BarretPicat-200

Literatura
49
de l’armari. Em vaig desvestir i em
vaig ficar dins al llit amb l’agenda
i el bloc de notes per repassar els
actes de demà i anotar alguna idea
per les properes reunions de treball.
De seguida, però, em va agafar el
son. Vaig deixar la paperassa sobre
la tauleta i vaig tancar el llum. Aleshores
em vaig adonar que no havia
fet córrer les cortines del tot i que la
llum de la lluna inundava l’habitació.
No em va preocupar, tenia tanta son
que ni la lluna em podia desvetllar.
No sé quan temps havia dormit
quan em van despertar uns grinyols
que semblaven venir del lavabo,
com si algú obrís i tanqués repetidament
una porta amb les frontisses
rovellades. “Aquests hotels tenen
les parets massa primes i els serveis
de les habitacions massa junts” –
vaig pensar.
Al cap d’uns moments, a aquest primer
soroll se li va afegir una mena de
tap-tap que jo vaig interpretar com
que algú picava a la tapa del vàter.
“Però què coi fan aquesta gent!”-em
vaig preguntar, tot suposant que els
meus veïns d’habitació eren un grup
de joves mig embriagats.
Els sorolls van parar de sobte. Tot seguit
vaig notar com un aire fred que
envaïa l’habitació; vaig entreobrir els
ulls per comprovar que no hi hagués
cap finestra oberta i aleshores la
vaig veure: era la figura d’una dona
tètrica, amb la mirada buida i el cos
indefinit, eteri. Portava els cabells
llargs i despentinats i es movia com
una ombra, silenciosa i incorpòria.
Vaig voler cridar i incorporar-me,
però el cos no em responia; notava
com si tingués les mans i les cames
paralitzades i una mena de nus al
coll que m’impedia cridar. La dona
s’apropava poc a poc, mentre jo,
donada la immobilitat que patia,
vaig decidir fer-me l’adormit tot
esperant que em deixés tranquil.
L’espectre, però, va ficar les seves
mans de boira al meu coll i jo vaig
notar una fredor de mort. Fent un
esforç terrible vaig obrir els ulls, vaig
fer un moviment ràpid amb el cap
i vaig aconseguir mossegar-li una
d’aquelles mans deformes.
Havia agafat aquella mà, magra i
flonja, per sota del dit gros i mossegava
amb totes les meves forces
perquè intuïa que allí m’hi anava la
vida. Aquell ésser va fer un esgarip
esgarrifós i em va mirar amb ulls encesos
d’odi, mentre, amb l’altra mà,
em va prémer més fort el coll. Vaig
notar com una cremada
de gel que m’ofegava
però vaig continuar mossegant
amb les darreres
forces del meu cos. De la
mà de l’espectre rajava
un líquid fètid i lleugerament
gelatinós que
m’embrutava la cara i els
llençols.
Per fi, quan ja pensava
que anava a perdre els
sentits, la dona va deixar
el meu coll i jo vaig
poder moure un braç i
tirar la tauleta al terra,
amb l’agenda, el bloc de
notes i el telèfon inclòs.
L’espectre de la dona es
va poder desempallegar
de la meva boca i es va
fer fonedís abans que
dos empleats de l’hotel
obrissin la porta i el llum de la meva
habitació...”
–Ep! Què just! És la meva parada!–
va interrompre sobtadament
el narrador. –Espero que els hagi
entretingut amb la meva història i
no m’hagi fet massa pesat –va dir
l’home tot incorporant-se i recollint
la seva maleta.
–Ei, ara no ens pot deixar així!– em
vaig exclamar. –Ens ha d’explicar
com va reaccionar la gent de l’hotel,
el gerent...
–Oh! Això són detalls secundaris! Pot
ser un altre dia...ara, ja ho veuen, no
hi ha temps. I a vostè, senyoreta, ¿li
ha agradat el relat? –preguntà l’home
a manera d’acomiadament.
–Massa fantasiós pel meu gust...
–digué, sincera i fent una ganyota de
desaprovació, la noia de les rastres–.
Això dels fantasmes ja està bastant
passat de moda!
L’home, que ja estava a mig passadís
del vagó, reculà unes passes i,
apartant-se el coll de la camisa, ens
mostrà una impressionant cicatriu,
com una cremada, que tenia a la
base del coll i digué molt seriós:
–No t’ho pensis, noia, no t’ho pensis...
Creu-me, no vagis mai a l’habitació
442!