20 TRAJES 20 VESTITS 20 DESIGNS
20 TRAJES 20 VESTITS 20 DESIGNS
20 TRAJES 20 VESTITS 20 DESIGNS
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
DIÀLEGS ENTRE<br />
MODA I LITERATURA<br />
DIÁLOGOS ENTRE<br />
MODA Y LITERATURA<br />
DIALOGUES BETWEEN<br />
FASHION AND LITERATURE<br />
<strong>20</strong> <strong>VESTITS</strong><br />
<strong>20</strong> <strong>TRAJES</strong><br />
<strong>20</strong> <strong>DESIGNS</strong>
JUNY - OCTUBRE <strong>20</strong>11<br />
DIÀLEGS ENTRE<br />
MODA I LITERATURA<br />
DIÁLOGOS ENTRE<br />
MODA Y LITERATURA<br />
DIALOGUES BETWEEN<br />
FASHION AND LITERATURE<br />
<strong>20</strong> <strong>VESTITS</strong><br />
<strong>20</strong> <strong>TRAJES</strong><br />
<strong>20</strong> <strong>DESIGNS</strong><br />
organitzen / organizan / organisers<br />
amb la col·laboració de / con la colaboración de / with the collaboration of
6<br />
La creativitat és el nexe que uneix literatura i moda. La<br />
imaginació és el punt de partida de dues arts que es<br />
donen la mà en una mostra que presentem a Barcelona.<br />
L’exposició vesteix els personatges evocats en la ment del<br />
lector per <strong>20</strong> obres literàries.<br />
Els dissenyadors que participem a <strong>20</strong> Vestits, tots<br />
membres de l’Associació Creadors de Moda d’Espanya,<br />
interpretem grans obres de la literatura aplegant aquests<br />
dos tipus de creació.<br />
A partir del negre sobre blanc, la paraula es materialitza<br />
a través de la costura i se subratlla un vincle indissoluble<br />
entre dues disciplines que es desenvolupen al voltant de<br />
l’estètica.<br />
Amb una visió de la moda com a part fonamental de<br />
l’engranatge del saber, concebuda com una indústria<br />
cultural, els dissenyadors hem buscat posar en comú el<br />
millor de la nostra literatura i la nostra moda per mitjà del<br />
llenguatge de formes, volums i colors.<br />
Grans personatges i obres de la literatura prenen vida<br />
en aquesta exposició. Dulcinea del Toboso o la Reina de<br />
las Nieves es presenten davant nostre vestides de moda<br />
espanyola.<br />
En cada relat, poema o novel·la, la paraula és la font<br />
d’inspiració per als creadors de moda que, en aquesta<br />
mostra, fan realitat la ficció.<br />
MODESTO LOMBA<br />
President de l’Associació Creadors de Moda d’Espanya
Creatividad es el nexo común que une literatura y moda.<br />
La imaginación es el punto de partida de dos artes que<br />
se dan la mano en esta muestra que presentamos en<br />
Barcelona, que pone traje a los personajes que <strong>20</strong> obras<br />
literarias evocan en la mente del lector.<br />
Los diseñadores que participamos en <strong>20</strong> Trajes, todos<br />
pertenecientes a la Asociación Creadores de Moda de<br />
España, interpretamos grandes obras de la literatura<br />
uniendo estas dos creaciones.<br />
Partiendo del negro sobre blanco, la palabra se materializa<br />
a través de la costura. Poniendo de relieve una unión<br />
indisoluble entre dos disciplinas que se desenvuelven<br />
alrededor de la estética.<br />
Con una visión de la moda como parte fundamental del<br />
engranaje cultural, concebida como una industria cultural,<br />
los diseñadores hemos buscado aunar lo mejor de<br />
nuestra literatura y nuestra moda a través del lenguaje de<br />
formas, volúmenes y colores.<br />
Grandes personajes y obras de la literatura cobran vida<br />
en esta exposición. Dulcinea del Toboso, o la Reina de<br />
las Nieves se presentan ante nosotros vestidas de Moda<br />
Española.<br />
En cada relato, poema o novela, la palabra actúa como<br />
fuente de inspiración para los creadores de moda, que en<br />
esta muestra, hacen realidad la ficción.<br />
MODESTO LOMBA<br />
Presidente de la Asociación Creadores de Moda de España<br />
Creativity is the common link uniting literature and<br />
fashion. Imagination is the starting point for both art<br />
forms, which come together in this exhibition we are<br />
presenting in Barcelona, dressing the characters that <strong>20</strong><br />
works of literature evoke in the mind of their readers.<br />
We, the twenty designers taking part in <strong>20</strong> Designs<br />
(all of us members of the Association of Creators of<br />
Spanish Fashion), present here our interpretation of<br />
great works of literature, thereby fusing these two<br />
creative worlds.<br />
With plan black on white as the starting point, the word<br />
finds material form through couture, highlighting the<br />
unbreakable bond between the two disciplines, which<br />
both revolve around aesthetics.<br />
With our view of fashion as a key component of our<br />
cultural nexus and as a cultural industry, we, the<br />
designers, have sought to combine the very best of our<br />
literature and our fashion through the language of shape,<br />
volume and colour.<br />
Leading literary figures and works come to life in this<br />
exhibition, in which Dulcinea del Toboso and the Snow<br />
Queen appear before us dressed in Spanish fashion.<br />
In each tale, poem and novel, the word acts a source<br />
of inspiration for the fashion designers who, in this<br />
exhibition, turn fiction into reality.<br />
MODESTO LOMBA<br />
President of the Association of Spanish Fashion Creators
10<br />
16<br />
18<br />
<strong>20</strong><br />
22<br />
24<br />
26<br />
28<br />
30<br />
32<br />
34<br />
36<br />
38<br />
40<br />
42<br />
44<br />
46<br />
48<br />
50<br />
52<br />
54<br />
56<br />
Presentació / Presentación / Presentation<br />
LOEWE / MIGUEL DE CERVANTES<br />
Don Quixot de la Manxa / Don Quijote de la Mancha / Don Quixote<br />
DUYOS / LEV TOLSTÓI<br />
Anna Karénina / Anna Karénina / Anna Karenina<br />
ROBERTO VERINO / ANNA AJMÁTOVA<br />
“La dona de Lot”, Poesia completa / “La mujer de Lot”, Otros poemas. El canto y la ceniza / “Lot’s wife”, Poems of Akhmatova<br />
HANNIBAL LAGUNA / JOSÉ ÁNGEL VALENTE<br />
“Latitud” / “Latitud”, Mandorla / “Latitude”<br />
ANA LOCKING / OLVIDO GARCÍA VALDÉS<br />
“Ella, els ocells”, Aquesta arna que voleteja davant meu / “Ella, los pájaros”, Esa polilla que delante de mí revolotea /<br />
“She, the birds”, The moth that flutters in front of me<br />
JUANJO OLIVA / MARINA TSVETÁYEVA<br />
“Musa” / “Musa”, Otros poemas. El canto y la ceniza / “Muse”<br />
LEMONIEZ / ANTÓN CHÉJOV<br />
El professor de rus / Cuentos. El profesor de ruso / The teacher of Literature<br />
DEVOTA & LOMBA / GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ<br />
Cent anys de solitud / Cien años de soledad / One hundred years of solitude<br />
AGATHA RUIZ DE LA PRADA / MARIO VARGAS LLOSA<br />
La Festa del Boc / La Fiesta del Chivo / The Feast of the Goat<br />
JESÚS DEL POZO / CARLOS FUENTES<br />
Els anys amb Laura Díaz / Los años con Laura Díaz / The years with Laura Díaz<br />
VICTORIO & LUCCHINO / JUAN GELMAN<br />
“Sols” / “Soles”, Valer la pena / “Suns”<br />
DAVIDELFÍN / ANTONIO GAMONEDA<br />
Exempts II / Exentos II / Exempts II<br />
MIRIAM OCÁRIZ / ANA MARÍA MATUTE<br />
Oblidat Rei Gudú / Olvidado Rey Gudú / Forgotten King Gudú<br />
AILANTO / MIGUEL DELIBES<br />
Cinc hores amb Mario / Cinco horas con Mario / Five hours with Mario<br />
CUSTO BARCELONA / MERCÈ RODOREDA<br />
La Plaça del Diamant / La Plaza del Diamante / The Time of the Doves<br />
MIGUEL PALACIO / CARMEN MARTÍN GAITE<br />
La Reina de la Neu / La Reina de las Nieves / The Snow Queen<br />
ROBERTO TORRETTA / ANTONIO MUÑOZ MOLINA<br />
Carlota Fainberg / Carlota Fainberg / Carlota Fainberg<br />
AMAYA ARZUAGA / MARÍA ZAMBRANO<br />
Deliri i Destí / Delirio y Destino / Delirium and Destiny<br />
LYDIA DELGADO / ROSA CHACEL<br />
Barri de Meravelles / Barrio de Maravillas / The Maravillas District<br />
ÁNGEL SCHLESSER / NIKOLÁI GÓGOL<br />
Contes de Peterburg / Historias de San Petersburgo / Plays and Petersburg Tales<br />
Biografies / Biografías / Biographies<br />
DISSENYADOR / ESCRIPTOR / Obra - DISEÑADOR / ESCRITOR / Obra - DESIGNER / WRITER / Work
10<br />
UNA TORRE DE BABEL PER ALS SENTITS<br />
CONCHA HERNÁNDEZ / Comissària de <strong>20</strong> Vestits: diàlegs entre moda i literatura<br />
<strong>20</strong> Vestits: diàlegs entre moda i literatura és una<br />
exposició que pretén apropar dos mons que no han estat<br />
mai aliens: la moda i la literatura. Una mostra dinàmica,<br />
en evolució contínua, que s’adapta a la immediatesa<br />
de la moda però conservant sempre la mateixa font<br />
d’inspiració: els textos literaris. Després d’haver passat<br />
per Tòquio, Pequín, Istanbul, Milà, Brussel·les, Budapest,<br />
Madrid i Moscou, la mostra amplia els seus continguts<br />
amb la incorporació de grans noms de la literatura russa.<br />
<strong>20</strong> Vestits s’exhibeix ara al Roca Barcelona Gallery,<br />
després d’haver-ho fet a Moscou en el marc de la<br />
celebració de l’Any Dual Espanya-Rússia <strong>20</strong>11. Els autors<br />
seleccionats —amb un homenatge especial al nostre<br />
escriptor més universal, Miguel de Cervantes— han estat<br />
premiats amb els guardons més importants de les lletres<br />
hispanes: Premi Nacional, Príncep d’Astúries i Reina<br />
Sofia de poesia, entre d’altres. D’altra banda, els dos<br />
autors americans Mario Vargas Llosa i Gabriel García<br />
Márquez també han obtingut el premi Nobel de literatura.<br />
Finalment, Lev Tolstói, Anna Ajmátova, Marina Tsvetáyeva,<br />
Nikolái Gógol i Anton Chéjov són els cinc autors russos<br />
inclosos en aquesta mostra.<br />
Tots els vestits han estat realitzats per dissenyadors que<br />
pertanyen a l’Associació Creadors de Moda d’Espanya.<br />
Devota & Lomba, Agatha Ruiz de la Prada, Loewe,<br />
Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal<br />
Laguna, Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfín,<br />
Amaya Arzuaga, Roberto Torretta, Lydia Delgado,<br />
Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos, Ángel Schlesser,<br />
Lemoniez, Roberto Verino i Juanjo Oliva ens presenten les<br />
seves creacions inspirades en fragments literaris.<br />
En la selecció de les obres s’han tingut en compte els<br />
diferents gèneres literaris, com també el protagonisme<br />
especial de poderosos personatges femenins. L’exposició<br />
s’articula entorn de dos personatges intemporals; un de<br />
polièdric i irreal, Dulcinea, creat pel nostre escriptor més<br />
universal, Miguel de Cervantes, i vestit per Loewe, i l’altre,<br />
carregat de sensualitat i realisme, Anna Karènina, ideat<br />
per un dels escriptors russos més grans, Lev Tolstoi, i<br />
vestit per Duyos.<br />
El mateix tractament reben també dos grans poetes,<br />
propers —i màxims— en la seva estètica: Olvido García<br />
Valdés i José Ángel Valente, vestits respectivament per<br />
Ana Locking i Hannibal Laguna. I també dues figures<br />
essencials de la poesia russa del segle XX, dues dones<br />
que van arribar a la màxima expressió de la creativitat<br />
malgrat l’època que els va tocar viure: Marina Tsvetáyeva i<br />
Anna Ajmátova. La bellesa dels poemes d’aquestes dues
dones, reivindicades per cançonaires i observadors de<br />
les dificultats i el plaer de viure d’aquesta part del món, i<br />
de l’altra també, serà vestida per Juanjo Oliva i Roberto<br />
Verino.<br />
Anton Chéjov, per la seva banda, construeix ponts amb<br />
els grans escriptors de la literatura en llengua castellana<br />
germinada a Amèrica, entre els quals hi ha l’últim premi<br />
Nobel de literatura, Mario Vargas Llosa, un personatge del<br />
qual, Urania, de La fiesta del chivo, és vestit per Agatha<br />
Ruiz de la Prada, envoltat de les creacions de Devota &<br />
Lomba, Lemoniez, Victorio & Lucchino i Jesús del Pozo.<br />
Finalment, la poesia d’Antonio Gamoneda, vestida per<br />
Davidelfín, i la dona soldat d’Olvidado Rey Gudú, del<br />
nostre recent premi Cervantes, Ana María Matute, deixen<br />
pas a una galeria de poderosos personatges femenins<br />
contraposats: Carlota Fainberg, d’Antonio Muñoz Molina,<br />
La Reina de las Nieves, de Carmen Martín Gaite, La<br />
Loca, de María Zambrano i la inoblidable Natàlia de<br />
La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, totes amb<br />
vestits ideats per Roberto Torretta, Miguel Palacio,<br />
Amaya Arzuaga, Custo Barcelona... I subratllant aquest<br />
desplegament creatiu, la ciència absolutament humana<br />
de La perspectiva Nevski, de Nikolái Gógol, vestida per<br />
Ángel Schlesser.<br />
Per als escriptors, recórrer a la descripció del vestuari<br />
dels seus personatges sempre ha estat una manera de<br />
situar el lector i l’acció en un moment determinat, en un<br />
temps, considerat per molts com la pedra angular de<br />
la moda. Els escriptors, els intel·lectuals, han fet aquest<br />
exercici d’aproximació més sovint del que ens pensem.<br />
Aquesta llista la podria encapçalar Miguel de Cervantes,<br />
seguit de molt a prop per Marcel Proust, Scott Fitzgerald,<br />
Nikolai Gógol i diversos dels autors seleccionats en<br />
aquesta mostra. Per als dissenyadors, la idea de vestir<br />
fragments de grans obres de la literatura ha significat un<br />
estímul afegit en el seu procés de creació.<br />
Deia Mallarmé que la moda és la deessa de les<br />
aparences. Però la moda és també un fenomen cultural<br />
que ens acosta a la concepció del món en un període<br />
històric concret i a la psicologia de les persones que es<br />
manifesten per mitjà del seu vestit. La moda ens informa<br />
sobre un passat i ens projecta cap al futur. I el vestit,<br />
aquesta petja de la civilització, part integrant i indissoluble<br />
d’allò que anomenem cultura, esdevé alguna cosa més<br />
que la nostra segona pell. Superades les classificacions<br />
tradicionals de les arts que han regit des d’Aristòtil fins<br />
avui, actualment assistim a la dispersió de llenguatges<br />
i a la multiplicitat de suports, on la moda irromp amb<br />
un caràcter immediat i propi i s’acomoda en una<br />
democratització consolidada des que es va inventar el<br />
concepte prêt à porter.<br />
Vestir un poema, un personatge, la màgia del moment<br />
imprecís que només la literatura permet. Això és<br />
<strong>20</strong> Vestits. Una experiència estètica, un lloc on elles, com<br />
a creadores, conviuen amb elles, com a inspiradores de<br />
personatges literaris. Escriptors americans que sentim<br />
com a propis, autors russos als quals sempre tornem<br />
amb admiració, perquè eixamplen el nostre horitzó cultural<br />
i amplien la nostra capacitat de comprensió de l’ésser<br />
humà. La llengua compartida i una infinita fraseologia de<br />
formes i colors. I, finalment, la poesia vessant esplendor<br />
de qualsevol temps i lloc. La poesia com a depuració<br />
màxima del llenguatge, l’indret més recòndit, l’essència de<br />
la paraula i la que, al final, concedeix la màxima llibertat al<br />
creador. I per damunt de tot —o al mateix nivell—, el vestit<br />
que neix de la inspiració directa del fragment literari.<br />
Tots aquests personatges conformen pautes per fruir,<br />
per gaudir d’una exposició que convida a conèixer els<br />
nostres dissenyadors i els nostres escriptors, que es<br />
transforma en un model de diàleg intercultural, en una<br />
torre de Babel per als sentits. L’aventura literària i la<br />
moda propicien aquesta trobada tan oportuna. El cel<br />
que les protegeix és el mateix.
12<br />
UNA TORRE DE BABEL PARA LOS SENTIDOS<br />
CONCHA HERNÁNDEZ / Comisaria de <strong>20</strong> Trajes: diálogos entre moda y literatura<br />
<strong>20</strong> Trajes: diálogos entre moda y literatura, es una<br />
exposición que pretende acercar dos mundos que nunca<br />
han sido ajenos: la moda y la literatura. Una muestra<br />
dinámica, en continua evolución, que se adapta a la<br />
inmediatez de la moda, conservando la misma fuente<br />
de inspiración: los textos literarios. Tras su paso por<br />
Tokio, Pekín, Estambul, Milán, Bruselas, Budapest,<br />
Madrid y Moscú, la muestra amplía sus contenidos con la<br />
incorporación de grandes nombres de la literatura rusa.<br />
<strong>20</strong> Trajes se exhibe ahora en Roca Barcelona Gallery,<br />
tras haberlo hecho en Moscú dentro de la celebración del<br />
Año Dual España-Rusia <strong>20</strong>11. Los autores seleccionados<br />
-con un especial homenaje a nuestro escritor más<br />
universal, Miguel de Cervantes- han sido premiados con<br />
los máximos galardones de las letras hispanas: premios<br />
Nacionales, Príncipe de Asturias y Reina Sofía de Poesía,<br />
entre otros. Por otra parte, los dos autores americanos<br />
Mario Vargas Llosa y Gabriel García Márquez comparten<br />
sendos Premios Nobel de literatura. Finalmente, Lev<br />
Tolstói, Ana Ajmátova, Marina Tsvetáyeva, Nikolái Gógol<br />
y Antón Chéjov son los cinco autores rusos incluidos en<br />
esta muestra.<br />
Todos los trajes han sido realizados por diseñadores<br />
pertenecientes a la Asociación Creadores de Moda<br />
de España. Devota & Lomba, Agatha Ruíz de la<br />
Prada, Loewe, Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús<br />
del Pozo, Hannibal Laguna, Miguel Palacio, Miriam<br />
Ocáriz, Davidelfín, Amaya Arzuaga, Roberto Torretta,<br />
Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos,<br />
Ángel Schlesser, Lemoniez, Roberto Verino y Juanjo<br />
Oliva nos presentan sus creaciones inspiradas en<br />
fragmentos literarios.<br />
En la selección de las obras se han tenido en cuenta<br />
los diferentes géneros literarios, así como el especial<br />
protagonismo de poderosos personajes femeninos.<br />
La exposición se articula en torno a dos personajes<br />
intemporales; uno poliédrico e irreal, Dulcinea, creado<br />
por nuestro escritor más universal, Miguel de Cervantes,<br />
vestido por Loewe; otro, Anna Karenina, cargado de<br />
sensualidad y realismo, ideado por uno de los más<br />
grandes escritores rusos, Lev Tolstói, vestido por Duyos.<br />
Idéntico tratamiento reciben también dos grandes poetas,<br />
próximos –y máximos- en su estética; Olvido García<br />
Valdés y José Ángel Valente, vestidos respectivamente<br />
por Ana Locking y Hannibal Laguna. Y también dos<br />
figuras esenciales de la poesía rusa del siglo XX; dos<br />
mujeres que llegaron a la máxima expresión de la<br />
creatividad pese al tiempo que les tocó vivir, Marina
Tsvetáyeva y Ana Ajmátova. La hermosura de los poemas<br />
de estas dos mujeres, reclamadas por cancionistas y<br />
observadores de las dificultades y el placer de vivir de<br />
este lado del mundo y de aquel también, será vestida por<br />
Juanjo Oliva y Roberto Verino.<br />
Antón Chéjov, por su parte, tiende lazos a los grandes<br />
escritores de la literatura en lengua castellana germinada<br />
en América; entre ellos, el último premio Nobel de<br />
Literatura, Mario Vargas Llosa, cuyo personaje Urania<br />
de La Fiesta del Chivo, viste Agatha Ruíz de la Prada,<br />
rodeado de las creaciones de Devota & Lomba,<br />
Lemoniez, Victorio & Lucchino y Jesús del Pozo.<br />
Finalmente, la poesía de Antonio Gamoneda, vestida por<br />
Davidelfín, y la mujer soldado de Olvidado Rey Gudú, de<br />
nuestro reciente premio Cervantes, Ana María Matute,<br />
dan paso a una galería de poderosos personajes<br />
femeninos contrapuestos: Carlota Fainberg de Antonio<br />
Muñoz Molina, La Reina de las Nieves de Carmen Martín<br />
Gaite, La Loca de María Zambrano, y la inolvidable<br />
Natalia de La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda,<br />
todas con trajes ideados por Roberto Torretta,<br />
Miguel Palacio, Amaya Arzuaga, Custo Barcelona...<br />
Y subrayando este despliegue creativo, la ciencia<br />
absolutamente humana de la Avenida Nevski de Nikolái<br />
Gógol, vestida por Ángel Schlesser.<br />
Para los escritores, recurrir a la descripción del atuendo<br />
de sus personajes siempre ha sido una manera de situar<br />
al lector y la acción en un momento determinado, en un<br />
tiempo, considerado por muchos la piedra angular de<br />
la moda. Los escritores, los intelectuales, han realizado<br />
este ejercicio de aproximación con mayor frecuencia de<br />
la que imaginamos. Esta lista podría encabezarla Miguel<br />
de Cervantes, seguido muy de cerca por Marcel Proust,<br />
Scott Fitgerald, Nikolái Gógol y varios de los autores<br />
seleccionados en esta muestra. Para los diseñadores,<br />
la idea de vestir fragmentos de grandes obras de<br />
la literatura ha supuesto un estímulo añadido en su<br />
proceso de creación.<br />
Decía Mallarmé que la moda es la diosa de las<br />
apariencias. Pero la moda es también un fenómeno<br />
cultural que nos acerca a la concepción del mundo en<br />
un período histórico concreto, y a la psicología de las<br />
personas que se manifiestan mediante su atuendo. La<br />
moda nos informa sobre un pasado y nos proyecta hacia<br />
el futuro. Y el vestido, esa huella de la civilización, parte<br />
integrante e indisoluble de aquello a lo que denominamos<br />
cultura, se convierte en algo más que nuestra segunda<br />
piel. Superadas las clasificaciones tradicionales de las<br />
artes que han regido desde Aristóteles hasta nuestros<br />
días, asistimos hoy a la dispersión de lenguajes y a la<br />
multiplicidad de soportes, y la moda irrumpe con un<br />
carácter inmediato y propio, acomodándose en una<br />
consolidada democratización desde que se inventó el<br />
concepto prêt à porter.<br />
Vestir un poema, un personaje, la magia del momento<br />
impreciso que sólo la literatura permite. Eso es <strong>20</strong> Trajes.<br />
Una experiencia estética, un lugar donde ellas, como<br />
creadoras, conviven con ellas, como inspiradoras de<br />
personajes literarios. Escritores americanos que sentimos<br />
como propios, autores rusos a los que siempre volvemos<br />
con admiración, porque ensanchan nuestro horizonte<br />
cultural y amplían nuestra capacidad de comprensión<br />
del ser humano. La lengua compartida y una infinita<br />
fraseología de formas y colores. Y, finalmente, la poesía<br />
derramando esplendor de cualquier tiempo y lugar. La<br />
poesía como depuración máxima del lenguaje, el lugar<br />
más recóndito, la esencia de la palabra y la que, en el<br />
final, concede máxima libertad al creador. Y, por encima<br />
de todo -o a la par- el vestido que nace de la inspiración<br />
directa del fragmento literario.<br />
Todas son pautas para el disfrute, para el goce de una<br />
exposición que invita a conocer a nuestros diseñadores<br />
y a nuestros escritores, que se transforma en modelo<br />
de diálogo intercultural, una torre de babel para los<br />
sentidos. La aventura literaria y la moda propician tan feliz<br />
encuentro. Su cielo protector es el mismo.
14<br />
A TOWER OF BABEL FOR THE SENSES<br />
CONCHA HERNÁNDEZ / Curator, <strong>20</strong> Designs: dialogues between fashion and literature<br />
<strong>20</strong> Designs: dialogues between fashion and literature<br />
is an exhibition with a mission to bring together two<br />
worlds that have never been far apart: those of fashion<br />
and literature. A dynamic, constantly-evolving display<br />
that fits the immediate, here-and-now nature of fashion<br />
whilst retaining the same source of inspiration: works of<br />
literature. After its time in Tokyo, Beijing, Istanbul, Milan,<br />
Brussels, Budapest, Madrid and Moscow, the exhibition<br />
has expanded its content by incorporating some of the<br />
greatest names in Russian letters.<br />
<strong>20</strong> Designs is now open at the Roca Barcelona<br />
Gallery, having previously been in Moscow as part<br />
of the <strong>20</strong>11, Year of Russia and Spain event. The<br />
selected authors –with a special tribute being paid<br />
to Spain’s best-known writer, Miguel de Cervantes–<br />
have been honoured with the top awards in Spanish<br />
letters including, amongst others, the National, the<br />
Prince of Asturias and the Queen Sofía Poetry Prizes.<br />
Furthermore, the two Latin American authors included,<br />
Mario Vargas Llosa and Gabriel García Márquez, are<br />
both winners of the Nobel Prize in Literature. Lastly,<br />
Lev Tolstói, Ana Ajmátova, Marina Tsvetáyeva, Nikolái<br />
Gógol and Antón Chéjov are the five Russian authors<br />
featured in the exhibition.<br />
All the outfits have been made by designers belonging<br />
to the Association of Spanish Fashion Creators. Devota<br />
& Lomba, Agatha Ruíz de la Prada, Loewe, Victorio &<br />
Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal Laguna,<br />
Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfin, Amaya Arzuaga,<br />
Roberto Torretta, Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana<br />
Locking, Duyos, Ángel Schlesser, Lemoniez, Roberto<br />
Verino and Juanjo Oliva present their creations inspired by<br />
extracts from literary works.<br />
In selecting these works, we have sought to embrace<br />
different literary genres, with a special emphasis on<br />
powerful women characters. The exhibition’s focus is<br />
on two timeless characters. The first, multi-faceted and<br />
unreal, is Dulcinea, created by Spain’s most famous<br />
writer, Miguel de Cervantes, and dressed by Loewe.<br />
The other, Anna Karenina, suffused with sensuality and<br />
realism, springs from the imagination of one of Russia’s<br />
greatest authors, Lev Tolstói, and is dressed by Duyos.<br />
Exactly the same treatment has been given to two great<br />
poets, leading examples of a shared aesthetic: Olvido<br />
García Valdés and José Ángel Valente, as dressed by Ana<br />
Locking and Hannibal Laguna, respectively. Also present<br />
are two key figures of <strong>20</strong>th-century Russian poetry, two<br />
women who reached a peak of creativity despite the
times they had to live in: Marina Tsvetáyeva and Anna<br />
Ajmátova. The beauty of the poems of these two women,<br />
favoured by songwriters and other keen observers of the<br />
trials, tribulations and joys of living on one and the other<br />
side of the world, will be clothed by Juanjo Oliva and<br />
Roberto Verino.<br />
For his part, Anton Chekhov establishes ties with the<br />
great writers of the Spanish-language literature that<br />
appeared in the Americas, including the most recent<br />
Nobel Prize in Literature winner Mario Vargas Llosa,<br />
whose character Urania, from The Feast of the Goat, is<br />
dressed by Agatha Ruíz de la Prada and surrounded by<br />
the creations of Devota & Lomba, Lemoniez, Victorio<br />
& Lucchino and Jesús del Pozo. Lastly, the poetry of<br />
Antonio Gamoneda, dressed by Davidelfín, and the<br />
“woman soldier” from Olvidado Rey Gudú, by Spain’s<br />
recent Cervantes Prize winner Ana María Matute, form the<br />
starting point of a gallery of contrasting, powerful female<br />
characters: Antonio Muñoz Molina’s Carlota Fainberg,<br />
Carmen Martín Gaite’s Snow Queen, María Zambrano’s<br />
“La Loca” and the unforgettable Natàlia from Mercè<br />
Rodoreda’s The Time of the Doves, in outfits designed by<br />
Roberto Torretta, Miguel Palacio, Amaya Arzuaga, Custo<br />
Barcelona, and more. Underlying this creative display is<br />
the completely human science of Nikolái Gógol’s Nevsky<br />
Prospect, dressed Angel Schlesser.<br />
For writers, providing a description of the way their<br />
characters are dressed has always been a way of placing<br />
the reader and the action at a specific point in time: and<br />
time is regarded by many as the cornerstone of fashion.<br />
Writers and intellectuals alike have used this device more<br />
often than we might imagine. A list might be headed by<br />
Miguel de Cervantes, closely followed by Marcel Proust,<br />
F. Scott Fitzgerald, Nikolái Gógol and a number of the<br />
authors featured in this exhibition. For fashion designers,<br />
the idea of clothing quotes from great works of literature<br />
has given a new boost to their creative process.<br />
It was Mallarmé who said that fashion is the goddess of<br />
appearance. However, it is also a cultural phenomenon<br />
that gives us an insight into the ideas of the world at a<br />
particular point in history, and the psychology of people<br />
as manifested by their dress. Fashion tells us of the<br />
past and projects us into the future. The way we dress<br />
–this mark of civilisation, this integral and indissoluble<br />
part of that which we call culture– becomes something<br />
more than a second skin. Having outgrown the<br />
traditional categorisation of the arts, imposed from<br />
the times of Aristotle to the present day, we are now<br />
witnessing a dispersion of languages and a multiplicity<br />
of media, and fashion bursting out with its own,<br />
immediate character, benefitting from the consolidated<br />
democratisation it has enjoyed ever since the invention<br />
of the prêt à porter concept.<br />
Dressing a poem, a character, the magic of that vague<br />
moment that only literature gives us: this is what<br />
<strong>20</strong> Designs is all about. It is an aesthetic experience, a<br />
place where one group, as creators, exists alongside the<br />
other, as inspirers of literary characters. Latin American<br />
authors that Spain has adopted as their own, and<br />
Russian authors to whom we always return in admiration,<br />
as they broaden our cultural horizons and increase our<br />
ability to understand the human condition. A shared<br />
language and a boundless phraseology of shapes and<br />
colours. And, lastly, poetry pouring out a splendour that is<br />
timeless and placeless. Poetry as the ultimate refinement<br />
of language, the deepest place, the essence of the word<br />
and that which, in the end, gives the greatest freedom to<br />
the creator. And, above all (or ranking with it), the clothes,<br />
directly inspired by a literary quote.<br />
All of them help us to enjoy and take pleasure in an<br />
exhibition that invites us to find out more about our<br />
designers and writers. An exhibition that becomes an<br />
example of intercultural dialogue, a Tower of Babel for the<br />
senses. After all, their sheltering sky is one and the same.
16<br />
MIGUEL DE CERVANTES<br />
Don Quijote de la Mancha<br />
(Primera Parte - Capítulo XIII)<br />
DON QUIJOTE Y VIVALDO<br />
/... Aquí dio un gran suspiro don Quijote y dijo:<br />
– Yo no podré afirmar si la dulce mi enemiga gusta o no de que<br />
el mundo sepa que yo la sirvo. Sólo sé decir, respondiendo a<br />
lo que con tanto comedimiento se me pide, que su nombre es<br />
Dulcinea; su patria, el Toboso, un lugar de la Mancha; su calidad<br />
por lo menos ha de ser de princesa, pues es reina y señora<br />
mía; su hermosura, sobrehumana, pues en ella se vienen a<br />
hacer verdaderos todos los imposibles y quiméricos atributos<br />
de belleza que los poetas dan a sus damas: que sus cabellos<br />
son oro, su frente campos elíseos, sus cejas arcos del cielo,<br />
sus ojos soles, sus mejillas rosas, sus labios corales, perlas<br />
sus dientes, alabastro su cuello, mármol su pecho, marfil sus<br />
manos, su blancura nieve, y las partes que a la vista humana<br />
encubrió la honestidad son tales, según yo pienso y entiendo,<br />
que sólo la discreta consideración puede encarecerlas, y no<br />
compararlas.../<br />
Don Quixote<br />
(First Part - Chapter XIII)<br />
DON QUIXOTE AND VIVALDO<br />
/... Hence Don Quixote heaved a deep sigh and said:<br />
‘I cannot affirm whether my sweet enemy is pleased or not at<br />
the whole world’s knowing that I serve her. I can only say, in<br />
reply to your very polite questions, that her name is Dulcinea;<br />
her country El Toboso, a village in La Mancha; her degree at<br />
least that of Princess, for she is my Queen and mistress; her<br />
beauty superhuman, for in her are realized all the impossible<br />
and chimerical attributes of beauty which poets give to their<br />
ladies; that her hair is gold; her forehead the Elysian fields; her<br />
eyebrows rainbows; her eyes suns; her cheeks roses; her lips<br />
coral; her teeth pearls; her neck alabaster; her breast marble;<br />
her hands ivory; she is white as snow; and those parts which<br />
modesty has veiled from human sight are such, I think and<br />
believe, that discreet reflection can extol them, but make no<br />
comparison’.../
Don Quixot de la Manxa<br />
(Primera Part - Capítol XIII)<br />
DON QUIXOT I VIVALDO<br />
/... I en sentir això, Don Quixot va llançar un llarg sospir i digué:<br />
– Ja no podré afirmar si a la meva dolça enemiga li plau, o<br />
no, que el món sàpiga que jo la serveixo; únicament sé dir,<br />
responent a ço que amb tanta moderació hom em demana, que<br />
el seu nom és Dolcinea; la seva pàtria, el Tobós, un llogarret<br />
de la Manxa; la seva qualitat, si més no, la d’ésser princesa, ja<br />
que és reina i senyora meva; la seva formosor, sobrehumana,<br />
ja que en ella es fan veritables tots els impossibles i quimèrics<br />
atributs de bellesa que els poetes donen a llurs dames; que els<br />
cabells són or, el seu front camps Elisis, les seves celles arcs<br />
del cel, els seus ulls sols, les seves galtes roses, els seus llavis<br />
corals, perles les seves dents, alabastre el seu coll, marbre<br />
el seu pit, vori les seves mans, la seva blancor neu, i ço que a<br />
l’esguard humà cobreix l’honestedat és tal, segons jo penso i<br />
crec, que sols la discreta consideració pot lloar, i no comparar.../<br />
LOEWE
18<br />
LEV TOLSTÓI<br />
Anna Karénina<br />
/... En la pared había un reflector que proyectaba su luz sobre<br />
un retrato de mujer de cuerpo entero, al que Levin no pudo por<br />
menos de prestar atención. Era el retrato de Anna realizado<br />
en Italia por Mijáilov. Mientras Stepán Arkádevich pasaba<br />
al otro lado de una espaldera y la voz de hombre que había<br />
estado hablando se calló, él estuvo mirando el retrato, que<br />
parecía sobresalir del marco bajo esa potente luz, incapaz de<br />
apartar los ojos. Hasta se olvidó de dónde estaba y, sin prestar<br />
atención a lo que decían, siguió contemplando ese retrato<br />
excepcional. No era una pintura, sino una encantadora mujer<br />
viva de negros cabellos rizados, hombros y brazos desnudos<br />
y labios sombreados de delicado vello, plegados en una leve<br />
sonrisa pensativa, que le miraba con expresión tierna y triunfal,<br />
llenándolo de turbación. Era demasiado bella para ser real: sólo<br />
por eso acababa uno convenciéndose de que no era una mujer<br />
de carne y hueso.../<br />
Anna Karénina<br />
/... Another lamp with a reflector was hanging on the wall,<br />
lighting up a big full-length portrait of a woman, which Levin<br />
could not help looking at. It was the portrait of Anna, painted<br />
in Italy by Mihailov. While Stepan Arkadyevitch went behind<br />
the treillage, and the man’s voice which had been speaking<br />
paused, Levin gazed at the portrait, which stood out from the<br />
frame in the brilliant light thrown on it, and he could not tear<br />
himself away from it. He positively forgot where he was, and<br />
not even hearing what was said, he could not take his eyes<br />
off the marvelous portrait. It was not a picture, but a living,<br />
charming woman, with black curling hair, with bare arms and<br />
shoulders, with a pensive smile on the lips, covered with soft<br />
down; triumphantly and softly she looked at him with eyes that<br />
baffled him. She was not living only because she was more<br />
beautiful than a living woman can be.../
Anna Karénina<br />
/... un reflector, col·locat prop del quadre, il·luminava un<br />
retrat de dona. Era el retrat d’Anna fet a Itàlia per Mikhàilov.<br />
Levin quedà fascinat. No podia apartar els ulls d’aquella tela<br />
admirable. Fins i tot havia oblidat on era i no sentia el que li<br />
deien. Allò que tenia davant no era un retrat, sinó una dona<br />
vivent i deliciosa, de cabells negres enrinxolats, espatlles i<br />
braços nus i un mig somriure pensívol en els llavis coberts<br />
d’un borrissol suau, que se’l mirava d’una manera imperiosa i<br />
tendra, amb un esguard trasbalsador. No era possible que una<br />
dona tan bella existís en la realitat.../<br />
DUYOS
<strong>20</strong><br />
ANNA AJMÁTOVA<br />
La mujer de Lot<br />
Entonces la mujer de Lot miró atrás,<br />
a espaldas de él, y se volvió estatua de sal.<br />
Libro del Génesis<br />
Y siguió el hombre justo al enviado de Dios,<br />
grande y resplandeciente, por la montaña negra.<br />
En tanto, una voz penetrante urgía a la mujer:<br />
no es demasiado tarde, aún puedes mirar.<br />
Mira las torres rojas de tu Sodoma natal, la plaza<br />
en que cantaste, el patio donde hilabas, de la casa<br />
en lo alto, las ventanas vacías, la casa en que tus hijos<br />
nacieron, fruto de unión feliz.<br />
Una mirada sólo. Y helados en un dolor de muerte<br />
ya no pudieron mirar más sus ojos.<br />
Sal transparente se tornó el cuerpo todo<br />
y las piernas ligeras en la tierra arraigaron.<br />
¿Y a esa mujer nadie la llorará?<br />
¿Es figura anodina para ocuparse de ella?<br />
Pero mi corazón no olvida<br />
a la que dio la vida por una mirada.<br />
1922-1924<br />
Lot’s wife<br />
But Lot’s wife looked back,<br />
and she became a pillar of salt.<br />
Book of Genesis<br />
And the just man trailed God’s shining agent,<br />
over a black mountain, in his giant track,<br />
while a restless voice kept harrying his woman:<br />
“It’s not too late, you can still look back<br />
at the red towers of your native Sodom,<br />
the square where once you sang, the spinning-shed,<br />
at the empty windows set in the tall house<br />
where sons and daughters blessed your marriage-bed.”<br />
A single glance: a sudden dart of pain<br />
stitching her eyes before she made a sound.<br />
Her body flaked into transparent salt,<br />
and her swift legs rooted to the ground.<br />
Who will grieve for this woman? Does she not seem<br />
too insignificant for our concern?<br />
Yet in my heart I never will deny her,<br />
who suffered death because she chose to turn.<br />
1922-1924
La dona de Lot<br />
La dona de Lot, que anava darrera,<br />
es tombà i es convertí en columna de sal.<br />
I l’home just seguí l’emissari de Déu,<br />
Llibre del Gènesi<br />
gegantí i resplendent, per la muntanya negra.<br />
Una veu de frisança, mentre, deia a la dona:<br />
No és massa tard, encara, encara pots mirar.<br />
Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,<br />
la plaça on tu cantaves, l’eixida on vas filar...<br />
Els finestrals deserts de la casa alterosa<br />
on et naixien fills, fruit d’un vincle feliç.<br />
Un esguard! –I, aglevats per un dolor mortal,<br />
els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.<br />
El cos esdevenia de cop sal transparent<br />
i les cames lleugeres s’arrelaren a terra.<br />
Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?<br />
És res de massa fútil per fer-ne una cabòria?<br />
El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà<br />
la qui donà la vida només per un esguard.<br />
1922-1924<br />
ROBERTO VERINO
22<br />
JOSÉ ÁNGEL VALENTE<br />
Latitud<br />
No quiero más que estar sobre tu cuerpo<br />
como lagarto al sol los días de tristeza.<br />
Se disuelve en el aire el llanto roto,<br />
el pie de las estatuas<br />
recupera la hiedra<br />
y tu mano me busca<br />
por la piel de tu vientre<br />
donde duermo extendido.<br />
Latitude<br />
I want nothing else but to lie upon your body<br />
like a lizard in the sun on days of sadness.<br />
The broken cry dissolves into the air,<br />
the foot of the statues<br />
is again covered in ivy<br />
and your hand searches for me<br />
on the skin of your belly<br />
where I am stretched out asleep.
