BarretPicat-200

Linyola, octubre 2013. Lo Pla d’Urgell
número 200
Dossier Barret Picat 200
L’última sessió
Antoni Folguera
Plantes medicinals de Linyola
Elisenda Mas
L’Habitació 404
Jaume Balcells
... i reportatges fotogràfics

Editorial
3
Fundat l’any 1979
linyola – agost 2013. lo pla d’urgell
Salmerón, 9 – 2n – 25240 Linyola
http://www.barretpicat.cat
e-mail: barretpicat@yahoo.com
Redacció:
Esteve Mestre i Roigé
Montse Giné
Roger Guillem i Martí
Quim Balaguer
Carme Arenas Alcalà
Jordi Soldevila i Roig
Marta Ortiz
Judit Pedrós i Caba
Eva Llauet i Giné
Directora:
Judit Pedrós i Caba
Ninotaires: Perenton Massana i Jordi Roca
Col·laboracions:
Fotografies: J. Balcells, Adoli, J.R. Tarragó, Escola
El Sitjar, CELI, Arnau Fontanet, Pol Galitó, J.C. Grau,
40 anys, 70 anys., Montserrat Teixidó, M. Bresolí,
J.Ll. Guzman.
Text: Josep M. Mas i Mas, Pere Badia, Arnau Fontanet,
Xavier Diez, Jaume Balcells, Montse Espina,
Ajuntament, Joan Borda, ERC, IPL, Ramon Marti
Montesa, J. C. Grau, Elisenda Mas.
Publicitat i subscripció:
Carme Arenas – Tel. 973 57 55 67
barretpicat@yahoo.com
Subscripció anual local ......19,50 ¤
Subscripció anual forània .....22,50 ¤
A CATALUNYA I AL MÓN
Sembla que, des de la manifestació històrica de la Diada de l’any passat, la
societat catalana ha fet un pas endavant i en ferm per reclamar el seu dret
a decidir. Una gran multitud de catalans, 1.600.000 segons xifres oficials,
es van manifestar el passat 11 de setembre sota el lema “cap a la independència”.
Ho van fer creant una cadena humana de 400 quilòmetres que va
travessar el país des del Pertús fins a Alcanar. Molts linyolencs i linyolenques
van participar-hi desplaçant-se amb autocar o cotxe propi a diversos punts
de la geografia catalana. Dies abans també es van fer cadenes a diverses
ciutats del món sencer.
A LINYOLA
Després d’anys de demandes, la Diputació està fent noves, al seu pas per
Linyola, a les carreteres que van de Bellcaire a Mollerussa i a la de Penelles.
Des de fa setmanes els accessos al municipi s’han de fer per passos alternatius
i fins i tot durant uns dies s’ha tallat al trànsit la carretera de dins del
poble perquè els tècnics hi treballen per trams. Les màquines provoquen de
valent soroll i fan vibrar les cases, però ningú dubta que eren unes millores
necessàries per Linyola, que feia anys que patia el mal estat de la seva via
principal i els (mals) comentaris dels forasters.
Edita: Associació Cultural Alorenil
Dipòsit Legal: L. 182-1981
Muntatge i impressió:
Saladrigues SL – Tel. 973 32 23 53
Ctra. de Preixana, s/n – 25250 Bellpuig
Amb la col·laboració de:
Revista associada a:
BARRET PICAT no assumeix la res pon sabilitat sobre
les opinions expressades en els articles signats o
amb pseudònim, la qual és exclu siva dels seus autors.
La redacció manifesta la no obligació d’acceptar
totes i cadascuna de les col·laboracions.
A BARRET PICAT
A Barret Picat estem de
celebració, i és que des
que l’any 1979 va sortir la
primera edició ja n’hem publicat
200. Arribem al nostre
número 200 amb la mateixa
il·lusió que a l’inici: els anys
passen, el món evoluciona,
Linyola canvia i Barret Picat
es reinventa amb ells. És moment
de destacar la feina de
tots els redactors, fotògrafs,
col·laboradors, ninotaires i
companys que, en un moment
o altre, han aportat el
seu granet de sorra per a
que aquesta revista pogués
tirar endavant. Però és moment
sobretot, d’agrair-vos
a vo saltres, lectors fidels o
ocasionals, que número rere número confieu en nosaltres i ens llegiu. Sense
lectors, Barret Picat no seria el que és. Gràcies, i enhorabona a tothom!

4
Sumari
Portada ............................J. BINEFA
3 Editorial ............................BP
4 Sumari / La Barretada .........Perenton Massana
CARTES AL DIRECTOR
5 La tardor novament. . . . . . . . . . . . . . . . .Joan Borda
NOTÍCIES ................................BP
6 XXV Aniversari de la Penya Barça / I Fira de cervesa
artesanal i catalana de Linyola / La carretera /
La V Cursa del caragol / La bicicletada
7 Reportatge gràfic: Obres a la carretera
8 Adoli / La Via Catalana / Donació a l’ANC / L’ofrena
de la Diada / Coneixes el teu poble
9 Tancament del Cinema Planell / El temps / Linyola a
l’Interviu / Noms propis
10 Meteorologia i pluviometria ........Josep M. Mas
13 L’Ajuntament informa ......Ajuntament de Linyola
ENSENYAMENT
14 Nou curs escolar
problemàtiques de sempre ..Ramon Martí Conesa
ESPORTS
16 CF Linyola ........................Pere Badia
17 4a Rialp Matxicots ................Joan C. Grau
18 La millor lliga del món ............Arnau Fontanet
20 Recull gràfic
VISTES DE LINYOLA
21 La senyoreta Maria ....Germans Sarradell Pascual
22 L’última sessió ................Antoni Folguera
24 Un cartró amb molt valor...
recerca d’una colla! ..........La colla de Linyola
26 Coneixes el teu poble? ........... Carme Arenas
27 Lo Planell ......................... Lo Saball
BARRET PICAT
28 L’Esteve Mestres i Barret Picat .....Jaume Balcells
36 Entrevista a Esteve Mestre Roigé .....Judit Pedrós
39 Barret Picat, 200 números .........Esteve Mestre
40 I que en siguin 200 més! .............Eva Macià
OPINIÓ
41 De cançons i raons ............ Francesc Foguet
42 Dos-cents que han fet història .......Josep Pinyol
44 Velles amistats ....................Xavier Díez
LITERATURA
47 Cita a segues ........................Mari Pili
48 L’habitació 442 .................Jaume Balcells
50 Biblioteca Salvador Espriu ............M. Espina
PLANTES
55 Les plantes remeieres en la medicina
popular linyolenca (I) .............Elisenda Mas
RACÓ VERD
58 Els ocells de Linyola ............. Roger Guillem
59 La Tira Samerlic ...................Jordi Roca
ENTRETENIMENTS
59 El racó dels acudits ........... Gerard Soldevila
60 Com passa el temps
64 CONTRAPORTADA
La Barretada
barret picat OCTUBRE 2013

Cartes al director
5
LA TARDOR NOVAMENT
El ja finat poeta agramuntí Guillem
Viladot diu, en un fragment d’un bell
poema seu, el següent: “Lliureu-vos
a la tardor/ que d’ella és l’assossec.”
L’assossec: la pau, la calma..., la
serenor de la tardor. Per als lectors
d’aquesta revista que compleix 200
números.
JOAN BORDA I BOREU
Subscriu-te a
la revista de LINYOLA!
NABAU, S.L.
Venda de llavors, adobs i fitosanitaris
Tel. 973 71 43 77
Camí de Lleida, s/n
25240 LINYOLA (Lleida)
Penumàtics · Manteniment · Pre-ITV · Diagnosi · Restauració de vehicles antics
Sistema de climatització · Frens · Tunning · Car Audio · Mecànica gerenal
Més de 10 anys d’experiència en el sector de l’automoció.
Pressupostos sense compromís, vine i informa’t.
C/ Víctor Català, 6 – 25240 LINYOLA
Tel. 657 27 46 36
www.santimotor.com

6
Notícies
Notícies
XXV ANIVERSARI DE LA
PENYA BARÇA
Entre els dies 12 i 13 d’octubre,
tothom qui volgué, va poder visitar
la nova penya Barça, ara situada al
carrer Pons i Arola i on per commemorar
els XXV anys de la penya, el
FC Barcelona havia cedit una copa
de Champions i una de la Lliga, on
els socis i afeccionats al Barça s’hi
van poder fotografiar.
El dia 13 d’octubre amb la presència
d’un encarregat de les penyes del FC
Barcelona, es va inaugurar una placa
en record dels 25 anys a l’interior de
la penya, després la Junta es va fer
les fotos de costum i finalment junt
amb una seixantena de socis es va
fer un bon àpat a l’Amoca.
L’actual, és el sisè local que té la
Penya Barça de Linyola.
I FIRA DE CERVESA
ARTESANAL I
CATALANA DE LINYOLA
El poliesportiu de Linyola es va
omplir, tant al matí com a la tarda,
de públic que va poder fer tastos
de prop d’una trentena de cerveses
elaborades per nou cerveseries
artesanes de l’Ametlla de Segarra,
Artés, Barcelona, Belianes, Cervera,
Igualada, Menàrguens, Molins de Rei
i el Vendrell.
Xavier Piñol, promotor de la Fira, es
va mostrar satisfet de la resposta del
públic a la fira i a les activitats paral·
leles com l’esmorzar, amb unes 450
persones; la Trobada Motera (amb
més de 300 participants; el dinar
de cassola de tros de Linyola, amb
uns 150 comensals, o la participació
conjunta amb la II Festa Country de
1a Fira de Cervesa Artesanal (foto: M. Bresolí)
Linyola.
També es va fer la I Trobada de Col·
leccionistes de Cervesa on el que
va sobresortir va ser l’intercanvi de
col·leccionistes de taps corona, però
també hi havia ampolles, etiquetes,
vasos... Tot i que no hi va haver molta
participació, Piñol va destacar que
l’important era començar ja que fins
ara se n’hi havia parlat però no se
n’hi havia fet cap. (Vilaweb- Miquel
Bresolí).
LA CARRETERA
Finalment després de fer broma
sobre les obres, aquestes arribaren
al casc urbà i al centre del poble,
ocasionant el caos, als habitants de
la carretera i a la gent en general
que no sabia com anar d’un costat
a l’altre del poble i un cop passat
l’ensurt de les màquines que feren
tremolar les cases, les mestresses
trobaren que el pas dels cotxes
ocasionava cada dia un dit de pols a
l’interior de les cases..., alguns vells
deien que era com es vivia als anys
40 i 50, però sense fang. Queixes a
cabassos, però esperem que en un
parell de setmanes s’hagin acabat
les obres i d’aquí un mes, tothom
estigui content amb els carrers nous
de trinca.
LA V CURSA DEL
CARAGOL
La cursa del caragol que es va celebrar
el diumenge 6 d’octubre va
reunir a 230 corredors que van córrer
10 km i que va tenir una final molt
disputada ja que vam arribar amb el
mateix temps ex-aequo Xavi Garcia
Insa primer, i Àlex Tàssies, segon
que feren la cursa en 33:59.
La caminada de 7 km va reunir a uns
centenars de persones.
Els avituallaments i l’organització
del CELI fou perfecta i els corredors
marxaren satisfets per les atencions
que van rebre.
LA BICICLETADA
El diumenge 22 de setembre es va
celebrar la XX bicicletada de Linyola
on hi participaren uns centenars de
linyolencs que sortint de la plaça
Planell van veure els paisatges del
Pla d’Urgell, a part de gaudir d’un
bon esmorzar i acabaren amb els
barret picat OCTUBRE 2013

Obres a la carretera
Fotos: C. Arenas, J.R. Tarragó, J.Ll. Guzman
7

8
Notícies
sortejos a la plaça Planell i com cada
any l’organització fou modèlica.
ADOLI
Amb el mes de setembre, Adoli torna
a la seva activitat normal, amb els
cursets de manualitats, gimnàstica,
labors, balls –salsa merengue i altres
coreografies i country– ioga i taller de
lectura. I també les xerrades i demés
activitats que porten a terme...
LA VIA CATALANA
L’11 de setembre de 2013, una
part del poble català –1.600.000
persones– es va manifestar per la
independència. Fou un èxit de l’Assemblea
Nacional Catalana (ANC)
que aconseguí unir mitjançant una
cadena humana de 400 km que enllaçava
Pertús amb Alcanar. També
es feren d’altres vies catalanes a
les principals ciutats del món. No hi
hagué cap incident.
De Linyola s’omplí prop de tres
autocars, però uns centenars de
linyolencs més utilitzaren els seus
cotxes per anar al lloc on havien
escollit per participar a la Via. Fou
un dia festiu en el que no hi hagué
cap incident.
L’èxit de la Via Catalana, tingué ressò
a tot el món.
Cal destacar la ingent labor del comitè
local de Linyola de l’ANC.
Adoli
Linyola de l’Assemblea Nacional de
Catalunya (ANC).
Aquest gest que hem realitzat els
regidors/es d’ERC i IPL és per col·
laborar en l’activitat que desenvolupa
l’ANC, atès que els recursos
de l’Ajuntament són limitats, i per
aquest motiu, els regidors hem volgut
revertir els diners que el poble
ens paga, una altra vegada al poble,
per la tasca de la independència que
realitza l’ANC local de Linyola en
diferents activitats.
ERC i IPL
encarregar d’explicar i tot seguit es
llegiren uns poemes de diversos
poetes catalans i es va acabar escenificant
el poema El Fossar de
les moreres. Un públic nombrós va
aplaudir i després es va oferir rom. A
l’endemà ERC va fer la seva ofrena.
CONEIXES EL TEU
POBLE
El dia 10 de setembre, Barret Picat,
organitzà en col·laboració amb la
parròquia, un Coneixes el teu po-
DONACIÓ A l’ANC
Els regidors d’ERC, Sebastià Mas
Martí, Alba Balcells Barril, Josep
Garcia Fàbregues i Lourdes Azor
Farràs i la regidora d’IPL, Concepció
Ibars Solé, tal i com van manifestar
en el ple de data 18 de juny, han fet
donació de les retribucions dels tres
plens extraordinaris celebrats pel
canvi d’alcaldia, a la secció local de
Entrega donatiu a ANC per part d’ ERC i IPL
L’OFRENA DE LA DIADA
L’Ajuntament organitzà aquest any,
l’Ofrena Floral a la plaça 11 de setembre,
a partir de la mitjanit del dia
10 de setembre. L’acte, força lluït,
va comptar amb un videomusical
fet pel Pol Galitó, sobre la guerra
de Successió, que ell mateix es va
ble, en els que Esteve Mestre va
parlar de les arribades de l’aigua
a Linyola i Joan Yeguas dels sants
olis. Després els assistents –prop de
150 persones- pujaren al campanar.
És un bon dia per parlar de temes
culturals i el públic sempre aprèn
noves coses....
barret picat OCTUBRE 2013

Notícies
9
Jubilats
Jubilats
TANCAMENT DEL
CINEMA PLANELL
El dia 8 de setembre després de la
projecció de Cinema Paradiso, va
tancar les seves portes el Cinema
Planell. Abans de començar la sessió
va parlar el seu propietari Pere
Aumedes –que dies abans havia
sortit a TV3- que, emocionat, donà
les gràcies a tot el poble de Linyola
i als socis que havien estat fidels al
cinema i a continuació Ferran Blanch
que va presentar un making off del
primer curt que va fer a Linyola i un
dels seus curtmetratges Mala Herba
i finalment Robert García que havia
passat uns anys –fent d’operador-
“tirant” el cine a Linyola, presentà el
seu darrer curtmetratge.
Molts dels socis, es parla d’una cinquantena,
s’han fet socis del cinema
Urgell de Mollerussa i hi van els caps
de setmana.
Linyola a Interviu
desplaçar fins a Linyola per incloure
fotografies i declaracions d’alguns
dels socis d’un dels parcs de la
vila, que van reconèixer a “Interviu”
el seu desencís amb el poder
polític. Tant el Govern d’Espanya
com la Generalitat van incentivar
als pagesos, just abans de la crisi,
a que invertissin diners en energies
renovables, i molts van confiar-hi
per assegurar-se la jubilació. El
problema ha arribat anys més tard,
quan el Govern, ometent les condicions
que ell mateix havia publicat
al BOE, ha decidit augmentar els
impostos que han de pagar els productors
i limitar o eliminar algunes
de les primes que havien de servir
per sufragar les inversions dels
agricultors. L’aprovació de l’última
reforma, el passat juny, ha deixat
moltes famílies a la ruïna.
EL TEMPS
Després de la gran tempesta del 16
d’agost, hem gaudit d’un temps força
agradable, amb algunes pluges,
durant el mes de setembre i octubre.
LINYOLA A L’”INTERVIU”
La revista “Interviu” ha publicat
aquest octubre un reportatge sobre
la lluita que mantenen els propietaris
de camps fotovoltaics amb
l’Estat Espanyol. La revista es va
NOMS PROPIS
Carles Paul. President de la Penya Barça que el passat 12-13 d’octubre
va estrenar nou local i va celebrar els XXV anys de la Penya.
Xavier Piñol. Promotor de la Fira de la Cervesa Artesanal i de les seves
activitats paral·leles que van portar a centenars de persones a la vila de
Linyola.
La carretera interior de Linyola. El seu estat polsegós ha estat criticat
per tots els veïns i veïnes de la vila. Esperem gaudir tots del gran canvi
que viurem i que el sacrifici hagi valgut la pena.
CELI. Va Organitzar la V Cursa del Caragol de manera perfecta. Els
corredors i caminants en quedaren força contents.

