Sant Jordi’15

ELLS
–Tenim una avaria! – va cridar la Sarah. – El sistema d’orientació tridimensional de la nau
s’ha desestabilitzat! Anem directes cap a un camp d’asteroides! – En sentir això, en Maro
va córrer cap a la porta que portava a la cambra dels comandaments. La va intentar
obrir, però estava tancada. Mentre picava, va dir:
–Rist, obre la porta immediatament! – Ningú va contestar. Ni ell, ni la Sarah, ni la física
Hassara sabia què passava. Abans que pogués anar a buscar el destructor de matèria, la
Hassara ja li havia donat el seu. Va prémer el botó vermell i durant uns instants es va veure
una llum blanca molt potent i es va sentir un soroll eixordador. Quan la llum va
desaparèixer, el sistema de seguretat de la porta estava desactivat. En Maro va obrir la
porta d’un cop de peu i van veure la cabina de comandaments totalment destruïda. No
hi havia rastre d’en Rist, i no podien modificar el rumb de la nau.
La Sarah estava histèrica. En ser la responsable de seguretat, la idea d’una mort imminent
no li cabia al cap. La Hassara va arrencar a córrer cap a la zona dels compartiments i de
la càrrega. La seva sorpresa va ser molt gran quan va veure que les tres tones de bidons
de gas havien desaparegut. La Sarah i en Maro, que acabaven d’arribar, estaven
bocabadats. Això significava que no podien demanar ajut, ja que, com indicava el
Reglament Superior de Transport Espacial, en cas de pèrdua de la càrrega, els enllaços
amb la Central es desconnecten, per evitar el risc de robatori de dades. Estaven
encallats. No podien fer res. De sobte, van sentir un soroll que venia dels compartiments.
En arribar allà, es van trobar en Rist lligat amb blexidita a la paret. Estava blanquíssim.
Tenia els cabells rossos tots despentinats i els seus ulls eren de color gris. L’havien enverinat.
La Sarah va injectar-li un líquid blavós fluorescent que va fer que el seu aspecte millorés en
qüestió de segons. Es va posar a plorar. Entre sanglots, va dir:
–No us creureu el que m’ha passat. Estava fent la meva guàrdia a la sala de
comandaments i van aparèixer uns éssers que em van fer beure una substància estranya i
em van portar aquí per lligar-me a la paret. Mentrestant, es van anar emportant els bidons
cap al pis de sota. A mi em van dir que si els deia el codi per accedir als sistemes de la
Central em deixarien viure. Els el vaig dir. Després, van desaparèixer i em van deixar aquí.
El que no entenc és que mentre estaven aquí, no feien cap soroll. No se sentia res. L’únic
que vaig sentir va ser la proposta que us he explicat abans. Però el més
estrany és que vaig veure que entre aquests éssers hi havia un grup d’humans que
portaven uns uniformes on hi havia escrites les lletres GPE, i al costat...– la seva veu va
quedar ofegada per un moviment brusc. Havien arribat al camp d’asteroides.
La Hassara va sortir a la sala de càrrega, es va posar de genolls i va començar a resar a
Ramasah, el déu originari del seu planeta. La Sarah va cridar que entrés als
compartiments, que era la part més segura de la nau. Ella no en va fer cas. Poc després
d’això, un sacseig encara més fort que el primer, els va fer caure a tots menys a en Rist,
que estava lligat. En Maro va veure que els rínxols castanys de la Sarah començaven a
voleiar, i que la Hassara havia desaparegut. Un asteroide havia trencat les parets de la
nau. L’aire s’escapava. Va prémer el botó de confinament i tant la porta que donava a
la sala de càrrega com la que donava a la sala de comandaments van tancar-se
hermèticament. La Sarah va preguntar:
10