Latitud<br />
No vull res més que estar sobre el teu cos<br />
com un llangardaix al sol, els dies tristos.<br />
El plor trencat es dissol en l’aire;<br />
el peu de les estàtues<br />
recupera l’heura<br />
i la teva mà em busca<br />
per la pell del teu ventre<br />
on, estirat, dormo.<br />
HANNIBAL LAGUNA
24<br />
OLVIDO GARCÍA VALDÉS<br />
Esa polilla que delante de mí revolotea<br />
ELLA, LOS PÁJAROS<br />
En la noche,<br />
una mujer viene por la orilla<br />
cargada con una bolsa,<br />
los faros la iluminan.<br />
Es rubia y viste algo claro.<br />
Se parece<br />
a una hermana de mi padre,<br />
pero ella murió<br />
y yo tengo casi su edad.<br />
Era silenciosa.<br />
The moth that flutters in front of me<br />
SHE, THE BIRDS<br />
At night<br />
a woman comes along the shore<br />
carrying a bag;<br />
the beacons illuminate her.<br />
She is blonde and wearing something light.<br />
She looks<br />
like one of my father’s sisters ,<br />
but she died<br />
and I am almost her age.<br />
She was quiet.
Aquesta arna que voleteja davant meu<br />
ELLA, ELS OCELLS<br />
A la nit,<br />
una dona ve per la riba,<br />
carregada amb una bossa,<br />
els fars la il·luminen.<br />
És rossa i porta un vestit una mica clar.<br />
S’assembla<br />
a una germana del meu pare,<br />
però ella va morir<br />
i jo tinc gairebé la seva edat.<br />
Era silenciosa.<br />
ANA LOCKING
26<br />
MARINA TSVETÁYEVA<br />
Musa<br />
Ni cartas, ni antepasados,<br />
ni claro halcón.<br />
Camina –se abre–<br />
tan lejana.<br />
Bajo los párpados sombríos,<br />
incendio de alas de oro.<br />
Con su mano, acariciada por el viento,<br />
ha tomado, ha olvidado.<br />
Vuelos de la falda sin recoger,<br />
amplia sonrisa sarcástica.<br />
Y ella, ni mala ni buena,<br />
sólo distante.<br />
No llora ni gime:<br />
Ha roto –¡pero si le amo!<br />
Con su mano acariciada por el viento,<br />
ha dado, ha olvidado.<br />
Ha olvidado –risitas<br />
guturales, chillidos de aves...<br />
– Dios, guárdala,<br />
tan lejana.<br />
19 de noviembre de 1921<br />
Muse<br />
No awards, no forefathers,<br />
Not a falcon clear.<br />
She goes and is torn away –<br />
She is so far!<br />
Underneath tan eyelids<br />
A golden-winged flame.<br />
Forgotten once she took it<br />
With a windswept arm.<br />
An un-picked-up skirt,<br />
A rag that went bare.<br />
I’m not kind, not mean<br />
But like this: so far.<br />
Does not fuss or cry:<br />
Tore –and therefore dear!<br />
You gave –and forgotten<br />
With a windswept arm.<br />
With a scream and with a throat’s<br />
Scattering, forgot...<br />
So distant as she is<br />
Come and keep her, God!<br />
november, 19th 1921
Musa<br />
Ni cartes, ni avantpassats,<br />
ni falcó clar.<br />
Camina –s’obre–<br />
tan llunyana.<br />
Sota de les ombrívoles parpelles,<br />
incendi d’ales d’or.<br />
Amb la seva mà, acaronada pel vent,<br />
ha pres, ha oblidat.<br />
Vols de la faldilla sense recollir,<br />
ampli somriure sarcàstic.<br />
I ella, ni bona ni dolenta,<br />
només distant.<br />
No plora ni gemega:<br />
ha trencat –però si l’estimo!<br />
Amb la seva mà, acaronada pel vent,<br />
ha donat, ha oblidat.<br />
Ha oblidat –rialletes<br />
guturals, xisclets d’aus...<br />
– Déu, guàrdala,<br />
tan llunyana.<br />
19 de novembre de 1921<br />
JUANJO OLIVA
28<br />
ANTÓN CHÉJOV<br />
El profesor de ruso<br />
/... El sol de marzo lucía con fuerza y algunos calurosos rayos<br />
caían sobre la mesa a través de los vidrios de las ventanas.<br />
Sólo estaban a día veinte, pero los trineos habían dejado<br />
paso al tráfico rodado y en el jardín piaban los estorninos.<br />
Tenía la sensación de que Maniusa entraría de un momento<br />
a otro, pondría una mano alrededor de su cuello, le diría que<br />
los caballos o el charabán habían sido llevados al porche y<br />
le preguntaría qué ropa ponerse para no pasar frío. Había<br />
empezado la primavera, igual de maravillosa que el año<br />
anterior, prometiendo las mismas alegrías.../<br />
The teacher of Literature<br />
/... The March sun was shining brightly in at the windows and<br />
shedding its warm rays on the table. It was only the twentieth<br />
of the month, but already the cabmen were driving with wheels,<br />
and the starlings were noisy in the garden. It was just the<br />
weather in which Masha would come in, put one arm round his<br />
neck, tell him the horses were saddled or the chaise was at the<br />
door, and ask him what she should put on to keep warm. Spring<br />
was beginning as exquisitely as last spring, and it promised the<br />
same joys.../
El professor de rus<br />
/... El sol de maig lluïa amb força i alguns raigs calorosos queien<br />
sobre la taula a través dels vidres de les finestres. Només era el<br />
dia vint, però els trineus havien deixat pas al trànsit rodat i en<br />
el jardí piulaven els estornells. Tenia la sensació que Maniusa<br />
entraria d’un moment a un altre, li posaria una mà al coll, li<br />
diria que ja havien portat els cavalls i el carruatge al porxo i<br />
li preguntaria quina roba s’havia de posar per no passar fred.<br />
La primavera havia començat, igual de meravellosa que l’any<br />
anterior, prometent les mateixes alegries.../<br />
LEMONIEZ
30<br />
GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ<br />
Cien años de soledad<br />
/... Entonces empezó el viento, tibio, incipiente, lleno de voces<br />
del pasado, de murmullos de geranios antiguos, de suspiros de<br />
desengaños anteriores a las nostalgias más tenaces. No lo advirtió<br />
porque en aquel momento estaba descubriendo los primeros<br />
indicios de su ser, en un abuelo concupiscente que se dejaba<br />
arrastrar por la frivolidad a través de un páramo alucinado, en<br />
busca de una mujer hermosa a quien no haría feliz. Aureliano lo<br />
reconoció, persiguió los caminos ocultos de su descendencia, y<br />
encontró el instante de su propia concepción entre los alacranes<br />
y las mariposas amarillas de un baño crepuscular, donde un<br />
menestral saciaba su lujuria con una mujer que se le entregaba<br />
por rebeldía. Estaba tan absorto, que no sintió tampoco la segunda<br />
arremetida del viento, cuya potencia ciclónica arrancó de los<br />
quicios las puertas y las ventanas, descuajó el techo de la galería<br />
oriental y desarraigó los cimientos. Sólo entonces descubrió que<br />
Amaranta Úrsula no era su hermana, sino su tía, y que Francis<br />
Drake había asaltado a Riohacha solamente para que ellos<br />
pudieran buscarse por los laberintos más intrincados de la sangre,<br />
hasta engendrar el animal mitológico que había de poner término<br />
a la estirpe. Macondo era ya un pavoroso remolino de polvo y<br />
escombros centrifugado por la cólera del huracán bíblico, cuando<br />
Aureliano saltó once páginas para no perder el tiempo en hechos<br />
demasiado conocidos, y empezó a descifrar el instante que estaba<br />
viviendo, descifrándolo a medida que lo vivía, profetizándose a sí<br />
mismo en el acto de descifrar la última página de los pergaminos,<br />
como si se estuviera viendo en un espejo hablado.../<br />
One hundred years of solitude<br />
/... Then the wind began, warm, incipient, full of voices from the<br />
past, the murmurs of ancient geraniums, sighs of disenchantment<br />
that preceded the most tenacious nostalgia. He did not notice it<br />
because at that moment he was discovering the first indications<br />
of his own being in a lascivious grandfather who let himself be<br />
frivolously dragged along across a hallucinated plateau in search<br />
of a beautiful woman who would not make him happy. Aureliano<br />
recognized him, he pursued the hidden paths of his descent, and<br />
he found the instant of his own conception among the scorpions<br />
and the yellow butterflies in a sunset bathroom where a mechanic<br />
satisfied his lust on a woman who was giving herself out of<br />
rebellion. He was so absorbed that he did not feel the second<br />
surge of wind either as its cyclonic strength tore the doors and<br />
windows off their hinges, pulled off the roof off the east wing, and<br />
uprooted the foundations. Only then did he discover that Amaranta<br />
Úrsula was not his sister but his aunt, and that Sir Francis Drake<br />
had attacked Riohacha only so that they could seek each other<br />
through the most intricate labyrinths of blood until they would<br />
engender the mythological animal that was to bring the line to an<br />
end. Macondo was already a fearful whirlwind of dust and rubble<br />
being spun about by the wrath of the biblical hurricane when<br />
Aureliano skipped eleven pages so as not to lose time with facts he<br />
knew only too well, and he began to decipher the instant that he<br />
was living, deciphering it as he lived it, prophesying himself in the<br />
act of deciphering the last page of the parchments, as if he were<br />
looking into a speaking mirror.../
Cent anys de solitud<br />
/... Aleshores va començar el vent, tebi, incipient, tot ple de veus del<br />
passat, de murmuris de geranis antics, de sospirs de desenganys<br />
anteriors a les nostàlgies més tossudes. No ho va advertir perquè<br />
en aquell moment descobria els primers indicis del seu ésser, en<br />
un avi concupiscent que es deixava arrossegar per la frivolitat a<br />
través d’un ermot al·lucinat, cercant una dona molt bella que no<br />
el faria feliç. L’Aureliano el va reconèixer, va perseguir els camins<br />
ocults de la seva descendència, i hi va trobar l’instant de la seva<br />
mateixa concepció, entre els escorpins i les papallones grogues<br />
d’un bany crepuscular, on un menestral sadollava la seva luxúria<br />
amb una dona que se li lliurava per rebel·lió. Estava tan abstret<br />
que tampoc no va sentir la segona escomesa del vent, la potència<br />
ciclònica del qual va arrencar els marcs de les portes i finestres,<br />
se’n va endur el sostre de la galeria oriental i va desarrelar els<br />
fonaments. Fins aleshores no va descobrir que l’Amaranta Úrsula<br />
no era la seva germana, ans la seva tia, i que Francis Drake havia<br />
assaltat Riochacha solament perquè ells es poguessin cercar<br />
entre els laberints més intricats de la sang, fins engendrar l’animal<br />
mitològic que acabaria amb el llinatge. Macondo ja no era un<br />
espaordidor remolí de pols i deixalles, centrifugades per la còlera<br />
de l’huracà bíblic, quan l’Aureliano va saltar onze pàgines per<br />
no perdre el temps amb els fets que coneixia amb escreix; i va<br />
començar a desxifrar l’instant que vivia, desxifrant-lo a mesura que<br />
el vivia, profetitzant-se ell mateix en l’acte de desxifrar la darrera<br />
pàgina dels pergamins, com si es veiés en un mirall parlat.../<br />
DEVOTA & LOMBA
32<br />
MARIO VARGAS LLOSA<br />
La Fiesta del Chivo<br />
/... El sudor la obliga a secarse la cara todo el tiempo. Los años,<br />
Urania. A los cuarenta y nueve ya no se es joven. Por más que te<br />
conserves mejor que otras. Pero, no estás para ser arrumbada<br />
como trasto viejo, a juzgar por esas miradas que, a derecha<br />
e izquierda, se posan en su cara y su cuerpo, insinuantes,<br />
codiciosas, descaradas, insolentes, de machos acostumbrados<br />
a desvestir con los ojos y los pensamientos a todas las hembras<br />
de la calle. ‹‹Unos cuarenta y nueve años maravillosamente bien<br />
llevados, Uri››, dijo Dick Litney, su colega y amigo de bufete en<br />
New York, el día de su cumpleaños, audacia que ningún varón de<br />
la oficina se hubiera permitido a menos de tener, como Dick esa<br />
noche, dos o tres whiskys en el cuerpo. Pobre Dick. Se ruborizó<br />
y confundió cuando Urania lo congeló con una de esas miradas<br />
lentas con las que desde hace treinta y cinco años enfrenta<br />
las galanterías, chistes subidos de color, gracias, alusiones o<br />
majaderías de los hombres, y, a veces, de las mujeres.../<br />
The Feast of the Goat<br />
/... She constantly has to wipe transpiration from her face.<br />
The years, Urania. At forty-nine, one is no longer young. No<br />
matter what shape you’re in compared. But you’re not ready<br />
yet to be tossed out with the trash, judging by the looks that<br />
come from right and left and rest on her face and body, the<br />
insinuating, greedy, brazen, insolent looks of males accustomed<br />
to undressing all the female on the street with their eyes and<br />
thoughts. “Forty-nine years that really become you, Uri,” said<br />
Litney, her colleague and friend from the office, in New York, on<br />
her birthday, a bold statement that no man in the firm would<br />
have allowed himself to make unless he, like Dick that night, had<br />
two or three whiskeys under his belt. He blushed and became<br />
confused when Urania froze him with one of those slow looks she<br />
had used for thirty-five years to confront her gallantries, sudden<br />
off-color jokes, witticisms, allusions, or unwelcome moves from<br />
men, and sometimes women.../
La Festa del Boc<br />
AGATHA RUIZ DE LA PRADA<br />
/... La suor l’obliga a eixugar-se constantment la cara. Els<br />
anys, Urània. Als quaranta- nou ja no s’és jove. Per més que<br />
et conservis millor que les altres. Però no estàs a punt de ser<br />
arraconada com una andròmina, si hem de jutjar per aquestes<br />
mirades que, a dreta i esquerra, se li posen a la cara i al cos,<br />
insinuants, cobejoses, descarades, insolents, de mascles<br />
acostumats a despullar amb els ulls i els pensaments totes les<br />
femelles del carrer. ‹‹Uns quaranta-nou anys meravellosament<br />
ben portats, Uri››, va dir Dick Litney, el seu col·lega i amic de<br />
bufet a Nova York, el dia del seu aniversari, audàcia que cap home<br />
de l’oficina s’hauria permès, llevat que portés, com Dick aquella<br />
nit, dos o tres whiskys al cos. Pobre Dick. Es va ruboritzar i va<br />
quedar confós quan Urània el va congelar amb una d’aquelles<br />
mirades lentes amb les quals des de fa trenta-cinc anys afronta<br />
les galanteries, els acudits pujats de to, les gràcies, les al·lusions<br />
o les bajanades dels homes i, a vegades, de les dones.../
34<br />
CARLOS FUENTES<br />
Los años con Laura Díaz<br />
/... La verdad es que no gastaba demasiado. Leía. Iba a<br />
conciertos y museos sola, al cine y a comer con Elizabeth. La<br />
situación que la separó de su marido era para ella un duelo.<br />
Había de por medio una delación, una muerte —una muerta—.<br />
Pero el perfume Chanel, el sombrerito Schiaparelli, el traje<br />
sastre de Balenciaga... Había cambiado tanto, en tan poco<br />
tiempo, la moda —cómo iba a mostrarse Laura con falda corta<br />
de flapper, bailarina de charleston y corte de pelo a lo Clara<br />
Bow—, cuando había que vestirse como las nuevas estrellas<br />
de Hollywood. Bajaron las faldas, se onduló la cabellera, los<br />
bustos se engalantaron con grandes solapas de piqué, las que<br />
se atrevían usaban trajes de noche de seda entallada al cuerpo,<br />
como Jean Harlow la rubia platino, y un sombrero a la moda<br />
era indispensable. Una mujer sólo se quitaba el sombrero para<br />
dormir o jugar tenis. Hasta en la piscina, la gorrita de hule se<br />
imponía, había que proteger el ondulado Marcel.../<br />
The years with Laura Díaz<br />
/... The truth is that she wasn’t spending very much money. She<br />
read. She went to concerts and museums alone, to the movies<br />
and to dinner with Elizabeth. The situation that separated<br />
her from her husband was for her a period of mourning.<br />
Between them was a betrayal, a death –a dead woman. But<br />
the Chanel perfume, the little Schiaparelli hat, the suit tailored<br />
by Balenciaga... So much had changed so quickly. Fashion:<br />
how was Laura going to appear in public wearing a flapper’s<br />
short skirt like a Charleston dancer and Clara Bow hair when<br />
everyone had to dress like the new Hollywood stars? Skirts<br />
were longer, hair was wavier, busts were decked out with<br />
huge piqué lapels, those who dared wore silk evening dresses<br />
sculpted to the shape of the body, like the platinum blonde<br />
Jean Harlow, and a fashionable hat was indispensable. A woman<br />
took off her hat only to sleep or play tennis. A rubber bathing<br />
cap was called for even in the swimming pool –marcelled hair<br />
had to be protected.../
Els anys amb Laura Díaz<br />
/... La veritat és que no gastava gaire. Llegia. Anava a concerts<br />
i museus sola; al cine i a menjar amb l’Elisabet. La situació<br />
que la va separar del marit era, per ella, un dol. Hi havia al mig<br />
una delació, una mort –una morta–. Però el perfum Chanel,<br />
el sombreret Schiaparelli, el vestit jaqueta de Balenciaga...<br />
Havia canviat tant, en tan poc temps, la moda –com podia, la<br />
Laura, mostrar-se amb faldilla curta de flapper, de ballarina de<br />
xarleston i un pentinat a la manera de Clara Bow–, quan calia<br />
vestir-se com les noves estrelles de Hollywood. Les faldilles<br />
es van allargar, els cabells es van ondular, el pit es va guarnir<br />
de grans solapes de piqué, les que s’hi atrevien es posaven<br />
vestits de nit de seda cenyida al cos com Jean Harlow, la<br />
rossa platí, i era indispensable portar un barret de moda. Una<br />
dona només es treia el barret per dormir o jugar a tenis. Fins<br />
i tot a la piscina s’imposava una gorra d’hule. Calia protegir<br />
l’ondulat Marcel.../<br />
JESÚS DEL POZO
36<br />
JUAN GELMAN<br />
Soles<br />
a Mara siempre<br />
Bajo el sol doble de la furia y la pena<br />
la vida sigue.<br />
La vida sigue bajo el sol<br />
doble de la furia y la pena.<br />
Sigue la vida y gira<br />
el sol doble de la furia y la pena.<br />
Es un recurso amar a un árbol<br />
y otras humillaciones del paisaje.<br />
El esplendor del tiempo respira<br />
en el hombro de una mujer.<br />
Se alejan pensamientos que<br />
no quieren ser vistos. El sueño<br />
cierra la puerta para<br />
que empiece otro.<br />
Suns<br />
for Mara always<br />
Beneath the double sun of rage and sorrow<br />
life goes on.<br />
Life goes on beneath the double<br />
sun of rage and sorrow.<br />
Life goes on and the double sun<br />
of rage and sorrow turns.<br />
It is a recourse to love a tree<br />
and other humiliations of the countryside.<br />
The splendor of time breathes<br />
In the shoulder of a woman.<br />
Thoughts that don’t want to be seen<br />
move away. Sleep<br />
closes the door so that<br />
another begins.
Sols<br />
a Mara sempre<br />
Sota del doble sol de la fúria i la pena,<br />
la vida passa.<br />
La vida continua sota el sol<br />
doble de la fúria i la pena.<br />
Continua la vida, i gira<br />
el sol doble de la fúria i la pena.<br />
És un recurs estimar un arbre<br />
i altres humiliacions del paisatge.<br />
L’esplendor del temps respira<br />
al muscle d’una dona.<br />
S’allunyen els pensaments que<br />
no volen ser vistos. El somni<br />
tanca la porta per tal<br />
que en comenci un altre.<br />
VICTORIO & LUCCHINO
38<br />
ANTONIO GAMONEDA<br />
Exentos II<br />
Aquí la boca, su oquedad eterna,<br />
exhala una palabra, mas no suena<br />
si no es en forma de justicia: calla.<br />
Sobre el oro veloz, un viento inmóvil<br />
precipita su cuerpo hacia el espanto<br />
de los cabellos y sus huesos sienten<br />
la sustancia mortal, las duras manos<br />
torturando columnas. La palabra<br />
enardece las túnicas, asciende<br />
en las tinieblas, arde en los sepulcros<br />
y construye un espacio. Pero calla.<br />
Exempts II<br />
Here the mouth, its eternal hollowness,<br />
exhales a word, but it doesn’t sound<br />
if it isn’t in the shape of justice: it is silent.<br />
Over the rapid gold an immobile wind<br />
hastens its body towards the fright<br />
of the hair and its bones feel<br />
the mortal substance; the hard hands<br />
torture columns. The word<br />
inflames the tunics, goes up<br />
in the shadows, burns in the tombs<br />
and builds a space. But it is silent.
Exempts II<br />
Aquí la boca, la seva buidor eterna,<br />
exhala una paraula, però no sona<br />
si no és en forma de justícia: calla.<br />
Sobre l’or veloç, un vent immòbil<br />
precipita el seu cos cap a l’espant<br />
dels cabells, i els seus ossos senten<br />
la substància mortal, les dures mans<br />
torturant columnes. La paraula<br />
arbora les túniques, ascendeix<br />
a les tenebres, crema en els sepulcres<br />
i construeix un espai. Però calla.<br />
DAVIDELFÍN
40<br />
ANA MARÍA MATUTE<br />
Olvidado Rey Gudú<br />
/... A solas con Gudrilkja, Gudú la miró de arriba abajo. Ya sabía<br />
que no era un hombre. Era una mujer, y aún sabía mucho más:<br />
era su hija. No había conocido a ninguna antes que a ella, y<br />
puede decirse que tampoco había conocido a ninguno de sus<br />
hijos cuando eran críos, puesto que sólo a Gudulín llegó a tratar,<br />
y brevemente. Además, Gudulín fue para él solamente como el<br />
retoño de un árbol, que esperaba ver medrar. Aquel retoño se<br />
había malogrado. Pero, ¿una mujer? Una mujer, además, con<br />
alma, valor y aptitudes de soldado... Una nueva confusión se<br />
añadió a las ya encontradas confusiones que últimamente<br />
le dominaban. Así, al mirarla plantada ante él, alta, delgada,<br />
fibrosa, con aquellos grandes ojos que –ahora se daba cuenta–<br />
parecían espejo de los suyos, dijo:<br />
– Soldado, abandona todas tus farsas y mentiras. No solamente<br />
sé que eres una mujer, sino que eres mi hija.<br />
La sorprendida entonces fue ella. ¿Su hija? ¿Cómo era posible?<br />
Nadie se lo había revelado jamás.<br />
– Yo no soy tu hija –rehuyó, casi gritó–. Yo soy la hija de un<br />
viejo soldado que murió a tus órdenes. Yo no puedo ser tu hija,<br />
porque te amo.<br />
El Rey sonrió.<br />
– ¿Qué es eso de que me amas? El amor es una de las grandes<br />
mentiras de este mundo.../<br />
Forgotten King Gudú<br />
/... Alone with Gudrilkja, Gudú looked at her from top to toe. He<br />
already knew that she wasn’t a man. She was a woman, and<br />
he even knew much more: she was his daughter. He had not<br />
known any of them before her, and you could say that he hadn’t<br />
known any of his sons either when they were children, as he<br />
only got to deal with Gudulín, and that briefly. Besides, Gudulín<br />
was for him only like the new growth of a tree, that he expected<br />
to see thrive. That new growth had died early. But, a woman?<br />
A woman, besides, with a soul, courage and the makings of a<br />
soldier... A new confusion was added to the latest confusions<br />
that lately seemed to overpower him. And so, looking at her<br />
standing before him, tall, slim, muscular, with those huge eyes<br />
which –now he realized– seemed the mirror of his own, he said:<br />
– Soldier, drop all your pretences and lies. Not only do I know<br />
that you are a woman, but also that you are my daughter.<br />
She was then the one surprised. His daughter? How was that<br />
possible? No one had ever told her so.<br />
– I am not your daughter –she denied, almost shouting–. I am<br />
the daughter of an old soldier who died at your orders. I cannot<br />
be your daughter because I love you.<br />
The King smiled.<br />
– What is this about your loving me? Love is one of the greatest<br />
lies in this world.../
Oblidat Rei Gudú<br />
/...A soles amb Gudrilkja, Gudú la va mirar de dalt a baix. Ja<br />
sabia que no era un home. Era una dona, i encara sabia molt<br />
més: era la seva filla. No n’havia conegut cap abans que ella,<br />
i es pot dir que tampoc no havia conegut cap dels seus fills<br />
quan eren criatures, ja que només va arriba a tractar Gudulín,<br />
i per poc temps. A més a més, Gudulín va ser per a ell només<br />
com el rebrot d’un arbre, que esperava veure créixer. Aquell<br />
rebrot s’havia fet malbé. Però, ¿una dona? Una dona, a més a<br />
més, amb ànima, valor i aptituds de soldat... Una nova confusió<br />
es va afegir a les confusions ja trobades que darrerament el<br />
dominaven. Així, quan la va mirar palplantada al seu davant,<br />
alta, fina, fibrosa, amb aquells ulls tan grossos que –ara se<br />
n’adonava– semblaven el mirall dels seus, va dir:<br />
– Soldat, abandona totes les teves farses i mentides. No tan sols<br />
sé que ets una dona, sinó també que ets la meva filla.<br />
Aleshores va ser ella que es va quedar sorpresa. La seva filla?<br />
Com era possible? Ningú no li ho havia revelat mai.<br />
– Jo no sóc la teva filla, va esquivar, quasi cridant–. Sóc la filla<br />
d’un vell soldat que va morir a les teves ordres. No puc ser la<br />
teva filla, perquè t’estimo.<br />
El rei va somriure.<br />
– Què és això de dir que m’estimes? L’amor és una de les grans<br />
mentides d’aquest món.../<br />
MIRIAM OCÁRIZ
42<br />
MIGUEL DELIBES<br />
Cinco horas con Mario<br />
/... Pero ¿qué sabes tú de caridad? Prefiero no acordarme de<br />
tu conferencia, Mario, y todavía, venga, «eso son pataletas<br />
lógicas, no te preocupes; ya se le pasará», ¿habrase visto<br />
egoísmo? ¡Cínico, más que cínico!, perdona, Mario, cariño, que<br />
no sé lo que me digo, que me pongo como loca cada vez que<br />
pienso en el traje que tenía pensado, con el talle un poco alto,<br />
de corte princesa, que hubiese dado el golpe, seguro, fíjate, que<br />
los hombres no tenéis ni idea de lo que eso significa para una<br />
mujer. Pero es igual, tú tieso en tus trece, que a buena hora si<br />
me lo dices al hacernos novios, da gracias que después de la<br />
pedida yo no podía dar la campanada, que si no.../<br />
Five hours with Mario<br />
/... But what do you know about charity? I’d rather not<br />
remember your lecture, Mario and still you kept saying, “It’s<br />
natural for her to fuss, don’t worry about it; she’ll get over it.”<br />
have you ever seen such selfishness? You’re a cynic, worse<br />
than a cynic! and pardon me, Mario, sweetheart, I don’t know<br />
what I’m saying, I nearly go crazy every time I think about the<br />
dress I had in mind, the waist a teeny bet high, princess style,<br />
it would have made an impression for sure, mind you, you men<br />
don’t have the faintest idea what that means to a woman. But<br />
it made no difference, you sticking to you guns, things would<br />
have been different if you’d told me when we started going<br />
steady, you can be thankful it was after the engagement party<br />
and I couldn’t blow up about it, otherwise.../
Cinc hores amb Mario<br />
/... Però, tu què saps de caritat? Prefereixo no recordar-me de la<br />
teva conferència, Mario, i encara, vinga, «això són rebequeries<br />
lògiques; ja li passarà» S’ha vist mai un egoisme així? Cínic,<br />
més que cínic!, perdona, Mario, estimat, que no sé el que dic,<br />
que em torno com boja cada vegada que penso en el vestit que<br />
havia pensat, entallat una mica amunt, com de princesa, que<br />
segur que hauria fet patxoca, fixa’t, els homes no teniu ni idea<br />
del que això significa per a una dona. Però és igual, tu sempre<br />
amb el tretze són tretze, que en bona hora si m’ho dius quan<br />
ens vam posar a festejar, dóna gràcies que, després d’haver<br />
demanat la meva mà, jo no provoqués un escàndol, que si no.../<br />
AILANTO
44<br />
MERCÈ RODOREDA<br />
La Plaza del Diamante<br />
/... Y nos dormimos así, poco a poco, como dos ángeles de Dios,<br />
él hasta las ocho y yo hasta las doce bien dadas... Y cuando me<br />
desperté de un sueño de tronco, con la boca seca y amarga, toda<br />
yo salida de la noche de cada noche, que aquella mañana era un<br />
mediodía, me levanté y empecé a vestirme como siempre un poco<br />
sin darme cuenta, con el alma guardada todavía dentro de la cáscara<br />
del sueño. Y cuando me puse de pie me sujeté las sienes con las<br />
manos y sabía que había hecho algo diferente pero me costaba<br />
pensar en lo que había hecho y si lo que había hecho, que no sabía si<br />
lo había hecho, lo había hecho algo despierta o muy dormida, hasta<br />
que me lavé la cara y el agua me despabiló... y me puso color en las<br />
mejillas y luz en los ojos... No hacía falta almorzar porque era muy<br />
tarde. Sólo beber un poco de agua para quitarme el fuego de la boca...<br />
El agua estaba fría y eso me hizo recordar que el día antes, por la<br />
mañana, a la hora de la boda, había llovido mucho y pensé que por<br />
la tarde, cuando fuese al parque como siempre, a lo mejor todavía<br />
encontraba charcos de agua en los senderitos... y dentro de cada<br />
charco, por pequeño que fuese, estaría el cielo..., el cielo que a veces<br />
rompía un pájaro..., un pájaro que tenía sed y rompía sin saberlo<br />
el cielo del agua con el pico... o unos cuantos pájaros chillones que<br />
bajaban de las hojas como relámpagos, se metían en el charco, se<br />
bañaban en él con las plumas erizadas y mezclaban el cielo con<br />
fango y con picos y con alas. Contentos.../<br />
Ginebra, febrero-septiembre de 1962.<br />
The time of the doves<br />
/... And that’s how we fell asleep: slowly like two heavenly angels,<br />
and he slept till eight in the morning and I slept through to noon...<br />
And I woke up after sleeping like a rock and my mouth had a dry,<br />
bitter taste in it and it was different from other nights because<br />
the morning was noon and I got up and started getting dressed<br />
as usual without knowing what I was doing because my soul was<br />
still in the shell of my dreams. And I stood there with my hands<br />
on the sides of my head and I knew I’d done something different<br />
but I had trouble remembering what I’d done and whether I’d done<br />
what I’d done –and I didn’t even know if I’d done it– half awake<br />
or fast asleep till I washed my face and the water woke me up<br />
and put the color back in my cheeks and the light in my eyes...<br />
It was too late to have breakfast. I just took a sip of water to get<br />
the burning taste out of my mouth... The water was cold and I<br />
remembered how the morning before when it was time for the<br />
wedding it had rained hard and I thought maybe that afternoon<br />
when I went to the park like usual there’d still be a puddle in one<br />
of the paths... and in every puddle, no matter how small, the<br />
sky... a sky shattered from time to time by a bird... a bird who<br />
was thirsty and without realizing it shattered the sky in the water<br />
with his beak... or a bunch of chattering birds who’d fly down from<br />
the leaves like lightning bolts and dive into the puddle and swim<br />
around with their feathers all ruffled and mix up the sky with mud<br />
and beaks and wings. Happy.../<br />
Geneva, february-september 1962.