10
Notícies
Meteorologia i pluviometria
agost 2013 setembre 2013
Temperatura mínima 15 o 11 o
Temperatura màxima 36 o 34 o
Mitjana mínimes 18,2 o 15 o
Mitjana màximes 32,3 o 25,1 o
Mitjana mes 25,2 o 20 o
Dies de pluja 2 1
Total pluja 123,5 l. 5,5 l.
Dia màx. Precipitació 118 l. el dia 16 5,5 l. el dia 7
Dies de tempesta 2 0
Dades referides a l’interior de la població.
Josep M. Mas i Mas
Foto C. Arenas.
barret picat OCTUBRE 2013

Fotos Eva Llauet. A. Fontanet i C. Arenas.
11

12
V Cursa
del Caragol
Fotos C. Arenas, CELI.

Notícies
13
L’Ajuntament informa
Enllestides les obres al cementiri
d’un passadís per evitar les barreres
arquitectòniques. El qual facilita
l’accés als tres cementiris per la part
central amb una rampa que permet
accedir de forma fàcil a les persones
amb mobilitat reduïda. També s’ha
asfaltat unes voreres de dos metres
als dos cementeris nous.
En breu s’instal·laran en diferents
punts del poble deu llums LED en
forma de prova per tal de valorar el
seu funcionament i la seva eficiència
energètica.
Pl. 11 de setembre, 1 Ent. 1

14
Ensenyament
Nou curs escolar,
problemàtiques de sempre
Ramon Martí Montesa, director Escola Sitjar
Bon títol, no?, per començar la presentació
del nou curs escolar 2013-
14 que fa poc hem iniciat a l’escola
El Sitjar de Linyola.
En aquest sentit, m’agradaria recordar
els objectius que el nostre
sistema educatiu es planteja, per
tal què tots ens situem amb les finalitats
que es pretenen aconseguir
amb la tasca docent al llarg dels nou
mesos que durarà la nostra tasca.
Veig necessari continuar enumerant
el ventall de recursos què el mateix
sistema ens dota, perquè aquests
ens facilitaran portar a terme l’esmentada
tasca, però hem de tenir
clar que la seva manca també ens la
pot dificultar. Potser caldria acabar
aquestes línies de la presentació
del curs amb una breu i sempre
insuficient reflexió sobre els agents
que fan que les coses estiguin com
estan i quin paper hem de protagonitzar
nosaltres, mestres, alumnes,
famílies, perquè en sortim més ben
parats que perjudicats.
ELS OBJECTIUS
Millora dels resultats educatius.
Augment de la cohesió social.
ELS RECURSOS
Materials i polítics: Retallades en
augment. Baixada important de
les dotacions econòmiques: val a
dir que l’Administració està fent un
esforç considerable i que els diners
de què se’ns dota ens van arribant
per quadrimestres a plaços (no se si
en acabar l’any natural, que és quan
hem de fer el rendiment de comptes,
allò que ens arribà és equivalent, si
més no, a tot allò que ens arribava
en cursos anteriors). Material cada
cop més envellit i antic, ja que no
es renova gairebé res. Noves lleis
i decrets els quals cada any ens
fan repensar i canviar aspectes
organitzatius, de posta en pràctica
professional..., sense afiançar tot
el ventall de projectes i intencions
que ens proposem, i queda tot una
mica penjat.
Fa dos cursos que les renovacions
del material es fa possible tan sols
per les aportacions de l’AMPA de
l’escola, l’Ajuntament i les inversions
dels minsos estalvis que des de la
gestió econòmica de l’escola portem
a terme.
Humans: en dos cursos hem baixat
de 27 a 20 mestres. I ens deien que
per als nivells d’Infantil es crearia i
se’ns dotaria de la figura de l’ajudant
d’Infantil... ciència ficció, ha ha ha.
UNA MICA DE REFLEXIÓ
En els cursos, llunyans ja, de les
vaques grosses sembla que es llançaven
els diners, amb tants mestres
en la nostra escola... el resultat era
que els nens i nenes gaudien d’una
assistència i intervenció educativa
ideal (els resultats educatius dels
millors països així ens ho demostren
i expliquen, penso en Finlàndia): es
podia fer atenció individualitzada, es
podia arribar a totes les necessitats...
i, ves quines coses, els resultats educatius
no estaven gens malament ja
que superaven els de la mitjana que
s’obtenia a Catalunya. Potser els
resultats eren massa bons i sembla
que no convé que una escola pública
vagi per davant de la mitja o fins
i tot d’altres centres anomenats d’elit
i que, per definició, els han d’obtenir
majors... quina paradoxa, no? Crec
que costarà tornar a aquells (pocs
per cert) cursos en els quals gaudíem
de tan bones condicions de
treball, però al meu entendre, i es
digui el que es digui, sembla que
hi ha una intencionalitat calculada
de què els habitants del poble no
tinguem el camí de l’accés al poder
(econòmic?) amb la facilitat que hom
pretenia en aquells temps d’opulència
falsa, de manera que l’estat del
benestar no pot ni s’ha de promoure.
El resultat final pot arribar (i ho escolto
en personatges mediàtics que en
saben més que jo, que ja succeeix)
a un allunyament de classes socials
en les quals augmenti el nombre
dels de sota (augmentant també els
pobres, socialment considerats) i
dels de per sobre, eliminant-se els
de la mitja, sector que permetria als
de sota accedir a una millor situació
i condició.
Així les coses, com ens podem
permetre pretendre la millora dels
resultats educatius i de la cohesió
social, si a cadascuna de les famílies,
donades les circumstàncies actuals,
ni se’ns faciliten les condicions que
un govern hauria de procurar ni
se’ls procura la possibilitat d’invertir
temps i diners en l’educació dels
seus petits, esdevenint una cursa
personal en la més miserable filosofia
del salvi’s el que pugui!
Una reflexió, per petita que sigui,
ha de tenir unes conclusions i una
proposta, o més d’una, d’accions
per continuar endavant i, malgrat
tots els entrebancs, procurar assolir
aquelles finalitats que es procura
el nostre sistema educatiu, malgrat
la paradoxal intencionalitat què no
barret picat OCTUBRE 2013

Ensenyament
15
Segona fila: Antonieta Xifré, Teresa Riera, Montse Pons, Antonieta Coll, Ester Álvarez, David González, Neus Satorra, Núria Balagué, Pepita Fabregat,
Isabel Morera, Teresa Capell, Dorita Tolosa i Dora Alfaro.
Primera fila: Àngels Tolosa, Magda Vilamajó, Imma Mateu, Atma Martí, Carme Aparicio, M. Àngels Pastó, Marta Botigué, Teresa Farré, Jacint Font i
Ramon Martí.
arribem a aconseguir-les (sembla
que ens situem en èpoques preconstitucionals,
i tan lluny hem arribat?).
I és que sembla que hem arribat a
un extrem en el qual no es respecta
ni es consulta el parer més científic
de les coses... la ciència del tema
que ens pertoca en aquest tema és
l’anomenada pedagogia.
Aquesta ens diu que com més
recursos disposem millor serà
l’atenció educativa. Què fàcil, no?
Però encara hi ha més teories pedagògiques.
I m’agradaria esmentar
a un tal Vigotsky... autor d’una obra
que té per títol Llenguatge i pensament,
en la qual ens parla de la
tan ignorada filosofia que diu que
llenguatge i pensament (ment) van
i creixen junts, de manera que com
més codis lingüístics adquirim, més
se’ns obre el pensament, perquè
cada codi diferent comporta una
nova i diferent manera de pensar, i
com més n’hi hagi (de codis) en el
nostre cap, més divers és la nostra
manera de pensar i més oberts ens
fem a la diversitat. A nivell educatiu
es tradueix en el fet que com més
llengües aprenem millor funciona
el nostre cervell i potenciem les
nostres competències. Sembla
que l’ensenyament multilingüe està
justificat, des de l’inici de l’escolaritat
dels nostres infants. Però hi ha
quelcom més... pedagògicament
(que vol dir científicament) més
important: que l’adquisició d’una
segona i tercera i .... llengües, depèn
de l’adquisició de la primera,
l’anomenada llengua materna. Cal
situar-nos, doncs, en la nostra realitat
social i cultural (això si que és
ciència), i és que aproximadament
un 70% de la població del nostre
poble que assisteix a la nostra escola
és catalana. Aleshores és un
error pedagògic pretendre que la
llengua vehicular del centre sigui la
castellana, com algunes lleis actuals
pretenen. Si aprenem bé la catalana,
els nostres nens i nenes estaran
en condicions d’adquirir amb el
menor nombre de problemes la
castellana, l’anglesa, la francesa,
ROBA DE CORTINATGES,
DE LLAR I LLENCERIA
GARPI
i quantes ens plantegem... és a dir
ésser individus veritablement multilingües,
com falsament pretenen
els nostres polítics aconseguir-ho
d’una altra manera, perquè el que
pretenen és aconseguir fer usuaris
mediocres de llengües que tan sols
utilitzin el castellà i fer el ridícul en
entorns internacionals, tal i com
hem vist fa poc amb éssers que ens
cantaven ruqueries com “café con
leche”. Podem enviar els nostres
nens i nenes a indrets exteriors o
permetre’ls fer aquest ridícul? Ens
ho plantegem? Pensem-hi.
Què pretendrem en l’actual curs
escolar? Doncs, mantenir el nivell
educatiu per sobre de la mitjana de
Catalunya.
Població de Linyola: estem junts;
lluitem junts!
C\Llibertat, 16 – Linyola – Tel. 973 575 377

16
Esports
CF Linyola
Pere Badia
Ja estem a la temporada 2013-2014.
L’equip amateur ja ha jugat 5 partits
i els resultats han estat:
Tremp 1 – Linyola 1
Linyola 4 – Organyà 0
Borges 1 – Linyola 1
Mollerussa 2 – Linyola 0
Linyola 2 – Agramunt 3
L’inici de la temporada ha estat
incert, degut a les moltes lesions
que ha patit l’equip i que ha fet que
el cos tècnic s’hagi vist obligat a
fitxar a tres jugadors més. El defensa
Jareño que porta el dorsal 25,
el migcampista Ferrant que porta
el dorsal 16 i el davanter Edu que
porta el dorsal 24 i ja s’havia fitxat
l’extrem Ivan que porta el dorsal 12.
L’any passat també ens va passar el
mateix, vam començar amb moltes
baixes i a la segona volta al recuperar
els lesionats vam pujar fins a
la cinquena posició. Els golejadors
fins ara han estat Llauradó amb 3
gols i Edu amb 2 gols.
Equip Juvenil
El juvenil començà la temporada
a casa després d’una temporada
sense tenir equip juvenil. Esperem
que aquest any pugui acabar la
temporada. El primer partit el va
perdre 1-2 contra el Balàfia i es
Prebenjamins: 18 gols en dos partits.
va trobar a faltar Nervin que havia
jugat al camp del Mollerussa i fou
expulsat per dos partits. Esperem
que els jugadors a les ordres del
tècnic Ramon Mestres es situïn al
lloc on es mereixen.
Equip Infantil
Han jugat dos partits:
Linyola 3 – Agramunt 2
Guissona 0 – Linyola 2
El seu entrenador és Aitor Martínez.
Equip Aleví
Sota les ordres de Sergi Berga han
jugat dos partits.
Linyola 6 – Cervera 3
Intercomarcal 1 – Linyola 2
Equip Benjamí
Linyola 4 - Bellpuig 3
Tàrrega 1 – Linyola 3
Equip Prebenjamí
Amb el seu entrenador Francesc
Font han jugat dos partits
Pardinyes 0 – Linyola 8
Linyola 10 – Tàrrega 0
Vuit partits jugats pels equips base
i vuit victòries. A destacar els prebenjamins
amb els 18 gols marcats
i cap encaixat. Les matinals de futbol
prometen ser emocionants.
El CF Linyola posarà aviat a la venda
el número de loteria de Nadal, que
s’acabarà amb 7 com els darrers
sis anys.
barret picat OCTUBRE 2013

Esports
17
4ª Rialp Matxicots
Joan Carles Grau Bermejo
Ahir, a les 06:15, van donar el tret
de sortida de la 4a Rialp Matxicots,
en la seva modalitat de marató de
muntanya (bé, segons GPS una
mica més de 43km però ja posats
no vindrà d’aquí).
Ja el començament és força “durillo”.
Surts de Rialp a 725m d’altitud
i puges fins al Montsent de Pallars
que està a 2.883 m “casi ná”, baixes
una miqueta i tornés a pujar fins al
Montorroio (2.862m).
Però fins aquí anàvem bé i la cosa
pintava bé perquè em trobava bé.
Vaig anar a fer un “entrenillo de
qualitat” de cara a la 1a ultra trail
del Montsec –5 d’octubre– i per tant
no tenia pressa per acabar ni volia
serrar les dents. Així que ha gaudir.
A més el GPS/pulsòmetre anava a la
seva i marcava entre 36 i 40 ppm. Per
un moment vaig pensar que el meu
GPS s’havia tornat boig i que feia lo
mateix que el ministre de l’Interior:
dividir-ho tot per 4. No és que anés
amb el “ganxo” però a 40 ppm segur
que tampoc.
Però realment quan se’m va fer dur
va ser a les baixades. Tot lo que
puges de “patac”, ho baixes igual.
Baixades amb molta, molta pendent
i crec que una mala “elecció” en
el calçat va fer que la baixada de
Montorroio fins a Mainera i la que
hi ha després fins a Caregue fos
bastant pesat i difícil de portar, amb
força “molèsties/dolor” als peus que
ja no em van deixar fins arribar a
meta (home, amb algú o quelcom li
he de donar la culpa, no? És el que
ens passa als corredors: sempre
tenim una excusa aliena a nosaltres
per donar la culpa als nostres mal
resultats.
Quedava el “caramelet” final que sol
haver-hi en aquestes curses de muntanya.
Pujar d’Escàs fins a la serra de
Posa –poc més de 400m+- però que
quan ja vas cansat semblen més. I
des de dalt ja només quedaven 5km
de baixada i “más de lo mismo”,
patint de peus.
De totes maneres al final sempre et
quedes amb lo bo d’aquestes curses
de muntanya: dels paisatges vistos
que d’altra manera no els aniries a
veure ni de conya, la gent que vas
coneixent pel camí, el que t’intenta
animar, el que et dóna consells, el
que quan estàs parat també s’atura
per si et falta o et passa alguna
cosa..., l’organització que sempre
està atent al que necessites, donant-te
ànims, aplaudint-te quan
arribes al seu avituallament, la que
et desitja sort fins la propera parada...,
i la gent que vas trobant en
els diferents pobles per on passes o
p.e. quan arribava a Rialp on en els
darrers metres tothom, grans i petits,
t’aplaudeixen i t’encoratgen com si
fossis el primer corredor a creuar la
meta. Això amics meus, ni amb la
Mastercard.
I a més a més de tot això, un parell
de “regals” molt trempats. Una
samarreta Tuga molt maca i als
“finishers” uns maneguets de la
Lurbel també força macos (al començament
això dels maneguets
em semblaven una mica “monyarrons”
però cada vegada m’agraden
més, especialment quan comences
curses tant de matí encara fa fresqueta.
O no serà que m’estic tornant
una mica...
Ara, el que més he trobat a faltar
en les dues darreres curses que he
fet (aquesta i la 4 rocs de Figuerola
d’Orcau) és la “fàmili” esperant-te a
meta (crisis matrimonial, ruptura a la
vista...?) i alguna que altra sorpresa
que m’han donat en algun punt del
recorregut, sorpresa que valen més
que 10 gels energètics de cop. Esperem
que puguin venir a la pròxima
cursa.
4a Rialp Matxicots “marató”: 105è de
la general, 27è dels veterans masculins
amb un temps de 09:35:37.
Gràcies per tot i fins la propera.
PD: Que consti que ho faig “gratis”
però vaig estar a Les Brasses de
Sort i tant l’habitació com el sopar
de luxe.

18
Esports
La millor lliga del món
Arnau Fontanet
En aquest article parlaré sobre l’inici
de la millor lliga del món, o sigui
la Premier League. Pel que fa a la
classificació actual, la Premier està
sent molt igualada entre els equips
grans i els més modestos. Pel que
fa al liderat el comparteixen Arsenal
i Liverpool, que en els últims anys
no eren habituals en les primeres
posicions, però sembla que han
recuperat la bona forma, pel que fa
al tercer lloc, l’ocupa el Chelsea de
Mourinho que no ha començat com
s’esperava i els blues no acaben
de convèncer. En la quarta posició
hi apareix un equip que està sent
la gran revelació de la Premier, el
Southampton de Pochettino, que
apareix a només dos punts del líder
i que només ha perdut un partit,
veurem si són capaços d’aguantar
en zona Champions. Com a cinquè
apareix el Manchester City de Pelegrini,
que no va començar bé, però
s’ha recuperat del seu mal inici, qui
va començar molt bé i ha baixat una
mica, ara va sisè, és el Tottenham
de Villas-Boas, que no està notant
gaire la marxa de Gareth Bale, ja
que l’ha suplert molt bé. En setè lloc
apareix l’Everton de Robert Martínez
i Gerard Deulofeu que ho està fent
bastant bé. Qui ha començat molt
malament és el Manchester United,
que només ha guanyat tres dels set
partits disputats i n’ha empatat un,
la resta tot derrotes, David Moyes
no ha començat gaire bé la seva
nova etapa amb els “red devils”, ja
que van novens per darrere del Hull
City. Per últim el Norwich City, el
Crystal Palace i el Sunderland, qui ja
ha canviat d’entrenador van canviar
Paolo Di Canio per Gustavo Poyet,
estan en zona de descens.
Ara parlaré sobre com crec que
acabarà.
-Liverpool: Aquest any els “reds”,
dirigits per Brendan Rodgers que en
la seva segona temporada sembla
que ha trobat el que li feia falta al
seu equip. Amb els fitxatges de Iago
Aspas, Simon Mignolet, Luis Alberto,
Kolo Toure, Ilori i Sakho, sembla que
el Liverpool ha trobat peces que li
feien falta. I sobretot també ha sigut
molt important la irrupció del davanter
Daniel Sturridge. L’onze habitual del
Liverpool, és: (4-4-2) Mignolet a la
porteria, Glen Johnson, Agger, Skrtel
i Sakho o José Enrique en defensa,
Gerrard, Henderson, Lucas Leiva i
Coutinho al mig del camp i Luis Suarez
i Sturridge com a davanters. I una
banqueta amb Moses, Sterling, Ilori i
Iago Aspas. Jo crec que aquest any
el Liverpool té opcions de guanyar el
títol, i si no, quedar de Champions,
ja que té un equip fort i cohesionat.
-Tottenham: En aquesta temporada
els Spurs han perdut el que era
el seu millor jugador, Gareth Bale,
LINYOLA
barret picat OCTUBRE 2013

Esports
19
però tot i això aquest any per primer
cop l’equip pot optar al títol de
lliga, ja que els 101 milions d’euros
ingressats per la venta de Bale i
altres jugadors, s’han invertit molt
bé fitxant jugadors de gran nivell,
com Paulinho, Chiriches, Capoue,
Eriksen, Chadli, Soldado i Erik Lamela.
L’equip del nord de Londres ha
format un bon equip que pot aspirar
perfectament a guanyar la Premier
League. El seu 11 inicial habitual és:
(4-2-3-1) Lloris a la porteria, Walker,
Vertonghen, Dawson i Naughton en
defensa, Dembélé i Paulinho com
a migcentres, Sigurdsson, Eriksen
i Townsend com a mitjespuntes i
Soldado com a punta. I amb una
banqueta amb jugadors com, Lamela,
Lennon, Chiriches, Holtby, Chadli
o Defoe. Pot aconseguir guanyar la
Premier perfectament.
-Chelsea: L’equip de Mourinho no
ha començat tan bé com s’esperava,
però ja va tercer i amb l’equip que
té pot endur-se el trofeu, amb fitxatges
com, Schürrle, Eto’o, Willian i
Van Ginkel, els blues han format
un molt bon equip com cada any.
L’equip titular, és: (4-2-3-1) Chech a
la porteria, Ivanovic, David Luiz, Terry
i Ashley Cole en defensa, Lampard
i Ramires com a pivots, Schürrle,
Oscar i Hazard com a mitjes puntes
i Torres com a 9. Té força opcions de
lluitar pel títol.
-Arsenal: Arsène Wenger aquest any
sembla que ha conjuntat molt bé
l’equip i està obtenint bons resultats,
comparteix liderat amb el Liverpool.
Ha fitxat a Yaya Sanogo, Viviano
(cedit), Flamini i com a alta important
apareix Mesut Ozila. Té un 11 tipus,
(4-2-3-1) Szczasny a la porteria,
Jenkinson, Mertesacker, Koscielny i
Gibbs en defensa, Arteta i Flamini en
el doble pivot, Wilshire, Ozil i Ramsey
en la mitja punta i Giroud com a 9. No
va començar bé, però s’ha recuperat
de seguida i si continua així es pot
endur el títol.
El Manchester City també opta al
títol, però tot i el seu gran equip no
el veig com a clar favorit per endur-se
el títol. Pel que fa a l’Europa League,
hi opten equips com el Manchester
United, que no crec que arribi ni a
la Champions ja que sembla que
estaven tan acostumats a Sir Alex
Ferguson, que el canvi els hi ha
afectat molt. També opten a l’Europa
League, el Southampton, el West
Bromwich, l’Aston Villa, el Swansea
i l’Everton. En la zona tranquil·la hi
apareixerien el Newcastle, Hull City,
West Ham i Cardiff City. I finalment
per no baixar crec que lluitaran, Stoke
City, Norwich City, Crystal Palace,
Sunderland i Fulham.
Per últim parlaré una mica sobre
com va l’Everton de l’entrenador de
Balaguer, Robert Martinez i també
de Gerard Deulofeu. L’Everton va
setè classificat i crec que pot acabar
la temporada en llocs europeus.
Ha fitxat als següents jugadors,
McCarthy que va venir amb ell del
Wigan, a l’igual que Alcaraz i Arouna
Kone i Joel Robles (ex de l’Atletic de
Madrid) i Deulofeu, Barry i Lukaku
cedits. Alineació: (4-2-3-1) Howard/
Coleman, Jagielka, Distin i Baines/
McCarthy i Osman/ Barkley, Mirallas
i Pienaar/ Lukaku.
Confeccions OLGA SL
Vestuari i calçat per a professionals
C/ President Macià, 7
25230 MOLLERUSSA (Lleida)
Tel. 973 60 22 24

