of his poem Hans Küchelgarten (1829) caused him great<br />

frustration. However, between 1831 and 1832, he published, under the title<br />

Evenings on a Farm near Dikanka, two books of short stories based on the<br />

traditional legends of his Ukrainian homeland. The eccentric characters, the<br />

local colour, the humour and the brightness of language earned him such<br />

success that even the great Pushkin was impressed.<br />

He was appointed to the Chair of History at the University of St. Petersburg;<br />

however, he soon resigned from the post, as he began to be recognised in<br />

literary circles. In 1835, he published Mirgorod, which includes the historical<br />

novel Taras Bulba, and Arabesques, with Nevsky Prospect, a story that would<br />

later form part of Petersburg Tales, together with The Nose and The Overcoat<br />

(1842), all outstanding examples of 19th century Russian literature.<br />

His most important plays are the comedies The Government Inspector<br />

(1836), a sharp criticism of Russian institutions, and Marriage (1842).<br />

Thanks to the support of his writer friends, he received a scholarship to travel<br />

abroad. Since he came from the South, the writer found it difficult to cope with<br />

the St Petersburg weather: “I miss that warmth which does not require wood,”<br />

he complained. During his long stay in Rome, he began writing the work that<br />

would definitively establish his reputation, Dead Souls (1842), in which he<br />

sought to provide an epic portrait of Russia, divided into hell, purgatory and<br />

paradise. He only managed to write the first part, Hell, which achieved great<br />

success, although the naturalist current of the time interpreted it as a novel<br />

of local customs and manners with elements of satire, without noticing its<br />

more profound content.<br />

Despite his delicate constitution, and after bringing together his<br />

religious, philosophical and literary thought in Selected Passages from<br />

Correspondence with His Friends (1846), Gógol embarked upon on a journey<br />

to the Holy Land. He would return in a deep crisis: one evening he burnt the<br />

almost completed second volume of Dead Souls in the fireplace, and died<br />

not long after.<br />

With his highly original, meticulous style, full of humour and sadness, Gogol<br />

is the most enigmatic writer of Russian literature. The well-known phrase,<br />

attributed to Dostoyevsky, “We all emerged from Gogol’s Overcoat”, clearly<br />

shows his influence on Russian culture.<br />

ÁNGEL SCHLESSER<br />

Ángel Schlesser inicia el seu camí professional en el món de la moda l’any<br />

1983. Participa en la Cibeles Madrid Fashion Week des del 1990. El 1996<br />

inaugura la seva primera botiga a Madrid; després obre deu punts de venda<br />

més repartits arreu de la geografia espanyola i botigues pròpies a El Corte<br />

Inglés. Ha desfilat en ciutats com ara Tel Aviv, Mèxic i Kuala Lumpur, i ha<br />

participat en exposicions importants com, per exemple 12 trajes para..., Tras<br />

el Espejo, al Museo Reina Sofia, i Genio y Figura, al Japó. Ha col·laborat en el<br />

vestuari de diverses produccions cinematogràfiques espanyoles, entre les<br />

quals destaca Mar adentro, d’Alejandro Amenábar. Ha dissenyat uniformes<br />

per a empreses com Amena i per a l’AVE (Tren d’Alta Velocitat Espanyola).<br />

Els seus dissenys l’han introduït en altres sectors com ara la perfumeria, la<br />

joieria i la decoració, i ha participat en el disseny d’etiquetes per a ampolles<br />

de vi i d’oli ecològic. La seva carrera ha anat acompanyada d’un gran nombre<br />

de premis, com ara el T de Telva al millor dissenyador novell (1991), el premi<br />

HANOI, dos premis consecutius Vidal Sasoon a la millor col·lecció de la<br />

passarel·la Cibeles, el premi al millor dissenyador nacional de la revista Elle<br />

i el premi T de Telva al millor dissenyador nacional (<strong>20</strong>09).<br />

Ángel Schlesser inicia su andadura profesional en el mundo de la moda<br />

en 1983. Participa en Cibeles Madrid Fashion Week desde 1990. En 1996<br />

abre su primera tienda en Madrid, a la que se suceden diez puntos de venta<br />

más repartidos por toda la geografía española y tiendas propias en El Corte<br />