La Plaça del Diamant<br />
/... I ens vam adormir així, a poc a poc, com dos àngels de Déu, ell<br />
fins a les vuit i jo fins a les dotze ben tocades... I quan em vaig<br />
despertar d’un son de pedra, amb la boca seca i amarga, tota jo<br />
sortida de la nit de cada nit, que aquell matí era migdia, em vaig<br />
aixecar i em vaig començar a vestir com sempre, una mica d’esma,<br />
amb l’ànima encara desada a dintre la clofolla del son. I, dreta, em<br />
vaig aguantar els costats del front amb les mans i sabia que havia<br />
fet alguna cosa diferent però em costava de pensar què havia fet i<br />
si el que havia fet, que no sabia si ho havia fet, ho havia fet una mica<br />
desperta, o molt adormida, fins que em vaig rentar la cara i l’aigua em<br />
va espavilar... i em va posar color a les galtes i llum als ulls... No calia<br />
esmorzar perquè era massa tard. Només beure un glop d’aigua per<br />
treure’m el foc de la boca... L’aigua era freda i em vaig enrecordar que<br />
el dia abans, al matí, a l’hora del casament, havia plogut fort i vaig<br />
pensar que a la tarda, quan aniria al parc com sempre, potser encara<br />
trobaria un toll d’aigua pels caminets... i dintre de cada toll, per petit<br />
que fos, hi hauria el cel... el cel que de vegades un ocell esbarriava...<br />
un ocell que tenia set i sense saber-ho esbarriava el cel de l’aigua<br />
amb el bec... o uns quants ocells cridaners que baixaven de les fulles<br />
com llampecs, es ficaven al toll, s’hi banyaven estarrufats de ploma i<br />
barrejaven el cel amb fang i amb becs i amb ales. Contents.../<br />
Ginebra, febrer-setembre de 1962.<br />
CUSTO BARCELONA
46<br />
CARMEN MARTÍN GAITE<br />
La Reina de las Nieves<br />
/... Por fin, en un paraje desierto, se detuvieron, y la persona<br />
que conducía el trineo blanco echó pie a tierra. Era una mujer<br />
alta, blanca y muy hermosa. Adelantaba hacia Kay unas<br />
manos pálidas y largas y sus ojos brillaban igual que estrellas<br />
en noche despejada de invierno, pero estaba fría, fría como el<br />
hielo. Era la Reina de las Nieves.<br />
Unos días llegábamos más pronto que otros a aquel paisaje<br />
yerto donde Kay y la Reina de las Nieves se miraron a la cara<br />
por primera vez. Yo suspiraba con tristeza, pero también<br />
con alivio. Ya daba todo igual. Los latidos del corazón se me<br />
apaciguaban, y empezaba a escuchar el resto del cuento con<br />
una índole de pena diferente, mezcla de apatía y resignación.<br />
Pero, ya se me hubiera hecho largo o corto ese tramo del viaje,<br />
la blanca señora siempre preguntaba lo mismo:<br />
«Hemos viajado aprisa, ¿verdad, Kay?»<br />
Kay la miró sin decir nada. Claro, qué iba a contestar, cómo se<br />
puede calcular un tiempo como ése, con los copos pegándote<br />
en la cara igual que pájaros muertos. Yo tampoco sabía por<br />
dónde había llegado hasta el jardín de las estatuas, y la abuela<br />
no quería contármelo.../<br />
The Snow Queen<br />
/... Finally, they halted at a deserted spot, and the person<br />
driving the sleigh set foot on the ground. It was a tall, white<br />
and very beautiful woman. She reached out to Kay with long,<br />
pale hands, and her eyes shone just like the stars on a clear<br />
winter’s night, but she was cold, as cold as ice. It was the<br />
Snow Queen.<br />
Some days we would arrive quicker than others at that frozen<br />
landscape where Kay and the Snow Queen looked each other<br />
in the face for the first time. I sighed with sadness, but also<br />
with relief. Nothing mattered any more. My heartbeat grew<br />
stiller, and I began to listen to the rest of the tale with a<br />
different kind of pity, a mixture or apathy and resignation.<br />
However, whether that stretch was slow or quick, the white<br />
lady always asked the same question:<br />
“We’ve made good time, haven’t we, Kay?”<br />
Kay looked at her without replying. What was she supposed<br />
to say? How can you calculate that sort of time, with the<br />
snowflakes sticking to your face like dead birds? I also didn’t<br />
know how she had reached the garden with the statues, and<br />
grandmother didn’t want to tell me.../
La Reina de la Neu<br />
/... Finalment, es van aturar en un paratge desert, i la persona<br />
que conduïa el trineu blanc va posar el peu a terra. Era una<br />
dona alta, blanca i molt bonica. Avançava a Kay unes mans<br />
pàl·lides i llargues, i els ulls li brillaven igual que les estrelles en<br />
una llisa nit d’hivern, però estava freda, freda com el gel. Era la<br />
Reina de la Neu.<br />
Alguns dies arribàvem més aviat que altres en aquell paisatge<br />
desert on Kay y la Reina de la Neu es miraven les cares<br />
per primera vegada. Jo sospirava amb tristesa, però també<br />
alleujada. Ja tot era igual. Els batecs del cor se m’apaivagaven<br />
i començava a sentir la resta del conte amb una mena de<br />
pena diferent, mescla d’apatia i resignació. Però encara que<br />
se m’hagués fet llarg o curt aquest tram del viatge, la blanca<br />
senyora sempre preguntava el mateix:<br />
«Hem viatjat de pressa, oi que sí, Kay?»<br />
Kay la va mirar sense dir res. És clar no contestaria; com<br />
es pot calcular un temps com aquest, amb els flocs de neu<br />
pegant-te a la cara com si fossin ocells morts. Jo no sabia<br />
tampoc per on havia arribat fins al jardí de les estàtues, i<br />
l’àvia no m’ho volia explicar.../<br />
MIGUEL PALACIO
48<br />
ANTONIO MUÑOZ MOLINA<br />
Carlota Fainberg<br />
/... Ninguna mujer que no fuera Carlota Fainberg o que no se le<br />
pareciera mucho llegaba a tentarle de verdad. Ya apenas tenía<br />
esperanza de encontrarse con ella alguna vez, pero la seguía<br />
buscando en el deseo que le inspiraban cierto tipo de mujeres,<br />
y nada más que ellas: rubias, aunque teñidas, de una edad en<br />
torno a los cuarenta años, a los cuarenta y tantos, nada de<br />
jovencitas, descartaba con un aire de experto, de entendido<br />
que rechaza los placeres obvios para otros, nada de gigantes<br />
de alta costura con las piernas largas y flacas y las tetas y<br />
los labios hinchados de silicona: mujeres ya hechas, decía,<br />
cuajadas, maduras en el sentido que tiene la palabra cuando<br />
se aplica a la fruta, blancas de carnes, con esa blancura de las<br />
mujeres a las que no les sienta bien el sol, con un punto de<br />
carnosidad sin abandono, que dé a las manos y a la boca del<br />
amante un gozo de abundancia, mujeres firmes, ya trabajadas<br />
por la vida, conscientes de las ventajas que la cosmética y<br />
la moda otorgan a la belleza, diestras en las sofisticaciones<br />
deliciosas del lápiz de labios, de lencería, del esmalte de uñas,<br />
del calzado, conscientes del valor del tiempo que aún les<br />
queda para seguir gozando de la plenitud física de la vida.../<br />
Carlota Fainberg<br />
/... No woman who wasn’t Carlota Fainberg or who didn’t look<br />
much like her managed to really tempt him. He had hardly<br />
any hope of meeting her sometime, but he kept on looking for<br />
her in the desire that a certain kind of woman, and only that<br />
kind, inspired in him. Blonde, even if dyed, round about forty<br />
years old, fortysomething, nothing of young girls, dismissed<br />
with the air of an expert, someone knowledgeable who rejects<br />
the pleasures that are obvious for others, nothing of giants<br />
of high fashion with long and thin legs and the tits and lips<br />
swollen with silicone: women already fully formed, he said,<br />
set, mature in the sense of the word when applied to fruit,<br />
white fleshed, with the whiteness of women who the sun<br />
doesn’t suit, with a touch of controlled fleshiness, that gives<br />
to the hands and mouth of the lover a delight in abundance,<br />
strong women, shaped by life, aware of the advantages that<br />
cosmetics and fashion bring to beauty, skilful in the delicious<br />
sophistications of lipstick, lingerie, nail polish, shoes, aware<br />
of the value of the time still left to them to go on enjoying the<br />
physical fullness of life.../
Carlota Fainberg<br />
/... Cap dona que no fos Carlota Fainberg o que no se li<br />
assemblés gaire arribava a temptar-lo de veritat. Gairebé<br />
no tenia l’esperança de trobar-se-la alguna vegada, però<br />
l’anava buscant amb el desig que li inspiraven unes dones<br />
determinades, i cap més que elles: rosses, ni que fossin<br />
tenyides, d’una edat pels volts dels quaranta anys, als<br />
quaranta i tants, res de jovenetes, descartava amb un aire<br />
d’expert, d’entès que rebutja els plaers obvis per als altres.<br />
Res de gegantes de l’alta costura amb les cames llargues i<br />
magres i les mamelles i els llavis inflats de silicona: dones ja<br />
fetes, deia, quallades, madures en el sentit que té la paraula<br />
quan s’aplica a la fruita, de carn blanca, amb aquesta blancor<br />
de les dones a les quals no els prova el sol, amb un punt de<br />
carnositat sense abandó, que doni a les mans i a la boca dels<br />
amants un goig d’abundància, dones fermes, ja treballades<br />
per la vida, conscients dels avantatges que la cosmètica<br />
i la moda atorguen a la bellesa, destres en les delicioses<br />
sofisticacions del pintallavis, de llenceria, de l’esmalt de les<br />
ungles, del calçat, conscients del valor del temps que encara<br />
els queda per anar gaudint de la plenitud física de la vida.../<br />
ROBERTO TORRETTA
50<br />
MARÍA ZAMBRANO<br />
Delirio y destino<br />
LA LOCA<br />
/... Y todo lo había ido tirando por la ventana y se desgarraba a<br />
veces el vestido y quería también tirarlo, y la colonia se regaba<br />
por el suelo. Pero miraba y miraba horas enteras quedándose<br />
muy quieta, la tapa de una caja de pasas de Málaga ya vieja,<br />
que tenía pintada una mujer bailando envuelta en unos velos<br />
rojo fuego como llamas y tenía los cabellos entrelazados con<br />
racimos de uvas negras y unos pámpanos que le caían por el<br />
cuello, una cabeza de mármol la miraba danzar sonriéndose<br />
con mucha burla. No sabían por qué le había gustado eso y<br />
de allí había tomado ejemplo, quizá, para adornarse la cabeza<br />
con racimos y enredarse en los pámpanos, verdes y frescos.<br />
Después gritaba enloquecida y se fue resecándose como si la<br />
tostara el sol que no la daba nunca, ni siquiera entraba en el<br />
cuarto sobre el jardín bien sombreado. Después de estar muy<br />
furiosa se fue calmando y ya no miraba la pintura de la mujer<br />
aquella, ni las uvas siquiera, cuando se las llevaban las miraba<br />
y se sonreía un poco como si recordara, no las tocaba siquiera,<br />
ni apenas miraba las hojas. Se fue haciendo muy religiosa<br />
como había sido cuando estaba buena y pidió agua bendita que<br />
le llevaron.../<br />
Delirium and destiny<br />
THE CRAZY WOMAN<br />
/... She had gradually thrown everything out the window, and<br />
sometimes she tore her dress and wanted to throw it out the<br />
window as well, and she sprinkled the cologne on the floor. For<br />
hour after hour she would sit very still, looking and looking<br />
at the lid of an old box from Málaga raisins that had a picture<br />
printed on it of a dancing woman wrapped in some fiery red,<br />
flame-like veils with clusters of black grapes entwined in her<br />
hair and a few vine shoots falling around her neck, and sitting<br />
beside her there was a marble head that smiled mockingly as<br />
it watched her dance. They had no idea why she took a fancy<br />
to that woman and wanted to be like her, maybe so she could<br />
decorate her head with clusters of grapes and coil herself up<br />
in the fresh, green vine shoots. Then she would start to shriek<br />
crazily, and she was getting more and more dehydrated, as if<br />
she were being toasted by the sun she never saw, since it did<br />
not even enter her room over the rather shadowy garden. After<br />
that very wild spell she began to calm down, and she no longer<br />
looked at the picture of the woman nor even at the grapes;<br />
when they took grapes to her she would look at them and smile<br />
a little as if she remembered, but she would not even touch<br />
them, and she would hardly even look at the leaves. Gradually,<br />
she grew very religious, the way she had been when she was<br />
well, and she asked for holy water, which they gave to her.../
Deliri i destí<br />
LA BOJA<br />
/... I ho havia anat llençant tot per la finestra i a vegades<br />
s’esquinçava el vestit i també el volia llençar, i la colònia regava<br />
el terra. Però durant hores enteres, quedant-se molt quieta,<br />
mirava i mirava la tapa d’una caixa de panses de Màlaga, ja<br />
vella on hi havia, pintada, una dona ballant, embolcallada amb<br />
vels d’un vermell foc, com si fossin flames i tenia els cabells<br />
entrelligats amb penjolls de raïms negres i uns pàmpols que<br />
li queien pel coll, un cap de marbre la mirava ballar somrient<br />
amb molta burla. No sabien per què li agradava això i d’aquí<br />
havia pres exemple, potser, per adornar-se el cap amb raïms i<br />
embullar-se amb els pàmpols, verds i frescos. Després cridava<br />
enfollida i es va anar ressecant com si l’emmorenís el sol, que<br />
no el prenia mai, ni tan sols entrava a la cambra que donava<br />
al jardí ben ombrejat. Després d’estar molt furiosa, es va anar<br />
calmant i ja no mirava la pintura de la dona aquella, ni tan sols<br />
els raïms; quan se’ls enduien, els mirava, somreia una mica<br />
com si recordés, ni tan sols els tocava, ni tan sols en mirava les<br />
fulles. Es va anar fent molt religiosa, com havia estat quan es<br />
trobava bé i va demanar aigua beneita, que la hi van portar.../<br />
AMAYA ARZUAGA
52<br />
ROSA CHACEL<br />
Barrio de Maravillas<br />
/...<br />
– Mamá, ¿tienes algo negro de lo que se pueda hacer un vestido?<br />
– ¿Para quién?<br />
– Para mí.<br />
– ¿Para ti? ¿Quién se ha muerto?<br />
– Nadie: es que el domingo nos va a llevar el padre de Elena a<br />
un sitio.<br />
– Ah, ya me figuro; he leído en el periódico que un coro de niños<br />
muy famoso viene a cantar en no sé qué iglesia y, como en esa<br />
casa siempre están con la música, eso debe de ser. Pero yo no<br />
sabía que había que ir a esas cosas de negro.<br />
– Yo creo que esto es algo muy especial y me parece que no se<br />
trata de iglesia.<br />
– Pues ¿dónde va a ser, por la mañana y con traje de<br />
ceremonia?<br />
– Sí, es verdad. Elena no me ha dado más explicaciones.<br />
– Bueno, lo que importa es que te lleven. No sabes lo que me<br />
alegra que ese señor te lleve con su hija. Siempre me pareció<br />
muy simpático.<br />
– A mí también, pero nunca le oí abrir la boca.<br />
– Espera, espera un poco... podría hacerte un vestidillo con una<br />
falda mía, de lana, pero está muy raída, está ya muy vieja. Se<br />
me ocurre de pronto que una cosa que tengo en el fondo del<br />
baúl tal vez sirva.../<br />
The Maravillas District<br />
/...<br />
‘Mama, do you have something black to make a dress?’<br />
‘For whom?’<br />
‘For me.’<br />
‘For you? Who has died?’<br />
‘No one. It’s just that on Sunday Elena’s father is going to take us<br />
someplace.’<br />
‘Ah, I imagine. I read in the papers that a very famous children’s<br />
choir is going to sing in I-can’t-remember-what-church, and<br />
since they’re always going on about music in Elena’s family, it<br />
must be that. But I didn’t know you had to go to those things<br />
dressed in black.’<br />
‘I think it’s something very special, but I don’t think it has to do<br />
with a church.’<br />
‘Well, what could it be - in the morning and in formal dress?’<br />
‘Yes I know, but Elena hasn’t explained anything.’<br />
‘Well, the important thing is that they’re inviting you. You have<br />
no idea how happy I am that this gentleman should take you<br />
with his daughter. He always seemed very nice.’<br />
‘I like him too, but I’ve never heard him say a word.’<br />
‘Wait a minute... wait, I can make you a nice little dress out of<br />
a skirt of mine. It’s wool and it’s rather worn, it’s really old. No,<br />
better yet, I just remembered there’s something I have in the<br />
bottom of the trunk which might be better.../
Barri de Meravelles<br />
/...<br />
– Mamà, tens alguna cosa negre per poder-ne fer un vestit?<br />
– ¿Per a qui?<br />
– Per a mi.<br />
– Per a tu? Qui se t’ha mort?<br />
– Ningú; és que diumenge ens portarà el pare de l’Elena a un lloc.<br />
– Ah, ja m’ho imagino; he llegit al diari que un cor de nens molt<br />
famós ve a cantar a no sé quina església i, com que en aquesta<br />
casa sempre estan amb la música, deu ser això. Però jo no sabia<br />
que calia anar de negre en aquests llocs.<br />
– Jo crec que es tracta d’una cosa molt especial i em sembla que<br />
no es tracta de res d’església.<br />
– Doncs, on serà, al matí i amb vestit de cerimònia?<br />
– Sí, és veritat. L’Elena no m’ha donat cap més explicació.<br />
– Bé, el que importa és que t’hi portin. No saps com m’alegra que<br />
aquest senyor et porti amb la seva filla. Sempre m’ha semblat<br />
molt simpàtic.<br />
– A mi també, però no l’he sentit mai obrir la boca.<br />
– Espera, espera’t una mica... Et podria fer un vestidet d’una<br />
faldilla meva, de llana, però està molt arnada, és molt vella.<br />
De cop se m’ha acudit que una cosa negra que tinc al fons del<br />
bagul et podria servir.../<br />
LYDIA DELGADO
54<br />
NIKOLÁI GÓGOL<br />
Historias de San Petersburgo<br />
LA AVENIDA NEVSKI<br />
/... Nada hay tan hermoso como la avenida Nevski, por lo menos<br />
en San Petersburgo; porque en San Petersburgo esa avenida lo<br />
es todo. Y, vamos a ver, ¿hay algo más gozoso, más brillante,<br />
más resplandeciente que esta bella arteria de nuestra capital?<br />
Tengo la seguridad de que ninguno de sus pálidos habitantes,<br />
ninguno de sus funcionarios públicos, cambiaría la avenida<br />
Nevski por todos los bienes de este mundo. No sólo el joven<br />
de veinticinco años con su lindo bigote y su levita de corte<br />
impecable, sino el individuo de barba blanca y cabeza lisa como<br />
bola de billar..., sí, incluso ése se entusiasma con la avenida<br />
Nevski. ¿Y las señoras?... ¡Ah, en cuanto a las señoras de la<br />
avenida Nevski es motivo de mayor gozo aún! ¿Pero hay acaso<br />
alguien que no se sienta conmovido y encantado por ella?<br />
Apenas se entra en la avenida Nevski se percibe su ambiente<br />
carnavalesco. Incluso si alguien tiene algún asunto importante<br />
y necesario a que atender, lo más seguro es que lo olvidará tan<br />
pronto como ponga el pie en ella.../<br />
Plays and Petersburg tales<br />
NEVSKI PROSPECT<br />
/... Nothing could be finer than Nevsky Prospect, at least not in<br />
St Petersburg; it is the be-all and end-all. It positively gleams<br />
and sparkles the jewel of our capital! I know that not one of the<br />
city’s pallid functionaries would exchange Nevsky Prospect for<br />
all the riches in the world. By this I mean not only the young<br />
fellow of 25, sporting splendid moustaches and a remarkably<br />
well-cut frock-coat, but also the old gentleman with white hairs<br />
bristling on his chin, and a pate as smooth as a silver dish... he<br />
too is in raptures about Nevsky Prospect. And as for the ladies...<br />
The ladies are even more enamoured of Nevsky Prospect. Mind<br />
you, who wouldn’t be enamoured? No sooner do you step<br />
out on to Nevsky Prospect, than you are swept along in its<br />
unending carnival. You may have had some pressing business<br />
to attend to, buy the moment you step on to Nevsky you will<br />
forget all your commitments.../
Contes de Peterburg<br />
LA PERSPECTIVA NEVSKI<br />
/... No hi ha res millor que la Perspectiva Nevski, almenys a<br />
Peterburg; per a la ciutat ho significa tot. Com resplendeix<br />
aquesta avinguda, la més bella de la nostra capital! Estic<br />
segur que ni un del pàl·lids i benestants funcionaris que<br />
l’habiten no la canviaria per tot l’or del món. No només el<br />
qui té vint-i-cinc anys, uns magnífics bigotis i una levita<br />
admirablement tallada, sinó fins i tot aquell a qui se li<br />
apareixen pèls blancs a la barba i té el cap llis com una safata<br />
d’argent, també ell està entusiasmat amb la Perspectiva<br />
Nevski. I les dames! Oh, les dames encara els agrada més!<br />
Però a qui és que no agrada? Just en arribar-hi ja només sents<br />
olors de passeig. Encara que tinguis alguna feina inexcusable<br />
i urgent, així que hi poses els peus, t’oblides de tot.../<br />
ÁNGEL SCHLESSER
56<br />
BIOGRAFIES-BIOGRAFÍAS-BIOGRAPHIES<br />
MIGUEL DE CERVANTES<br />
Miguel de Cervantes Saavedra va néixer a Alcalá de Henares l’any 1547. Va<br />
estudiar al col·legi dels jesuïtes, tot i que no hi ha constància que anés a la<br />
universitat. La seva vida va estar farcida de viatges i peripècies.<br />
El 1569 el trobem a Itàlia, que aleshores era territori espanyol. Poc després<br />
era soldat a la companyia de Diego de Urbina.<br />
L’any 1571, Venècia, Roma i Espanya, l’anomenada Santa Aliança, dirigits<br />
per Joan d’Àustria i amb Cervantes a les seves files, van vèncer els turcs a<br />
la batalla de Lepant.<br />
Segons alguns biògrafs, Cervantes va patir tres ferides en la batalla, una<br />
de les quals li va ferir per sempre la mà esquerra. D’aquí ve que el cèlebre<br />
escriptor sigui conegut com «el manc de Lepant».<br />
El 1575 la seva goleta fou assaltada, i ell, fet presoner. Durant els seus anys<br />
de captiveri a Alger va protagonitzar quatre intents de fuga. Finalment, va ser<br />
alliberat l’any 1580. Tenia 33 anys i havia passat els darrers deu anys entre<br />
guerres i captiveri.<br />
El 1584, amb 37 anys, Cervantes publica la seva primera obra important: La<br />
Galatea, una novel·la pastoral, estil que en aquell moment estava molt en<br />
voga. Cervantes, com sempre havia volgut, va començar a escriure teatre,<br />
i es va enfrontar amb la sensació del moment: Félix Lope de Vega, paladí<br />
indiscutible de l’escena espanyola. Les seves dues primeres obres (La<br />
comedia de la confusión i Tratado de Constantinopla y muerte de Selim,<br />
escrites entorn el 1585 i totes dues desaparegudes) van obtenir un relatiu<br />
èxit en les representacions. Així mateix, Cervantes no va arribar a triomfar del<br />
tot a l’escena amb cap de les moltes obres dramàtiques que va escriure, de<br />
les quals conservem poques.<br />
L’any 1600 ja havia deixat d’escriure comèdies, tot i que al final de la seva<br />
trajectòria les va reprendre.<br />
El 1605 es publica la primera part de l’Ingenioso hidalgo don Quijote de la<br />
Mancha, que es va traduir a l’anglès el 1612.<br />
Del 1606 són les Novelas ejemplares. Al cap d’un any apareix Viaje del<br />
Parnaso, i poc després el Quijote és traduït al francès.<br />
Acaba Los trabajos de Persiles y Sigismunda a principis del 1615.<br />
Un any abans apareix l’esperada segona part de l’Ingenioso hidalgo don<br />
Quijote de la Mancha i es presenta l’obra teatral Ocho comedias y ocho<br />
entremeses nuevos mai representada.<br />
El 23 d’abril de 1616, Miguel de Cervantes mor a la seva casa de Madrid.<br />
Va ser enterrat amb l’hàbit dels franciscans al convent de les Trinitàries<br />
Descalces de Madrid, tot i que avui dia no hi ha cap rastre d’aquella tomba.<br />
Miguel de Cervantes Saavedra nació en Alcalá de Henares en 1547. Estudió<br />
en el colegio de los jesuitas, aunque no hay constancia de que asistiera a la<br />
Universidad. Su vida estuvo plagada de viajes y peripecias.<br />
En 1569 se halla en Italia, territorio español en dicha fecha. Poco después<br />
era soldado en la compañía de Diego de Urbina.<br />
En 1571 Venecia, Roma y España, la llamada Santa Alianza, dirigidos por<br />
Juan de Austria y con Cervantes en sus filas, vencieron a los turcos en la<br />
batalla de Lepanto.<br />
Según algunos biógrafos, Cervantes sufrió tres heridas en la batalla, una<br />
de las cuales le hirió por siempre su mano izquierda, de ahí que el célebre<br />
escritor sea conocido como «el manco de Lepanto».<br />
En 1575 cayó preso tras ser asaltada su goleta. Durante sus años de<br />
cautiverio en Argel protagonizó cuatro intentos de fuga. Finalmente, fue<br />
liberado en 1580. Tenía 33 años y había pasado los últimos diez entre<br />
guerras y cautiverio.<br />
En 1584, con 37 años, Cervantes publicó su primera obra importante:<br />
La Galatea, una novela pastoril, estilo muy en boga en el momento.<br />
Cervantes, como siempre había deseado, comenzó a escribir teatro,<br />
enfrentándose a la sensación del momento: Félix Lope de Vega, adalid<br />
indiscutible de la escena española. Sus dos primeras obras (La comedia<br />
de la confusión y Tratado de Constantinopla y muerte de Selim, escritas en<br />
torno a 1585 y desaparecidas ambas) obtuvieron un relativo éxito en sus<br />
representaciones. Sin embargo, Cervantes no llegó a triunfar plenamente<br />
en la escena con ninguna de las muchas obras dramáticas que escribió, de<br />
las que conservamos pocas.<br />
En 1600 ya había dejado de escribir comedias, aunque las retomaría al final<br />
de su trayectoria.<br />
En 1605 se publica la primera parte del Ingenioso hidalgo don Quijote de la<br />
Mancha, que se traduciría al inglés en 1612.<br />
De 1606 son las Novelas ejemplares. Un año después, aparece Viaje del<br />
Parnaso; poco después el Quijote es traducido al francés.<br />
Acaba Los trabajos de Persiles y Sigismunda a principios de 1615.<br />
Un año antes aparece la esperada segunda parte del Ingenioso hidalgo don<br />
Quijote de la Mancha y se presenta la obra teatral Ocho comedias y ocho<br />
entremeses nuevos nunca representada.<br />
El 23 de abril de 1616, Miguel de Cervantes muere en su casa de Madrid.<br />
Fue enterrado con el hábito de los franciscanos en el Convento de las<br />
Trinitarias Descalzas de Madrid, aunque en la actualidad no hay rastro de<br />
aquella tumba.<br />
Miguel de Cervantes Saavedra was born in Alcalá de Henares in 1547.<br />
He studied at the Jesuit College there, although there is no record of him<br />
attending its University. His life was one full of travels and adventures.<br />
In 1569, he was in Italy, which was Spanish territory at the time. A little later<br />
he was a soldier in the company of Diego de Urbina.<br />
In 1571, Venice, Rome and Spain, the so-called Holy Alliance, led by John<br />
of Austria and with Cervantes in its ranks, defeated the Turks at the Battle<br />
of Lepanto.<br />
According to some biographers, Cervantes suffered three wounds in the<br />
battle, one of which permanently injured his left hand, which is why the<br />
famous writer is known as “the one-handed man of Lepanto.”<br />
In 1575, he was taken prisoner after his ship was attacked. During his years<br />
in captivity in Algiers, he took part in four escape attempts. Finally, he was<br />
freed in 1580. He was 33 and had spent the previous ten years at war or in<br />
captivity.<br />
Four years later, at the age of 37, Cervantes published his first important<br />
work, La Galatea, a pastoral novel, a style very much in vogue at the time.<br />
Cervantes, as he had always desired, started to write plays, coming up<br />
against the sensation of the moment, Félix Lope de Vega, Spain’s undisputed<br />
leading playwright. Whilst the performances of his first two plays (The<br />
Comedy of Confusion and Treaty of Constantinople and the Death of<br />
Selim, written around 1585 and both now lost) were relatively successful,<br />
Cervantes never fully triumphed on the stage with any of his many dramatic<br />
works, few of which survive today.<br />
By 1600, he had stopped writing comedies, although he would return to the<br />
genre towards the end of his career.<br />
In 1605, the first part of the Ingenious Gentleman Don Quixote of La Mancha<br />
was published, with an English version appearing in 1612.<br />
In 1606, the Exemplary Novels appeared, followed one year later by Journey<br />
to Parnassus; soon after Don Quixote was translated into French.<br />
He completed The Trials of Persiles and Sigismunda in early 1615.<br />
One year earlier, the long-awaited second part of the Ingenious Gentleman<br />
Don Quixote of La Mancha appeared and the play Eight Comedies and Eight<br />
New Interludes Never Before Acted was presented.<br />
On 23rd April 1616, Miguel de Cervantes died at his home in Madrid. He was<br />
buried in a Franciscan habit at the Trinitarian Convent in Madrid, although<br />
today there is no trace of the tomb.<br />
LOEWE<br />
Loewe va ser fundada a Madrid l’any 1846 per Enrique Loewe Roessberg.<br />
És una de les marques de luxe més antigues del món i, des del 1905, és<br />
proveïdora de la Casa Reial Espanyola. Personatges tan cèlebres com és<br />
ara Ava Gardner, Marlene Dietrich, Rita Hayworth, Sophia Loren i Ernest<br />
Hemingway eren assidus de la botiga de Loewe durant els seus viatges a<br />
Madrid. Actualment, és una marca global que forma part del grup LVMH, líder<br />
de productes de luxe. És coneguda per la gran qualitat de la seva napa i el<br />
mestratge dels seus artesans. Les bosses, com ara la llegendària Amazona,<br />
les peces de pell, els mocadors i les corbates de seda o els perfums<br />
reflecteixen l’exquisidesa de la casa, que uneix tradició i innovació sota<br />
la direcció creativa de Stuart Vevers (1973). Premi al millor dissenyador
d’accessoris de l’any <strong>20</strong>06, s’incorpora a Loewe el <strong>20</strong>08 després d’haver<br />
passat per cases com ara Bottega Veneta, Calvin Klein, Givenchy, Louis<br />
Vuitton i Mulberry.<br />
Loewe es fundada en Madrid en 1846 por Enrique Loewe Roessberg. Es<br />
una de las marcas de lujo más antiguas del mundo, siendo proveedora<br />
de la Casa Real Española desde 1905. Personajes tan célebres como Ava<br />
Gardner, Marlene Dietrich, Rita Hayworth, Sophia Loren o Ernest Hemingway<br />
eran asiduos de la tienda de Loewe durante sus viajes a Madrid. En la<br />
actualidad, es una marca global que forma parte del grupo LVMH, líder de<br />
productos de lujo. Es conocida por la gran calidad de su napa y la maestría<br />
de sus artesanos. Sus bolsos, como el legendario Amazona, prendas de piel,<br />
pañuelos y corbatas de seda o perfumes, reflejan la exquisitez de la firma,<br />
que aúna tradición e innovación bajo la dirección creativa de Stuart Vevers<br />
(1973). Premio al mejor diseñador de accesorios del año <strong>20</strong>06, se incorporó<br />
a Loewe en <strong>20</strong>08 tras pasar por firmas como Bottega Veneta, Calvin Klein,<br />
Givenchy, Louis Vuitton o Mulberry.<br />
Loewe was founded in Madrid in 1846 by Enrique Loewe Roessberg. It is one<br />
of the oldest luxury labels in the world, and has been official supplier to the<br />
Spanish royal family since 1905. Celebrated figures such as Ava Gardner,<br />
Marlene Dietrich, Rita Hayworth, Sophia Loren and Ernest Hemingway were all<br />
regular customers at the Loewe boutique during their trips to Madrid. Today, it is<br />
a global brand that forms part of the LVMH Group, leader in luxury products. It is<br />
renowned for the great quality of its nappa leather and the skill of its craftsmen.<br />
Its handbags, such as the legendary Amazon, leather garments, silk scarves<br />
and ties and perfumes reflect the exquisiteness of the name, which today<br />
fuses tradition and innovation under Creative Director Stuart Vevers. Born in<br />
1973, he won the British Fashion Council’s Accessory Designer of the Year in<br />
<strong>20</strong>06 and joined Loewe in <strong>20</strong>08, after working for companies such as Bottega<br />
Veneta, Calvin Klein, Givenchy, Louis Vuitton and Mulberry.<br />
LEV TOLSTÓI<br />
Lev Tolstói és, igual que Dostoievski, una figura cabdal del pensament i<br />
l’esperit nacional russos, com també una de les figures més destacades de<br />
l’anomenat Segle d’Or de la literatura russa.<br />
Va exercir una influència destacada en el conjunt de la societat del seu<br />
temps: es podia compartir les idees de Tolstoi o bé discrepar-ne, però era<br />
impossible ignorar la seva presència en la vida cultural i social del país.<br />
Lev Tolstói va néixer el 1828 a Yásnaya Poliana, la finca dels seus pares,<br />
al si d’una família de l’antiga noblesa russa. La seva mare va morir quan ell<br />
només tenia dos anys i, poc després, va morir el seu pare. Va estudiar dret<br />
i llengües orientals a la Universitat de Kazan, però va abandonar els estudis<br />
decidit a completar la seva formació cultural amb un torrent de lectures que<br />
van establir les bases del seu estil literari.<br />
Va prendre part en les guerres del Caucas. La seva participació com a oficial<br />
en la Guerra de Crimea va donar peu a diversos relats d’estil inconfusible: La<br />
tala del bosc (1855), Dos hússars (1856) i Relats de Sebastopol (1855-<br />
1856). Per la seva intervenció en la defensa de Sebastopol li fou concedida<br />
l’Orde de Santa Anna, amb el distintiu «Al valor».<br />
El 1856 va tornar a Sant Petersburg, on fou rebut amb entusiasme pel<br />
cercle d’autors de la revista El Contemporani, dirigida pel poeta Nekràssov.<br />
Entre els seus nous coneguts hi ha escriptors de renom, de la importància<br />
de Turguènev, Gontxarov, Grigoròvitx i Ostrovski. Publica El matí d’un<br />
terratinent (1856) i Joventut (1857), que forma part de la trilogia Infantesa,<br />
Adolescència, Joventut. Tanmateix, aviat s’allunyà de la vida literària de la<br />
capital, que li semblava massa frívola i superficial.<br />
Dedicat al seu poble natal a l’educació dels fills dels pagesos, publica<br />
Lucerna (1857), Tres morts (1857-1858) i Felicitat conjugal (1859), com<br />
també una de les seves millors obres: Els cosacs (1863). Les seves tres<br />
novel·les més famoses i conegudes arreu del món són Guerra i pau (1865-<br />
1869), Anna Karènina (1876-1877) i Resurrecció (1899).<br />
Així mateix, també són importants La mort d’Ivan Ílitx (1886), Sonata a<br />
Kreutzer (1889), Khadjí-Murat (1896-1904) i El pare Sergi (1890-1898).<br />
Com a dramaturg, Tolstoi va publicar, entre altres obres, El poder de les<br />
tenebres (1886) i El cadàver viu (1900).<br />
Gran coneixedor de la psicologia de l’ésser humà, cap al final de la seva vida<br />
es va oposar a totes les institucions de l’Estat. De profund esperit cristià, va<br />
expressar el seu desacord amb l’Església, que li semblava inútil i enganyosa,<br />
cosa que li va valer l’excomunió pública per part de l’Església ortodoxa.<br />
Defensor d’un estil de vida simple i natural, es va fer vegetarià. Els seus<br />
partidaris van fundar un corrent religiós que duu el seu nom (Tolstovstvo).<br />
Les idees de Tolstoi van influir molts filòsofs i escriptors, com ara Mahatma<br />
Gandhi, Miguel de Unamuno, Thomas Mann i Martin Luther King.<br />
Lev Tolstói es, al igual que Dostoyevski, una figura cumbre del pensamiento<br />
y del espíritu nacional rusos, así como una de las figuras más destacadas del<br />
llamado Siglo de Oro de la literatura rusa.<br />
Ejerció una importante influencia en el conjunto de la sociedad de su<br />
tiempo: se podía compartir las ideas de Tolstói o bien discrepar de ellas, pero<br />
resultaba imposible ignorar su presencia en la vida cultural y social del país.<br />
Lev Tolstói vino al mundo en 1828, en Yásnaya Poliana, la finca de sus<br />
padres, en el seno de una familia de la antigua nobleza rusa. Su madre murió<br />
cuando apenas tenia dos años y, poco después, moriría su padre. Estudió<br />
derecho y lenguas orientales en la Universidad de Kazán, estudios que<br />
abandonaría, decidido a completar su formación cultural con un torrente de<br />
lecturas que sentarían las bases de su estilo literario.<br />
Tomó parte en las guerras del Cáucaso. Su participación como oficial en la<br />
Guerra de Crimea dio pie a varios relatos de estilo inconfundible: La tala del<br />
bosque (1855), Dos húsares (1856), Relatos de Sebastópol (1855-1856).<br />
Por su intervención en la defensa de Sebastópol le fue concedida la Orden de<br />
Santa Ana, con el distintivo “Al valor”.<br />
En 1856 regresa a San Petersburgo, donde es recibido con entusiasmo<br />
por el círculo de autores de la revista El Contemporáneo, dirigida por el<br />
poeta Necrásov. Entre sus nuevos conocidos se cuentan escritores tan<br />
renombrados como Turguéniev, Goncharov, Grigoróvich y Ostrovski. Publica<br />
La mañana de un terrateniente (1856) y Juventud (1857), que formará<br />
parte de la trilogía Infancia. Adolescencia. Juventud. Sin embargo, pronto se<br />
alejaría de la vida literaria de la capital, que le parecía excesivamente frívola<br />
y superficial.<br />
Dedicado, en su aldea natal, a la educación de los hijos de los campesinos,<br />
publicó Lucerna (1857), Tres muertes (1857-1858) y Felicidad conyugal<br />
(1859), así como una de sus mejores obras: Los cosacos (1863). Sus tres<br />
novelas más famosas y mundialmente conocidas son Guerra y paz (1865-<br />
1869), Ana Karénina (1876-1877) y Resurrección (1899).<br />
Son así mismo importantes La muerte de Iván Ilich (1886), La Sonata a<br />
Kreutzer (1889), Hadzhí Murad (1896-1904) y El Padre Sergio (1890-<br />
1898). Como dramaturgo, Tolstói publicó, entre otras obras, La fuerza de las<br />
tinieblas (1886) y El cadáver viviente (1900).<br />
Gran conocedor de la psicología del ser humano, hacia el final de su vida se<br />
opuso a todas las instituciones del Estado. De profundo espíritu cristiano,<br />
expresó su desacuerdo con la Iglesia, que le parecía inútil y engañosa, lo<br />
que le valió la pública excomunión por parte de la Iglesia ortodoxa. Defensor<br />
de un estilo de vida simple y natural, se hizo vegetariano. Sus partidarios<br />
fundaron una corriente religiosa que lleva su nombre (Tolstovstvo).<br />
Sus ideas influyeron a muchos filósofos y escritores, como Mahatma Gandhi,<br />
Miguel de Unamuno, Thomas Mann o Martin Luther King.<br />
Lev Tolstói is, alongside Dostoyevsky, one of the leading figures of Russian<br />
thought and national spirit, as well as one of the most outstanding figures of<br />
the so-called Golden Age of Russian literature.<br />
He exerted an important influence over the society of the time: one could<br />
share Tolstoy’s ideas or dispute them, but it was impossible to ignore his<br />
impact on the cultural and social life of the country.<br />
Lev Tolstói came into the world in 1828, in Yasnaya Polyana, his parents’<br />
estate, into the heart of an old Russian noble family. His mother died when<br />
he was barely ten years old and, shortly afterwards, his father also passed<br />
away. He studied law and oriental languages at the University of Kazan, but<br />
he would give them up after deciding to complete his cultural education with<br />
voracious reading that would help establish the basis of his literary style.
58<br />
He took part in Russia’s Caucasian War, and his experience as an officer in the<br />
Crimean War led to several short stories of an unmistakable style: The Wood-<br />
Cutting Expedition (1855), Two Hussars (1856) and Tales of Sebastopol<br />
(1855-1856). For his part in the defence of Sebastopol, he was awarded the<br />
Order of Saint Anna, 1st Class.<br />
In 1856, he returned to St. Petersburg, where he was enthusiastically<br />
received by the circle of writers behind the journal The Contemporary,<br />
edited by the poet Nekrasov. His new acquaintances included writers as<br />
renowned as Turgenev, Goncharov, Grigorovich and Ostrovsky. He published<br />
Landowner’s Morning (1856) and Youth (1857), which would form part of<br />
the trilogy Childhood. Adolescence. Youth. However, he would soon move<br />
away from the literary life of the capital, which he found excessively frivolous<br />
and superficial.<br />
Dedicated, in his native village, to the education of the children of the<br />
peasants, he published Lucerne (1857), Three Deaths (1857-1858) and<br />
Family Happiness (1859), as well as one of his best works: The Cossacks<br />
(1863). His three most famous, globally-celebrated novels are War and<br />
Peace (1865-1869), Anna Karenina (1876-1877) and Resurrection (1899).<br />
Equally as important are The Death of Ivan Ilyich (1886), The Kreutzer<br />
Sonata (1889), Hadji Murad (1896-1904) and Father Sergius (1890-1898).<br />
As a playwright, Tolstoy wrote, among others, The Power of Darkness (1886)<br />
and The Living Corpse (1900).<br />
A great expert on the sociology of the human being, towards the end of his<br />
life he opposed all state institutions. Although deeply Christian, he became a<br />
critic of the Orthodox Church, which he found useless and deceitful, leading<br />
to his public excommunication. An advocate of a simple, natural lifestyle, he<br />
became a vegetarian. His followers founded a religious movement bearing<br />
his name (the Tolstoyans).<br />
His ideas have influenced many thinkers and writers, such as Mahatma<br />
Gandhi, Miguel de Unamuno, Thomas Mann and Martin Luther King.<br />
DUYOS<br />
Duyos (Madrid) inicia la seva carrera el 1992 amb Manuel Piña.<br />
Paral·lelament, dissenya les seves primeres col·leccions amb Cecilia<br />
Paniagua per a la marca Duyos & Paniagua. Després d’unes quantes<br />
desfilades a la Cibeles Madrid Fashion Week i a la London Fashion Week<br />
el 1998, el dissenyador emprèn la seva carrera en solitari amb la marca<br />
Duyos. La seva primera desfilada a la setmana de la moda de Madrid va ser<br />
premiada com la millor col·lecció d’aquell any a Cibeles. Presenta el seu<br />
treball a la New York Fashion Week l’any <strong>20</strong>09 sota el projecte col·lectiu<br />
4Eyes. Ha rebut un gran nombre de premis (Glamour, Lancia, Vanidad…)<br />
i ha col·laborat amb marques com ara Absolut, Levi’s, Adidas i Coca-Cola.<br />
Duyos treballa, a més, una línia de complements, nuvi, núvia, ulleres i<br />
Fandeduyos (la seva segona línia). Ha dissenyat llums de Nadal per a la<br />
ciutat de Madrid i vestuari per a espectacles.<br />
Duyos (Madrid) inicia su carrera en 1992 con Manuel Piña. Paralelamente,<br />
diseña sus primeras colecciones con Cecilia Paniagua para la marca Duyos<br />
& Paniagua. Tras varios desfiles en Cibeles Madrid Fashion Week y London<br />
Fashion Week en 1998, el diseñador emprende su carrera en solitario bajo<br />
la firma Duyos. Su primer desfile en la semana de la moda de Madrid fue<br />
premiado como la mejor colección de ese año en Cibeles. Presentó su trabajo<br />
en la New York Fashion Week en <strong>20</strong>09 bajo el proyecto colectivo 4Eyes. Ha<br />
recibido numerosos premios (Glamour, Lancia, Vanidad…), y ha colaborado<br />
con marcas como Absolut, Levi´s, Adidas o Coca-Cola. Duyos trabaja además<br />
una línea de complementos, novio, novia, gafas y Fandeduyos (su segunda<br />
línea). Ha diseñado luces de Navidad para la ciudad de Madrid y vestuario<br />
para espectáculos.<br />
Madrid-born Juan Duyos began his career in 1992 with Manuel Piña. It was<br />
also at this time that he designed his first collections with Cecilia Paniagua for<br />
the label Duyos & Paniagua. After several shows at Cibeles Madrid Fashion<br />
Week, and at London Fashion Week in 1998, he embarked upon on his solo<br />
career with the label Duyos. His first solo show at Cibeles Madrid Fashion<br />
Week received the Best Collection Award for that year. He presented his work<br />
at the New York Fashion Week in <strong>20</strong>09 as part of the 4Eyes group. Honoured<br />
with numerous awards (from Glamour, Lancia, Vanidad, etc.), he has worked<br />
with companies such as Absolut, Levi´s, Adidas and Coca-Cola. Duyos also<br />
produces a line of accessories, wedding suits and dresses, eyewear, and<br />
Fandeduyos (his second line). He has also turned his hand to designing<br />
Christmas lights for the city of Madrid and to costume design.<br />
ANNA AJMÁTOVA<br />
Gran poetessa russa, el seu nom veritable era Anna Andréievna Gorenko.<br />
En la seva primera etapa va pertànyer al grup acmeista, dirigit pel seu primer<br />
marit, el també poeta Nikolai Gumiliov, fundador de la Corporació dels Poetes.<br />
Les seves primeres obres estan recollides en dos volums, El vespre (1912)<br />
i El rosari (1914), on mostra la seva predilecció per una poesia de tema<br />
amorós, expressada en un lèxic depurat.<br />
El 1921 i, posteriorment, als anys trenta del segle XX, tots els seus<br />
propparents van ser víctimes de la repressió política. El seu marit, Gumiliov,<br />
va morir aquell mateix any afusellat.<br />
Després de la publicació de La bandada blanca (1917) i Anno Domini<br />
MCMXXI (1922), va mantenir un llarg silenci, només interromput de tant en<br />
tant amb poesies curulles de malenconia i d’angoixa pels horrors de la vida.<br />
En el període 1936-1940, en plena època de la repressió estalinista,<br />
va escriure la seva gran obra mestra, Rèquiem, sobre les víctimes de la<br />
repressió, però no es va publicar fins al 1987.<br />
L’any 1946, acusada d’esteticisme i manca de compromís polític, va ser<br />
expulsada de la Unió d’Escriptors Soviètics, malgrat que fou readmesa el<br />
1951. La seva darrera obra important, Poema sense heroi, escrita entre el<br />
1942 i el 1962, és un intent de conciliar l’intimisme de la seva lírica juvenil<br />
amb una visió més àmplia de la realitat i de la història.<br />
Ajmátova va saber descriure en els seus versos el patiment de les víctimes<br />
de la repressió i de la guerra. Tot i que els seus llibres més punyents van<br />
trigar dècades a ser publicats, la seva obra ha estat, al capdavall, objecte d’un<br />
reconeixement merescut.<br />
El 1962 va ser nominada al premi Nobel de literatura i el 1965 se li va atorgar<br />
el premi Etna Taormina. L’any 1965 fou nomenada doctora honoris causa per<br />
la Universitat d’Oxford.<br />
La seva poesia conjuga un to clàssic i musical amb notes profundament<br />
tràgiques i solemnes.<br />
Gran poeta rusa, cuyo verdadero nombre era Anna Andréyevna Gorenko.<br />
En su primera etapa, perteneció al grupo acmeísta, dirigido por su primer<br />
marido, el también poeta Nikolai Gumiliov, el fundador de La corporacion de<br />
los poetas.<br />
Sus primeras obras se encuentran recogidas en los dos volúmenes, El<br />
atardecer (1912) y El Rosario (1914), en los que demuestra su predilección<br />
por una poesía de tema amoroso, expresada en un léxico depurado.<br />
En 1921 y, posteriormente, en los años treinta, todos sus allegados fueron<br />
víctimas de la represión política. Su marido, Gumiliov, murió ese mismo año<br />
fusilado.<br />
Tras la publicación de La bandada blanca (1917) y Anno Domini MCMXXII<br />
(1922), mantuvo un largo silencio, interrumpido solo en ocasiones con<br />
poesías llenas de melancolía y de angustia por los horrores de la vida.<br />
En 1936-1940, en plena época de la represión estalinista, escribió su<br />
gran obra maestra, Réquiem, sobre las víctimas de la represión, que no se<br />
publicaría hasta 1987.<br />
En 1946, acusada de esteticismo y falta de compromiso político, fue<br />
expulsada de la Unión de Escritores Soviéticos, aunque sería readmitida<br />
en 1951. Su última obra importante, Poema sin héroe, escrita entre 1942 y<br />
1962, es un intento de conciliar el intimismo de su lírica juvenil con una más<br />
amplia visión de la realidad y de la historia.<br />
Ajmátova supo describir en sus versos el sufrimiento de las víctimas de la<br />
represión y de la guerra. Aunque sus obras más desgarradoras tardaron<br />
décadas en ser publicadas, su obra ha sido, a la postre, objeto de un<br />
merecido reconocimiento.<br />
En 1962 fue nominada al premio Nobel de Literatura y en 1965 le fue<br />
otorgado el Premio Etna Taormina. En 1965 fue nombrada doctora honoris<br />
causa por la Universidad de Oxford.<br />
Su poesía conjuga un tono clásico y musical con notas profundamente<br />
trágicas y solemnes.<br />
This great Russian poet’s real name was Anna Andreyevna Gorenko.<br />
In her early period, she was part of the Acmeist group led by her first husband,<br />
the poet Nikolai Gumilev, the founder of the Guild of Poets.