20
Recull gràfic
Ple de l’Ajuntamet
Pujada del castell
Projector cinema Planell
Linyola a la Via
Carrer Isabel II
Nova seu Penya Barça
barret picat OCTUBRE 2013

Vistes de Linyola
21
La senyoreta Maria
Germans Sarradell Pascual
El dia 20 de novembre farà 10 anys
que la nostra mare ens va deixar. Va
ser d’un dia per l’altre, sense avisar
i quan realment semblava que ja es
trobava bé. Després d’haver sofert
una operació de cor i quan ja respirava
un altre cop la vida, va decidir
marxar. La Maria Pascual va ser durant
27 anys “ la Senyoreta Maria” a
Linyola. (1969-1996).
Després de jubilar-se, va continuar
conservant aquest nom tan
especial.
Qui més qui menys guarda un
bocinet de la seva obra a casa.
Ja sigui material o immaterial. Qui
no trobaria, a l’entrada o a les
golfes, un tester o una làmpada
de macramé, una nina de sac, una
panera de fusta i cordill, un drapet
amb un munt de punts (de creu, de
pinte, de cadeneta...), una catifa
per l’habitació, pintures de tota
mena, labors de tots colors, miralls
d’estany, drapets de ganxet... Per
la part immaterial, sabem que un
munt de gent guarda un record fantàstic
del seu pas per la seva classe.
No serà tothom, és clar, però
sobretot aquests darrers dies hem
pogut reviure la nostra mare amb
molta gent que ens
n’ha parlat i explicat
anècdotes que no
coneixíem. Sempre
ens quedem sorpresos
(ja ho sabíem,
però no tant) del
bon record que havia
generat en molta
gent. Sempre deia
que tothom és bo
per alguna cosa, només cal descobrir-ho
amb paciència. La manera
com la gent tenen d’expressar-ho
i reviure-ho sempre ens deixa
força tocats emocionalment. Ja
sabíem que compartíem la nostra
mare amb molta gent, però no ha
estat fins després de molts anys
que hem vist que la compartíem
amb tanta gent. Sempre havíem
vist la mare remenant calaixos o
fent més entrepans del compte...
Què fas, mare, li dèiem? –Busco
uns mitjons per fulanito, que ha
vingut sense i està mort de fred.
Agafo també aquesta jaqueta que
en farà més bon servei ell que tu.
I li porto un entrepà que ha vingut
sense esmorzar, el pobre! I així un
dia i un altre... La seva Humanitat
la va fer Gran i molts la recorden
com “una Mama”. Diuen que no et
morts mai si estàs en el pensament
dels qui t’han estimat i us asseguro
que la nostra mare s’ha mort molt
poquet, perquè encara està viva
en el record de molta gent.
Volem recordar també el nostre pare.
Potser molts no el tenen present ja
que aquest any ha fet 25 anys de la
seva mort (8 de febrer). De caràcter
alegre, sempre una paraula amable
per a tothom . També ens sorprèn
molt agradablement la simpatia
que generava. Dues persones molt
estimades, dues persones molt
enyorades. No han conegut cap nét,
però els néts els coneixeran. Moltes
gràcies, pares.
Moltes gràcies a tothom que ens en
parleu i ens els recordeu.
www.clublinyolagym.com

22
Vistes de Linyola
L’última sessió
Antoni Folguera
Amb aquestes ratlles vull donar testimoni d’una vivència personal. És doncs una crònica subjectiva
fruit d’una mirada pròpia. Tal com va escriure’m una vegada l’amic Francesc Foguet: “És una memòria
compartida. Cal deixar-ne constància”, i així ho he fet jo.
Vaig assabentar-me del tancament
del cinema Planell a través d’uns
coneguts, una tarda de finals del
mes de juliol, mentre em banyava
a la seva piscina: “Que no ho saps!
ens tanquen el cini”, van dir-me. Dies
més tard, concretament el 7 d’agost,
va sortir la notícia publicada al diari
on-line Vilaweb en la seva edició del
Pla d’Urgell. L’endemà mateix el diari
“Segre”, en la secció comarques,
portava aquest titular: “El cinema
Planell de Linyola tancarà portes a
partir del 8 de setembre”, amb el subtítol:
“Després de gairebé cinquanta
anys d’activitat i al ser inviable la seva
modernització”. Per la festa major
d’agost va obrir-se una exposició
al hall del cinema i la revista Barret
Picat va dedicar-li un monogràfic
excel·lent en el seu número d’agost.
Resumint, el fet era el següent: el
cinema Planell de Linyola, un espai
que havia vist créixer a mig poble,
cessava definitivament la seva activitat
el diumenge 8 de setembre,
després de 49 anys de funcionament
ininterromput. Els motius del tancament
eren prou coneguts: el cost
que suposava l’adaptació al format
digital, la jubilació del projeccionista,
la baixada gradual del nombre d’associats,
el canvi d’hàbits en el consum
cultural, el pirateig i la pujada de
l’IVA, etc, etc. En definitiva, la seva
poca o nul·la viabilitat econòmica.
La notícia va entristir-me. El cini Planell
formava part de la meva memòria
sentimental i, d’aquesta manera, vaig
voler ser testimoni de l’última sessió.
Aquesta esdevindria un homenatge
particular a un lloc del qual en conservava
molts bons records. Una sessió
d’entrada lliure i amb programació
especial, tot un detall que s’ha d’agrair.
Vaig aparcar el cotxe al costat
del magatzem de la Cooperativa uns
10 minuts abans de les 6 de la tarda,
hora en què començava la projecció.
Una mica nerviós vaig entrar al hall i
després d’intercanviar algunes paraules
amb coneguts i familiars vaig
entretenir-me a mirar l’exposició. No
és difícil d’imaginar que molta de la
gent que aquella tarda eren allí també
hi van ser el dia de l’obertura l’any
1964. Segurament, la seva presència
també esdevenia un acte de lloança
privat a un lloc que, d’una manera o
altra, havia format part de les seves
vides. Un darrer comiat, un adéu per
sempre.
Vaig entrar a la sala i vaig seure al
costat d’un amic. No érem massa
gent, escassament un terç de les butaques
estaven ocupades. Primerament
hi hagué uns parlaments, el Sr.
Pere Aumedes va recordar els anys
que l’empresa Circuit Urgellenc era
present al poble. No volgué parlar
d’última sessió sinó de penúltima,
deixant la porta oberta a futures
projeccions en dies assenyalats
com ara la Festa Major. Amb veu
emocionada, va tenir unes paraules
d’agraïment per a totes aquelles
persones que hi havien treballat,
per la fidelitat dels socis i les sòcies
durant més de 30 anys i també per
l’Ajuntament de Linyola que, durant
molt de temps, hi havia col·laborat
econòmicament. No pogué acabar,
les llàgrimes ho impediren. Després
en Robert García, antic treballador
del Planell, va llegir l’escrit Records
en 35 mm. on rememorava els anys
treballats al cinema de Linyola.
També va acabar entre sanglots.
Finalment, en Ferran Blanc va fer una
presentació dels tres curtmetratges
que es passarien abans de la pel·
lícula: Destins, el making off de PHE
(1r curt d’en Ferran) i Mala Hierba.
Tots els curts foren aplaudits amb
entusiasme pels assistents, així com
els parlaments.
La pel·lícula escollida pel dia de la
cloenda no podia ser més escaient,
Cinema Paradiso. Aquest film estre-
barret picat OCTUBRE 2013

Vistes de Linyola
23
nat l’any 1988 i filmat pel director
italià Giuseppe Tornatore està construït
sobre els records d’un nen, en
Totò, i la relació que estableix amb
l’operador del cinema del seu poble,
l’Alfredo. Un seguit de flash backs
ens remeten a moments de la seva
infància i joventut. En paraules del
crític Salvador Sainz “el film és una
mirada nostàlgica al passat, una
mirada trista d’una època que s’ha
perdut en el temps i que, segurament,
no tornarà mai més”. L’acció
passa en un petit poble de l’illa de
Sicília durant la postguerra però
segurament alguns dels moments
podrien ser extrapolats a molts dels
municipis de les nostres contrades
que, durant aquells anys, havien
gaudit d’una sala de cine. De fet,
crec que més d’una persona gran
s’hi pot veure emmirallada.
La cinta esdevé un cant d’amor al
setè art però sobretot és una elegia
a la sala de cinema, a la platea
fosca. Un espai entès com a lloc de
reunió, com a indret de relació, com
a canalitzador d’experiències... de
la mateixa manera que penso que
ho havia estat el Planell per a molta
de la gent del poble, perquè l’acte
“d’anar al cini” també va convertir-se
en una rutina social establerta. En
aquestes seqüències que passen a
l’interior del cinema és on crec que
la pel·lícula aguanta més bé el pas
del temps. Així doncs, nosaltres ens
convertim en voyeurs privilegiats i
podem observar les reaccions del
públic davant allò que estan mirant.
Podem veure les seves emocions,
els riures, els plors, els crits, els
aplaudiments... i, fins i tot, podem
observar la diferenciació de les classes
socials de l’època.
La pel·lícula s’acaba amb la famosa
seqüència dels petons censurats,
un dels final més commovedors que
hagi vist mai. A un quart i mig de 10
del vespre van obrir-se els llums de la
sala. Per la pantalla anaven passant
els títols de crèdit i els assistents van
arrancar en un fort aplaudiment. Vaig
girar-me i vaig veure algunes cares
compungides, alguns ulls vidriosos,
alguna senyora que s’aguantava els
plors... Emocionat, vaig aixecar-me
d’una revolada i vaig marxar cap a
casa. Havia estat una tarda trista, no
podia ser d’una altra manera, per
primera vegada la pantalla gran del
Planell no ens parlaria. El cinema
restaria en silenci.
PD. Vull fer meves unes paraules
que van sortir publicades al diari El
Periódico, escrites per l’actor i director
de teatre Josep Mª Pou, arran
del tancament del cinema Urgell de
Barcelona aquest passat estiu: “Ha
mort jove. En la flor de la vida. Ni tan
sols havia pogut arribar a complir
els 50 anys. Ha mort del vídeo i del
DVD, ha mort del cine a casa, ha
mort de les descàrregues il·legals,
ha mort de les txutxes i crispetes,
ha mort de les multisales, ha mort
de la falta d’ajudes, ha mort de l’IVA
sobrevingut, ha mort de les 1.832
butaques per omplir, ha mort de la
falta d’espectadors.“

24
Vistes de Linyola
Un cartró amb molt valor…
recerca d’una colla!
La Colla de Linyola
No és que vulguem dedicar-nos a
la recollida selectiva de cartró, malgrat
que en els temps que vivim ens
podria ajudar a pal·liar les nostres
esquifides economies domèstiques.
No, és que a partir d’uns petits i rectangulars
cartronets (2,70 cm x 2,30
cm), com a segells de correus, que
tenen una imatge molt carrinclona
de dos infants fent el gest d’estalviar
en una flamant guardiola, i amb un
valor econòmic també recollit en la
brillant cartolina… i aquí comença
la nostra història, la història d’una
recerca, d’una indagació, fins i tot
d’una obsessió.
Els protagonistes a més d’aquestes
monedes de cartró que una mica
ja us hem presentat, són un grupet
d’amics i amigues, dels de tota la
vida, vam néixer a Linyola ja fa uns
quants anys, i des de ben petits ja
compartíem no només l’escola, els
jocs, sinó els caps d’any, o la sortida
a la mona, o moltes altres coses…
Una colla que s’ha anat mantenint
ara amb molta més gent, la família
ha crescut, i un any amunt o avall
som nascuts l’any 1966 com diem
a la nostra terra la Quinta del ‘66,
amb el noble nom de “La Colla de
Linyola”, ja que la majoria tenim
altres colletes que la vida ens ha regalat
i que n’estem cofois i contents
de pertànyi.
Ja sabeu que en la nostra cultura
mediterrània l’amistat es treballa des
del noble art de les “xefles”, és a dir
al voltant de la taula de la vida i del
menjar. Això ens permet trobar-nos
repetides vegades a l’any i poder
comentar els “ets i uts” de la vida,
repassar la vida dels altres i vendre
“sopars de duro” al personal. En un
d’aquest sopars, després d’un àpat
ben calorífic i espirituós, a l’hora del
cafè i les gotes, va sortir el tema “recordeu
aquelles pessetes de cartró
que fèiem anar”, ja va estar, tothom
com experts numismàtics a posar-hi
cullerada, va ser tal el capteniment
que vam anar a dormir, amb la dosi
pertinent d’almax i algun ibuprofeno,
però el tema ja estava obert i calent,
i de quina manera. Calia resoldre la
història d’aquelles monedes, i dit i
fet, la maquinària de la colla es va
posar en marxa. Vam trobar alguns
exemplars de les monedes que
guarden alguns de la colla i ens vam
llençar a la piscina de la recerca…
Però ni a google, ni la wikipèdia, ni
els historiadors locals, comarcals,
nacionals i del món mundial, res de
res. Cadascú donava una possible
hipòtesis, de tota mena i de ben
curioses, però res semblava ser la
resposta al nostre enigma, què són
i d’on vénen aquests bitllets? I així
van anar passant alguns almaxs i
ibuprofenos més, la fixació d’aquella
imatge d’uns nens amb cara de no
haver trencat cap plat, amb aquells
pentinats i la indumentària dels anys
’70 ens corsecava i accentuava el
nostre interès, però la llum encara
havia d’arribar. De tant en tant tornava
el tema, en fèiem tertúlia, en fèiem
còpies, però igual que al principi un
veritable enigma.
I arribem a aquest estiu on accelerem
els treballs d’escorcoll de
respostes, hem d’anar a per totes,
qui sap si amb la crisi que vivim
ens caldrà tornar a aquesta mena
de bitllets, qui sap si tornarem a la
pesseta, qui sap… I com surt als
còmics i diuen als contes “eureka”,
la bombeta es va encendre en els
nostres caparrons, alguns ja ben
lluents per l’edat, al final hem trobat
una resposta que sembla assenyada
i que ens retornarà la pau interior que
buscàvem.
Ara ja preparem un altra “xefla” amb
un tema monogràfic la “pesseta
retrobada”, no cal que us diguem
que hi haurà una taula ben parada,
una bona colla de comensals que
no han perdut l’amistat amb el
temps i un cartronet petit, resplendent
i juganer que ens ha portat fins
aquestes pàgines del Barret Picat. I
com diuen en els contes dels nostres
infants “Vet aquí un gat vet aquí
barret picat OCTUBRE 2013

Vistes de Linyola
25
un gos aquest conte ja s’ha fos…vet
aquí un gos vet aquí un gat aquest
conte s’ha acabat”.
Ei, no s’ha acabat falta saber la
història de les monedes i aquí la
teniu a partir de tot allò que hem
recollit i de la nostra pròpia reflexió,
ja veureu que res a envejar als
tècnics del Fons Monetari Internacional:
Aquesta mena de moneda
va circular durant els període 1976-
1979, anys, com tots sabem, de la
transició. Període en el que sembla
ser que hi va haver escassetat de
moneda fraccionaria de petit valor
(majoritàriament de moneda de
pesseta), el que no està tan clar és
el per què d’aquesta escassetat.
“Una teoria diu que va ser pel
canvi de monedes del Franco a les
monedes del rei i els particulars i
estrangers varen acaparar monedes
per tenir un record amb l’efígie del
dictador, això va provocar aquesta
escassetat.
També hi ha una altra teoria que diu
que el valor material de la moneda
era superior al seu valor facial, és ha
dir el material de què estava feta la
pesseta era superior a una pesseta.
Sigui per una cosa o per una altra,
aquesta escassetat de moneda
afectava als intercanvis comercials
quotidians i per evitar això, tots
sabem com som els catalans, algunes
caixes i bancs i fins i tot alguns
comerciants varen optar per crear
una mena de val, que pogués substituir
a la pesseta i així, poder donar
canvi en les seves transaccions
diàries d’aquells anys. Hi ha diferents
extractes de “foros” on parlen
d’aquestes pessetes de la caixa on
n’hi ha un de Lleida que diu que la
feia servir per pagar l’autobús, un
altre de Barcelona que la feia servir
per comprar “chuches” i un de Mora
d’Ebre que la vol vendre. Per tant
no sembla que sigui un fenomen
de Linyola.
El que si queda clar que el tema és
més complex i s’escapa de l’objectiu
de la recerca, però no us heu
parat a pensar per què la gent va
creure que aquests cartrons tenien
valor i els empraven per les seves
transaccions quotidianes... per què
la gent acceptava que un tros de
cartró tenia valor... no era moneda
oficial i no estava recolzada pel Banc
d’Espanya.... i si féssim la nostra
moneda, en el fons els linyolencs i
linyolenques som un xic especials i
singulars!
I sembla que el conte, si vosaltres
voleu, no s’ha acabat, de segur que
hi ha moltes altres possibilitats, interrogants...
Ja ho sabeu trobeu-vos
les colles d’amics, busqueu un tema
i sobretot i per damunt de tot munteu
una bona i condimentada “xefla” i
bon profit.
• primera consulta i diagnosi gratuïtes
• odontologia general
• finançament a sis mesos sense interessos.
• ortodòncia
Implants i dents
en un sol dia.
Informa’t! 973 71 44 53
la clínica dental
de referència
al Pla d’Urgell
Pons i Arola, 3 - 1r 2a • 25240 Linyola • www.dentalinyola.com

26
Vistes de Linyola
Coneixes el teu poble?
Carme Arenas
Saps on es troben situats aquests magnífics
–dos– balcons?
Respostes a: barretpicat@yahoo.com
La resposta a l’anterior enigma ens la dóna com
de costum, Laura Mas Darbra:
La primera finestreta correspon a la planta baixa
d’una casa coneguda com Cal Mahó, situada al
carrer Cristòfol Colom confluència amb carrer Cervantes,
la següent pertany a una casa actualment
deshabitada situada al carrer Roger de Llúria, havia
estat casa d’Andreu Mas i de Maria Binefa Torrent
coneguda com Ca la Marieta, i el punt de llum, està
situat a la façana d’una casa deshabitada situada a
l’antic carrer Hospital, forma part d’un conjunt ple
d’encant tot i que molt descuidat.
ELS POR
RXOS
Teresa Solsona Farré
Pl. l’Església, 6B 25240 Linyola
Tel. 973 575 455
moda home / dona
SUPERMERCAT
DISBO-DOLORS
Pl. Onze de Setembre, s/n – Tel. 973 57 56 94
25240 LINYOLA (Lleida)
AGROQUÍMICS
BOSCH
· Tractaments agrícols
Tel. 637 70 90 95 – Bellvís
barret picat OCTUBRE 2013

