178 Barret Picat

Linyola, febrer 2010. Lo Pla d’Urgell
número 178
Carnestoltes

GISMAT
GISMAT
GISMAT

Editorial
3
Fundat l’any 1979
linyola – febrer 2010. lo pla d’urgell
Salmerón, 9 – 2n – 25240 Linyola
http://www.barretpicat.cat
e-mail: barretpicat@yahoo.com
Redacció:
Esteve Mestre i Roigé
Francesc Foguet i Boreu
Montse Giné
Roger Guillem i Martí
Antoni Martí Mases
Quim Balaguer
Carme Arenas Alcalà
Jordi Soldevila i Roig
Director:
Esteve Mestre i Roigé
Ninotaire: Perenton Massana
Col·laboracions:
Fotografies: Eva Llauet, Gismat, Celi, Cau,
Montserrat Espina, Montserrat Marti, ADOLI,
Ampa, Moisès Mata, Francesc Font, Escola El
Sitjar, Escola municipal de Música, Corla Flor
de LLi, Gerard Soldevila, Josep Mª Padulles,
Joan Yeguas, Manel Pedrós, Xavier Diez, Jaume
Balcells, Bar Planes.
Text: Josep Mª Mas i Mas, Pere Badia, Juan
Almodovar, Josep Mª Mir Bauló. Vicens Mas,
Xavier Diez, Gerard Soldevila, Jaume Balcells,
Montserrat Espina, CDL, Comerciants de Linyola,
Agrupació JovenT, Xapes, Josep Mª Padulles..
Publicitat i subscripció:
Carme Arenas – Tel. 973 57 55 67
barretpicat@yahoo.com
Edita: Associació Cultural Alorenil
Dipòsit Legal: L. 182-1981
Muntatge i impressió:
Saladrigues SL – Tel. 973 32 23 53
Ctra. de Preixana, s/n – 25250 Bellpuig
Amb la col·laboració de:
La Crisi
Pèrdua de llocs de treball. Aquesta és la cara de la crisi econòmica iniciada
l’any 2008 a Linyola. Caldria estudiar els llocs de treball –en els camps de
la confecció primer i en el de la construcció, ara– des del 2001 al 2010. Cal
veure si la societat linyolenca és capaç de crear llocs de treball productius
–empreses– i socials –geriàtric i centre de dia– per absorbir a la gent que
estan a l’ atur. Per fer-ho es necessita el polígon industrial.
Crisi de societat
Mentre a Europa se n’estan sortint a Catalunya es continua destruint llocs
de treball i no hi ha símptomes de recuperació a la vista. Això ens assenyala
que el model econòmic creat en els darrers decennis tenia els peus de fang
i un cop iniciada la seva caiguda no té aturador. Com que aquí, ningú troba
la solució a tants problemes, haurem d’esperar que Europa ens aboqui una
altra morterada de diners.
Consultes per la independència
Continuem. El 28 de febrer estan cridades a les urnes 300.000 votants. I el
25 d’abril serà el gran assalt, la prova de foc.
Haití
Cada cert temps li toca el rebre a països subdesenvolupats. Ara li ha tocat
a Haití, el país més pobre del continent americà. Un fort terratrèmol s’ha endut
el país. Les víctimes diuen que poden arribar a 200.000 persones. Una
tragèdia més de la humanitat.
Revista associada a:
BARRET PICAT no assumeix la res pon sabilitat sobre
les opinions expressades en els articles signats o
amb pseudònim, la qual és exclu siva dels seus autors.
La redacció manifesta la no obligació d’acceptar
totes i cadascuna de les col·laboracions.
Festa de Sant Antoni

4
Sumari
1 PORTADA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . E. Gispert/C. Arenas
3 Editorial. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .BP
4 Sumari / La Barretada . . . . . . . . . . . . Perenton Massana
CARTES AL DIRECTOR
5 Pessebre Vivent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . CDL
7 Taxes escombraries ...........Comerciants de Linyola
NOTÍCIES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .BP
8 Carnestoltes / Celebració de Santa Àgueda / Adoli
Temps / Sant Antoni / Festes de Nadal
11 Publicacions / Noms Propis
9 Meteorologia i pluviometria . . . . . . . . . . . . .Josep M. Mas
14 CF Linyola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .P. Badia
17 Sortida del Cau al Parc Nacional d’Aigüestortes . . . Juan
Almodóvar
19 El raconet de la botifarra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Xapes
VISTES DE LINYOLA
20 Enyorances . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Josep. M. Mir Bauló
21 Coneixes el teu poble? . . . . . . . . . . . . . . . Quim Balaguer
22 Impressions d’un barceloní
trasplantat a Linyola ..................Quim Balaguer
26 Les llímpies. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .Vicens Mas
VIATGES
33 El petit somni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Josep M. Padulles
HISTÒRIA
39 Més sobre el retaule major
de Linyola (1604) ......................Joan Yeguas
ENTREVISTA
41 Entrevista a Manel Pedrós Colell .........Esteve Mestre
OPINIÓ
47 Continuem endavant . . . . . . . . . . . . . . . Francesc Foguet
48 Dirty old town ..........................Xavier Díez
50 La fiblada de la crisi ........... Un que encara treballa
ENTRETENIMENTS
51 El racó dels acudits . . . . . . . . . . . . . . . . Gerard Soldevila
RACÓ VERD
52 Els ocells de Linyola . . . . . . . . . . . . . . . . . Roger Guillem
LITERARI
53 La substituta ........................Jaume Balcells
56 Biblioteca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Montserrat Espina
59 COM PASSA EL TEMPS
60 CONTRAPORTADA .................75 anys/60 anys
POLÍTICA MUNICIPAL
28 La crisi arrasa al poble ................Jordi Soldevila
La Barretada
Algunes extremitats famoses
barret picat FEBRER 2010

Cartes al director
5
Pessebre Vivent
Si bé es cert que tots els anys ho fan
molt i molt bé, i que és lluit, detallista,
esforçat, voluntariós, aprofitat,
simpàtic, cohesionador, artístic,
intergeneracional, familiar, “professional”,
coordinat, amb immillorable
qualitat/preu/servei, bon marketing,
etc, etc, etc.
No esta de mes repetir-ho, i fer
sentir a totes les nostres figures
del pessebre orgulloses de serho.
I més quan justament és veritat, i cal
així reconeixer-los-hi i agrair-ho.
NO està pagat amb diners l’esforç
d’organització, montatge, participació
(personal o d’attrezzo) i col·
laboració de totes les persones que
hi son de forma desinteressada,
gastant o invertint el seu temps, el
de la seva família i la seva salut en
un acte cultural efímer i entranyable
creat del no res i que tant amunt
deixa la imatge pública de TOT el
poble de Linyola, però penso que
encara més amunt l’orgull personal
de haver-hi col.laborat.
També voldria destacar el fet de que
el caganer tenia el cul a l’aire (o això
semblava), no voldria estar a la seva
pell (és un valent). I també agrair que
fos visible, sino et passes tot el circuit
buscant-lo (per la canalla).
Són molt “simpàtiques” les figures
que és mouen: el farrer, el fuster, els
armats, el Pere botero... Trenquen
el silenci d’un pessebre com seria
el pessebre de taula, però continuen
donant solemnitat a tot el conjunt.
I si hem permeteu la confidència, el
crío que s’hi troba en aquell moment
és queda “molt impressionat”, i com
en els Reis, el fa “molt més creible” i
intens. Sense voler ser cursi: creen
MÀGIA per als petits. I això no hi
ha cap diner al mòn que ho puga
aconseguir i queda gravat vivament
al record del qui ho veu i ho viu.
La intensitat de detall acaba desbordant
els sentits del visitant, no cal
insistir en aquest clássic.
El fet de que algunes figuretes és
moguin molt lleugerament (voluntaria
o involuntariament), també el
fà més humà. La rigidesa és molt
professional i desitjable, però no
sempre l’ideal és lo millor.
La coca estava molt bona. Suposo
que el pa torrat amb llonganissa
també.
En fi, podia haver escrit més aviat, o
haver-ho fet més curt, però ja que no
hi havia gaires comentaris preferia
esperar fins al final.
Suposo que les dificultats ¿econòmiques?
i ¿d’espai? han de ser un mal
de cap cada any, i que les paraules
sovint sont buides, i més si son d’un
simple visitant, però com deia la padrina:
això que feu es molt gros.
L’altruisme, l’esforç, la dedicació,
l’empenta i la il.lusió que hi ha en
el Pessebre Vivent de Linyola (el
altres suposo que també), dona un
bri d’alegria i esperança dins aquest
món inòspit, insostenible, fred,
egoista, materialista i mercantilista,
poblat sovint per sers estranys (jo
també sóc cada cop més estrany,
però encara ¿no molt?).
En fi, fins l’any que bé si tots voleu.
CDL
(Article publicat al fòrum Linyola de Vilaweb
el dia 11-I-09, amb el títol d’Hola”)
ROBA DE CORTINATGES, DE LLAR I LLENCERIA
GARPI
C\Llibertat, 16 – Linyola – Tel. 973 575 377
C/ Pau Claris, 39 – 25240 Linyola (Lleida) –Tel. 973 575 502 – Fax 973 575 581 e-mail: linyola@copirieno.com

Cansaladeria
Artesana
M a Teresa
Elaboració
Artesana
Pons i Arola, 35
25240 LINYOLA
Tel. 973 57 56 64

Cartes al director
7
TAXES ESCOMBRARIES
Els comerciants de Linyola després
de sol·licitar una explicació i
una solució a la problemàtica de
les TAXES D’ESCOMBRARIES. Ens
hem vist obligat davant la indiferència
de l’Ajuntament i concretament
de l’Alcalde de realitzar una sèrie
d’accions. Els moviments realitzats
han estat: un escrit (el que trobareu
a continuació) que s’ha repartit per
diferents establiments explicant
la problemàtica, la publicació en
premsa d’aquest escrit, l’entrega de
l’escrit a l’Ajuntament i la devolució
del segon rebut de les taxes.
Passats dos mesos de l’última acció,
l’Ajuntament de Linyola, a dia d’avui
encara no s’ha pronunciat ni ha realitzat
cap pas per posar-se en contacte
amb els comerciants. L’Ajuntament
de Linyola té en compte el seu poble
i la gent que el forma?
ESCRIT QUEIXA ESCOMBRARIES
Els comerciants de Linyola, després
de varis intents d’arribar a un acord
amb l’Ajuntament de Linyola i sense
obtenir cap resultat i d’acord i davant
la indiferència a la problemàtica per
part de l’Ajuntament de Linyola: els
comerciants hem decidit retornar el
rebut del segon termini de la taxa,
per mostrar el nostre total desacord
amb la problemàtica, ja que:
En primer lloc, s’ha posat uns contenidors
soterrats, que ha significat
un canvi molt importat en la quantificació
de les taxes d’escombraries,
sense demanar el nostre parer ni
permís, tenint en compte que qui
ho ha de pagar finalment som els
comerciants i la gent del poble.
En segon lloc, aquestes taxes, la
seva base principal és sobre uns
estudis realitzats, mal planificats ja
que no mostra la realitat de les necessitats
de cada comerç.
En tercer lloc, hi ha comerços que
han passat de pagar 96 euros a
l’any 2008 a pagar-ne 1.400 euros
a l’any 2009.
En quart lloc, el percentatge de
reciclatge de Linyola ha passat d’un
11% a un 59%, fet que aporta unes
bonificacions en les taxes per part
del Consell Comarcal i que l’Ajuntament
NO ha traslladat als comerciants
i al poble.
Per tant com el Sr. Alcalde no vol
atendre raons, els comerciants ens
veiem obligats a mobilitzar-nos per
mostrar la nostra disconformitat i a
fer aquesta reclamació allà on faci
falta, premsa, televisió, Barret
Picat, etc.
Linyola, 30 de desembre de 2009
Comerciants de Linyola

8
Notícies
Notícies
CARNESTOLTES
Com cada any, el Carnestoltes, és
una de les festes que es mira de
revitalitzar. Aquest any hi ha hagut
la batalla de farina a la zona del
poliesportiu i la sardinada a les 2
de la matinada. Els actes han estat
seguit per nombroses disfresses,
tant infantils com de grans i el jovent
continua recuperant la festa tant al
ball com en els bars del poble, cas
del Gismat.
CELEBRACIÓ DE SANTA
ÀGUEDA
Com cada any, Adoli va organitzar
la celebració on hi va haver un
berenar–sopar amb un aperitiu variat
i després el tradicional ball amb el
Duo Flash.
ADOLI
Entre altres activitats com l’organització
de la jornada de Santa Àgueda,
també ha organitzat una caminada
a Els Arcs el dia 21 de febrer.
TEMPS
El 25 de gener durant dues o tres
hores va nevar fortament sobre
Linyola. Aquest hivern 2009-10, és
com un hivern “dels d’abans”, neva,
plou i fa molt fred, amb bastants dies
amb temperatures sota zero, canelobres
de gel, pantà gelat, marges
gebrats... paisatge d’hivern, amb
pocs dies, això sí, de boira...
SANT ANTONI
El dia gris i fred no va impedir que
centenars de persones acudissin
a Linyola a visitar la fira de sant
Antoni, i els vilatans no es van perdre
l’esmorzar popular a base de
xulles. A la benedicció dels animals
hi assistiren més de 60 cavalleries i
7 carruatges i els Tres Tombs foren
seguits per tot el poble. Com cada
any, va sobresortir la parada de
les Adoli, amb les seves orelletes,
pastissos, cocs... o la parada de
làmpares d’Àlex Mases. També
es va fer demostració de xolla de
corders.
Després del dinar, aquest any es va
fer un bingo.
BINGO SANT ANTONI
El dia 17 de gener festa de St. Antoni,
a les 17:00h de la tarda l’Agrupació
de Jovent de Linyola, va organitzar
el 1r acte que va ser un bingo que
va tenir força èxit.
Els guanyadors per línia i per bingo
van ser els següents:
Línia
1.- Marta Sans
2.- Montse Hernandez
3.- Oriol Balsells
4.- Albert Batlle
5.- Montse Hernandez
6.- M. Teresa Mas
7.- Pepita Fornós
8.- Oriol Balsells
9.- Tere Balagué
10.- Albert Reig
Bingos
1.- Marta Sans (2 menús al restaurant
Amoca)
2.- Albert Reig (2 menús al barrestaurant
JJ)
3.- Albert Reig (lot de productes
alimenticis)
4.- Oriol Balsells (lot de productes)
5.- Alba Balsells (1 pernil)
6.- Carla Daviu (lot de productes)
7.- Sònia Vázquez (lot de productes)
8.- Eric Carulla (2 menús al bar
Ateneu)
9.- Enric Querol (2 menús al restaurant
Castell del Remei)
10.-Oriol Balsells (1 pernil)
Donem les gràcies per la col·laboració.
L’Agrupació de Jovent de Linyola
continuarà fent poble
AGRUPACIÓ JOVENT DE LINYOLA
FESTES DE NADAL
Actes i festes que van des del 15 de
desembre fins al 6 de gener.
PESSEBRE VIVENT
Aquest any, el Pessebre estava format
per 50 quadros. La visita costava
5 euros.
Els quadros representats foren:
1.- Fotos. 2.- Mercat. 3.- Picapedrers.
4.- Escombres. 5.- Formatges.
6.- Mel. 7.- Era i Pallera. 8.- Vinya.
9.- Hort. 10.-Teuleria. 11.- Pagesos.
Pessebre a l’església
barret picat FEBRER 2010