Her early works are included in the two volumes, Evening (1912) and The<br />
Rosary (1914), which reveal her predilection for romantic poetry, expressed<br />
with a refined vocabulary.<br />
In 1921 and, later, in the 1930s, those nearest and dearest to her were<br />
victims of political repression: indeed, her husband, Gumilev, was executed<br />
by firing squad in the former year.<br />
After the publication of The White Flock (1917) and Anno Domini MCMXXII<br />
(1922), she kept a long silence, interrupted only on occasions with poems<br />
full of melancholy and anxiety about the horrors of life.<br />
In the years from 1936 to 1940, at the height of Stalinist repression, she<br />
wrote Requiem, about its victims. This, her masterpiece, was not published<br />
until 1987.<br />
In 1946, denounced for aestheticism and a lack of political commitment,<br />
she was expelled from the Union of Soviet Writers, although she would be<br />
readmitted in 1951. Her last important work, Poem without a Hero, written<br />
between 1942 and 1962, is an attempt to reconcile the private nature of the<br />
lyrical poetry of her youth with a broader vision of reality and history.<br />
Ajmátova was able to describe in her verse the suffering of the victims of<br />
repression and war. Although her most heartrending works took decades to<br />
be published, they finally received well-deserved recognition.<br />
In 1962, she was nominated for the Nobel Prize in Literature and in 1965<br />
she received the Etna Taormina Prize. Also in 1965, she received an honorary<br />
doctorate from Oxford University.<br />
Her poetry combines a classical and musical tone with profoundly tragic and<br />
solemn notes.<br />
ROBERTO VERINO<br />
Roberto Verino (Orense, 1945) inicia les seves activitats a la moda l’any<br />
1970, quan torna a Galícia després dels seus estudis de belles arts a<br />
París. El 1982 crea la seva primera col·lecció de pret-à-porter femení i<br />
l’any següent obre la seva primera botiga a París. El 1988 llança la seva<br />
línia juvenil ERRE UVE DOS, inici d’una sèrie de línies de la seva producció.<br />
Ha rebut nombrosos premis, entre els quals destaca la medalla Castelao<br />
(1996) i la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (<strong>20</strong>08). És un dels<br />
dissenyadors espanyols amb més projecció internacional i té botigues i<br />
negocis implantats en molts països del món, com ara Mèxic, Xina, França,<br />
el Regne Unit i Grècia. La seva dilatada trajectòria ha estat coronada amb<br />
l’exposició retrospectiva de tota la seva obra a The Gabarron Foundation de<br />
Nova York l’any <strong>20</strong>08.<br />
Roberto Verino (Ourense, 1945) inicia sus actividades en la moda en 1970,<br />
al regresar a Galicia tras sus estudios de Bellas Artes en París. En 1982<br />
crea su primera colección de pret-à-porter femenino, abriendo su primera<br />
tienda en París al año siguiente. En 1988 lanza su línea juvenil ERRE UVE<br />
DOS, inicio de una serie de líneas de su producción. Receptor de múltiples<br />
premios, destaca la Medalla Castelao (1996) y la medalla de Oro al Mérito<br />
en las Bellas Artes (<strong>20</strong>08). Es uno de los diseñadores españoles de mayor<br />
proyección internacional, tiene sus tiendas y negocios implantados en<br />
muchos países del mundo, siendo México, China, Francia, Reino Unido y<br />
Grecia algunos de ellos. Su dilatada trayectoria ha sido coronada con la<br />
exposición retrospectiva de toda su obra en The Gabarron Foundation de<br />
Nueva York en <strong>20</strong>08.<br />
Roberto Verino, born in Ourense in 1945, began working in fashion in<br />
1970, upon returning to Galicia after completing his Fine Arts studies in<br />
Paris. In 1982, he created his first collection of women’s pret-à-porter, and<br />
opened his first boutique in Paris the following year. In 1988, he launched<br />
his youth line ERRE UVE DOS, the start of a series of production lines. Of<br />
the many awards he has received, some of the most noteworthy are the<br />
Castelao Medal (1996) and the Gold Medal of Merit in the Fine Arts (<strong>20</strong>08).<br />
One of Spain’s designers with the greatest international presence, he<br />
has boutiques and businesses in many countries of the world, including<br />
Mexico, China, France, the United Kingdom and Greece. His extensive<br />
career was crowned with the retrospective exhibition of his life’s work at<br />
the Gabarron Foundation in New York in <strong>20</strong>08.<br />
JOSÉ ÁNGEL VALENTE<br />
Poeta, assagista i traductor, ha estat una de les veus més representatives de<br />
la poesia espanyola del segle XX.<br />
José Ángel Valente va néixer a Orense el 1929. Es va llicenciar en dret a la<br />
Universitat de Santiago de Compostel·la i més tard en filologia romànica<br />
a la Complutense de Madrid. Va treballar com a professor de literatura a la<br />
Universitat d’Oxford fins al 1958, i en la de Ginebra, fins al 1975, on va exercir<br />
de traductor per a la UNESCO. També dominava la traducció literària, amb<br />
edicions de John Donne, John Keats, G. M. Hopkins, Constantino Cavafis,<br />
Eugenio Montale, Paul Celan i Edmond Jabès, entre d’altres. Als anys vuitanta<br />
va tornar a Espanya i va fixar la seva residència a Almeria, on va continuar<br />
amb la seva activitat docent com a professor visitant en diverses universitats<br />
estrangeres. Els últims anys de la seva vida va alternar la seva residència<br />
suïssa amb l’espanyola.<br />
La seva trajectòria poètica està lligada, als inicis, a la Generació dels 50, on<br />
defensava la poesia com a via de coneixement. Aviat es va deslligar del grup<br />
i va evolucionar cap a una poesia eminentment mística, coneguda com a<br />
poesia del silenci.<br />
A aquest període pertanyen els volums A modo de esperanza (1954), premi<br />
Adonais, Poemas de Lázaro (1960), Premi de la Crítica, La memoria y los<br />
signos (1966) i Siete presentaciones (1967). També és autor de poemes<br />
en gallec, recopilats a Sete cántigas de alén (1981) i posteriorment a<br />
Cántigas de alén (1989 i 1996). Hereu de la tradició mística espanyola<br />
de San Juan de la Cruz i Miguel Molinos, José Ángel Valente assimila<br />
tradicions culturals, històriques i tendències filosòfiques i crea textos<br />
cada vegada més profunds i complicats. De rerefons existencialista, per<br />
a Valente la poesia és «l’experiència reconstruïda per la memòria». També<br />
ha publicat els poemaris Mandorla (1982), Nueve enunciaciones (1982),<br />
El fulgor (1983), Nadie (1996) i Fragmentos de un libro futuro (<strong>20</strong>00),<br />
editat pòstumament. Valente sempre ha romàs al marge de les tendències<br />
poètiques dominants. Poc abans de morir comentava sobre això: «Al poeta<br />
el defineix l’experiència espiritual».<br />
Els seus assaigs exploren la pintura, la mística i la literatura espanyoles.<br />
Entre aquests llibres trobem títols com ara Las palabras de la tribu (1971),<br />
Ensayos sobre Miguel de Molinos (1974) i La piedra y el centro (1983).<br />
Valente va rebre, entre altres distincions, el premi Príncep d’Astúries de les<br />
lletres (1988), el Premi Nacional de Poesia (1993 i <strong>20</strong>01) i el premi Reina<br />
Sofía de poesia (1998). Va morir a Ginebra l’any <strong>20</strong>00.<br />
Poeta, ensayista y traductor, ha sido una de las voces más representativas<br />
de la poesía española del siglo XX.<br />
José Ángel Valente nació en Orense en 1929. Se licenció en Derecho en la<br />
Universidad de Santiago de Compostela y más tarde en Filología Románica<br />
en la Complutense de Madrid. Trabajó como profesor de literatura en la<br />
Universidad de Oxford hasta 1958 y en la de Ginebra, hasta 1975, donde<br />
ejerció como traductor para la UNESCO. También dominaba la traducción<br />
literaria, con ediciones de John Donne, John Keats, G. M. Hopkins,<br />
Constantino Cavafis, Eugenio Montale, Paul Celan o Edmond Jabès, entre<br />
otros. En los años ochenta volvió a España y fijó su residencia en Almería,<br />
continuando con su actividad docente como profesor visitante en diversas<br />
universidades extranjeras. En sus últimos años alternó su residencia suiza<br />
con la española.<br />
Su trayectoria poética está ligada, en sus inicios, a la Generación<br />
de los 50, donde defendía la poesía como vía de conocimiento. Pronto se<br />
desligó del grupo y evolucionó hacia una poesía eminentemente mística,<br />
conocida como «poesía del silencio».<br />
A este periodo pertenecen los volúmenes A modo de esperanza (1954),<br />
Premio Adonais, Poemas de Lázaro (1960), Premio de la Crítica, La memoria<br />
y los signos (1966) y Siete presentaciones (1967). También es autor<br />
de poemas en gallego, recopilados en Sete cántigas de alén (1981) y<br />
posteriormente en Cántigas de alén (1989 y 1996). Heredero de la tradición<br />
mística española de San Juan de la Cruz y Miguel Molinos, José Ángel Valente<br />
asimila tradiciones culturales, históricas y tendencias filosóficas creando<br />
textos cada vez más profundos y complicados. De trasfondo existencialista,<br />
para Valente, la poesía es «la experiencia reconstruida por la memoria».<br />
También ha publicado los poemarios Mandorla (1982), Nueve enunciaciones<br />
(1982), El fulgor (1983), Nadie (1996) y Fragmentos de un libro futuro<br />
(<strong>20</strong>00), que se publicó de manera póstuma. Valente siempre ha permanecido<br />
al margen de las tendencias poéticas dominantes; poco antes de su muerte<br />
comentaba al respecto: «Al poeta le define la experiencia espiritual».
60<br />
Sus ensayos exploran la pintura, la mística y la literatura españolas. Entre<br />
ellos encontramos títulos como Las palabras de la tribu (1971), Ensayos<br />
sobre Miguel de Molinos (1974) o La piedra y el centro (1983). Valente<br />
recibió, entre otras distinciones, el Premio Príncipe de Asturias de las Letras<br />
(1988), el Premio Nacional de Poesía (1993 y <strong>20</strong>01) y el Premio Reina Sofía<br />
de Poesía (1998). Falleció en Ginebra en el año <strong>20</strong>00.<br />
Poet, essayist and translator, and one of the most representative voices of<br />
<strong>20</strong>th century Spanish poetry.<br />
José Ángel Valente was born in Ourense in 1929. After obtaining degrees<br />
in Law at the University of Santiago de Compostela and, later, Romance<br />
Languages at the Complutense University of Madrid, he worked as a lecturer<br />
in literature at Oxford University, until 1958, and Geneva University, until<br />
1975, where he also worked as a translator for UNESCO. He was also an<br />
expert in literary translations, producing versions of John Donne, John Keats,<br />
G. M. Hopkins, Constantine Cavafy, Eugenio Montale, Paul Celan and Edmond<br />
Jabès, amongst others. In the 1980s, he returned to Spain and established<br />
his residence in Almeria, continuing with his teaching work as guest lecturer<br />
at several foreign universities. In his final years, he alternated between his<br />
Swiss and Spanish residences.<br />
His career as a poet was linked, in his early days, to the so-called “Generation<br />
of the 1950s”, where he defended poetry as a channel of understanding. He<br />
soon cut his ties with the group and evolved towards an eminently mystical<br />
poetry, known as the “poetry of silence”.<br />
Associated with this period are the volumes A modo de esperanza (1954),<br />
winner of the Adonais Prize, Poemas de Lázaro (1960), winner of the Critics’<br />
Prize, La memoria y los signos (1966) and Siete presentaciones (1967).<br />
He is also the author of poems in Galician, collected in Sete cántigas de<br />
alén (1981) and later in Cántigas de alén (1989 and 1996). Inheritor<br />
of the Spanish mystical tradition of Saint John of the Cross and Miguel de<br />
Molinos, José Ángel Valente assimilates cultural and historical traditions<br />
and philosophical trends, creating ever more profound and complex works.<br />
With his existentialist background, for Valente, poetry is “experience<br />
reconstructed by memory.” He also published the books of poetry Mandorla<br />
(1982), Nueve enunciaciones (1982), El fulgor (1983), Nadie (1996) and<br />
Fragmentos de un libro futuro (<strong>20</strong>00), which appeared posthumously.<br />
Valente always remained outside dominant poetic trends; just before his<br />
death, he commented “the poet is defined by spiritual experience.”<br />
His essays explore Spanish painting, mysticism and literature. They include<br />
titles such as Las palabras de la tribu (1971), Ensayos sobre Miguel de<br />
Molinos (1974) and La piedra y el centro (1983). Valente received, among<br />
other distinctions, the Prince of Asturias Prize for the Arts (1988), the<br />
National Poetry Prize (1993 and <strong>20</strong>01) and the Queen Sofía Poetry Prize<br />
(1998). He died in Geneva in <strong>20</strong>00.<br />
HANNIBAL LAGUNA<br />
Hannibal Laguna (Veneçuela, 1967) inicia la seva carrera el 1987 i des<br />
del 1997 presenta les seves col·leccions a la passarel·la Gaudí i a la<br />
Cibeles Madrid Fashion Week. Amb més d’una dotzena de línies i llicències,<br />
les seves col·leccions de costura, núvies, sabates, rellotges i joies<br />
són presents en ciutats com ara Moscou, Miami, Chicago, Los Angeles,<br />
Caracas, Mèxic DF, Dubai, Kuwait, Abu Dhabi i les principals capitals<br />
europees. L’any 1986, la seva primera col·lecció és guardonada amb el<br />
premi Air France, i recentment ha estat premiat amb el T de Telva <strong>20</strong>10 al<br />
millor creador espanyol. Ha participat en exposicions al Museu Etnogràfic<br />
de Sant Petersburg, al Museo del Traje, al Museo Reina Sofía i a l’Instituto<br />
Cervantes, entre d’altres. Les seves inconfusibles siluetes femenines<br />
el defineixen com un dels creadors espanyols amb més projecció<br />
internacional i el preferit de moltes actrius i celebritats.<br />
Hannibal Laguna (Venezuela, 1967). Inició su carrera en 1987 y desde 1997<br />
presenta sus colecciones en la Pasarela Gaudí y Cibeles Madrid Fashion<br />
Week. Con más de una docena de líneas y licencias, sus colecciones de<br />
Costura, novias, zapatos, relojes y joyas están presentes en ciudades<br />
como Moscú, Miami, Chicago, Los Ángeles, Caracas, México DF, Dubai,<br />
Kuwait, Abu Dhabi y las principales capitales europeas. En 1986, su primera<br />
colección fue galardonada con el Premio Air France, y recientemente ha sido<br />
premiado con el T de Telva <strong>20</strong>10 al mejor creador español. Ha participado<br />
en exposiciones en el Museo Etnográfico de San Petersburgo, en el Museo<br />
del Traje, en el Museo Reina Sofía y el Instituto Cervantes, entre otros. Sus<br />
inconfundibles siluetas femeninas, le definen como uno de los creadores<br />
españoles con mayor proyección internacional y el preferido de muchas<br />
actrices y celebridades.<br />
Born in Venezuela in 1967, Hannibal Laguna began his career in 1987 and,<br />
since 1997, has presented his collections at the Gaudí Fashion Week and<br />
Cibeles Madrid Fashion Week. With more than twelve lines and licences, his<br />
collections of couture, wedding dresses, shoes, watches and jewellery are<br />
present in cities such as Moscow, Miami, Chicago, Los Angeles, Caracas,<br />
Mexico City, Dubai, Kuwait, Abu Dhabi and the main European capitals.<br />
In 1986, his first collection received the Air France Prize, and he was<br />
recently awarded the <strong>20</strong>10 T de Telva Prize for Best Spanish Creator. He has<br />
participated in exhibitions at the Saint Petersburg Ethnography Museum, the<br />
Museo del Traje in Madrid, the Museo Reina Sofía and the Instituto Cervantes,<br />
among others. His unmistakably feminine silhouettes have made him one<br />
of the Spanish creators with highest international profile and the favourite of<br />
many actresses and celebrities.<br />
OLVIDO GARCÍA VALDÉS<br />
Poetessa espanyola nascuda a Santianes de Pravia (Astúries) el 1950.<br />
Llicenciada en filologia romànica i en filosofia. Va codirigir les revistes Los<br />
Infolios (1987-<strong>20</strong>05) i El signo del gorrión (1992-<strong>20</strong>02); així mateix, fou<br />
membre de la comissió permanent de la revista hispanoportuguesa Hablar/<br />
Falar de poesia (1996-<strong>20</strong>02) i directora de l’Instituto Cervantes de Tolosa<br />
de Llenguadoc. Actualment és professora de llengua espanyola i literatura a<br />
l’Instituto El Greco, de Toledo.<br />
Ha publicat els llibres següents de poemes: El tercer jardín (1986),<br />
Exposición (1990, premi Ícaro de literatura), Ella, los pájaros (1994, premi<br />
Leonor de poesia), Caza nocturna (1997) —traduït al suec per Ulf Eriksson<br />
(Nattlig jakt, <strong>20</strong>04) i al francès per Stéphane Chaumet (Chasse nocturne,<br />
<strong>20</strong>09)—, Del ojo al hueso (<strong>20</strong>01), La poesía, ese cuerpo extraño (antologia,<br />
<strong>20</strong>05) i Y todos estábamos vivos (<strong>20</strong>06).<br />
Una antologia de la seva obra, Racines d’ombre, ha estat traduïda al francès<br />
per Jean-Yves Bériou i Martine Joulia i publicada el <strong>20</strong>10. A Esa polilla que<br />
delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-<strong>20</strong>08), es recull la seva<br />
poesia completa fins avui.<br />
L’any <strong>20</strong>07 se li va concedir el Premi Nacional de Poesia per Y todos<br />
estábamos vivos.<br />
A més a més, ha publicat els assaigs Teresa de Jesús (<strong>20</strong>01), Los poetas<br />
de la República (en col·laboració amb Miguel Casado, 1997) i els volums<br />
col·lectius Perdidas en el espacio. Formas de ocupar, recorrer y representar<br />
los lugares (coord. Asun Bernárdez) i En torno a Velázquez (coord. Miguel<br />
Ángel Ramos, 1999).<br />
Ha traduït Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo (1997) i Larga<br />
carretera de arena (<strong>20</strong>07), Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, El canto y<br />
la ceniza. Antología poética (en col·laboració amb Monika Zgustová, <strong>20</strong>05).<br />
Poeta española nacida en Santianes de Pravia (Asturias) en 1950. Licenciada<br />
en Filología Románica y en Filosofía. Ha codirigido las revistas Los Infolios<br />
(1987-<strong>20</strong>05) y El signo del gorrión (1992-<strong>20</strong>02); fue, asimismo, miembro<br />
de la comisión permanente de la revista hispano-portuguesa Hablar/Falar<br />
de poesia (1996-<strong>20</strong>02) y directora del Instituto Cervantes de Toulouse.<br />
Actualmente es profesora de Lengua Española y Literatura en el Instituto El<br />
Greco, de Toledo.<br />
Ha publicado los siguientes libros de poemas: El tercer jardín (1986),<br />
Exposición (1990, Premio Ícaro de Literatura), Ella, los pájaros (1994,<br />
Premio Leonor de Poesía), Caza nocturna (1997) -traducido al sueco por Ulf<br />
Eriksson (Nattlig jakt, <strong>20</strong>04) y al francés por Stéphane Chaumet (Chasse<br />
nocturne, <strong>20</strong>09)-, Del ojo al hueso (<strong>20</strong>01), La poesía, ese cuerpo extraño<br />
(Antología) (<strong>20</strong>05), así como Y todos estábamos vivos (<strong>20</strong>06).<br />
Una antología de su obra, Racines d’ombre, ha sido traducida al francés por<br />
Jean-Yves Bériou y Martine Joulia, y publicada en <strong>20</strong>10. En Esa polilla que<br />
delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-<strong>20</strong>08), se recoge su poesía<br />
completa hasta el momento.<br />
En <strong>20</strong>07 se le concedió el Premio Nacional de Poesía por Y todos estábamos<br />
vivos.<br />
Además, ha publicado los ensayos Teresa de Jesús (<strong>20</strong>01), Los poetas de<br />
la República (en colaboración con Miguel Casado) (1997) y en volúmenes
colectivos: Perdidas en el espacio. Formas de ocupar, recorrer y representar<br />
los lugares (coord. Asun Bernárdez) y En torno a Velázquez (coord. Miguel<br />
Ángel Ramos) (1999).<br />
Ha traducido a Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo (1997) y Larga<br />
carretera de arena (<strong>20</strong>07), y a Anna Ajmátova y Marina Tsvetáieva, El canto y<br />
la ceniza. Antología poética (en colaboración con Monika Zgustova) (<strong>20</strong>05).<br />
Spanish poetess born in Santianes de Pravia, Asturias, in 1950. She has a<br />
degree in Romance Languages and in Philosophy. Co-editor of the journals<br />
Los Infolios (1987-<strong>20</strong>05) and El signo del gorrión (1992-<strong>20</strong>02), she was<br />
also a member of the standing committee of the Spanish-Portuguese poetry<br />
journal Hablar/Falar (1996-<strong>20</strong>02) and Director of the Instituto Cervantes in<br />
Toulouse. She is currently Professor of Spanish Language and Literature at<br />
the Instituto El Greco, in Toledo. The following books of her poetry have been<br />
published: El tercer jardín (1986), Exposición (1990, winner Ícaro Literature<br />
Prize), Ella, los pájaros (1994, winner of the Leonor Poetry Prize), Caza<br />
nocturna (1997) which has been translated into Swedish by Ulf Eriksson<br />
(Nattlig jakt, <strong>20</strong>04) and French by Stéphane Chaumet (Chasse nocturne,<br />
<strong>20</strong>09), Del ojo al hueso (<strong>20</strong>01), La poesía, ese cuerpo extraño (anthology,<br />
<strong>20</strong>05), as well as Y todos estábamos vivos (<strong>20</strong>06).<br />
An anthology of her work in French, Racines d’ombre, translated by Jean-<br />
Yves Bériou and Martine Joulia, was published in <strong>20</strong>10. Esa polilla que<br />
delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-<strong>20</strong>08) provides a complete<br />
collection of her poetry to date.<br />
In <strong>20</strong>07, she received Spain’s National Poetry Prize for Y todos estábamos<br />
vivos.<br />
Moreover, she has published the essays Teresa de Jesús (<strong>20</strong>01), Los poetas<br />
de la República (in collaboration with Miguel Casado, 1997) and in collective<br />
volumes: Perdidas en el espacio. Formas de ocupar, recorrer y representar<br />
los lugares (coord. Asun Bernárdez) and En torno a Velázquez (coord. Miguel<br />
Ángel Ramos, 1999).<br />
She has translated Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo (1997)<br />
and Larga carretera de arena (<strong>20</strong>07), and Anna Akhmatova and Marina<br />
Tsvetaeva, El canto y la ceniza. Antología poética (in collaboration with<br />
Monika Zgustova) (<strong>20</strong>05).<br />
ANA LOCKING<br />
Ana González (Toledo, 1970) crea el 1996 la marca Locking Shocking, un<br />
tàndem creatiu que es dissol el <strong>20</strong>07. Les seves primeres activitats se<br />
centren en el disseny d’accessoris i joieria fins que l’any <strong>20</strong>01 llança la seva<br />
primera col·lecció de pret-à-porter i es presenta al Circuit de Barcelona. El<br />
<strong>20</strong>03 debuta a la Cibeles Madrid Fashion Week i guanya el premi L’Oréal París<br />
a la millor col·lecció jove i el Prix Marie Claire al millor dissenyador nacional<br />
l’any següent. Després de la creació de la seva nova marca Ana Locking<br />
el <strong>20</strong>08, la seva primera col·lecció rep el premi L’Oréal París a Cibeles. És<br />
guardonada dissenyadora de l’any per la revista Cosmopolitan el <strong>20</strong>09, any<br />
en el qual presenta la seva col·lecció primavera/estiu <strong>20</strong>10 a la New York<br />
Fashion Week, al costat dels seus companys del projecte 4Eyes, celebrat a<br />
la Biblioteca Pública de Nova York. Artista plàstica, fotògrafa i videoartista, les<br />
seves obres s’han exposat en importants museus com ara el Reina Sofía, el<br />
MUSAC i l’IVAM. Un dels seus últims projectes ha estat el disseny de llums de<br />
Nadal per a la ciutat de Madrid.<br />
Ana González (Toledo, 1970) crea en 1996 la firma Locking Shocking, un<br />
tandem creativo que se disuelve en el <strong>20</strong>07. Sus primeras actividades<br />
se centran en el diseño de accesorios y joyería hasta que en <strong>20</strong>01 lanza<br />
su primera colección de pret-à-porter, presentándose en el Circuit de<br />
Barcelona. En <strong>20</strong>03 debuta en Cibeles Madrid Fashion Week ganando el<br />
premio L’Oreal París a la mejor colección joven y el Prix Marie Claire al mejor<br />
diseñador Nacional en <strong>20</strong>04. Tras la creación de su nueva firma Ana Locking<br />
en <strong>20</strong>08, su primera colección recibe el premio L’Oreal París en Cibeles. Es<br />
galardonada diseñadora del año por la revista Cosmopolitan en <strong>20</strong>09, año en<br />
el que presenta su colección primavera/verano <strong>20</strong>10 en la New York Fashion<br />
Week junto a sus compañeros del proyecto 4Eyes, celebrado en la Biblioteca<br />
Pública de Nueva York. Artista plástica, fotógrafa, videoartista, sus obras han<br />
sido expuestas en importantes museos como el Reina Sofía, MUSAC o IVAM.<br />
Uno se sus últimos proyectos ha sido el diseño de luces de Navidad para la<br />
ciudad de Madrid.<br />
Born in Toledo in 1970, Ana González created the firm Locking Shocking<br />
in 1996, a creative duo that was dissolved in <strong>20</strong>07. Her first steps in<br />
design were in the field of accessories and jewellery, until <strong>20</strong>01, when<br />
she presented her first pret-à-porter collection at the Circuit in Barcelona.<br />
In <strong>20</strong>03, she debuted at the Cibeles Madrid Fashion Week, where she won<br />
the L’Oréal Paris Prize for the Best Young Collection and the Marie Claire Best<br />
National Designer Prize <strong>20</strong>04. Her first collection after the creation of her<br />
new firm, Ana Locking, in <strong>20</strong>08, received the L’Oréal Paris Prize at Cibeles.<br />
She was Cosmopolitan Designer of the Year <strong>20</strong>09, when she presented her<br />
spring/summer <strong>20</strong>10 collection at the New York Fashion Week together with<br />
her colleagues from the 4Eyes project, in the New York Public Library. Visual<br />
artist, photographer and video artist, her works have been exhibited in major<br />
museums such as the Reina Sofía, MUSAC and the IVAM. One of her latest<br />
projects has been to design the Christmas lights for the city of Madrid.<br />
MARINA TSEVETÁYEVA<br />
Una de les veus més originals i ineludibles de la poesia russa.<br />
Nascuda al si d’una família d’intel·lectuals il·lustrats (el seu pare, professor<br />
de la Universitat de Moscou, fou un destacat filòleg i el creador del Museu de<br />
Belles Arts de Moscou; la seva mare fou una gran aficionada a la música i a la<br />
poesia), Tsvetáyeva va començar a escriure de molt jove: el 1910 publicava<br />
el seu primer llibre, Àlbum del capvespre, al qual van succeir La llanterna<br />
màgica (1912), Fites (1921) i L’ofici (1921-1922).<br />
Després del triomf de la Revolució d’Octubre, va passar grans dificultats<br />
quan el seu marit, Sergei Efron, compromès amb l’oposició, es va haver<br />
d’exiliar. Després de la mort de la seva filla petita de tres anys, la poetessa<br />
va aconseguir reunir-se amb el seu marit a Txecoslovàquia, on van romandre<br />
fins al 1925. Aquests anys foren els més fructífers de la seva producció i van<br />
donar lloc, entre altres títols, a El poema de la muntanya (1924-1925) i Poema<br />
del final (1925), en els versos del qual es consolida una estètica innovadora,<br />
pròxima a la de Maiakovski, basada en la manca de correspondència entre la<br />
forma rítmica i el contingut, essencialment romàntic.<br />
Entre el 1925 i el 1939, Tsvetáyeva viu a París i, entre grans dificultats<br />
materials, tradueix Puixkin i compon els poemes de Carta d’any nou (1926-<br />
1927), entre altres obres.<br />
Durant els seus anys d’exili també va escriure assaigs: Xàfec lluminós<br />
(1922), dedicat a l’obra de Borís Pasternak; Historia d’una dedicatòria<br />
(1932), en la qual glossa aspectes de l’obra d’Óssip Mandelxtam, i els<br />
assaigs lírics El poeta i la crítica (1928) i El poeta i el temps (1934).<br />
Cal destacar també les obres dramàtiques de tema clàssic, Ariadna (1924)<br />
i Fedra (1927).<br />
El 1939, quan feia pocs mesos que havia tornat a la Unió Soviètica, i després<br />
de l’empresonament del seu marit i de la seva filla, Tsvetáyeva se suïcida.<br />
Una de las voces más originales e insoslayables de la poesía rusa.<br />
Nacida en el seno de una familia de intelectuales ilustrados (su padre, profesor<br />
de la Universidad de Moscú, fue un destacado filólogo y creador del Museo<br />
de Bellas Artes de Moscú; su madre fue una gran aficionada a la música y a<br />
la poesía), Tsvetáyeva empezó a escribir siendo todavía muy joven: En 1910<br />
publicaba su primer libro, Álbum vespertino, que vendría seguido de La linterna<br />
mágica (1912), Verstas (1921) y El oficio (1921-1922).<br />
Tras el triunfo de la Revolución de Octubre, tuvo que soportar grandes<br />
dificultades cuando su esposo, Sergéi Efrón, comprometido con la oposición,<br />
se vio obligado a exiliarse. Tras la muerte de su hija menor de tres años, la<br />
poeta logró reunirse con él en Checoslovaquia, donde permanecerían hasta<br />
1925. Fueron esos los años más fecundos de su producción, dando lugar,<br />
entre otros títulos, a El poema de la Montaña (1924-1925) y Poema del fin<br />
(1925), en cuyos versos se consolida una estética innovadora, próxima a la<br />
de Mayakovski, basada en la falta de correspondencia entre la forma rítmica<br />
y el contenido, romántico en esencia.<br />
Entre 1925 y 1939, Tsvetáyeva vive en París y, entre grandes dificultades<br />
materiales, traduce a Pushkin y compone los poemas de Carta de año nuevo<br />
(1926-1927), entre otras obras.<br />
Durante sus años de exilio escribió también ensayos: Aguacero luminoso<br />
(1922), dedicado a la obra de Boris Pasternak, Historia de una dedicatoria<br />
(1932), en la que glosa aspectos de la obra de Osip Mandelshtam; y los<br />
ensayos líricos El poeta y la crítica (1928) y El poeta y el tiempo (1934).<br />
Merecen, además, ser destacadas las obras dramáticas de tema clásico,<br />
Ariadna (1924) y Fedra (1927).
