Sant Jordi’15

FEÈRICA DAMA
Prosa en CATALÀ [3r i 4t d'ESO]
Poesia en CATALÀ [3r i 4t d'ESO]
Era una fada. Vull dir que òbviament no ho era, però els seus moviments àgils, les seves
sempre dolces paraules, la naturalitat i espontaneïtat amb què reconfortava els amics...
Els seus peuets petitons que es movien inquiets sota la taula quan sentia que algú s’ho
estava passant malament. Uns peuets que no arribaven a terra... Tota ella reduïda, les
manetes gracioses i els ulls juganers. Llavis de flor i arracades de perla. Dents de diamant i
cintes de clavell. Era enjogassada i sensible, sincera i amb tacte; una delícia.
Les conversacions que podies mantenir amb ella eren jovials, àgils i mel•líflues, deixaven
bon gust de boca. Menjava arròs floral, parisenc de pètals de rosa. I també se
n’adornava la llarga cabellera rossa, amb roses. Vestia sempre de blanc, blau o verd i
semblava un floc de neu, una gota d’aigua, un brot verd de primavera. Era un desig, una
benedicció. Un àngel sense ales, que volava en saltirons i als pensaments. La teníem pels
aires, i la testa plena de pardals. Estàvem pels núvols, i ella volava. Ales de libèl•lula o de
saltamartí, d’un blau platejat i translúcid. Així li hagueren escaigut. Es movia amb la
rapidesa de la primera i saltava com la segona. Revoltillava com una papallona perduda
i alegrava els que la veien.
Però ella no era feliç.
Estava atrapada en un món gris i
enyorava el verd de les valls
profundes, els murmuris dels rierols, el
món dins les coves. La remor dels
arbres, els missatges del vent, les
nàiades que vivien a l'estany i ningú
veia.
Fins i tot enyorava les flors, superbes
en bellesa i les ovelles, que tan
generosament l'ajudaven a no tenir
fred. I la ferocitat dels llops, el seu
esperit indomable, i la llibertat veloç
de l'àliga i les carícies dolces dels
conillets. Melancolia de la soledat,
enyorança d'un món sense
patiment extern, que ella hagués de
resoldre. S'estimava la vida i la
humanitat i aquesta era la
condemna de l'ésser immortal pur;
que per entregar l'alegria s'havia
perdut a ella.
La felicitat tancà els ulls, i quan els
obrí estaven plens de llàgrimes, però
somrigué amb tendresa; quedava
molta feina a fer.
9