Inglés. Ha desfilado en ciudades como Tel-Aviv, México ó Kuala Lumpur, y<br />

ha participado en importantes exposiciones como 12 trajes para..., Tras el<br />

Espejo en el Museo Reina Sofia, o Genio y Figura en Japón. Ha colaborado<br />

en el vestuario de diversas producciones cinematográficas españolas entre<br />

las que destaca Mar Adentro de Alejandro Amenábar. Ha diseñado uniformes<br />

para empresas como Amena o para el Ave (Tren de Alta Velocidad Española).<br />

Sus diseños se han introducido en otros sectores como la perfumería,<br />

joyería o decoración, y ha participado en el diseño de etiquetas para botellas<br />

de vino y aceite ecológico. Son múltiples los premios que han apoyado su<br />

carrera, como el T de Telva al Mejor Diseñador Novel (1991), premio HANOI,<br />

dos premios consecutivos Vidal Sasoon a la mejor colección de la pasarela<br />

Cibeles, premio al Mejor diseñador Nacional de la revista Elle y el premio T de<br />

Telva al Mejor Diseñador Nacional (<strong>20</strong>09).<br />

Ángel Schlesser’s fashion career began in 1983, and he has participated<br />

in the Cibeles Madrid Fashion Week since 1990. In 1996, he opened his<br />

first boutique in Madrid, followed by ten other sales points around Spain<br />

and his own franchises in El Corte Inglés. He has presented his designs in<br />

cities such as Tel Aviv, Mexico and Kuala Lumpur and taken part in important<br />

exhibitions such as 12 Designs for…, Behind the Mirror at the Museo Reina<br />

Sofia, and the Genio y Figura exhibition of Spanish fashion at Expo <strong>20</strong>05<br />

in Aichi, Japan. He has worked on the costumes for several Spanish films,<br />

including Alejandro Amenábar’s The Sea Inside. He has designed uniforms for<br />

companies such as Amena and for the AVE (the Spanish High Speed Train).<br />

He has also designed products in other fields such as perfumery, jewellery<br />

and decoration, and he has participated in the design of labels for wine and<br />

organic oil bottles. His career has earned him multiple awards, such as the<br />

T de Telva Best New Designer 1991 Prize, the HANOI Prize, two consecutive<br />

Vidal Sassoon Prizes for Best Collection at the Cibeles Madrid Fashion Week,<br />

the Best National Designer Prize presented by the magazine Elle and the T de<br />

Telva Prize for Best National Designer in <strong>20</strong>09.


MIGUEL DE CERVANTES / Don Quixot de la Manxa, 1969, traducció: Joaquim Civera i Sormani.<br />

Don Quijote de la Mancha. Primera Parte, Cap. XIII. Edición <strong>20</strong>05.<br />

Don Quixote, 1950, translation: J.M. Cohen.<br />

LEV TOLSTÓI / Anna Karènina, <strong>20</strong>05, traducció: Andreu Nin.<br />

Anna Karénina. <strong>20</strong>10, traducción: Víctor Gallego Ballesteros.<br />

Anna Karenina, <strong>20</strong>03, translation: Larissa Volokhonsky<br />

ANNA AJMATOVA / Poesia completa (Anna Akhmàtova), <strong>20</strong>09, traducció: Jaume Creus.<br />

“La mujer de Lot”, Otros poemas. El canto y la ceniza. <strong>20</strong>05, trad. y selección: Monika Zgustova y Olvido García Valdés.<br />

Poems of Akhmatova: Izbrannye Stikhi, 1997, translation: Max Hayward and Stanley Kunitz.<br />

JOSÉ ÁNGEL VALENTE / “Latitud”, traducció: Salvador Oliva.<br />

“Latitud”, Mandorla. 1982.<br />

“Latitude”, translation: Angela Buxton.<br />

OLVIDO GARCÍA VALDÉS / “Ella, els ocells”, Aquesta arna que voleteja davant meu, traducció: Salvador Oliva.<br />

“Ella, los pájaros”, Esa polilla que delante de mí revolotea. <strong>20</strong>08.<br />