62<br />
En 1939, a los pocos meses de su regreso a la Unión Soviética, y tras el<br />
encarcelamiento de su marido y de su hija, Tsvetáyeva se suicida.<br />
One of the most original and important voices in Russian poetry. Born into a<br />
family of enlightened intellectuals (her father, Professor at the University of<br />
Moscow, was a distinguished philologist and creator of the Moscow Museum<br />
of Fine Arts, whilst her mother was a great lover of music and poetry),<br />
Tsvetáyeva turned to writing at a very young age: in 1910 she published her<br />
first book, Evening Album, which would be followed by The Magic Lantern<br />
(1912), Mileposts (1921) and Craft (1921-1922).<br />
After the triumph of the October Revolution, she had to put up with great<br />
hardship when her husband, Sergey Efron, a committed opponent of the<br />
regime, was forced into exile. After the death of her youngest daughter at the<br />
age of three, the poetess managed to reunite with him in Czechoslovakia,<br />
where they would remain until 1925. These were her most fertile years in<br />
terms of output, with titles such as Poem of the Mountain (1924-1925) and<br />
Poem of the End (1925), in whose verses she consolidated her innovative<br />
style, close to that of Mayakovsky and based on the lack of correspondence<br />
between the rhythmical form and the content, romantic in essence.<br />
Between 1925 and 1939, Tsvetáyeva lived in Paris where, suffering great<br />
material hardship, she translated Pushkin and composed the poems of New<br />
Year Letter (1926-1927), among other works.<br />
During her years in exile, she also wrote essays such as Luminous<br />
Downpour (1922), dedicated to the work of Boris Pasternak, The Story of a<br />
Dedication (1932), in which she comments on aspects of the work of Osip<br />
Mandelshtam, and the lyrical essays The Poet and the Critic (1928) and The<br />
Poet and Time (1934).<br />
Also worthy of attention are her classically themed plays Ariadne (1924) and<br />
Phaedra (1927).<br />
In 1939, a few months after her return to the Soviet Union, and after the<br />
imprisonment of her husband and daughter, Tsvetáyeva committed suicide.<br />
JUANJO OLIVA<br />
Juanjo Oliva (Madrid, 1971) comença a treballar professionalment com a<br />
il·lustrador i dissenyador de moda per a cases tan rellevants com ara Sybilla<br />
i Zara. L’any <strong>20</strong>00 decideix crear la seva pròpia marca, Juanjo Oliva, i des del<br />
<strong>20</strong>04 participa en la Cibeles Madrid Fashion Week. A més a més, mostra les<br />
seves col·leccions de moda nupcial a Gaudí Novias. El setembre del <strong>20</strong>09<br />
presenta la seva col·lecció primavera/estiu <strong>20</strong>10 a la New York Fashion<br />
Week, participant en el projecte 4Eyes. Ha rebut nombrosos guardons, entre<br />
els quals destaquen el premi L’Oréal a la millor col·lecció de la passarel·la<br />
Cibeles en dues ocasions, el Prix Marie Claire al millor dissenyador novell i la<br />
T de Telva al millor creador nacional del <strong>20</strong>06. Ha dissenyat llums de Nadal<br />
per a la ciutat de Madrid.<br />
Juanjo Oliva (Madrid, 1971) desempeñó su primera labor profesional como<br />
ilustrador y diseñador de moda para firmas tan relevantes como Sybilla o<br />
Zara. En el <strong>20</strong>00 decidió crear su propia marca: Juanjo Oliva, y participa desde<br />
<strong>20</strong>04 en Cibeles Madrid Fashion Week. Además, muestra sus colecciones<br />
para moda nupcial en Gaudí Novias. En septiembre <strong>20</strong>09, presento su<br />
colección p/v <strong>20</strong>10 en la New York Fashion Week, participando en el proyecto<br />
4Eyes. Ha recibido numerosos galardones entre los que destacan el L’Oréal<br />
a la Mejor Colección de la Pasarela Cibeles en dos ocasiones, el Prix de Marie<br />
Claire al mejor diseñador novel y la T de Telva al mejor creador nacional de<br />
<strong>20</strong>06. Ha diseñado luces de Navidad para la ciudad de Madrid.<br />
Juanjo Oliva (Madrid, 1971) undertook his first professional work as<br />
an illustrator and fashion designer for such important firms as Sybilla<br />
and Zara. In <strong>20</strong>00, he decided to create his own label, Juanjo Oliva, and<br />
has, since <strong>20</strong>04, participated in the Cibeles Madrid Fashion Week. He<br />
also shows his wedding fashion collections at the Barcelona Week. In<br />
September <strong>20</strong>09, he presented his SS <strong>20</strong>10 collection at the New York<br />
Fashion Week as part of the 4Eyes team. He has received numerous<br />
awards, including the L’Oréal Best Collection Prize at the Cibeles Madrid<br />
Fashion Week on two occasions, the Marie Claire Prize for Best New<br />
Designer and the T de Telva Prize for Best National Creator <strong>20</strong>06. He has<br />
designed Christmas lights for the city of Madrid.<br />
ANTÓN CHÉJOV<br />
Chéjov, un dels màxims exponents de la literatura russa de finals del segle<br />
XIX i principis del segle XX, va tenir en vida un merescut prestigi literari,<br />
prestigi que, pels ideals democràtics expressats a les seves obres, va<br />
perdurar al llarg del període soviètic.<br />
De família humil, va haver de treballar des de nen i guanyar-se el pa, cosa que<br />
va li va minar la salut ja d’adolescent. Tanmateix, va aconseguir doctorar-se<br />
en medicina el 1884.<br />
L’èxit aconseguit pels seus primers escrits humorístics amb els pseudònims<br />
Antoixa Txekhonté i altres, va contribuir a fer possible la publicació de Contes<br />
de Melpòmene (1884). De la seva primera època cal esmentar El judici<br />
(1881), La senyora (1882), A la tardor (1883), La mort d’un funcionari<br />
(1883), El sergent Prixibèiev (1885), El liberal, Paraules, paraules, paraules,<br />
Cirurgia, El camaleó, El llumí suec (1884), etc.<br />
A L’illa de Sakhalín (1893-1894), Txèkhov va denunciar la crueltat i les<br />
vexacions patides pels presos deportats.<br />
A partir del 1886, la seva inconfusible galeria de personatges apareix a<br />
Relats barrejats (1886) i En el capvespre (1887); l’angoixa vital i la denúncia<br />
social són narrades en obres com ara L’estepa (1888), Una història avorrida<br />
(1889), El duel (1886), El pavelló núm. 6 (1892) i El monjo negre. A partir<br />
del 1895, Chéjov publica algunes de les narracions més extraordinàries<br />
de les lletres russes: Història de la meva vida (1896), La casa amb golfes<br />
(1896), Els vilatjans (1897), La dama amb el gos (1899), Iònitx (1898) i En<br />
el barranc (1900).<br />
Com a dramaturg, Chéjov assoleix la mestria amb La gavina (1896), L’oncle<br />
Vània (1897), Les tres germanes (1901) i L’hort dels cirerers (1904).<br />
El teatre de Chéjov enceta una nova pàgina en la dramatúrgia universal. Igual<br />
que a la vida, les coses quotidianes ocupen el primer lloc, mentre que les<br />
passions i els sentiments només apareixen de tant en tant, com si fossin<br />
ecos o fantasmes ocults. Entre els seus personatges pràcticament no hi<br />
ha culpables; cadascú té la seva justificació i els seus motius. Sembla que<br />
a l’escena no hi ha acció, però en el fons discorre un corrent invisible que<br />
condueix els personatges cap al seu destí. «La gent pren te mentre es<br />
trenquen els cors», explicava l’autor als actors de les seves obres.<br />
El teatre de Chéjov ha influït poderosament autors i directors teatrals i<br />
cinematogràfics del segle XX.<br />
Chéjov, uno de los máximos exponentes de la literatura rusa de finales del<br />
siglo XIX y comienzos del XX, gozó en vida de un merecido prestigio literario,<br />
prestigio que, por los ideales democráticos expresados en sus obras,<br />
perduró a lo largo del período soviético.<br />
De familia humilde, se vio obligado a trabajar desde niño y a procurarse<br />
su propio sustento, minando su salud siendo aún adolescente. Logró, no<br />
obstante, doctorarse en medicina en 1884.<br />
El éxito cosechado por sus primeros escritos humorísticos bajo los<br />
pseudónimos Antosha Chejonte y otros, contribuyó a hacer posible la<br />
publicación de Cuentos de Melpómene (1884). De su primera época cabe<br />
citar El juicio (1881), La señora (1882), En otoño (1883), La muerte de un<br />
funcionario (1883), El sargento Prishibéyev (1885), El liberal, Palabras,<br />
palabras, palabras, Cirugía, El camaleón, La cerilla sueca (1884), etc.<br />
En La Isla Sajalin (1893-1894), denunció Chéjov la crueldad y las vejaciones<br />
sufridas por los presos deportados.<br />
A partir de 1886, su inconfundible galería de personajes aparece en Relatos<br />
abigarrados (1886) y En el crepúsculo (1887); la angustia vital y la denuncia<br />
social son narradas en obras como La estepa (1888), Una historia aburrida<br />
(1889), El duelo (1886), El pabellón nº 6 (1892), El monje negro. A partir de<br />
1895 Chéjov publicaría algunas de las narraciones más sobresalientes de<br />
las letras rusas: Historia de mi vida (1896), La casa con buhardilla (1896),<br />
Los aldeanos (1897), La dama del perrito (1899), Iónich (1898) y En el<br />
barranco (1900).<br />
Como dramaturgo, Chéjov alcanza la maestría con La gaviota (1896), El tío<br />
Vania (1897), Las tres hermanas (1901) y El jardín de los cerezos (1904).<br />
El teatro de Chéjov abre una nueva página en la dramaturgia universal. Al<br />
igual que en la vida, lo cotidiano ocupa el primer plano, mientras que las<br />
pasiones y los sentimientos aparecen solo de vez en cuando, como ecos o<br />
fantasmas ocultos. Entre sus personajes prácticamente no hay culpables;<br />
cada cual posee su propia justificación y sus motivos. Parece que en la<br />
escena no hay acción, pero en lo más hondo discurre una corriente invisible<br />
que conduce a los personajes a su destino. «La gente toma té mientras se
ompen los corazones», explicaba el autor a los actores de sus obras.<br />
El teatro de Chéjov ha influenciado poderosamente a autores y directores<br />
teatrales y cinematográficos del Siglo XX.<br />
One of the greatest exponents of the Russian literature of the late 19th and<br />
early <strong>20</strong>th centuries, Chéjov enjoyed deserved prestige during his lifetime;<br />
a prestige that, given the democratic ideals expressed in his works, lasted<br />
throughout the Soviet period.<br />
Born into a family of modest means, he had to work from childhood to earn his<br />
own living, thereby undermining his health when he was still an adolescent.<br />
However, he achieved a doctorate in medicine in 1884.<br />
The success of his first humorous writings, penned under the pseudonyms<br />
Antosha Chekhonte and others, helped make possible the publication of<br />
The Tales of Melpomene (1884). Outstanding works from this early period<br />
inlcude The Night Before the Trial (1881), A Lady (1882), In Autumn (1883),<br />
The Death of Civil a Servant (1883), Sergeant Prishibeyev (1885), The<br />
Liberal, Words, Words, Words, Surgery, The Chameleon and The Swedish<br />
Match (1884), amongst others.<br />
In Sakhalin Island (1893-1894), Chéjov denounced the cruelties and<br />
humiliations suffered by deported prisoners.<br />
From 1886, his unmistakeable gallery of characters appeared in Motley Tales<br />
(1886) and At Dusk (1887); the anguish of life and social condemnation<br />
are reflected in works such as The Steppe (1888), A Boring Story (1889),<br />
The Duel (1886), Pavilion no. 6 (1892) and The Black Monk. From 1895 on,<br />
Chéjov would publish some of Russian literature’s most outstanding tales:<br />
My Life (The Story of a Provincial) (1896), The House with an Attic (1896),<br />
Peasants (1897), The Lady with the Dog (1899), Ionich (1898) and In the<br />
Ravine (1900).<br />
As a playwright, Chéjov proved to be a master of his art with The Seagull<br />
(1896), Uncle Vanya (1897), Three Sisters (1901) and The Cherry<br />
Orchard (1904).<br />
Chéjov’s plays represent a new chapter in the history of dramaturgy. Just<br />
as in life, the everyday occupies the foreground, while passions and<br />
feelings emerge only occasionally, as echoes or hidden ghosts. Among his<br />
characters, almost no one is guilty: everyone has their own justification<br />
and motives. Whilst it may appear that no action takes place on stage,<br />
hidden currents are moving in the depths to drive the characters to their<br />
fate. “The people take tea as hearts are broken,” explained the author to<br />
the actors of his works.<br />
Chéjov’s theatre has strongly influenced the playwrights and theatre and film<br />
directors of the <strong>20</strong>th century.<br />
LEMONIEZ<br />
Fernando Lemoniez (Sant Sebastià, 1964) obre la seva primera botiga taller<br />
a Sant Sebastià el 1984. Entre el 1991 i el 1997, amb la casa Palacio &<br />
Lemoniez presenta les seves col·leccions a la passarel·la Cibeles Madrid<br />
Fashion Week i el 1992 obté per primer cop el premi T de Telva, guardó que<br />
torna a rebre l’any 1996. Des del 1997 presenta les col·leccions amb la<br />
seva pròpia marca, Lemoniez. Durant els anys que viu a París, a partir del<br />
1995, hi presenta les seves col·leccions, que ven als Estats Units, a Mèxic,<br />
a l’Orient Llunyà i a diversos països europeus. Fa un stage de formació en el<br />
taller d’alta costura de Yves Saint Laurent el 1998. L’any <strong>20</strong>00 torna a Madrid,<br />
on continua amb les seves activitats com a dissenyador i signa un contracte<br />
de llicència per a la creació Lemoniez Lunettes. Col·labora en el disseny de<br />
vestuari per a espectacles com ara Las mil y una noches, amb coreografia<br />
d’Antonio Canales, i crea diverses col·leccions de joies per a Suárez. El <strong>20</strong>09<br />
obre la seva primera botiga Lemoniez a Madrid.<br />
Fernando Lemoniez (San Sebastián, 1964) abre su primera tienda-taller<br />
en su ciudad natal en 1984. Entre 1991 y 1997, con la firma Palacio &<br />
Lemoniez, presenta sus colecciones en la Pasarela Cibeles Madrid Fashion<br />
Week, obteniendo por primera vez en 1992 el premio T de Telva, galardón<br />
que volvería a recibir en 1996. Desde 1997 presenta sus colecciones con su<br />
propia firma, Lemoniez. Durante los años que vivió en París, a partir de 1995,<br />
presenta allí sus colecciones, vendiéndolas en EEUU, México, extremo<br />
Oriente y diversos países europeos. Realizó un stage de formación en el taller<br />
de Alta Costura de Yves Saint Laurent en 1998. En el <strong>20</strong>00 vuelve a Madrid,<br />
donde continúa con sus actividades como diseñador y firma un contrato<br />
de licencia para la creación Lemoniez Lunettes. Colabora en el diseño de<br />
vestuario para espectáculos como Las mil y una noches, con coreografía de<br />
Antonio Canales, y realiza varias colecciones de joyas para Suárez. En <strong>20</strong>09<br />
abre su primera tienda Lemoniez en Madrid.<br />
Fernando Lemoniez (San Sebastián, 1964) opened his first boutiqueworkshop<br />
in his native city in 1984. Between 1991 and 1997, with the<br />
firm Palacio & Lemoniez, he presented his collections at the Cibeles Madrid<br />
Fashion Week, receiving his first T de Telva Prize in 1992, a feat he would<br />
repeat in 1996. Since 1997, he has presented his collections under his own<br />
label, Lemoniez. From 1995, he lived for a number of years in Paris, where he<br />
presented his collections, selling them in the USA, Mexico, the Far East and<br />
several European countries. Whilst there, in 1998, he completed a stage at<br />
Yves Saint Laurent’s Haute Couture workshop. Returning to Madrid in <strong>20</strong>00, he<br />
continued with his activities as a designer and signed a licencing agreement<br />
for the creation of Lemoniez Lunettes. He has worked on the costume design<br />
for shows such as A Thousand and One Nights, with choreography by Antonio<br />
Canales, and has created several jewellery collections for Suárez. In <strong>20</strong>09, he<br />
opened his first Lemoniez boutique in Madrid.<br />
GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ<br />
Gabriel García Márquez és conegut arreu del món per ser l’autor de Cien años<br />
de soledad i el màxim exponent del realisme màgic.<br />
García Márquez va néixer l’any 1928 a Aracataca, un poble al nord de<br />
Colòmbia, on es va criar amb la seva àvia materna. El 1948 va abandonar<br />
els estudis universitaris i es va dedicar de ple al periodisme, professió que<br />
sempre ha combinat amb la seva activitat literària. El 1954 va ser destinat a<br />
Roma com a enviat especial i des d’aleshores sempre ha viscut fora del seu<br />
país, amb estades a París, Barcelona, Mèxic i Nova York.<br />
El 1955 va publicar el seu primer treball de ficció, Relato de un náufrago, a<br />
El Espectador de Bogotà. A continuació van venir El coronel no tiene quien le<br />
escriba (1961), La mala hora (1962) i la seva obra més emblemàtica, Cien<br />
años de soledad (1967). Amb Cien años de soledad, García Márquez s’erigeix<br />
com un dels escriptors més influents de les lletres hispàniques, gràcies al seu<br />
domini del realisme màgic. Així mateix, ha publicat les novel·les Los funerales<br />
de la Mamá Grande (1982), El otoño del patriarca (1975), Crónica de una<br />
muerte anunciada (1981), Entre cachacos (1982), El amor en los tiempos<br />
del cólera (1985), La aventura de Miguel Littín, clandestino en Chile (1986), El<br />
general en su laberinto (1989), Del amor y otros demonios (1994) i Memorias<br />
de mis putas tristes (<strong>20</strong>04), a més de contes i obres de teatre.<br />
El reconeixement a tota la seva carrera li va arribar el 1982 amb la concessió<br />
del premi Nobel de literatura. L’obra de García Márquez es caracteritza per<br />
combinar la realitat més crua d’Amèrica Llatina amb tota la força imaginativa<br />
de l’univers particular de l’autor. Com va declarar en el seu discurs del Nobel,<br />
el seu desig no és cap altre que crear «una nova i arrasadora utopia de la<br />
vida» que ofereixi una segona oportunitat als condemnats de la Terra.<br />
Gabriel García Márquez es mundialmente conocido por ser el autor de Cien<br />
años de soledad y máximo exponente del realismo mágico.<br />
García Márquez nació en 1928 en Aracataca, un pueblo al norte de Colombia,<br />
donde se crió con su abuela materna. En el año 1948 abandonó los estudios<br />
universitarios y se dedicó de lleno al periodismo, profesión que siempre ha<br />
combinado con su actividad literaria. En 1954 fue destinado a Roma como<br />
enviado especial, y desde entonces siempre ha vivido fuera de su país, con<br />
estancias en París, Barcelona, México y Nueva York.<br />
En 1955 publicó su primer trabajo de ficción, Relato de un náufrago, en El<br />
Espectador de Bogotá. A éste le siguieron El coronel no tiene quien le escriba<br />
(1961), La mala hora (1962) y su obra más emblemática, Cien años de<br />
soledad (1967). Con Cien años de soledad, García Márquez se erige como<br />
uno de los escritores más influyentes de las letras hispánicas gracias a<br />
su dominio del realismo mágico. Asimismo, ha publicado las novelas Los<br />
funerales de la Mamá Grande (1982), El otoño del patriarca (1975), Crónica<br />
de una muerte anunciada (1981), Entre cachacos (1982), El amor en los<br />
tiempos del cólera (1985), Aventuras de Miguel Littín (1986), El general en<br />
su laberinto (1989), Del amor y otros demonios (1994) y Memorias de mis<br />
putas tristes (<strong>20</strong>04), además de cuentos y obras de teatro.<br />
El reconocimiento a toda su carrera le llegó en 1982 con la concesión<br />
del Premio Nobel de Literatura. La obra de García Márquez se caracteriza<br />
por combinar la realidad más cruda de América Latina con toda la fuerza
64<br />
imaginativa del universo particular del autor. Como declaró en su discurso del<br />
Nobel, su deseo no es otro que el de crear «una nueva y arrasadora utopía de<br />
la vida» que ofrezca una segunda oportunidad a los condenados de la tierra.<br />
Gabriel García Márquez is internationally famous as the author of Cien años<br />
de soledad (One Hundred Years of Solitude) and as the greatest exponent of<br />
magic realism.<br />
Born in 1928 in the northern Colombian town of Aracataca, García Márquez<br />
grew up with his maternal grandmother. In 1948, he gave up his university<br />
studies and fully devoted himself to journalism, a profession he has always<br />
combined with his literary activity. In 1954, he was sent to Rome as special<br />
envoy, and since then has always lived outside his country, spending<br />
periods in Paris, Barcelona, Mexico and New York.<br />
In 1955, his first literary work, Relato de un náufrago (The Story of a<br />
Shipwrecked Sailor), was published in Bogotá newspaper El Espectador. This<br />
was followed by El coronel no tiene a quien le escriba (No One Writes to the<br />
Colonel, 1961), La mala hora (In Evil Hour, 1962) and his most emblematic<br />
work, One Hundred Years of Solitude (1967). With One Hundred Years of<br />
Solitude, García Márquez emerged as one of the most influential writers<br />
of Spanish-language literature thanks to his command of magic realism.<br />
Moreover, he has published the novels Los funerales de Mamá Grande (Big<br />
Mama’s Funeral, 1962), El otoño del patriarca (The Autumn of the Patriarch,<br />
1975), Crónica de una muerte anunciada (Chronicle of a Death Foretold,<br />
1981), Entre cachacos (1982), El amor en tiempos del cólera (Love in the<br />
Time of Cholera, 1985), La aventura de Miguel Littín: clandestino en Chile<br />
(Clandestine in Chile: The Adventures of Miguel Littín, 1986), El general en su<br />
laberinto (The General in his Labyrinth, 1989), Del amor y otros demonios (Of<br />
Love and Other Demons, 1994) and Memorias de mis putas tristes (Memories<br />
of My Melancholy Whores, <strong>20</strong>04), as well as short stories and plays.<br />
Recognition of his entire career came in 1982 with the Nobel Prize in<br />
Literature. García Márquez’s work is characterised by a combination of the<br />
raw reality of Latin America with the imaginative strength of the author’s<br />
private universe. As he stated in his Nobel acceptance speech, his wish<br />
is simply to create “a new and sweeping utopia of life” that can offer the<br />
condemned a second opportunity on earth.<br />
DEVOTA & LOMBA<br />
Modesto Lomba (Vitòria, 1962) presenta les propostes de la seva marca<br />
Devota & Lomba, creada amb Luis Devota (1962-1993), a la Cibeles Madrid<br />
Fashion Week des del 1988. Ha rebut un gran nombre de guardons, com<br />
ara el premi Cristóbal Balenciaga als millors dissenyadors novells (1989),<br />
el premi Dedicación a la Moda a la Semana de la Moda de Sevilla (<strong>20</strong>06) i<br />
el premi ADYMO al dissenyador de l’any (<strong>20</strong>10). Ha creat vestuari per a<br />
diversos espectacles com ara “Mediterránea”, amb coreografia de Nacho<br />
Duato (1992). Ha mostrat les seves col·leccions a San Francisco, Moscou,<br />
Belgrad i Zagreb. Actualment, la seva marca té més de 25 llicències, entre les<br />
quals hi ha bosses, joies, llar, perfumeria i núvia. Ha participat en exposicions<br />
col·lectives com ara 12 trajes para... i MMODANY al Queen Sofía Spanish<br />
Institute de Nova York. Des de l’any <strong>20</strong>00, Modesto Lomba és el president de<br />
l’Associació Creadors de Moda d’Espanya.<br />
Modesto Lomba (Vitoria, 1962) presenta las creaciones de su marca Devota<br />
& Lomba, creada con Luis Devota (1962-1993), en Cibeles Madrid Fashion<br />
Week desde 1988. Ha recibido numerosos galardones como el Premio<br />
Cristóbal Balenciaga a los Mejores Diseñadores Noveles (1989), premio<br />
Dedicación a la Moda en la Semana de la Moda de Sevilla (<strong>20</strong>06), y el premio<br />
ADYMO al Diseñador del Año (<strong>20</strong>10). Ha realizado vestuario para diversos<br />
espectáculos como “Mediterránea”, con coreografía de Nacho Duato<br />
(1992). Ha mostrado sus colecciones en San Francisco, Moscú, Belgrado o<br />
Zagreb. En la actualidad, su marca posee más de 25 licencias entre las que<br />
se encuentran bolsos, joyas, hogar, perfumería o novia. Ha participado en<br />
exposiciones colectivas como 12 trajes para..., y MMODANY en el Queen<br />
Sofía Spanish Institute de Nueva York. Desde el año <strong>20</strong>00, Modesto Lomba<br />
es el presidente de la Asociación Creadores de Moda de España.<br />
Modesto Lomba (Vitoria, 1962) has presented the designs of his label Devota<br />
& Lomba, which he founded with Luis Devota (1962-1993), at the Cibeles<br />
Madrid Fashion Week since 1988. The recipient of numerous awards, such<br />
as the 1989 Cristóbal Balenciaga Prize for Best New Designer, the Dedication<br />
to Fashion Prize at the Seville Fashion Week (<strong>20</strong>06), and the <strong>20</strong>10 ADYMO<br />
Designer of the Year Prize, he has also designed the costumes for stage<br />
productions such as Mediterránea, with choreography by Nacho Duato<br />
(1992). His collections have been seen in shows in San Francisco, Moscow,<br />
Belgrade and Zagreb. Today, his label has more than 25 licences including<br />
handbags, jewellery, home furnishings, perfumery and bridal wear. He has<br />
participated in group exhibitions such as 12 Designs for…, and MMODANY at<br />
the Queen Sofía Spanish Institute in New York. Since <strong>20</strong>00, Lomba has been<br />
President of the Association of Spanish Fashion Creators.<br />
MARIO VARGAS LLOSA<br />
Mario Vargas Llosa neix el 1936 a la ciutat d’Arequipa (Perú). El 1953 entra a<br />
la Universidad Nacional Mayor de San Marcos (Lima), on estudia lletres i dret.<br />
El 1959 es trasllada a Espanya gràcies a la beca d’estudis Javier Prado. A la<br />
Universitat Complutense de Madrid obté el títol de doctor en filosofia i lletres.<br />
Al cap d’un any s’instal·la a París. La seva primera obra, Los jefes, surt a la<br />
llum el 1959 i obté a Barcelona el premi Leopoldo Alas.<br />
Des d’aleshores, ha mantingut una prolífica carrera com a articulista, activista<br />
polític, assagista, dramaturg i novel·lista. Aquestes són algunes mostres de<br />
la seva vasta producció literària: La huida del Inca, peça de teatre (1952); El<br />
desafío, relat (1957); Los jefes, col·lecció de contes (1959); La ciudad y<br />
los perros, novel·la (1963); La casa verde, novel·la (1966); Los cachorros,<br />
relats (1967); Conversación en la catedral, novel·la (1969); Historia secreta<br />
de una novela, assaig (1969); García Márquez: historia de un deicidio,<br />
assaig literari (1971); Pantaleón y las visitadoras, novel·la (1973); La orgía<br />
perpetua: Flaubert y Madame Bovary, assaig literari (1975); La tía Julia y el<br />
escribidor, novel·la (1977); La señorita de Tacna, teatre (1981); Entre Sartre<br />
y Camus, assaig (1981); Contra viento y marea, assaigs polítics i literaris<br />
(1983); Historia de Mayta, novel·la (1984); Contra viento y marea, volums<br />
I, II i III (1962-1990); ¿Quién mató a Palomino Molero?, novel·la policíaca<br />
(1986); Elogio de la madrastra, novel·la (1988); La verdad de las mentiras,<br />
assaigs literaris (1990); El pez en el agua, memòries (1993); Desafíos a la<br />
libertad, assaigs (1994); Los cuadernos de don Rigoberto, novel·la (1997);<br />
Cartas a un joven novelista, assaig literari (1997); La fiesta del chivo,<br />
novel·la (<strong>20</strong>00); El paraíso en la otra esquina, novel·la (<strong>20</strong>03); Diario de<br />
Irak, selecció d’articles sobre la guerra d’Iraq (<strong>20</strong>03); La tentación de lo<br />
imposible, assaig sobre Els miserables, de Víctor Hugo (<strong>20</strong>04); Travesuras<br />
de la niña mala, novel·la (<strong>20</strong>06); Al pie del Támesis, teatre (<strong>20</strong>08); El viaje a<br />
la ficción. El mundo de Juan Carlos Onetti, assaig (<strong>20</strong>08); Sables y utopías.<br />
Visiones de América Latina, selecció d’assaigs sobre temes d’art, literatura<br />
i política (<strong>20</strong>09); Las mil noches y una noche, teatre (<strong>20</strong>09); Fonchito y la<br />
luna, conte infantil (<strong>20</strong>10), i El sueño del celta, novel·la (<strong>20</strong>10).<br />
A més a més, Mario Vargas Llosa és membre de la Real Academia Española<br />
de la Lengua, és doctor honoris causa per diverses universitats d’arreu del<br />
món i ha estat guardonat amb els premis més prestigiosos de l’àmbit literari,<br />
entre els quals destaquen el premi Cervantes, el premi Príncep d’Astúries i,<br />
recentment, el premi Nobel de literatura.<br />
Mario Vargas Llosa nació en 1936 en la ciudad de Arequipa (Perú). En 1953<br />
ingresa en la Universidad Nacional Mayor de San Marcos (Lima), donde<br />
estudia Letras y Derecho.<br />
En 1959 parte rumbo a España gracias a la Beca de Estudios Javier Prado. En<br />
la Universidad Complutense de Madrid obtiene el título de doctor en Filosofía<br />
y Letras. Un año después se instala en París. Su primera obra, Los jefes, vio la<br />
luz en 1959 y obtuvo en Barcelona el Premio Leopoldo Alas.<br />
Desde entonces, ha mantenido una prolífica carrera como articulista, activista<br />
político, ensayista, dramaturgo y novelista. Estas son algunas muestras de<br />
su vasta producción literaria: La huida del Inca, pieza de teatro (1952); El<br />
desafío, relato (1957); Los jefes, colección de cuentos (1959); La ciudad<br />
y los perros, novela (1963); La casa verde, novela (1966); Los cachorros,<br />
relatos (1967); Conversación en la catedral, novela (1969); Historia secreta<br />
de una novela, ensayo (1969); García Márquez: historia de un deicidio,<br />
ensayo literario (1971); Pantaleón y las visitadoras, novela (1973); La orgía<br />
perpetua: Flaubert y Madame Bovary, ensayo literario (1975); La tía Julia<br />
y el escribidor, novela (1977); La señorita de Tacna, teatro (1981); Entre<br />
Sartre y Camus, ensayo (1981); Contra viento y marea, ensayos políticos y<br />
literarios (1983); Historia de Mayta, novela (1984); Contra viento y marea,<br />
volúmenes I, II y II (1962-1990); ¿Quién mató a Palomino Molero?, novela<br />
policiaca (1986); Elogio de la madrastra, novela (1988); La verdad de las
mentiras, ensayos literarios (1990); El pez en el agua, memorias (1993);<br />
Desafíos a la libertad, ensayo (1994); Los cuadernos de don Rigoberto,<br />
novela (1997); Cartas a un joven novelista, ensayo literario (1997); La fiesta<br />
del chivo, novela (<strong>20</strong>00); El paraíso en la otra esquina, novela (<strong>20</strong>03); Diario<br />
de Irak, selección de artículos sobre la guerra en Irak (<strong>20</strong>03); La tentación<br />
de lo imposible, ensayo sobre Los miserables, de Víctor Hugo (<strong>20</strong>04);<br />
Travesuras de la niña mala, novela, (<strong>20</strong>06); Al pie del Támesis, teatro (<strong>20</strong>08);<br />
El viaje a la ficción. El mundo de Juan Carlos Onetti, ensayo (<strong>20</strong>08); Sables y<br />
utopías. Visiones de América Latina, selección de ensayos sobre temas de<br />
arte, literatura y política (<strong>20</strong>09); Las mil noches y una noche, teatro (<strong>20</strong>09);<br />
Fonchito y la luna, cuento infantil (<strong>20</strong>10) y El sueño del celta, novela (<strong>20</strong>10).<br />
Además, Mario Vargas Llosa es miembro de la Real Academia Española<br />
de la Lengua, doctor honoris causa por diversas universidades de todo el<br />
mundo y ha sido galardonado con los premios más prestigiosos del ámbito<br />
literario, entre ellos, el Premio Cervantes, el Premio Príncipe de Asturias y,<br />
recientemente, el Premio Nobel de Literatura.<br />
Mario Vargas Llosa was born in 1936 in the Peruvian city of Arequipa. In<br />
1953, he went to Lima’s National University of San Marcos, where he studied<br />
Law and Literature.<br />
In 1959, he left for Spain thanks to a Javier Prado Study Grant. At the<br />
Complutense University in Madrid he obtained a PhD in Philosophy and Arts.<br />
One year later, he settled in Paris. His first work, Los jefes (The Leaders),<br />
appeared in 1959 and he received the Leopoldo Alas Prize in Barcelona.<br />
Since then, he has enjoyed a prolific career as article writer, political activist,<br />
essayist, playwright and novelist. Some examples of his vast literary<br />
output are: La huida del Inca (play, 1952); El desafío (short story, 1957);<br />
Los jefes (short story collection, 1959); La ciudad y los perros (The Time<br />
of the Hero, novel, 1963); La casa verde (The Green House, novel, 1966);<br />
Los cachorros, (The Cubs, short stories, 1967); Conversación en la catedral<br />
(Conversation in the Cathedral, novel, 1969); Historia secreta de una novela<br />
(essay, 1969); García Márquez: historia de un deicidio (literary essay,<br />
1971); Pantaleón y las visitadoras (Capitain Pantoja and the Special Service<br />
(novel, 1973); La orgía perpetua: Flaubert y Madame Bovary, (The Perpetual<br />
Orgy: Flaubert and Madame Bovary, literary essay, 1975); La tía Julia y el<br />
escribidor (Aunt Julia and the Scriptwriter, novel, 1977); La señorita de Tacna<br />
(play, 1981); Entre Sartre y Camus (essay, 1981); Contra viento y marea<br />
(Making waves, political and literary essays, 1983); Historia de Mayta (The<br />
Real Life of Alejandro Maita, novel 1984); Contra viento y marea, volumes<br />
I, II and III (1962-1990); ¿Quién mató a Palomino Molero? (Who Killed<br />
Palomino Molero?, crime novel, 1986); Elogio de la madrastra (In Praise of<br />
the Stepmother, novel, 1988); La verdad de las mentiras (A Writer’s Reality,<br />
literary essays 1990); El pez en el agua (A Fish in the Water: A Memoir,<br />
memoirs, 1993); Desafíos a la libertad (essay, 1994); Los cuadernos de<br />
Don Rigoberto (The Notebooks of Don Rigoberto, novel, 1997); Cartas a un<br />
joven novelista (Letters to a Young Novelist, literary essay 1997); La fiesta<br />
del chivo (The Feast of the Goat, novel, <strong>20</strong>00); El paraíso en la otra esquina<br />
(The Way to Paradise, novel, <strong>20</strong>03); Diario de Irak (a selection of articles<br />
on the Iraq war, <strong>20</strong>03); La tentación de lo imposible (The Temptation of the<br />
Impossible: Victor Hugo and “Les Miserables”, essay, <strong>20</strong>04); Travesuras de<br />
la niña mala (The Bad Girl, novel, <strong>20</strong>06); Al pie del Támesis (play, <strong>20</strong>08); El<br />
viaje a la ficción. El mundo de Juan Carlos Onetti (essay, <strong>20</strong>08); Sables y<br />
utopías. Visiones de América Latina, selection of essays on themes of art,<br />
literature and politics (<strong>20</strong>09); Las mil noches y una noche (play, <strong>20</strong>09);<br />
Fonchito y la luna (children’s tale, <strong>20</strong>10) and El sueño del celta (The Dream<br />
of the Celt, novel, <strong>20</strong>10).<br />
Mario Vargas Llosa is also a member of the RAE (Royal Spanish Academy of<br />
the Language), has honorary degrees from several universities around the<br />
world and has received the most prestigious prizes in literature, including the<br />
Cervantes, the Prince of Asturias and, recently, the Nobel Prize in Literature.<br />
AGATHA RUIZ DE LA PRADA<br />
Agatha Ruiz de la Prada (Madrid, 1960) presenta la seva primera col·lecció<br />
a la Cibeles Madrid Fashion Week el 1985, passarel·la en la qual continua<br />
desfilant. Té una destacada trajectòria internacional amb botigues a París,<br />
Milà, Porto i Nova York. Ha presentat les seves col·leccions en passarel·les<br />
d’arreu del món, entre les quals destaquen la Milan Fashion Week i la Pitti<br />
Bimbo de Florència. Té un desenvolupament comercial important, amb més<br />
de 30 llicències, i aplica la seva marca Ágatha Ruiz de la Prada a altres sectors<br />
a part del tèxtil. Ha rebut, entre d’altres, el premi T de Telva a la seva carrera<br />
professional i el Prix de la Moda Marie Claire. Ha participat en nombroses<br />
exposicions individuals, com ara la de la Triennale de Milà i la de Caixaforum,<br />
i col·lectives, entre les quals cal esmentar 12 trajes para…, presentada a<br />
Tòquio, Pequín, Istanbul i Milà, <strong>20</strong> trajes para Europa i MMODANY, al Queen<br />
Sofía Spanish Institute. Ha dissenyat llums de Nadal per a la ciutat de Madrid.<br />
Agatha Ruiz de la Prada (Madrid, 1960) presenta su primera colección en<br />
Cibeles Madrid Fashion Week en 1985, pasarela en la que sigue desfilando.<br />
Tiene una importante trayectoria internacional con tiendas en París, Milán,<br />
Oporto y Nueva York. Ha presentado sus colecciones en pasarelas de todo el<br />
mundo entre las que destacan Milán Fashion Week o Pitti Bimbo en Florencia.<br />
Tiene un importante desarrollo comercial con más de 30 licencias, aplicando<br />
su marca Ágatha Ruiz de la Prada a distintos sectores además del textil. Ha<br />
recibido, entre otros, el Premio T de Telva a su carrera profesional, y el Prix de<br />
la Moda Marie Claire. Ha participado en numerosas exposiciones individuales,<br />
como la de la Triennale de Milán y la de Caixa Forum, y colectivas, destacando<br />
12 trajes para… presentada en Tokio, Pekín, Estambul y Milán, <strong>20</strong> Trajes<br />
para Europa, y MMODANY en Queen Sofía Spanish Institute. Ha diseñado<br />
luces de Navidad para la ciudad de Madrid.<br />
Agatha Ruíz de la Prada (Madrid, 1960) presented her first collection at<br />
the Cibeles Madrid Fashion Week in 1985, where she continues to show<br />
her designs. A designer with an important international presence, she has<br />
boutiques in Paris, Milan, Oporto and New York. She has presented her<br />
collections around the world, notably including the Milan Fashion Week and<br />
Florence’s Pitti Bimbo, and has enjoyed great commercial success, granting<br />
more than 30 licences over her Ágatha Ruíz de la Prada label to different<br />
sectors in addition to clothing. She has received, amongst others, the T de<br />
Telva Prize for her professional career and the Marie Claire Fashion Prize and<br />
has participated in numerous exhibitions, both individual, such as that of<br />
the Milan Triennial and CaixaForum, and group, most notably 12 Designs<br />
for… presented in Tokyo, Beijing, Istanbul and Milan, <strong>20</strong> Designs for Europe,<br />
and MMODANY at the Queen Sofía Spanish Institute. She has also designed<br />
Christmas lights for the city of Madrid.<br />
CARLOS FUENTES<br />
Narrador i assagista mexicà pertanyent al boom llatinoamericà, Carlos Fuentes<br />
és una de les figures més importants del panorama narratiu hispànic.<br />
Fill de diplomàtics, va néixer a Panamà el 1928. Va passar una infància<br />
i una joventut cosmopolites i intel·lectuals. Es va llicenciar en lleis per<br />
la Universidad Nacional Autónoma de México i més tard es va doctorar a<br />
l’Institut d’Estudis Internacionals de Ginebra (Suïssa). La seva trajectòria<br />
personal i literària està marcada pels seus viatges constants, sense<br />
perdre mai la base cultural mexicana; la seva primera novel·la, La región<br />
más transparente (1958), és un collage de la vida urbana a Mèxic DF.<br />
El 1955 va fundar la Revista Mexicana de Literatura i al llarg dels anys<br />
cinquanta hi va col·laborar amb diverses publicacions. Durant els anys<br />
setanta i vuitanta va combinar la seva activitat literària amb la tasca<br />
docent en diverses universitats dels Estats Units: Columbia, Princeton,<br />
Harvard, Pennsylvania…<br />
Amb la seva obra, Fuentes traça una panoràmica general de la societat<br />
mexicana contemporània des d’un punt de vista crític. Malgrat que les<br />
seves primeres obres exploren el realisme màgic, Carlos Fuentes sempre<br />
ha defugit els corrents literaris concrets. Mestre del llenguatge, en la<br />
seva obra es barregen les al·lusions mitològiques, les històriques, els<br />
aires policíacs, les referències cinematogràfiques i els homenatges<br />
als grans noms de la literatura nord-americana. Podem destacar títols<br />
com ara La muerte de Artemio Cruz (1962), Aura (1962), Zona sagrada<br />
(1967), Cambio de piel (1967), La cabeza de hidra (1979), Una familia<br />
lejana (1980), Gringo viejo (1985), Constancia y otras novelas para<br />
vírgenes (1989), La campaña (1990), Los años con Laura Díaz (1999),<br />
Instinto de Inez (<strong>20</strong>01) i La silla del águila (<strong>20</strong>03).<br />
Carlos Fuentes és doctor honoris causa per diverses universitats dels Estats<br />
Units. Ha rebut nombrosos premis, entre els quals el Rómulo Gallegos<br />
(1977), l’Alfonso Reyes (1979) i el Cervantes (1987). Així mateix, el<br />
1994 va ser guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de les lletres, en<br />
reconeixement a la seva tasca narrativa i assagística en llengua castellana.