Vistes de Linyola
27
Lo Planell
lo Saball
Un dia tot passejant em vaig trobar
dins de la teva planura, vaig aixecar
el cap i de prompte vaig veure
un monòlit alt i al damunt seu un
personatge assegut amb les mans
posades al cap: era “el pensador”.
Quin instint més original, em va fer
sentir i reviure coses passades en
aquesta bellíssima plaça Planell...
Lo Planell, bassa de granotes, culleretes
i serps, recollidor d’aigües
perdudes, productor de mosques
i mosquits, amb la particularitat de
ser abeurador de persones i animals,
reproductor de sisques i voga per
fer algun estri útil pel personal de la
teuleria, però amb el pas del temps,
els homes que no t’han volgut tal
qual eres t’han anat transformant...
Primer et van fer un regatill perquè no
creixessis més..., després vingueren
les escombraries i les runes per omplir
la teva bassa, per donar-te una
altra utilitat, i començaren amb el
muntatge dels tubs pel clavegueram
del poble...
Després vingueren les firetes de
festa major, l’envelat dels músics
i cantants, els grans sopars, les
ballades de sardanes, unes curses
de bicicletes impressionants, com
també desfilades, acompanyades de
carros, cavalls, tractors i maquinària
agrícola.
Al llarg dels anys, has vist créixer al
teu redós, coses tant diferents com la
construcció d’una fàbrica de maons
i teules, unes grans eres per batre-hi
el blat i la civada, unes piques per
piar el raïm per fer un bon vi, també
has estat un gran camp de futbol, un
lloc per jugar a bitlles i en algun hivern
t’hi han fet un gran ninot de neu.
T’hi construïren al costat un local
que durant molts anys ha estat un
emblema de la cultura popular, on
s’hi ha fet teatre, grans balls de cap
d’any, carnestoltes, i celebracions
com la de l’Alliberació o rendir-se
al gran Generalísimo, un local ple
d’esdeveniments, com els concerts
de Festa Major i com a casino popular
s’hi han viscut grans partides
de cartes amb pèrdues d’argenteria,
amb el mal viure d’algunes famílies.
També has viscut grans castells de
focs artificials per les revetlles de
sant Joan i sant Pere, la tradicional
passada de Reis, les processons de
Setmana Santa o el Viacrucis.
Lo Planell ets un lloc per on s’hi ha
passejat tothom, fins i tot hi hagué
un temps en que entre ball i ball les
parelles hi anaven a donar un tomb,
abans de tornar a ballar. Planell, al
llarg de la teva vida, les generacions
de linyolencs, sempre t’ha embellit.
Lo Planell, algun temps plaça Villalonga,
també va conviure amb un
local pel culte, on s’hi feren batejos,
casaments i fins i tot enterraments.
Lo Planell ha estat i és un dels llocs
més concorreguts del poble i més
d’un hi té algun record de corredisses,
de nuviatge i bons vermuts o
també és el lloc on es fa el ritual de
fer les cassoles, amb un gran assortit
de viandes, que es transformen en un
gran àpat per més de 800 comensals.
Tu, Planell, avui estàs fet un gran
lloc d’esbarjo, on hi trobaràs infants,
pares i mares i padrins, i on escoltaràs
tant el cant dels ocells, com les
discussions dels pagesos...
L’últim esdeveniment que has viscut
ha estat fet per una gran multitud
de gent que s’ha manifestat per la
llibertat i el bon raonament de tota
persona que ha estat lluitant per
una justícia cívica, constructiva i que
mira sempre que el futur ens doni “el
nostre pa de cada dia”. Dels qui hem
nascut en aquest poble, avui estem
orgullosos i contents de dir que al
Planell hi tenim el millor esbarjo i la
gran il·lusió ens fa dir que com tu,
Planell, no n’hi ha cap altre.
ASSESSORIA FISCAL I COMPTABLE
JOSEP M. FOLGUERA
Renda, Patrimoni, IVA,
Societats i Comptabilitats
Colom, 54 – Telèfon 973 575 340 – LINYOLA

28
Barret Picat
L’Esteve Mestre i Barret Picat
A l’agost de 1979 va aparèixer a
Linyola, com per art de màgia, el
primer número de Barret Picat. Al
darrere hi havia la il·lusió i l’empenta
que un grup de joves havíem ficat en
aquell projecte i el recolzament de
gran part de gent del nostre poble
que no van dubtar de posar-se socis
o de comprar la revista tot i els grans
defectes que presentaven aquells
primers números.
Sí, molta gent va ser important
en aquells inicis trontollants d’un
Barret Picat immadur, amb errors
de fons i de forma, però amb una
força i unes ganes de viure i de tirar
endavant que el feien vèncer totes
les dificultats.
I, des del començament, com impulsor
del projecte i com capità d’aquell
vaixell que havia d’enfrontar-se a mil
i una tempestes, l’Esteve Mestre. Si
tenir la idea i el valor de fer una revista
i tenir la capacitat d’engrescar
a un bon grup de gent per fer-ho
possible, ja té molt de mèrit, poder
continuar amb aquell vell somni
d’una publicació periòdica adreçada
al poble de Linyola –malgrat el pas
del temps, dels col·laboradors, de
les crisis, etcètera, etcètera...– té un
valor incalculable.
Jaume Balcells
barret picat OCTUBRE 2013

Barret Picat
29
Amb motiu de la presentació al poble
del meu llibre “El cercador de pigues
i altres contes” vaig tenir l’oportunitat
d’expressar en públic el que pensava
de la impagable tasca cultural que ha
fet i fa l’Esteve Mestre per Linyola.
Recordo que vaig utilitzar aquella
cita de Bertolt Brecht que diu:”Hi ha
homes que lluiten un dia i són bons.
N’hi ha altres que lluiten un any i són
millors. Alguns lluiten molts anys i
són molt bons. Però hi ha els que
lluiten tota la vida, aquests són els
imprescindibles.”
Sí, no hi ha cap dubte, l’Esteve
Mestre és un d’aquests, un home
imprescindible en el món cultural
de Linyola, un home que porta
més de trenta anys lluitant per tirar
endavant una revista on la gent
ha pogut expressar-se lliurement
i informar-se dels esdeveniments
més significatius que tenen lloc a
la nostra vila.
Notícies locals, recerca històrica,
articles d’opinió o informatius,
història gràfica, difusió de les
obres dels artistes locals, articles
literaris, entrevistes i un llarg, llarguíssim,
etcètera, han estat algunes
de les aportacions de Barret
Picat a la vida cultural del poble.
Tant, que ja no em puc imaginar
un Linyola sense que no hagués
existit mai un Barret Picat! De la
mateixa manera que no puc imaginar
la nostra revista sense una
persona com l’Esteve.
“Potser algun dia et dedicaran un
carrer, amb una placa i un elogiós
discurs de la teva persona per part
de l’alcalde de torn...” –li vaig dir a
l’Esteve, en l’acte de presentació
abans esmentat, esperant i desitjant
que tard o d’hora Linyola sàpiga
valorar la seva incommensurable
tasca cultural.
Sí, Esteve, no sé si mai es celebrarà
un acte on es reconeixerà el teu
gran mèrit i tota aquesta feinada,
però, has de saber que molts ja ho
tenim present i que, sigui com sigui,
estem convençuts que continuaràs
lluitant...
Per molts anys i força!
LA VIDA ÉS UN RISC DIARI
Pensa amb els qui més estimes.
Tú no els pots fallar. Assegura’t!
Amb la garantia de
| VIDA

30 barret picat OCTUBRE 2013

ACTUALITAT
Premsa Comarcal
Menys accidents de
motocicleta, prioritat
del Servei Català
de Trànsit (SCT)
L’SCT posa en marxa campanyes específiques
per millorar la seguretat dels motoristes
Díptic de la campanya “Millor que et vegin”, que té com a objectiu
fomentar l’ús dels reflectors en el casc dels motoristes.
L’SCT ha iniciat una campanya per fomentar l’ús dels adhesius reflectors en
el casc. Els Mossos d’Esquadra els distribueixen en els controls PREMOT.
Redacció
Barcelona
A Catalunya l’ús de la
motocicleta està molt arrelat
a la mobilitat de les persones,
tant per al desplaçament a la
feina sobretot a les grans co·
nurbacions (només a Barcelo·
na hi ha 295.733 motos, 129
per cada mil habitants), però
també com a vehicle d’oci
dels caps de setmana. El col·
lectiu dels motoristes no ha
experimentat una davallada
sostinguda de l’accidentalitat
en els darrers anys, a diferèn·
cia de la sinistralitat en gene·
ral, que des de fa 10 anys des·
cendeix any rere any. En la
darrera dècada, els turismes
han registrat una reducció de
l’accidentalitat d’un 72% i les
motos s’han quedat en una
disminució del 60%. Fins al
22 de setembre d’enguany hi
ha hagut a la xarxa viària in·
terurbana catalana 27 morts
ocupants de motocicletes i
ciclomotors en accidents de
trànsit. En el mateix període
de l’any passat van ser 33 les
víctimes mortals de vehicles
de dues rodes.
Perfil de l’accidentalitat
de dues rodes
De les dades de sinistra·
litat dels vehicles de dues
rodes d’aquest 2013 recopi·
lades per l’SCT i els Mossos
d’Esquadra es pot determinar
quin és el perfil de les vícti·
mes d’accidents de motos.
Totes les víctimes mor·
tals menys una són homes
La majoria tenen entre
31-40 anys i entre 51-60
Entre les causes de
l’accidentalitat, destaquen
les sortides de via i les
col·lisions amb un altre
vehicle
Totes les víctimes,
menys una, portaven casc
Quant a la franja horà·
ria, la majoria dels accidents
han tingut lloc o a primera
hora del matí o a primera
hora de la tarda.
Campanya per
millorar la visibilitat
dels motoristes
“Millor que et vegin”
és el lema de la campanya
que aquest estiu ha endegat
l’SCT per augmentar la segu·
retat dels usuaris de les mo·
tocicletes. L’actuació té com
a objectiu fomentar entre els
motoristes l’ús de reflectors
en el casc per augmentar la
seva visibilitat i en conse·
qüència la seva seguretat a
la xarxa viària. La campanya
s’ha concretat en el reparti·
ment d’uns adhesius reflec·
tors per enganxar al casc que
van acompanyats d’un díptic
que conté els missatges “Mi·
llor que et vegin” i “Et veuran
i augmentaràs la teva segu·
retat”. Aquests elements,
que fan més visibles els mo·
toristes, són distribuïts a tra·
vés dels Mossos d’Esquadra,
monitors d’educació viària o
associacions de motoristes,
entre d’altres. L’SCT reco·
mana l’ús d’aquests adhesius
reflectants, que des d’aquest
2013 ja són obligatoris a pa·
ïsos europeus com França.
Una altra acció que s’han
posat en marxa és la difusió
d’una campanya específica
en mitjans de comunicació
especialitzats sobre l’ús de
la moto i consells a tenir en
compte per evitar conducci·
ons de risc. A més, a finals
d’any l’SCT disposarà dels
resultats d’un estudi fet en
col·laboració amb la Univer·
sitat Politècnica de Catalunya
(UPC) en què es porta a terme
una anàlisi exhaustiva sobre
la mortalitat de motoristes
d’enguany.
Balanç positiu de la
sinistralitat viària a
Catalunya durant els
mesos d’estiu
Des de que l’SCT disposa de dades de
sinistralitat oficials, aquest ha estat el
millor estiu pel que respecte al nom·
bre de víctimes mortals i ferits
greus registrats.
Entre el 21 de juny i el 31 d’agost,
s’han produït 34 accidents mortals
i 35 morts; un 8% menys que en el
mateix període del 2012. La tendència
reductora també és manté en el global
de l’any 2013 atès que des de l’1 de gener
fins al 31 d’agost hi ha hagut un
30,1% menys de víctimes mortals
que l’any passat.
La sinistralitat en el període d’estiu s’ha
concrentrat sobre tot en vies de la de·
marcació de Barcelona, amb un 68%
del total de víctimes mortals. Pel que
fa a la tipologia dels accidents, les col·
lisions frontals, les sortides de via i les
col·lisions per encalç han suposat prop
del 68,6% dels morts en sinistres de
trànsit durant l’estiu.
■ L’SCT SANCIONARÀ
A PARTIR DE NOVEMBRE
PER CIRCULAR SENSE
LA ITV EN REGLA
A Catalunya, hi ha un milió de
vehicles que no han passat la ITV.
L’envelliment del parc mòbil de Catalunya
derivat de la crisi econòmica així
com l’increment dels vehicles que circulen
sense la ITV (Inspecció Tècnica
de Vehicles) en regla té efectes directes
sobre la seguretat viària. L’SCT ha
volgut posar fil a l’agulla per solucionar
aquesta problemàtica que suposa un
increment del risc d’accidents i durant
el mes d’octubre enviarà avisos per
escrit als conductors que no tinguin la
ITV regularitzada. A partir del mes de
novembre l’SCT ja començarà a sancionar
els vehicles detectats que circulin
sense la ITV al dia, a través dels lectors
de matrícula instal·lats a la xarxa viària
catalana.

32
Tornem
a l ’escola!
Fotos: Carme Arenas

34
Fotos: Eva Llauet

INSTAL·LACIONS I MANTENIMENT
Pompeu Fabra, 16 – 25240 LINYOLA (Lleida) – Tel. 973 57 54 15- Fax 973 71 43 44
barret picat OCTUBRE 2013 35

36
Barret Picat
Entrevista a Esteve Mestre Roigé
Judit Pedrós Caba
Barret Picat arriba al seu número 200: va néixer l’any 1979 (10 abans que jo!) i des de petita
m’hi he sentit vinculada: primer com a lectora i després com a redactora. Per això, quan l’Esteve
Mestre, l’actual director, em va proposar cedir-me el seu lloc a la direcció de la revista per
aquesta edició número 200, em vaig sentir afalagada, però a la vegada preocupada per no fer
caure el nivell d’una revista amb tanta història com aquesta. Després de donar-hi voltes, vaig
caure en que l’entrevista d’aquesta efemèride tan feliç no pot ser a ningú més que a l’Esteve,
membre fundador de Barret Picat ara fa 34 anys (quan la revista va sortir al mercat per només
100 pessetes!). Durant tots aquests anys, tot i haver fer mèrits per ser entrevistat, l’Esteve mai
s’havia deixat entrevistar. Us convido a endinsar-vos a la història d’aquestes 200 revistes de la
mà d’aquest historiador, escriptor i linyolenc.
–Esteve, d’on va sorgir la idea
de crear una revista de i per a
Linyola?
–La idea va ser meva, en aquells
moments pertanyia a un grup de
poesia (La Gralla i la Dalla) i a tota
la geografia lleidatana (i a pobles
propers com Bellcaire, Palau, Bellvís,
Bell-lloc) anaven sorgint revistes, pel
que vaig fer una proposta a un grup
d’amics i tots plegats ens vam posar
a treballar-hi. Prop d’un any després
sortia Barret Picat.
–Quins temes hi tenien cabuda en
aquells primers números?
–Volíem donar una oportunitat a
joves veus per a que tinguessin
l’oportunitat d’estrenar-se i fer conèixer
el que escrivien: contes, poemes,
relats…, però també volíem explicar
què passava al municipi i recuperar
informació del passat de Linyola.
–D’on van sortir els diners per
començar el projecte?
–Per fer el primer número vam convèncer
a l’Ajuntament, que va pagar-lo
i distribuir-lo pel poble. El segon número
i següents ja els vam pagar amb
les quotes dels primers subscriptors i
amb les vendes de la revista.
Esteve Mestre, Carme Arenas i els seus fills Albert i Enric.
–Com us vau organitzar en un principi;
quin era el paper de cadascú?
–Vam decidir que no hi hauria
director, sinó que els redactors
seríem autogestionaris: cadascú
es responsabilitzava del seu i ningú
manava ningú. És la millor decisió
que vam poder prendre, perquè,
sense censura, es podia escriure
de tot... Això sí, durant anys,
Francesc Pou i sobretot Jaume
Balcells van ser molt importants en
aquella època a l’hora d’organitzar
i composar la revista. L’any 2007
la redacció va decidir que hi havia
d’haver un director, i al febrer del
2008 me’n van nomenar.
–Quina és la feina d’un director?
Què és el més complicat i el més
gratificant?
–El més complicat és quan has
de dir que no a algú... té un punt
desagradable, perquè has de decidir
quins són els articles que
sortiran i els que no, perquè no
tens suficients pàgines perquè hi
entri tot… com les fotografies! De
la bicicletada, per exemple, en tenia
60 i només en podia posar 8… i sap
greu perquè sóc conscient de les
barret picat OCTUBRE 2013

Barret Picat
37
il·lusions que hi ha darrere de cada
aportació!
El més gratificant és saber que les
coses es fan bé, i quan els lectors
t’ho reconeixen, ets feliç. Quan pots
donar ales a projectes com el de Josep
Pinyol Vidal de dedicar un extra
al dibuixant Melcior Niubó “Niu”,
saps que estem fent història...!
–Per tu, el Barret Picat és més un
hobby o una feina? Has pensat mai
en deixar-ho?
–Degut a un problema de salut i
a que la meva família m’ha donat
totes les facilitats, he pogut dedicar
força temps al Barret Picat i també
a investigar temes d’història. Fins
ara no he pensat mai en deixar-lo
de dirigir, però és evident que en
un futur proper ho hauré de fer. Ara,
mentre es vulgui, seguiria fent de cap
de redacció....
–Com ha evolucionat la revista
des que va sortir el primer número
fins ara?
–Al principi la revista es tirava amb
una vietnamita o a ciclostil. Vam fer
servir les “impressores” de l’Ajuntament
i la Cooperativa del Camp fins
al número 18, i després ja vam tenir
diners per fer els números fotocopiats.
Ho fèiem a la Col·lectivitat de
Regants núm. 5: quan ens avisaven
que ja estaven totes les fotocòpies
fetes, anàvem a buscar-les, les portàvem
a la biblioteca i les enumeràvem,
i començàvem a donar tombs
i a l’acabar el tomb ja teníem una
revista i el més valent de tots anava
posant tres grapes a cada exemplar
i ja estaven preparades per anarles
a repartir. Dono les gràcies als
que durant 9 anys ens van ajudar
a fer la revista, i a l’Ajuntament, a la
Cooperativa, a la Col·lectivitat… Tot
això va durar fins al 1988, que ja vam
començar –amb el núm. 46– a treballar
en una impremta molt primitiva.
–I pel que fa al disseny, quins
canvis ha experimentat el Barret
Picat?
–Als primers números s’utilitzaven
el magnífics dibuixos del Pere Llauradó
–un dibuixant grandiós- de
l’Andreu Pujades, del Robert Pérez,
del Jaume Balcells, del Joan Gesé…
després arribaren els còmics de les
mans de Padu, Gesé, i sobretot de
Fidel Flaquer. Després vindrien el
Mark Binefa i el Ferran Blanch. També
a partir del nº8 vam començar a
afegir-hi fotografies. Vam tenir sort
del Valeri Bonjorn, que fou el primer
fotògraf de la revista. Després en
vindrien més: el Jaume Balcells, la
Montse Giné i la Carme Arenas i
l’Eva Llauet. En el n.48 es va iniciar
una secció que ha tingut força èxit,
Com passa el temps, que ens permetia
recuperar i visualitzar el temps
passat....
–I el color, quan va arribar?
–Al núm. 56 –novembre 1989– va
sortir la primera portada en color, i a
partir d’aquí vam anar augmentant
les pàgines en color, fins arribar a les
16 actuals. Per la crisi que vivim en
els darrers anys, no hem pogut augmentar-les
més, però les mantenim.
–Ara que parlem de crisi… l’època
dorada de Barret Picat ja ha sigut,
és ara o vindrà en un futur?
–L’època dorada sempre ha de ser la
present, perquè a cada número hem
de donar el millor de nosaltres mateixos,
millorar el que fem. Destacaria,
això sí, feines excepcionals com
l‘extra d’història del núm. 25, l’extra
literari del núm 30, l’extra eròtic del
núm. 67, l’extra de la cooperativa, el
del còmic… Una altra època bona
fou al 2001/02, quan amb el Jaume
Balcells i jo vam treure “Carrers de
Linyola” i el “Costumari del segle XX”,
o aquest any 2013 que hem publicat
el seu llibre “El cercador de pigues i
altres contes”.
–Com es comença a publicar a la
revista? Quines opcions de col·
laboració hi ha?
–Com he dit abans, la idea inicial era
estar oberts a joves veus del poble, i
continuem pensant-ho: la revista ha
de ser un trampolí per als qui tingui
ganes de publicar... Existeixen dues