Notícies
9
12.- Herbolaris. 13.- Fuster. 14.- Pou
de la Sort. 15.- Corral. 16.- Naixement
i Reis. 17.- Tocinaires. 18.- Família.
19.- Cistells. 20.- Llenyataire.
21.- Forcaire. 22.- Panís. 23.- Sitges.
24.- Vencills. 25.- Peixos. 26.- Oliveres.
27.- Matalasser. 28.- Filant. 29.-
Rentador. 30.- Forn de pa. 31.- Molí
Fariner. 32.- Bassa. 33.- Anunciació.
34.- Martinet. 35.- Ferrer. 36.- Pells.
37.- Carboners. 38.- Vidrier. 39.- La
mola. 40.- Ceràmica. 41.- Purgatori.
42.- Infern (amb el Millet a les calderes
de Pere Botero). 43.- Pastor.
44.- Ametlles. 45.- Cens. 46.- Guàrdia
Romana. 47.- Savis. 48.- Herodes.
49.- Font d’Eros. 50.- Intendència
(Berenars). 51.- Ponis.
Complementava la representació del
Pessebre Vivent, la visita a l’interior
de l’església on s’hi trobaven els dibuixos
participants en el II Concurs
Paco Mayoral i a la capella de Santa
Quitèria, un pessebre de grans dimensions
construït per Ignasi Carles
i que havia estat inaugurat el 20 de
desembre.
També es podia visitar el pessebre
de Cal Valent.
Les visites eren els dies 26 i 27 de
desembre i els dies 1, 3 i 10 de gener.
Com l’any passat el primer dia es va
suspendre la visita pel mal temps.
El Pessebre Vivent que ocupava
el pati de les Monges i voltants de
l’església, fou un gran èxit ja que hi
passaren 3.500 persones.
Els guanyadors del II Concurs Paco
Mayoral foren:
Aquest any el jurat del segon concurs
de dibuix del Pessebre Vivent de
Linyola. Homenatge “Paco Mayoral”,
en que s’hi presentaren més de 200
dibuixos, va otorgar 9 premis, un per
cada curs escolar. Els guanyadors
foren els següents:
P3- Anna Fabregat Pallàs
P4- Enric Salse Freixes
Xerrada Mireia Caba
P5- Roger Garriga Tàpies
Primer- Míriam Pérez Vidal
Segon- Sandra Berjano Palma
Tercer- Arnau Tarragona Llauet
Quart- Iris Salse Duaigües
Cinqué- Eric Soler Guirao
Sisé- Jordi López Castany
ADOLI
Organitzà el dia 12 de desembre
una demostració de cuina que anà
a càrrec del prestigiós cuiner Pep
Amorós.
Públic xerrada Cristina Mir
El dia 19 de desembre es va fer un
curset de centres de Nadal, a càrrec
de Mireia Caba.
Tots dos cursets tingueren força
èxit.
ESCOLA DE MÚSICA
El passat 19 de desembre l’EMML va
fer el concert de Nadal a l’església
del poble. L’església estava plena;
pares, familiars i amics es van reunir
a les 20h per gaudir un any més de la

10
Notícies
música que portaven preparada els
alumnes de l’escola, petits i grans.
Nadales, obres de Haedel, Albinoni...
i un concert sencer per a oboè amb
la solista Roser Salvia Cerda que
ens venia de l’Escola Municipal de
Mollerussa sota la batuta del seu
professor Màxim Solanes.
Amb aquest instrument de vent,
l’oboè, amb un so càlid, dolç i penetrant,
vam donar punt i final al
concert de Nadal.
L’orquestra de cambra de Linyola,
aprofitarà aquest repertori i farà una petita
gira de concerts als pobles de Térmens
(3 de gener), Bellvís (a confirmar
data) i al Monestir de les Avellanes (28
de febrer), Cervera (també al febrer).
Festa Ampa
AMPA
El 15 de desembre van tenir lloc una
xerrada de Cristina Mir –diplomada
en nutrició– a la biblioteca del Ceip
El Sitjar on hi va assistir un nombrós
grup de pares.
El dia 20 de desembre es va fer la festa
de Nadal de l’Ampa al poliesportiu,
on es va fer un berenar pels alumnes i
hi va participar el grup Plou i Fa Sol.
CONCERT DE NADAL
El diumenge 27 de desembre i a
l’església parroquial, la Coral Flor
de Lli acompanyats de la Coral de
Bellcaire oferiren un gran concert
nadalenc, primer amb cançons
pròpies de Catalunya i després amb
Nadales de tots els països del món.
Un concert molt lluït.
Poesies de Nadal. Ceip El Sitjar
ESCOLA EL SITJAR
El dia 22 de desembre l’escola El
Sitjar va celebrar el Nadal interpretant
cançons nadalenques per tot el
poble. Els nens i nenes de parvulari
cantaren a la plaça Planell, els de
cicle inicial ho feren a la plaça Pau
Casals i els de cicle mitjà i superior
a la plaça de l’Església.
Hora del Conte
barret picat FEBRER 2010

Notícies
11
i 26 mestres. I entre les noves que
l’AMPA ha regalat una pantalla gran
per la biblioteca i que l’escola –recordem
que és verda– tindran aviat
un hort.
“Apunts del Sitjar” va treure el número
19 per Nadal i el seu número 20 per
Carnestoltes, on es pot fer un seguiment
de les activitats del col·legi.
Festa Ampa
D’ALTRES ACTES NADALENCS
El 19 de desembre tingué lloc el
sopar del CF Linyola.
El 24 de desembre la biblioteca celebrà
l’hora del Conte.
El 25 de desembre lluïts balls a càrrec
de l’orquestra Costa Brava.
El 26 de desembre arribada del patge
reial, a recollir cartes. Tradicional
Cagada del Tió.
Els 27, 28 i 29 de desembre Parc
de Nadal, amb jocs, inflables i altres
divertiments.
El 31 de desembre, Revetlla de Cap
d’Any al poliesportiu que es celebrà
amb gran èxit.
5 de gener, Gran Cavalcada de Reis,
amb entrada al poble, adoració del
Nen Jesús a l’església, paraules de
benvinguda i repartiment de regals.
PUBLICACIONS
Ressaltar que “Camamilla” que per
Nadal va treure el seu número 21,
ha passat a ser virtual. Ja no sortirà
més en paper. Aquest any explica
que iniciaren el curs 256 alumnes
NOMS PROPIS
“Full Parroquial” que fa Mn. Pere
Canyada i que va informant de les
activitats de la parròquia. En el
seu número 21 del mes de gener,
informaven de l’aprovació per fer
un “rober i banc d’aliments” al
darrere de la rectoria al carrer Pi
i Margall.
“NotícIES” de l’institut de Bellcaire
d’Urgell, que en el seu darrer número,
entrevista al linyolenc Eduard
Batlle i on hi escriuen alumnes de
Linyola.
Tres publicacions són d’ensenyament
i la quarta de la parròquia.
Laia Niubó Pérez, per haver aconseguit un premi de cinema Gaudí,
pel muntatge i imatges del curtmetratge “501”. La Laia és redactora del
programa de TV3 Entre línies. Per molts any.
Francesc Foguet i Boreu. Organitzador de diferents trobades teatrals
a Barcelona i a València, és un dels màxims impulsors dels estudis sobre
el món teatral. També en el mes de març, treu un nou llibre sobre
Margarida Xirgú.
AGROQUÍMICS
BOSCH
· Tractaments agrícols
Tel. 637 70 90 95 – Bellvís

ASSESSORIA FISCAL I COMPTABLE
JOSEP M. FOLGUERA
Renda, Patrimoni, IVA,
Societats i Comptabilitats
Colom, 54 – Telèfon 973 575 340 – LINYOLA
Implants i dents
en un sol dia.
973 71 44 53
la clínica dental
de referència
al Pla d’Urgell

Notícies
13
Meteorologia i pluviometria
desembre (2009)
gener
Temperatura màxima 20 o els dies 30 i 31 17 o el dia 16
Temperatura mínima -7 o el dia 20 -4 o el dia 7
Mitjana de màximes 11,3 o 10,7 o
Mitjana de mínimes 1,8 o 1,7 o
Temperatura mitjana mes 6,5 o 6,2 o
Precipitació total mes 50,5 l/m 2 76 l/m 2
Dies de precipitació 8 7
Dies de gebrada 9 13
Dies de boira 4 2
Dies neu 3 2
Dia de màxima precipitació 18 l. el dia 22 21 l. el dia 25
Dades referides a l’interior de la població.
Josep M. Mas i Mas
Nevant (Foto C. Arenas)

14
Notícies
CF Linyola
Pere Badia
Benvolguts lectors del Barret
Picat, l’inici de l’any 2010 va esportivament
molt bé.
Tots els equips del CF Linyola van
força bé a les seves lligues.
EQUIP AMATEUR
Els resultats des del darrer escrit a
la revista han estat:
Alpicat, 2 – Linyola, 3
Linyola, 1 – Almenar, 1
Linyola, 3 – Guissona, 0
Linyola, 5 – La Seu d’Urgell, 2
Almacelles, 2 – Linyola, 0
Linyola, 2 – Tremp, 3
Ponts, 0 – Linyola, 0
(jugat fins a la mitja part)
Organyà – Linyola
Al camp del Ponts estem esperant
que el Comitè assigni el dia per
continuar el partit, que s’hagué
de suspendre pel camp impracticable.
El Linyola continua estan als llocs de
dalt i encara que el primer, l’Organyà,
s’hagi escapat encara podríem ser
segons amb dret a jugar la promoció.
El que està clar és que l’afició
recolza a l’equip.
En quan a l’equip el màxim realitzador
és Llauradó amb 10 gols i com a
nota a destacar el porter Roca porta
parats 6 penals.
JUVENILS
Els resultats dels darrers partits dels
juvenils han estat
Linyola 5 – Pla d’Urgell 0
Oliana 3 – Linyola 4
Linyola 5 – Cervera 3
Fondarella 3 – Linyola 4
Linyola 6 – Magraners 5
Balàfia 3 – Linyola 4
Linyola 3 – Guissona 2
Pobla 4 – Linyola 3
Mig Segrià 1 – Linyola 2
Ivars 0 – Linyola 2
Ja ho veieu, als juvenils els fan
molts gols, però ells encara en fan
Equip babys Linyola
més i els partits es converteixen
en un espectacle futbolístic, doncs
els jugadors de Carles Mir, donen
el tomb al marcador i fan de 4 a 5
gols per partit. A l’escriure la crònica
i segons altres resultats, poden
anar tercers o quarts de grup de 18
equips. Veurem si pel proper escrit
ja podeu anar segons.
INFANTILS
Els infantils estan fent una campanya
immillorable i ja ocupen la segona
plaça de 17 equips que té el seu
grup. Han fet 56 gols i n’han rebut
36. Han guanyat 14 partits, empatat
1 i perdut 3.
Des de la passada temporada han
millorat força i cal felicitar als jugadors,
al seu entrenador Heribert i
als delegats Jaume Niubó i Manel
Vallés.
Animar-los a seguir jugant com ho
fan i potser a algun d’ells, el veurem
a La Masia. És un equip que pot
arribar molt lluny i fer història.
ALEVINS
En la seva primera temporada jugant
van salvant l’expedient. De 14 equips
en el seu grup, són ara mateix els 10,
però amb el joc que fan darrerament
i amb el que aprenen del seu entrenador
Dani Hernández, segur que
pujaran posicions. Ara l’important
és aprendre.
BENJAMINS A
Els benjamins cada cop juguen
millor i els resultats els comencen
a acompanyar. El seu entrenador
Francesc Font els ensenya jugades
d’estratègia i de moment se’n surten
prou be. Ànims.
BENJAMINS B
El handicap que té aquest equip que
entrena Oriol Farràs és que s’enfronten
a equips amb jugadors, d’un any
més grans que ells, per tant aquest
és un període d’aprenentatge i els
resultats ja es veuran la temporada
vinent.
PREBENJAMINS
Un equip que ho està fent força bé.
Entrenen sota la direcció de Ramon
Mestres, durant la setmana i juguen
els caps de setmana amb bons
resultats.
BABYS
Aquests jugadors han començat
aquesta temporada i el de menys
són els resultats, però ja demostren
que tenen un futur i felicitem al seu
entrenador Francesc per l’ensenyament
que fa d’aquests futurs grans
jugadors del CF Linyola.
barret picat FEBRER 2010

Xerrada Pep Amorós
Xerrada Pep Amorós
Xerrada Mireia Caba
Xerrada Cristina Mir
Poesia al carrer
Poesia al carrer
Fotos: AMPA, ADOLI, C. Arenas.
Festa AMPA
Festa AMPA

Reis Mags
Reis Mags
Pessebre església
Reis Mags
Assistents església
Hora del Conte
Figures pessebre d’Ignasi Carles
Fotos: E. Llauet, C.Arenas

Notícies
17
Sortida del Cau
al Parc Nacional d’Aigüestortes
Juan Almodóvar
El dia 6 de febrer vam tornar a visitar
els Pirineus amb la branca de Ràngers
i Noies Guia del Cau de Linyola.
Aquesta vegada la intenció era de
fer una caminada per damunt de la
neu que cobreix el Parc Nacional
d’Aigüestortes.
Només arribar a Boí, punt d’inici de
la nostra aventura, la neu va començar
a baixar des del cel. Tot i aquest
imprevist inesperat, ens vam abrigar
força i vam començar la pujada cap
a l’Estany de Llebreta.
Els primers metres van ser difícils ja
que el camí per on passàvem era una
pista de patinatge amb uns gruixos
de gel impressionants. Quines relliscades!
I quantes patacades amb els
culs a terra! Quin fart de riure! Va ser
molt divertit.
Poc a poc anàvem pujant cap a l’Estany
i la neu anava cobrint la pista
per on anàvem passant. Poca gent
s’havia aventurat a fer la mateixa
ruta, així que la neu que trepitjàvem
era verge i toveta. Davant nostre
vèiem un immens mar de neu, i quan
miràvem enrere les nostres petjades
ben marcades damunt la neu. També
hi havia marcades les petjades de
diferents animals que anteriorment
havien decidit fer el mateix camí.
Al migdia vam arribar a l’Estany de
Llebreta. L’estany no es veia, ja que
estava cobert per una gruixuda capa
de gel i per neu. Era com una catifa
gegant de cotó fluix. Vam poder
entrar-hi i caminar una estona per damunt.
És una sensació inoblidable.
Un cop arribats en aquest punt vam
continuar fins la Cascada de Sant
Esperit. En aquest lloc l’aigua que
baixava de les muntanyes s’obria
pas entre el gel i la neu que li feien
un bonic passadís. Des d’aquest
punt es podia veure tot l’Estany
de Llebreta. Quina tranquil·litat es
respirava.
Després de dinar, només ens quedava
fer el mateix camí però a l’inrevés.
Aquesta vegada acompanyats d’un
feble sol que s’obria camí entre els
núvols.
Va ser una passejada molt i molt
bonica que recomanem a tothom.
Esperem poder tornar aviat a visitar
aquest espai de les nostres terres,
ja sigui amb neu o sense, ja que
l’espectacle que ens ensenya és
impressionant.