“She, the birds”, The moth that flutters in front of me, translation: Angela Buxton.<br />

MARINA TSVETÁYEVA / “Musa”, traducció: Salvador Oliva.<br />

“Musa”, Otros poemas. El canto y la ceniza. <strong>20</strong>05, trad. y selección: Monika Zgustova y Olvido García Valdés.<br />

The Complete Poems of Anna Akhmatova, <strong>20</strong>00 (first published 1973), translation: Judith Hemschemeyer.<br />

ANTÓN CHÉJOV / El professor de rus, traducció: Salvador Oliva.<br />

Cuentos. El profesor de Ruso. <strong>20</strong>08, traducción: Víctor Gallego Ballesteros.<br />

Anton Chekhov, My Life and Other Stories, 1992, translation: Contance Garnett.<br />

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ / Cent anys de solitud, 1970, traducció: Avel.lí Artís-Gener.<br />

Cien años de soledad. 1977.<br />

One Hundred Years of Solitude, 1972, translation: Gregory Rabassa.<br />

MARIO VARGAS LLOSA / La Festa del Boc, traducció: Salvador Oliva.<br />

La Fiesta del Chivo. <strong>20</strong>06.<br />

The Feast of the Goat, <strong>20</strong>02, translation: Edith Grossman.<br />

CARLOS FUENTES / Els anys amb Laura Díaz, traducció: Salvador Oliva.<br />

Los años con Laura Díaz. 1999.<br />

The Years with Laura Díaz, translation: Alfred Mac Adam, 1999.<br />

JUAN GELMAN / “Sols”, traducció: Salvador Oliva.<br />

“Soles”, Valer la pena. <strong>20</strong>01.<br />

“Suns”, translation: Angela Buxton.<br />

ANTONIO GAMONEDA / Exempts II, traducció: Salvador Oliva.<br />

Exentos II. 1963.<br />

Exempts II, translation: Angela Buxton.<br />

ANA MARÍA MATUTE / Oblidat Rei Gudú, traducció: Salvador Oliva.<br />

Olvidado Rey Gudú. 1996.<br />

Forgotten King Gudú, translation: Angela Buxton.<br />

MIGUEL DELIBES / Cinc hores amb Mario, traducció: Salvador Oliva.<br />

Cinco horas con Mario. <strong>20</strong>06.<br />

Five Hours with Mario, 1988, translation: Frances López-Morillas.<br />

MERCÈ RODOREDA / La Plaça del Diamant, <strong>20</strong>07.<br />

La Plaza del Diamante. 1981 /<strong>20</strong>09, traducción: Enrique Sordo.<br />

The Time of the Doves, 1980, translation: David H. Rosenthal.<br />

CARMEN MARTÍN GAITE / La Reina de la Neu, traducció: Salvador Oliva.<br />

La Reina de las Nieves,1994.<br />

The Snow Queen,1994, translation: Roly Osborne.<br />

ANTONIO MUÑOZ MOLINA / Carlota Fainberg, traducció: Salvador Oliva.<br />

Carlota Fainberg. 1999.<br />

Carlota Fainberg, translation: Angela Buxton.<br />

MARÍA ZAMBRANO / Deliri i Destí, traducció: Salvador Oliva.<br />

Delirio y Destino. 1988.<br />

Delirium and Destiny: A Spaniard in Her Twenties (Suny Series, Women Writers in Translation), 1999, translation: Carol Maier.<br />

ROSA CHACEL / Barri de Meravelles, traducció: Salvador Oliva.<br />

Barrio de Maravillas. 1976.<br />

The Maravillas District, 1992, translation: D.A. Demers.<br />

NIKOLÁI GÓGOL / Contes de Peterburg, <strong>20</strong>06, traducció: Victòria Izquierdo Brichs i Àngels Margarit Riu.<br />

Historias de San Petersburgo. Capítulo Avenida Nevski, traducción: Juan López-Morillas.<br />

Plays and Petersburg Tales, 1999, translation: Christopher English.


