178 Barret Picat

42
Entrevista
–Amb qui anaves d’amic?
–Anava de colla amb el Jaume
Casteràs, Víctor Tàpies, Pepe Tantull,
Jaume Mas, Fermí Ortiz, Ignasi
Maye... i ens ho passàvem força bé,
anant al cinema, al ball, als carnavals,
a les festes majors...
–Tenies alguna afició?
–Si, sempre he estat un apassionat
de les bicicletes, així a l’inici dels
anys 50, em vaig ajuntar amb una
colla com el Sebastià Boldú, el Joan
Riba, l’Andreu Galitó l’Ignasi Maye,
l’Andreu Vilamajó, el Jordi Duart...
que sortíem a fer cicloturisme i
havíem arribat a anar a Montserrat,
Poblet... i també participàvem a les
curses que es feien els diumenges
a la Plaça Planell de Linyola. També
havia corregut a les curses de Bell·
lloc i a les de la Granja Sant Vicenç
Ferrer. Sempre m’ha agradat el món
de la bicicleta...
Aquí intervé la seva esposa, Roser
Casteràs que explica que és també
un apassionat del món de l’automobilisme
i que ha seguit i segueix tots
els models que van sortint, encara
avui...
–Tornem però a la botiga...
–Com et deia a inicis dels anys 50
em vaig incorporar a la botiga, després
vaig fer la mili a Vilafranca del
Penedès i a Lleida.
A la botiga d’aleshores es venia de
tot –i a granel, com he dit– des de
colònia, sosa, carburo, flit –per les
mosques–, moscatell, licors, espardenyes...,
però el que tenia més
èxit eren les arengades –tres a una
pesseta– i el que es venia en gran
quantitat era el bacallà.
–Anècdotes...?
–En tinc moltes, però te’n explicaré
tres...
El transport de sardines.
Les que vulguis, i ja que hem parlat de
sardines te’n explicaré una: era jove i
les sardines ens les enviaven amb el
Rovelló 1959. Francisco Monfà, Josefina Binefa, Sebastià Torrent, Mercè Planes, Lurdes Vilamajó,
Manuel Pedrós, Miquel Piquer i al mig Roser Casteràs.
Manuel Pedrós Colell
Carnestoltes. M.Pedrós, J. Cateràs, V. Tàpies,
P. Tantull. Asseguts. I. Mas i S. Mas
tren des de Lleida i jo anava a buscarles
a l’estació de Mollerussa, amb una
moto Montesa amb un portapaquets,
que duia la caixa de fusta on hi anaven
entre 20 i 22 quilos de sardina.
De tornada anava de pressa, perquè
les clientes s’esperaven per
comprar-la, i amb els clots de la
carretera i un petit forat a la caixa
de fusta va fer que perdés gairebé
totes les sardines i quan vaig arribar
a casa em vaig adonar pel pes de
la caixa que allí no hi havia gran
cosa i només es salvaren dos o tres
quilos de sardines per decepció
de les mestresses de casa que les
esperaven.
“Mosca”.
També tinc una altra anècdota,
en que vaig pagar la novatada de
ser aprenent. Un migdia entrà a la
botiga un client amb una botella
petita i em demanà que li omplís de
“mosca”...
Vaig agafar la botella, vaig anar
on guardàvem el matamosques
flit i li vaig omplir..., al cap de mitja
hora tornà l’home amb les mans
posades al coll, i assenyalant-me
amb el dit, deia que l’havia volgut
enverinar..., intervingué el meu pare
i a partir d’aleshores em quedà
força clar que “mosca” era també
moscatell.
Un llum que no costi res i que tampoc
gasti...
I per acabar un exemple del sentit i
fi humor que ja tenia aleshores. Un
dia se’m presenta una senyora i no
sols em demana, sinó que exigeix
una bombeta que no costi res, però
que al mateix temps, quan estigui
enxufada, no gasti... però, insistia,
que no gasti res de res...
La meva resposta fou: serà servida
senyora!
I li vaig donar una bombeta de llum...
al cap d’una estona la senyora va
barret picat FEBRER 2010