BarretPicat-200

Esports
17
4ª Rialp Matxicots
Joan Carles Grau Bermejo
Ahir, a les 06:15, van donar el tret
de sortida de la 4a Rialp Matxicots,
en la seva modalitat de marató de
muntanya (bé, segons GPS una
mica més de 43km però ja posats
no vindrà d’aquí).
Ja el començament és força “durillo”.
Surts de Rialp a 725m d’altitud
i puges fins al Montsent de Pallars
que està a 2.883 m “casi ná”, baixes
una miqueta i tornés a pujar fins al
Montorroio (2.862m).
Però fins aquí anàvem bé i la cosa
pintava bé perquè em trobava bé.
Vaig anar a fer un “entrenillo de
qualitat” de cara a la 1a ultra trail
del Montsec –5 d’octubre– i per tant
no tenia pressa per acabar ni volia
serrar les dents. Així que ha gaudir.
A més el GPS/pulsòmetre anava a la
seva i marcava entre 36 i 40 ppm. Per
un moment vaig pensar que el meu
GPS s’havia tornat boig i que feia lo
mateix que el ministre de l’Interior:
dividir-ho tot per 4. No és que anés
amb el “ganxo” però a 40 ppm segur
que tampoc.
Però realment quan se’m va fer dur
va ser a les baixades. Tot lo que
puges de “patac”, ho baixes igual.
Baixades amb molta, molta pendent
i crec que una mala “elecció” en
el calçat va fer que la baixada de
Montorroio fins a Mainera i la que
hi ha després fins a Caregue fos
bastant pesat i difícil de portar, amb
força “molèsties/dolor” als peus que
ja no em van deixar fins arribar a
meta (home, amb algú o quelcom li
he de donar la culpa, no? És el que
ens passa als corredors: sempre
tenim una excusa aliena a nosaltres
per donar la culpa als nostres mal
resultats.
Quedava el “caramelet” final que sol
haver-hi en aquestes curses de muntanya.
Pujar d’Escàs fins a la serra de
Posa –poc més de 400m+- però que
quan ja vas cansat semblen més. I
des de dalt ja només quedaven 5km
de baixada i “más de lo mismo”,
patint de peus.
De totes maneres al final sempre et
quedes amb lo bo d’aquestes curses
de muntanya: dels paisatges vistos
que d’altra manera no els aniries a
veure ni de conya, la gent que vas
coneixent pel camí, el que t’intenta
animar, el que et dóna consells, el
que quan estàs parat també s’atura
per si et falta o et passa alguna
cosa..., l’organització que sempre
està atent al que necessites, donant-te
ànims, aplaudint-te quan
arribes al seu avituallament, la que
et desitja sort fins la propera parada...,
i la gent que vas trobant en
els diferents pobles per on passes o
p.e. quan arribava a Rialp on en els
darrers metres tothom, grans i petits,
t’aplaudeixen i t’encoratgen com si
fossis el primer corredor a creuar la
meta. Això amics meus, ni amb la
Mastercard.
I a més a més de tot això, un parell
de “regals” molt trempats. Una
samarreta Tuga molt maca i als
“finishers” uns maneguets de la
Lurbel també força macos (al començament
això dels maneguets
em semblaven una mica “monyarrons”
però cada vegada m’agraden
més, especialment quan comences
curses tant de matí encara fa fresqueta.
O no serà que m’estic tornant
una mica...
Ara, el que més he trobat a faltar
en les dues darreres curses que he
fet (aquesta i la 4 rocs de Figuerola
d’Orcau) és la “fàmili” esperant-te a
meta (crisis matrimonial, ruptura a la
vista...?) i alguna que altra sorpresa
que m’han donat en algun punt del
recorregut, sorpresa que valen més
que 10 gels energètics de cop. Esperem
que puguin venir a la pròxima
cursa.
4a Rialp Matxicots “marató”: 105è de
la general, 27è dels veterans masculins
amb un temps de 09:35:37.
Gràcies per tot i fins la propera.
PD: Que consti que ho faig “gratis”
però vaig estar a Les Brasses de
Sort i tant l’habitació com el sopar
de luxe.