178 Barret Picat

Literari
53
La substituta
Jaume Balcells Palou
L’Albert, el de tecnologia, va entrar
a la sala de professors amb un somriure
d’orella a orella.
—Ei! Que encara no heu vist la nova?
Si és una model! Quina Barbie que
ens ha tocat, nois!
Els tres professors que en aquell
moment érem a la sala vam riure
i vam fer algun comentari d’admiració
sobre la nouvinguda. Però la
Fina, la professora d’anglès, que tot
just havia entrat darrere de l’Albert,
exclamà:
—Quina pena! Tots els homes sou
iguals, veieu una tia amb sabates
de taló d’agulla, pantalons ajustats i
clavats al fetge i aquell remenar de
tanga al caminar, i se us cau la baba.
Ah! Els homes!
Vam riure a gust, perquè la Fina és
molt còmica i teatral i es feia una
mica l’ofesa per aquella sobtada
pèrdua de protagonisme a causa de
l’arribada d’una nova professora.
—A veure, a qui se li acut venir amb
aquest modelet i aquests talons a
donar classes?! –va afegir tot imitant
exageradament el caminar de la
noia–. Els alumnes de 4t d’ESO se
la menjaran...!
* * *
Però no, no se la van menjar, ni molt
menys. La Raquel, la nova professora,
tenia molta personalitat i ben
aviat es va ficar a tots els alumnes a
la “butxaca”. Era una bona professional
i millor persona i els alumnes
la respectaven i l’admiraven.
El seu caràcter obert i alegre també
va facilitar que de seguida es fes
apreciar pel professorat, encara que
va ser amb la Fina i amb mi –malgrat
les diferències d’edats– amb qui va
anar agafant una amistat cada cop
més gran.
Els tres acostumàvem a tenir llargues
converses sobre els temes més
variats, tot i que a ella li agradava
parlar sovint de les emocions, dels
sentiments i de les relacions amb
els altres.
Un dia, quan tornàvem d’una sortida
amb els alumnes, ens va parlar, per
primera vegada, del seu somni.
—Vosaltres... recordeu els somnis
que heu tingut? –va preguntar amb
una veu més fluixa de l’habitual, com
aquell que camina de puntetes per
sobre d’un terra acabat de fregar.
—Jo no em recordo ni del que vaig
menjar ahir –vaig dir mig en broma.
—Alguna vegada... –digué la Fina tot
arrugant el front com si fes un esforç
per recordar algun somni recent.
—Doncs, és curiós! –comentà la
Raquel–, jo ja fa una temporada que
tinc un somni que es repeteix...
—I com és “ell”? –vaig interrompre
en to burleta.
La Raquel va somriure i va continuar
el seu relat.
—Somnio en una casa... és com si
visqués allí. Nit a nit, somni a somni,
vaig recorrent totes les seves
estances, amb molta calma, amb
tranquil·litat, com si gaudís del passeig.
La podria descriure amb molts
detalls... puc veure, per exemple,
com la llum es filtra per les cortines
blanques del menjador i il·lumina
mobles, quadres de pintura, gerros
de flors...
La Fina i jo escoltàvem en silenci
perquè era evident que la Raquel estava
emocionada, com si expliqués
algun fet transcendental de la seva
vida que nosaltres no acabàvem
d’entendre.
—Somnio amb colors molt vius,
molt intensos, bonics... I sabeu què
és el que més em crida l’atenció
d’aquest somni? –afegí la noia amb
aquell somriure dolç que enamorava–,
doncs la sensació de felicitat,
de benestar, de pau... Sí, em costa
de descriure... és com una felicitat
intensa!
—Raquel, estàs tu sola en aquella
casa? –preguntà la Fina.
—No ho sé...
—A veure si ho entenc –vaig intervenir
jo, que ja feia estona que desitjava
ficar cullerada al tema–, de tant en tant
somnies en una casa desconeguda,
una casa on només has estat en somnis...Vas
“passejant” per allí i ets molt
feliç i... No saps si estàs sola o no?!
—No, no ho sé, però alguna vegada
tinc la sensació que hi ha algú...