BarretPicat-200

Barret Picat
37
il·lusions que hi ha darrere de cada
aportació!
El més gratificant és saber que les
coses es fan bé, i quan els lectors
t’ho reconeixen, ets feliç. Quan pots
donar ales a projectes com el de Josep
Pinyol Vidal de dedicar un extra
al dibuixant Melcior Niubó “Niu”,
saps que estem fent història...!
–Per tu, el Barret Picat és més un
hobby o una feina? Has pensat mai
en deixar-ho?
–Degut a un problema de salut i
a que la meva família m’ha donat
totes les facilitats, he pogut dedicar
força temps al Barret Picat i també
a investigar temes d’història. Fins
ara no he pensat mai en deixar-lo
de dirigir, però és evident que en
un futur proper ho hauré de fer. Ara,
mentre es vulgui, seguiria fent de cap
de redacció....
–Com ha evolucionat la revista
des que va sortir el primer número
fins ara?
–Al principi la revista es tirava amb
una vietnamita o a ciclostil. Vam fer
servir les “impressores” de l’Ajuntament
i la Cooperativa del Camp fins
al número 18, i després ja vam tenir
diners per fer els números fotocopiats.
Ho fèiem a la Col·lectivitat de
Regants núm. 5: quan ens avisaven
que ja estaven totes les fotocòpies
fetes, anàvem a buscar-les, les portàvem
a la biblioteca i les enumeràvem,
i començàvem a donar tombs
i a l’acabar el tomb ja teníem una
revista i el més valent de tots anava
posant tres grapes a cada exemplar
i ja estaven preparades per anarles
a repartir. Dono les gràcies als
que durant 9 anys ens van ajudar
a fer la revista, i a l’Ajuntament, a la
Cooperativa, a la Col·lectivitat… Tot
això va durar fins al 1988, que ja vam
començar –amb el núm. 46– a treballar
en una impremta molt primitiva.
–I pel que fa al disseny, quins
canvis ha experimentat el Barret
Picat?
–Als primers números s’utilitzaven
el magnífics dibuixos del Pere Llauradó
–un dibuixant grandiós- de
l’Andreu Pujades, del Robert Pérez,
del Jaume Balcells, del Joan Gesé…
després arribaren els còmics de les
mans de Padu, Gesé, i sobretot de
Fidel Flaquer. Després vindrien el
Mark Binefa i el Ferran Blanch. També
a partir del nº8 vam començar a
afegir-hi fotografies. Vam tenir sort
del Valeri Bonjorn, que fou el primer
fotògraf de la revista. Després en
vindrien més: el Jaume Balcells, la
Montse Giné i la Carme Arenas i
l’Eva Llauet. En el n.48 es va iniciar
una secció que ha tingut força èxit,
Com passa el temps, que ens permetia
recuperar i visualitzar el temps
passat....
–I el color, quan va arribar?
–Al núm. 56 –novembre 1989– va
sortir la primera portada en color, i a
partir d’aquí vam anar augmentant
les pàgines en color, fins arribar a les
16 actuals. Per la crisi que vivim en
els darrers anys, no hem pogut augmentar-les
més, però les mantenim.
–Ara que parlem de crisi… l’època
dorada de Barret Picat ja ha sigut,
és ara o vindrà en un futur?
–L’època dorada sempre ha de ser la
present, perquè a cada número hem
de donar el millor de nosaltres mateixos,
millorar el que fem. Destacaria,
això sí, feines excepcionals com
l‘extra d’història del núm. 25, l’extra
literari del núm 30, l’extra eròtic del
núm. 67, l’extra de la cooperativa, el
del còmic… Una altra època bona
fou al 2001/02, quan amb el Jaume
Balcells i jo vam treure “Carrers de
Linyola” i el “Costumari del segle XX”,
o aquest any 2013 que hem publicat
el seu llibre “El cercador de pigues i
altres contes”.
–Com es comença a publicar a la
revista? Quines opcions de col·
laboració hi ha?
–Com he dit abans, la idea inicial era
estar oberts a joves veus del poble, i
continuem pensant-ho: la revista ha
de ser un trampolí per als qui tingui
ganes de publicar... Existeixen dues