66<br />
Narrador y ensayista mexicano perteneciente al boom latinoamericano,<br />
Carlos Fuentes es una de las figuras más importantes del panorama<br />
narrativo hispánico.<br />
Hijo de diplomáticos, nació en Panamá en 1928. Pasó una infancia y una<br />
juventud cosmopolita e intelectual. Se licenció en leyes por la Universidad<br />
Nacional Autónoma de México, y más tarde se doctoró en el Instituto de<br />
Estudios Internacionales de Ginebra (Suiza). Su trayectoria personal y<br />
literaria está marcada por sus constantes viajes sin perder nunca la base<br />
cultural mexicana; su primera novela, La región más transparente (1958),<br />
es un collage de la vida urbana en México D.F. En 1955 fundó la Revista<br />
Mexicana de Literatura y a lo largo de los cincuenta colaboraría con distintas<br />
publicaciones. Durante los años setenta y ochenta combinaría su actividad<br />
literaria con la labor docente en distintas universidades estadounidenses:<br />
Columbia, Princeton, Harvard, Pennsylvania…<br />
Con su obra, Fuentes traza una panorámica general de la sociedad mexicana<br />
contemporánea desde un punto de vista crítico. Aunque sus primeras obras<br />
exploran el realismo mágico, Carlos Fuentes siempre ha huido de corrientes<br />
literarias concretas. Maestro del lenguaje, en su obra se mezclan las alusiones<br />
mitológicas, las históricas, tintes policíacos, referencias cinematográficas<br />
y guiños a los grandes nombres de la literatura norteamericana. Podemos<br />
destacar títulos como La muerte de Artemio Cruz (1962), Aura (1962), Zona<br />
sagrada (1967), Cambio de piel (1967), La cabeza de hidra (1979), Una<br />
familia lejana (1980), Gringo viejo (1985), Constancia y otras novelas para<br />
vírgenes (1989), La campaña (1990), Los años con Laura Díaz (1999),<br />
Instinto de Inez (<strong>20</strong>01) o La silla del águila (<strong>20</strong>03).<br />
Carlos Fuentes es doctor honoris causa por distintas universidades<br />
estadounidenses. Ha recibido numerosos premios, entre ellos el Rómulo<br />
Gallegos (1977), el Premio Alfonso Reyes (1979), el Premio Cervantes<br />
(1987) y en 1994 le fue otorgado el Premio Príncipe de Asturias de las Letras<br />
en reconocimiento a su labor narrativa y ensayística en lengua castellana.<br />
Mexican novelist and essayist and part of the “Latin American boom”, Carlos<br />
Fuentes is one of the most important figures in Spanish-speaking narrative.<br />
The son of diplomats, he was born in Panama in 1928. He had a cosmopolitan<br />
and intellectual childhood and youth. After gaining a degree in Law from the<br />
Universidad Nacional Autónoma in Mexico, he earned a PhD at the Graduate<br />
Institute of International Studies in Geneva, Switzerland. His personal and<br />
literary history has been marked by his constant travels, but has never lost<br />
its Mexican cultural base. His first novel, La región más transparente (Where<br />
the Air is Clear, 1958), is a collage of urban life in Mexico City. In 1955, he<br />
founded the Revista Mexicana de Literatura and, during the 1950s, he<br />
would contribute to a range of publications. During the 1970s and 1980s,<br />
he combined his literary activity with teaching work at different American<br />
universities, such as Columbia, Princeton, Harvard and Pennsylvania.<br />
In his work, Fuentes draws a general outline of contemporary Mexican<br />
society from a critical point of view. Although his first works explore magic<br />
realism, Carlos Fuentes has always distanced himself from specific literary<br />
currents. A master of language, his work mixes historical and mythological<br />
allusions, crime overtones, film references and nods to the greatest names in<br />
American literature. Examples include La muerte de Artemio Cruz (The Death<br />
of Artemio Cruz, 1962), Aura (Aura, 1962), Zona sagrada (Holy Place, 1967),<br />
Cambio de piel (A Change of Skin, 1967), La cabeza de hidra (The Hydra<br />
Head, 1979), Una familia lejana (Distant Relations, 1980), Gringo viejo (The<br />
Old Gringo, 1985), Constancia y otras historias para vírgenes (Constancia<br />
and other Stories for Virgins, 1989), La campaña (The Campaign, 1990),<br />
Los años con Laura Díaz (The Years with Laura Díaz, 1999), Instinto de Inez<br />
(Inez, <strong>20</strong>01) and La silla del águila (The Eagle’s Throne, <strong>20</strong>03).<br />
Carlos Fuentes has been awarded honorary degrees from a number of<br />
American universities. He has also received numerous prizes, including the<br />
Rómulo Gallegos (1977), Alfonso Reyes (1979) and the Cervantes (1987)<br />
Prizes and, in 1994, he received the Prince of Asturias Prize for the Arts in<br />
recognition of his narrative and essay work in Spanish.<br />
JESÚS DEL POZO<br />
Jesús del Pozo (Madrid, 1946) fa més de trenta anys que presenta les<br />
seves col·leccions arreu del món. Des del 1985 participa assíduament en<br />
la Cibeles Madrid Fashion Week. Ha estat guardonat amb un gran nombre<br />
de premis, com ara l’Alfiler de Oro per la millor col·lecció internacional de<br />
l’any 1981, el premi Cristóbal Balenciaga el 1989 i tres T de Telva: a la millor<br />
fragància masculina (1994), a la millor fragància femenina (1992) i al millor<br />
dissenyador espanyol (1999). Té una destacada presència internacional<br />
gràcies a les seves col·leccions de vestits de núvia i als seus perfums,<br />
comercialitzats en més de 1<strong>20</strong> països. És el primer dissenyador de moda a<br />
rebre la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts.<br />
Jesús del Pozo (Madrid, 1946) lleva presentando sus colecciones por todo el<br />
mundo más de treinta años. Desde 1985 participa asiduamente en Cibeles<br />
Madrid Fashion Week. Ha sido galardonado con multitud de premios, como<br />
la Aguja de Oro por la Mejor Colección Internacional del año 1981, el Premio<br />
Cristóbal Balenciaga en 1989, y tres T de Telva: a la Mejor Fragancia Masculina<br />
(1994), a la Femenina (1992) y Mejor Diseñador Español (1999). Tiene una<br />
importante presencia internacional gracias a sus colecciones de trajes de<br />
novia y sus perfumes, comercializados en más de 1<strong>20</strong> países. Es el primer<br />
diseñador de moda en recibir la Medalla de Oro al Mérito en Bellas Artes.<br />
Jesús del Pozo (Madrid, 1946) has been presenting his collections around<br />
the world for more than thirty years. Since 1985, he has regularly participated<br />
in the Cibeles Madrid Fashion Week. He has received a multitude of awards,<br />
such as the Gold Pin Best International Collection Prize 1981, the Cristóbal<br />
Balenciaga Prize in 1989, and three T de Telva Prizes: for Best Male Fragrance<br />
(1994), Best Female Fragrance (1992) and Best Spanish Designer (1999).<br />
He can boast an important international presence thanks to his collections<br />
of wedding dresses and his perfumes, sold in more than 1<strong>20</strong> countries. He<br />
is the first fashion designer to receive Spain’s Gold Medal for the Fine Arts.<br />
JUAN GELMAN<br />
Poeta, periodista i traductor, Juan Gelman està considerat el poeta més<br />
important de la seva generació.<br />
Fill d’immigrants ucrainians jueus, va néixer l’any 1930 a Buenos Aires.<br />
Va començar a escriure poesia als vuit anys i va publicar el seu primer<br />
poema als onze, a la revista Rojo y Negro. Tot i que va començar els estudis<br />
universitaris de química, aviat els va abandonar per dedicar-se plenament a<br />
la poesia, activitat que va compaginar amb el periodisme. Als anys cinquanta<br />
va participar en la creació del grup de poetes El Pan Duro, dins del qual va<br />
publicar la seva primera obra, Violín y otras cuestiones (1956), que va<br />
despertar de seguida l’atenció de la crítica. Entre els anys 1975 i 1988 va<br />
viure a l’exili a causa de la seva activitat política i periodística i va residir<br />
alternativament a Roma, Madrid, París, Managua, Nova York i Mèxic. Va arribar<br />
a estar condemnat a mort a Argentina i el seu fill i la dona del seu fill van<br />
entrar a la llista dels «desapareguts».<br />
La seva poesia sempre s’ha emmarcat dins del que podríem anomenar<br />
realisme crític, on la bellesa de les coses quotidianes ocupa un lloc<br />
primordial, matisada per un to polític de denúncia. De la seva extensa obra<br />
cal destacar títols com ara Velorio del solo (1961), Gotán (1962), Hechos<br />
y relaciones (1980), Bajo la lluvia ajena (1983), Carta a mi madre (1989)<br />
i Salarios del impío (1993). Amb el pas del temps, la seva poesia s’ha fet<br />
més fosca i punyent, sense abandonar mai el compromís social i polític. Els<br />
darrers anys ha rebut guardons tan prestigiosos com és ara el premi Juan<br />
Rulfo de literatura l’any <strong>20</strong>00, el premi Reina Sofía de poesia el <strong>20</strong>05 i el<br />
premi Cervantes el <strong>20</strong>07, pel «compromís amb la realitat» que sempre ha<br />
guiat la seva feina de poeta.<br />
Poeta, periodista y traductor, Juan Gelman está considerado como el poeta<br />
más importante de su generación.<br />
Nació en 1930 en Buenos Aires, hijo de inmigrantes ucranianos judíos.<br />
Empezó a escribir poesía a los ocho años, y publicó su primer poema a los<br />
once, en la revista Rojo y Negro. Aunque comenzó estudios universitarios<br />
de Química, pronto los abandonó para dedicarse plenamente a la poesía,<br />
actividad que compaginó con el periodismo. En los años cincuenta participaría<br />
en la creación del grupo de poetas El Pan Duro, dentro del cual publicaría su<br />
primera obra Violín y otras cuestiones (1956), que recibió de inmediato la<br />
atención de la crítica. Entre los años 1975 y 1988 vivió en el exilio a causa<br />
de su actividad política y periodística, residiendo alternativamente en Roma,<br />
Madrid, París, Managua, Nueva York y México. Llegó a estar condenado a<br />
muerte en Argentina y su hijo y la mujer de éste pasaron a engrosar las listas<br />
de los «desaparecidos».<br />
Su poesía siempre se ha enmarcado de lo que podríamos llamar realismo<br />
crítico, donde la belleza de lo cotidiano ocupa un lugar primordial, matizada
por un tono político de denuncia. De su extensa obra cabe destacar títulos<br />
como Velorio del solo (1961), Gotán (1962), Hechos y relaciones (1980),<br />
Bajo la lluvia ajena (1983), Carta a mi madre (1989) y Salarios del impío<br />
(1993). Con el paso del tiempo, su poesía se ha hecho más oscura y<br />
desgarradora, sin abandonar nunca el compromiso social y político. En los<br />
últimos años ha recibido galardones tan prestigiosos como el Premio Juan<br />
Rulfo de literatura en el año <strong>20</strong>00, el Premio Reina Sofía de Poesía en <strong>20</strong>05,<br />
y el Premio Cervantes en <strong>20</strong>07, por el «compromiso con la realidad» que<br />
siempre ha guiado su quehacer de poeta.<br />
Poet, journalist and translator, Juan Gelman is considered the most important<br />
poet of his generation.<br />
Born in 1930 in Buenos Aires, the son of Jewish Ukrainian immigrants, he<br />
began to write poetry at the age of eight, and published his first poem at<br />
eleven in the journal Rojo y Negro. Although he began studying Chemistry at<br />
university, he soon gave this up to fully devote himself to poetry, an activity<br />
he combined with journalism. In the 1950s, he participated in the creation of<br />
the group of poets El Pan Duro, within which he published his first work, Violín<br />
y otras cuestiones (1956), which immediately attracted the attention of<br />
critics. Between 1975 and 1988, he lived in exile due to his political activity<br />
and work as a journalist, living in Rome, Madrid, Paris, Managua, New York and<br />
Mexico. He was condemned to death in Argentina and his son and daughterin-law<br />
came to swell the ranks of the “missing”.<br />
His poetry has also been framed within what one might call critical realism,<br />
where the beauty of the everyday occupies a primordial place, yet is tinged<br />
with a political tone of condemnation. Outstanding titles in his extensive<br />
corpus include Velorio del solo (1961), Gotán (1962), Hechos y relaciones<br />
(1980), Bajo la lluvia ajena (1983), Carta a mi madre (1989) and Salarios<br />
del impío (1993). Over the course of time, his poetry has become darker<br />
and more heartrending, never abandoning social and political commitment.<br />
In recent years, he has received prizes as prestigious as the Juan Rulfo<br />
Prize for Literature <strong>20</strong>00, the Queen Sofía Poetry Prize <strong>20</strong>05, and the<br />
Cervantes Prize <strong>20</strong>07, for the “commitment to reality” that has always<br />
guided his work as a poet.<br />
VICTORIO & LUCCHINO<br />
El cordovès José Víctor Rodríguez Caro i el sevillà José Luis Medina del<br />
Corral comencen a finals dels anys setanta a Sevilla amb la marca Victorio &<br />
Lucchino. El 1986 debuten a la Cibeles Madrid Fashion Week, on continuen<br />
desfilant actualment. L’any 1996 presenten la seva primera col·lecció de<br />
núvies a la passarel·la Gaudí de Barcelona. Tenen col·leccions d’home<br />
i dona i apliquen la seva marca a diversos productes com ara perfums i<br />
marroquineria. Han rebut nombrosos premis, entre els quals destaquen<br />
el premi T de Telva el 1995, el premi Elle Estilo el <strong>20</strong>03 i la Medalla d’Or al<br />
Mèrit en les Belles Arts, també el <strong>20</strong>03. Han participat en les exposicions<br />
col·lectives 12 trajes para… i MMODANY, organitzades per l’Associació<br />
Creadors de Moda d’Espanya. L’any <strong>20</strong>03 van fer l’exposició individual «25<br />
años de Victorio & Lucchino», al Centro Andaluz de Arte Contemporáneo.<br />
El cordobés José Víctor Rodríguez Caro y el sevillano José Luis Medina<br />
del Corral comienzan a finales de los años setenta en Sevilla con la marca<br />
Victorio & Lucchino. En 1986 debutan en Cibeles Madrid Fashion Week,<br />
donde siguen desfilando en la actualidad. En 1996 presentan su primera<br />
colección de novias en la Pasarela Gaudí de Barcelona. Tienen colecciones<br />
de hombre y mujer y aplican su marca a diversos productos como perfumes<br />
o marroquinería. Han recibido numerosos premios entre los que destacan la<br />
T de Telva en 1995, o el Premio Elle Estilo y la Medalla de Oro al Mérito en la<br />
Bellas Artes en el año <strong>20</strong>03. Han participado en las exposiciones colectivas<br />
12 trajes para… y MMODANY, organizadas por la Asociación de Creadores<br />
de Moda. En <strong>20</strong>03 tuvieron la exposición individual, 25 años de Victorio &<br />
Lucchino, en el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo.<br />
José Víctor Rodríguez Caro, from Cordoba, and José Luis Medina del Corral,<br />
from Seville, founded the label Victorio & Lucchino in Seville in the late 1970s.<br />
In 1986, they debuted at the Cibeles Madrid Fashion Week, where they<br />
still appear today. In 1996, they presented their first collection of wedding<br />
dresses at the Gaudí Fashion Week in Barcelona. They have collections for<br />
men and women and have licensed their label for a range of products such<br />
as perfumes and leather goods. Recipients of numerous awards, including<br />
the T de Telva Prize in 1995 and the Elle Style Prize and the Gold Medal for<br />
the Fine Arts in <strong>20</strong>03, they have participated in the group exhibitions 12<br />
Designs for… and MMODANY, organised by the Association of Spanish<br />
Fashion Creators. In <strong>20</strong>03, they held the individual exhibition 25 Years of<br />
Victorio & Lucchino at the Centro Andaluz de Arte Contemporáneo (Andalucía<br />
Contemporary Art Centre).<br />
ANTONIO GAMONEDA<br />
Tot i que és un poeta de primera línia, l’obra d’Antonio Gamoneda ha<br />
passat força inadvertida fins fa pocs anys, quan va rebre els premis<br />
Reina Sofía de poesia i Cervantes (<strong>20</strong>06).<br />
Antonio Gamoneda va néixer a Oviedo el 1931. Després de la mort del<br />
seu pare, la seva mare, quan ell tenia tres anys, es va traslladar a viure<br />
a Lleó, ciutat que Gamoneda no va abandonar mai. Va aprendre a llegir<br />
sol amb l’únic llibre que hi havia a casa seva. La seva infantesa i primera<br />
joventut van estar marcades per la pobresa. Aquells anys de repressió i<br />
postguerra estan recollits a Un armario lleno de sombra (<strong>20</strong>09), unes<br />
memòries que són, en paraules del poeta, «el dur retrobament amb el<br />
petit canalla que jo mateix vaig ser».<br />
Gamoneda va començar a escriure a una edat primerenca, tot i que<br />
moltes de les seves creacions han romàs inèdites durant anys. La tierra<br />
y los labios (1947-1953) no es publica fins al 1987. Sublevación inmóvil<br />
(1953-1960) aconsegueix un accèssit al premi Adonais i es publica a<br />
Madrid el 1960. Exentos I (1959-1960) roman inèdit durant molts anys<br />
i la censura veta Blues castellano (1961-1966). Exentos II apareix molt<br />
modificat el 1979 amb el títol León de la mirada. Als anys vuitanta,<br />
Gamoneda va compaginar diversos treballs amb una tasca educativa<br />
i divulgativa al capdavant de la programació d’activitats culturals de la<br />
Diputació de Lleó. Des del 1987 dirigeix la Fundación Sierra-Pambley,<br />
creada el 1887 per Francisco Giner de los Ríos sota els preceptes de la<br />
Institución Libre de Enseñanza, fins a la seva dimissió l’any <strong>20</strong>07. Els<br />
últims vint anys han estat els més fructífers de la seva carrera literària,<br />
amb títols com ara Lápidas (1987), Mortal 1936 (1994), Libro de los<br />
venenos (1995), El cuerpo de los símbolos (Memoria, poética, ensayo)<br />
(1998), Arden las pérdidas (<strong>20</strong>03) i Reescritura (<strong>20</strong>04).<br />
Els poemes de Gamoneda estan marcats per la memòria i el sentiment<br />
ètic. Ell mateix va resumir la seva visió de la poesia en el discurs de<br />
lliurament del premi Cervantes com la «poesia de la pobresa», en la qual<br />
el llenguatge sempre roman «poèticament i semàntica subversiu».<br />
A pesar de ser un poeta de primera línea, la obra de Antonio Gamoneda<br />
ha pasado bastante inadvertida hasta hace unos años, cuando fue<br />
galardonado con los premios Reina Sofía de Poesía y Cervantes (<strong>20</strong>06).<br />
Antonio Gamoneda nació en Oviedo en 1931. Tras la muerte de su padre,<br />
su madre, cuando él tenía tres años, se mudó a León, ciudad que él nunca<br />
abandonaría. Gamoneda aprendió a leer solo con el único libro que había<br />
en su casa. Su infancia y primera juventud estuvieron marcadas por la<br />
pobreza. Esos años de represión y posguerra están recogidos en Un<br />
armario lleno de sombra (<strong>20</strong>09), unas memorias que son, en palabras del<br />
poeta, «el duro reencuentro con el pequeño canalla que yo mismo fui».<br />
Gamoneda empezó a escribir poesía a una edad temprana, aunque<br />
muchas de sus creaciones han permanecido inéditas durante años. La<br />
tierra y los labios (1947-1953) no se publicaría hasta 1987. Sublevación<br />
inmóvil (1953-1960) consigue un accésit al Premio Adonais y se publica<br />
en Madrid en 1960. Exentos I (1959-1960) permanecería largamente<br />
inédito, y la censura vetaría Blues castellano (1961-1966). Exentos II<br />
aparece muy modificado en 1979 bajo el título León de la mirada. En<br />
los ochenta, Gamoneda compaginó distintos trabajos con una labor<br />
educativa y divulgativa al frente de la programación de actividades<br />
culturales de la Diputación de León. Desde 1987 dirige la Fundación<br />
Sierra-Pambley, creada en 1887 por Francisco Giner de los Ríos bajo los<br />
preceptos de la Institución Libre de Enseñanza, hasta su dimisión en<br />
<strong>20</strong>07. Los últimos veinte años han sido los más fructíferos de su carrera<br />
literaria, con títulos como Lápidas (1987), Mortal 1936 (1994), Libro<br />
de los venenos (1995), El cuerpo de los símbolos (Memoria, poética,<br />
ensayo) (1998), Arden las pérdidas (<strong>20</strong>03) o Reescritura (<strong>20</strong>04).<br />
Los poemas de Gamoneda están marcados por la memoria y el sentimiento<br />
ético. Él mismo resumió su visión de la poesía en el discurso de entrega del
68<br />
Premio Cervantes como la «poesía de la pobreza», en la que el lenguaje<br />
siempre permanece «poética y semánticamente subversivo».<br />
Despite being a first-class poet, the work of Antonio Gamoneda remained<br />
relatively unknown until a few years ago, when he was awarded the Queen<br />
Sofía Poetry Prize and the Cervantes Prize (<strong>20</strong>06).<br />
Antonio Gamoneda was born in Oviedo in 1931. After the death of his<br />
father, when he was three, his mother moved to León, a city he would never<br />
leave. Gamoneda learned to read alone with the only book in the house.<br />
His childhood and early youth were marked by poverty. Those post-war<br />
years of repression are included in Un armario lleno de sombra (<strong>20</strong>09),<br />
memoirs that are, in the words of the poet, “the harsh reencounter with the<br />
little swine I was.”<br />
Gamoneda began writing poetry at an early age, although many of his<br />
creations remained unpublished for years: for example, La tierra y los labios<br />
(1947-1953) was not published until 1987. Sublevación inmóvil (1953-<br />
1960) was runner-up for the Adonais Prize and was published in Madrid in<br />
1960. Exentos I (1959-1960) would remain unpublished for a long time, and<br />
the censors would veto Blues castellano (1961-1966). Exentos II appeared<br />
heavily modified in 1979 under the title León de la mirada. In the 1980s,<br />
Gamoneda combined different activities with educational and promotional<br />
tasks as the head of the programming of cultural activities at the Diputación<br />
de León (León Provincial Council). From 1987, he directed the Fundación<br />
Sierra-Pambley, created in 1887 by Francisco Giner de los Ríos under the<br />
precepts of the Institución Libre de Enseñanza, until his resignation in<br />
<strong>20</strong>07. The last twenty years have been the most productive of his literary<br />
career, with titles such as Lápidas (1987), Mortal 1936 (1994), Libro de<br />
los venenos (1995), El cuerpo de los símbolos (Memoria, poética, ensayo)<br />
(1998), Arden las pérdidas (<strong>20</strong>03) and Reescritura (<strong>20</strong>04).<br />
Gamoneda’s poems are marked by memory and ethical feeling. He<br />
summarised his vision of poetry in a speech at the Cervantes Prize award<br />
ceremony as the “poetry of poverty” in which language is always “poetically<br />
and semantically subversive.”<br />
DAVIDELFÍN<br />
Davidelfín (Màlaga, 1970) presenta la seva primera col·lecció a la Cibeles<br />
Madrid Fashion Week l’any <strong>20</strong>02, passarel·la en la qual continua participant<br />
avui dia. El <strong>20</strong>09 comença a presentar les seves col·leccions a la New York<br />
Fashion Week. Rep el premi L’Oréal a la col·lecció de joves dissenyadors el<br />
<strong>20</strong>02, i l’any següent, el Prix de la Moda Marie Claire al millor dissenyador<br />
novell. Té una presència destacada en mercats internacionals com ara<br />
Estats Units, Mèxic, Japó, Itàlia, Taiwan i Hong Kong. Ha participat en<br />
exposicions individuals a la galeria Soledad Lorenzo de Madrid i al Centro de<br />
Arte Contemporáneo de Màlaga, i en les exposicions col·lectives 12 trajes<br />
para…, presentada a Tòquio, Pequín, Istanbul i Milà, MMODANY, a Nova York,<br />
i Preview Spain. Arts & Culture, presentada a Washington l’any <strong>20</strong>09. Ha<br />
dissenyat llums de Nadal per a la ciutat de Madrid.<br />
Davidelfín (Málaga, 1970) presenta su primera colección en Cibeles<br />
Madrid Fashion Week en <strong>20</strong>02, pasarela en la que sigue participando en la<br />
actualidad. En <strong>20</strong>09 comienza a presentar sus colecciones en la New York<br />
Fashion Week. Recibe el Premio L’Oréal a la Colección Jóvenes Diseñadores<br />
en <strong>20</strong>02, y al año siguiente el Prix de la Moda Marie Claire al Mejor Diseñador<br />
Novel. Tiene una importante presencia en mercados internacionales como<br />
Estados Unidos, México, Japón, Italia, Taiwán y Hong Kong. Ha participado<br />
en exposiciones individuales en la galería Soledad Lorenzo de Madrid y en el<br />
Centro de Arte Contemporáneo de Málaga, y en las exposiciones colectivas<br />
12 trajes para…presentada en Tokio, Pekín, Estambul y Milán, MMODANY en<br />
Nueva York, y Preview Spain. Arts & Culture, presentada en Washington en<br />
<strong>20</strong>09. Ha diseñado luces de Navidad para la ciudad de Madrid.<br />
Davidelfín (Malaga, 1970) presented his first collection in <strong>20</strong>02 at the<br />
Cibeles Madrid Fashion Week, in which he still takes part today. In <strong>20</strong>09,<br />
he began to present his collections at the New York Fashion Week. Winner<br />
of the L’Oréal Young Designer Collection Prize <strong>20</strong>02 and, the following year,<br />
the Marie Claire Fashion Prize for Best New Designer, he enjoys an important<br />
presence in international markets such as the United States, Mexico, Japan,<br />
Italy, Taiwan and Hong Kong. He has participated in individual exhibitions at<br />
the Soledad Lorenzo Gallery in Madrid and the Centro de Arte Contemporáneo<br />
in Malaga, and in the group exhibitions 12 Designs for… presented in<br />
Tokyo, Beijing, Istanbul and Milan, MMODANY in New York, and Genio y Figura<br />
(Preview Spain. Arts & Culture), presented in Washington in <strong>20</strong>09. He has<br />
designed Christmas lights for the city of Madrid.<br />
ANA MARÍA MATUTE<br />
Va néixer a Barcelona el 1926.<br />
Es va donar a conèixer en l’escena literària espanyola amb Los Abel (1948).<br />
Més endavant fou guardonada amb el premi Café Gijón per Fiesta al noroeste<br />
(1953) i amb el premi Planeta per Pequeño teatro (1954), novel·la a la<br />
qual va seguir En esta tierra (1955). Va rebre el Premi de la Crítica i el Premi<br />
Nacional de Literatura per Los hijos muertos (1958).<br />
Poc després va escriure la trilogia Los mercaderes, integrada per Primera<br />
memoria (1959), Los soldados lloran de noche (1964) i La trampa<br />
(1969). Després de la publicació de La torre vigía (1971), va començar el<br />
seu silenci narratiu.<br />
L’any 1976 va ser proposada per al premi Nobel de literatura i, el 1984, la<br />
seva obra Sólo un pie descalzo va ser mereixedora del Premi Nacional de<br />
Literatura Infantil.<br />
Al cap d’uns quants anys publicà Olvidado rey Gudú (1997) i, més tard, fou<br />
nomenada acadèmica i se li va atorgar el seient K. D’aquesta manera, es va<br />
convertir en la tercera dona acceptada dins de la Real Academia Española de<br />
la Lengua en tota la seva història.<br />
El 1999 va publicar Avanmarot.<br />
Matute també ha conreat de manera prolífica la narració curta i ha aplegat<br />
els seus relats en volums com ara El tiempo (1956), Historias de la<br />
Artámila (1961), Algunos muchachos (1968) i La virgen de Antioquía y<br />
otros relatos (1990).<br />
A més a més, té dos llibres autobiogràfics: A la mitad del camino (1961)<br />
i El río (1963).<br />
És membre honorari de la Hispanic Society of America, hi ha un premi literari<br />
que porta el seu nom i la seva obra ha estat traduïda a 23 idiomes.<br />
El <strong>20</strong>07 va rebre el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles i el novembre<br />
del <strong>20</strong>10 se li va concedir el premi Cervantes.<br />
Recentment s’ha publicat La puerta de la luna, volum que recull els seus<br />
contes complets.<br />
Nació en Barcelona en 1926.<br />
Se dio a conocer en la escena literaria española con Los Abel (1948). Más<br />
adelante fue galardonada con el Premio Café Gijón por Fiesta al noroeste<br />
(1953) y con el Premio Planeta por Pequeño teatro (1954), novela a la que<br />
siguió En esta tierra (1955). Recibió el Premio de la Crítica y el Nacional de<br />
Literatura por Los hijos muertos (1958).<br />
Poco después escribió la trilogía Los mercaderes, integrada por: Primera<br />
memoria (1959), Los soldados lloran de noche (1964) y La trampa (1969).<br />
Tras la publicación de La torre vigía (1971), comenzó su silencio narrativo.<br />
En 1976 se la propuso para Premio Nobel de Literatura y en 1984 su obra<br />
Sólo un pie descalzo le mereció el Premio Nacional de Literatura Infantil.<br />
Años después publica Olvidado rey Gudú (1997). Pasado un tiempo es<br />
nombrada académica y se le otorga el asiento K. Se convirtió así en la tercera<br />
mujer aceptada dentro de Real Academia Española de la Lengua en su historia.<br />
En 1999 publicó Avanmarot.<br />
Matute también ha cultivado prolíficamente la narración corta, reuniendo sus<br />
relatos en volúmenes como El tiempo (1956), Historias de la Artámila (1961),<br />
Algunos muchachos (1968) y La virgen de Antioquía y otros relatos (1990).<br />
Cuenta además con dos libros autobiográficos: A la mitad del camino (1961)<br />
y El río (1963).<br />
Es miembro honorario de la Hispanic Society of America, existe un premio<br />
literario que lleva su nombre y su obra ha sido traducida a 23 idiomas.<br />
En <strong>20</strong>07 recibió el Premio Nacional de las Letras Españolas y en noviembre<br />
de <strong>20</strong>10 se le concedió el Premio Cervantes.<br />
Recientemente se ha publicado La puerta de la luna, volumen que recoge<br />
sus cuentos completos.<br />
Born in Barcelona in 1926, Ana María Matute first made her mark on the<br />
Spanish literary scene with Los Abel (1948). She later received the Café Gijón<br />
Prize for Fiesta al noroeste (1953) and the Planeta Prize for Pequeño teatro<br />
(1954), a novel followed by En esta tierra (1955). She received the Critics’
Prize and National Literature Prize for Los hijos muertos (1958).<br />
Thereafter, she wrote the trilogy Los mercaderes, consisting of Primera<br />
memoria (1959), Los soldados lloran de noche (1964) and La trampa<br />
(1969). The publication of La torre vigía (1971) was followed by a long<br />
period of silence.<br />
In 1976, she was nominated for the Nobel Prize in Literature and, in<br />
1984, her work Sólo un pie descalzo won her Spain’s National Prize for<br />
Children’s Literature.<br />
Many years later, she published Olvidado rey Gudú (1997). She was later<br />
named member of the RAE and given the seat K. She thus became the third<br />
woman accepted by this institution.<br />
In 1999, she published Avanmarot.<br />
Matute has also been a prolific writer of short stories, bringing together her<br />
tales in volumes such as El tiempo (1956), Historias de la Artámila (1961),<br />
Algunos muchachos (1968) and La virgen de Antioquía y otros relatos (1990).<br />
She also has penned two autobiographical works, A la mitad del camino<br />
(1961) and El río (1963).<br />
She is an honorary member of the Hispanic Society of America, there is a<br />
literary prize that bears her name and her work has been translated into<br />
23 languages.<br />
In <strong>20</strong>07, she received the National Prize for Spanish Literature and in<br />
November <strong>20</strong>10 she was awarded the Cervantes Prize.<br />
She has recently published La puerta de la luna, a complete collection of her<br />
short stories.<br />
MIRIAM OCÁRIZ<br />
Miriam Ocariz (Bilbao) és llicenciada en belles arts. Desfila a la passarel·la<br />
Cibeles des del <strong>20</strong>01, i el <strong>20</strong>02 obté el premi L’Oréal a la millor col·lecció<br />
d’una dissenyadora jove. Entre el <strong>20</strong>02 i el <strong>20</strong>06 ocupa la direcció d’estil<br />
dona de la marca Armand Basi. Ha col·laborat amb les cases de calçat i<br />
complements Farrutx i Fosco. La seva obra no se centra només en la moda:<br />
el <strong>20</strong>08 dissenya envasos per a Coca-Cola Light per a Bèlgica, Luxemburg<br />
i els països del nord d’Europa. El <strong>20</strong>09 apareix la seva col·lecció d’ulleres.<br />
Actualment, els seus dissenys es poden comprar en botigues multimarca de<br />
la Unió Europea, Japó, Kuwait, Rússia o els Emirats Àrabs Units. El <strong>20</strong>10 rep<br />
el premi Cosmopolitan a la millor dissenyadora de l’any.<br />
Miriam Ocariz (Bilbao) es licenciada en Bellas Artes. Desfila en la pasarela<br />
Cibeles desde <strong>20</strong>01, obteniendo el premio L’Oreal para la mejor colección<br />
a una diseñadora joven en <strong>20</strong>02. Entre <strong>20</strong>02 y <strong>20</strong>06 estuvo a cargo de la<br />
dirección estilo mujer de la marca Armand Basi. Ha colaborado con las firmas<br />
de calzado y complementos Farrutx y Fosco. Su obra no sólo se centra<br />
en la moda: en <strong>20</strong>08 diseñó envases para Coca-Cola Light para Bélgica,<br />
Luxemburgo y los países del norte de Europa. En <strong>20</strong>09 aparece su colección<br />
de gafas. En la actualidad, sus diseños pueden comprarse en tiendas<br />
multimarca de la Unión Europea, Japón, Kuwait, Rusia o los Emiratos Arabes<br />
Unidos. Recibe el premio Cosmopolitan a la mejor diseñadora de <strong>20</strong>10.<br />
Miriam Ocáriz (Bilbao) holds a degree in Fine Arts. She has participated in the<br />
Cibeles Fashion Week since <strong>20</strong>01, receiving the L’Oréal Best Young Designer<br />
Collection Prize in <strong>20</strong>02. Between <strong>20</strong>02 and <strong>20</strong>06, she was responsible for<br />
the women’s collection for the label Armand Basi. She has worked with the<br />
shoe and accessories firms Farrutx and Fosco. Her work focuses not only on<br />
fashion: in <strong>20</strong>08, she designed Coca-Cola Light cans for Belgium, Luxemburg<br />
and the countries of northern Europe. In <strong>20</strong>09, her eyewear collection<br />
appeared. Today, her designs can be found in multi-brand boutiques in the<br />
European Union, Japan, Kuwait, Russia and the United Arab Emirates. She<br />
received the Cosmopolitan Best Designer Prize in <strong>20</strong>10.<br />
MIGUEL DELIBES<br />
Un dels màxims exponents del realisme a Espanya, aquest escriptor<br />
constant, prolífic i autodidacte ha mantingut sempre una triple faceta com a<br />
novel·lista, periodista i professor.<br />
Va néixer a Valladolid el 19<strong>20</strong>. Durant la Guerra Civil es va allistar a la Marina,<br />
experiència que el va marcar per a la resta de la seva vida. Després de la guerra<br />
va estudiar dret i comerç, dibuix i modelatge. Va començar com a caricaturista<br />
al diari de Valladolid El Norte de Castilla, una activitat que el va impulsar a<br />
dedicar-se de ple al periodisme, primer, i a la creació literària, després.<br />
El 1945 va obtenir la càtedra de Dret Mercantil a la Universitat de Valladolid<br />
i va arribar a ser director d’El Norte de Castilla, malgrat que els atacs de la<br />
censura el van obligar a dimitir. La seva primera novel·la, La sombra del<br />
ciprés es alargada, va obtenir el premi Nadal l’any 1947. El camino (1950)<br />
el va consagrar com a escriptor. D’estil sempre sobri i fluid, entre els seus<br />
títols destaquen: Mi idolatrado hijo Sisí (1953), novel·la de tesi que retrata la<br />
burgesia provinciana de Valladolid; Las ratas (1962), construïda a partir d’una<br />
successió d’anècdotes en les quals es rememora un poble desaparegut de<br />
Castella; Cinco horas con Mario (1966), estructurada a partir d’un monòleg<br />
interior; Parábola del náufrago (1969), la seva novel·la més experimental;<br />
Las guerras de nuestros antepasados (1975); El disputado voto del Señor<br />
Cayo (1978), i El hereje (1998), Premi Nacional de Narrativa i el seu primer<br />
llibre d’ambientació historicista. Gran aficionat a la caça i a viatjar, ha publicat<br />
diversos tractats sobre la caça de menor i uns quants relats de viatges.<br />
Delibes és doctor honoris causa per un gran nombre d’universitats. A més<br />
a més, és cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres de la República Francesa<br />
(1985), i membre de la Real Academia Española de la Lengua des de l’any<br />
1973 i de la Hispanic Society of America des del 1975. Les seves obres han<br />
estat adaptades sovint al cinema i al teatre. A més del Premi Nacional de<br />
Narrativa, va rebre el premi Príncep d’Astúries (1982), el Premi Nacional de<br />
les Lletres (1991) i el premi Cervantes (1993).<br />
Uno de los mayores exponentes del realismo en España, este escritor<br />
constante, prolífico y autodidacta ha mantenido siempre una triple faceta<br />
como novelista, periodista y profesor.<br />
Nació en Valladolid en 19<strong>20</strong>. En la Guerra Civil se alistó en la Marina,<br />
experiencia que le marcaría para el resto de su vida. Tras la guerra estudió<br />
Derecho y Comercio, dibujo y modelado. Comenzaría como caricaturista<br />
en el diario de Valladolid El Norte de Castilla, actividad que le impulsaría a<br />
dedicarse de lleno al periodismo primero y a la creación literaria después.<br />
En 1945 obtendría la Cátedra de Derecho Mercantil en la Universidad de<br />
Valladolid y llegó a ser director de El Norte de Castilla, aunque los ataques de<br />
la censura le obligarían a dimitir. Su primera novela, La sombra del ciprés es<br />
alargada, obtuvo el Premio Nadal en 1947. El camino (1950) le consagraría<br />
como escritor. De estilo siempre sobrio y fluido, entre sus títulos destacan:<br />
Mi idolatrado hijo Sisí (1953), novela de tesis que retrata la burguesía<br />
provinciana de Valladolid; Las ratas (1962), construida a partir de una<br />
sucesión de anécdotas en las que se rememora un pueblo desaparecido de<br />
Castilla; Cinco horas con Mario (1966), estructurada a partir de un monólogo<br />
interior; Parábola del náufrago (1969), su novela más experimental; Las<br />
guerras de nuestros antepasados (1975); El disputado voto del Señor Cayo<br />
(1978) y El hereje (1998), Premio Nacional de Narrativa y su primer libro de<br />
ambientación historicista. Gran aficionado a la caza y a viajar, ha publicado<br />
distintos tratados sobre la caza menor y varios relatos de viajes.<br />
Delibes es doctor honoris causa por un gran número de universidades.<br />
Además, es caballero de la Orden de las Artes y las Letras de la República<br />
Francesa (1985), miembro de la Real Academia Española desde el año<br />
1973 y de la Hispanic Society of America desde 1975. Sus obras han<br />
sido adaptadas con frecuencia al cine y al teatro. Además del Nacional de<br />
Narrativa, recibió el Premio Príncipe de Asturias (1982), el Premio Nacional<br />
de las Letras (1991) y el Premio Cervantes (1993).<br />
One of the greatest exponents of realism in Spain, this constant, prolific and<br />
self-taught writer always had three facets: as novelist, journalist and teacher.<br />
He was born in Valladolid in 19<strong>20</strong>. In the Spanish Civil War, he enlisted in<br />
the navy, an experience that would mark him for the rest of his life. After the<br />
war, he studied commerce, law, drawing and modelling. His first job was as a<br />
caricaturist in the Valladolid newspaper El Norte de Castilla, an activity that<br />
would lead him to fully devote himself first to journalism and then to literary<br />
creation.<br />
In 1945, he obtained the Chair of Commercial Law at Valladolid University<br />
and was appointed Director of newspaper El Norte de Castilla in 1958,<br />
although attacks by censors forced him to resign. His first novel, La sombra<br />
del ciprés es alargada, earned the Nadal Prize in 1947. El camino (The Path,<br />
1950) confirmed him as a writer. Always marked by their sober, fluid style,<br />
his most notable works include: Mi idolatrado hijo Sisí (1953), a novel that<br />
portrays the provincial middle class of Valladolid; Las ratas (Smoke on the<br />
Ground, 1962), constructed from a succession of anecdotes that recall a<br />
vanished village in Castile; Cinco horas con Mario (Five Hours with Mario,<br />