Servei
d’Auto-rentat
de cotxes
Taller de reparació
Electricitat i mecànica en general
Especialitat en revisions ITV
Planxisteria i pintura
Alineació de direccions per ordinador
Servei de grua permanent
TALLERS PLA D’URGELL
Travessera Carrer Edison, s/n – Telèfon 973 57 54 02 – Linyola
www.clublinyolagym.com
Floristeria – Jardineria
Mireia Caba Muntada
Tel. 973 57 57 33 – C/ Major, 6 – 25240 Linyola (Lleida)
* Flor i planta natural
* Arranjaments per Bodes i
comunions
* Ornamentació d’església,
restaurants i sales conferències
* Poms i centres florals per
celebracions
* Palmes i corones funeràries
* Composicions florals en artificial
* Disseny de jardins
* Creació i manteniment de
jardins
* Articles de regal

Notícies
19
El raconet de la botifarra
Xapes
3r campionat de
botifarra “Bar Planes”
A principis d’aquest hivern plujós
que hem acabat de passar, es va cel·
lebrar el 3r campionat de botifarra al
Bar Planes. La gran fidelitat de les
parelles participants durant aquest
temps ha fet possible continuar amb
una tradició que tots esperem que
duri molts anys.
En aquesta edició del campionat,
patrocinat com cada any per l’il·-
lustríssim Ajuntament de Linyola, va
tenir una durada de sis setmanes
i hi van participar 10 parelles que,
sistemàticament, es van enfrontar
entre elles en dues voltes. Com és
normal en aquest joc de cartes, fins
l’últim dia de competició no es va poder
decidir la classificació final, amb
una dura pugna entre les parelles per
aconseguir el desitjat triomf.
Igualment, la resta de posicions també
es van lluitar fins al final, sobretot
els últims classificats, ja que és un
costum en el campionat donar un premi
especial a la darrera parella i que
consisteix en una sorpresa d’aquelles
que ens ha de fer riure a tothom.
Una setmana després d’acabar el
campionat, el dia 12 de desembre
es va celebrar la Copa Bar Planes.
Aquesta competició, amb duració
d’un sol matí jugant a partides ràpides,
va estar patrocinada, com cada any,
pel senyor Josep Planes Fenes, fentse
càrrec dels premis d’aquest dia.
Aquest sistema de copa s’ha celebrat
cada any, principalment per fer agafar
gana als participants, ja que un cop
acabades les partides es preparen les
taules per menjar la típica Cassola de
Linyola. Una trentena d’afamats, entre
participants i alguns aficionats, es van
entaular per degustar una cassola
presentada per Josep M. Sol i Àngel
Martínez. Entre els comensals, en el
dinar de germanor es trobava un representant
de l’ajuntament, el senyor
regidor Manel Coll.
En acabar el dinar, després de fer el
cafè i la copa, es va procedir a l’entrega
de premis, tant del campionat
com de la copa, amb la següent
relació d’agraciats:
CAMPIONAT
1) Monfa - Bergó
2) Juanito - Jesús
3) Folguera - Marc
COPA
1) Folguera - Marc
2) Monfà - Bergó
3) Mario - Josep
Només falta donar les gràcies a
tots els que van col·laborar i gent
diversa que ha ajudat per a que
tota aquesta feina sigui més amena
i divertida, esperant que el proper
any puguem incrementar el nombre
de participants i afeccionats
per aquest joc tan bonic com és
la botifarra.
RICHI’S
PERRUQUERIA
HOME I DONA
Plaça Planell, 2
25240 Linyola
Lleida
Confeccions OLGA SL
Vestuari i calçat per a professionals
Telèfon
973 57 53 08
C/ President Macià, 7
25230 MOLLERUSSA (Lleida)
Tel. 973 60 22 24

20
Vistes de Linyola
Enyorances
Josep Maria Mir Bauló
Com es feien els
enterraments, molts
anys enrere
Feia una tarda freda del dia catorze
de desembre passat, havien anunciat
per la televisió que podia nevar
i era amb un grupet d’homes a la
Plaça de l’Església, que ens esperàvem
per anar a l’enterrament de
la Ramona Solé (l’Aurelleta). La van
portar des del vellatori on durant vinti-quatre
hores i en un lloc molt ben
condicionat es reben les visites de
familiars i amics, que hi van per fer
pinya al voltant de la família i donar
el darrer adéu al difunt.
En aquells moments d’espera a la
plaça, em vingué a la memòria els
enterraments que s’acostumaven
a fer a la meva joventut i em vaig
decidir escriure aquest article.
Quan tenia tretze o catorze anys, i
penso quan es moria alguna persona
gran, hi ha una escena que em ve
a la ment i que no podia suportar. Era
quan els portaven l’extremaunció,
passant el capellà pels carrers,seguit
d’un escolanet que tocava una campaneta
que feia que se’m posés la
“pell de gallina”. Els malalts que ho
demanaven, molt bé, però en molts
casos era la família qui ho demanava,
sense dir-ne res al malalt. Una
persona per molt malalta que estigui
no es rendeix mai, sempre creu que
hi ha una esperança i s’agafa a la
vida amb forces, però quan veia al
capellà que li portava l’extremaunció,
s’enfonsava moralment i psíquicament
i suposo que devia pensar:
“això s’acaba” i realment no tardaven
massa en morir.
Quan s’havia mort, al difunt, talment
es fa avui, se’l vestia amb el seu
Carro dels morts antic
millor vestit que és tot el que ens
emportem d’aquest món. S’avisava
al fuster que prenia les mides i acte
seguit, marxava a fer la caixa.
Recordo com la canalla miràvem
pels vidres de “cal fusteret de la
plaça” i vèiem una caixa de fusta,
folrada de roba negra amb uns
adornos al voltant i un RIP de lletres
daurades amb una creu de cartró,
imitació de fusta.
La darrera nit que un difunt era
a casa es deia el rosari, la casa
s’omplia de gent, la sala, passadís,
escales, l’entrada i a l’estiu fins al
carrer hi havia gent. Al menjador de
la casa, tocant a l’habitació mortuòria,
una làmpada embolicada amb
una mantellina negra, il·luminava una
escena ben penosa, mentre la gent i
els familiars anaven resant el rosari
que aleshores deia la Maria de cal
Joan del Nino. A l’acabar el rosari es
donava el condol a la família.
Quan la gent marxava, els més amics
de la família s’oferien per quedar-se
aquella nit a vetllar. Aquest costum
es feia per a que la família del difunt
estés més ben acompanyada i
descansessin. Es feien dos torns, el
primer que anava fins a les tres de
la matinada i el segon fins que els
familiars s’alçaven al matí. Abans
d’anar a dormir la família havia deixat
queviures –galetes– i beure a la
cuina, per a les hores que passaven
les tres o quatre persones que composaven
cada torn.
Hi havia tres classes d’enterraments,
depenia dels diners que hi tinguessis
destinats, de primera, amb tres
sacerdots, de segona amb dos, i de
tercera amb el mossèn del poble.
El dia de l’enterrament, els capellans
amb els escolanets, anaven a casa
del difunt, que el tenien a l’entrada,
junt amb tota la família, es deia una
petita oració i acte seguit passava lo
capella al davant, després el carro
mortuori, tirat per un cavall o una
mula –i que encara es conserva– i el
seguici format per la família, a les pri-
barret picat FEBRER 2010

Vistes de Linyola
21
mers rengles els homes i darrere seu
les dones, i anaven a l’església.
Després de la cerimònia que es
feia a l’església, sortia altre cop en
processó el seguici, seguint el carrer
major, fins parar, allà on ara hi ha el
bar Manel, es resava una darrera
oració i el capellà se’n tornava cap
a l’església, el carro seguia el seu
camí cap al cementiri i als familiars,
arrenglerats, d’esquena a la paret,
se’ls donava el condol i ja s’havia
acabat l’enterrament.
Al llarg dels anys, m’he adonat
que quan es va a veure el difunt i
als seus familiars, les paraules o la
conversa breu que es porta sempre
és la mateixa.
–Què hi farem, era la seva hora...
–Pobre, ja se li ha acabat el patir...
–Ja era gran..., què s’hi vol fer...
L’acomiadament, a part de donar el
condol, sempre és el mateix.
–Si em necessiteu per alguna cosa,
ja sabeu on sóc...
CONTES DE LA VORA DEL FOC o
tot podria ser....
UN...
Em van explicar que en una casa
de les afores del poble de bona
posició, en un any havien mort els
dos padrins, la filla gran soltera i un
albat de tres mesos... fou un cas
únic en la comarca. Una nit d’hivern,
estaven unes famílies reunides,
després d’una celebració, al voltant
del foc i va sortir el tema d’aquesta
desgràcia que havia caigut damunt
d’aquella família, quan un dels assistents,
un home gran, digué amb
tota naturalitat:
–Sort que la desgràcia ha caigut en
les persones, que si arriba a passar
en els animals, els deixa arruïnats!
DOS...
Un altre cop m’explicaren com en
una casa, la Carme de noranta dos
anys, malalta, s’agafava a la vida
amb totes les seves forces i vivint al
costat del foc de casa seva ja estava
contenta. Un dia una filla seva de
setanta anys, es va morir de repent.
La família no sabia si dir-li la notícia
o no, no fos que el disgust se l’emportés
a l’altre costat, però finalment
i veient que tard o d’hora, ho sabria,
van decidir explicar-li el que havia
passat.
La seva reacció fou de gran resignació.
Diuen que va dir:
–Què s’hi vol fer? Ja començava a
tenir els seus anys...
I TRES.
El Josep de cinquanta anys, després
de malaltejar tres mesos, va morir. La
seva dona de quaranta cinc, havia
passat aquells mesos molt pesats,
cuidant-lo i després va passar amb la
mort del seu marit, dos dies esgotadors,
la casa plena de familiars, veïns
i gent del poble, rosari, funerals...
Després de l’enterrament, veient-la
esgotada, i com que no tenia fills ni
parents propers, uns veïns decidiren
passar una estona a casa seva, fentli
companyia. La viuda que estava
callada, després d’un profund sospir,
va exclamar:
–Ai, pobra, pobreta de mi... i ara quin
“pito” tocaré...?
Ei..., no sigueu mal pensats, aquella
pobra dona ho va dir sense malícia,
som nosaltres a qui ens agrada
agafar les coses pel costat que més
crema...
Si us penseu que no em prenc en
serio l’estimació i sentiments per les
persones que us he explicat, aquesta
idea és ben lluny de mi, no fa amb
el meu caràcter, en tot cas us he
convidat a que ens riem de la mort,
mentre puguem.
Una forta abraçada de tot cor.
Josep M. Mir Bauló
Coneixes el
teu poble?
Sabeu en quin carrer havia estat situada
aquesta data...
La placa del número anterior esta situada al
carrer Edison.
Envieu respostes a:
barretpicat@yahoo.com
Quim Balaguer

22
Impressions d’un barceloní
trasplantat a Linyola
Quim Balaguer
T’acompanyo a l’escola,
que avui no tinc res a
fer
Quina gràcia quan tinc el matí lliure
i no em toca anar a treballar, i puc
veure la gent que va a portar els fills
a l’escola. D’això d’anar-hi en cotxe
ja n’havia parlat, i no em repetiré... Ja
hi ha la iniciativa del dia sense cotxes
(el primer dilluns de cada mes, si no
recordo malament), i deu ser efectiva
almenys aquell dia, perquè altres
dies segueix sent un caos arribar a
casa en hora punta (entrada i sortida
a l’escola). I és que no escarmentem,
i que si cotxe que si... Ai, no, que no
hi vull entrar...
A mi el que em fa gràcia és la gent
(les mares, diguem-ho clar), que
es queda a fer petar la xerrada un
cop els fills han entrat a classe. I
que potser són les deu i encara hi
són... i se’n van a fer el cafè. O les
que passegen els fills pel Planell (si
encara són massa petits) fins que
se’n cansen, o les que simplement
et trobes un dia sí i l’altre també a la
botiga o al forn... Què passa? Que
aquí no es treballa o què? Ara que
hi penso, el mateix em podreu preguntar
a mi, que què faig jo, que m’hi
fixo tant? Què tinc temps, jo, d’anar
mirant per les botigues o pel balcó
a veure qui hi ha o qui no hi ha? La
veritat és que no, que jo treballo i no
tinc temps de fixar-m’hi, però com
que he d’escriure al BP, doncs m’he
imposat la feina d’intentar recordar
cares que veig quan (a causa del
meu horari) tinc temps lliure a deshora.
I veig les mateixes cares, i si no
voleu que sigui dolent, diré que veig
cares. I sovint les mateixes.
I ara, feta la introducció, una mica
llarga, però que espero que s’hagi
entès, faré el que els experts en
diuen la tesi: o hipòtesi. Per a desenvolupar-la
tinc dos temes: el primer:
aquí només treballen els homes? I el
segon: Els papes no porten els fills
a l’escola? Quina feinada se m’ha
girat de cop i volta... Em sembla que
per primer cop en la història de les
meves col·laboracions en aquesta
revista hauré de dividir el text en
parts, i deixar-vos al final amb un
“continuarà”, com a les sèries de
la tele.
La veritat. No entenc cap dels dos
casos. Mirant endins i observant el
meu cas, segueixo sense entendreho.
Segur que si ho consulto amb
experts (i no dubteu que els trobaré...)
em diran que la vida a Linyola
és diferent de la de Barcelona. Gran
descobriment, a aquestes alçades.
M’hauré de fer la feina tot sol. Amb
més risc a equivocar-me.
Dades objectives: sense comptarho,
cada matí a l’escola hi ha un
percentatge de 10 a 1 amb avantatge
per a les mares. Les que veig
fent la xerradeta al final sempre són
mares. A comprar hi van les mares.
Les que passegen als fills són mares.
El tema àvies no el toco. Que
també n’hi ha, i moltes. I no hi entro,
perquè l’àvia s’hi posa quan cap
dels dos no pot. Jo el que observo
és quan un sí pot i l’altre no, i em
pregunto per què sempre pot el
mateix (o la mateixa, per ser clars).
Una altra dada objectiva. Els pares
estan treballant. Es treballa molt,
per aquestes contrades. I l’horari
laboral no té res a veure amb les
40 hores setmanals que tant clamen
polítics i sindicats. Aquí hi ha una
altra història.
En fi, ja ho veig que hi ha molts temes
a tractar... Per això poso aquí un
“continuarà”, i ja parlaré de la feina
dels papes i de les mames a Linyola
al proper número.
CAFÈ ATENEU
Entrepans · Pizzes · Torrades · Plats combinats
Amanides · Tapes · Menús diaris i berenars
Sopars i dinars d’empresa.
Dimarts tancat (excepte dies de festa).
barret picat FEBRER 2010

C.I.P.A.
Societat Cooperativa
CONFECCIÓ DE PECES DE VESTIR EXTERIORS
ESPECIALISTES EN CONFECCIÓ DE PANTALONS
FABRICACIÓ PRÒPIA I VENDA DE TEXANS
ESCOLA DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
GUARDERIA LABORAL
Tels. 973 57 52 62 – 973 57 52 86 – LINYOLA

26
Vistes de Linyola
Les llímpies
Vicens Mas
Les llímpies de les sèquies, es feien
entre finals de gener i principis de
febrer i solien durar entre tres i quatre
setmanes aproximadament. Es
formaven unes quatre colles, més o
menys, les quals estaven formades
per entre catorze o setze persones,
més el capatàs i “el pinchi”; el capatàs
moltes vegades era el propi
sequier o encarregat de la secla.
En canvi “el pinchi” era l’encarregat
d’anar a buscar l’aigua amb un càntir
penjat al coll, camp a través cap a les
masies properes on es treballava. A
vegades es fotia de lloros i tornava
sense càntir.
La colla es componia de dos o tres
desbrossadors i tot depenia de la
feina que hi trobaven. Al darrere seu
hi anava una forca per poder treure la
brossa, després hi anaven els xapos
que eren els que polien els costats
de la sèquia i després una altra forca
per treure el que feien els xapos i al
final de tot hi anaven les pales per
treure el fang que durant l’any s’hi
havia acumulat. Aquesta feina es feia
una vegada a l’any, abans que es comencés
a regar i així l’aigua pogués
circular amb més facilitat.
Abans de l’alifara
Aquest treball de les llímpies, començava
pel final de les sèquies
principals i d’allà s’anava pujant fent
els ramals o fasseres que tocava fer
fins arribar a la boquera. Al treball
s’hi anava a peu i es solia sortir de
bon matí, quan estava tot gelat, gebrat
o emblanquinat, Déu n’hi do el
fred que feia a aquelles hores!, però
anàvem molt ben equipats, amb
el que hi havia en aquella època,
anàvem calçats amb uns mitjons
gruixuts i unes bones botes on ens
hi solíem posar palla, però tot i així
se’ns gelaven els peus.
Era una feina força pesada, però que
no es podia menysprear, perquè era
una ajuda per les economies de les
LA VIDA ÉS UN RISC DIARI
Pensa amb els qui més estimes.
Tú no els pots fallar. Assegura’t!
Amb la garantia de
| VIDA
barret picat FEBRER 2010

