178 Barret Picat

Vistes de Linyola
21
mers rengles els homes i darrere seu
les dones, i anaven a l’església.
Després de la cerimònia que es
feia a l’església, sortia altre cop en
processó el seguici, seguint el carrer
major, fins parar, allà on ara hi ha el
bar Manel, es resava una darrera
oració i el capellà se’n tornava cap
a l’església, el carro seguia el seu
camí cap al cementiri i als familiars,
arrenglerats, d’esquena a la paret,
se’ls donava el condol i ja s’havia
acabat l’enterrament.
Al llarg dels anys, m’he adonat
que quan es va a veure el difunt i
als seus familiars, les paraules o la
conversa breu que es porta sempre
és la mateixa.
–Què hi farem, era la seva hora...
–Pobre, ja se li ha acabat el patir...
–Ja era gran..., què s’hi vol fer...
L’acomiadament, a part de donar el
condol, sempre és el mateix.
–Si em necessiteu per alguna cosa,
ja sabeu on sóc...
CONTES DE LA VORA DEL FOC o
tot podria ser....
UN...
Em van explicar que en una casa
de les afores del poble de bona
posició, en un any havien mort els
dos padrins, la filla gran soltera i un
albat de tres mesos... fou un cas
únic en la comarca. Una nit d’hivern,
estaven unes famílies reunides,
després d’una celebració, al voltant
del foc i va sortir el tema d’aquesta
desgràcia que havia caigut damunt
d’aquella família, quan un dels assistents,
un home gran, digué amb
tota naturalitat:
–Sort que la desgràcia ha caigut en
les persones, que si arriba a passar
en els animals, els deixa arruïnats!
DOS...
Un altre cop m’explicaren com en
una casa, la Carme de noranta dos
anys, malalta, s’agafava a la vida
amb totes les seves forces i vivint al
costat del foc de casa seva ja estava
contenta. Un dia una filla seva de
setanta anys, es va morir de repent.
La família no sabia si dir-li la notícia
o no, no fos que el disgust se l’emportés
a l’altre costat, però finalment
i veient que tard o d’hora, ho sabria,
van decidir explicar-li el que havia
passat.
La seva reacció fou de gran resignació.
Diuen que va dir:
–Què s’hi vol fer? Ja començava a
tenir els seus anys...
I TRES.
El Josep de cinquanta anys, després
de malaltejar tres mesos, va morir. La
seva dona de quaranta cinc, havia
passat aquells mesos molt pesats,
cuidant-lo i després va passar amb la
mort del seu marit, dos dies esgotadors,
la casa plena de familiars, veïns
i gent del poble, rosari, funerals...
Després de l’enterrament, veient-la
esgotada, i com que no tenia fills ni
parents propers, uns veïns decidiren
passar una estona a casa seva, fentli
companyia. La viuda que estava
callada, després d’un profund sospir,
va exclamar:
–Ai, pobra, pobreta de mi... i ara quin
“pito” tocaré...?
Ei..., no sigueu mal pensats, aquella
pobra dona ho va dir sense malícia,
som nosaltres a qui ens agrada
agafar les coses pel costat que més
crema...
Si us penseu que no em prenc en
serio l’estimació i sentiments per les
persones que us he explicat, aquesta
idea és ben lluny de mi, no fa amb
el meu caràcter, en tot cas us he
convidat a que ens riem de la mort,
mentre puguem.
Una forta abraçada de tot cor.
Josep M. Mir Bauló
Coneixes el
teu poble?
Sabeu en quin carrer havia estat situada
aquesta data...
La placa del número anterior esta situada al
carrer Edison.
Envieu respostes a:
barretpicat@yahoo.com
Quim Balaguer