1966), structured around an internal monologue; Parábola del náufrago
70<br />
(The Hedge, 1969), his most experimental novel; Las guerras de nuestros<br />
antepasados (The Wars of our Ancestors, 1975); El disputado voto del<br />
Señor Cayo (1978) and El hereje (The Heretic, 1998), winner of Spain’s<br />
National Narrative Prize and his first book with a historicist setting. A lover of<br />
hunting and travel, he wrote a number of different treatises on small game<br />
hunting and several travel stories.<br />
Delibes held honorary degrees from a large number of universities.<br />
Additionally, he was Chevalier des Arts et des Lettres of the French Republic<br />
(1985), a member of RAE (Spanish Royal Academy of Language) from 1973<br />
and of the Hispanic Society of America from 1975. His works have frequently<br />
been adapted for the cinema and theatre. In addition to the National Narrative<br />
Prize, he received the Prince of Asturias Prize (1982), Spain’s National Letters<br />
Prize (1991) and the Cervantes Prize (1993).<br />
AILANTO<br />
Ailanto és el fruit de la conjunció de treball en el disseny dels germans<br />
Iñaki i Aitor Muñoz (Bilbao, 1968). El 1995 comencen el seu camí públic<br />
amb la seva participació en el saló Gaudí i en la SIMM de Madrid. Des del<br />
1999 inicien el seu treball en l’àmbit internacional participant en el saló<br />
Atmosphère de París. Les seves creacions es poden adquirir al Japó, al<br />
Regne Unit, a Hong Kong i als Estats Units, i tenen espai en algunes de les<br />
millors botigues multimarca del món. El <strong>20</strong>02 es presenten a la Cibeles<br />
Madrid Fashion Week, el <strong>20</strong>04 guanyen el premi Glamour i el Llongueras<br />
com a millors dissenyadors i l’any <strong>20</strong>09 obtenen el Prix Marie Claire al<br />
millor dissenyador nacional. Han participat en nombroses mostres i<br />
exposicions en importants museus internacionals. Han dissenyat llums<br />
de Nadal per a la ciutat de Madrid i objectes de decoració per a cases com<br />
ara Sargadelos, DAC i Santa & Cole.<br />
Ailanto es el fruto de la conjunción de trabajo en el diseño de los hermanos<br />
Iñaki y Aitor Muñoz (Bilbao, 1968). En 1995 comienzan su andadura pública<br />
con su participación en el salón Gaudí, y en la SIMM de Madrid. Desde 1999<br />
inician su trabajo a nivel internacional con su participación en el salón<br />
Atmosphère de París. Sus creaciones pueden adquirirse en Japón, Reino<br />
Unido, Hong Kong o Estados Unidos, teniendo espacio en algunas de las<br />
mejores tiendas multimarca del mundo. En <strong>20</strong>02 se presentan en Cibeles<br />
Madrid Fashion Week, ganando en <strong>20</strong>04 el premio Glamour y el Llongueras<br />
como mejores diseñadores, y en <strong>20</strong>09 el Prix Marie Claire al Mejor Diseñador<br />
Nacional. Han participado en numerosas muestras y exposiciones en<br />
importantes museos internacionales. Han diseñado luces de Navidad para<br />
la ciudad de Madrid y objetos de decoración para firmas como Sargadelos,<br />
DAC y Santa & Cole.<br />
Ailanto is the result of the combined design work of Iñaki and Aitor Muñoz<br />
(Bilbao, 1968). In 1995 they began their public career with by taking<br />
part in the Gaudí Fashion Week and Madrid International Fashion Week.<br />
From 1999, they began their work at an international level with their<br />
participation in the Atmosphère trade show in Paris. Their creations can<br />
be acquired in Japan, United Kingdom, Hong Kong and the United States,<br />
with spaces in the best multi-label boutiques in the world. In <strong>20</strong>02, they<br />
presented their designs at the Cibeles Madrid Fashion Week, winning in<br />
<strong>20</strong>04 the Glamour Prize and the Llongueras Best Designers Prize, and<br />
in <strong>20</strong>09 the Marie Claire Best National Designer Prize. They have formed<br />
part of numerous exhibitions in leading international museums and have<br />
designed the Christmas lights for the city of Madrid and decorative objects<br />
for companies such as Sargadelos, DAC and Santa & Cole.<br />
MERCÈ RODOREDA<br />
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983), escriptora espanyola en<br />
llengua catalana, és una de les novel·listes més importants de la postguerra.<br />
És l’autora de la novel·la en català més aclamada de tots els temps, La plaça<br />
del Diamant (1962).<br />
Dona de formació autodidacta, va publicar pel seu compte la novel·la Sóc<br />
una dona honrada? (1932). Durant aquesta època també escriu contes per<br />
a diversos diaris. Mercè Rodoreda s’incorpora aviat al periodisme mitjançant<br />
Clarisme, en la qual col·labora des d’octubre del 1933 fins al 1934 i on<br />
publica les seves entrevistes a escriptors i artistes plàstics, com també<br />
cròniques de la ciutat i de viatges. El 1934 publica Del que hom no pot fugir,<br />
a Edicions Clarisme, i Un dia en la vida d’un home, a Edicions Proa.<br />
Entre el 1935 i el 1939 escriu contes infantils a la pàgina setmanal del<br />
diari La Publicitat anomenada «Una estona amb els infants» i contes a La<br />
Revista, La Veu de Catalunya i Mirador. L’any 1936 es publica la seva quarta<br />
novel·la, Crim.<br />
A principis de la Guerra Civil Espanyola treballa al Comissariat de<br />
Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres<br />
Catalanes. Exiliada primer en diverses localitats franceses i després a<br />
Ginebra, trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958),<br />
que obté el premi Víctor Català.<br />
El 1962 publica La plaça del Diamant, al Club dels Novel·listes.<br />
Amb El carrer de les Camèlies (1966) guanya el premi Sant Jordi, el Premi de<br />
la Crítica i el Ramon Llull. El 1967 es publica el seu volum de contes La meva<br />
Cristina i altres contes.<br />
A mitjan anys setanta torna a Catalunya i publica la novel·la Mirall<br />
trencat (1974).<br />
El 1980 es publica la recopilació Tots els contes. Rep el Premi de les Lletres<br />
Catalanes i el Ciutat de Barcelona per Viatges i flors. Quanta, quanta guerra<br />
obté el premi Crítica Serra d’Or.<br />
Dos anys després s’estrena la versió cinematogràfica de La plaça del<br />
Diamant, dirigida per Francesc Betriu.<br />
Escriu Imatges d’infantesa, breus relats biogràfics publicats a la revista<br />
Serra d’Or.<br />
Mor el dia 13 d’abril de 1983 en una clínica de Girona, víctima d’un càncer, i<br />
és enterrada al cementiri de Romanyà de la Selva.<br />
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983), escritora española en<br />
lengua catalana, es una de las novelistas más importantes de la posguerra.<br />
Es la autora de la novela en catalán más aclamada de todos los tiempos, La<br />
plaça del Diamant (1962).<br />
Mujer de formación autodidacta, publicó por cuenta propia su novela Sóc<br />
una dona honrada? (1932). Durante esta época escribe también cuentos<br />
para distintos periódicos. Mercè Rodoreda ingresa pronto en el periodismo<br />
a través de Clarisme, en la que colabora desde el mes de octubre de 1933<br />
hasta 1934 y donde publica sus entrevistas a escritores y artistas plásticos,<br />
y también crónicas de la ciudad o viajes. En 1934 publica Del que hom no pot<br />
fugir (De lo que nadie puede huir), en ediciones de Clarisme, y en ediciones<br />
Proa Un dia en la vida d’un home (Un día en la vida de un hombre).<br />
Entre 1935 y 1939 escribe cuentos infantiles en la página semanal del<br />
periódico La publicitat, llamada «Una estona amb els infants» (Un rato con<br />
los niños), y cuentos en La revista, La veu de Catalunya y Mirador. En 1936<br />
aparece publicada su cuarta novela, Crim (Crimen).<br />
A principios de la Guerra Civil española trabaja en el Comisariado de<br />
Propaganda de la Generalitat de Catalunya y en la Institució de les Lletres<br />
Catalanes. Exiliada primero en varias localidades francesas y después en<br />
Ginebra, rompe su silencio de veinte años con Vint-i-dos contes (1958), que<br />
obtendrá el Premio Víctor Català.<br />
En 1962 publica La plaza del Diamante, en el Club de los Novelistas.<br />
Con El carrer de les Camèlies (1966) gana el Premio Sant Jordi, el de la Crítica<br />
y el Ramon Llull. En 1967 se publica el volumen de cuentos Mi Cristina y<br />
otros cuentos.<br />
A mediados de los años setenta vuelve a Cataluña y publica la novela<br />
Mirall trencat (1974).<br />
En 1980 se publica la recopilación Todos los cuentos. Recibe el Premi de les<br />
Lletres Catalanes y el Ciutat de Barcelona por Viajes y flores. Cuánta, cuánta<br />
guerra merece el Premio Crítica Serra d’Or.<br />
Dos años después se estrena la versión cinematográfica de La plaza del<br />
Diamante, dirigida por Francesc Betriu.<br />
Escribe Imatges d’infantesa (Imágenes de infancia), breves relatos<br />
biográficos publicados en la revista Serra d’Or.<br />
Muere el día 13 de abril de 1983 en una clínica de Girona, víctima de un<br />
cáncer, y es enterrada en el cementerio de Romanyà de la Selva.<br />
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908-Girona, 1983), who wrote in the Catalan<br />
language, is one Spain’s most important post-Civil War novelists. She is the<br />
author of the most highly acclaimed novel in Catalan of all time, La plaça del<br />
Diamant (The Time of the Doves, 1962).<br />
A self-taught woman, she self-published her first novel Sóc una dona<br />
honrada? in 1932. In this period, she also wrote short stories for different<br />
newspapers. Rodoreda soon entered the world of journalism through
Clarisme, where she worked from October 1933 to 1934 and in which she<br />
published interviews with writers and visual artists, and also chronicles of<br />
the city or travels. In 1934, Edicions Clarisme published her Del que hom no<br />
pot fugir, and Edicions Proa her Un dia en la vida d’un home.<br />
Between 1935 and 1939, she wrote short stories for newspaper La<br />
publicitat’s weekly children’s supplement Una estona amb els infants and<br />
short stories in La revista, La Veu de Catalunya and Mirador. Her fourth novel,<br />
Crim, appeared in 1936.<br />
After the outbreak of the start of the Spanish Civil War, she worked on the<br />
Propaganda Committee of the Generalitat (the Government of Catalonia) and<br />
at the Institució de les Lletres Catalanes. Living in exile in various places in<br />
France and later in Geneva, she broke a twenty-year silence with Vint-i-dos<br />
contes (1958), which was awarded the Víctor Català Prize.<br />
In 1962, La plaça del Diamant was released by publishers Club Editor as part<br />
of the collection “El Club dels Novel·listes”.<br />
With El carrer de les Camèlies (1966) she won the Sant Jordi, Critics’ and<br />
Ramon Llull Prizes, whilst 1967 saw the publishing of her collection of short<br />
stories La meva Cristina i altres contes.<br />
In the mid-1970s, she returned to Catalonia and published the novel<br />
Mirall trencat (1974).<br />
In 1980, the collection Tots els contes was published. She received the<br />
Catalan Literature Prize and the City of Barcelona Prize for Viatges i flors.<br />
Quanta, quanta, guerra was awarded the Serra d’Or Critics’ Prize.<br />
Two years later, film version of La plaça del Diamant, directed by Francesc<br />
Betriu, was premiered.<br />
She also wrote Imatges d’infantesa, brief biographical stories that were<br />
published in the journal Serra d’Or.<br />
Mercè Rodoreda died of cancer on 13 April 1983 in a clinic in Girona, and was<br />
buried in the cemetery of the town of Romanyà de la Selva.<br />
CUSTO BARCELONA<br />
La firma Custo Barcelona és creada el 1980 pels germans Custo i David<br />
Dalmau. Té més de 3.000 punts de venda repartits per 40 països. Des del<br />
1997 presenta les seves col·leccions a la New York Fashion Week i ha<br />
participat també en altres passarel·les internacionals com ara Milà, Sao<br />
Paulo, Moscou i Los Angeles. Caracteritzades per l’ús dels gràfics, el color<br />
i la fusió de materials, les seves peces de roba s’han utilitzat en sèries i<br />
pel·lícules com ara Sexo en Nueva York, Friends, Novia a la fuga i Notting<br />
Hill. El seu estil colorista s’estén a àmbits com ara la perfumeria, l’òptica,<br />
la rellotgeria i el disseny d’interiors, entre d’altres. El treball dels germans<br />
Dalmau ha estat reconegut amb nombrosos premis com ara l’Oscar de la<br />
Moda Italiana-Kore, el T de Telva, el Prix de la Moda Marie Claire i el guardó<br />
com a millor marca del <strong>20</strong>09 d’AMEC.<br />
La firma Custo Barcelona es creada en 1980 por los hermanos Custo y David<br />
Dalmau. Cuenta con más de 3000 puntos de venta repartidos por 40 países.<br />
Desde 1997 presenta sus colecciones en la New York Fashion Week, y ha<br />
participado también en otras pasarelas internacionales como Milán, Sao<br />
Paulo, Moscú y Los Ángeles. Caracterizadas por el uso de los gráficos, el color<br />
y la fusión de materiales, sus prendas se han utilizado en series y películas<br />
como Sexo en Nueva York, Friends, Novia a la fuga o Notting Hill. Su estilo<br />
colorista se extiende a ámbitos como la perfumería, la óptica, la relojería y el<br />
diseño de interiores, entre otros. La labor de los hermanos Dalmau ha sido<br />
reconocida con numerosos premios como el Oscar de la Moda Italiana-Kore,<br />
el T de Telva, el Prix de la Moda de Marie Claire o el galardón como Mejor Marca<br />
española de <strong>20</strong>09 de AMEC.<br />
The firm Custo Barcelona was created in 1980 by the brothers Custo and<br />
David Dalmau. It has more than 3,000 sales points throughout 40 countries.<br />
Since 1997, they have presented their collections at the New York Fashion<br />
Week, and have also participated in other international shows such as those<br />
of Milan, Sao Paulo, Moscow and Los Angeles. Characterised by the use of<br />
graphics, colour and the fusion of materials, their garments have been<br />
featured in TV series and films such as Sex and the City, Friends, Runaway<br />
Bride and Notting Hill. Their colourist style extends to areas such as<br />
perfumery, eyewear, watches and interior designs, among others. The work<br />
of the Dalmau brothers has been recognised with numerous awards such<br />
as a Kore (Italian’s Fashion’s “Oscar”), the T de Telva Prize, the Marie Claire<br />
Fashion Prize and the AMEC Best Spanish Label Prize <strong>20</strong>09.<br />
CARMEN MARTÍN GAITE<br />
Carmen Martín Gaite és una de les novel·listes espanyoles més<br />
elogiades del segle XX, autora d’Entre visillos, novel·la guanyadora del<br />
premi Nadal (1957).<br />
Va néixer a Salamanca el 1925. Va començar a escriure durant la seva<br />
etapa universitària a la universitat de la seva ciutat, on es va llicenciar en<br />
filologia romànica i va publicar poemes i articles a Trabajos y Días. El 1950,<br />
la seva família es va traslladar a Madrid i ella va entrar en contacte amb<br />
el grup que després es va conèixer com la Generació dels 50. Entre ells<br />
hi havia els escriptors Rafael Sánchez Ferlosio —amb qui es va casar el<br />
1953—, Jesús Fernández Santos, Ignacio Aldecoa, Josefina Rodríguez,<br />
Alfonso Sastre i Medardo Fraile. Martín Gaite va començar a col·laborar als<br />
diaris i les revistes del moment, com ara Clavileño, La Estafeta Literaria,<br />
Destino, Blanco y Negro, ABC i Revista Española, entre d’altres. L’any 1955<br />
va guanyar el premi Café Gijón de novel·la, i al cap de dos anys, el Nadal.<br />
Entre els anys 1976 i 1979 va compaginar la seva activitat d’escriptora<br />
amb la crítica literària al diari madrileny Diario 16. Així mateix, al llarg dels<br />
anys va col·laborar assíduament a Informaciones, Triunfo, Revista de<br />
Occidente, Cuadernos para el Diálogo, etc. A més a més, la seva faceta<br />
de traductora no és gens menyspreable. Ha traduït autors com ara Italo<br />
Svevo, William Carlos Williams, Virginia Woolf, Emily Brontë, José María Eça<br />
de Queiroz, Gustave Flaubert, Rainer Maria Rilke.<br />
L’obra de Carmen Martín Gaite reflexiona sobre els problemes d’incomunicació<br />
i les sempre convulses tensions entre l’individu i la societat. És autora d’un<br />
gran nombre de novel·les, entre les quals hi ha Ritmo lento (1963), El cuarto<br />
de atrás (1978), Nubosidad variable (1992) i Lo raro es vivir (1996). També<br />
ha escrit relat curt: El balneario (1954) i Las ataduras (1960). I contes<br />
infantils: El pastel del diablo (1985) i Caperucita en Manhattan (1990). És<br />
també autora d’un poemari, A rachas (1976), i de diversos volums d’assaig:<br />
Feijoo (1970), Usos y costumbres de la posguerra española (1987), Desde<br />
la ventana (1987) i Agua pasada (1992).<br />
Martín Gaite va obtenir el Premi Nacional de les Lletres el 1994 i el premi<br />
Príncep d’Astúries de les lletres el 1988. Va morir l’any <strong>20</strong>00. En una de les<br />
seves últimes declaracions va dir: «Sóc una dona de fe i de paraula».<br />
Carmen Martín Gaite es una de las novelistas españolas más elogiadas del<br />
siglo XX, autora de Entre visillos, novela ganadora del Premio Nadal (1957).<br />
Nació en Salamanca en 1925. Comenzó a escribir durante su etapa<br />
universitaria en la universidad de su ciudad, donde se licenció en Filología<br />
Románica, publicando poemas y artículos en Trabajos y Días. En 1950 su<br />
familia se trasladó a Madrid y ella entró en contacto con el grupo que luego<br />
se conocería como generación de los 50. Entre ellos se encontraban los<br />
escritores Rafael Sánchez Ferlosio —con el que contraería matrimonio en<br />
1953—, Jesús Fernández Santos, Ignacio Aldecoa, Josefina Rodríguez,<br />
Alfonso Sastre y Medardo Fraile. Martín Gaite comenzó a colaborar en los<br />
periódicos y revistas del momento, como Clavileño, La Estafeta Literaria,<br />
Destino, Blanco y Negro, ABC y Revista Española, entre otros. En 1955<br />
ganó el Premio Café Gijón de novela y dos años más tarde el Nadal.<br />
Entre los años 1976 y 1979 compaginó su actividad de escritora con la<br />
crítica literaria en el periódico madrileño Diario 16. Asimismo, a lo largo<br />
de los años, colaboró asiduamente en Informaciones, Triunfo, Revista de<br />
Occidente, Cuadernos para el Diálogo, etc. Además, su faceta de traductora<br />
no es nada desdeñable. Ha traducido a autores como Italo Svevo, William<br />
Carlos Williams, Virginia Woolf, Emily Brontë, José Maria Eça de Queiroz,<br />
Gustave Flaubert, Rainer Maria Rilke…<br />
La obra de Carmen Martín Gaite reflexiona sobre los problemas de<br />
incomunicación y las siempre agitadas tensiones entre el individuo y la<br />
sociedad. Es autora de un gran número de novelas, entre ellas, Ritmo lento<br />
(1963), El cuarto de atrás (1978), Nubosidad variable (1992) Lo raro es<br />
vivir (1996). También ha escrito relato corto -El balneario (1954) y Las<br />
ataduras (1960)- así como cuentos infantiles: El pastel del diablo (1985)<br />
y Caperucita en Manhattan (1990). Es también autora de un poemario, A<br />
rachas (1976), y de varios volúmenes de ensayo: Feijoo (1970), Usos y<br />
costumbres de la posguerra española (1987), Desde la ventana (1987) y<br />
Agua pasada (1992).<br />
Martín Gaite obtuvo el Premio Nacional de las Letras en 1994 y el Premio<br />
Príncipe de Asturias de las Letras en 1988. Falleció en el año <strong>20</strong>00. En una<br />
de sus últimas declaraciones dijo: «Soy una mujer de fe y de palabra».
72<br />
Carmen Martín Gaite is one of the most praised <strong>20</strong>th century Spanish<br />
novelists and author of novel Entre visillos (Behind the curtains), winner of<br />
the 1957 Nadal Prize.<br />
Born in Salamanca in 1925, she started writing during her time at the city’s<br />
University (from which she graduated in Romance Languages), publishing<br />
poems and articles in Trabajos y Días. In 1950, her family moved to Madrid<br />
and it was there that she came into contact with the group that would be<br />
later known as the “Generation of the 1950s” and which included writers<br />
Rafael Sánchez Ferlosio (whom she would marry in 1955), Jesús Fernández<br />
Santos, Ignacio Aldecoa, Josefina Rodríguez, Alfonso Sastre and Medardo<br />
Fraile. Martín Gaite began to contribute to the newspapers and journals of the<br />
time, such as Clavileño, La Estafeta Literaria, Destino, Blanco y Negro, ABC<br />
and Revista Española, among others. In 1955, she won the Café Gijón Novel<br />
Prize and, two years later, the Nadal Prize. Between 1976 and 1979, she<br />
combined her work as a writer with that of literary critic for Madrid newspaper<br />
Diario 16. Additionally, throughout the years, she regularly contributed to<br />
journals such as Informaciones, Triunfo, Revista de Occidente, Cuadernos<br />
para el Diálogo. Furthermore, her work as a translator is far from negligible,<br />
producing versions of authors such as Italo Svevo, William Carlos Williams,<br />
Virginia Woolf, Emily Brontë, José Maria Eça de Queiroz, Gustave Flaubert and<br />
Rainer Maria Rilke.<br />
In her work, Carmen Martín Gaite reflects on the problems of the lack of<br />
communication and the always-turbulent tensions between the individual<br />
and society. She is the author of a large number of novels, including Ritmo<br />
lento (1963), El cuarto de atrás (The Back Room, 1978), Nubosidad<br />
variable (Variable Cloud, 1992) and Lo raro es vivir (Living’s the Strange<br />
Thing, 1996). She has turned her hand to short stories –El balneario (1954)<br />
and Las ataduras (1960)– as well as children’s tales –El pastel del diablo<br />
(1985) and Caperucita en Manhattan (1990)– and is also the author of a<br />
book of poems, A rachas (1976), and several essays: Feijoo (1970), Usos<br />
y costumbres de la posguerra española (1987), Desde la ventana (1987)<br />
and Agua pasada (1992).<br />
Martín Gaite received Spain’s National Literature Prize 1994 and the Prince<br />
of Asturias Prize for the Arts in 1988. She died in <strong>20</strong>00. In one of her last<br />
statements, she said: “I am a woman of faith and my word.”<br />
MIGUEL PALACIO<br />
Miguel Palacio comença amb Fernando Lemoniez el 1989 creant la marca<br />
Palacio & Lemoniez, que presenta les seves col·leccions a la passarel·la<br />
Cibeles fins al 1998. És una etapa en la qual obté un gran prestigi, reconegut<br />
amb dos premis T de Telva (1992 i 1996). L’any 1995 decideix traslladarse<br />
a París. Personatges tan destacats com ara Carolina de Mònaco i Ariel de<br />
Rothschild han lluït els seus dissenys. Inicia la seva carrera en solitari el<br />
<strong>20</strong>00 i presenta les seves col·leccions a la Cibeles Madrid Fashion Week<br />
des del <strong>20</strong>01. Miguel Palacio dissenya, a més a més, una línia de núvies,<br />
sabates i complements, i crea els uniformes del pavelló d’Espanya a<br />
l’Expo de Saragossa <strong>20</strong>08. El seu treball ha estat reconegut amb el premi<br />
T de Telva (<strong>20</strong>02), el Prix de la Moda Marie Claire (<strong>20</strong>03), el premi Woman<br />
al dissenyador de l’any (<strong>20</strong>04) i el premi L’Oréal a la millor col·lecció de la<br />
passarel·la Cibeles (febrer del <strong>20</strong>10).<br />
Miguel Palacio comienza con Fernando Lemoniez en 1989 creando la marca<br />
“Palacio & Lemoniez”, que presenta sus colecciones en la pasarela Cibeles<br />
hasta 1998. Es una etapa en la que obtiene un gran prestigio, reconocido<br />
con dos premios T de Telva (1992 y 1996). En 1995 decide trasladarse<br />
a París. Personajes tan destacados como Carolina de Mónaco y Ariel de<br />
Rothschild han lucido sus diseños. Inicia su carrera en solitario en el <strong>20</strong>00,<br />
y presenta sus colecciones en Cibeles Madrid Fashion Week desde <strong>20</strong>01.<br />
Miguel Palacio diseña además una línea de novias, zapatos y complementos,<br />
y creó los uniformes del Pabellón de España en la Expo de Zaragoza <strong>20</strong>08. Su<br />
labor ha sido reconocida con el premio T de Telva (<strong>20</strong>02), el Prix de la Moda<br />
de Marie Claire (<strong>20</strong>03), el premio Woman al Diseñador del Año (<strong>20</strong>04) y el<br />
L´Oreal a la mejor colección de la pasarela Cibeles (febrero <strong>20</strong>10).<br />
Miguel Palacio began working with Fernando Lemoniez in 1989, creating the<br />
label “Palacio & Lemoniez”, which presented its collections at the Cibeles<br />
Madrid Fashion Week until 1998. This was a period in which he won great<br />
prestige, as recognised with two T de Telva Prizes (1992 and 1996). In 1995,<br />
he decided to move to Paris. Outstanding names such as Caroline of Monaco<br />
and Arielle de Rothschild have sported his designs. He started his solo career<br />
in <strong>20</strong>00, and has presented his collections at the Cibeles Madrid Fashion<br />
Week since <strong>20</strong>01. Miguel Palacio also designs a line of wedding dresses,<br />
shoes and accessories and he created the uniforms of the Spanish Pavilion<br />
for Zaragoza Expo <strong>20</strong>08. His work has been recognised with the T de Telva<br />
Prize <strong>20</strong>02, the Marie Claire Fashion Prize <strong>20</strong>03, Woman Designer of the<br />
Year Prize (<strong>20</strong>04) and the L’Oréal Best Collection Prize at the Cibeles Madrid<br />
Fashion Week (February <strong>20</strong>10).<br />
ANTONIO MUÑOZ MOLINA<br />
Antonio Muñoz Molina és un dels escriptors contemporanis en llengua<br />
espanyola més reconeguts arreu del món.<br />
Muñoz Molina va néixer a Úbeda l’any 1956. Va cursar estudis de periodisme<br />
a Madrid i es va llicenciar en història de l’art a la Universitat de Granada. Als<br />
anys vuitanta es va establir a Granada, on va treballar com a funcionari.<br />
Allà va començar la seva trajectòria literària com a columnista al diari Ideal;<br />
els seus articles setmanals van conformar més tard el seu primer llibre,<br />
Robinson urbano (1984). Al cap de dos anys va publicar Beatus Ille, obra<br />
amb la qual va obtenir el premi Ícaro i que va rebre una bona acollida per part<br />
del públic i la crítica. En aquella època va començar a escriure per al diari ABC<br />
i des del 1993 ha estat col·laborador habitual d’El País. Muñoz Molina ha<br />
viscut sovint als Estats Units, als anys noranta com a professor de literatura<br />
espanyola a la Universitat de Virginia, i entre el <strong>20</strong>04 i el <strong>20</strong>06 com a director<br />
de l’Instituto Cervantes de Nova York. Des del 1995 és membre de la Real<br />
Academia Española de la Lengua.<br />
És autor de l’assaig Córdoba de los Omeyas (1991) i de nombroses<br />
recopilacions dels seus articles, per les quals ha obtingut diversos premis.<br />
La seva obra narrativa comprèn, a més a més, El invierno en Lisboa<br />
(1987), que va rebre el Premi de la Crítica i el Premi Nacional de Literatura,<br />
Beltenebros (1989), El jinete polaco (1991), que va guanyar el premi<br />
Planeta el 1991 i un altre cop el Premi Nacional de Literatura el 1992, Los<br />
misterios de Madrid (1992), El dueño del secreto (1994), Nada del otro<br />
mundo (1994), Ardor guerrero (1995), les seves memòries, Plenilunio<br />
(1997), Carlota Fainberg (<strong>20</strong>00), Sefarad (<strong>20</strong>01), En ausencia de Blanca<br />
(<strong>20</strong>01), Ventanas de Manhattan (<strong>20</strong>04) i El viento de la Luna (<strong>20</strong>06). Moltes<br />
de les seves novel·les s’han portat al cinema i han estat traduïdes a més de<br />
deu idiomes. L’obra de Muñoz Molina té arrels biogràfiques i aprofundeix en<br />
la «fallida del temps», és a dir, l’escissió que es produeix entre el passat i<br />
el present i entre dos mons diferents. A les seves obres, l’autor aprofundeix<br />
en temes com ara el desarrelament i la incomunicació. La lliçó que ensenya<br />
la literatura, sigui o no de ficció, és, segons l’autor, la d’ensenyar «la veritat<br />
doble i paradoxal que no hi ha experiència que no sigui única i que, alhora, no<br />
sigui profundament intel·ligible per a gairebé qualsevol».<br />
Antonio Muñoz Molina es uno de los escritores contemporáneos en lengua<br />
española más reconocidos a nivel mundial.<br />
Muñoz Molina nació en Úbeda en 1956. Cursó estudios de periodismo en<br />
Madrid y se licenció en Historia del Arte en la Universidad de Granada. En los<br />
años ochenta se estableció en Granada, donde trabajó como funcionario.<br />
Allí iniciaría su trayectoria literaria como columnista en el diario Ideal; sus<br />
artículos semanales habrían de integrar posteriormente el contenido de su<br />
primer libro, Robinson urbano (1984). Dos años más tarde publicaría Beatus<br />
Ille, obra con la que obtuvo el Premio Ícaro y que recibió una buena acogida<br />
por parte del público y la crítica. Por entonces comenzó a escribir para el<br />
diario ABC, y desde 1993 ha sido colaborador habitual de El País. Muñoz<br />
Molina ha residido con frecuencia en Estados Unidos, en los años noventa<br />
como profesor de literatura española en la Universidad de Virginia, y entre<br />
<strong>20</strong>04 y <strong>20</strong>06 como director del Instituto Cervantes de Nueva York. Desde<br />
1995 es miembro de la Real Academia Española de la Lengua.<br />
Es autor del ensayo Córdoba de los Omeyas (1991) y de numerosas<br />
recopilaciones de sus artículos, por los que ha obtenido distintos premios.<br />
Su obra narrativa comprende, además, El invierno en Lisboa (1987),<br />
que recibió el Premio de la Crítica y el Premio Nacional de Literatura;<br />
Beltenebros (1989); El jinete polaco (1991), que ganó el Premio Planeta<br />
en 1991 y nuevamente el Premio Nacional de Literatura en 1992; Los<br />
misterios de Madrid (1992); El dueño del secreto (1994); Nada del otro<br />
mundo (1994); Ardor guerrero (1995), sus memorias; Plenilunio (1997);<br />
Carlota Fainberg (<strong>20</strong>00); Sefarad (<strong>20</strong>01); En ausencia de Blanca (<strong>20</strong>01);<br />
Ventanas de Manhattan (<strong>20</strong>04) y El viento de la Luna (<strong>20</strong>06). Muchas de<br />
sus novelas se han llevado al cine y han sido traducidas a más de diez
idiomas. La obra de Muñoz Molina tiene raíces biográficas y ahonda en<br />
la «quiebra del tiempo», o escisión que se produce entre el pasado y el<br />
presente y entre dos mundos distintos. En sus obras, el autor profundiza<br />
en temas como el desarraigo o la incomunicación. La lección que enseña la<br />
literatura, sea o no de ficción, es, según el autor, la de enseñar «la verdad<br />
doble y paradójica de que no hay experiencia que no sea única, y que al<br />
mismo tiempo no sea profundamente inteligible para casi cualquiera».<br />
Antonio Muñoz Molina is one of the most internationally recognised of<br />
contemporary Spanish writers.<br />
Muñoz Molina was born in the Andalucian town of Úbeda in 1956. He<br />
studied journalism in Madrid and graduated in Art History at the University<br />
of Granada. In the 1980s, he settled in Granada, where he worked as a<br />
civil servant, and it was there that he would begin his literary career, as a<br />
columnist in the newspaper Ideal; his weekly articles would later make up his<br />
first book, Robinson urbano (1984). Two years later he would publish Beatus<br />
Ille (A Manuscript of Ashes), winner of the Ícaro Prize and warmly received by<br />
public and critics alike. At the same time, he started writing for the newspaper<br />
ABC. Since 1993, he has been a regular contributor to El País. Muñoz Molina<br />
has frequently lived in the United States, in the 1990s as lecturer in Spanish<br />
literature at the University of Virginia, and between <strong>20</strong>04 and <strong>20</strong>06 as<br />
Director of the Instituto Cervantes in New York. Since 1995, he has been a<br />
member of the Real Academia Española de la Lengua.<br />
He is the author of the essay Córdoba de los Omeyas (1991) and of<br />
numerous collections of articles, for which he has received several awards.<br />
His novels also include El invierno en Lisboa (Winter in Lisbon, 1987), which<br />
received the Critics’ Prize and the National Literature Prize; Beltenebros<br />
(Prince of Shadows, 1989); El jinete polaco (1991), winner of the Planeta<br />
Prize in 1991 and another National Literature Prize in 1992; Los misterios de<br />
Madrid (1992); El dueño del secreto (1994); Nada del otro mundo (1994);<br />
Ardor guerrero (1995), his memoirs; Plenilunio (1997); Carlota Fainberg<br />
(<strong>20</strong>00); Sepharad (<strong>20</strong>01); En ausencia de Blanca (In her Absence, <strong>20</strong>01);<br />
Ventanas de Manhattan (<strong>20</strong>04) and El viento de la Luna (<strong>20</strong>06). Many of<br />
his novels have been adapted for the cinema and translated into more than<br />
ten languages. Muñoz Molina’s work has biographical roots and explores the<br />
“breakdown of time”, or the breach between the past and the present and<br />
between two different worlds. In his works, the author looks at issues such<br />
as uprooting or lack of communication. According to the author, the lesson<br />
taught by literature, fictional or otherwise, is that of “the dual and paradoxical<br />
truth that there is no experience that is not both unique and yet, at the same<br />
time, profoundly intelligible to almost anyone.”<br />
ROBERTO TORRETTA<br />
Roberto Torretta (Buenos Aires, 1950) debuta a la Cibeles Madrid Fashion<br />
Week el 1996 i des d’aleshores és un habitual d’aquesta passarel·la. El<br />
març del <strong>20</strong>02 és guardonat amb l’Alfiler de Oro concedit per Fermoda i la<br />
passarel·la Costa del Sol com a reconeixement a la seva brillant carrera<br />
professional. El <strong>20</strong>05 rep el premi T de Telva al millor creador nacional,<br />
i l’any <strong>20</strong>10, el Prix de la Moda Marie Claire i el premi al dissenyador de<br />
l’any de la revista Men’s Health. Ha dissenyat llums de Nadal per a la<br />
ciutat de Madrid. Actualment és el vicepresident de l’Associació Creadors<br />
de Moda d’Espanya.<br />
Roberto Torretta (Buenos Aires, 1950) debuta en Cibeles Madrid Fashion<br />
Week en 1996, siendo un habitual de esta pasarela desde entonces.<br />
En marzo de <strong>20</strong>02 es galardonado con el Alfiler de Oro concedido por<br />
Fermoda y la Pasarela Costa del Sol como reconocimiento a su brillante<br />
carrera profesional. En <strong>20</strong>05 recibe el Premio T de Telva al mejor creador<br />
nacional, y el Prix de la Moda de Marie Claire y premio al diseñador del año<br />
de la revista Men´s Health en <strong>20</strong>10. Ha diseñado luces de Navidad para<br />
la ciudad de Madrid. En la actualidad es el vicepresidente de la Asociación<br />
Creadores de Moda de España.<br />
Roberto Torretta (Buenos Aires, 1950) debuted at the Cibeles Madrid Fashion<br />
Week in 1996 and has since then been a regular name there. In March <strong>20</strong>02,<br />
he received the Golden Pin Prize from Fermoda and the Pasarela Costa del<br />
Sol in recognition of his brilliant professional career. In <strong>20</strong>05, he received the<br />
T de Telva Prize for the Best National Creator and, in <strong>20</strong>10, the Marie Claire<br />
Fashion Prize and Men’s Health’s Designer of the Year Prize. He has designed<br />
Christmas lights for the city of Madrid. Currently, he is the Vice-President of<br />
the Association of Spanish Fashion Creators.<br />
MARÍA ZAMBRANO<br />
María Zambrano és una de les figures més importants a la filosofia espanyola<br />
del segle XX.<br />
Va néixer a Vélez-Málaga l’any 1904. Va cursar estudis de filosofia a Madrid,<br />
on va ser deixeble de José Ortega y Gasset. Pròxima al grup de la Generació<br />
del 27, a principis dels anys trenta va compaginar la seva activitat com a<br />
docent a la Universitat Central amb col·laboracions en diverses revistes<br />
intel·lectuals de l’època: Cruz y Raya, Revista de Occidente i Hora de<br />
España. Com en el cas de tants altres intel·lectuals d’esquerres, el seu<br />
exili va començar l’any 1939, coincidint amb el final de la Guerra Civil. Va<br />
viure sucessivament als Estats Units, Mèxic, Cuba, Puerto Rico —països on<br />
va dur a terme una important tasca docent—, Itàlia, França i Suïssa. L’exili<br />
va deixar una profunda empremta en la seva obra i no va tornar a Espanya<br />
fins al 1984. Zambrano va dur a terme la seva tasca investigadora malgrat<br />
el seu delicat estat de salut fins poc abans de morir, el 1991. En el seu<br />
periple, va fer amistat amb escriptors com ara Lezama Lima, Octavio Paz,<br />
Albert Camus i José Ángel Valente.<br />
Fins ben entrats els anys setanta, l’obra de María Zambrano va passar<br />
desapercebuda entre els lectors espanyols. En total va escriure uns<br />
trenta volums d’assaigs, entre els quals destaquen Horizonte del<br />
liberalismo (1930), Pensamiento y poesía de la vida española i Filosofía<br />
y poesía (1939). Als anys cinquanta apareixen les seves obres més<br />
rellevants: Los sueños y el tiempo (1958), Persona y democracia i El<br />
hombre y lo divino (1955). Després arriben Claros de bosque (1977),<br />
De la aurora (1986) i Delirio y destino (1989). Tot i que la seva obra més<br />
primerenca advoca per una renovació social i cultural profunda, que es<br />
complementa amb una reflexió al voltant de l’ésser i la raó poètica, la<br />
relació entre allò humà i allò diví va conformar l’eix fonamental de tota<br />
la seva obra. Els darrers anys de la seva vida va rebre diversos honors a<br />
Espanya: el 1981 li van atorgar el premi Príncep d’Astúries, l’any següent<br />
va rebre el doctorat honoris causa per la Universitat de Màlaga i el 1988<br />
se li va concedir el premi Cervantes.<br />
María Zambrano es una de las figuras más importantes en la filosofía<br />
española del siglo XX.<br />
Nació en Vélez-Málaga en 1904. Cursó estudios de Filosofía en Madrid,<br />
donde fue discípula de José Ortega y Gasset. Cercana al grupo de la<br />
Generación del 27, a principios de los años treinta compaginó su actividad<br />
como docente en la Universidad Central con colaboraciones en distintas<br />
revistas intelectuales de la época: Cruz y Raya, Revista de Occidente y Hora<br />
de España. Como en el caso de tantos otros intelectuales de izquierdas,<br />
su exilio comenzó en el año 1939, coincidiendo con el final de la Guerra<br />
Civil. Residió sucesivamente en Estados Unidos, México, Cuba, Puerto Rico<br />
-países en los que desarrolló una importante labor docente- Italia, Francia<br />
y Suiza. El exilio dejaría una profunda huella en su obra y no regresaría a<br />
España hasta 1984. Zambrano desarrolló su labor investigadora a pesar de<br />
su delicado estado de salud hasta poco antes de su muerte, acaecida en<br />
1991. En su periplo, entabló amistad con escritores como Lezama Lima,<br />
Octavio Paz, Albert Camus o José Ángel Valente.<br />
Hasta entrados los años setenta, la obra de María Zambrano pasó<br />
desapercibida a los lectores españoles. En total escribió unos treinta<br />
volúmenes de ensayos, entre los que destacan Horizonte del liberalismo<br />
(1930), Pensamiento y poesía de la vida española y Filosofía y poesía<br />
(1939). En los años cincuenta aparecen sus obras más relevantes:<br />
Los sueños y el tiempo (1958), Persona y democracia y El hombre y<br />
lo divino (1955). Le seguirán Claros de bosque (1977), De la aurora<br />
(1986) y Delirio y destino (1989). Aunque su obra más temprana aboga<br />
por una profunda renovación social y cultural, que se complementa<br />
con una reflexión en torno al ser y a la razón poética, la relación entre<br />
lo humano y lo divino será la constante fundamental de toda su obra.<br />
En sus últimos años recibió distintos honores en España: le otorgan el<br />
premio Príncipe de Asturias en 1981, recibe el doctorado honoris causa<br />
por la Universidad de Málaga al año siguiente y en 1988 se le concede<br />
el Premio Cervantes.
