178 Barret Picat

20
Vistes de Linyola
Enyorances
Josep Maria Mir Bauló
Com es feien els
enterraments, molts
anys enrere
Feia una tarda freda del dia catorze
de desembre passat, havien anunciat
per la televisió que podia nevar
i era amb un grupet d’homes a la
Plaça de l’Església, que ens esperàvem
per anar a l’enterrament de
la Ramona Solé (l’Aurelleta). La van
portar des del vellatori on durant vinti-quatre
hores i en un lloc molt ben
condicionat es reben les visites de
familiars i amics, que hi van per fer
pinya al voltant de la família i donar
el darrer adéu al difunt.
En aquells moments d’espera a la
plaça, em vingué a la memòria els
enterraments que s’acostumaven
a fer a la meva joventut i em vaig
decidir escriure aquest article.
Quan tenia tretze o catorze anys, i
penso quan es moria alguna persona
gran, hi ha una escena que em ve
a la ment i que no podia suportar. Era
quan els portaven l’extremaunció,
passant el capellà pels carrers,seguit
d’un escolanet que tocava una campaneta
que feia que se’m posés la
“pell de gallina”. Els malalts que ho
demanaven, molt bé, però en molts
casos era la família qui ho demanava,
sense dir-ne res al malalt. Una
persona per molt malalta que estigui
no es rendeix mai, sempre creu que
hi ha una esperança i s’agafa a la
vida amb forces, però quan veia al
capellà que li portava l’extremaunció,
s’enfonsava moralment i psíquicament
i suposo que devia pensar:
“això s’acaba” i realment no tardaven
massa en morir.
Quan s’havia mort, al difunt, talment
es fa avui, se’l vestia amb el seu
Carro dels morts antic
millor vestit que és tot el que ens
emportem d’aquest món. S’avisava
al fuster que prenia les mides i acte
seguit, marxava a fer la caixa.
Recordo com la canalla miràvem
pels vidres de “cal fusteret de la
plaça” i vèiem una caixa de fusta,
folrada de roba negra amb uns
adornos al voltant i un RIP de lletres
daurades amb una creu de cartró,
imitació de fusta.
La darrera nit que un difunt era
a casa es deia el rosari, la casa
s’omplia de gent, la sala, passadís,
escales, l’entrada i a l’estiu fins al
carrer hi havia gent. Al menjador de
la casa, tocant a l’habitació mortuòria,
una làmpada embolicada amb
una mantellina negra, il·luminava una
escena ben penosa, mentre la gent i
els familiars anaven resant el rosari
que aleshores deia la Maria de cal
Joan del Nino. A l’acabar el rosari es
donava el condol a la família.
Quan la gent marxava, els més amics
de la família s’oferien per quedar-se
aquella nit a vetllar. Aquest costum
es feia per a que la família del difunt
estés més ben acompanyada i
descansessin. Es feien dos torns, el
primer que anava fins a les tres de
la matinada i el segon fins que els
familiars s’alçaven al matí. Abans
d’anar a dormir la família havia deixat
queviures –galetes– i beure a la
cuina, per a les hores que passaven
les tres o quatre persones que composaven
cada torn.
Hi havia tres classes d’enterraments,
depenia dels diners que hi tinguessis
destinats, de primera, amb tres
sacerdots, de segona amb dos, i de
tercera amb el mossèn del poble.
El dia de l’enterrament, els capellans
amb els escolanets, anaven a casa
del difunt, que el tenien a l’entrada,
junt amb tota la família, es deia una
petita oració i acte seguit passava lo
capella al davant, després el carro
mortuori, tirat per un cavall o una
mula –i que encara es conserva– i el
seguici format per la família, a les pri-
barret picat FEBRER 2010