Vistes de Linyola
27
cases. A vegades aquesta feina es
feia a preu fet i així guanyàvem una
mica més.
D’anècdotes moltes, hi havia trossos
de les sèquies principals que
no te nien solera i quan s’arribava a
aquelles zones, la feina era teva per
sortir-te’n , no et podies moure massa
perquè t’hi enfonsaves i encara
que no era perillós, si que algunes
vegades hi podies perdre les botes,
les quals havies de treure, estirant i
a vegades anaves de cul a terra, de
tan agafades com havien quedat i
apa! els pantalons mullats i cap al foc
per assecar-los. Algunes vegades si
el terra era argilós patinava... i al fang
anaves a parar i quedaves totalment
enfangat!
També us he de dir que hi havia
bons paladors, que sabien fer anar
les pales i com llançar el fang, però
a vegades quan el fang era molt enganxós,
enlloc del fang hi anava la
pala. Alguns pagesos volien que el
fang se’ls deixés a sobre de la riba
i per a fer aquesta tasca et donaven
una gratificació en vi o diners, per
a poder fer la cassola al final de les
llímpies, i uns dies abans d’acabarles,
el capatàs anava a buscar els
diners o el vi que s’havia acordat.
La cassola era de pagès, de caragols,
conill, porc i espinacs, tot això regat
amb un bon vi que llavors n’hi havia
L’alifara
de bo i a més de la zona. L’últim dia es
procurava acabar aviat i unes hores
abans els qui sabien fer la cassola,
l’anaven a preparar, i així, a l’acabar
la feina, ja estava a punt per menjar,
la veritat és que eren molt bones i ben
acompanyades d’un bon glop de vi
de la bóta que anava passant de mà
en mà. Després es jugava a futbol o
a una altra cosa, fins que es feia fosc
i llavors es recollia els trastos i cap a
casa i fins al proper any...
La Secla del Xato
Una secla teníem,
la secla del Xato li dèiem,
que ens servia de piscina
per refrescar-nos al mig de dia.
Allà a la secla nova
una bassa es va excavar
perquè la canalla
s’hi poguessin banyar.
A l’estiu, era un lloc per assaborir,
de grans i petits,
i si algú volies trobar
a la secla del Xato tenies d’anar.
En aquella època,
gairebé tots hi vam passar,
era la nostra piscina,
fins que decidiren anul·lar-la.
Passats els anys,
sempre hi ha instants,
per recordar els moments de glòria
que hi vam passar.
CAL CLAUDIO
Reparació i venda de rellotges
(especialitat en rellotges de paret)
Plaça Comerç, 7 - 25142 BELLVÍS (Lleida)
Tel./Fax 973 565 019
e-mail: pefarvi@hotmail.com
SUPERMERCAT
DISBO-DOLORS
Pl. Onze de Setembre, s/n – Tel. 973 57 56 94
25240 LINYOLA (Lleida)

Política MUNICIPAL
La crisi arrasa al poble
per Jordi Soldevila Roig
Claudi Boldú nou regidor q La pista poliesportiva dins el Pla Zapatero
Enmig d’una crisi econòmica que a Linyola ha fet perdre
molts llocs de treball, en empreses com la CIPA, la Boroba,
Viguetes Linyola o la Cooperativa..., ha arribat el nou
Pla Zapatero per reanimar l’economia local. El Pla aporta
a Linyola 300.000 euros que l’equip de govern vol invertir
a cobrir la pista poliesportiva amb un teulat metàl·lic.
Al ple del 28 de gener passat també es va donar relleu
a la baixa del regidor de CiU Andreu Pujades. El lloc de
l’edil convergent l’ocuparà el darrer any Claudi Boldú. La
falta de l’alcalde per motius familiars va fer que el ple fos
meteòric i es deixés per al proper temes de debat.
Podeu llegir tots els plens a: http://linyola.ddl.net/plens.php?id_seccio=3337
Final d’etapa
Aquesta secció ha arribat a un final d’etapa, voldríem
que no fos un adéu definitiu, sinó que trobés un relleu.
Entenem que la informació és necessària en tota democràcia
perquè la ciutadania pugui avaluar, valorar i decidir.
Aquesta secció, en un espai reduït, ha pretès posar llum
sobre el que succeeix a l’administració més propera al
ciutadà, l’ajuntament. La informació que hem tingut a
l’abast ha quedat reduïda a la informació que debatuda i
explicitada en un ple, cosa que ha limitat força les dades
que s’han pogut exposar aquí. A pesar d’aquestes dificultats
pensem que s’ha obert un espai sobre la política
local, un tema que tenia un buit a Linyola i que partia
d’un seguit de dificultats i conflictes entre aquesta revista
i determinats equips de govern.
Aquest article ha tingut dos mencions per part de l’alcalde
Joaquim Mir. La primera va ser una escridassada i una
crítica visceral al despatx d’alcaldia de l’ajuntament el dia
24 d’octubre de 2008, en resum, l’alcalde desaprovava la
secció i ens convidava a deixar-ho i que la gent valorés
al final de legislatura la seva acció de govern. La segona
va ser l’onze de setembre de 2009 en la commemoració
de la diada de Catalunya, novament, ens demanava que
deixéssim de “burlar-nos” de l’equip de govern, crítica
que tenia relació amb la secció “Alguna Pregunta Més?” i
a partir de la qual es volia donar un enfocament humorístic
a una esllanguida vida política local.
Hem de confessar que les dues crítiques lluny d’apartar-nos
del nostre objectiu ens han animat més a seguir
realitzant aquesta tasca informativa per a tots i totes les
linyolenques. Conversant amb altres companys que duen
a terme la mateixa comesa en revistes d’altres poblacions
ens expliquen casos similars, però és un encert ser molest
per als polítics locals i, en concret, per als equips de
govern. D’una banda, és el reconeixement que la secció
és un canal que té credibilitat i audiència; i de l’altra, que
s’aconsegueix que la població obtingui informació del
que s’està decidint sobre el seu dia a dia en la institució
local més propera.
Per tant, des d’aquí donar les gràcies al nostre alcalde
per la seva dedicatòria, esperem que si aquesta secció
troba successor tingui el mateix esperit i ajudi a donar
emoció a la voluntària tasca periodística que es porta a
terme aquí. L’aventura de ser escridassat per un alcalde
és com un màster en periodisme local, ja es pot fer el salt
a qualsevol diari de províncies, ja has passat la prova.
Convidem als joves inquiets que vulguin fer periodisme
a arriscar-se i viure una aventura única, millor que fer
pònting des del campanar renaixentista de Linyola.
Pel que fa a la secció “Alguna Pregunta Més?” esperem
que us hagi arrencat alguna rialla, així com alguns dels
plens que hem penjat a internet. I ja que tractem aquesta
qüestió aprofitem per reivindicar que s’hi pengin tots els
plens en document sonor de manera que tota la població
pugui escoltar-los i valorar-los per si mateixa. Finalment,
volem aprofitar aquesta darrera secció per animar als joves
talents que es vulguin dedicar al periodisme a rellevar
i no deixar morir aquest espai i a millorar-lo. Tot aquest
temps que heu tingut els articles a les vostres cases tant
de bo hagin servit per fer-vos una idea més propera del
què s’ha parlat a l’ajuntament, de les diferents visions
dels grups polítics i de les propostes i preocupacions
dels nostres edils. Fins aviat, salutacions a tots i a totes!
Molta sort contra la crisi!
Jordi Soldevila i Roig

Concert de Nadal EM Música
Concert de Nadal EM Música
Parc de Nadal
Parc de Nadal
Fotos: E. Llauet, E. Música, J. Almodovar, E. Gispert
Concert Nadal Coral Flor de Lli
Concert Nadal Coral Flor de Lli

Fotos C. Arenas
Pesseb

e vivent

La nevada
Fotos: C. Arenas, E. Llauet, G. Soldevila, F. Font, M. Mata

Viatges
33
El petit somni
per Josep Maria Padulles
Quant en les nostres trobades
d’amics i parents el tema de tertúlia
derivava a temes d’oci o d’esbarjo, el
Jesús sempre ens contava les lloances
del seu millor entreteniment.
Córrer cada dia uns quilòmetres per
poder aconseguir en el dia a dia més
agilitat i més salut.
Per suposat els seus cants de felicitat
i benestar eren presos pel Jaume
i jo mateix com una equivocació i
un mal camí per arribar la felicitat.
La seva filosofia de la vida, treball i
esport, xocava frontalment amb la
nostra, treball, menjar bé i dormir
millor perquè ja tenim una edat, i lo
que és importat és tenir ben controlat
els mals del segle XXI, colesterol i
àcid úric.
Per tot això les nostres trobades es
convertiren en una cursa esbojarrada
i difícil de compaginar. Ell, ser
matiner, 20 km de cursa i a l’hora de
dinar enciam, pasta i carn pesada.
Nosaltres més llit, esmorzar de germanor
amb bona tertúlia i per dinar,
plat fondo i cullera i per suposat mai
passar la racció del segon plat per
la bàscula.
Estàvem convençuts que en aquesta
competició sempre sortíem guanyadors,
perquè si posàvem en un
costat de la balança el pes individual
de cada un de nosaltres sempre
érem superiors. A més pes, més
carn, més salut i campions!
A finals de la primavera la meva
estimada cunyada Susanna en un
dinar ens va comunicar amb molta
solemnitat que el nostre corredor
familiar s’havia inscrit a la famosa
cursa de Nova York. Això implicava
que nosaltres, com a bona família i
Dalt: Meritxell Padullés, Maria Bonjorn, Ariadna Duart, Roser Padullés, Gemma Duart, Pepita Riera i
Jaume Duart. Baix: Josep Maria Padullés,Susanna Solé, Jesús Padullés, Sergi Pujol i M.Alba Solé
companys, ens havíem de traslladar
a la capital americana per donar-li
suport.
Per suposat la primera reacció del
Jaume i la meva va ser aguantarnos
el somriure sota el nas i mirarnos,
i sense pronunciar una sola
paraula vàrem pensar el mateix. Si
un xicot d’aparença famèlic podia
córrer 42 quilòmetres, nosaltres,
plens de vida i reserves, amb la
pròstata i el colesterol controlats
podíem, segur, fer un millor paper
que ell.
Durant l’estiu va continuar la seva
preparació, nosaltres sols ens preocupàvem
de mirar quants hi aniríem i
en quin hotel estaríem i, per suposat,
quin tipus de menjar trobaríem a les
terres del gran Obama.
Sens dubte que durant molt de
temps era un viatge somiat, faltaven
encara molts dies i sempre creus
que alguna circumstància pot truncar
la realització del somni.
Però el temps va passar i la data
senyalada arribava. L’hora de fer les
maletes ja era aquí i els nervis del
viatge ja estaven presents.
El 28 d’octubre era el dia assenyalat,
la trobada a l’aeroport de Barcelona.
Per part del corredor, el Jesús, la Susanna,
la Meritxell i la Roser. Per part
de Corbins la M. Alba germana de
la Susanna i el seu marit Sergi. Per
part de “Cal Sucarrat” tot el clan, el
Jaume, la Pepita, i les noies Ariadna
i Gemma. El Gerard el deixàrem, en-

34
Viatges
cara és massa tendre el festeig. I Per
part de casa nostra la Maria i jo.
Vuit hores de vol ens esperaven. I la
veritat va ser un vol més plàcid del
que ens esperàvem. Primer perquè
la il·lusió escurça el temps del viatge i
segon perquè ens va tocar una bona
tripulació amb una comandant de vol
que conduïa força bé.
La primera impressió a l’arribada
i un cop superats els controls de
seguretat és de boca oberta. El que
havíem vist a les pel·lícules i documentals
era veritat, érem al país de la
grandiositat, els cotxes enormes, les
carreteres amplíssimes, els gratacels
infinits. En fi tot era més gros, d’una
altra mida.
Els dies d’estada són plens de records
i anècdotes. El corredor entrenant-se
i nosaltres portant el jovent
de botiga en botiga. Els més grans
no podíem treure a les nenes de la
5a avinguda, de botiga i més botiga i
si deies alguna cosa sempre et contestaven
el mateix: “Papa!! Als preus
que estan les coses fora un pecat no
comprar-les”. El Jaume enlluernat
per la fal·lera de la compra deia:
“Són com un tsunami que ho arrasa
tot”. Comprar, comprar, comprar i
després comprar una altra maleta
per encabir-hi tot lo comprat.
De tant en tant el jovent es sentia
esgotat de tanta transacció i era el
De dreta a esquerra: Pepita Riera, Josep Maria Padullés, Roser Padullés i M. Alba Solé a Times
Square.
moment d’aprofitar per fer la mica de
turisme que teníem preparat. L’Empire
State, l’estàtua de la llibertat, Central
Park, Rockefeller Centre, etc... , i
els barris més curiosos i interessants
de la “Gran Ciutat”. Chinatown, little
Italy, Queens, travessar el pont de
Brooklin caminant, Harlem, el pati
de les torres bessones, etc... . I per
suposat fer un tomb per Nova York
en una enorme limusina, passeig
romàntic i molt agradable sinó fos
perquè tots dotze érem dintre de la
mateixa.
Els dies passaven i el dia de la carrera
va arribar. El diumenge al matí
el nostre corredor era convocat a
les 5 del matí a Central Park, per als
primers controls i organitzar-lo per
barret picat FEBRER 2010

Viatges
35
les nostres energies després del
desgast de l’animació.
La notícia de la finalització positiva
de la carrera no la vàrem tenir fins
a les 6 de la tarda quan el nostre
campió ens va convocar a l’hotel
per a la roda de premsa i les fotos
de rigor.
De dreta a esquerra: Meritxell Padullés, Pepita Riera, Ariadna Duart, Susanna Solé, M. Alba Solé,
Roser Padullés, Gemma Duart i Maria Bonjorn.
la sortida que tindria lloc a les 10
del matí. Aquests americans són la
conya, et convoquen 5 hores abans
per córrer una estona.
Nosaltres, després de donar-nos
de baixa el Jaume i jo per una lesió
d’última hora vàrem decidir aprofitar
el dia de la següent manera. La
Susanna i les nenes anirien a veure
la sortida i després farien desplaçaments
amb metro per poder seguir
al corredor en diferents llocs del
recorregut. La resta del grup decidírem
anar a primera hora a visitar el
barri de Harlem i assistir a una de les
célebres misses gospel, on els seus
cors canten els espirituals negres.
Tots sabíem que al costat mateix de
l’església discorria el circuit de la
Marató, precisament el km 35. Després
de missa ja érem a la vorera
animant als corredors de totes les
nacionalitats però una mica tristos
perquè no veiem passar al nostre
corredor.
En l’últim moment quan ja ens retiràvem
de la balla algú va cridar “Allí!! El
Jesús arriba”. Tots cridàvem el seu
nom, ell ens va veure i, de veritat, en
aquell moment jo com a germà i els
demés com acompanyants i amics
crec que ens va omplir un cert orgull,
aquell era el nostre campió.
La il·lusió va derivar dins de la
conversa en la por que encara ens
angoixava, si havia superat el quilòmetre
35 seria capaç d’arribar?(clar
que si!) Interiorment tots li donàvem
ànims perquè la seva il·lusió arribés
a bon port.
Per suposat nosaltres vàrem buscar
un bon restaurant italià on repostar
Els següents dies continuaren sent
de tsunami de botiga en botiga i
la compra de més maletes per a
transportar tot el material i de visita
en visita pels llocs més importants
de la ciutat.
El dimarts a la tarda vingué l’hora
dels adéus. Adéu a la ciutat meravellosa,
plena de vida. Ciutat en la
que no et sents foraster sinó un més
dels milers i milers d’habitants que
deambulen tot el dia.
Gràcies a la ciutat de Nova York que
ha deixat que el meu germà compleixi
el seu somni de fer la cursa
i ser el primer nascut a Linyola en
completar-la.
Gràcies a Nova York perquè gràcies
a ella aquest grup ha passat en els
seus carrers i locals uns dies inoblidables.
En compensació el Jaume, el Sergi
i jo ens hem compromès que l’any
que ve nosaltres també correrem la
cursa.
Fins sempre Nova York.
ASSEGURANCES DIVERSES
Agent Josep Lechosa Enrech
Assegurances de tota mena. Consulti’ns el seu cas
i nosaltres li estudiarem una assegurança a la seva mida.
El nostre lema: “Servir el Client com es mereix”
C/. Edison, 33 – Tel./Fax: 973 57 54 02 – LINYOLA