38
Barret Picat
opcions: els redactors cobreixen
una secció fixa: història, entrevista,
ocells, articles... Els col·laboradors
són els qui ens ajuden a omplir
la revista, però que no tenen cap
obligació d’escriure-hi, ho fan quan
tenen algun tema per publicar.
–I aquests redactors, han estat
sempre de Linyola? I la resta de
col·laboradors?
–Fins ara els redactors han estat
sempre de Linyola, encara que visquin
en d’altres llocs. Pel que fa a
col·laboradors, des de fa anys en tenim
de forasters, com en Xavier Díez
(qui té força prestigi i alguns dels
seus articles ratllen l’excel·lència),
Fermí Rubiralta, Jaume Suau, Ton
Solé o Montserrat Espina, a la que
considerem de Linyola. De ninotaires
forans, tenim a un professional
com el Perenton Massana, reconegut
a tot el món, i des de fa un parell
de números, s’ha incorporat Jordi
Roca. Les tres fotògrafes actuals
són de Linyola (destaco la seva
gran tasca), però també ens envien
fotos des de diferents associacions
o particulars del poble.
–Quants som, ara mateix, a la
redacció?
–Actualment som la Montse Giné,
una tot terreny que tant pot fer
notícies, com l’entrevista, com un
article; en Roger Guillem, l’home
dels ocells i medi ambient; el Quim
Balaguer, articulista; el Jordi Soldevila,
historiador; la Marta Ortiz,
excursionisme; l’Eva Llauet, fotògrafa;
la Carme Arenas, fotògrafa i
publicitat; l’Esteve Mestre, cap de
redacció; i la Judit Pedrós, articulista
i directora del número 200 de
Barret Picat.
–Qui són els compradors habituals
de la revista?
–Sobretot gent de la vila, evidentment.
També tenim linyolencs que
se n’han anat a viure fora però que
volen mantenir el contacte amb el
poble, i estan subscrits des de fora.
Enviem, cada número, 60 revistes
fora.
–I la revista es finança només amb
aquests compradors?
–No, l’economia de la revista
es basa en tres potes: els subscriptors/lectors,
la publicitat i les
subvencions. Precisament les
subvencions s’han retardat un o
dos anys en el seu pagament, el
que ha comportat maldecaps a la
premsa comarcal.
–Quin és el procés des que es comença
un número (tot just després
de treure l’últim al mercat) fins que
es rep a casa?
–Em poso en contacte amb redactors
i col·laboradors, pregunto
si escriuran o no. Si veus que
tothom et respon positivament et
quedes tranquil, i si la resposta
d’alguns és negativa busques noves
col·laboracions i t’assegures el
número. Quan passes la revista a
impremta, vénen les correccions.
Després ve fer les etiquetes, anar
a buscar la revista, fer els sobres
pels de fora, i repartir-les per tot
el poble.
–Què li diries a la gent que no ha
estat mai lectora del Barret Picat
perquè s’hi enganxessin?
–Que tenen al davant una revista
que és fruit de l’esforç d’unes persones
als qui ha costat fer i omplir
un text, i d’uns fotògrafs/es que
han buscat el millor moment per fer
una foto. Tots plegats, hem treballat
moltes hores de manera gratuïta
per donar-vos, per portar-vos a
casa vostra, un tros de la vida de
Linyola, però també del país i del
món. Locals, però universals. Tot
això, si ho busques, ho trobaràs a
Barret Picat.
barret picat OCTUBRE 2013

Barret Picat
39
Barret Picat, 200 números
Esteve Mestre
Els inicis
L’any 1979, hi hagué una gran foguerada
a Linyola. A l’abril es van
celebrar les primeres eleccions
democràtiques, a les que s’hi podia
presentar tothom i al mes d’agost,
sortia una revista anomenada Barret
Picat, escrita gairebé tota en
català.
Al primer número hi publicaven
Josep Binefa, Esteve Mestre, Joan
Gesé, l’Ajuntament, Unió de Pagesos,
Jaume Balcells, Pol Galitó,
Virginia Mestre i Montserrat Coll,
amb uns dibuixos esplèndids de
Pere Llauradó. Trenta-quatre anys
després, continuen col·laborant-hi
Binefa, Mestre, Gesé, Balcells i
Galitó.
En els següents números s’incorporarien
d’altres dibuixants com
Robert Pérez, Andreu Pujades,
Cristina Enseñat, Joan Gesé... i articulistes
com Francesc Pou, Robert
Bonjorn...
El que no sabíem,
quan vam sortir...
1) Cas ATENEU. En el mateix moment
que acabàvem la primera
revista, a Linyola es produïa un fet
que ens marcaria... A la festa major
de l’agost de 1979, la no actuació
de l’orquestra Plateria fou l’espurna
que provocà el cas Ateneu i que va
fer que l’any 1981 hi hagués dos carnavals
i dues festes majors. A Linyola
es formaren dos blocs irreconciliables,
i una de les seves víctimes fou
Barret Picat.
2) El nivell de lectura. Corria l’any
1982 o el 1983, la revista tenia
uns 80 subscriptors i treia uns
150 exemplars, i segons els temes
que tocàvem, s’esgotaven..., però
creiem que la revista havia de tenir
més subscriptors. Un dia, em
parlaren d’una persona “gran” que
llegia molt, i vaig tantejar-lo per si
ens volia col·laborar, ell es va interessar
per la tirada de la revista i,
quan capcot el vaig informar de la
migradesa dels nostres resultats,
davant de la meva sorpresa, es
va entusiasmar i em digué que ni
somiant es podia imaginar que ens
llegís tanta gent... i em preguntà si
sabia quantes persones llegien a
Linyola i tot seguit, em va mostrar
una enquesta que havia fet poc
temps abans, amb el nombre
de subscriptors a la premsa, la
mitjana de les vendes de premsa
diària, i les vendes de revistes
setmanals i els llibres que es venien
anualment..., i les xifres feien
por i si s’extrapolava les vendes
de premsa en català aleshores la
situació era misèrrima, “...i ara em
vens aquí i amb tota la gent que
teniu en contra, amb tots els lios
que us busqueu amb el que publiqueu,
i amb una revista escrita
gairebé tota en català, quan gairebé
ningú ha llegit mai en català,
una tirada de 150 exemplars, per
mi, és un èxit rotund...” i em va fer
prometre que mai parlaria ni d’ell,
ni de l’enquesta.
3) Com hem arribat fins a l’any
2013...
Tot i que costà molt, aconseguírem
que diferents fornades de joves
linyolencs recolzessin amb la seva
col·laboració a la revista, el que ens
va ajudar a superar totes les dificultats
i que s’hagi arribat fins avui amb
una tirada de 465 exemplars. Al llarg
d’aquests trenta-quatre anys, de
les desenes de persones que han
deixat la seva empremta a la revista,
personalment, anomenaria en representació
de totes, a Robert Bonjorn,
Francesc Foguet, Quintí Foguet,
Ferran Blanch, Jordi Blanch, Paco
García, Sandra Tarragona, Mark Binefa,
Mercè Tribó, Mariona Torrent,
Ramon Martí, Joan Manuel Pedrós,
Teresa Pinyol, Montse Giné...
4) El present...
El present de Barret Picat, és el llibre
de contes del Jaume Balcells, “El cercador
de pigues”, el present és haver
tret un especial de 24 pàgines sobre
el dibuixant Melcior Niubó “Niu” i que
Jordi Artigas i Candela en publiqui
un article al Núvol (www.nuvol.com/
noticies/niubo-un-altre-dibuixantretrobat-2/),
el present és que en el
llibre “Espai de dissidència” –Apunts
d’una bitàcola 2006-2012- de Xavier
Diez –editorial El Toll, 2013- catorze
dels articles es publicaren a Barret
Picat, el present són la recerca per
part d’especialistes dels articles
publicats per Josep Pinyol i Vidal a
Barret Picat..., el nostre present és
aquest número 200 que tens a les
mans, amb tota una sèrie d’articles
i històries que tu saps que només
Barret Picat t’oferirà...

40
Barret Picat
I que en siguin 200 més!
Eva Macià, linyolenca i bibliotecària a Lleida
Cada dia, a la feina, passa
per les meves mans grans
quantitat d’informació en diferents
formats: llibres, revistes,
cds, dvds... escrits, ideats i
projectats per grans o petits
autors; editats per editorials
conegudes o desconegudes;
amb més o menys repercussió
mediàtica... però si alguna
cosa tenen en comú és que
per les persones que han
participat en la seva creació
són de gran valor.
Aquesta és la sensació que
tinc jo quan penso en la
revista Barret Picat, encara
que no n’hagi estat mai col·
laboradora. Forma part de la
meva vida des de sempre, recordo
amb plaer els moments
que hem passat asseguts al
sofà de casa mirant i comentant
cada número, buscant cares
conegudes (fins i tot les nostres!) i
assabentant-nos de coses que havien
passat al poble i que se’ns havien
passat per alt.
Qui no s’ha entretingut reconeixent
les cares a les fotografies antigues?
Qui no s’ha sorprès de veure’s a
la revista sense haver-se adonat
que havia estat fotografiat? Qui no
s’ha fet un fart de riure veient les
disfresses que s’enginyen els més
atrevits del poble?
En un moment històric com l’actual,
difícil, globalitzat i amb un fàcil i ràpid
accés a multitud d’informacions,
és aclaparador i a la vegada
motiu d’orgull que l’exemplar
que tenim a les mans sigui el
número 200 d’aquesta revista.
Penso que la trajectòria al llarg
d’aquests 34 anys d’existència
no haurà estat fàcil i que hi
haurà hagut alts i baixos, però
s’ha seguit endavant amb una
redacció impecable, amb continguts
variats, amb credibilitat
de continguts i amb una bona
presentació. I el que és més
important, la revista de Linyola
avui és la crònica de l’actualitat
i amb el pas del temps
esdevé la memòria històrica
de la nostra localitat.
Estic segura que molts linyolencs
i linyolenques senten la
mateixa gratitud que jo vers
les persones que de forma
voluntària heu dedicat part
del vostre temps a fer possible
que hagin vist la llum aquests 200
números, i és per això que us dono
l’enhorabona per la feina ben feta
i us animo a seguir així, perquè el
Barret Picat continuï sent l’expressió
del nostre poble i un dels símbols de
la nostra identitat.
Tel. 690 601 729
Av. de la Mediterrània, 68-69 – 25241 GOLMÉS (Lleida)
Tel./Fax 973 60 01 03
xapaipinturamarpri@gmail.com
e-mail: construccionsjsans@hotmail.com
www.construccionsjsans.com
Ronda St. Pau, 35
25240 Linyola
La Fassina, 22 2n
25243 El Palau d’Anglesola
barret picat OCTUBRE 2013

Opinió
41
De cançons i raons
Francesc Foguet i Boreu
L’esplèndid Concert per la Llibertat
del 29 de juny d’enguany va demostrar
novament la importància que
tenen encara les cançons. “Tot allò
que no es canta es perd”, afirmava
la poeta Maria Àngels Anglada. El
moviment de la Nova Cançó, amb
figures tan rellevants com Lluís Llach
o Raimon, fou decisiu per conscienciar
el poble sobre la necessitat
d’alliberar-se del jou de la dictadura
franquista i, ni que sigui en part, per
recuperar les llibertats arrabassades
pels feixistes.
Les cançons de Llach o de Raimon
havien de dir sense dir, perquè no
podien ser directes ni transparents.
No tenien altre remei que refugiar-se
en l’al·legoria o la metàfora, i confiar
en la complicitat del públic perquè
en descodifiquessin de seguida els
sobrentesos i les al·lusions que amagaven.
Era un codi semisecret per
defensar-se enfront de la repressió i
la censura que, com un pop voraç,
ho volia controlar tot, fins a extrems
insospitats. Com en qualsevol règim
totalitari, d’altra banda.
La força de la cançó va ser tan important
en plena dictadura que les
autoritats franquistes s’afanyaren
a prohibir-ne les lletres més suspectes.
O combatives. Plenes de
raons. Ho certifiquen dues mostres,
corresponents als darrers anys, que
he pogut trobar entre els milers i
milers d’expedients de censura,
autèntics documents de la barbàrie,
conservats a l’Archivo General de
la Administración d’Alcalá de Henares.
La maquinària monstruosa
de la censura ho pretenia controlar
gairebé tot: des de la moralitat de
les sales de festa fins a les cançons
intencionades que s’adreçaven al
poble.
Detall de la façana del convent de las
Bernardas d’Alcalá de Henares. FFB, 20 de
setembre de 2013.
1. El 22 de juny de 1971, Félix Ayala
Viguera, delegat provincial del Ministerio
de Información y Turismo a
Girona, va enviar una notificació, al
director general de Cultura Popular y
Espectáculos, sobre les nou cançons
de Raimon que van ser prohibides als
festivals locals: “Cançó de la mare”,
“El país basc”, “Elogi dels diners...”,
“18 de maig a la villa”, “A un amic”,
“Contra la por”, “Sobre la pau”,
“Quan creus que ja s’acaba” i “Sobre
la por”. Aquesta darrera feia així:
Mig perdudes les paraules,
les coses mig amagades
i els homes meitat gest, meitat silenci.
Per camps i ciutats, la por
va fent callar una a una
les veus dels vius i dels morts.
I els homes meitat gest, meitat silenci.
Però no pot ser sempre,
però no és per sempre,
però no serà sempre.
També som vida nosaltres
amb els nostres silencis
i les nostres paraules,
amb les nostres cases fetes
de treball i d’esperances.
Mig perdudes les paraules,
les coses mig amagades
i els homes, i els homes, i els homes...
2. El 25 de juny de 1973, dos anys
després, el mateix delegat provincial
del Ministerio a Girona, comunicava
a Madrid que havien estat prohibides
aquestes vuit cançons de Lluís Llach
(atribuïdes també a Joan Isaac):
“Bon senyor”, “Silenci”, “Damunt
d’una terra”, “A les cinquanta estrelles”,
“L’estaca”, “La gallineta”, “Cançó
sense nom” i “Arquer d’amor”.
Recordem com comença “Cançó
sense nom”:
On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?
On vas amb la vergonya per galó,
i en el fusell hi duus la por
que apuntes al meu poble?
Si les escolteu o les torneu a escoltar,
comprendreu perfectament
aquest zel del règim franquista per
prohibir-les. I, en uns moments
en què tornen les intimidacions
al més pur estil feixista, també us
adonareu, ai las!, de l’extraordinària
vigència que tenen les cançons
d’aquells anys infausts.
PS: Entre moltes altres supres sions
–pàgines senceres– a l’assaig
Indagacions possibles, de Joan
Fuster, presentat a censura el 26 de
febrer de 1958, n’hi ha una de ben
il·lustrativa: “Les condicions de dret
i de fet, a què la vida catalana ha
hagut de plegar-se en els darrers
vint anys, no són, efectivament,
justes ni favorables.” Més clar, impossible.
Subratllades en vermell
pel censor, aquestes línies van ser
suprimides de l’edició del llibre a
l’editorial Moll el 1958.