78<br />

AGRAÏMENTS<br />

A tots els escriptors (Mario Vargas Llosa, Juan Gelman, Carlos Fuentes, Ana María Matute, Antonio Gamoneda, Antonio Muñoz Molina, Olvido García Valdés,<br />

Gabriel García Márquez) i dissenyadors (Agatha Ruiz de la Prada, Roberto Verino, Devota & Lomba, Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal<br />

Laguna, Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfín, Amaya Arzuaga, Roberto Torretta, Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos, Ángel Schlesser,<br />

Lemoniez, Loewe i Juanjo Oliva) que formen part d’aquest projecte.<br />

En memòria dels escriptors: Miguel de Cervantes, Miguel Delibes, José Ángel Valente, Carmen Martín Gaite, María Zambrano, Rosa Chacel, Mercè Rodoreda,<br />

Lev Tolstói, Nikolái Gógol, Antón Chéjov, Anna Ajmátova i Marina Tsvetáyeva.<br />

Amb la col·laboració de la Fundació Mercè Rodoreda.<br />

AGRADECIMIENTOS<br />

A todos los escritores (Mario Vargas Llosa, Juan Gelman, Carlos Fuentes, Ana María Matute, Antonio Gamoneda, Antonio Muñoz Molina, Olvido García Valdés,<br />

Gabriel García Márquez) y diseñadores (Agatha Ruiz de la Prada, Roberto Verino, Devota & Lomba, Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal<br />

Laguna, Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfín, Amaya Arzuaga, Roberto Torretta, Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos, Ángel Schlesser,<br />

Lemoniez, Loewe y Juanjo Oliva) que forman parte de este proyecto.<br />

En memoria de los escritores: Miguel de Cervantes, Miguel Delibes, José Ángel Valente, Carmen Martín Gaite, María Zambrano, Rosa Chacel, Mercè Rodoreda,<br />

Lev Tolstói, Nikolái Gógol, Antón Chéjov, Anna Ajmátova y Marina Tsvetáyeva.<br />

Con la colaboración de la Fundación Mercè Rodoreda.<br />

OUR THANKS TO...<br />

All the writers (Mario Vargas Llosa, Juan Gelman, Carlos Fuentes, Ana María Matute, Antonio Gamoneda, Antonio Muñoz Molina, Olvido García Valdés and<br />

Gabriel García Márquez) and designers (Agatha Ruiz de la Prada, Roberto Verino, Devota & Lomba, Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal<br />

Laguna, Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfín, Amaya Arzuaga, Roberto Torretta, Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos, Ángel Schlesser,<br />

Lemoniez, Loewe and Juanjo Oliva) who form part of this project.<br />

In memory of the following writers: Miguel de Cervantes, Miguel Delibes, José Ángel Valente, Carmen Martín Gaite, María Zambrano, Rosa Chacel, Mercè<br />

Rodoreda, Lev Tolstói, Nikolái Gógol, Antón Chéjov, Anna Ajmátova and Marina Tsvetáyeva.<br />

With the collaboration of the Mercè Rodoreda Private Foundation.


ROCA<br />

Equip de Comunicació de Roca<br />

Equipo de Comunicación de Roca<br />

Roca Communication Team<br />

ASSOCIACIÓ CREADORS DE MODA D’ESPANYA<br />

ASOCIACIÓN CREADORES DE MODA DE ESPAÑA<br />

ASSOCIATION CREATORS OF SPANISH FASHION<br />

Modesto Lomba / President - Presidente - President<br />

Lucía Cordeiro / Directora Executiva - Directora Ejecutiva - Executive Director<br />