Dies de futbol i caps de setmana entrepans i tapes variades
Jordi Querol 629 767 654
Xavier Altisent 650 051 751
KEXAL ALUMNIS SL
Carrer Tarragona, Nau 6
Pol. Ind. “El Colomer”
25241 Golmés - Mollerussa
E-mail: kexal@hotmail.es
Pl. Planell, 11 – Tel. 973 57 55 82 – 25240 LINYOLA (Lleida)
BAR-RESTAURANT
PERE BEP
C/ Pons i Arola, 5 – Linyola

Història
39
Més sobre el retaule major
de Linyola (1604)
Joan Yeguas i Gassó
S’ha escrit bastant sobre el retaule
major, fem-n’hi un resum. El 1994
Bosch Ballbona esmentava una possible
participació en aquesta obra
de l’escultor Andrea Fortunato de
Peregrinis, doncs, el 1601 estava documentat
a Vilafranca del Penedès i
habitava a Linyola, i perquè compara
una foto del retaule linyolenc amb el
retaule major de l’església de Sant
Jaume d’Ulldemolins, vila on també
estava documentat l’artista romà. 1
La hipòtesi de Bosch Ballbona
trontollava quan el 1995 Carbonell
Buades va documentar l’autoria del
retaule d’Ulldemolins: el tarragoní
Benet Baró a l’any 1621. 2 De tota
manera, el 2003 me’n faig fer ressò a
la revista Barret Picat. 3 L’any 2001
el mateix Bosch Ballbona rectifica i
aporta una dada fonamental, el 24
d’abril de 1604 els trio d’escultors
format per Francesc Rubió, Claudi
Perret i Miquel Rubiol es comprometien
a repartir-se els diners i la feina
que obtindran amb el contracte del
retaule major de Linyola, si el seu
projecte és l’elegit pel consell municipal.
4 El 2006 ens vam tornar a fer
1) Joan BOSCH BALLBONA, Els Agustí Pujol i
l´escultura a la Catalunya del seu temps (1580-
1623), 1994 (tesi doctoral llegida a la Universitat de
Barcelona), vol. I, p. 275-281.
2) Marià CARBONELL i BUADES, “Mossèn Jaume
Amigó i l’església d’Ulldemolins”, L’església de Sant
Jaume d’Ulldemolins, Ulldemolins, 1995, p. 66.
3) Joan YEGUAS, “Andrea Fortunato de Peregrinis,
un escultor de Roma a Linyola (1601-1603)”, a Barret
Picat, Linyola, 137, 2003, pp. 32-35.
4) Joan BOSCH i BALLBONA, “Pedro Vilar, Claudi
Perret, Gaspar Bruel i el rerecor de la catedral de
Barcelona”, a Locus Amoenus, Bellaterra, 5, 2000-
2001, p. 168. Notícia que torna a repetir: Joan BOSCH
BALLBONA, Agustí Pujol. La culminació de l’escultura
renaixentista a Catalunya, Bellaterra - Barcelona - Girona
- Lleida - Tarragona, 2009, pp. 198-199.
ressò de la “nova” troballa, amb la
transcripció del document. 5 Encara
que, el document també havia estat
publicat el 2004 per Llobet Portella,
i, a més, n’afegeix un altre d’inèdit:
una setmana després dels acords,
el 30 de maig de 1604, Josep Rovira,
arquitecte de Falset, estableix
conveni amb els imaginaires Perret
i Rubiol, amb el qual queden
entesos de com seran repartits els
treballs i els guanys en cas que ells
emprenguin la construcció del nou
retaule linyolenc. 6 En concret, Rovira
informa del preu total de l’obra, unes
2.000 lliures, i també de la seva feina,
que consistiria en portar la pedra i la
fusta per l’obra, material i transport
que ja s’emportava unes 1.125 lliures,
la feina pròpiament d’escultura
s’aclareix, per si hi havia dubte, que
només valdria 875 lliures.
L’arribada del trio format per Rubió,
Perret i Rubiol està relacionada amb
Cervera. L’any anterior al suposat
contracte, el 1603, Peregrinis estava
a la capital de la Segarra fent la
visura del retaule major de l’església
de Santa Maria, obra contractada
per la societat Rubió-Perret-Rubiol
el 1596, amb la presència del fill
de Francesc, Jaume Rubió. A més
trobem una altra dada curiosa,
relacionada amb Linyola. El 15
de novembre de 1604 l’escultor
5) Joan YEGUAS, “L’antic retaule major de Linyola:
Francesc Rubió, Claudi Perret i Miquel Rubiol
(1604)”, Barret Picat, Linyola, 158, 2006, pp. 29-31.
6) Josep M. LLOBET i PORTELLA, “Documents
sobre retaules catalans del segle XVII”, Palestra
Universitària, Cervera, 17, 2004, pp. 64 i 73-74..
Claudi Perret, atlant (detall de l’antic retaule
major de l’església parroquial), 1604, col·lecció
particular de Robert Pérez.
Claudi Perret, cap d’un botxí (detall de l’escena
de la Decapitació de sant Joan Baptista, retaule
major), 1618-1621, catedral de Perpinyà.
Claudi Perret acorda l’arrendament
d’un local o d’una casa a Sebastià
Aznar, ferrer de Cervera, per un
temps de 5 anys a partir del primer
de maig de 1605; al marge, hi ha
la cancel·lació del contracte el 25

40
Història
de febrer de 1610. Curiosament,
el mateix dia, Joan d’Alcanó, ferrer
de Linyola, amb l’aval de Baltasar
Ballestar de la Fuliola, el qual retornava
al dit Sebastià Aznar una
enclusa que havia tingut durant un
any, pel preu de 2 lliures i 6 sous. 7
Documentació que es pot analitzar
de diferents maneres: 1) la relació
de Perret amb Linyola, al marge de
Peregrinis, o amb ell pel mig, hauria
pogut començar gràcies a la intermediació
de dos ferrers?; 2) el ferrer
de Linyola potser va col·laborar en
alguna tasca del nou retaule?
El retaule de Linyola fou destruït el
1936, i que només es conserven
dues estàtues de pedra procedents
de la part baixa, com tothom sap,
gràcies a la intervenció de Robert
Pérez, el qual les custodia als baixos
de casa seva. Una vegada descartat
Peregrinis, qui durant la seva estada
a la vila féu la portada de la parroquial
linyolenca, tal com hem afirmat
en altres ocasions, calia trobar una
nova autoria pels atlants. A l’article
del 2006 vaig adjudicar-los de la mà
de Miquel Rubiol. La justificació de
la tria de Rubiol era degut al descart
de les altres dues possibilitats: Francesc
Rubió i Claudi Perret, artífexs
dels quals es conserva alguna obra i
els atlants no s’acabaven d’ajustar a
la seva producció, i pel vincle de Rubiol
amb Cristóbal de Salamanca. El
2004 Llobet Portella, en l’article sobre
esmentat, documenta el que a
dia d’avui és l’única obra de Rubiol,
el retaule de sant Bartomeu que es
conserva a la capella privada de la
Casa Molines, a Sant Julià de Lòria
(Andorra), de l’any 1606. Després
de visualitzar l’obra, gràcies a unes
fotos realitzades per Mireia García,
7) AHCC, Notaria de Cervera, Rafel Joan Montaner
(núm. 80), Manual 1604, s. f..
restauradora del retaule en qüestió
i a qui agraeixo la seva amabilitat,
no es pot continuar sostenint la hipòtesi
de l’autoria. És a dir, és del
tot impossible que Rubiol, autor del
retaule andorrà, sigui el mateix autor
dels atlants linyolencs. Com a efecte
dominó, també caldria descatalogar
qualsevol altre Rubiol que s’hagués
comparat amb l’atlant de Linyola,
com els bustos d’apòstols de la
portada de la Pobla de Massacula
(1608). 8
Per tant, caldria tornar a pensar en
alguna de les dues mans descartades,
Rubió o Perret. L’estil de Rubió,
patent als estípits de la portada de
l’església de Sant Antoni de Cervera,
procedent de l’antic retaule
major del temple cerverí de Santa
Maria, és molt divers. Només ens
queda Claudi Perret (doc. 1590 - †
1621), escultor natural de la vila de
Saint-Claude en la regió de Borgonya,
amb obra conservada a Lleida
(un parell d’apòstols per la porta
dels apòstols de la Seu Vella, 1615),
a Barcelona (part del rerecor de la
catedral, 1615-1621), i Perpinyà
(el retaule major de la catedral,
1618-1621). En paraules de Bosch
Ballbona: Perret “era un escultor
correcte; fins i tot podríem considerar-lo
un bon escultor si el valorem
pel nivell mitjà de la producció catalana
contemporània. La seva feina
escultòrica… és solvent, encara
que els seus relleus són estàtics i
poc imaginatius”. Però, l’atlant de
Linyola i algunes parts del retaule de
Perpinyà, com la figura del botxí en
l’escena de la “Decapitació de sant
Joan Baptista”, tenen un resultat
millor, almenys més efectista.
8) Vegeu: Joan-Hilari MUÑOZ SEBASTIÀ - Joan
YEGUAS, Arquitectura religiosa i renaixentista a la
Terra Alta: esglésies i portalades, Batea, 2007.
Miquel Rubiol, sant Bartomeu (detall del retaule
de sant Bartomeu), 1606, Casa Molines, Sant
Julià de Lòria.
Francesc Rubió, estípit amb bust humà
(detall de l’antic retaule major de l’església de
Santa Maria), 1598, església de Sant Antoni,
Cervera.
barret picat FEBRER 2010

Entrevista
41
Entrevista a Manel Pedrós Colell
Esteve Mestre i Roigé
8 de febrer. Les tres de la tarda i plou
damunt Linyola. El dia és fosc, però
no fa massa fred, per ser una tarda
d’inicis del mes de febrer. Vaig a
entrevistar a Manel Pedrós.
El nostre entrevistat, Manel Pedrós
Colell continuà, com a membre de
la seva nissaga familiar, junt amb
la seva esposa Roser Casteràs Binefa,
el negoci de la botiga de Cal
Tecu, situada al carrer Major, 29 de
Linyola, negoci que ja havia iniciat
el seu padrí.
L’entrevista té lloc a casa seva i després
de fer les presentacions de rigor
i comentaris protocol·laris sobre les
respectives famílies comencen a
caure les preguntes i respostes...
–E. M. Quan es va obrir Cal Tecu?
–Manel Pedrós. Els meus padrins
Manel Pedrós Pedrós i Teresa Moset
Farré van posar una botiga en marxa,
unes quantes cases més enllà,
al carrer Major a l’establiment que
després seria Cal Gargori i actualment
ocupa la immobiliària Ebro.
Família Casteràs
Manuel Pedrós, Roser Casteràs. Antonia Casteràs i Miquel Alarcon
Era l’any 1914. Posteriorment els
de casa, compraren Cal Novell i ja
ens instal·làrem en l’actual domicili.
Als meus padrins els succeïren a la
botiga els meus pares Joan Pedrós
Moset i Ignàsia Colell Pujades.
–Com funcionava aleshores la
botiga?
–El meu pare i el padrí, per proveir la
botiga, sortien amb la tartana abans
que sortís el sol, i anaven a comprar
als mercats dels voltants i de Lleida i
a migdia o primera hora de la tarda,
tornaven amb tot lo comprat. Aleshores
la major part de les coses es
venien a granel i en una botiga hi
havia de tot...
–Records de la infància?
–Vaig néixer el dia 9 de gener de
1935. Vaig començar els estudis
a les monges, per després anar a
les escoles nacionals, d’on guardo
bons records del Sr. Carrera i del
Sr. Riera i per completar la formació
m’enviaren a estudiar comerç als
Maristes de Lleida, que eren tres
cursos.
Carnestoltes amb amics
–Quan t’incorporares al negoci
familiar?
–Quan vaig tornar de Lleida, ja vaig
començar a ajudar al meu pare, primer,
acompanyant-lo en els viatges
de transport que feia amb el camió
–camió que tenia a mitges amb Josep
Gené Formiguera, “Morrut”– amb el
que transportaven alfals, adobs... i
també ajudava a la botiga.

42
Entrevista
–Amb qui anaves d’amic?
–Anava de colla amb el Jaume
Casteràs, Víctor Tàpies, Pepe Tantull,
Jaume Mas, Fermí Ortiz, Ignasi
Maye... i ens ho passàvem força bé,
anant al cinema, al ball, als carnavals,
a les festes majors...
–Tenies alguna afició?
–Si, sempre he estat un apassionat
de les bicicletes, així a l’inici dels
anys 50, em vaig ajuntar amb una
colla com el Sebastià Boldú, el Joan
Riba, l’Andreu Galitó l’Ignasi Maye,
l’Andreu Vilamajó, el Jordi Duart...
que sortíem a fer cicloturisme i
havíem arribat a anar a Montserrat,
Poblet... i també participàvem a les
curses que es feien els diumenges
a la Plaça Planell de Linyola. També
havia corregut a les curses de Bell·
lloc i a les de la Granja Sant Vicenç
Ferrer. Sempre m’ha agradat el món
de la bicicleta...
Aquí intervé la seva esposa, Roser
Casteràs que explica que és també
un apassionat del món de l’automobilisme
i que ha seguit i segueix tots
els models que van sortint, encara
avui...
–Tornem però a la botiga...
–Com et deia a inicis dels anys 50
em vaig incorporar a la botiga, després
vaig fer la mili a Vilafranca del
Penedès i a Lleida.
A la botiga d’aleshores es venia de
tot –i a granel, com he dit– des de
colònia, sosa, carburo, flit –per les
mosques–, moscatell, licors, espardenyes...,
però el que tenia més
èxit eren les arengades –tres a una
pesseta– i el que es venia en gran
quantitat era el bacallà.
–Anècdotes...?
–En tinc moltes, però te’n explicaré
tres...
El transport de sardines.
Les que vulguis, i ja que hem parlat de
sardines te’n explicaré una: era jove i
les sardines ens les enviaven amb el
Rovelló 1959. Francisco Monfà, Josefina Binefa, Sebastià Torrent, Mercè Planes, Lurdes Vilamajó,
Manuel Pedrós, Miquel Piquer i al mig Roser Casteràs.
Manuel Pedrós Colell
Carnestoltes. M.Pedrós, J. Cateràs, V. Tàpies,
P. Tantull. Asseguts. I. Mas i S. Mas
tren des de Lleida i jo anava a buscarles
a l’estació de Mollerussa, amb una
moto Montesa amb un portapaquets,
que duia la caixa de fusta on hi anaven
entre 20 i 22 quilos de sardina.
De tornada anava de pressa, perquè
les clientes s’esperaven per
comprar-la, i amb els clots de la
carretera i un petit forat a la caixa
de fusta va fer que perdés gairebé
totes les sardines i quan vaig arribar
a casa em vaig adonar pel pes de
la caixa que allí no hi havia gran
cosa i només es salvaren dos o tres
quilos de sardines per decepció
de les mestresses de casa que les
esperaven.
“Mosca”.
També tinc una altra anècdota,
en que vaig pagar la novatada de
ser aprenent. Un migdia entrà a la
botiga un client amb una botella
petita i em demanà que li omplís de
“mosca”...
Vaig agafar la botella, vaig anar
on guardàvem el matamosques
flit i li vaig omplir..., al cap de mitja
hora tornà l’home amb les mans
posades al coll, i assenyalant-me
amb el dit, deia que l’havia volgut
enverinar..., intervingué el meu pare
i a partir d’aleshores em quedà
força clar que “mosca” era també
moscatell.
Un llum que no costi res i que tampoc
gasti...
I per acabar un exemple del sentit i
fi humor que ja tenia aleshores. Un
dia se’m presenta una senyora i no
sols em demana, sinó que exigeix
una bombeta que no costi res, però
que al mateix temps, quan estigui
enxufada, no gasti... però, insistia,
que no gasti res de res...
La meva resposta fou: serà servida
senyora!
I li vaig donar una bombeta de llum...
al cap d’una estona la senyora va
barret picat FEBRER 2010