42
Opinió
Dos-cents que han fet història
Josep Pinyol i Vidal
«… hem arrivat á lo número dos cents
y que per correspondre á la bona
acullida que lo públich’ns ha dispensat,
hi hem fet tot lo qu’hem pogut.
Ja ho sabém que per conservá lo
bon nom y la consideració ‘ns hem
d’espavilá molt…». 1
Això ho deia un redactor de la revista
Lo Nunci el 25 de juny de l’any 1881.
Ben mirat, hom podria dir que aquesta
frase correspon perfectament
a l’actualitat del nostre benvolgut
Barret Picat perquè l’hem vist nèixer
i fer-se gran. Com tots nosaltres n’ha
vist de tots colors i el seu caràcter és
tant capriciós com el de qualsevol:
Gemega, es conmou, s’al.legra,
riu, protesta, felicita, recorda els
temps passats i viu al bell mig de
l’actualitat. «Hem fet tot lo qu’hem
pogut», deia Lo Nunci a finals del
segle XIX. I en feren molt perquè
avui, alguns historiadors i curiosos
encara remenem les seves pàgines
com les de tant d’altres periòdics
catalans on hi trobem una part de
la nostra història i una visió força
particular d’un àmbit artístic encara
poc conegut com és la il·lustració
gràfica. Gairebé un segle i mig de
premsa catalana i si mirem enrere,
ens adonem que proporcionalment
no són gaires les revistes que han
assolit la demarcació simbòlica d’un
bicentenari editorial. El Barret Picat
ha fet un canvi de segle en la seva
ja llarga trajectòria editorial, com
fou el cas d’algunes de les revistes
de finals del segle XIX. El Barret
Picat també té la seva història que
ja comença a ser dilatada gràcies a
l’esforç i l’abnegació d’uns quants
linyolencs i molt especialment de
l’Esteve Mestre que centralitza, administra,
redacta i, tossut, es capfica
a tirar endavant aquesta aportació
impresa al nostre patrimoni. Avui, la
nostra revista assoleix una fita important
i per retre-li l’homenatge, ben
merescut, he mirat com presentaren
aquest esdeveniment algunes de les
revistes més emblemàtiques de tota
una època a casa nostra. Heus ací,
alguns exemples d’aquests números
dos-cents que reposen a les hemeroteques
catalanes.
La Campana de Gràcia arribà al seu
número dos-cents el 25 de gener
del 1874 en un context històric ben
particular. Tot just feia tres setmanes
del cop d’estat del general Pavia
que ocupà el parlament espanyol
per enderrocar la primera república
espanyola i ensorrar completament
l’esperança de la instauració d’una
república federal a l’estat. En Tomàs
Padró, genial dibuixant d’aquella
primera etapa de La Campana,
representà al general a la primera
plana de la revista com si fos un gall
d’indi, amb l’espasa a la mà i trepitjant
amb les seves hurpes les corts
constituents tot i passat per sobre
de les sigles R.F. (per República
Federal). Aquest cop d’estat, que
tenia com a finalitat la reinstauració
de la monarquia borbònica, inspirà
al gran Padró que qualificà al general
colpista de «Pavo… Real» és clar.
L’Esquella de la Torratxa, germana
petita de La Campana de Gràcia,
publicà el seu número dos-cents
el 18 de novembre de 1882, uns
messos després què es posés la
primera pedra del temple expiatori
de la Sagrada Familia. Aquell mateix
any s’havia creat el Centre Català,
plataforma unitària que pretenia la
unió de tots els corrents catalans
per a defensar els interesos del païs.
El Centre Català, amb el seu lema
«Catalunya i Avant!» fou el bressol
del congrés catalanista de l’any
següent. Amb tota l’agitació que hi
havia al seu voltant, L’Esquella no
féu cap al·lusió al seu propi bicentenari,
diguem-ne que se’n oblidà.
L’esquellot de la seva capçalera es
feia ressò del nou curs universitari
i afirmava el seu anticarlisme criticant
obertament una fulla editada
pels carlins conservadors advertint
al lector: «Apartéu las criaturas».
Aquest era el títol d’un llarg article
que començava dient que «heu de
saber que del xiquero de la religió
católica, apostólica carlista, s’ha
escapat un capellá com un toro
negre, ab dos parells de banyas al
cap…» i acabava ironitzant sobre les
sigles amb les que aquest capellà
havia signat el seu panflet: F.S.S.,
que segons en Josep Roca, redactor
de l’Esquella volien dir «Foch, Sanch
y Saqueig». Finalment, la caricatura
que acompanyava aquest número
feia referència a l’augment dels
robatoris i el clima d’inseguretat
que es vivia a Barcelona on tres
guàrdies mandrosos deixaven que
els ciutadans prenguessin la seva
pròpia autodefensa.
El dia 25 d’octubre de 1905, Cu-Cut!
sortia el número dos-cents gairebé
integrament dedicat a la visita que
Emile Loubet, cap d’estat de la República
Francesa, feu a Madrid per
correspondre al rei Alfons XIII que
uns mesos abans havia escapat
sa i estalvi d’un atemptat a París.
Els del Cu-Cut!, revista portaveu
del catalanisme conservador de la
Lliga, no tenien cap afinitat amb els
barret picat OCTUBRE 2013

Opinió
43
republicans i a través de les crítiques
adreçades a França reflectien les
seves conviccions conservadores
i catòliques. Aquell mateix any,
França havia proclamat l’estat laïc
separant-lo de l’esglèsia. Cu-Cut!, la
revista insolent, repartia clatellades
a tort i a dret contra els republicans
radicals, contra el centralisme madrileny
i els seus dibuixos càustics
ridiculitzaven aquell exèrcit espanyol
inoperant i obsolet que feia set anys
havia perdut les darreres colònies al
Carib. Poc s’ho pensaven els redactors
del Cu-Cut! que tot just un mes
més tard, el 25 de novembre, una
colla de militars exaltats assaltarien
la seva redacció.
Lluís Solà i Dachs diu molt encertadament
que Papitu «marca una fita
en la història de la premsa catalana». 2
Disbauxa, insolència i picaresca eren
les composants essencials d’aquella
publicació irreverent que fins l’esclat
de la guerra va ser una de les revistes
més populars a casa nostra.
El 25 de setembre de 1912 l’article
editorial deia:
«Tot rient, rient, el nostre Papitu ja ha
sortit de casa 200 vegades. Sembla
ahir qu’ens preocupavem per les
robes de la criatura (…) y a hores
d’are ja es un home que es guanya
la vida, que fa tronar i ploure y que ha
comprés lo que era el mòn».
La qualitat gràfica de Papitu fou
excepcional: Nonell, Ramon Casas,
Xavier Nogués, Romà Bonet, Ricard
Opisso, Ismael Smith, Feliu Elias i
una molt llarga llista de creadors han
deixat llurs signatures a les pàgines
d’aquest periòdic. Molts d’aquests
artistes adoptaren l’estètica noucentista,
un desig de tornar a les
arrels clàssiques de Mediterrani tot i
reivindicant el progrés d’una societat
serena i a l’hora en moviment. Per
aquest número 200, Papitu, presentà
un dibuix a primera pàgina força
representatiu d’aquesta tendència
estètica i així afirmà el seu compromís
amb una nova concepció de
l’art català.
A la primera pàgina de l’u de desembre
de 1932 la revista Mirador
parlava d’un «moment històric» i,
ben lluny de referir-se al seu número
dos-cents, saludava al primer parlament
de Catalunya constituït sota el
règim republicà. Les eleccions del
mes de novembre van confirmar
l’ascens d’Esquerra Republicana de
Catalunya i el seu predomini a tot Catalunya.
Quinze dies després Macià
fou elegit president de la Generalitat.
Mirador fou una revista moderna
que es definia com un «setmanari
de literatura, art i política» amb un
contingut variat sobre l’actualitat i
crítiques d’art, de ràdio, cinema o
música on ben sovint es parlava de
jazz. Aquell mateix any 1932, un article
signat W. parlava de la televisió
i anticipava: «hom parla ja, avantçantse
als esdeveniments, del dia en què
serà possible veure cinema des de
casa».
El Be Negre del 24 d’abril de 1935
afegí a la seva capçalera habitual la
menció: «Qui 200 números passa,
200 números empeny» i al seu titular
afirmava que «El Be Negre celebra
el seu número 200 com si tal cosa».
Per aquesta gran ocasió, la revista
que barrejava la insolència amb un
xic de surrealisme, presentà «un
grandiós programa de festetes» en
un to d’humor absurd que proposava,
per exemple, visites a escorxadors
i patrocini d’obres grandioses
per convertir el carrer Balmes en
boulevard. La caricatura central de
la primera pàgina, sens dubte del
genial Avel.lí Artís «Tísner», representava
un projecte de monument
al número dos-cents de la revista.
L’editorial deia:
«Quan el be, alegre content i
optimista, pensava trobar-se en la flor
de la primera joventut (…) heus aci
que, de sobte, se sent, com qui no
diu res, dos cops centenari (…) Però
si per a les seves forces no passen
els números, al passar, al contrari, es
fa més dur de pelar»
El Barret Picat també arriba, malgrat
tot, alegre content i optimista al seu
bicentenari. En aquests exemples
que hem esmentat, trobem que
aquests números dos-cents han
sortit devegades en un moment
ben particular de la nostra història.
El 200 del Barret Picat també arriba,
com els seus predecessors, en un
moment força especial en el què tots
plegats hem començat un camí ple
d’esperances i que ens projecta cap
al futur. De ben segur que el Barret
Picat farà via al costat dels lectors
i que pas a pas continuarà amb la
seva tasca de cronista d’una època
i de la seva gent.
1) He deixat voluntàriament l’ortografia original
en totes les citacions.
2) SOLÀ i DACHS, Lluís. Papitu (1908-1937).
Barcelona. 1968. Ed. Bruguera. Col. Quaderns
de Cultura núm. 49

44
Opinió
Velles amistats
Xavier Díez
Hi ha poques coses tan satisfactòries
com la conservació de les amistats.
Preservar la intimitat amb amics
d’infantesa i joventut, envellir en els
miralls mutus, contemplar el pas del
temps en les nostres respectives
evolucions són experiències amb
què cap bé material és capaç de
competir. I certament, les dècades
passen, i aquells amics amb qui
comparties confidències, anhels i
visions de les coses evolucionen
de forma divergent. Els anys ens
allunyen en geografies, trajectòries
professionals, obligacions familiars,
valors i creences. I sovint passa que,
en retrobades, potser cada volta
més espaiades, arriba un punt en
què la conversa ja no troba punts
de contacte, que sovint ens falten
terrenys compartits, o que els interessos
són allunyats. I tanmateix,
malgrat els obstacles i la distància,
et trobes ben a gust, i els silencis no
resulten tan incòmodes com es podria
suposar, perquè, potser, trenta
o quaranta anys enrere tampoc no
necessitàvem de les paraules per
establir complicitats, per generar
aquelles estranyes atmosferes
d’harmonies, no exemptes de tensions,
picabaralles o malentesos.
Tinc la sort de conservar unes quantes
amistats de temps remots, fotografies
en blanc i negre, i absència
de comunicacions electròniques.
Relacions entre persones cara a
cara, en tota la complexitat i imperfecció
humana, sense la capacitat
de disfressar carències i complexos
com en l’era del photoshop que
pateix la generació dels nostres
fills. I tractem de mantenir un fràgil
calendari de trobades periòdiques,
no massa freqüents. D’un temps
ençà, tanmateix, apareix una ombra
omnipresent. Preguntem poc, i el
“com va tot?” resulta un simple convencionalisme
del qual en temem
una resposta.
Les coses van malament. Per a alguns,
massa. I els qui, més o menys
se’n surten, tracten de dissimular
per no ofendre aquells que, creixentment
pateixen. I no es tracta dels
problemes existencials, propi dels
qui acumulen anys sense complir les
optimistes expectatives de l’adolescència.
Alguns han perdut la feina.
D’aquests, no resulta difícil imaginar
que no treballaran mai més, o si més
no, mai no recuperaran una trajectòria
professional normalitzada. Altres
ja han perdut tot subsidi i esperança.
I no parlem de persones que hagin
pogut cometre errors vitals greus,
o que hagin dilapidat el seu capital
humà en excessos innombrables.
Parlem de persones normals, bons
treballadors, bons ciutadans expulsats
d’una existència convencional
fonamentada en la feina i la llar. Per
no parlar de les perspectives negres
de la generació dels fills, en termes
generals amb una formació incomparablement
més extensa i rigorosa
que la nostra.
L’ordre anterior, més just o més
injust, s’ha capgirat. Les antigues
certeses s’han evaporat en un instant.
La gent, abans integrada en
un conjunt de pràctiques, creences
i actituds (els sociòlegs podrien
parlar de «classes mitjanes») ja no
serveixen per explicar el món, ni tan
sols per practicar un codi de conducta
amb una mínima coherència.
El nostre reduït i modest univers
barret picat OCTUBRE 2013

Opinió
45
d’aspiracions simples, recorreguts
marcats amb fites, espais més o
menys controlables, ha estat esborrat
amb nocturnitat i traïdoria. A fora,
la crua intempèrie d’un capitalisme
real on cada vegada més gent és
empesa al marge. Les trobades
periòdiques es farceixen de silencis,
i d’absències. I sovint, arriba un punt
en les converses, en què la paraula
dura i el ressentiment ens porta
a allò sobre el qual, pel meu ofici
d’historiador, ja tenia coneixement,
i que fàcilment podria denominar-se
com a període prerevolucionari o
d’irrespirables tensions socials.
Francament, costa acceptar que
amics convergents participin dels
postulats anarcocomunistes de la
PAH o que antics botiguers o petits
empresaris esquitxin els aparadors
dels bancs amb fems, o que mares
de família, abans incapaces de trencar
un plat, reclamin empalaments
públics contra qui s’ha declarat
enemic nostre.
Efectivament, la trista pedagogia
dels fets m’ha fet comprendre la
dimensió tràgica dels anys trenta,
aquesta dècada de conflictes en
què l’esperit democràtic es va dissoldre
entre sentiments revolucionaris
i contrarevolucionaris, entre
una dinàmica difícil de comprendre,
en què es teixí una tragèdia evitable.
En història, la millor manera
de no entendre res és recórrer als
manuals escolars. Quatre idees
improvisades d’historiadors influïts
pel moment en què redacten la seva
narració dels fets, no ens serveixen
per intuir la magnitud de la tragèdia.
Explicar l’eclosió del feixisme, o la
dinàmica de la violència revolucionària
o contrarevolucionària a casa
nostra, resulta extremadament difícil,
especialment si ens refiem de
relats històrics, documents parcials
o fonts, com totes, on hi ha més
omissió que propaganda. També
resulta extraordinàriament complex
reconstruir un passat a partir de testimonis
orals, quan assistim a una
confrontació d’idees i projectes, i els
protagonistes redecoren una versió,
una vegada han passat els anys,
adobada per silencis i autoenganys.
El més determinant, a l’hora d’entendre
el terratrèmol del primer terç
del passat segle, van ser aquells
canvis invisibles en la mentalitat de
les persones. Sovint imperceptibles,
recollits, potser en la correspondència
creuada entre amistats antigues,
apareix el procés d’enverinament
social que portà a la tragèdia. Perso-
nes estafades respecte a les normes
socials que havien d’acceptar. Gent
que, després de complir amb els
deures que els havien imposat, havien
estat enganyades. Persones que
ho havien perdut tot, incloses l’esperança
i la por, fins a congriar-se
en una tempesta perfecta. Vells
amics que es feien confidències, i
que sense ser-ne conscients, van
ser canviats per la història, fins entendre
que ells podrien ser capaços
de canviar-la.
Com tot, predir el futur, per als
historiadors, resulta un exercici tan
fútil com per als economistes fer
previsions. Amb prou feines podem
interpretar el passat. Amb prou
feines podem intuir que anem malament.
I que potser, com descobreixo
entre els noms de les persones que
compartim signatura en el manifest
del Procés Constituent, gent tan
diversa i plural com els meus amics,
considerem que el futur no es pot
construir sense els nostres noms.
Subscriu-te a
la revista de LINYOLA!
RICHI’S
PERRUQUERIA
HOME I DONA
Dies de futbol i caps de setmana entrepans i tapes variades
Pl. Planell, 11 – Tel. 973 57 55 82 – 25240 LINYOLA (Lleida)
Plaça Planell, 2
25240 Linyola
Lleida
Telèfon
973 57 53 08

Servei
d’Auto-rentat
de cotxes
Taller de reparació
Electricitat i mecànica en general
Especialitat en revisions ITV
Planxisteria i pintura
Alineació de direccions per ordinador
Servei de grua permanent
TALLERS PLA D’URGELL
Travessera Carrer Edison, s/n – Telèfon 973 57 54 02 – Linyola
BAR
Prat de la Riba, 111 - 25240 LINYOLA
Tel. 664 398 654
Des de 1984
46 barret picat OCTUBRE 2013

Literatura
47
Cita a cegues
Mari Pili
Avui és una tarda de tardor calurosa
i estic fent un beuret amb unes amigues
al Planell mentre les nostres
xiquetes patinen per la plaça amb
els patins en línia que s’han posat
de moda. Miro la meva filla com fa
de les seves i penso en la sort que
he tingut de tenir-la. Si no hagués
estat per internet dubto que ara me
l’estigués mirant: una nena rossa
d’ulls blaus, alta i esvelta, res a
veure amb mi...
Després de vàries relacions fallides,
entre elles una de llarga i dolorosa
em vaig decidir a fer cas del consell
d’un amic meu i em vaig apuntar
a la pàgina de contactes Destiny
que en aquell temps, que encara
no s’estilava gaire això de lligar per
internet, era gratuït per les noies,
suposo que era per captar adeptes.
Vaig omplir el meu perfil, però
obviament sense dir tota la veritat i
sense posar foto, no fos cas que hi
voltés algú de Linyola… I sí, hi havia
gent de Linyola tal i com vaig poder
comprovar.
Anava xafardejant i hi havia nois interessants,
alguns massa interessants
per ser veritat. I au, a provar sort.
La primera cita va ser un desastre!
Vaig conèixer un xicot de Ponts que
semblava un bon partit: mestre,
ben plantat segons explicava i bona
persona i vam quedar a mig camí,
a Cubells, a un restaurant a peu
de carretera per fer un cafè, a les
quatre de la tarda. I clar, com ens
reconeixerem? Vaig veure a una
pel·lícula que ell portava una rosa i
ella un llibre però vaig descartar la
idea. Uf, hauríem cantat més que un
esquimal en un desert. Al final vam
quedar d’anar negres amb un detall
vermell. Va arribar el dia de veure’ns,
ja que ni l’un ni l’altre vam ser bons
per enviar-nos una foto. Me’n vaig
anar cap a Cubells feta un sac de
nervis tota negra amb el cinturó
vermell. Només entrar vaig veure un
xicot a la barra tot negre, tipo heavy,
però de detall vermell res de res. Vaig
seure a la barra, prop del noi i vaig
demanar un cafè. Aquell xicot no feia
cap plan, o sigui que vaig descartar
que fos la meva cita, però per allí no
s’atansava ningú. Al cap de mitja
hora d’esperar-me li vaig enviar un
missatge i la resposta va ser que no
volia saber res més de mi. Li vaig
preguntar si era el que hi havia a la
barra i encara espero resposta… A
otra cosa, mariposa!
Vaig deixar estar el xicot de Ponts
i em vaig dir a mi mateixa que no
em convenia i que havia de buscar
una altra cita. Al cap d’un temps
de xerrar amb l’un i amb l’altre vaig
quedar amb un altre noi, aquest cop
d’Igualada. Semblava pel xat que la
cosa podia sortir bé i després d’explicar-nos
la vida i miracles vam decidir
de veure’ns en persona i veure què
tal la química. Amb aquest ja ens
vam passar fotos, no fos cas que em
passés igual que el de Ponts i vam
quedar per fer un beuret a Cervera.
Almenys es va presentar i la primera
impressió va ser bona. Vam anar a
fer un beuret prop de la universitat i
vam xerrar tres hores de tot. Ostres
ja m’estava fent il·lusions quan a
l’acomiadar-nos va i em diu que no
era el seu tipus, que li queia bé, però
que no. Me cagon…
I després del d’Igualada va venir
el de Tarragona, el de la Seu, el de
Lleida, el de Mollerussa, que per cert,
havíem anat junts a l’institut, el de
Penelles, el de Masquefa… I no cal
entrar en detalls, però amb un parell
vaig tenir més física que química…
Però un dia, emprenyada i fastiguejada
de conèixer homes que no em
portaven en banda em vaig esborrar
de la pàgina de Destiny i em vaig dir
que no buscaria més. I vaig estar un
mes sense xatejar amb cap noi però
l’addicció era més forta que jo i hi
vaig tornar a entrar amb tanta mala
sort que vaig conèixer el pare de la
meva filla. I era suec.
Quan vaig mirar el seu perfil a Destiny
vaig pensar que això de fer-se
el suec era una broma. Un paio
de Suècia, d’una ciutat propera a
Estocolm, Uppsala, què coi hi feia
a Lleida? Doncs es veu que només
havia vingut a Lleida a inspeccionar
uns terrenys per a una empresa
sue ca. Vam quedar per tenir una
cita i vaig pensar en seguir-li la
broma però no, era nòrdic total:
alt, ferm, ros i amb ulls blaus. Tenia
un punt però no era guapo. Però
tot i que no sabia gaire català i que
pràcticament parlàvem en castellà i
anglès, i contra tot pronòstic, ja que
sabia que la relació que tenia data
de caducitat em vaig enamorar d’ell
fins al moll de l’os. Dues setmanes
i va marxar cap al seu país. Em va
deixar el seu telèfon, però no l’he
trucat més, ni tan sols per dir-li
que estava embaraçada... I des del
suec, res. Vaig esborrar el perfil de
Destiny i no he tingut cap més cita.
L’embaràs una aventura, però és
una altra història.
I aquí estic al Planell fent un beuret
amb les amigues, totes ben casades.
I jo l’ovella negra esperant que algun
dia arribi l’home perfecte que ens
vulgui a la meva filla i a mi.

