178 Barret Picat

Viatges
33
El petit somni
per Josep Maria Padulles
Quant en les nostres trobades
d’amics i parents el tema de tertúlia
derivava a temes d’oci o d’esbarjo, el
Jesús sempre ens contava les lloances
del seu millor entreteniment.
Córrer cada dia uns quilòmetres per
poder aconseguir en el dia a dia més
agilitat i més salut.
Per suposat els seus cants de felicitat
i benestar eren presos pel Jaume
i jo mateix com una equivocació i
un mal camí per arribar la felicitat.
La seva filosofia de la vida, treball i
esport, xocava frontalment amb la
nostra, treball, menjar bé i dormir
millor perquè ja tenim una edat, i lo
que és importat és tenir ben controlat
els mals del segle XXI, colesterol i
àcid úric.
Per tot això les nostres trobades es
convertiren en una cursa esbojarrada
i difícil de compaginar. Ell, ser
matiner, 20 km de cursa i a l’hora de
dinar enciam, pasta i carn pesada.
Nosaltres més llit, esmorzar de germanor
amb bona tertúlia i per dinar,
plat fondo i cullera i per suposat mai
passar la racció del segon plat per
la bàscula.
Estàvem convençuts que en aquesta
competició sempre sortíem guanyadors,
perquè si posàvem en un
costat de la balança el pes individual
de cada un de nosaltres sempre
érem superiors. A més pes, més
carn, més salut i campions!
A finals de la primavera la meva
estimada cunyada Susanna en un
dinar ens va comunicar amb molta
solemnitat que el nostre corredor
familiar s’havia inscrit a la famosa
cursa de Nova York. Això implicava
que nosaltres, com a bona família i
Dalt: Meritxell Padullés, Maria Bonjorn, Ariadna Duart, Roser Padullés, Gemma Duart, Pepita Riera i
Jaume Duart. Baix: Josep Maria Padullés,Susanna Solé, Jesús Padullés, Sergi Pujol i M.Alba Solé
companys, ens havíem de traslladar
a la capital americana per donar-li
suport.
Per suposat la primera reacció del
Jaume i la meva va ser aguantarnos
el somriure sota el nas i mirarnos,
i sense pronunciar una sola
paraula vàrem pensar el mateix. Si
un xicot d’aparença famèlic podia
córrer 42 quilòmetres, nosaltres,
plens de vida i reserves, amb la
pròstata i el colesterol controlats
podíem, segur, fer un millor paper
que ell.
Durant l’estiu va continuar la seva
preparació, nosaltres sols ens preocupàvem
de mirar quants hi aniríem i
en quin hotel estaríem i, per suposat,
quin tipus de menjar trobaríem a les
terres del gran Obama.
Sens dubte que durant molt de
temps era un viatge somiat, faltaven
encara molts dies i sempre creus
que alguna circumstància pot truncar
la realització del somni.
Però el temps va passar i la data
senyalada arribava. L’hora de fer les
maletes ja era aquí i els nervis del
viatge ja estaven presents.
El 28 d’octubre era el dia assenyalat,
la trobada a l’aeroport de Barcelona.
Per part del corredor, el Jesús, la Susanna,
la Meritxell i la Roser. Per part
de Corbins la M. Alba germana de
la Susanna i el seu marit Sergi. Per
part de “Cal Sucarrat” tot el clan, el
Jaume, la Pepita, i les noies Ariadna
i Gemma. El Gerard el deixàrem, en-