Entrevista
43
Finalment va viure tot el canvi del
comerç dels anys 70 i 80 i finalment
la botiga la vam tancar al desembre
de l’any 1997.
Des d’aleshores fa vida de jubilat
i em comenta que li agrada també
entretenir-se en el món del bricolatge,
i que fins fa poc temps ha continuat
fent sortides amb la bicicleta i
segueix amb atenció l’evolució del
món de l’automobilisme...
Sortida amb bicicleta
tornar dient que la bombeta no feia
llum, com podia ser allò...
–Escolti, senyora, vostè m’ha demanat
una bombeta que no costés
res, i que tampoc que no gasti i
jo li he servit el que vostè volia:
una bombeta fosa... ni costa, ni
gasta.
I el Manel continua explicant anècdotes,
però crec que el lector té dret
a saber a grans trets la seva vida,
que ens l’explica de manera ràpida
i breu...
–Bé, i a inicis dels anys 60 vaig
complementar la botiga fent de taxi.
Aleshores la gent feia anar el taxi per
anar o tornar de Mollerussa o Lleida
que eren els viatges més habituals,
però també feia, pocs, alguns viatges
a Barcelona.
L’any 1964 em vaig casar amb la
Roser i vam anar de viatges de noces
a Suïssa i Alemanya i abans havia
anat a París, on havia vist al Josep
Jové... després vaig fer uns quants
viatges més a Europa...
L’entrevista feta al saló d’estar de
casa seva ha estat força distesa i
agradable. El Manel ha estat acompanyat
durant l’entrevista per la Roser,
que li ha anat apuntant algunes
cosetes... és fàcil de veure que estan
força avinguts. La conversa segueix
mentre triem les fotos que acompanyaran
al text.
Quan surto de casa, continua plovent.
Ho farà tota la tarda.
Sant Jeroni. Montserrat. S. Boldú, C. Velimelis, M. Pedrós, R. Casteràs i J. Binefa
Finestra Mixta STRATO POKER
Xavier Morcillo
C/ Francesc Macià, s/n - 25240 LINYOLA
Tel. 973 57 57 42 - Fax 973 57 57 43
Mòbil 666 40 20 40
DORALUM
FUSTA NOBLE A L’INTERIOR. ALUMINI A L’EXTERIOR
Les finestres STRATO reuneixen la resistència de l’alumini i la calidesa i
harmonia de la fusta.
La composició de les finestres STRATO aporta el màxim aïllament i estanqueïtat
de la seva llar sense tenir de renunciar a la fusta.
Les finestres STRATO ofereixen una gran varietat d’accessoris que junt amb els
seus impecables acabats decoren qualsevol lloc de la seva llar.

LINYOLA
NABAU, S.L.
Venda de llavors, adobs i fitosanitaris
Tel. 973 71 43 77
Camí de Lleida, s/n
25240 LINYOLA (Lleida)
Penumàtics • Manteniment • Pre-ITV • Diagnosi • Restauració de vehicles antics
Sistema de climatització • Frens • Tunning • Car Audio • Mecànica gerenal
Més de 10 anys d’experiència en el sector de l’automoció.
Pressupostos sense compromís, vine i informa’t.
us desitja
Bones Festes
C/ Víctor Català, 6 – 25240 LINYOLA
Tel. 657 27 46 36
www.santimotor.com

Fotos: C. Arenas, M. Giné, J,. Balcells
Festa de Sant Antoni

Excursió a Aigüestortes
Opinió
Excursió a Aigüestortes
Quinta 84
Dinar botifarra
Fila de dalt, d’esquerra a dreta: Almudena Vargas, Naraah
Montull, Jordi Altisent,Dídac Batlle, Aida tarragona,
Alba Mir, Sisco Luque. Fila de baix, d’esquerra a dreta:
Míriam Belmonte, Patrícia Belmonte, Sergi Garcia,
Miquel Castells.
Campions botifarra
Campions botifarra
Sopar Santa Àgueda
Visita Museu Pedrós
Fotos: C. Arenas, Cau, F. Font i Alba Mir

Opinió
47
Continuem endavant
Francesc Foguet i Boreu
L’entusiasme i les il·lusions són necessàries,
però també insuficients,
si allò que volem és ser un estat de
ple dret en el si de la Unió Europea.
Els catalans ens deixem endur, sovint,
per les foguerades i, després,
ens desinflem com un globus electoral.
Hem fet –i continuem fent– les
consultes sobre la independència
com a “assaig general”. Molt bé:
allò que semblava impossible veiem
que és una realitat esplèndida, saludable,
exemplar. “Tot està per fer
i tot és possible”, deia el poeta. Ara
cal que treballem de valent perquè
sigui viable, ben aviat, una consulta
vinculant que ens permeti, d’una
vegada per sempre, treure’ns el llast
d’Espanya. No pas perquè odiem
ningú, ni siguem uns eixelebrats,
sinó perquè volem, com a ciutadans
europeus, la plenitud de drets i la
benignitat d’esperit. Amb plena
consciència. I l’Estat actual no ens
les garanteix, ans al contrari: ens
les escatima contínuament, amb
traïdoria i deslleialtat.
Només amb la independència podrem
ser presents en el món i
acomplir, sense frens, els projectes
de futur. Només amb un Estat català
podrem fer-nos plenament cap
endins i cap enfora. Tant se val que
siguem d’esquerres com de dretes,
d’aquest partit o d’aquell altre,
del Barça o de l’Espanyol, català
de soca-arrel o de fa poc... No és
temps de lirismes impetuosos. Ni
d’ambigüitats calculades. Ni de més
claudicacions indignes. La independència
reclama una generosa transversalitat
democràtica que abraci la
majoria de la societat catalana. Ja
no es tracta de jugar-s’hi la identitat
o la llengua, sinó que ens hi juguem
el futur tot sencer. Perquè la dependència
d’un estat deliberadament
hostil, que juga contra nostra, limita
fins a extrems inimaginables –tant
Catalunya endins com enfora– les
possibilitats culturals, polítiques i
econòmiques que tenim com a país.
L’Estat només treballa per minimitzar
o anul·lar el nostre potencial i les
nostres ambicions, tal com podem
comprovar cada dia, fins al desfici,
en els múltiples vessants de l’activitat
legislativa, executiva i judicial, en què
tant l’esquerra com la dreta espanyoles
es posen d’acord de seguida.
Per raó d’una sèrie de circumstàncies
–que val més no descabdellar,
perquè no és el moment de divisions
estèrils–, a Linyola no van
votar gaires convilatans. No deu
ser pas per la il·lusió i les energies
immenses que hi van esmerçar els
membres de l’organització, ni per
les nombroses adhesions d’entitats
i associacions locals que van
aconseguir! La consulta era del tot
lliure, i hi podia anar qui volgués.
És veritat que el dia, rúfol i fred, no
hi convidava gaire. I sabem, també,
que hi ha conterranis que encara
tenen molta por innoculada, com
si exercir la democràcia directa fos
un delicte... I, tanmateix, van votar
788 persones (d’un total de 2.348),
o sigui un 33,5%, de les quals 737,
és a dir, un 93,89%, van apostar pel
sí. Caldria saber, és clar, què pensa
el 66,5% de linyolencs que no van
voler o no van poder anar a votar i
que –suposo– bé deuen tenir alguna
opinió sobre aquest aspecte...
En tot cas, més enllà de les xifres
que sempre són relatives, tot i que
mobilitzar 737 persones en una
consulta no vinculant ja em sembla
un èxit, el fet és que veure votar, de
manera desinteressada i simbòlica,
a linyolencs de diverses edats
i condicions fou una experiència
inoblidable, un dels moments més
bells per recordar en la memòria
afectiva del poble. Era l’exercici de
la democràcia d’arrel, emanada de
la sobirania del poble. Va ser una
festa petita de la democràcia: un
primer triomf en la conquesta de
la llibertat. Quan ja no “assagem”,
sinó que sigui el dia de l’“estrena”,
el dia de decidir de veres, ja hi participaran
també els que no van voler
o no van poder ser-hi. Aquell dia,
serà una gran festa, la festa major
de la democràcia plena, de la llibertat
plena, perquè estic convençut
que guanyarà un SÍ com una casa,
aclaparador. A partir d’aleshores,
començarem a fer la casa de veritat,
lliures i sobirans com qualsevol
poble d’Europa.
Per fer-ho possible, i tot el que està
per fer ho és, hem de continuar
treballant sense defallença, des
de la base, ben units, amb aquest
objectiu categòric ben clar. La resta
és anecdotari per a la història.

48
Opinió
Dirty old town
Xavier Díez
Ironitza Frank McCourt que els irlandesos
excel·leixen en dues activitats:
beure i barallar-se. Molts anys abans
de llegir aquests comentaris en les
memòries del desaparegut professor
i autor de Les cendres d’Àngela,
vaig comprovar la primera de les
virtuts amb l’Stephen, un friendly
catòlic de Derry. Tot i això, podríem
haver començat per la segona, perquè
aquest bon amic va irrompre a
l’habitació que ocupava mentre em
recuperava de les vint-i-quatre hores
d’autobús, tren i autostop que m’havien
dut a un petit poble de Valònia,
entre Lieja i Namur. No feia ni una
hora que dormia quan el meu improvisat
company de cambra, amb
un accent difícil de desencriptar, em
suggerí d’anar a fer una pinta. En el
meu estat catatònic li hauria etzibat
una guitza. Per deferència i confusió
mental vaig decidir seguir-lo. Ni ell ni
jo coneixíem la modesta geografia
del poble amb aspecte d’avorrit, tot
i que molt ràpidament vaig descobrir
que el seu olfacte filoalcohòlic ens
portaria vers la taverna més llardosa
i la gent més singular i mal vista de
la regió.
Juliol de 1989. Encara hi havia teló
d’acer, les ciutats tenien indústries
i ningú no havia sentit a parlar dels
Erasmus. El fet que l’Stephen i jo
practiquéssim els 10 metres barra
es devia a la feliç coincidència dels
camps de treball internacionals, on
se suposava que els joves europeus
de diferents (i en el cas compartit
amb el nou amic nordirlandès,
traumàtiques) nacionalitats, ens
trobàvem per treballar desinteressadament
en projectes de solidaritat,
en aquell cas com a una mena de
monitors de casal d’estiu en un pretensiós
castell belga. Evidentment, i
en tals circumstàncies, la feina és el
de menys com ho és la facultat per
als actuals estudiants de programa
interuniversitari. Mirat des de la distància,
no cal haver-se doctorat en
antropologia per entendre aquest, i
aquell espai, com a ritus de pas, a
la recerca d’experiències intenses i
aprenentatges oficiosos, una mena
de mili anàrquica i divertida, una
catarsi entre la fi formal dels estudis
i l’entrada (per la porta petita) d’allò
que abans se’n deia món adult.
Aleshores no em feia aquestes
reflexions. I encara menys quan la
varietat de la cervesa belga m’havia
enterbolit els pensaments. Com a
bon català, l’alegria no m’havia fet
perdre la compostura ni tampoc
massa la verticalitat. Al cap i a la fi, un
mestre acabat de diplomar se suposa
que ha de donar exemple malgrat
no estigui de servei. En canvi, per al
meu nou amic, un infermer novell,
simpatitzant de l’IRA, no es recava
en exhibir una tercera virtut on els irlandesos
també excel·leixen: cantar.
I no ho feia gens malament.
Dies després, i amb unes quantes
trappe més, el nucli de monitors
cantàvem plegats en rotllana. Gudrun,
una alemanya de Colònia fan
del cantautor berlinès Reinhard Mey,
atacava amb la seva guitarra “Dirty
old town”, del grup irlandès de punkcelitic-folk
The Pogues. Evidentment
la cinta, els acords, la lletra i el
Whistle els aportava l’Stephen. Ens
acompanyava la futura escenògrafa
vienesa Marianne, l’avui arxivera
txeco-suïssa Dora, Friederike, una
metgessa de Lübek amb el títol en
tinta fresca, i l’estudiant holandesa
de psicologia Anke. També hi havia
l’Andrés, un Telecos barceloní fill
d’un brigada de l’exèrcit de l’aire, que
poc temps després em va reinstal·lar
el meu primer PC després que el
primer dia esborrés el disc dur. Dirty
old town era una melangiosa cançó
que evocava els sòrdids escenaris
d’un suburbi industrial, una història
d’amor en un ambient sujós, entre
les velles fàbriques metàfora d’una
desolació íntima, un lliri entre cards,
que en diria Ausiàs March. En certa
mesura, i alternat amb el “Gute Nacht,
Freunde” de Mey, el “Dirty Old
Town” esdevingué l’himne oficiós
d’aquelles dues setmanes belgues
d’inesborrable record.
The Pogues, i la seva ànima Shane
MacGowan eren un bon exemple
d’aquesta sensació de desolació i
desarrelament. Grup amb problemes
de censura amb l’Anglaterra
tatcheriana pel seu suport als qui
perseguien una Irlanda sense fronteres,
i líder amb problemes amb la
beguda es trobaven per combinar
nostàlgia i provocació, dolcesa i
agror, harmonia i desafinament.
Aquest sentiment desarrelat i desprotegit
el resumia el mateix Mac-
Gowan, nascut a Anglaterra en un
decadent poble indus trial, fill d’immigrants
irlandesos, que sempre es
considerà un estranger, un estrany
al més pur estil d’Albert Camus, entrant
i sortint al grup i a la clínica de
desintoxicació. Mentre escric això,
escolto pel YouTube la melangiosa
melodia irlandesa que em fa evocar
aquell moment. Ja sabem que els
nostres records s’activen fàcilment
quan s’associen a determinats sons
anomenats música.
Certament, Dirty Old Town esdevingué
una certa banda sonora en
la pel·lícula d’aquell bell estiu. No
hi poden mancar històries d’amor.
Stephen no trigar a seduir (o deixar-se
seduir) per la Marianne, una
noia d’ulls clars que caminava amb
la seguretat amb què es belluguen
les balladores del vals en el concert
barret picat FEBRER 2010