48
Literatura
L’habitació 442
Jaume Balcells i Palou
Vaig pujar al tren arrossegant la
maleta amb una mà, i la jaqueta,
mig entrepà, el bitllet i el mòbil, a
l’altra. Enfarfegat, em vaig endinsar
pel vagó buscant el meu seient i
procurant no topar amb ningú.
El meu lloc va resultar ser al final del
vagó, al davant d’un home de mitjana
edat que, de seguida, es mostrà
simpàtic i amable.
Instants abans d’arrencar el tren
se’ns plantà al davant una noia d’uns
vint i pocs anys, plena de rastres i de
pírcings i amb una enorme motxilla
llardosa a l’esquena. La noia semblà
que dubtava entre seure al nostre
costat o continuar cercant lloc en el
vagó següent, però l’home del meu
davant li digué:
–Seu, xiqueta, seu amb nosaltres,
que tindràs un viatge ben distret!
Mira, ara mateix volia començar a explicar-li,
a aquest senyor (referint-se
a mi), una història sorprenent...
La noia col·locà la seva motxilla i va
seure al meu costat. Ens va saludar
amb un “bona tarda” i un bonic
somriure. Ens va mirar uns instants,
com si volgués avaluar amb quina
mena de persones s’havia assegut
i, tornant a somriure, digué:
–M’ha semblat entendre que volia
explicar una història...Quina mena
d’història?
–La història de l’habitació 442 –va
dir l’home del davant, adoptant, de
sobte, un posat més seriós, més
transcendent.
–No em sona de res –digué la noia– I
a vostè? –preguntà adreçant-se a mi.
–No, em sembla que no –vaig dir
movent lleugerament el cap a una
banda i a l’altra.
–Escolteu-me doncs, perquè jo he
de baixar a la propera parada i no
ens queda massa temps:
“Ja fa uns quants anys vaig haver
de fer un viatge precipitat a la capital
per un tema de negocis. Com
que la cosa va ser allò que es diu
“d’avui per demà” no em va donar
temps de fer la reserva a l’hotel on
acostumava a pernoctar sempre que
havia de passar uns dies per allí. Es
celebraven unes festes destacades a
la ciutat i això contribuí a que l’hotel
estès totalment ple.
–No pot ser –em vaig exclamar al
recepcionista– ja fa molt temps que
sóc client d’aquest hotel i mai m’havia
trobat en aquesta situació!
El recepcionista digué que li sabia
greu, però que no li era possible
trobar cap habitació disponible.
Aleshores arribà el gerent de l’hotel
qui em va saludar amb molta
cordialitat i, donat que em coneixia
de fa anys, es mostrà interessat en
ajudar-me.
–I l’habitació 442? –preguntà.
–La 442!? –repetí el recepcionista
incrèdul.
–No està preparada? –insistí el
gerent.
–Però, però..., senyor, vostè ja sap
la problemàtica d’aquesta habitació!
–digué el recepcionista tot
empal·lidint.
–Sí, però crec que se n’ha fet un
gra massa. Després “d’allò” es va
pintar l’habitació i es va canviar el
mobiliari...Penso que ja porta massa
temps tancada.
–Però, senyor, recordi el que va passar
amb els clients que la van ocupar
després i els comentaris de les noies
de la neteja...
El gerent va voler explicar-me el
misteri de l’habitació 442. Aquell lloc
havia estat l’escenari d’un lamentable
i dramàtic episodi de violència
de gènere; un marit gelós havia
escanyat allí mateix la seva dona.
Passat un temps prudencial, i després
de fer reformes a l’habitació per
deixar-la com a nova, es va tornar a
posar al servei dels clients. En els
dos casos que havia estat ocupada,
els clients, al cap de poca estona,
havien demanat el canvi d’habitació
degut a sorolls misteriosos que
els impedien dormir. Així mateix,
alguna de les noies de la neteja
havia manifestat haver percebut allí
cruixits inexplicables i una mena de
mormoleig llunyà.
–Ja ho veu –digué el gerent– més
franc amb vostè no ho puc ser. Li
he de dir també que jo mai he notat
res ni he escoltat cap soroll...ara
que tampoc no hi he passat cap nit.
Personalment penso que la por i les
supersticions tenen molta culpa que
no s’utilitzi aquesta habitació.
–Escolti, li agraeixo molt la sinceritat i
li asseguro la meva total discreció en
aquest tema. Jo no crec en aquestes
coses i no em fa res de passar-hi la
nit. Estic tan cansat que “el fantasma”
haurà de fer molt soroll si em
vol despertar...
El gerent i jo vam riure a gust, mentre
el noi de la recepció ens mirava pàl·
lid i preocupat.
L’habitació tenia un aspecte nou i
espaiós. Estava pintada d’un beix
claret molt agradable i decorada
amb reproduccions de dos quadres
de paisatges del pintor anglès John
Constable. Hi havia un finestral molt
gran, amb les cortines recollides, per
on entrava la llum d’una lluna gairebé
plena. Un llit d’aspecte confortable
estava acompanyat per una petita
tauleta de nit.
En una cantonada, a la part dreta de
l’habitació, hi havia l’entrada a un
lavabo modern i ben cuidat i, tot seguit,
uns pràctics armaris encastats.
Res no tenia cap aspecte tètric o
desagradable que pogués portar a
evocar el terrible crim que allí s’havia
comés.
Vaig desfer la meva maleta i vaig
ordenar la roba que portava dins
barret picat OCTUBRE 2013

Literatura
49
de l’armari. Em vaig desvestir i em
vaig ficar dins al llit amb l’agenda
i el bloc de notes per repassar els
actes de demà i anotar alguna idea
per les properes reunions de treball.
De seguida, però, em va agafar el
son. Vaig deixar la paperassa sobre
la tauleta i vaig tancar el llum. Aleshores
em vaig adonar que no havia
fet córrer les cortines del tot i que la
llum de la lluna inundava l’habitació.
No em va preocupar, tenia tanta son
que ni la lluna em podia desvetllar.
No sé quan temps havia dormit
quan em van despertar uns grinyols
que semblaven venir del lavabo,
com si algú obrís i tanqués repetidament
una porta amb les frontisses
rovellades. “Aquests hotels tenen
les parets massa primes i els serveis
de les habitacions massa junts” –
vaig pensar.
Al cap d’uns moments, a aquest primer
soroll se li va afegir una mena de
tap-tap que jo vaig interpretar com
que algú picava a la tapa del vàter.
“Però què coi fan aquesta gent!”-em
vaig preguntar, tot suposant que els
meus veïns d’habitació eren un grup
de joves mig embriagats.
Els sorolls van parar de sobte. Tot seguit
vaig notar com un aire fred que
envaïa l’habitació; vaig entreobrir els
ulls per comprovar que no hi hagués
cap finestra oberta i aleshores la
vaig veure: era la figura d’una dona
tètrica, amb la mirada buida i el cos
indefinit, eteri. Portava els cabells
llargs i despentinats i es movia com
una ombra, silenciosa i incorpòria.
Vaig voler cridar i incorporar-me,
però el cos no em responia; notava
com si tingués les mans i les cames
paralitzades i una mena de nus al
coll que m’impedia cridar. La dona
s’apropava poc a poc, mentre jo,
donada la immobilitat que patia,
vaig decidir fer-me l’adormit tot
esperant que em deixés tranquil.
L’espectre, però, va ficar les seves
mans de boira al meu coll i jo vaig
notar una fredor de mort. Fent un
esforç terrible vaig obrir els ulls, vaig
fer un moviment ràpid amb el cap
i vaig aconseguir mossegar-li una
d’aquelles mans deformes.
Havia agafat aquella mà, magra i
flonja, per sota del dit gros i mossegava
amb totes les meves forces
perquè intuïa que allí m’hi anava la
vida. Aquell ésser va fer un esgarip
esgarrifós i em va mirar amb ulls encesos
d’odi, mentre, amb l’altra mà,
em va prémer més fort el coll. Vaig
notar com una cremada
de gel que m’ofegava
però vaig continuar mossegant
amb les darreres
forces del meu cos. De la
mà de l’espectre rajava
un líquid fètid i lleugerament
gelatinós que
m’embrutava la cara i els
llençols.
Per fi, quan ja pensava
que anava a perdre els
sentits, la dona va deixar
el meu coll i jo vaig
poder moure un braç i
tirar la tauleta al terra,
amb l’agenda, el bloc de
notes i el telèfon inclòs.
L’espectre de la dona es
va poder desempallegar
de la meva boca i es va
fer fonedís abans que
dos empleats de l’hotel
obrissin la porta i el llum de la meva
habitació...”
–Ep! Què just! És la meva parada!–
va interrompre sobtadament
el narrador. –Espero que els hagi
entretingut amb la meva història i
no m’hagi fet massa pesat –va dir
l’home tot incorporant-se i recollint
la seva maleta.
–Ei, ara no ens pot deixar així!– em
vaig exclamar. –Ens ha d’explicar
com va reaccionar la gent de l’hotel,
el gerent...
–Oh! Això són detalls secundaris! Pot
ser un altre dia...ara, ja ho veuen, no
hi ha temps. I a vostè, senyoreta, ¿li
ha agradat el relat? –preguntà l’home
a manera d’acomiadament.
–Massa fantasiós pel meu gust...
–digué, sincera i fent una ganyota de
desaprovació, la noia de les rastres–.
Això dels fantasmes ja està bastant
passat de moda!
L’home, que ja estava a mig passadís
del vagó, reculà unes passes i,
apartant-se el coll de la camisa, ens
mostrà una impressionant cicatriu,
com una cremada, que tenia a la
base del coll i digué molt seriós:
–No t’ho pensis, noia, no t’ho pensis...
Creu-me, no vagis mai a l’habitació
442!

50
Literatura
Biblioteca Salvador Espriu
Montserrat Espina Bellet
Des de la biblioteca…
La biblioteca pública ofereix, com
ja sabeu, un ampli fons de caràcter
multidisciplinari en diferents tipus de
suport. El nucli més particular és el
de la Secció de la Col·lecció local.
Amb aquest fons, la biblioteca pren
justament una dimensió diferent que
la individualitza respecte de les altres
i que fa que assoleixi una personalitat
plenament diferenciada.
Si parlem dels trets distintius de
la col·lecció local de la biblioteca
de Linyola, cal parlar de la revista
local “Barret Picat” que l’any 2009
celebrava els seus 30 anys de presència
ininterrompuda a les llars de
Linyola. Un gran esforç, de tots els
que han col·laborat en la recerca del
material però, sobretot, un gran treball
del grup directiu i de l’equip de
redactors que han de desenvolupat
unes importants tasques de recerca,
estudi i difusió... Però, el projecte ha
anat més lluny i, en aquest número,
la revista aconsegueix publicar el
seu número 200. Des d’aquí, la felicitació
a tot el grup de treball que
ha fet possible aquesta important
Visites escolars de l’Escola El Sitjar a l’exposició de “ Simone de Beauvoir, feminista i escriptora”.
iniciativa cultural que és “Barret les activitats culturals i de foment de
Picat”. Recordar-vos que tots els la lectura d’aquesta tardor.
números de la revista es poden consultar
a la sala dins l’horari habitual començava l’agenda d’activitats
Ja us avançàrem que la biblioteca
de biblioteca.
del mes d’octubre amb l’exposició
Com la col·lecció local involucra a “Simone de Beauvoir, feminista i
tots: entitats esportives i culturals, escriptora” de l’ICD.
artistes locals, grups de joves, activitats
dels jubilats, plens municipals, tacions de qualsevol autor i filòsof,
Sempre són interessants les apor-
associacions de veïns..., novament en aquest cas d’una dona sàvia,
la biblioteca us informa i ressenya audaç i valenta que destacà per la
ASSEGURANCES DIVERSES
Agent Josep Lechosa Enrech
Assegurances de tota mena. Consulti’ns el seu cas
i nosaltres li estudiarem una assegurança a la seva mida.
El nostre lema: “Servir el Client com es mereix”
C/. Edison, 33 – Tel./Fax: 973 57 54 02 – LINYOLA
barret picat OCTUBRE 2013

Literatura
51
seva manera de veure i viure el món
des d’una perspectiva allunyada de
moltes de les seves contemporànies.
Aquesta fou una de les idees en que
es centraren les visites escolars de
l’Escola “El Sitjar”.
Però, la mostra acaba destacant per
la seva actualitat en conduir a una
seriosa reflexió sobre les vivències,
actituds i mancances que la dona ha
patit al llarg del temps i la necessitat
de promoure la igualtat efectiva de
dones i homes combatent les posicions
de desigualtat de gènere i les
situacions de violència masclista
envers les dones.
Segueix a l’exposició, una altra i especial
mostra amb el títol “Salvador
Espriu. Forma guardada” de la
Institució de les Lletres Catalanes
i que es tracta d’una instal·lació on el
visitant es troba amb l’experiència de
la lectura d’Espriu. Com a novetat,
la biblioteca ha estrenat una nova
activitat que és un “Especial Club de
Lectura”. La Tertúlia amb els que ens
reunirem per comentar-lo així com
la Xerrada sobre l’autor, a càrrec del
professor Joan Ramon Veny, serà el
divendres 25 d’octubre. L’acte clourà
els diferents actes que des de la biblioteca
de Linyola s’han organitzat
amb motiu de l’Any Espriu.
I, al mes de novembre, una exposició
oberta a la imaginació que
ens permetrà a tots gaudir amb la
il·lustració i la literatura infantil i
juvenil en general. La mostra, amb
el segell del Consell Català del
Llibre Infantil i Juvenil (ClijCAT),
porta com a títol “La Nit” i ens
ensenyarà que cada dia es fa de
nit però que no totes les nits són
iguals. Veurem com la nit ens depara
una cosa tan fantàstica com són
els somnis i una cosa tan terrible
com són els malsons i aquells que
hi apareixen. Despertarem somnis...
la imaginació no té límits.
I és que la nit i els seus misteris
han inspirat les històries de molts
escriptors, il·lustradors, artistes...
L’exposició, doncs, recull una part
d’aquesta innombrable literatura
que hi ha al seu voltant, especialment
adreçada als infants. I ens
centrament en l’àlbum il·lustrat que,
tot i la seva finalitat narrativa, amb
la interacció del text i la il·lustració,
es presenta com un atractiu recurs
educatiu per al treball de l’animació
i comprensió lectores.
Des d’aquí, us convidem a acompanyar-nos
en l’aventura màgica
que suposa llegir o escoltar un
conte!
Com veieu, la biblioteca pública va
ampliant l’abast de la seva funció
formativa amb l’ajuda d’altres agents
educatius. L’organització de visites,
per a grups escolars, ha esdevingut
una de les activitats principals de les
biblioteques públiques, amb el doble
objectiu de donar a conèixer els serveis
i d’introduir els escolars en els
rudiments de la recerca. Aleshores,
i com diuen Mònica Baró i Teresa
Mañà “cal difondre aquesta clara
funció educativa entre la societat
per ajudar a superar el concepte
restringit que sovint es té del paper
de la biblioteca pública”.

C/ Ponent, s/n - 25260 IVARS D’URGELL (Lleida)
Tel. 973 58 01 48 - www.berbio.com
Ps. Beethoven, 6 / 2-3a · Tel. 654 219 877
25230 MOLLERUSSA (Lleida)
Tel. 973 71 44 79 - 25240 LINYOLA
gruesbessmo@hotmail.com
Cristina Mir Balagueró
Dietista — Nutricionista
Cristòfol Colom, 40 — 25240 LINYOLA
Mòbil 630 78 56 76 — e-mail cristinamirb@yahoo.es
• Estudi antropomètric
mitjançant impedància
bioelèctrica
• Estudi dels hàbits nutricionals i
dietètics
• Realització de dietes
personalitzades durant les
diferents etapes de la vida i
estats fisiològics
TAXI Jordi
687 847 648
973 575 375
Linyola
52 barret picat OCTUBRE 2013

Fira cervesa artesanal, motos i country
53
Fotos: E. Llauet, C. Arenas, M. Gine, M. Bresolí

54
XXV anys de Penya Barça i Nou local
Pintura de Mariona Millà (1714-2014)

Plantes
55
Les plantes remeieres
en la medicina popular linyolenca (I)
Elisenda Mas Darbra
Encetem en aquest número de Barret
Picat un nou apartat dedicat a les plantes
medicinals (també anomenades
herbes remeieres), als seus usos i a la
descripció dels remeis que antigament
(i encara ara) alguns veïns de Linyola
utilitzaven.
Aquest recull d’herbes, receptes i
remeis populars s’ha confeccionat a
partir de la informació facilitada mitjançant
entrevistes realitzades a una
cinquantena de veïns del poble, la
majoria d’edat avançada i amb certs
coneixements d’aquestes plantes i de
les seves virtuts sanadores. Aquest estudi
forma part del Treball de Recerca
que vaig elaborar durant els darrers
dos cursos de batxillerat.
Un dels objectius d’aquest treball era,
un cop acabat i presentat, fer-ne difusió
a tots els veïns linyolencs interessats
en aquests temes de medicina i
cultura popular i, a la vegada, deixar-ne
constància escrita ja que del contrari
aquesta saviesa popular està condemnada
a caure en l’oblit i perdre’s per
sempre més.
En cada capítol explicarem, en primer
lloc, els diferents remeis que els entrevistats
ens han fet saber per a guarir
una malaltia determinada. En aquest
primer capítol parlarem del què podem
fer per a curar o alleugerir una malaltia
força habitual: el mal de coll o les
angines. El segon apartat de l’article
estarà dedicat a parlar d’una determinada
planta remeiera; en aquest cas
comentarem les moltes virtuts que els
diferents entrevistats linyolencs ens
han explicat sobre el timó.
Voldríem aclarir que aquest recull de
tradicions i costums populars tenen la
majoria una certa base científica, però
alguns remeis són fruit de supersticions
i de tradició oral poc contrastada
científicament. Per això s’ha de tenir
molta cura a l’hora de provar algun
d’aquests remeis ja que segons l’ús i la
quantitat o la part de la planta emprada
pot tenir uns efectes o uns altres, fins
i tot pot arribar a ser perjudicial per
a certes persones. Recomanem per
això, posar-se en mans de persones
especialitzades en el tema si es té
intenció de consumir alguna herba
durant un cert temps. Així, ni l’autor
ni l’editor es fan responsables de les
possibles conseqüències derivades
d’un mal ús d’aquests remeis sense
assessorament d’un expert.
REMEIS NATURALS PER
A CURAR EL MAL DE
COLL O LES ANGINES
Les angines són inflamacions de
diverses parts del coll, sovint les
amígdales, causades per una irritació
o una infecció vírica o bacteriana. Els
seus símptomes són el dolor del coll
o de la gola, que irradia a vegades fins
les orelles i les dents i un enrogiment
general de la zona que comporta una
dificultat a l’hora d’engolir sobretot
aliments sòlids. Hem seleccionat vuit
remeis que ens han descrit diversos
veïns del poble:
REMEI núm.1
Materials:
— Sègol, segó o segon de blat (o
farina de gallina)
— vinagre
— una paella
— un mitjó, una mitja o un drap
Procediment: S’agafa un bon grapat
de segó de blat o de farina de gallina
i es posa en una paella a coure al foc.
Es torra una mica i s’afegeix un rajolí
de vinagre. A continuació es forma
una massa pastosa que ben calenta
es posa dins d’un mitjó, una mitja o un
drap. S’embolica al coll i es lliga ben
fort amb un altre drap o mocador. Es
va canviant tot sovint a mesura que es
refredi la massa.
Una variant d’aquest remei és la substitució
del segó per pa torrat, cendra
calenta o sal ben grollera, també a
vegades remullat amb vinagre.
REMEI núm. 2
Materials:
— Llard de porc
— Mocador o drap
Procediment: S’agafa el llard i s’escalfa.
Un cop calent i desfet es realitza
amb l’oli diverses fregues al coll i
després es cobreix amb un mocador
o un drap calent. Es pot acompanyar
el remei amb un parenostre dedicat
a Sant Blai que és el protector de les
infeccions del coll. Algun informant ens
ha explicat que la llard de porc era més
efectiva com més rància es trobava.
REMEI núm. 3
Materials:
— Oli de sagí
— Pell d’un conill recent espellat
Procediment: Es procedeix de la mateixa
manera que el remei anterior.
Amb la pell del conill recent espellat i
encara calent es cobria el coll. Aquesta
conservava la calentor força estona.
REMEI núm. 4
Materials:
— Greix de l’ouera de la gallina
— Sucre
— Tupí
Procediment: Quan es mata una gallina
es pot treure el greix que tenen vora
el cul (greix de l’ouera). Aquest es bull
amb sucre i la barreja es guarda en
un tupí esperant el moment d’haver-lo
d’utilitzar. Quan tenim mal de coll en

