Barret Picat - 205

42
Opinió
Desencuentros
Xavier Díez
En la meva irregular i heterodoxa
trajectòria acadèmica he participat
en alguns (pocs) ritus de cohesió
tribal. Aquests prenen formes menys
inquietants que l’anterior concepte
manllevat de l’antropologia. Es
tracta de congressos, conferències,
trobades, estades a universitats
estrangeres i tot allò que comporta
el contingut tradicional de fires i
mercats: dosis ordenades de curiositat,
exhibicionisme, voluntat de
comprar i vendre coneixements,
exploració de jaciments de contactes
i experiències entre l’enriquiment
espiritual i l’onanisme social. Res
que no hagin pogut literaturitzar (i
caricaturitzar) escriptors com Tom
Sharpe, o que no pugui quedar
recollit en la pràctica definició de
foguera de les vanitats. Reconec que
aquestes situacions m’atabalen, i si
bé ja partia d’una certa tendència a
la introversió, els anys accentuen la
meva misantropia. No sóc un ésser
asocial, i fins i tot puc aconseguir
mantenir al llarg d’unes hores (dies,
si és estrictament necessari) d’una
aparença d’acadèmic seriós, o de
simular un cert interès. Tanmateix,
sovint em sento com un nàufrag entremig
d’una discoteca dels setanta,
més pendent de la mirada del naturalista
que de la participació activa en
els ritus col·lectius. Deu ser per això
que em vaig doctorar amb una tesi
sobre l’individualisme...!
En aquests anys d’observador,
coincident amb aquest punt de ruptura
pròxima, he arribat a algunes
generalitzacions que confirmen, en
el plànol individualitat, la diferència
nacional entre espanyols i catalans.
No, no parlo d’episodis desagradables,
incidents remarcables o tensions
personals tenyides d’identitats
confrontades, en absolut. De fet, al
llarg d’algunes dècades no he tingut
cap problema a establir relacions
cordials amb altres col·legues més
enllà del Cinca, de la mateixa manera
que ho he fet amb altres col·legues
amb passaports administratius de
colors diferents al meu. Parlo de
diferències subtils, de codis diferenciats,
de regles no escrites que
marquen una separació tàcita, de la
qual col·lectivament tot just acabem
d’adonar-nos després de dècades
d’una mena de coma nacional induït.
La primera constatació és el de la
tendència gregària hispànica. La
vaig experimentar ja fa alguns anys a
algun curs internacional a Bèlgica, fa
una quinzena d’anys, o d’una estada
acadèmica a l’Argentina cap a la
meitat de la dècada dels noranta. Ja
sigui per una certa inseguretat idiomàtica,
ja sigui per una cert complex
en què la superioritat i la inferioritat
es barregen en un estrany còctel,
vaig percebre aquesta tendència a
fornir grups separats, a enfortir el
col·lectiu, i sovint a menystenir la
societat d’acollida, fet especialment
frapant en el cas de Llatinoamèrica,
amb qui els espanyols comparteixen
Llengua. Aquests darrers anys, en
què la meva filla ha passat alguns
estius a Estats Units, sembla que la
tendència persisteix entre els més
joves. “Passen olímpicament dels
americans i van a la seva”, m’informa.
Dins d’aquest comportament
gregari, hi ha diferències. Els bascos
i navarresos van al seu aire, i els procedents
dels Països Catalans –més
enllà que molts tenen el castellà com
a llengua materna- acabem, sense
proposar-nos-ho, a la mateixa taula,
i els gallecs, d’acord amb els tòpics,
van i vénen fins trobar algun brasiler.
No penseu que aquesta separació,
evident al cap de dies o hores,
sigui fruit d’alguna discussió. El
món acadèmic tracta de no rebaixar-se
al nivell de les tertúlies
madrilenyes. Al contrari, al llarg
d’aquesta mena de trobades se
segellen amistats entre professors
o investigadors de València, Madrid,
Sevilla, Saragossa o Barcelona, i
s’enceten col·laboracions menys o
menys regulars o fugisseres. Si hi
ha desavinences, ens mosseguem
la llengua i no se’ns acut fer-les
públiques, i si mai apareix algun
punt crític, intentem donar un tracte
asèptic, acadèmic, distanciat, com
una discussió civilitzada i erudita.
Jo interpreto que tot plegat es tracta
d’una qüestió més social que
nacio nal. Recordo algunes converses
a l’aeroport de Barajas, a punt
d’agafar un vol transoceànic. Una
historiadora de Granada em confessava
que un cop al mes anava a
Nova York de compres, mentre que
un geògraf madrileny calculava les
dimensions de la piscina del seu
xalet a la Sierra o de les dificultats
de trobar minyona.. Pobre de mi, i
del noi de Lleida, que coincidíem a
tenir pares metal·lúrgics! Amb això
vull dir que la separació de classes
socials és molt més evident a la
Meseta, mentre que aquí, malgrat
la distància entre benestants i ordinaris,
cerca més el dissimul.
La segona, que vaig experimentar
precisament a l’Argentina, és la persistència
de la mentalitat colonial,
el “Conquistadores reloaded” que
sovint nia en l’inconscient col·lectiu
barret picat AGOST 2014