Opinió
49
Anke, Xavier Diez, Friedrike i Stephen
d’any nou. Tampoc jo em vaig sostreure
a la temptació de les relacions
carpe diem, a les mirades còmplices
amb la noia rossa i bisexual de
Groningen, al contacte casualment
cercat de les pells entre l’esplendor
de l’estiu, mentre contemplàvem els
focs d’artifici el dia que els belgues
celebraven el dia de la independència,
i a l’amor sense compromís ni
les frases subordinades en precaris
diàlegs en Frenchglish. Al cap i a la
fi, punxades d’adrenalina del que
alguns denominen passió, altres
instint. I el gaudi físic i espiritual que
som capaços d’acumular en els
escenaris dessolats dels nostres
suburbis personals.
Certament, fou un estiu gloriós. I
més per les històries creuades amb
capacitat de tancar ferides recents i
d’alimentar esperances en els anys
a venir. Va haver una segona part,
mesos després, i algunes seqüeles
més al llarg dels anys. Bona part dels
presents vam passar el cap d’any
junts a Suïssa, amb la Dora, amb
qui vaig estrènyer llaços d’amistat
que han perdurat fins avui, amb
visites mútues, correspondència,
correus, sms i converses profundes
i íntimes en francès i anglès. De fet,
aquesta noia, refugiada política als
quatre anys, quan els tancs soviètics
aterraren la primavera de Praga,
també comparteix amb mi un cert
sentit d’introspecció amb tendència
hikkikomori que ens feia sentir còmodes
en companyia mútua. Menys
perdurà el contacte amb Gudrun,
amb qui vaig compartir algunes
cerveses a Colònia, mentre tenia
a la butxaca el meu primer i darrer
Interrail, tot resseguint les tavernes
preferides per Heinrich Böll. A l’Stephen,
després del cap d’any de 1990
ja no el vaig veure més. Vam creuar
algunes felicitacions de Nadal durant
algun temps. S’esvaí entre la boira
dels anys.
Sí en canvi, alguns anys després
vaig rebre la visita inesperada de Marianne,
ja aleshores una escenògrafa
prometedora. No venia sola. Portava
la seva filla d’un any i el seu nou
company. Amb tots tres viatjaven a
la recerca del desconegut pare del
noi, que segons creia, es trobava per
algun racó d’Espanya. Van passar
uns dies al pis que tenia llogat amb la
meva companya a l’Eixample, i també
vam passar un cap de setmana a
la casa de l’Empordà que els havien
deixat uns amics austríacs. No vaig
preguntar res sobre el meu amic,
friendly i catòlic nord irlandès. I aquella
història del pare desconegut...
penso que devia ser una metàfora
sobre la terrible solitud de la condició
humana, a la recerca desesperada
de respostes, que no existeixen, a
incòmodes preguntes.
Al cap d’un any, Anke i jo vam decidir
de perdre’ns mútuament el rastre.
Desar els records als calaixos d’una
memòria que només s’activa quan
algun impuls, una cançó, una fotografia,
m’associa a aquell estiu sense
internet i amb teló d’acer. Fa alguns
mesos, mitjançant una breu cerca
amb google, vaig veure que dirigia
un gabinet psicològic, que segons
vaig intuir des de la meva ignorància
de l’holandès, estava especialitzat
en addiccions o quelcom de semblant.
Qui sap si tindrà entre els
seus pacients a Shane MacGowan!
La biografia pública de cadascú, al
cap i a la fi, ja no té secrets per als
motors de cerca.
Les nostres ciutats també han deixat
de ser industrials. Tot ha canviat. Els
paisatges sòrdids que dibuixaven les
cançons de The Pogues semblen
també una relíquia del passat. O
potser s’han traslladat a les nostres
ànimes. Sempre ens quedarà “Dirty
old town”
VELLA I BRUTA CIUTAT
(Shane MacGowan)
(Matussera traducció X.D.)
Vaig trobar el meu amor, davant la
fàbrica del gas
Vaig somiar els meus somnis pel
vell canal
Vaig besar la meva noia recolzat al
mur de la fàbrica
Vella i bruta ciutat
Vella i bruta ciutat
Els núvols naveguen davant la
lluna
Els gats ronden al seu aire
La primavera és una noia travessant
els carrers nocturns
Vella i bruta ciutat
Vella i bruta ciutat
Vaig sentir una sirena des dels
molls
Vaig veure un tren a la vora del foc
Vaig flairar la primavera entre el vent
boirós
Vella i bruta ciutat
Vella i bruta ciutat
Penso forjar una esmolada destral
D’acer lluminós temperat al foc
I et tallaré com un arbre mort
Vella i bruta ciutat
Vella i bruta ciutat

50
Opinió
La fiblada de la crisi
Un que encara treballa
La crisi ha arribat amb una cruesa inesperada
i preocupant als pobles del Pla
d’Urgell. A Linyola, per exemple, la pagesia
té moltes dificultats per sobreviure
i depèn d’unes ajudes europees en
bona part fraudulentes; els tallers de
confecció ja fa temps que agonitzen, si
no han tancat; les grans empreses de
la construcció han reduït el personal i
ara fins es plantegen de plegar veles;
els petits industrials d’activitats diverses
o del sector dels serveis també
se n’han resssentit considerablement.
Ningú no s’ho pensava, que s’arribaria
a aquests extrems, però la fiblada de
la crisi ha afectat els nostres pobles, i
el seu verí ho ha inoculat tot.
El primer símptoma fou el daltabaix absolut
de les immobiliàries, enfangades
fins al coll després d’un “boom” que
feia feredat i d’uns guanys astronòmics
i, sovint, indecorosos, a la ratlla de la
il·legalitat. Gairebé tots els pobles del
Pla disposen d’una bossa enorme de
pisos i cases noves, buides, fantasmagòriques,
que n’han desfigurat el
paisatge urbanístic i que s’han construït
a la babalà, amb el vistiplau –no
ho oblidem– dels ajuntaments. Ningú
no sembla, ara, disposat a comprarles,
perquè qualsevol s’aventura a fer
una hipoteca (una de les estafes més
colossals que cometen els bancs!) en
temps de vaques magres. El panorama
general esdevé, certament, molt
poc engrescador: és prou sabut que,
un cop desmantellada una empresa,
costa molt de tornar-la a reflotar i, una
vegada desaparegut el teixit industrial,
és molt difícil de crear-ne de nou.
De fet, la situació revela els grans
problemes estructurals, de fons, que
té l’economia catalana, tot i ser una de
les més sòlides i potents en el conjunt
europeu, segons reconeixen diversos
especialistes de prestigi. Uns problemes
agreujats per la incompetència
dels gestors públics d’aquí i d’allà, la
manca de control de les especulacions
salvatges d’aquestes darreres dècades,
la praxi tan hispànica de l’estafacom-més-millor-i-sense-miraments
o,
entre altres factors, l’espoli continuat
de l’Estat espanyol envers Catalunya,
que fa que els catalans sempre hàgim
de pagar el doble per disposar dels
serveis, les infraestructures i els recursos
que necessitem.
Així i tot, més enllà d’aquests factors
macro, el fet cert és que la crisi té unes
conseqüències molt directes, cada
vegada més evidents i doloroses, en
els fogars de la gent del poble, dels
nostres conveïns: es comencen a
fer públics més i més casos d’impagaments,
d’insolvència, d’embargaments,
de penúries... L’efecte dòmino
es deixa sentir en tots els àmbits,
perquè cada vegada hi ha més homes
i dones de totes les edats a l’atur, o
cada vegada les feines són més precàries
i discontínues, de manera que
les famílies s’estan de fer obres a casa,
ajornen els viatges somniats o el canvi
del cotxe, es limiten a fer les compres
imprescindibles, etcètera. La cadena
del consum domèstic es trenca, cau en
picat o s’alenteix fins a límits perillosos,
perquè l’engranatge que s’havia creat
era completament il·lusori.
La prova més flagrant és que ja no
hi ha aquells malbarataments tan espectaculars
de temps enrere, en què
semblava que se’ns havia contagiat, a
tots plegats, la febre del consum més
desmesurat i irracional. Posem per
cas, al nostre poble, que sempre ha
tingut una fama –potser immerescuda–
de bufat, algunes parelles joves
es feien cases que semblaven palaus,
festejaven el casori com si fossin de
l’alta societat, anaven a països exòtics
a celebrar la lluna de mel i es compraven
cotxes luxosos de nova trinca... Tot
anava a l’ample (cases immenses, cotxes
cars, tecs pantagruèlics, viatges a
l’altre cap de món, etcètera), amb sous
molt justets i un coixí familiar massa
feble per aguantar tantes queixalades.
Ben mirat, eren unes despeses desorbitades
que no treien cap a res i que
no s’adeien amb el poder adquisitiu
dels qui les perpetraven. Ara, en canvi,
els que poden estalviar miren de ser
prudents, perquè el futur es presenta
molt incert...
Com és que, en molts pocs anys, hem
passat de viure en el millor dels mons
possibles –on tothom allargava alegrement
més el braç que la màniga– a
una situació tan desastrosa? El pitjor
d’això és que no hi ha cap senyal que
les víctimes de la crisi tinguem ni una
mínima capacitat de resposta reflexiva,
que ens permeti treure alguna mena
de lliçó per a navegants incauts, ni
cap alternativa de veres, cap opció
més o menys col·lectiva per fer front
a la dissort. Perquè, en moments de
crisi social, és quan les xarxes d’ajuda
solidària –en la família, en els pobles,
en els barris, en les ciutats, en el país–
haurien de ser més efectives. I tot fa
pensar que, ben al contrari, aquestes
xarxes estan esmicolades o subjectes
a interessos aliens.
Tal com va tot, és ben bé una temeritat
deixar-ho exclusivament a mans de la
classe política, que viu encastellada
en la seva torre de vori del tacticisme,
l’electoralisme i el partidisme interessats,
o que es dedica a crear miratges i
fal·làcies amb un entusiasme impúdic,
sense cap fonament real, sense voler
adonar-se del que passa al carrer, a
les fàbriques, a les empeses, a pagès
o a dins de les cases dels seus
electors. I també és de beneits (per
dir-ho finament) confiar, de nou, en
les oligarquies de poder econòmic
i financer que, tot embutxacant-se a
balquena els guanys quan n’hi havia,
ens han dut a aquesta situació i ara
tenen la vergonya de reclamar que
l’Estat els tregui del clot en què ens
han posat.
Quan van maldades, sempre ens toca
de pagar els plats trencats els mateixos,
però convindria que assumíssim
també la nostra part de responsabilitat,
en lloc d’espulsar-nos les puces
quan la fiblada de la crisi ens arriba
a la pell.
barret picat FEBRER 2010

Entreteniments
51
El racó dels acudits
Acudit 1: En un casament
–S’ha fixat amb la núvia? Mira que és lletja, eh?
–scolti, que és la meva filla.
–Ui perdoni, no sabia que era el seu pare.
–El seu pare? Sóc la seva mare…
Gerard Soldevila Pelegrí
Acudit 5: Com és diu el famós lladre de motos del
Japó?
–Yokito Tumoto
Envieu els vostres acudits a: gerard.soldevila@hotmail.com
ELS POR
Acudit 2: Viure a la Terra és car, però això inclou un viatge
gratis al voltant del sol tots els anys.
RXOS
Acudit 3: –Mama, a l’escola em diuen que sóc una
despistada!
–Ho sento, bonica, però casa teva és aquí davant.
Acudit 4: S’obre el teló i es veu un nen comprant-se un
jersei nou…
Es tanca el teló…
Com es diu la ciutat?
–New Jersey
Teresa Solsona Farré
Pl. l’Església, 6B 25240 Linyola
Tel. 973 575 455
moda home / dona
C/ Ferrer i Busquets, 45
E-25230 MOLLERUSSA (Lleida)
e-mail: cunitours@cunitours.com
Tel. (00-34) 973 30 23 07
Fax (00-34) 973 60 28 25
Tel. 24 hores (00-34) 609 37 75 20

52
Racó verd
Els ocells de Linyola
Roger Guillem Martí
Cens d’ocells
aquàtiques hivernants
Els dies 22 i 23 de gener es va dur
a terme a tot Catalunya el cens
d’ocells aquàtics hivernants. Aquest
cens anual, que és coordinat pel
Departament de Medi Ambient i Habitatge,
suposa la sortida al camp de
desenes d’ornitòlegs, entre tècnics
del departament, agents rurals, col·
lectius d’ornitòlegs i d’ecologistes i
voluntaris. A la plana de Lleida no
vam ser menys, gràcies a la presència
de diferents zones humides, com
són embassaments, rius, canals,
reguers, l’Estany d’Ivars. Els censos
són simultanis a tot el país, així s’evita
els dobles comptatges causats
pel desplaçament dels ocells, que
amb tota seguretat es produirien en
diferents dates.
El primer dia es censen els dormidors
coneguts de corbs marins,
esplugabous, martinet blanc, martinet
de nit, agró blanc, arpella vulgar
i pàl·lida, gavià argentat i gavina
vulgar. També s’anoten altres espècies
que entrin a dormir a la zona
censada. Normalment els dormidors
són d’una espècie concreta (per ex.
dormidor de corb marí a l’aiguabarreig
Segre – Noguera Ribagorçana),
mentre que altres ho són de diferents
espècies (al Parc de la Mitjana o
Estany d’Ivars).
El següent dia consisteix en un cens
diürn de tots els ocells aquàtics que
es detecten a la zona assignada.
El cens es realitza des de punts
d’observació fixes (com al cas dels
embassaments) o fent un recorregut
(cas dels rius). A banda d’anotar
totes les espècies aquàtiques detectades
(ànecs, bernats pescaires,
martinets, esplugabous, etc), també
s’anoten els rapinyaires detectats
i en la mesura possible els petits
ocells de canyissar (rossinyol bord,
trist, etc.).
A falta dels resultats globals, enguany
s’ha observat un augment
notable del nombre d’arpelles vulgars
hivernants a la Plana de Lleida.
L’arpella vulgar és un ocell rapinyaire
(veure Barret Picat núm. 133) lligat
als ambients humits, on fa el niu
als canyissars. Tot i que es creu que
hi ha hagut una entrada excepcional
d’individus des d’Europa, degut a les
baixes temperatures d’aquest hivern,
s’haurà d’observar la tendència poblacional
de l’espècie a les nostres
contrades.
En el present número parlarem
d’un petit ocell que sol ser detectat
en aquests censos diürns d’ocells
aquàtics, el trist, sovint detectat pel
seu cant.
Trist (Cisticola juncidis)
Aquest petit moixonet de 10 cm,
presenta les parts dorsals llistades,
de coloració marronosa, intercalant
tons clars amb foscos. Les parts més
ventrals són clares, i les zones de
transició rogenques. La cua és curta
i arrodonida. El nom li prové del seu
característic cant trist, un “siip-siipsiip”,
emès en cada descens del seu
vol, i que ens ajuda a detectar-lo al
camp.
El seu hàbitat són les zones humides,
amb canyissar o bosc de
ribera, com poden ser les basses,
els rius o canals. També és present
El trist
als conreus, sobretot de cereals de
secà. Espècie sedentària a la plana
de Lleida. Construeix el niu amagat
entre la vegetació, en forma de
bossa, penjant d’un canyís, herbes
altes, cereals, a poca distància del
terra. La posta sol ser de 4 a 6 ous,
i en sol realitzar un parell a l’any. La
seva alimentació és a base d’insectes,
que captura entre la vegetació
o al vol.
A Linyola el podem observar tot l’any.
Ara bé, el fet de ser una espècie fortament
territorial i insectívora, fa que
en alguns hiverns molt freds hi hagi
una forta mortalitat causada per la
falta d’aliment, sent difícil la seva observació.
El podem observar al llarg
dels reguers, als Prèstims o a l’Estany
d’Ivars, però també als secans
propers, com el del Bellmunt, on ens
sobtarà la presència d’un ocell lligat
a ambients humits entre les espècies
típiques d’aquest ambient.
barret picat FEBRER 2010

