50 Opinió La fiblada de la crisi Un que encara treballa La crisi ha arribat amb una cruesa inesperada i preocupant als pobles del Pla d’Urgell. A Linyola, per exemple, la pagesia té moltes dificultats per sobreviure i depèn d’unes ajudes europees en bona part fraudulentes; els tallers de confecció ja fa temps que agonitzen, si no han tancat; les grans empreses de la construcció han reduït el personal i ara fins es plantegen de plegar veles; els petits industrials d’activitats diverses o del sector dels serveis també se n’han resssentit considerablement. Ningú no s’ho pensava, que s’arribaria a aquests extrems, però la fiblada de la crisi ha afectat els nostres pobles, i el seu verí ho ha inoculat tot. El primer símptoma fou el daltabaix absolut de les immobiliàries, enfangades fins al coll després d’un “boom” que feia feredat i d’uns guanys astronòmics i, sovint, indecorosos, a la ratlla de la il·legalitat. Gairebé tots els pobles del Pla disposen d’una bossa enorme de pisos i cases noves, buides, fantasmagòriques, que n’han desfigurat el paisatge urbanístic i que s’han construït a la babalà, amb el vistiplau –no ho oblidem– dels ajuntaments. Ningú no sembla, ara, disposat a comprarles, perquè qualsevol s’aventura a fer una hipoteca (una de les estafes més colossals que cometen els bancs!) en temps de vaques magres. El panorama general esdevé, certament, molt poc engrescador: és prou sabut que, un cop desmantellada una empresa, costa molt de tornar-la a reflotar i, una vegada desaparegut el teixit industrial, és molt difícil de crear-ne de nou. De fet, la situació revela els grans problemes estructurals, de fons, que té l’economia catalana, tot i ser una de les més sòlides i potents en el conjunt europeu, segons reconeixen diversos especialistes de prestigi. Uns problemes agreujats per la incompetència dels gestors públics d’aquí i d’allà, la manca de control de les especulacions salvatges d’aquestes darreres dècades, la praxi tan hispànica de l’estafacom-més-millor-i-sense-miraments o, entre altres factors, l’espoli continuat de l’Estat espanyol envers Catalunya, que fa que els catalans sempre hàgim de pagar el doble per disposar dels serveis, les infraestructures i els recursos que necessitem. Així i tot, més enllà d’aquests factors macro, el fet cert és que la crisi té unes conseqüències molt directes, cada vegada més evidents i doloroses, en els fogars de la gent del poble, dels nostres conveïns: es comencen a fer públics més i més casos d’impagaments, d’insolvència, d’embargaments, de penúries... L’efecte dòmino es deixa sentir en tots els àmbits, perquè cada vegada hi ha més homes i dones de totes les edats a l’atur, o cada vegada les feines són més precàries i discontínues, de manera que les famílies s’estan de fer obres a casa, ajornen els viatges somniats o el canvi del cotxe, es limiten a fer les compres imprescindibles, etcètera. La cadena del consum domèstic es trenca, cau en picat o s’alenteix fins a límits perillosos, perquè l’engranatge que s’havia creat era completament il·lusori. La prova més flagrant és que ja no hi ha aquells malbarataments tan espectaculars de temps enrere, en què semblava que se’ns havia contagiat, a tots plegats, la febre del consum més desmesurat i irracional. Posem per cas, al nostre poble, que sempre ha tingut una fama –potser immerescuda– de bufat, algunes parelles joves es feien cases que semblaven palaus, festejaven el casori com si fossin de l’alta societat, anaven a països exòtics a celebrar la lluna de mel i es compraven cotxes luxosos de nova trinca... Tot anava a l’ample (cases immenses, cotxes cars, tecs pantagruèlics, viatges a l’altre cap de món, etcètera), amb sous molt justets i un coixí familiar massa feble per aguantar tantes queixalades. Ben mirat, eren unes despeses desorbitades que no treien cap a res i que no s’adeien amb el poder adquisitiu dels qui les perpetraven. Ara, en canvi, els que poden estalviar miren de ser prudents, perquè el futur es presenta molt incert... Com és que, en molts pocs anys, hem passat de viure en el millor dels mons possibles –on tothom allargava alegrement més el braç que la màniga– a una situació tan desastrosa? El pitjor d’això és que no hi ha cap senyal que les víctimes de la crisi tinguem ni una mínima capacitat de resposta reflexiva, que ens permeti treure alguna mena de lliçó per a navegants incauts, ni cap alternativa de veres, cap opció més o menys col·lectiva per fer front a la dissort. Perquè, en moments de crisi social, és quan les xarxes d’ajuda solidària –en la família, en els pobles, en els barris, en les ciutats, en el país– haurien de ser més efectives. I tot fa pensar que, ben al contrari, aquestes xarxes estan esmicolades o subjectes a interessos aliens. Tal com va tot, és ben bé una temeritat deixar-ho exclusivament a mans de la classe política, que viu encastellada en la seva torre de vori del tacticisme, l’electoralisme i el partidisme interessats, o que es dedica a crear miratges i fal·làcies amb un entusiasme impúdic, sense cap fonament real, sense voler adonar-se del que passa al carrer, a les fàbriques, a les empeses, a pagès o a dins de les cases dels seus electors. I també és de beneits (per dir-ho finament) confiar, de nou, en les oligarquies de poder econòmic i financer que, tot embutxacant-se a balquena els guanys quan n’hi havia, ens han dut a aquesta situació i ara tenen la vergonya de reclamar que l’Estat els tregui del clot en què ens han posat. Quan van maldades, sempre ens toca de pagar els plats trencats els mateixos, però convindria que assumíssim també la nostra part de responsabilitat, en lloc d’espulsar-nos les puces quan la fiblada de la crisi ens arriba a la pell. barret picat FEBRER 2010
Entreteniments 51 El racó dels acudits Acudit 1: En un casament –S’ha fixat amb la núvia? Mira que és lletja, eh? –scolti, que és la meva filla. –Ui perdoni, no sabia que era el seu pare. –El seu pare? Sóc la seva mare… Gerard Soldevila Pelegrí Acudit 5: Com és diu el famós lladre de motos del Japó? –Yokito Tumoto Envieu els vostres acudits a: gerard.soldevila@hotmail.com ELS POR Acudit 2: Viure a la Terra és car, però això inclou un viatge gratis al voltant del sol tots els anys. RXOS Acudit 3: –Mama, a l’escola em diuen que sóc una despistada! –Ho sento, bonica, però casa teva és aquí davant. Acudit 4: S’obre el teló i es veu un nen comprant-se un jersei nou… Es tanca el teló… Com es diu la ciutat? –New Jersey Teresa Solsona Farré Pl. l’Església, 6B 25240 Linyola Tel. 973 575 455 moda home / dona C/ Ferrer i Busquets, 45 E-25230 MOLLERUSSA (Lleida) e-mail: cunitours@cunitours.com Tel. (00-34) 973 30 23 07 Fax (00-34) 973 60 28 25 Tel. 24 hores (00-34) 609 37 75 20
Change language