Excursió a Aigüestortes Opinió Excursió a Aigüestortes Quinta 84 Dinar botifarra Fila de dalt, d’esquerra a dreta: Almudena Vargas, Naraah Montull, Jordi Altisent,Dídac Batlle, Aida tarragona, Alba Mir, Sisco Luque. Fila de baix, d’esquerra a dreta: Míriam Belmonte, Patrícia Belmonte, Sergi Garcia, Miquel Castells. Campions botifarra Campions botifarra Sopar Santa Àgueda Visita Museu Pedrós Fotos: C. Arenas, Cau, F. Font i Alba Mir
Opinió 47 Continuem endavant Francesc Foguet i Boreu L’entusiasme i les il·lusions són necessàries, però també insuficients, si allò que volem és ser un estat de ple dret en el si de la Unió Europea. Els catalans ens deixem endur, sovint, per les foguerades i, després, ens desinflem com un globus electoral. Hem fet –i continuem fent– les consultes sobre la independència com a “assaig general”. Molt bé: allò que semblava impossible veiem que és una realitat esplèndida, saludable, exemplar. “Tot està per fer i tot és possible”, deia el poeta. Ara cal que treballem de valent perquè sigui viable, ben aviat, una consulta vinculant que ens permeti, d’una vegada per sempre, treure’ns el llast d’Espanya. No pas perquè odiem ningú, ni siguem uns eixelebrats, sinó perquè volem, com a ciutadans europeus, la plenitud de drets i la benignitat d’esperit. Amb plena consciència. I l’Estat actual no ens les garanteix, ans al contrari: ens les escatima contínuament, amb traïdoria i deslleialtat. Només amb la independència podrem ser presents en el món i acomplir, sense frens, els projectes de futur. Només amb un Estat català podrem fer-nos plenament cap endins i cap enfora. Tant se val que siguem d’esquerres com de dretes, d’aquest partit o d’aquell altre, del Barça o de l’Espanyol, català de soca-arrel o de fa poc... No és temps de lirismes impetuosos. Ni d’ambigüitats calculades. Ni de més claudicacions indignes. La independència reclama una generosa transversalitat democràtica que abraci la majoria de la societat catalana. Ja no es tracta de jugar-s’hi la identitat o la llengua, sinó que ens hi juguem el futur tot sencer. Perquè la dependència d’un estat deliberadament hostil, que juga contra nostra, limita fins a extrems inimaginables –tant Catalunya endins com enfora– les possibilitats culturals, polítiques i econòmiques que tenim com a país. L’Estat només treballa per minimitzar o anul·lar el nostre potencial i les nostres ambicions, tal com podem comprovar cada dia, fins al desfici, en els múltiples vessants de l’activitat legislativa, executiva i judicial, en què tant l’esquerra com la dreta espanyoles es posen d’acord de seguida. Per raó d’una sèrie de circumstàncies –que val més no descabdellar, perquè no és el moment de divisions estèrils–, a Linyola no van votar gaires convilatans. No deu ser pas per la il·lusió i les energies immenses que hi van esmerçar els membres de l’organització, ni per les nombroses adhesions d’entitats i associacions locals que van aconseguir! La consulta era del tot lliure, i hi podia anar qui volgués. És veritat que el dia, rúfol i fred, no hi convidava gaire. I sabem, també, que hi ha conterranis que encara tenen molta por innoculada, com si exercir la democràcia directa fos un delicte... I, tanmateix, van votar 788 persones (d’un total de 2.348), o sigui un 33,5%, de les quals 737, és a dir, un 93,89%, van apostar pel sí. Caldria saber, és clar, què pensa el 66,5% de linyolencs que no van voler o no van poder anar a votar i que –suposo– bé deuen tenir alguna opinió sobre aquest aspecte... En tot cas, més enllà de les xifres que sempre són relatives, tot i que mobilitzar 737 persones en una consulta no vinculant ja em sembla un èxit, el fet és que veure votar, de manera desinteressada i simbòlica, a linyolencs de diverses edats i condicions fou una experiència inoblidable, un dels moments més bells per recordar en la memòria afectiva del poble. Era l’exercici de la democràcia d’arrel, emanada de la sobirania del poble. Va ser una festa petita de la democràcia: un primer triomf en la conquesta de la llibertat. Quan ja no “assagem”, sinó que sigui el dia de l’“estrena”, el dia de decidir de veres, ja hi participaran també els que no van voler o no van poder ser-hi. Aquell dia, serà una gran festa, la festa major de la democràcia plena, de la llibertat plena, perquè estic convençut que guanyarà un SÍ com una casa, aclaparador. A partir d’aleshores, començarem a fer la casa de veritat, lliures i sobirans com qualsevol poble d’Europa. Per fer-ho possible, i tot el que està per fer ho és, hem de continuar treballant sense defallença, des de la base, ben units, amb aquest objectiu categòric ben clar. La resta és anecdotari per a la història.
Change language