Literari
53
La substituta
Jaume Balcells Palou
L’Albert, el de tecnologia, va entrar
a la sala de professors amb un somriure
d’orella a orella.
—Ei! Que encara no heu vist la nova?
Si és una model! Quina Barbie que
ens ha tocat, nois!
Els tres professors que en aquell
moment érem a la sala vam riure
i vam fer algun comentari d’admiració
sobre la nouvinguda. Però la
Fina, la professora d’anglès, que tot
just havia entrat darrere de l’Albert,
exclamà:
—Quina pena! Tots els homes sou
iguals, veieu una tia amb sabates
de taló d’agulla, pantalons ajustats i
clavats al fetge i aquell remenar de
tanga al caminar, i se us cau la baba.
Ah! Els homes!
Vam riure a gust, perquè la Fina és
molt còmica i teatral i es feia una
mica l’ofesa per aquella sobtada
pèrdua de protagonisme a causa de
l’arribada d’una nova professora.
—A veure, a qui se li acut venir amb
aquest modelet i aquests talons a
donar classes?! –va afegir tot imitant
exageradament el caminar de la
noia–. Els alumnes de 4t d’ESO se
la menjaran...!
* * *
Però no, no se la van menjar, ni molt
menys. La Raquel, la nova professora,
tenia molta personalitat i ben
aviat es va ficar a tots els alumnes a
la “butxaca”. Era una bona professional
i millor persona i els alumnes
la respectaven i l’admiraven.
El seu caràcter obert i alegre també
va facilitar que de seguida es fes
apreciar pel professorat, encara que
va ser amb la Fina i amb mi –malgrat
les diferències d’edats– amb qui va
anar agafant una amistat cada cop
més gran.
Els tres acostumàvem a tenir llargues
converses sobre els temes més
variats, tot i que a ella li agradava
parlar sovint de les emocions, dels
sentiments i de les relacions amb
els altres.
Un dia, quan tornàvem d’una sortida
amb els alumnes, ens va parlar, per
primera vegada, del seu somni.
—Vosaltres... recordeu els somnis
que heu tingut? –va preguntar amb
una veu més fluixa de l’habitual, com
aquell que camina de puntetes per
sobre d’un terra acabat de fregar.
—Jo no em recordo ni del que vaig
menjar ahir –vaig dir mig en broma.
—Alguna vegada... –digué la Fina tot
arrugant el front com si fes un esforç
per recordar algun somni recent.
—Doncs, és curiós! –comentà la
Raquel–, jo ja fa una temporada que
tinc un somni que es repeteix...
—I com és “ell”? –vaig interrompre
en to burleta.
La Raquel va somriure i va continuar
el seu relat.
—Somnio en una casa... és com si
visqués allí. Nit a nit, somni a somni,
vaig recorrent totes les seves
estances, amb molta calma, amb
tranquil·litat, com si gaudís del passeig.
La podria descriure amb molts
detalls... puc veure, per exemple,
com la llum es filtra per les cortines
blanques del menjador i il·lumina
mobles, quadres de pintura, gerros
de flors...
La Fina i jo escoltàvem en silenci
perquè era evident que la Raquel estava
emocionada, com si expliqués
algun fet transcendental de la seva
vida que nosaltres no acabàvem
d’entendre.
—Somnio amb colors molt vius,
molt intensos, bonics... I sabeu què
és el que més em crida l’atenció
d’aquest somni? –afegí la noia amb
aquell somriure dolç que enamorava–,
doncs la sensació de felicitat,
de benestar, de pau... Sí, em costa
de descriure... és com una felicitat
intensa!
—Raquel, estàs tu sola en aquella
casa? –preguntà la Fina.
—No ho sé...
—A veure si ho entenc –vaig intervenir
jo, que ja feia estona que desitjava
ficar cullerada al tema–, de tant en tant
somnies en una casa desconeguda,
una casa on només has estat en somnis...Vas
“passejant” per allí i ets molt
feliç i... No saps si estàs sola o no?!
—No, no ho sé, però alguna vegada
tinc la sensació que hi ha algú...

54
Literari
—Un fantasma? La senyora de la
neteja? –vaig preguntar en to empipador.
—Com sou! Us asseguro que és un
somni molt real... més que un somni
sembla un record –va exclamar la
noia.
* * *
Van passar els dies massa de pressa,
com sempre passen quan les
coses van bé i, quan ens en vam
adonar, la Raquel, la dolça Raquel,
ja havia acabat l’estada al nostre
institut. Li van adjudicar una nova
substitució a Solsona.
Malgrat la distància no vam perdre
del tot el contacte, alguna trucada i
algun e-mail...
Passades unes setmanes vam tornar
a retrobar-nos els tres.
La Raquel estava radiant, més guapa
i encisadora que mai.
—No cal que et preguntem com et
van les coses perquè ja se’t veu a
la cara, fas un goig que enamores,
nena! –va dir la Fina.
—Sí, estic molt bé al nou institut...
encara que us trobo molt a faltar,
eh!
—Nosaltres també, Raquel! Sobretot
l’Albert, a qui tens el cor robat des
del primer dia! Mira que jo ja li vaig
dir: “que ja té novio, que ja en té...”,
però ell... –vaig exagerar sobre l’admiració
que el professor de tecnologia
tenia vers la nostra amiga.
Ella va riure perquè recordava les
“bromes” que li fèiem en relació a
l’Albert -que és un tros de pa!- mentre
estava al nostre institut.
Després d’una estona de conversa,
la Raquel, en un to més seriós,
digué:
—Us he d’explicar una cosa. Recordeu
els meus somnis de la casa
desconeguda?
Nosaltres vam assentir.
—Doncs, més o menys espaiats en
el temps, he continuat somiant-hi. Fa
pocs dies que he confirmat que no
estava sola: hi ha un noi. Un noi molt
ben plantat que no he vist mai, que
no conec de res, però que és com
si el conegués de tota la vida i sento
per ell un afecte que...
—Amor? –tallà la Fina, que és ràpida
i aguda com poques.
—Sí... un gran amor! Un amor com
no he sentit mai per ningú.
Jo ja anava a dir una rucada com:
“Ara m’acabes de trencar el cor, princesa!”
o una cosa per l’estil, perquè
allò ja em començava a sonar a “Vent
del Pla” o, pitjor encara, a “culebrot”
sud-americà, però em vaig adonar
que la Raquel ens ho explicava ben
convençuda, allò que es diu amb
tota la bona fe.
—Li has dit al Manel? –preguntà la
Fina, que es veia molt més intrigada
que jo en aquest assumpte del
somni.
—Al Manel? Al meu xicot? Que estàs
boja, Fina?! Això només us ho
puc explicar a vosaltres dos! Què
vols que li digui a ell? “Mira, xiquet,
estic enamorada d’un altre noi... de
somni.”
No, no ho entendria! De fet, ni jo ho
puc entendre...
—Ja costa, ja –em vaig atrevir a dir,
tot i que una mirada fulminant de la
Fina em va esvair la inspiració.
* * *
Va acabar el curs. A mig juliol la Raquel
em va trucar per trobar-nos. Pel
telèfon la vaig notar neguitosa.
—Ens hem de veure –va dir amb veu
tremolosa–. Que pots avisar tu la
Fina? Pot ser demà a la tarda?...
Semblava cansada, abatuda... Mai
l’havia vista així.
—Et trobes bé, Raquel? –preguntà la
Fina que també s’adonà de l’aspecte
desmillorat de la noia.
—No! Estic enfonsada! M’he fet un
bon tip de plorar, crec que ja no em
queden llàgrimes... Necessitava
parlar-ho amb vosaltres.
I sense deixar-nos dir ni una paraula
va començar a explicar:
barret picat FEBRER 2010

Literari
55
“ He trobat la casa! Sí, oh, Déu meu!
La casa dels meus somnis és real,
existeix... és a Taradell, al costat de
Vic.
En una de les sortides de cap de setmana
que fem amb el Manel la vaig
veure. Em pensava que m’agafaria un
atac: el cor m’anava molt de pressa,
com un cavall enfollit, i em sacsejaven
un batibull d’emocions.
De seguida vaig pensar en ell. Sabia
que si trucava a la porta i ell sortia
a obrir-la jo no podria fer altra cosa
que abraçar-lo i petonejar-lo com
una boja. Com reaccionaria ell? I el
Manel? El pobre Manel?
Vaig dubtar uns moments, però no
podia marxar d’allí sense veure’l. Així
que vaig inspirar amb força, vaig fer
unes passes i hi vaig trucar. La porta
s’obrí a poc a poc i, quan el meu cor
ja no podia anar més de pressa, va
aparèixer un avi de caminar calmós
i mirada franca...
—Què hi ha...? Que viu aquí el...?
–vaig balbucejar.
Aleshores em vaig adonar que no
sabia el nom del noi dels somnis. Em
vaig quedar tallada, i el Manel, que
no entenia les meves emocions sobtades
ni per què havia tocat el timbre
d’aquella casa, encara més.
El vell ens va mirar un moment i va
fer un lleuger somriure, com una
brisa suau.
—Entreu, entreu un moment, joves,
que fa un aire fred, i ja em direu a qui
busqueu...
Vaig entrar com qui entra en un
museu: mirant cada paret, cada estança,
cada moble, cada racó amb
delectança. No hi havia cap mena de
dubte, era la casa dels meus somnis
i tot estava al seu lloc, tot tenia la
mateixa llum, el mateix caliu...
—Que em vol comprar la casa, senyoreta?
–preguntà l’home amb un
somriure ample en veure la meva
actitud.
—Disculpi. Buscava...
Aleshores el vaig veure. Era allí, emmarcat
en una petita foto d’un prestatge.
Era el noi dels meus somnis,
l’home que estimava.
És el seu fill? –vaig preguntar ansiosa
tot indicant-li la foto.
–No. No m’he casat mai ni he tingut
cap fill. Aquest sóc jo de jove. Oi
que feia goig? Prou que en tenia, de
pretendentes, però... el gran amor de
la meva vida no va arribar mai.
Vaig notar com un nus al coll que
m’impedia parlar i que m’anava
baixant per dins, com una mena
de verí amarg, fins que vaig caure
desmaiada al terra. Quan vaig tornar
a la realitat vaig començar a plorar i
vaig demanar al Manel que em portés
cap a casa...”
* * *
La Fina i jo ens vam quedar muts.
Era una història ben estranya... Què
hi podíem fer? Quin consell havíem
de donar?
Podíem dir allò típic de “no t’amoïnis,
una noia com tu trobarà els homes
que voldrà!” o “...però si ja tens al
Manel, que és eixerit i bona persona!”.No,
no ho podíem dir.
Vam estar una estona en silenci,
mentre la Raquel plorava. Plorava
com no he vist mai plorar a ningú;
amb aquells ullassos seus ben
oberts, mirant a l’horitzó. Fins i tot
plorant era venusta.
—Què coi! –exclamà la Fina de
sobte. –Pitjor hagués estat que ja
fos mort! Has parlat amb ell? Li has
explicat els teus somnis?
La Raquel la va mirar com confosa.
Trigà una mica a contestar, com si
busqués les paraules més adients.
—Ho faré, Fina, ho faré.
* * *
Estem gairebé a la meitat del nou
curs. No hem tornat a veure la nostra
amiga, encara que hi parlem alguna
vegada per telèfon.
Ara la Raquel viu a Taradell, a la casa
que tantes vegades havia somniat,
cuidant l’home dels seus somnis, el
seu amor perdut en el temps.
C/ Salmerón, 3 — 25240 LINYOLA
Tel. 973 57 52 27

56
Literari
Biblioteca Salvador Espriu
Montserrat Espina Bellet
La biblioteca en xifres
La biblioteca Salvador Espriu va
atendre 10.481 usuaris durant l’any
2.009 amb un total de 18.213 préstecs,
mentre que el servei d’internet
i ofimàtica va rebre un total de 4.117
consultes, segons es desprén de la
memòria anual.
Quant al préstec, s’han deixat als
usuaris un total de 6.650 llibres;
10.013 DVD i 1.514 revistes. Destacar,
doncs, la gran acollida de la
secció d’audiovisuals per part dels
usuaris.
L’any passat encapçalava aquesta
informació el fet que la biblioteca
havia superat els 10.000 usuaris i el
préstec de documents presentava un
augment del 46 %. Enguany podem
parlar de consolidació d’aquestes
xifres. Si bé sempre és positiu anar
creixent, també és cert que és important
anar reforçant i consolidant tot
allò que es va aconseguint. A continuació,
doncs, els principals indicadors
estadístics de la biblioteca:
Per Sant Jordi, l’hora del conte amb Sílvia Palazón
Com a tret més destacant, el Servei
de Préstec Interbibliotecari. Ara fa
prop un any, que des de el Servei de
Biblioteques es canviava el Sistema
de Préstec Interbibliotecari amb l’objectiu
de promocionar-lo i millorar-lo.
A Linyola, podem dir que els usuaris
han acollit amb satisfacció aquesta
nova opció ja que es van demanar
607 documents a altres biblioteques
públiques.
INDICADORS ESTADÍSTICS
2007 2008 2009
Dies apertura 261 268 261
Usuaris/Visitants 9.710 10.651 10.481
Usuaris Inf.: 4.843 5.446 5.240
Usuaris Ad.: 4.867 5.205 5.241
Usuaris Internet: 4.398 4.365 4.117
Total documents prestats: 12.596 18.388 18.213
Doc. Prestats llibres: 5.374 7.303 6.650
Doc. Prestats revistes: 1.317 1.721 1.514
Doc. Prestats audiovisuals: 5.905 9.335 10.013
Préstec interbibliotecari: 92 225 720
Doc. demanats 68 181 607
Doc. Servits: 24 44 113
També comentar que cada cop més
és la població adulta la que fa ús
del servei de préstec . No obstant
això, la difusió de la biblioteca té
lloc –com ja es va informant des de
Barret Picat– per mitjà d’activitats
d’animació a la lectura (exposicions
monogràfiques, xerrades, hores del
conte, visites escolars...) adreçades
a tot tipus de públic i intentant satisfer
sempre les necessitats d’informació,
educació, cultura i lleure de
tota la població.
Tot això ha estat possible gràcies
l’assistència de tots aquells que
han confiat en la biblioteca pública.
Aquí destacar l’ús correcte que tant
infants, joves com adults han fet
d’aquests serveis bibliotecaris i que
facilita un millor funcionament del
centre.
Per acabar, comunicar-vos que
l’agenda de l’any en curs ja està
en marxa. Pel proper mes de març,
la biblioteca oferirà l’exposició
“Josep Vallverdú: l’aventura de
ser escriptor” per gentilesa de la
barret picat FEBRER 2010

Literari
57
Els alumnes de cicle superior del CEIP “El Sitjar” seguint les explicacions
de l’escriptor Joan Portell .
Visita escolar de la “Setmana del Llibre Infantil i Juvenil a les Terres de
Ponent”
Central de Biblioteques de Lleida i
el Consell Català del Llibre Infantil i
Juvenil. Unes pinzellades de la vida
i l’obra d’aquest escriptor lleidatà
que ens permetran apropar-nos al
món literari ric i divers que ha creat
com a articulista, adaptador i, per
sobre de tot, com a escriptor per al
públic jove. I ja al mes d’abril, les
activitats entorn a la festa del llibre.
Exposicions de novetats, l’Hora del
Conte...
Bones lectures!
Per Nadal, l’hora del conte amb la companyia “Fes-t’ho com vulguis”
Cristina Mir Balagueró
Dietista — Nutricionista
Cristòfol Colom, 40 — 25240 LINYOLA
Mòbil 630 78 56 76 — e-mail cristinamirb@yahoo.es
• Estudi antropomètric
mitjançant impedància
bioelèctrica
• Estudi dels hàbits nutricionals i
dietètics
• Realització de dietes
personalitzades durant les
diferents etapes de la vida i
estats fisiològics

INSTAL·LACIONS I MANTENIMENT
Pompeu Fabra, 16 – 25240 LINYOLA (Lleida) – Tel. 973 57 54 15- Fax 973 71 43 44

Com passa el temps 59
Festes Majors
anys 1969-1971
Fotos:
Arxiu Montserrat Martí

Dalt: Francesc Farras, Josep M. Paul, Manuel Coca, Lluís Civit, Jaume Mas, Ramon Pedrós, Ramon Riera.
Baix: Nuri Salles, Miracle Bertran, Sr. de Martí, Angelina Mases, Antonieta Camarasa, Neus Balcells, Isabel
Vallés, Ramona Palau, Joan Margall i Lluís Martí.
Festa 60 anys
Fila dalt: M. Dolors Solé, Jordi Castellà, Francesc Llobet, Josep Palou, M. Teresa Capell, Antoni Torremadé,
Wenceslao Serrano, Paquita Farràs, Ramona Areny, Pau Mas, Ramon Valls i Ramon Xifre. Fila sota: Montserrat
Solsona, M. Teresa Duart, Rosa Cascalló, M. Mercè Pedra, Rosa Mendiola, Pepita Galitó, Blai Altisent, M.
Dolors Marti, Anna Duartm Josep M. Roig, Esteve Planes, Josep Serra, M. Teresa Pla, Jaume Fabregat, Maria
Garrofé i Antonieta Xifré.