COMISSARIAT<br />

COMISARIADO<br />

CURATOR<br />

Concha Hernández<br />

COORDINACIÓ - COORDINACIÓN - COORDINATION<br />

Lucía Cordeiro<br />

GESTIÓ - GESTIÓN - ADMINISTRATION<br />

Eva Alcarria / Olga Rodríguez / Tamara Alcalde<br />

ARQUITECTURA - ARQUITECTURA - ARCHITECTURE<br />

CUBUS, Taller d’Arquitectura<br />

GRÀFICA - GRÁFICA - GRAPHICS<br />

Jacobo Regueira<br />

FOTOGRAFIA - FOTOGRAFÍA - PHOTOGRAPHY<br />

Julio Moya<br />

TRADUCCIONS - TRADUCCIONES - TRANSLATIONS<br />

TRADITEXT, Centre Lingüístic<br />

DOCUMENTACIÓ - DOCUMENTACIÓN - DOCUMENTATION<br />

Red de Bibliotecas del IC<br />

IMPRESSIÓ - IMPRESIÓN - PRINTING<br />

Serafí Indústria Gràfica Publicitària<br />

AUDIOVISUALS - AUDIOVISUALES - AUDIOVISUALS<br />

Claudi Carbó<br />

PROGRAMACIÓ - PROGRAMACIÓN - PROGRAMMING<br />

Pulpolab


Un espai únic al món<br />

Un espacio único en el mundo<br />

A unique space in the world


Roca Barcelona Gallery és el primer edifici<br />

emblema de marca inaugurat per Roca<br />

a Espanya. Dissenyat per Borja Ferrater en<br />

col·laboració amb Carlos i Lucía Ferrater, de<br />

l’Estudi OAB, l’edifici és una proposta d’experiència<br />

de marca on es duen a terme activitats<br />

socials, culturals i expositives. Aquest<br />

innovador edifici, igual que la resta de Roca<br />

Galleries, té la voluntat de convertir-se en un<br />

espai obert a la ciutat on experimentar i descobrir<br />

el món que envolta a l’espai del bany.<br />

I, per a això, compta amb unes instal·lacions<br />

on la tecnologia juga un paper determinant<br />

en la forma d’aproximar-se al visitant.<br />

La inauguració de Roca Galleries és per a<br />

Roca, després de gairebé 100 anys d’història,<br />

motiu d’orgull, doncs permet explicar a la<br />

societat el significat de la seva marca, la seva<br />

història i les seves fites més recents.<br />

Roca Barcelona Gallery es el primer edificio<br />

emblema de marca inaugurado por Roca en<br />

España. Diseñado por Borja Ferrater en colaboración<br />

con Carlos y Lucía Ferrater, del<br />

Estudio OAB, el edificio es una propuesta<br />

de experiencia de marca donde se llevan a<br />

cabo actividades sociales, culturales y expositivas.<br />

Este innovador edificio, igual que el<br />

resto de Roca Galleries, tiene la voluntad de<br />

convertirse en un espacio abierto a la ciudad<br />

donde experimentar y descubrir el mundo<br />

que rodea al espacio del baño. Y, para ello,<br />

cuenta con unas instalaciones donde la tecnología<br />

juega un papel determinante en la<br />

forma de aproximarse al visitante.<br />

La inauguración de Roca Galleries es para<br />

Roca, después de casi 100 años de historia,<br />

motivo de orgullo, pues permite explicar a<br />

la sociedad el significado de su marca, su<br />

historia y sus hitos más recientes.<br />

Roca Barcelona Gallery is the first brand flagship<br />

building to be opened by Roca in Spain.<br />

It was designed jointly by Borja Ferrater and<br />

Carlos and Lucía Ferrater from the OAB Studio,<br />

and represents a brand experience combining<br />

social, cultural and exhibition activities.<br />

This innovative building, similar to the rest of<br />

the Roca Galleries, aspires to become an<br />

area which is open to the whole city, giving<br />

visitors the chance to experience and discover<br />

the world of the bathroom space. With<br />

this idea in mind, the Gallery features facilities<br />

where technology plays an important role in<br />

connecting with and engaging visitors.<br />

With 100 years of history behind it, the inauguration<br />

of Roca Galleries represents a proud<br />

milestone for Roca, providing an excellent opportunity<br />

to explain to society the significance<br />

of the brand, and the important events that<br />

have shaped its evolution over recent times.


Dipòsit legal:<br />

© Dels textos, els autors<br />

© De les traduccions, els autors<br />

© De les imatges, els autors<br />

© De los textos: sus autores.<br />

© De las traducciones: sus autores.<br />

© De las imágenes: sus autores.<br />

© Texts: the authors.<br />

© Translations: the authors.<br />

© Images: the creators.


Joan Güell, 211-213<br />

08028 Barcelona - Spain<br />

Tel. +34 93 366 12 12<br />

Fax +34 93 339 68 74<br />

www.rocabarcelonagallery.com

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!