BarretPicat-200

42
Opinió
Dos-cents que han fet història
Josep Pinyol i Vidal
«… hem arrivat á lo número dos cents
y que per correspondre á la bona
acullida que lo públich’ns ha dispensat,
hi hem fet tot lo qu’hem pogut.
Ja ho sabém que per conservá lo
bon nom y la consideració ‘ns hem
d’espavilá molt…». 1
Això ho deia un redactor de la revista
Lo Nunci el 25 de juny de l’any 1881.
Ben mirat, hom podria dir que aquesta
frase correspon perfectament
a l’actualitat del nostre benvolgut
Barret Picat perquè l’hem vist nèixer
i fer-se gran. Com tots nosaltres n’ha
vist de tots colors i el seu caràcter és
tant capriciós com el de qualsevol:
Gemega, es conmou, s’al.legra,
riu, protesta, felicita, recorda els
temps passats i viu al bell mig de
l’actualitat. «Hem fet tot lo qu’hem
pogut», deia Lo Nunci a finals del
segle XIX. I en feren molt perquè
avui, alguns historiadors i curiosos
encara remenem les seves pàgines
com les de tant d’altres periòdics
catalans on hi trobem una part de
la nostra història i una visió força
particular d’un àmbit artístic encara
poc conegut com és la il·lustració
gràfica. Gairebé un segle i mig de
premsa catalana i si mirem enrere,
ens adonem que proporcionalment
no són gaires les revistes que han
assolit la demarcació simbòlica d’un
bicentenari editorial. El Barret Picat
ha fet un canvi de segle en la seva
ja llarga trajectòria editorial, com
fou el cas d’algunes de les revistes
de finals del segle XIX. El Barret
Picat també té la seva història que
ja comença a ser dilatada gràcies a
l’esforç i l’abnegació d’uns quants
linyolencs i molt especialment de
l’Esteve Mestre que centralitza, administra,
redacta i, tossut, es capfica
a tirar endavant aquesta aportació
impresa al nostre patrimoni. Avui, la
nostra revista assoleix una fita important
i per retre-li l’homenatge, ben
merescut, he mirat com presentaren
aquest esdeveniment algunes de les
revistes més emblemàtiques de tota
una època a casa nostra. Heus ací,
alguns exemples d’aquests números
dos-cents que reposen a les hemeroteques
catalanes.
La Campana de Gràcia arribà al seu
número dos-cents el 25 de gener
del 1874 en un context històric ben
particular. Tot just feia tres setmanes
del cop d’estat del general Pavia
que ocupà el parlament espanyol
per enderrocar la primera república
espanyola i ensorrar completament
l’esperança de la instauració d’una
república federal a l’estat. En Tomàs
Padró, genial dibuixant d’aquella
primera etapa de La Campana,
representà al general a la primera
plana de la revista com si fos un gall
d’indi, amb l’espasa a la mà i trepitjant
amb les seves hurpes les corts
constituents tot i passat per sobre
de les sigles R.F. (per República
Federal). Aquest cop d’estat, que
tenia com a finalitat la reinstauració
de la monarquia borbònica, inspirà
al gran Padró que qualificà al general
colpista de «Pavo… Real» és clar.
L’Esquella de la Torratxa, germana
petita de La Campana de Gràcia,
publicà el seu número dos-cents
el 18 de novembre de 1882, uns
messos després què es posés la
primera pedra del temple expiatori
de la Sagrada Familia. Aquell mateix
any s’havia creat el Centre Català,
plataforma unitària que pretenia la
unió de tots els corrents catalans
per a defensar els interesos del païs.
El Centre Català, amb el seu lema
«Catalunya i Avant!» fou el bressol
del congrés catalanista de l’any
següent. Amb tota l’agitació que hi
havia al seu voltant, L’Esquella no
féu cap al·lusió al seu propi bicentenari,
diguem-ne que se’n oblidà.
L’esquellot de la seva capçalera es
feia ressò del nou curs universitari
i afirmava el seu anticarlisme criticant
obertament una fulla editada
pels carlins conservadors advertint
al lector: «Apartéu las criaturas».
Aquest era el títol d’un llarg article
que començava dient que «heu de
saber que del xiquero de la religió
católica, apostólica carlista, s’ha
escapat un capellá com un toro
negre, ab dos parells de banyas al
cap…» i acabava ironitzant sobre les
sigles amb les que aquest capellà
havia signat el seu panflet: F.S.S.,
que segons en Josep Roca, redactor
de l’Esquella volien dir «Foch, Sanch
y Saqueig». Finalment, la caricatura
que acompanyava aquest número
feia referència a l’augment dels
robatoris i el clima d’inseguretat
que es vivia a Barcelona on tres
guàrdies mandrosos deixaven que
els ciutadans prenguessin la seva
pròpia autodefensa.
El dia 25 d’octubre de 1905, Cu-Cut!
sortia el número dos-cents gairebé
integrament dedicat a la visita que
Emile Loubet, cap d’estat de la República
Francesa, feu a Madrid per
correspondre al rei Alfons XIII que
uns mesos abans havia escapat
sa i estalvi d’un atemptat a París.
Els del Cu-Cut!, revista portaveu
del catalanisme conservador de la
Lliga, no tenien cap afinitat amb els
barret picat OCTUBRE 2013