BarretPicat-200

Vistes de Linyola
23
nat l’any 1988 i filmat pel director
italià Giuseppe Tornatore està construït
sobre els records d’un nen, en
Totò, i la relació que estableix amb
l’operador del cinema del seu poble,
l’Alfredo. Un seguit de flash backs
ens remeten a moments de la seva
infància i joventut. En paraules del
crític Salvador Sainz “el film és una
mirada nostàlgica al passat, una
mirada trista d’una època que s’ha
perdut en el temps i que, segurament,
no tornarà mai més”. L’acció
passa en un petit poble de l’illa de
Sicília durant la postguerra però
segurament alguns dels moments
podrien ser extrapolats a molts dels
municipis de les nostres contrades
que, durant aquells anys, havien
gaudit d’una sala de cine. De fet,
crec que més d’una persona gran
s’hi pot veure emmirallada.
La cinta esdevé un cant d’amor al
setè art però sobretot és una elegia
a la sala de cinema, a la platea
fosca. Un espai entès com a lloc de
reunió, com a indret de relació, com
a canalitzador d’experiències... de
la mateixa manera que penso que
ho havia estat el Planell per a molta
de la gent del poble, perquè l’acte
“d’anar al cini” també va convertir-se
en una rutina social establerta. En
aquestes seqüències que passen a
l’interior del cinema és on crec que
la pel·lícula aguanta més bé el pas
del temps. Així doncs, nosaltres ens
convertim en voyeurs privilegiats i
podem observar les reaccions del
públic davant allò que estan mirant.
Podem veure les seves emocions,
els riures, els plors, els crits, els
aplaudiments... i, fins i tot, podem
observar la diferenciació de les classes
socials de l’època.
La pel·lícula s’acaba amb la famosa
seqüència dels petons censurats,
un dels final més commovedors que
hagi vist mai. A un quart i mig de 10
del vespre van obrir-se els llums de la
sala. Per la pantalla anaven passant
els títols de crèdit i els assistents van
arrancar en un fort aplaudiment. Vaig
girar-me i vaig veure algunes cares
compungides, alguns ulls vidriosos,
alguna senyora que s’aguantava els
plors... Emocionat, vaig aixecar-me
d’una revolada i vaig marxar cap a
casa. Havia estat una tarda trista, no
podia ser d’una altra manera, per
primera vegada la pantalla gran del
Planell no ens parlaria. El cinema
restaria en silenci.
PD. Vull fer meves unes paraules
que van sortir publicades al diari El
Periódico, escrites per l’actor i director
de teatre Josep Mª Pou, arran
del tancament del cinema Urgell de
Barcelona aquest passat estiu: “Ha
mort jove. En la flor de la vida. Ni tan
sols havia pogut arribar a complir
els 50 anys. Ha mort del vídeo i del
DVD, ha mort del cine a casa, ha
mort de les descàrregues il·legals,
ha mort de les txutxes i crispetes,
ha mort de les multisales, ha mort
de la falta d’ajudes, ha mort de l’IVA
sobrevingut, ha mort de les 1.832
butaques per omplir, ha mort de la
falta d’espectadors.“