BarretPicat-200

Literatura
47
Cita a cegues
Mari Pili
Avui és una tarda de tardor calurosa
i estic fent un beuret amb unes amigues
al Planell mentre les nostres
xiquetes patinen per la plaça amb
els patins en línia que s’han posat
de moda. Miro la meva filla com fa
de les seves i penso en la sort que
he tingut de tenir-la. Si no hagués
estat per internet dubto que ara me
l’estigués mirant: una nena rossa
d’ulls blaus, alta i esvelta, res a
veure amb mi...
Després de vàries relacions fallides,
entre elles una de llarga i dolorosa
em vaig decidir a fer cas del consell
d’un amic meu i em vaig apuntar
a la pàgina de contactes Destiny
que en aquell temps, que encara
no s’estilava gaire això de lligar per
internet, era gratuït per les noies,
suposo que era per captar adeptes.
Vaig omplir el meu perfil, però
obviament sense dir tota la veritat i
sense posar foto, no fos cas que hi
voltés algú de Linyola… I sí, hi havia
gent de Linyola tal i com vaig poder
comprovar.
Anava xafardejant i hi havia nois interessants,
alguns massa interessants
per ser veritat. I au, a provar sort.
La primera cita va ser un desastre!
Vaig conèixer un xicot de Ponts que
semblava un bon partit: mestre,
ben plantat segons explicava i bona
persona i vam quedar a mig camí,
a Cubells, a un restaurant a peu
de carretera per fer un cafè, a les
quatre de la tarda. I clar, com ens
reconeixerem? Vaig veure a una
pel·lícula que ell portava una rosa i
ella un llibre però vaig descartar la
idea. Uf, hauríem cantat més que un
esquimal en un desert. Al final vam
quedar d’anar negres amb un detall
vermell. Va arribar el dia de veure’ns,
ja que ni l’un ni l’altre vam ser bons
per enviar-nos una foto. Me’n vaig
anar cap a Cubells feta un sac de
nervis tota negra amb el cinturó
vermell. Només entrar vaig veure un
xicot a la barra tot negre, tipo heavy,
però de detall vermell res de res. Vaig
seure a la barra, prop del noi i vaig
demanar un cafè. Aquell xicot no feia
cap plan, o sigui que vaig descartar
que fos la meva cita, però per allí no
s’atansava ningú. Al cap de mitja
hora d’esperar-me li vaig enviar un
missatge i la resposta va ser que no
volia saber res més de mi. Li vaig
preguntar si era el que hi havia a la
barra i encara espero resposta… A
otra cosa, mariposa!
Vaig deixar estar el xicot de Ponts
i em vaig dir a mi mateixa que no
em convenia i que havia de buscar
una altra cita. Al cap d’un temps
de xerrar amb l’un i amb l’altre vaig
quedar amb un altre noi, aquest cop
d’Igualada. Semblava pel xat que la
cosa podia sortir bé i després d’explicar-nos
la vida i miracles vam decidir
de veure’ns en persona i veure què
tal la química. Amb aquest ja ens
vam passar fotos, no fos cas que em
passés igual que el de Ponts i vam
quedar per fer un beuret a Cervera.
Almenys es va presentar i la primera
impressió va ser bona. Vam anar a
fer un beuret prop de la universitat i
vam xerrar tres hores de tot. Ostres
ja m’estava fent il·lusions quan a
l’acomiadar-nos va i em diu que no
era el seu tipus, que li queia bé, però
que no. Me cagon…
I després del d’Igualada va venir
el de Tarragona, el de la Seu, el de
Lleida, el de Mollerussa, que per cert,
havíem anat junts a l’institut, el de
Penelles, el de Masquefa… I no cal
entrar en detalls, però amb un parell
vaig tenir més física que química…
Però un dia, emprenyada i fastiguejada
de conèixer homes que no em
portaven en banda em vaig esborrar
de la pàgina de Destiny i em vaig dir
que no buscaria més. I vaig estar un
mes sense xatejar amb cap noi però
l’addicció era més forta que jo i hi
vaig tornar a entrar amb tanta mala
sort que vaig conèixer el pare de la
meva filla. I era suec.
Quan vaig mirar el seu perfil a Destiny
vaig pensar que això de fer-se
el suec era una broma. Un paio
de Suècia, d’una ciutat propera a
Estocolm, Uppsala, què coi hi feia
a Lleida? Doncs es veu que només
havia vingut a Lleida a inspeccionar
uns terrenys per a una empresa
sue ca. Vam quedar per tenir una
cita i vaig pensar en seguir-li la
broma però no, era nòrdic total:
alt, ferm, ros i amb ulls blaus. Tenia
un punt però no era guapo. Però
tot i que no sabia gaire català i que
pràcticament parlàvem en castellà i
anglès, i contra tot pronòstic, ja que
sabia que la relació que tenia data
de caducitat em vaig enamorar d’ell
fins al moll de l’os. Dues setmanes
i va marxar cap al seu país. Em va
deixar el seu telèfon, però no l’he
trucat més, ni tan sols per dir-li
que estava embaraçada... I des del
suec, res. Vaig esborrar el perfil de
Destiny i no he tingut cap més cita.
L’embaràs una aventura, però és
una altra història.
I aquí estic al Planell fent un beuret
amb les amigues, totes ben casades.
I jo l’ovella negra esperant que algun
dia arribi l’home perfecte que ens
vulgui a la meva filla i a mi.