56
Plantes
traiem una mica, l’escalfem i l’apliquem
calent al coll tot fent fregues.
Acte seguit emboliquem la zona amb
un drap de cotó calent.
REMEI núm. 5
Materials:
— Timó
— Mel o suc de llimona
Procediment: Amb una branca de
timó es prepara una infusió o una decocció
depenent del concentrat que
es desitgi. Un cop colat, s’hi afegeix
una cullerada de mel o el suc d’una
llimona exprimida. Quan el preparat
tingui una temperatura tèbia, es realitza
gargarismes diversos cops al dia.
Podem beure també aquesta infusió ja
que té bon gust i el timó també és un
gran desinfectant altres parts del cos.
Altres variants, si no es disposa de
timó, és bo utilitzar per altres herbes
desinfectants com la camamilla, la flor
de saüc, el malví o la sàlvia.
REMEI núm. 6
Materials:
— Unes fulles de col
— Dues cebes
Procediment: Amb les cebes i les fulles
de col es prepara un brou vegetal que
s’ha de beure ben calent durant nou
dies seguits (una novena).
REMEI núm. 7
Materials:
— Mostassa bullida
Procediment: Es bull la mostassa i es
forma una pasta que ben calenta es
col·loca en un drap i es lliga al coll
talment com si fos un cataplasma.
REMEI núm. 8
Materials:
— Oli d’oliva verge
Procediment: Aquest remei es basa
en “trencar les angines”. Per la qual
cosa es busquen uns petits bonyets
situats als canells, entre els ossos
cúbit i radi, a la part superior de
l’avantbraç. Quan es té una infecció
d’angines aquests bonyets es fan
més grossos. Realment són petits
ganglis limfàtics que fabriquen cèl·
lules sanguínies que ens protegeixen
contra les infeccions; per això davant
unes angines aquestes “fàbriques”
treballen més i es poden detectar
millor. Es suca la zona amb oli d’oliva
i amb els dits polzes, la curandera o
remeiera va fregant amb força aquesta
bonyets fins fer-los “desaparèixer”
o els feien “pujar amunt” per l’avantbraç
cap al colze. Si el dolor de coll
es localitzava al costat esquerre, les
fregues s’havien de realitzar al costat
dret i a l’inrevés. Aquesta operació
l’havia de fer una persona avesada
en aquestes pràctiques, no ho podia
fer qualsevol.
Els entrevistats que ho havien comprovat
personalment expliquen que era
una pràctica molt dolorosa, sobretot
si el fregament es realitzava “en sec”,
és a dir sense oli. Normalment, aquest
tractament durava entre vuit i nou dies.
Alguns veïns, a més, ho acompanyaven
de la següent oració:
“Sant Joan i Sant Pere,
van a trobar a Sant Martí.
Martí que fas aquí?
Curo angines.
Suca-te-les amb oli d’olives,
i et seran esmorteïdes”.
Una veïna sanava les angines amb
aquesta altra oració:
Nostre Senyor, Sant Joan i Sant Pere,
van per un camí
troben a Sant Magí,
li diuen: Magí, Magí que fas aquí?
tinc un mal d’angines que no les puc sofrir.
suca-les amb oli d’oliva
que se t’assecaran així.
I després, agafava primer una mà del
malalt, després l’altra i estirava els dits
(falanges) del pacient fins que aquestes
feien un espetec. Aquesta oració
es repetia tres cops acompanyada del
signe de la creu, i després de recitar-la
es sucava el coll del malalt amb oli
d’oliva. També guaria les angines estirant
cap a dalt les orelles per la punta
del pavelló mentre el malalt restava
assegut en una cadira.
FITXA N. 1
EL TIMÓ
(Thymus vulgaris)
Sinonímia: farigola,
frigola, timonet, tomello,
tem.
Localització en el terme de Linyola
El timó és i ha estat una planta molt utilitzada
per a tots els veïns entrevistats a
causa de les moltes virtuts i propietats
medicinals que té i que fa que sigui una
de les herbes remeieres més completes
i polivalents del nostre país.
És una petita planta arbustiva, típica
de la zona mediterrània i amant dels
llocs secs, solejats i sovint formant
comunitats en turons i serres de secà.
Al terme de Linyola, antigament quasi
tot de secà, era força abundant i per
això s’utilitzava moltíssim. Amb el reg
han desaparegut totes aquestes terres
i fa uns anys, alguns veïns recorden
que encara se’n trobava a la partida del
Barranc, un turó enlairat, erm i de secà.
Avui dia però, malgrat que l’hem buscat
per aquella zona, no l’hem trobat.
Ha calgut anar a la serra de Bellmunt,
entre Bellcaire i l’Assentiu per a poder
collir i secar-lo per al treball. La foto
adjunta prové d’aquella zona.
Indicacions terapèutiques: usos
medicinals més habituals segons els
veïns de Linyola entrevistats
L’essència de timó, molt rica en timol,
és un potent desinfectant i bacterici-
barret picat OCTUBRE 2013

Plantes
57
da superior fins i tot a l’aigua oxigenada.
La seva acció antisèptica es
localitza sobretot a l’aparell digestiu,
respiratori i genitourinari, així com
també sobre les mucoses de la boca
i coll. Aquesta potent acció queda
reflectida en les enquestes que he
fet ja que la majoria d’entrevistats
usen l’aigua de timó per a curar moltes
i variades infeccions. Així tenim
que la majoria fa gargarismes per a
calmar i combatre les infeccions de
la boca, les llagues, els flemons, els
mals de queixal i les genives irritades.
També per a combatre el “mal blanc
o muguet”, característic dels nens
petits que dentaven. Igualment es
fan gargarismes per a calmar les infeccions
de coll, faringitis, amigdalitis
o afonies.
Externament, mitjançant banys, rentats,
friccions o cataplasmes, l’aigua
de timó desinfecta les ferides, punxes
infectades, voltadits, mules als dits,
penellons i altres irritacions de la pell.
També els banys són adequats per a
calmar les morenes.
Les fregues i cataplasmes també s’utilitzen
per a calmar els dolors dels cops,
esquinços, dolors de les articulacions
i dels ossos, artritis, i fins i tot n’hi ha
que l’utilitza per a les infeccions d’orina
i les pedres del ronyó. En aquests dos
últims casos, a part de les fregues,
també es beuen la infusió.
També era freqüent fer fregues als ulls
quan aquests patien de conjuntivitis,
per treure les lleganyes o per curar els
molestosos mussols.
Una altra utilitat del timó era utilitzar-lo
com antitussigen i expectorant, indicat
per a combatre la tos, bronquitis,
asma, refredats, etc. Es bevien la
infusió i es feien bafs.
Un altra acció del timó té a veure
amb el seu efecte tonificant sobre la
mucosa gàstrica. Afavoreix la digestió
i combat les infeccions d’estómac i
intestins. Per això, s’utilitzava quan
hi havia forts mals de panxa a causa
d’una gastroenteritis.
Finalment, alguns entrevistats també
utilitzen l’aigua de timó per a combatre
el mal alè, activar la circulació sanguínia,
calmar el mal de cap o evitar els
vòmits.
Altres usos, costums i creences a
Catalunya
Antigament es creia que durant la Setmana
Santa totes les herbes adquireixen
una virtut més gran que l’ordinària;
entre elles, sobresurt la farigola o timó,
que fa molta més olor que correntment
i augmenta la seva gràcia remeiera. El
timó collit aquests dies, es conserva tot
l’any; la flor és més olorosa que en tot
altre moment i si se’n posa a la sopa
guareix el mal de ventre molt més bé
que cap altra herba.
En alguns llocs de Catalunya, per tal
d’esquivar les bruixes, es tirava al foc
de Sant Joan brots de romaní i de
timó beneïts el diumenge de Rams.
En altres llocs es creu que portar al
damunt set brots de farigola, collits la
mitjanit de Sant Joan fa tornar invisible
i invulnerable als mals esperits.
Paremiologia: proverbis, refranys i
dites populars
Divendres Sant, a collir timó al camp.
Per Santa Creu, floreix el timó a arreu
Amb timó, malves i grans de rosari, es
planta un ric herbolari
Del païdor, la farigola treu el dolor. Per
la gola, farigola
Gràfica
La següent gràfica ens mostra el nombre
d’entrevistats que ens han parlat
de cada un dels usos medicinals descrits
anteriorment. Així per exemple, 23
entrevistats fan servir el timó per curar
les infeccions de boca, 12 l’utilitzen
pels refredats i l’asma, 10 per curar el
mal de panxa, etc.

58
Racó verd
Els ocells de Linyola
Roger Guillem Martí
Descens de les
poblacions
d’ocells d’ambients
agrícoles
Una percepció personal, el descens
d’ocells als ambients agrícoles,
confirmada pel programa de
seguiment d’ocells Sacre.
Tercera i darrera entrega de l’anàlisi
dels resultats obtinguts a Espanya
pel programa Sacre. Recordem
que aquest programa, realitzat per
SEO/Birdlife entre el 1998 i el 2012,
pretén obtenir l’evolució de la població
dels ocells comuns a l’època
reproductora. En el present número
farem una anàlisi de l’estat de les
dues poblacions que s’han detectat
canvis més significatius als ambients
forestals (pinsà comú i picot verd),
on en general les espècies tenen
tendència positiva a causa de l’augment
de la massa forestal. Pel que
fa als ambients urbans, l’altre medi
que restava per analitzar, tractarem
les dues espècies que han patit un
descens singular (pardals comuns
i orenetes vulgars) i dues espècies
que augmenten de forma acusada
(la tórtora turca i el tudó).
La població nidificant de pinsà comú
a Catalunya està incrementant,
amb un augment del 25-36% del
2002 al 2012. Així tenen un estatus
a Catalunya de preocupació menor
(segons l’Estatus d’amenaça dels
ocells nidificants de Catalunya 2012.
Llista vermella dels ocells nidificants
de Catalunya 2012, Institut Català
d’Ornitologia). A més és l’espècie
més abundant als censos hivernants
del Seguiment d’Ocells Comuns de
Catalunya (SOCC), tant a nivell de
tot el país com al nostre municipi.
El picot verd és l’altra
espècie forestal
que ha tingut un increment
més notable
durant el seguiment
del programa Sacre.
En canvi, a Catalunya
s’ha observat
una disminució del
8-18% als darrers
10 anys, però tot i
així té un estatus de
conservació de preocupació
menor. És
un ocell molt fàcil
d’observar a diferents
punts del terme
amb presència d’arbres,
sobretot als boscos de ribera
dels reguers i banqueta del canal, als
arbres i pals de llum dels marges de
conreus i fins i tot en arbres fruiters.
El pardal comú està patint una regressió
a bona part d’Europa. Les
causes que han portat al declivi de
l’espècie en algunes ciutats i regions
europees constitueixen un debat viu
sense que s’hagi pogut donar una
resposta totalment satisfactòria. La
singularitat de l’espècie, una de les
més abundants en individus i lligada
a ambients humans, està generant
força estudis per trobar les causes
o combinació d’aquestes. Entre les
que s’apunten estarien els canvis a
l’agricultura i augment en la utilització
de pesticides, canvis a l’ordenació
del territori amb urbanitzacions,
així com la disminució d’antics
edificis on fer niu i protegir-se del
fred, un increment d’infraestructures,
increment d’espècies competidores
(com per ex. la tórtora turca) o fins
i tot no es descarta l’aparició de zoonosi.
Mentre a nivell peninsular el
declivi és moderat (5%), a Catalunya
Tórtora turca dins del nucli urbà de Linyola.
Foto: © Roger Guillem Martí.
ha patit un descens del 15-22% als
darrers 10 anys, motiu pel qual se’l
classifica amb un estatus de proper a
l’amenaça. A Linyola també s’observa
aquesta forta regressió, arribant
en alguns censos del SOCC a ser del
50% respecte l’any anterior.
L’oreneta vulgar, l’altra espècie
que ha patit un descens poblacional
singular als medis urbans (40% a
Espanya), a nivell de Catalunya se
li manté un estatus de preocupació
menor. Les principals causes es
deuen a la pèrdua d’emplaçaments
de cria, per desaparició d’estables i
corrals, tancament de golfes..., així
com la destrucció directa del niu.
La utilització massiva d’insecticides
és una altra causa que ha provocat
un descens d’individus. Segons el
Projecte Orenetes (ICO), cada oreneta
consumeix entre 5 i 6 grams
d’insectes al dia i calen gairebé 4
kg d’insectes per mantenir tota la
família del març fins a l’agost. Així el
seu descens comporta un increment
d’insectes a les zones urbanes, sobretot
dels molestos mosquits.
barret picat OCTUBRE 2013

Racó verd
59
La població catalana de la tórtora
turca ha augmentat del 17-35% als
darrers 10 anys, tenint un estatus
de conservació de preocupació
menor. Es tracta d’una espècie originària
dels Balcans, que al primer
terç del s. XX ha colonitzat bona
part d’Europa. La colonització a la
Plana de Lleida s’inicia a la segona
meitat dels anys 80,ocupant ambients
humanitzats, preferentment
nuclis urbans amb jardins i les àrees
perimetrals.
Finalment, el tudó ha experimentat
el major increment poblacional a
Catalunya als darrers 10 anys (del
42-56%). El seu estatus de conservació
és de de preocupació menor.
Es tracta d’una espècie forestal
que ha colonitzat tots els ambients
amb presència d’arbres, des de
les zones agrícoles als ambients
humanitzats, fins i tot grans ciutats.
Així actualment tant se’l pot trobar
nidificant en un ametller, en un marge
d’un conreu de secà a Belianes,
com en un petit arbre de jardí d’un
pati de Linyola.
Entreteniments
El racó dels acudits
Gerard Soldevila Pelegrí
–Pare, una pregunta, tu et vas casar per l’església o pel
civil?
–Jo per estúpid fill.
–Tieta, per què et maquilles?
–Per estar més maca!
–I triga molt a fer efecte...?
–Tens problemes de vista?
–Sí.
–Doncs instal·lat el 7!
–Hola fill, amb què jugues?
–Amb el que em surt dels ous!
–Ostres que mal educat!
–Ets tu la que em compra Kinder...
Un jove entra en una botiga d’esport i li diu al botiguer:
–Tens pilotes per anar a jugar al pàdel?
–Si, és clar.
–Doncs t’espero demà a la pista!
Envieu els vostres acudits a: gerard.soldevila@hotmail.com

60
Com passa el temps
Com passa el temps
Homenatge a Fusté
OSASUNA CAMP DE FUTBOL 18.12.1961
Zoco, Tresina Lamarca, Pilar Carula, Rosalin Roig, ?, Josep
Camarasa.
CF Linyola
CF Osasuna
OSASUNA SOPAR AL RESTAURANT AMOCA
Tresina Solé, Zoco, Montserrat Teixidó, Ramon
Serra, Manolita Saura i Joan Camarasa.
Fotos cedides per Montserrat Teixidó
barret picat OCTUBRE 2013

Com passa el temps
61
2n de parvulari, Curs 1976-1977 .
D’esquerra a dreta - Fila de dalt: Ramon Pallerola Pedrós, Javi Navarro Ibarra, Jordi Droguet Roig, Senyoreta Ramona,
Daniel Simó Torres, Fidel Flaquer Fabregat, Quintí Foguet Boreu, Ismael Pérez Mases, Francesc Foguet Boreu,
Sebastià Mas Martí, Antoni Martí Mases i Josep Antoni Ruestes Guillem. Fila del mig: Irene Solsona Teixidó, Jordi
Folguera Bonjorn, Toni Folguera Bonjorn, Josep Castelló Balcells, fill de guàrdia civil, Maite Gómez Martí, Marcel·lí
Boldú Botigué, Susana Mases Pallarés, Carme Domenjó Moix, Jordina Piñol Puigfel i Anna Ortega Aldavó. Fila de
baix: Ruben Pou Molins, M. Mar García Ruíz, Elena Señís Subirà, Àlex Tàssies Llordés, Josep Hernández Escolà,
Anna Fabregat Costa, Pili Fernández González, Carme Camí Puig, Domènec García Solsona, Berna Riera Pedra,
Anna M. Solé Sorribes, Jordi Niubó Piñol i Montse Martínez Arce.
Foto cedida per Irene Solsona
Classes
d’informàtica
per a grans i petits...
Tel. 973 71 44 34
C/ Maria Aurèlia Capmany, 7 - 25240 LINYOLA
(Davant el col·legi públic El Sitjar)
...des de Copiar
fins a Pegar

2002-2012
10 anys al vostre
servei
Floristeria – Jardineria
Mireia Caba Muntada
Tel. 973 57 57 33 – C/ Major, 6 – 25240 Linyola (Lleida)
* Flor i planta natural
* Arranjaments per Bodes i
comunions
* Ornamentació d’església,
restaurants i sales conferències
* Poms i centres florals per
celebracions
* Palmes i corones funeràries
* Composicions florals en artificial
* Disseny de jardins
* Creació i manteniment de
jardins
* Articles de regal
Tel. 610402795
Camí dels Arcs, s/n - 25240 Linyola
www.centreequestrelliriblau.com
Escola d’Equitació · Classes d’iniciació a partir de 7 anys · Classes de perfeccionament per tot tipus de genets
Rutes a cavall per l’Estany d’Ivars i rodalies · Estades per nens i nenes en edat escolar · Hípica en general
62 barret picat OCTUBRE 2013

11-S Diada de Catalunya
63
Ofrena Ajuntament
Ofrena ERC
Audiovisual P. Galitó
Audiovisual P. Galitó
Coneixes el teu poble 2013
Joan Yeguas
Esteve Mestre

Festa 40 anys
D’esquerra a dreta:
Elias Lechosa,
Isabel Murillo,
Felip Llobet,
Trini Camarasa,
Domènec Droguet,
M. Àngels Izquierdo,
Ricard Sanjose,
Antonieta Ruestes,
Josep M. Sunyer,
Jacquelin Gispert,
Amadeu Tribó,
Neus Farras,
Ramon Serra,
Anna M. Almodovar,
Isidre Badia,
M. Antònia Bureu,
Josep M. Torrent,
Sebastià Riera
Festa 70 anys