BarretPicat-200

Opinió
41
De cançons i raons
Francesc Foguet i Boreu
L’esplèndid Concert per la Llibertat
del 29 de juny d’enguany va demostrar
novament la importància que
tenen encara les cançons. “Tot allò
que no es canta es perd”, afirmava
la poeta Maria Àngels Anglada. El
moviment de la Nova Cançó, amb
figures tan rellevants com Lluís Llach
o Raimon, fou decisiu per conscienciar
el poble sobre la necessitat
d’alliberar-se del jou de la dictadura
franquista i, ni que sigui en part, per
recuperar les llibertats arrabassades
pels feixistes.
Les cançons de Llach o de Raimon
havien de dir sense dir, perquè no
podien ser directes ni transparents.
No tenien altre remei que refugiar-se
en l’al·legoria o la metàfora, i confiar
en la complicitat del públic perquè
en descodifiquessin de seguida els
sobrentesos i les al·lusions que amagaven.
Era un codi semisecret per
defensar-se enfront de la repressió i
la censura que, com un pop voraç,
ho volia controlar tot, fins a extrems
insospitats. Com en qualsevol règim
totalitari, d’altra banda.
La força de la cançó va ser tan important
en plena dictadura que les
autoritats franquistes s’afanyaren
a prohibir-ne les lletres més suspectes.
O combatives. Plenes de
raons. Ho certifiquen dues mostres,
corresponents als darrers anys, que
he pogut trobar entre els milers i
milers d’expedients de censura,
autèntics documents de la barbàrie,
conservats a l’Archivo General de
la Administración d’Alcalá de Henares.
La maquinària monstruosa
de la censura ho pretenia controlar
gairebé tot: des de la moralitat de
les sales de festa fins a les cançons
intencionades que s’adreçaven al
poble.
Detall de la façana del convent de las
Bernardas d’Alcalá de Henares. FFB, 20 de
setembre de 2013.
1. El 22 de juny de 1971, Félix Ayala
Viguera, delegat provincial del Ministerio
de Información y Turismo a
Girona, va enviar una notificació, al
director general de Cultura Popular y
Espectáculos, sobre les nou cançons
de Raimon que van ser prohibides als
festivals locals: “Cançó de la mare”,
“El país basc”, “Elogi dels diners...”,
“18 de maig a la villa”, “A un amic”,
“Contra la por”, “Sobre la pau”,
“Quan creus que ja s’acaba” i “Sobre
la por”. Aquesta darrera feia així:
Mig perdudes les paraules,
les coses mig amagades
i els homes meitat gest, meitat silenci.
Per camps i ciutats, la por
va fent callar una a una
les veus dels vius i dels morts.
I els homes meitat gest, meitat silenci.
Però no pot ser sempre,
però no és per sempre,
però no serà sempre.
També som vida nosaltres
amb els nostres silencis
i les nostres paraules,
amb les nostres cases fetes
de treball i d’esperances.
Mig perdudes les paraules,
les coses mig amagades
i els homes, i els homes, i els homes...
2. El 25 de juny de 1973, dos anys
després, el mateix delegat provincial
del Ministerio a Girona, comunicava
a Madrid que havien estat prohibides
aquestes vuit cançons de Lluís Llach
(atribuïdes també a Joan Isaac):
“Bon senyor”, “Silenci”, “Damunt
d’una terra”, “A les cinquanta estrelles”,
“L’estaca”, “La gallineta”, “Cançó
sense nom” i “Arquer d’amor”.
Recordem com comença “Cançó
sense nom”:
On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?
On vas amb la vergonya per galó,
i en el fusell hi duus la por
que apuntes al meu poble?
Si les escolteu o les torneu a escoltar,
comprendreu perfectament
aquest zel del règim franquista per
prohibir-les. I, en uns moments
en què tornen les intimidacions
al més pur estil feixista, també us
adonareu, ai las!, de l’extraordinària
vigència que tenen les cançons
d’aquells anys infausts.
PS: Entre moltes altres supres sions
–pàgines senceres– a l’assaig
Indagacions possibles, de Joan
Fuster, presentat a censura el 26 de
febrer de 1958, n’hi ha una de ben
il·lustrativa: “Les condicions de dret
i de fet, a què la vida catalana ha
hagut de plegar-se en els darrers
vint anys, no són, efectivament,
justes ni favorables.” Més clar, impossible.
Subratllades en vermell
pel censor, aquestes línies van ser
suprimides de l’edició del llibre a
l’editorial Moll el 1958.