Barret Picat - 205

Opinió
43
hispànic. Mentre em relacionava –i
em deixava enlluernar- per la gran
dignitat acadèmica de professors,
investigadors i estudiants de la
Universidad Nacional de la Patagonia,
sentia molts comentaris de
menyspreu entre cervesa i cervesa
en alguna de les periòdiques trobades.
“Están muy poco desarrollados,
aquí”, sense entendre que l’important
rau més en els continguts que
en les aparences. “Se pasan el día
tomando mate”, sense comprendre
que aquests espais de sociabilitat
permetien establir les complicitats
necessàries de la col·laboració
universitària. No m’estranya doncs,
que el lema del Cinquè Centenari
de la conquesta s’anomenés com
a “El gran encuentro de culturas”.
És el problema de qui mira des
del pedestal. Potser, en el fons, no
feien altra cosa que no se’ls demanés,
al cap i a la fi érem becats pel
Ministerio de Asuntos Exteriores
per complementar culturalment la
tasca que les grans multinacionals
madrilenyes estaven fent al territori:
un saqueig caòtic de l’estat que
implicava un tracte neocolonial
(d’això sembla que es tractava, de
nou “el encuentro”. I de fet, la seva
sociabilitat emulava la de la minoria
metropolitana que, des de la torre
d’ivori dels seus clubs privilegiats,
menystenien els indígenes i es
queixaven de la seva presumpta
indolència i mirada altiva.
No era pas el meu cas, ni el d’altres
catalans que provaven d’integrar-se
a la vida social argentina,
amb molta més facilitat de la que
pot implicar a un barceloní com jo,
dins una societat endogàmica com
la de Girona.
Han passat els anys i cada vegada
freqüento menys els àmbits acadèmics.
En trobades internacionals,
continuo buscant la relació amb la
societat d’acollida. I sempre descobreixo
catalans a qui descobreixo
pel seu accent en llengua estrangera,
més que per la seva fesomia,
que també tracten de practicar l’art
del mimetisme. Han passat els anys
i els nivells d’incomprensió mútua,
sense perdre mai del tot les formes
(ans al contrari, el món acadèmic
afortunadament encara és lluny
del Sálvame) s’ha aprofundit en el
distanciament, en l’evidència que
ens separa la mateixa llengua, car
parlem llenguatges diferents. Ells
han renunciat a entendre’ns, de la
mateixa manera que bona part ha
renunciat a entendre el món. A nosaltres,
Espanya se’ns ha fet petita,
perquè és el món el nostre territori.
Tot i això, suposadament ells són
els cosmopolites, i nosaltres els
nacionalistes de campanar, de vol
rasant i perspectiva limitada. Ells,
majoritàriament cerquen l’aixopluc
de connacionals, i nosaltres ens
sentim d’un país petit que requereix
el món sencer per identificar-nos.
I les darreres trobades no fan altra
cosa que confirmar allò que titulà
l’escriptor xilè Luis Sepúlveda com
a grans Desencuentros. Persones
que havien estat íntimament unides
en el passat, i que després
de diverses experiències, un cop
plegades, malgrat els temps compartits,
malgrat les antigues complicitats,
ja no ens tenim res a dir. I
comencem a mirar, subtilment els
rellotges. Tic-tac, que és el soroll
de fons que ens ressona al llarg
dels darrers anys. Tic-tac, a l’espera
que un dia ens puguem tornar
a trobar des de la més completa
igualtat, des del reconeixement
mutu, d’una col·lectivitat que no
és nacional, car provenim de
nacions diferents, sinó des de la
col·laboració internacional, en peu
d’igualtat amb qualsevol altre. Ara
bé, amb l’experiència patagònica,
allò del peu d’igualtat... sospito
que amb la nostra independència,
Espanya necessitarà un psicoanalista.
Els catalans, que en tenim una
llarga experiència, amb un passaport
amb color diferent ja no ens
faran servei. Els podrem passar els
nostres psicoanalistes argentins...
www.clublinyolagym.com