BarretPicat-200

48
Literatura
L’habitació 442
Jaume Balcells i Palou
Vaig pujar al tren arrossegant la
maleta amb una mà, i la jaqueta,
mig entrepà, el bitllet i el mòbil, a
l’altra. Enfarfegat, em vaig endinsar
pel vagó buscant el meu seient i
procurant no topar amb ningú.
El meu lloc va resultar ser al final del
vagó, al davant d’un home de mitjana
edat que, de seguida, es mostrà
simpàtic i amable.
Instants abans d’arrencar el tren
se’ns plantà al davant una noia d’uns
vint i pocs anys, plena de rastres i de
pírcings i amb una enorme motxilla
llardosa a l’esquena. La noia semblà
que dubtava entre seure al nostre
costat o continuar cercant lloc en el
vagó següent, però l’home del meu
davant li digué:
–Seu, xiqueta, seu amb nosaltres,
que tindràs un viatge ben distret!
Mira, ara mateix volia començar a explicar-li,
a aquest senyor (referint-se
a mi), una història sorprenent...
La noia col·locà la seva motxilla i va
seure al meu costat. Ens va saludar
amb un “bona tarda” i un bonic
somriure. Ens va mirar uns instants,
com si volgués avaluar amb quina
mena de persones s’havia assegut
i, tornant a somriure, digué:
–M’ha semblat entendre que volia
explicar una història...Quina mena
d’història?
–La història de l’habitació 442 –va
dir l’home del davant, adoptant, de
sobte, un posat més seriós, més
transcendent.
–No em sona de res –digué la noia– I
a vostè? –preguntà adreçant-se a mi.
–No, em sembla que no –vaig dir
movent lleugerament el cap a una
banda i a l’altra.
–Escolteu-me doncs, perquè jo he
de baixar a la propera parada i no
ens queda massa temps:
“Ja fa uns quants anys vaig haver
de fer un viatge precipitat a la capital
per un tema de negocis. Com
que la cosa va ser allò que es diu
“d’avui per demà” no em va donar
temps de fer la reserva a l’hotel on
acostumava a pernoctar sempre que
havia de passar uns dies per allí. Es
celebraven unes festes destacades a
la ciutat i això contribuí a que l’hotel
estès totalment ple.
–No pot ser –em vaig exclamar al
recepcionista– ja fa molt temps que
sóc client d’aquest hotel i mai m’havia
trobat en aquesta situació!
El recepcionista digué que li sabia
greu, però que no li era possible
trobar cap habitació disponible.
Aleshores arribà el gerent de l’hotel
qui em va saludar amb molta
cordialitat i, donat que em coneixia
de fa anys, es mostrà interessat en
ajudar-me.
–I l’habitació 442? –preguntà.
–La 442!? –repetí el recepcionista
incrèdul.
–No està preparada? –insistí el
gerent.
–Però, però..., senyor, vostè ja sap
la problemàtica d’aquesta habitació!
–digué el recepcionista tot
empal·lidint.
–Sí, però crec que se n’ha fet un
gra massa. Després “d’allò” es va
pintar l’habitació i es va canviar el
mobiliari...Penso que ja porta massa
temps tancada.
–Però, senyor, recordi el que va passar
amb els clients que la van ocupar
després i els comentaris de les noies
de la neteja...
El gerent va voler explicar-me el
misteri de l’habitació 442. Aquell lloc
havia estat l’escenari d’un lamentable
i dramàtic episodi de violència
de gènere; un marit gelós havia
escanyat allí mateix la seva dona.
Passat un temps prudencial, i després
de fer reformes a l’habitació per
deixar-la com a nova, es va tornar a
posar al servei dels clients. En els
dos casos que havia estat ocupada,
els clients, al cap de poca estona,
havien demanat el canvi d’habitació
degut a sorolls misteriosos que
els impedien dormir. Així mateix,
alguna de les noies de la neteja
havia manifestat haver percebut allí
cruixits inexplicables i una mena de
mormoleig llunyà.
–Ja ho veu –digué el gerent– més
franc amb vostè no ho puc ser. Li
he de dir també que jo mai he notat
res ni he escoltat cap soroll...ara
que tampoc no hi he passat cap nit.
Personalment penso que la por i les
supersticions tenen molta culpa que
no s’utilitzi aquesta habitació.
–Escolti, li agraeixo molt la sinceritat i
li asseguro la meva total discreció en
aquest tema. Jo no crec en aquestes
coses i no em fa res de passar-hi la
nit. Estic tan cansat que “el fantasma”
haurà de fer molt soroll si em
vol despertar...
El gerent i jo vam riure a gust, mentre
el noi de la recepció ens mirava pàl·
lid i preocupat.
L’habitació tenia un aspecte nou i
espaiós. Estava pintada d’un beix
claret molt agradable i decorada
amb reproduccions de dos quadres
de paisatges del pintor anglès John
Constable. Hi havia un finestral molt
gran, amb les cortines recollides, per
on entrava la llum d’una lluna gairebé
plena. Un llit d’aspecte confortable
estava acompanyat per una petita
tauleta de nit.
En una cantonada, a la part dreta de
l’habitació, hi havia l’entrada a un
lavabo modern i ben cuidat i, tot seguit,
uns pràctics armaris encastats.
Res no tenia cap aspecte tètric o
desagradable que pogués portar a
evocar el terrible crim que allí s’havia
comés.
Vaig desfer la meva maleta i vaig
ordenar la roba que portava dins
barret picat OCTUBRE 2013