74<br />
María Zambrano is one of <strong>20</strong>th-century Spanish philosophy’s most<br />
important figures. Born in Vélez-Málaga in 1904, she studied philosophy<br />
in Madrid, where she was a pupil of José Ortega y Gasset. Close to the<br />
group of “the Generation of 1927”, in the early 1930s she combined her<br />
activity as professor at Madrid’s Central University with contributions<br />
to several intellectual journals of the time: Cruz y Raya, Revista de<br />
Occidente and Hora de España. As was the case with other left-wing<br />
intellectuals, she went into exile in 1939 at the end of the Spanish Civil<br />
War. She subsequently lived in the United States, Mexico, Cuba, Puerto<br />
Rico –countries where she did outstanding work as a teacher– Italy,<br />
France and Switzerland. Exile would leave a profound mark on her work<br />
and she would not return to Spain until 1984. Zambrano carried on her<br />
research work, despite her delicate health, until just before her death in<br />
1991. During her life, she became friends with writers such as Lezama<br />
Lima, Octavio Paz, Albert Camus and José Ángel Valente.<br />
Until well into the 1970s, the work of María Zambrano remained unnoticed<br />
by Spanish readers. She wrote around thirty volumes of essays, including<br />
Horizonte del liberalismo (1930), Pensamiento y poesía de la vida<br />
española and Filosofía y poesía (1939). The 1950s saw the appearance<br />
of her most important works: Los sueños y el tiempo (1958), Persona y<br />
democracia and El hombre y lo divino (1955). They were followed by Claros<br />
de bosque (1977), De la aurora (1986) and Delirio y destino (Delirium and<br />
Destiny. A Spaniard in Her Twenties, 1989). Although her earliest work<br />
advocates deep social and cultural renewal, complemented by a reflection<br />
on the being and poetic reason, the relations between the human and the<br />
divine remained constantly at the heart of all her work. In her final years,<br />
she received a range of honours in Spain: the Prince of Asturias Prize in<br />
1981, an honorary doctorate from the University of Malaga the following<br />
year and, in 1988, the Cervantes Prize.<br />
AMAYA ARZUAGA<br />
Amaya Arzuaga (Burgos, 1970) va presentar la seva primera col·lecció<br />
l’any 1994 a la passarel·la Gaudí de Barcelona i, des del 1995, desfila a la<br />
Cibeles Madrid Fashion Week. Ha participat en les desfilades de la London<br />
Fashion Week des del 1995 fins al <strong>20</strong>01, de la Milan Fashion Week del<br />
<strong>20</strong>02 al <strong>20</strong>04 i de la Paris Fashion Week a partir del <strong>20</strong>10. Té una gran<br />
presència en els mercats internacionals, amb punts de venda als Estats<br />
Units, el Japó, la Xina, Austràlia, Rússia, el Regne Unit, Aràbia Saudita,<br />
Itàlia, etc. Ha rebut els premis T de Telva i Prix de la Moda Marie Claire.<br />
Ha participat en les exposicions 12 trajes para…, presentada a Tòquio,<br />
Pequín, Istanbul i Milà, i MMODANY, al Queen Sofía Spanish Institute. Amaya<br />
Arzuaga és Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts. Ha dissenyat llums de<br />
Nadal per a la ciutat de Madrid.<br />
Amaya Arzuaga (Burgos, 1970) presentó su primera colección en 1994<br />
en la Pasarela Gaudí de Barcelona, y desde 1995 desfila en Cibeles<br />
Madrid Fashion Week. Ha participado en los desfiles de London Fashion<br />
Week desde 1995 hasta <strong>20</strong>01, Milán Fashion Week de <strong>20</strong>02 a <strong>20</strong>04, y<br />
en París Fashion Week a partir de <strong>20</strong>10. Tiene una gran presencia en los<br />
mercados internacionales con puntos de venta en Estados Unidos, Japón,<br />
China, Australia, Rusia, Reino Unido, Arabia Saudí, Italia… Ha recibido los<br />
premios T de Telva y Prix de la Moda Marie Claire. Ha participado en las<br />
exposiciones 12 trajes para… presentada en Tokio, Pekín, Estambul y<br />
Milán, y MMODANY en el Queen Sofía Spanish Institute; Amaya Arzuaga es<br />
Medalla de Oro al Mérito a las Bellas Artes. Ha diseñado luces de Navidad<br />
para la ciudad de Madrid.<br />
Amaya Arzuaga (Burgos, 1970) presented her first collection in 1994 at<br />
the Gaudí Fashion Week in Barcelona and, since 1995, she has shown<br />
her designs at the Cibeles Madrid Fashion Week. She participated in the<br />
London Fashion Week from 1995 to <strong>20</strong>01, Milan Fashion Week from <strong>20</strong>02<br />
to <strong>20</strong>04, and Paris Fashion Week from <strong>20</strong>10. She has a great presence in<br />
international markets, with sales points in the United States, Japan, China,<br />
Australia, Russia, the United Kingdom, Saudi Arabia and Italy, amongst<br />
others. She has received the T de Telva and the Marie Claire Fashion Prizes.<br />
Arzuaga has participated in the exhibition 12 Designs for… presented<br />
in Tokyo, Beijing, Istanbul and Milan, and MMODANY at the Queen Sofía<br />
Spanish Institute, and has been honoured with a Gold Medal for Merit in the<br />
Fine Arts. She has designed Christmas lights for the city of Madrid.<br />
ROSA CHACEL<br />
Prolífica autora de novel·la, assaig i poesia, Rosa Chacel és una de les<br />
escriptores més singulars de la literatura espanyola del segle XX.<br />
Rosa Chacel va néixer el 1898 a Valladolid. Desde el amanecer, la seva<br />
autobiografia, comença amb aquestes paraules: «Empiezo por confesar mi<br />
orgullo más pueril, el de haber nacido en el 98». L’any 1908 es va traslladar<br />
al barri de Maravillas, de Madrid, a viure a casa de la seva àvia materna.<br />
Aviat es matriculà a l’Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando per<br />
estudiar escultura, matèria que va abandonar el 1918. Vinculada al cercle<br />
d’Ortega y Gasset i la Revista de Occidente, va començar a freqüentar el cafè<br />
Granja del Henar i l’Ateneo, on va fer la seva primera conferència, la polèmica<br />
«La mujer y sus posibilidades». L’abril del 1921 es va casar amb el pintor<br />
Timoteo Pérez Rubio. Al cap d’un any, el pintor fou convocat per treballar a<br />
l’Escola d’Art a Roma i tots dos se’n van anar a viure a Itàlia.<br />
Ja de tornada a Madrid, el 1930 Chacel va publicar la seva primera<br />
novel·la, Estación, ida y vuelta, la forma i l’estil de la qual la van acostar<br />
a un tipus d’objectivisme descriptiu, que anys més tard es va identificar<br />
amb el nouveau roman. Després de l’esclat de la Guerra Civil va treballar<br />
com a infermera fins a l’evacuació de Madrid. Abans de començar un exili<br />
que la va dur a París, Buenos Aires i Rio de Janeiro, encara va publicar<br />
A la orilla de un pozo (1936), la seva primera col·lecció de sonets.<br />
Instal·lada a Buenos Aires, va publicar Teresa, novel·la inspirada en<br />
l’amant del poeta romàntic José de Espronceda. Iniciada l’any 1930 i<br />
influenciada per les vicissituds de l’exili, recrea les misèries de la societat<br />
i descriu sense concessions l’«udol nocturn del romanticisme». L’edifici<br />
narratiu es fonamenta, d’una banda, en una sòlida prosa descriptiva i,<br />
de l’altra, en una acurada composició psicològica dels personatges,<br />
amb la qual responia a la màxima orteguiana d’inventar «ànimes<br />
interessants» abans que accions. Les seves novel·les posteriors estan<br />
molt influenciades per la seva biografia: es tracta de Memorias de Leticia<br />
Valle (1946) i La sinrazón (1960).<br />
L’any 1959, la Fundación Guggenheim li atorgà una beca de creació que la<br />
va portar a viure a Nova York durant dos anys, on va escriure Saturnal, assaig<br />
publicat el 1970. No va tornar definitivament a Espanya fins al 1973, gràcies<br />
a una beca de creació de la Fundación Juan March per acabar Barrio de<br />
Maravillas (1976).<br />
Durant els anys vuitanta va continuar escrivint i es va encarregar de rescatar<br />
i reeditar les seves obres, coincidint amb un reconeixement més gran a<br />
Espanya del seu treball.<br />
El 1990 va obtenir el premi Castilla y León de les lletres i, el 1987, el Premi<br />
Nacional de les Lletres. Va morir a Madrid l’any 1994.<br />
Prolífica autora de novela, ensayo y poesía, Rosa Chacel es una de las<br />
escritoras más singulares de la literatura española del siglo XX.<br />
Rosa Chacel nació en 1898 en Valladolid. Desde el amanecer, su<br />
autobiografía, abre con estas palabras: «Empiezo por confesar mi orgullo<br />
más pueril, el de haber nacido en el 98». En 1908 se traslada a Madrid al<br />
barrio de Maravillas a vivir en casa de su abuela materna. Pronto se matricula<br />
en la Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando para estudiar<br />
escultura, materia que abandona en 1918. Vinculada al círculo de Ortega y<br />
Gasset y la Revista de Occidente, comienza a frecuentar el café Granja del<br />
Henar y el Ateneo, donde dará su primera conferencia, la polémica «La mujer<br />
y sus posibilidades». En abril de 1921 se casa con el pintor Timoteo Pérez<br />
Rubio. Un año más tarde, éste es convocado para trabajar en la Escuela de<br />
Arte en Roma y ambos se trasladan a vivir a Italia.<br />
Ya de regreso en Madrid, publica su primera novela en 1930, Estación,<br />
ida y vuelta, cuya forma y estilo la aproximaron a un tipo de objetivismo<br />
descriptivo, que años más tarde se identificó con el nouveau roman. Tras<br />
el estallido de la Guerra Civil trabajó como enfermera hasta la evacuación<br />
de Madrid. Antes de comenzar un exilio que la llevaría a París, Buenos Aires<br />
y Río de Janeiro, aún publicaría A la orilla de un pozo (1936), su primera<br />
colección de sonetos. Instalada en Buenos Aires, publicaría Teresa,<br />
novela inspirada en la amante del poeta romántico José de Espronceda.<br />
Iniciada en 1930 e influido por las vicisitudes del exilio, recrea las<br />
miserias de la sociedad y describe sin concesiones el «aullido nocturno<br />
del romanticismo». El edificio narrativo se fundamenta por un lado en una<br />
sólida prosa descriptiva y por otro en una cuidada composición psicológica<br />
de los personajes, con la que respondía a la máxima orteguiana de inventar<br />
«almas interesantes» antes que acciones. Sus novelas posteriores<br />
estarán muy influidas por su propia biografía: se trata de Memorias de<br />
Leticia Valle (1946) y La sinrazón (1960).
En 1959 la Fundación Guggenheim le otorga una beca de creación que la<br />
lleva a Nueva York a vivir durante dos años donde escribe Saturnal, ensayo<br />
que publicará en 1970. Hasta el año 1973 no regresaría definitivamente a<br />
España, gracias a una beca de creación de la Fundación Juan March para<br />
terminar Barrio de Maravillas (1976).<br />
Durante los años ochenta continúa escribiendo y se encarga de rescatar<br />
y reeditar sus obras, coincidiendo con un mayor reconocimiento de su<br />
trabajo en España.<br />
Obtuvo en 1990 el Premio Castilla y León de las Letras y en 1987 el Premio<br />
Nacional de las Letras. Murió en Madrid en 1994.<br />
A prolific author of novels, essays and poetry, Rosa Chacel is one of the most<br />
exceptional writers of <strong>20</strong>th century Spanish literature.<br />
Rosa Chacel was born in 1898 in Valladolid. Desde el amanecer, her<br />
autobiography, opens with these words: “I begin by confessing my most<br />
childish pride, that of being born in 98”. In 1908, she moved to the Maravillas<br />
district of Madrid to live with her maternal grandmother. She registered at<br />
the San Fernando Higher School of Fine Arts to study sculpture, a subject<br />
she gave up in 1918. Linked to the circle of Ortega y Gasset and his journal<br />
Revista de Occidente, she began frequenting the café Granja del Henar and<br />
the Ateneo, where she delivered her first lecture, the controversial “The<br />
woman and her possibilities”. In April 1921, she married painter Timoteo<br />
Pérez Rubio. A year later, he was called to work for the Art School in Rome and<br />
the two moved to Italy.<br />
After moving back to Madrid, in 1930 she published her first novel, Estación,<br />
ida y vuelta, whose form and style put her close to the kind of descriptive<br />
objectivism that, years later, would be identified as the nouveau roman.<br />
After the outbreak of the Spanish Civil War, she worked as a nurse until<br />
the evacuation of Madrid. Before beginning an exile that would take her<br />
to Paris, Buenos Aires and Rio de Janeiro, she still published A la orilla de<br />
un pozo (1936), her first book of sonnets. Settled in Buenos Aires, she<br />
published Teresa, a novel inspired by the lover of the Romantic poet José<br />
de Espronceda. Begun in 1930 and influenced by the vicissitudes of exile,<br />
it recreates the miseries of society and describes without constraints the<br />
“night howl of Romanticism”. Her narrative work is based, on the one hand, on<br />
a solid descriptive prose and, on the other, on the meticulous psychological<br />
makeup of the characters, her response to Ortega y Gasset’s maxim of<br />
inventing “interesting souls” rather than actions. Her later novels, Memorias<br />
de Leticia Valle (1946) and La sinrazón (1960), were largely influenced by<br />
her own biography.<br />
In 1959, she won a Guggenheim Fellowship that took her to New York for two<br />
years, where she wrote Saturnal, an essay that she published in 1970. Her<br />
definitive return to Spain did not take place until 1973, and occurred thanks<br />
to a scholarship from the Juan March Foundation to finish her book Barrio<br />
Maravillas (The Maravillas District, 1976).<br />
During the 1980s, she continued writing and took charge of rescuing and<br />
republishing her works, coinciding with a greater recognition of her work<br />
in Spain.<br />
In 1990, she received the Castilla y León Literature Prize and in 1987 the<br />
National Literature Prize. She died in Madrid in 1994.<br />
LYDIA DELGADO<br />
Lydia Delgado (Barcelona) fa la seva presentació a la passarel·la Gaudí de<br />
Barcelona l’any 1991. El febrer del 1998 fa la seva primera desfilada a la<br />
Cibeles Madrid Fashion Week i actualment hi continua presentant les seves<br />
propostes. Les seves primeres col·leccions són creacions d’alta costura i<br />
l’any 1998 llança al mercat la seva línia de prêt-à-porter. Ha rebut el Premi a la<br />
Dona Empresària de FIDEM (1995), el T de Telva Plata (1996), la Medalla d’Or<br />
Antoni Gaudí (<strong>20</strong>02), la T de Telva a la millor dissenyadora espanyola (<strong>20</strong>01)<br />
i el Prix de la Moda Marie Claire (<strong>20</strong>07). Ha participat en les exposicions 12<br />
trajes para…, presentada a Tòquio, Pequín, Istanbul i Milà, i MMODANY, en el<br />
Queen Sofía Institute de Nova York.<br />
Lydia Delgado (Barcelona) realiza su presentación en la Pasarela Gaudí<br />
de Barcelona en el año 1991. Su primer desfile en Cibeles Madrid Fashion<br />
Week fue en febrero de 1998, donde sigue presentando sus propuestas.<br />
Sus primeras colecciones son creaciones de alta costura y en 1998 lanza al<br />
mercado su línea de prêt-à-porter. Ha recibido Premio a la Mujer Empresaria<br />
(FIDEM) (1995), el T de Telva Plata (1996), la Medalla de Oro Antonio Gaudí<br />
(<strong>20</strong>02), la T de Telva a la Mejor Diseñadora Española (<strong>20</strong>01), y el Prix de la<br />
Moda Marie Claire (<strong>20</strong>07). Ha participado en exposiciones como 12 trajes<br />
para… presentada en Tokio, Pekín, Estambul y Milán, y MMODANY en el<br />
Queen Sofía Institute de Nueva York.<br />
Barcelona-born Lydia Delgado made her debut at the city’s Gaudí Fashion<br />
Week in 1991. In February 1998, she held her first show at the Cibeles Madrid<br />
Fashion Week, and she has continued to present her designs there. Her first<br />
collections consisted of haute couture creations, whilst her prêt-à-porter<br />
range was launched in 1998. She received the 1995 Female Entrepreneur<br />
Prize (FIDEM), the 1996 Silver T de Telva Prize, the <strong>20</strong>02 Antonio Gaudí Gold<br />
Medal, the T de Telva for Best Spanish Female Designer <strong>20</strong>01, and the Marie<br />
Claire Fashion Prize in <strong>20</strong>07. She has participated in exhibitions such as 12<br />
Designs for… presented in Tokyo, Beijing, Istanbul and Milan, and MMODANY<br />
at the Queen Sofía Institute in New York.<br />
NIKOLÁI GÓGOL<br />
Nikolái Gógol està considerat el primer gran prosista rus. La seva vocació<br />
literària es va desvetllar durant els primers anys de la seva joventut, cosa<br />
que el 1828 el va portar a traslladar-se a Sant Petersburg, amb la finalitat de<br />
consagrar-se a l’ofici d’escriptor, on va tenir una vida miserable.<br />
El fracàs del seu poema Hans Küchelgarten (1829) li va causar una gran<br />
frustració. Això no obstant, entre el 1831 i el 1832 va publicar, amb el títol<br />
Tardes en una granja, dos llibres de relats basats en llegendes tradicionals<br />
de la seva terra natal. Els personatges pintorescos, el colorit, l’humor i la<br />
brillantor del llenguatge li van reportar un èxit tan important que fins i tot el<br />
gran Puixkin va quedar impressionat.<br />
Va acceptar la càtedra d’Història a la Universitat de Sant Petersburg;<br />
tanmateix, la va abandonar aviat, alhora que començava a ser reconegut<br />
en els ambients literaris. L’any 1835 va publicar Mírgorod, que inclou la<br />
novel·la històrica Taràs Bulba, i Arabescos, amb La perspectiva Nevski, un<br />
relat que més tard va passar a formar part de Tres relats de Sant Petersburg,<br />
juntament amb El nas i El capot (1842), textos destacats de la literatura<br />
russa del segle XIX.<br />
Les seves obres dramàtiques més importants són les comèdies<br />
L’inspector general (1836), una crítica aguda de les institucions russes,<br />
i El casament (1842).<br />
Gràcies al suport dels seus amics escriptors, va rebre una beca per viatjar a<br />
l’estranger. Essent com era del sud, l’escriptor suportava malament el clima<br />
de Sant Petersburg: «Em falta aquesta calor que no necessita llenya», es<br />
queixava. Durant una llarga estada a Roma, va començar a escriure l’obra<br />
que li va comportar la consagració definitiva, Les ànimes mortes (1842),<br />
projecte amb el qual pretenia traçar un quadre èpic de Rússia, dividit en<br />
infern, purgatori i paradís. Va aconseguir escriure només la primera part,<br />
L’infern, que va tenir un gran èxit, tot i que el corrent naturalista de l’època<br />
va interpretar l’obra com una novel·la costumista amb elements de sàtira,<br />
sense arribar a advertir-ne el contingut més profund.<br />
De salut delicada, i després d’haver recopilat el seu pensament religiós,<br />
filosòfic i literari a Fragments selectes de la correspondència amb els seus<br />
amics (1846), Gógol emprèn un viatge a Terra Santa, del qual torna sumit en<br />
una crisi profunda: una nit va cremar a la llar de foc el segon volum de Les<br />
ànimes mortes, gairebé acabat, i va morir poc després.<br />
Amb un estil molt original, detallista, curull d’humor i de tristesa, Gógol és<br />
l’escriptor més enigmàtic de la literatura russa. La coneguda frase, atribuïda<br />
a Dostoievski, «Tots hem sortit del capot de Gógol» confirma sens dubte la<br />
seva influència en la cultura russa.<br />
Nikolái Gógol está considerado como el primer gran prosista ruso. Su<br />
vocación literaria despertó en su temprana juventud, lo que, en 1828, y con<br />
el objeto de consagrarse al oficio de escritor, le empujó a trasladarse a San<br />
Petersburgo, donde llevaría una vida miserable.<br />
El fracaso de su poema Hans Küchelgarten (1829) le causó una gran<br />
frustración. Sin embargo, entre 1831 y 1832, publicaría, bajo el título<br />
Las veladas de Dikanka, dos libros de relatos, basados en leyendas<br />
tradicionales de su tierra natal. Los personajes pintorescos, el colorido, el<br />
humor y la brillantez del lenguaje le reportaron tal éxito que hasta el gran<br />
Pushkin quedó impresionado.<br />
Aceptó la cátedra de Historia en la Universidad de San Petersburgo; sin<br />
embargo, pronto la abandonaría, al tiempo que empezaba a ser reconocido
76<br />
en los ambientes literarios. En 1835 publicaría Mírgorod, que incluye la<br />
novela histórica Tarás Bulba, y Arabescos, con La Avenida Nevski, relato<br />
que, más tarde, pasaría a formar parte de Historias de San Petersburgo,<br />
junto con La nariz y El capote (1842), destacados textos de la literatura<br />
rusa del siglo XIX.<br />
Sus obras dramáticas más importantes son las comedias El inspector<br />
(1836), una aguda crítica de las instituciones rusas, y El casamiento (1842).<br />
Gracias al apoyo de sus amigos escritores, recibe una beca para viajar al<br />
extranjero. Siendo natural del sur, el escritor soportaba mal el clima de San<br />
Petersburgo: «Me falta ese calor que no requiere leña», se quejaba. Durante<br />
una larga estancia en Roma, emprendió la escritura de la obra que supondría<br />
su consagración definitiva, Las almas muertas (1842), proyecto con el que<br />
pretendía trazar un cuadro épico de Rusia, dividido en infierno, purgatorio<br />
y paraíso. Logró escribir solo la primera parte, El Infierno, que cosechó un<br />
gran éxito, aunque la corriente naturalista de la época lo interpretó como<br />
una novela costumbrista con elementos de sátira, sin llegar a advertir su<br />
contenido más profundo.<br />
De salud delicada, y tras recopilar su pensamiento religioso, filosófico y<br />
literario en Fragmentos selectos de la correspondencia con sus amigos<br />
(1846), Gógol emprende un viaje a Tierra Santa, del que regresaría sumido<br />
en una profunda crisis: una noche quemaría en la chimenea el segundo tomo<br />
de Las almas muertas, casi terminado, y poco después moriría.<br />
De estilo harto original, detallista, rebosante de humor y de tristeza, Gógol es<br />
el escritor más enigmático de la literatura rusa. La conocida frase, atribuida<br />
a Dostoyevski, «Todos hemos salido del “capote” de Gógol», no deja lugar a<br />
dudas acerca de su influencia en la cultura rusa.<br />
Nikolái Gógol is considered to be the first major writer of Russian prose. His<br />
literary calling awoke in his early youth. In 1828, and with the aim of fully<br />
devoting himself to writing, this led him to move to St Petersburg. His life<br />
there would be an unhappy one.<br />
The failure of his poem Hans Küchelgarten (1829) caused him great<br />
frustration. However, between 1831 and 1832, he published, under the title<br />
Evenings on a Farm near Dikanka, two books of short stories based on the<br />
traditional legends of his Ukrainian homeland. The eccentric characters, the<br />
local colour, the humour and the brightness of language earned him such<br />
success that even the great Pushkin was impressed.<br />
He was appointed to the Chair of History at the University of St. Petersburg;<br />
however, he soon resigned from the post, as he began to be recognised in<br />
literary circles. In 1835, he published Mirgorod, which includes the historical<br />
novel Taras Bulba, and Arabesques, with Nevsky Prospect, a story that would<br />
later form part of Petersburg Tales, together with The Nose and The Overcoat<br />
(1842), all outstanding examples of 19th century Russian literature.<br />
His most important plays are the comedies The Government Inspector<br />
(1836), a sharp criticism of Russian institutions, and Marriage (1842).<br />
Thanks to the support of his writer friends, he received a scholarship to travel<br />
abroad. Since he came from the South, the writer found it difficult to cope with<br />
the St Petersburg weather: “I miss that warmth which does not require wood,”<br />
he complained. During his long stay in Rome, he began writing the work that<br />
would definitively establish his reputation, Dead Souls (1842), in which he<br />
sought to provide an epic portrait of Russia, divided into hell, purgatory and<br />
paradise. He only managed to write the first part, Hell, which achieved great<br />
success, although the naturalist current of the time interpreted it as a novel<br />
of local customs and manners with elements of satire, without noticing its<br />
more profound content.<br />
Despite his delicate constitution, and after bringing together his<br />
religious, philosophical and literary thought in Selected Passages from<br />
Correspondence with His Friends (1846), Gógol embarked upon on a journey<br />
to the Holy Land. He would return in a deep crisis: one evening he burnt the<br />
almost completed second volume of Dead Souls in the fireplace, and died<br />
not long after.<br />
With his highly original, meticulous style, full of humour and sadness, Gogol<br />
is the most enigmatic writer of Russian literature. The well-known phrase,<br />
attributed to Dostoyevsky, “We all emerged from Gogol’s Overcoat”, clearly<br />
shows his influence on Russian culture.<br />
ÁNGEL SCHLESSER<br />
Ángel Schlesser inicia el seu camí professional en el món de la moda l’any<br />
1983. Participa en la Cibeles Madrid Fashion Week des del 1990. El 1996<br />
inaugura la seva primera botiga a Madrid; després obre deu punts de venda<br />
més repartits arreu de la geografia espanyola i botigues pròpies a El Corte<br />
Inglés. Ha desfilat en ciutats com ara Tel Aviv, Mèxic i Kuala Lumpur, i ha<br />
participat en exposicions importants com, per exemple 12 trajes para..., Tras<br />
el Espejo, al Museo Reina Sofia, i Genio y Figura, al Japó. Ha col·laborat en el<br />
vestuari de diverses produccions cinematogràfiques espanyoles, entre les<br />
quals destaca Mar adentro, d’Alejandro Amenábar. Ha dissenyat uniformes<br />
per a empreses com Amena i per a l’AVE (Tren d’Alta Velocitat Espanyola).<br />
Els seus dissenys l’han introduït en altres sectors com ara la perfumeria, la<br />
joieria i la decoració, i ha participat en el disseny d’etiquetes per a ampolles<br />
de vi i d’oli ecològic. La seva carrera ha anat acompanyada d’un gran nombre<br />
de premis, com ara el T de Telva al millor dissenyador novell (1991), el premi<br />
HANOI, dos premis consecutius Vidal Sasoon a la millor col·lecció de la<br />
passarel·la Cibeles, el premi al millor dissenyador nacional de la revista Elle<br />
i el premi T de Telva al millor dissenyador nacional (<strong>20</strong>09).<br />
Ángel Schlesser inicia su andadura profesional en el mundo de la moda<br />
en 1983. Participa en Cibeles Madrid Fashion Week desde 1990. En 1996<br />
abre su primera tienda en Madrid, a la que se suceden diez puntos de venta<br />
más repartidos por toda la geografía española y tiendas propias en El Corte<br />
Inglés. Ha desfilado en ciudades como Tel-Aviv, México ó Kuala Lumpur, y<br />
ha participado en importantes exposiciones como 12 trajes para..., Tras el<br />
Espejo en el Museo Reina Sofia, o Genio y Figura en Japón. Ha colaborado<br />
en el vestuario de diversas producciones cinematográficas españolas entre<br />
las que destaca Mar Adentro de Alejandro Amenábar. Ha diseñado uniformes<br />
para empresas como Amena o para el Ave (Tren de Alta Velocidad Española).<br />
Sus diseños se han introducido en otros sectores como la perfumería,<br />
joyería o decoración, y ha participado en el diseño de etiquetas para botellas<br />
de vino y aceite ecológico. Son múltiples los premios que han apoyado su<br />
carrera, como el T de Telva al Mejor Diseñador Novel (1991), premio HANOI,<br />
dos premios consecutivos Vidal Sasoon a la mejor colección de la pasarela<br />
Cibeles, premio al Mejor diseñador Nacional de la revista Elle y el premio T de<br />
Telva al Mejor Diseñador Nacional (<strong>20</strong>09).<br />
Ángel Schlesser’s fashion career began in 1983, and he has participated<br />
in the Cibeles Madrid Fashion Week since 1990. In 1996, he opened his<br />
first boutique in Madrid, followed by ten other sales points around Spain<br />
and his own franchises in El Corte Inglés. He has presented his designs in<br />
cities such as Tel Aviv, Mexico and Kuala Lumpur and taken part in important<br />
exhibitions such as 12 Designs for…, Behind the Mirror at the Museo Reina<br />
Sofia, and the Genio y Figura exhibition of Spanish fashion at Expo <strong>20</strong>05<br />
in Aichi, Japan. He has worked on the costumes for several Spanish films,<br />
including Alejandro Amenábar’s The Sea Inside. He has designed uniforms for<br />
companies such as Amena and for the AVE (the Spanish High Speed Train).<br />
He has also designed products in other fields such as perfumery, jewellery<br />
and decoration, and he has participated in the design of labels for wine and<br />
organic oil bottles. His career has earned him multiple awards, such as the<br />
T de Telva Best New Designer 1991 Prize, the HANOI Prize, two consecutive<br />
Vidal Sassoon Prizes for Best Collection at the Cibeles Madrid Fashion Week,<br />
the Best National Designer Prize presented by the magazine Elle and the T de<br />
Telva Prize for Best National Designer in <strong>20</strong>09.
MIGUEL DE CERVANTES / Don Quixot de la Manxa, 1969, traducció: Joaquim Civera i Sormani.<br />
Don Quijote de la Mancha. Primera Parte, Cap. XIII. Edición <strong>20</strong>05.<br />
Don Quixote, 1950, translation: J.M. Cohen.<br />
LEV TOLSTÓI / Anna Karènina, <strong>20</strong>05, traducció: Andreu Nin.<br />
Anna Karénina. <strong>20</strong>10, traducción: Víctor Gallego Ballesteros.<br />
Anna Karenina, <strong>20</strong>03, translation: Larissa Volokhonsky<br />
ANNA AJMATOVA / Poesia completa (Anna Akhmàtova), <strong>20</strong>09, traducció: Jaume Creus.<br />
“La mujer de Lot”, Otros poemas. El canto y la ceniza. <strong>20</strong>05, trad. y selección: Monika Zgustova y Olvido García Valdés.<br />
Poems of Akhmatova: Izbrannye Stikhi, 1997, translation: Max Hayward and Stanley Kunitz.<br />
JOSÉ ÁNGEL VALENTE / “Latitud”, traducció: Salvador Oliva.<br />
“Latitud”, Mandorla. 1982.<br />
“Latitude”, translation: Angela Buxton.<br />
OLVIDO GARCÍA VALDÉS / “Ella, els ocells”, Aquesta arna que voleteja davant meu, traducció: Salvador Oliva.<br />
“Ella, los pájaros”, Esa polilla que delante de mí revolotea. <strong>20</strong>08.<br />
“She, the birds”, The moth that flutters in front of me, translation: Angela Buxton.<br />
MARINA TSVETÁYEVA / “Musa”, traducció: Salvador Oliva.<br />
“Musa”, Otros poemas. El canto y la ceniza. <strong>20</strong>05, trad. y selección: Monika Zgustova y Olvido García Valdés.<br />
The Complete Poems of Anna Akhmatova, <strong>20</strong>00 (first published 1973), translation: Judith Hemschemeyer.<br />
ANTÓN CHÉJOV / El professor de rus, traducció: Salvador Oliva.<br />
Cuentos. El profesor de Ruso. <strong>20</strong>08, traducción: Víctor Gallego Ballesteros.<br />
Anton Chekhov, My Life and Other Stories, 1992, translation: Contance Garnett.<br />
GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ / Cent anys de solitud, 1970, traducció: Avel.lí Artís-Gener.<br />
Cien años de soledad. 1977.<br />
One Hundred Years of Solitude, 1972, translation: Gregory Rabassa.<br />
MARIO VARGAS LLOSA / La Festa del Boc, traducció: Salvador Oliva.<br />
La Fiesta del Chivo. <strong>20</strong>06.<br />
The Feast of the Goat, <strong>20</strong>02, translation: Edith Grossman.<br />
CARLOS FUENTES / Els anys amb Laura Díaz, traducció: Salvador Oliva.<br />
Los años con Laura Díaz. 1999.<br />
The Years with Laura Díaz, translation: Alfred Mac Adam, 1999.<br />
JUAN GELMAN / “Sols”, traducció: Salvador Oliva.<br />
“Soles”, Valer la pena. <strong>20</strong>01.<br />
“Suns”, translation: Angela Buxton.<br />
ANTONIO GAMONEDA / Exempts II, traducció: Salvador Oliva.<br />
Exentos II. 1963.<br />
Exempts II, translation: Angela Buxton.<br />
ANA MARÍA MATUTE / Oblidat Rei Gudú, traducció: Salvador Oliva.<br />
Olvidado Rey Gudú. 1996.<br />
Forgotten King Gudú, translation: Angela Buxton.<br />
MIGUEL DELIBES / Cinc hores amb Mario, traducció: Salvador Oliva.<br />
Cinco horas con Mario. <strong>20</strong>06.<br />
Five Hours with Mario, 1988, translation: Frances López-Morillas.<br />
MERCÈ RODOREDA / La Plaça del Diamant, <strong>20</strong>07.<br />
La Plaza del Diamante. 1981 /<strong>20</strong>09, traducción: Enrique Sordo.<br />
The Time of the Doves, 1980, translation: David H. Rosenthal.<br />
CARMEN MARTÍN GAITE / La Reina de la Neu, traducció: Salvador Oliva.<br />
La Reina de las Nieves,1994.<br />
The Snow Queen,1994, translation: Roly Osborne.<br />
ANTONIO MUÑOZ MOLINA / Carlota Fainberg, traducció: Salvador Oliva.<br />
Carlota Fainberg. 1999.<br />
Carlota Fainberg, translation: Angela Buxton.<br />
MARÍA ZAMBRANO / Deliri i Destí, traducció: Salvador Oliva.<br />
Delirio y Destino. 1988.<br />
Delirium and Destiny: A Spaniard in Her Twenties (Suny Series, Women Writers in Translation), 1999, translation: Carol Maier.<br />
ROSA CHACEL / Barri de Meravelles, traducció: Salvador Oliva.<br />
Barrio de Maravillas. 1976.<br />
The Maravillas District, 1992, translation: D.A. Demers.<br />
NIKOLÁI GÓGOL / Contes de Peterburg, <strong>20</strong>06, traducció: Victòria Izquierdo Brichs i Àngels Margarit Riu.<br />
Historias de San Petersburgo. Capítulo Avenida Nevski, traducción: Juan López-Morillas.<br />
Plays and Petersburg Tales, 1999, translation: Christopher English.
78<br />
AGRAÏMENTS<br />
A tots els escriptors (Mario Vargas Llosa, Juan Gelman, Carlos Fuentes, Ana María Matute, Antonio Gamoneda, Antonio Muñoz Molina, Olvido García Valdés,<br />
Gabriel García Márquez) i dissenyadors (Agatha Ruiz de la Prada, Roberto Verino, Devota & Lomba, Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal<br />
Laguna, Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfín, Amaya Arzuaga, Roberto Torretta, Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos, Ángel Schlesser,<br />
Lemoniez, Loewe i Juanjo Oliva) que formen part d’aquest projecte.<br />
En memòria dels escriptors: Miguel de Cervantes, Miguel Delibes, José Ángel Valente, Carmen Martín Gaite, María Zambrano, Rosa Chacel, Mercè Rodoreda,<br />
Lev Tolstói, Nikolái Gógol, Antón Chéjov, Anna Ajmátova i Marina Tsvetáyeva.<br />
Amb la col·laboració de la Fundació Mercè Rodoreda.<br />
AGRADECIMIENTOS<br />
A todos los escritores (Mario Vargas Llosa, Juan Gelman, Carlos Fuentes, Ana María Matute, Antonio Gamoneda, Antonio Muñoz Molina, Olvido García Valdés,<br />
Gabriel García Márquez) y diseñadores (Agatha Ruiz de la Prada, Roberto Verino, Devota & Lomba, Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal<br />
Laguna, Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfín, Amaya Arzuaga, Roberto Torretta, Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos, Ángel Schlesser,<br />
Lemoniez, Loewe y Juanjo Oliva) que forman parte de este proyecto.<br />
En memoria de los escritores: Miguel de Cervantes, Miguel Delibes, José Ángel Valente, Carmen Martín Gaite, María Zambrano, Rosa Chacel, Mercè Rodoreda,<br />
Lev Tolstói, Nikolái Gógol, Antón Chéjov, Anna Ajmátova y Marina Tsvetáyeva.<br />
Con la colaboración de la Fundación Mercè Rodoreda.<br />
OUR THANKS TO...<br />
All the writers (Mario Vargas Llosa, Juan Gelman, Carlos Fuentes, Ana María Matute, Antonio Gamoneda, Antonio Muñoz Molina, Olvido García Valdés and<br />
Gabriel García Márquez) and designers (Agatha Ruiz de la Prada, Roberto Verino, Devota & Lomba, Victorio & Lucchino, Ailanto, Jesús del Pozo, Hannibal<br />
Laguna, Miguel Palacio, Miriam Ocáriz, Davidelfín, Amaya Arzuaga, Roberto Torretta, Lydia Delgado, Custo Barcelona, Ana Locking, Duyos, Ángel Schlesser,<br />
Lemoniez, Loewe and Juanjo Oliva) who form part of this project.<br />
In memory of the following writers: Miguel de Cervantes, Miguel Delibes, José Ángel Valente, Carmen Martín Gaite, María Zambrano, Rosa Chacel, Mercè<br />
Rodoreda, Lev Tolstói, Nikolái Gógol, Antón Chéjov, Anna Ajmátova and Marina Tsvetáyeva.<br />
With the collaboration of the Mercè Rodoreda Private Foundation.
ROCA<br />
Equip de Comunicació de Roca<br />
Equipo de Comunicación de Roca<br />
Roca Communication Team<br />
ASSOCIACIÓ CREADORS DE MODA D’ESPANYA<br />
ASOCIACIÓN CREADORES DE MODA DE ESPAÑA<br />
ASSOCIATION CREATORS OF SPANISH FASHION<br />
Modesto Lomba / President - Presidente - President<br />
Lucía Cordeiro / Directora Executiva - Directora Ejecutiva - Executive Director<br />
COMISSARIAT<br />
COMISARIADO<br />
CURATOR<br />
Concha Hernández<br />
COORDINACIÓ - COORDINACIÓN - COORDINATION<br />
Lucía Cordeiro<br />
GESTIÓ - GESTIÓN - ADMINISTRATION<br />
Eva Alcarria / Olga Rodríguez / Tamara Alcalde<br />
ARQUITECTURA - ARQUITECTURA - ARCHITECTURE<br />
CUBUS, Taller d’Arquitectura<br />
GRÀFICA - GRÁFICA - GRAPHICS<br />
Jacobo Regueira<br />
FOTOGRAFIA - FOTOGRAFÍA - PHOTOGRAPHY<br />
Julio Moya<br />
TRADUCCIONS - TRADUCCIONES - TRANSLATIONS<br />
TRADITEXT, Centre Lingüístic<br />
DOCUMENTACIÓ - DOCUMENTACIÓN - DOCUMENTATION<br />
Red de Bibliotecas del IC<br />
IMPRESSIÓ - IMPRESIÓN - PRINTING<br />
Serafí Indústria Gràfica Publicitària<br />
AUDIOVISUALS - AUDIOVISUALES - AUDIOVISUALS<br />
Claudi Carbó<br />
PROGRAMACIÓ - PROGRAMACIÓN - PROGRAMMING<br />
Pulpolab
Un espai únic al món<br />
Un espacio único en el mundo<br />
A unique space in the world
Roca Barcelona Gallery és el primer edifici<br />
emblema de marca inaugurat per Roca<br />
a Espanya. Dissenyat per Borja Ferrater en<br />
col·laboració amb Carlos i Lucía Ferrater, de<br />
l’Estudi OAB, l’edifici és una proposta d’experiència<br />
de marca on es duen a terme activitats<br />
socials, culturals i expositives. Aquest<br />
innovador edifici, igual que la resta de Roca<br />
Galleries, té la voluntat de convertir-se en un<br />
espai obert a la ciutat on experimentar i descobrir<br />
el món que envolta a l’espai del bany.<br />
I, per a això, compta amb unes instal·lacions<br />
on la tecnologia juga un paper determinant<br />
en la forma d’aproximar-se al visitant.<br />
La inauguració de Roca Galleries és per a<br />
Roca, després de gairebé 100 anys d’història,<br />
motiu d’orgull, doncs permet explicar a la<br />
societat el significat de la seva marca, la seva<br />
història i les seves fites més recents.<br />
Roca Barcelona Gallery es el primer edificio<br />
emblema de marca inaugurado por Roca en<br />
España. Diseñado por Borja Ferrater en colaboración<br />
con Carlos y Lucía Ferrater, del<br />
Estudio OAB, el edificio es una propuesta<br />
de experiencia de marca donde se llevan a<br />
cabo actividades sociales, culturales y expositivas.<br />
Este innovador edificio, igual que el<br />
resto de Roca Galleries, tiene la voluntad de<br />
convertirse en un espacio abierto a la ciudad<br />
donde experimentar y descubrir el mundo<br />
que rodea al espacio del baño. Y, para ello,<br />
cuenta con unas instalaciones donde la tecnología<br />
juega un papel determinante en la<br />
forma de aproximarse al visitante.<br />
La inauguración de Roca Galleries es para<br />
Roca, después de casi 100 años de historia,<br />
motivo de orgullo, pues permite explicar a<br />
la sociedad el significado de su marca, su<br />
historia y sus hitos más recientes.<br />
Roca Barcelona Gallery is the first brand flagship<br />
building to be opened by Roca in Spain.<br />
It was designed jointly by Borja Ferrater and<br />
Carlos and Lucía Ferrater from the OAB Studio,<br />
and represents a brand experience combining<br />
social, cultural and exhibition activities.<br />
This innovative building, similar to the rest of<br />
the Roca Galleries, aspires to become an<br />
area which is open to the whole city, giving<br />
visitors the chance to experience and discover<br />
the world of the bathroom space. With<br />
this idea in mind, the Gallery features facilities<br />
where technology plays an important role in<br />
connecting with and engaging visitors.<br />
With 100 years of history behind it, the inauguration<br />
of Roca Galleries represents a proud<br />
milestone for Roca, providing an excellent opportunity<br />
to explain to society the significance<br />
of the brand, and the important events that<br />
have shaped its evolution over recent times.
Dipòsit legal:<br />
© Dels textos, els autors<br />
© De les traduccions, els autors<br />
© De les imatges, els autors<br />
© De los textos: sus autores.<br />
© De las traducciones: sus autores.<br />
© De las imágenes: sus autores.<br />
© Texts: the authors.<br />
© Translations: the authors.<br />
© Images: the creators.
Joan Güell, 211-213<br />
08028 Barcelona - Spain<br />
Tel. +34 93 366 12 12<br />
Fax +34 93 339 68 74<br />
www.rocabarcelonagallery.com