Cuina i Cuiners a la Corona d’Aragó i Catalunya - Volum II – “Honorant els nostres Mestres cuiners-escriptors”

Cuina i Cuiners a la Corona d’Aragó i Catalunya
299 B) Dies de Guerra.
Alguns aspectes de la rereguarda i la guerra
Miravitlles comenta: “Per cert, em confessà un dels testimonis de l’àpat que García Oliver, que era,
en efecte, un xicot molt elegant, era el que portava aquella vestimenta de luxe “con más propiedad”.
-Ara-, em digué García Oliver en contar-me l’anècdota, era la primera vegada que, portant smoking,
m’asseia a taula” (Miravitlles 1972: 249). I, efectivament, Joan García Oliver –que com a representant
de la CNT-FAI va assistir a aquest àpat-, i que va ser ministre de Justícia en el govern de Largo
Caballero del 4 de novembre de 1936 al 19 de maig de 1937, juntament amb tres anarquistes més,
Joan Peiró, Federica Montseny i Joan López-, de jove, a Reus, la seva ciutat natal, havia treballat com
a xarrich a la fonda La Nacional. Com explica en les seves memòries, cobrava quatre duros al mes
[20 pessetes] i tenia els tres àpats gratis: “Era duro el trabajo de xarrich de cocina. A las ocho de la
mañana ya estaba con el dueño en el mercado para la compra diaria de verduras, frutas, carnes... La
cocina de la fonda era un infierno. Sobre el xarrich se abatían, a las horas de las comidas, montañas
de platos, más la limpieza meticulosa de las sartenes y cacerolas. Me dí cuenta de que la cocina era lo
más duro de la industria restaurantera. Si no quería dejar la piel entre las montañas de cacerolas y de
platos sucios, tendría que avisparme y pasar al comedor”. Ho va fer així i va passar a un establiment
com ajudant de cambrer amb un sou d’una pesseta diària, les propines i els tres àpats (García Oliver
1978: 21). Sens dubte va ser el primer xarrich -vailet, noiet que encara no és bo per aprenent- de cuina
que va arribar a ministre d’un govern espanyol.
Dades dels camps de concentració ubicats a la zona republicana
Un dels temes menys estudiat i, per tant, menys conegut pel gran públic, dins del context
de la guerra civil espanyola, és el dels centres d’internament de la zona republicana. No obstant,
disposem d’un valuós estudi (Badia 2001) dedicat als camps de treball de Catalunya, que van
començar a instaŀlar-se a la zona republicana a partir de la primavera de 1938, centres gairebé
desconeguts en l’actualitat i que eren regentats pel SIM (Servicio de Inteligencia Militar). Van ser
ubicats a els Omells de Na Gaia (Urgell), Concabella (Segarra), Ogern (Solsonés) i Cabó (Alt Urgell),
entre d’altres indrets.
Als camps nº 3 d’Omells de Na Gaia, nº 4 de Concabella i nº 6 de Falset i Arbeca, per dur a
terme les feines de la cuina eren escollits, entre els internats, els homosexuals.
Als camps de treball l’alimentació dels presos era molt deficitària. Un dels presoners va
escriure una postal a la família demanant que li enviessin: “coses de menjar; però com que les postals
passaven per la censura, un dels jefes el va cridar i després d’escridassar-lo molt dient que allí ja
menjaven prou i que més devien necessitar-ho a casa seva, li va donar unes quantes bastonades”.
“Pel que fa als paquets postals, efectivament se’n pogueren trametre als presos dels camps,
si bé no sempre arribaren a mans dels destinataris. La penúria alimentària general suposava una
temptació massa forta que invitava censors i controladors a interrompre en benefici propi el circuit
postal molt més quan el destinatari no estava legitimitat per fer reclamacions”. Un testimoni del camp
nº 5 (Montjuïc) –que feia funcions de presó-, comenta: “Pel que fa als paquets de roba i de menjar
passava exactament igual; només ens entregaven el que els donava la gana, i com que aquesta gana
era poca, doncs poca cosa ens entregaven” (p. 147). “A Concabella hi havia una sola cuina on es feia el
menjar per a vigilants i presos, cosa que era positiva, si bé els vigilants menjaven primer i deixaven la
resta, sempre insuficient, per als internats”.
Els camps de treball no sempre tenien cuina pròpia. En aquests casos el menjar es portava del
camp principal. Per tal de facilitar la tasca, els responsables del camp van establir uns torns a càrrec
de les famílies del poble, de manera que cada casa quedava obligada, quan li tocava, a portar el carro
de les peroles del menjar fins al lloc de treball (p. 246).
Al camp de treball nº 6, a Arbeca i Cabó: “La rudimentària cuina va ser instaŀlada al costat de
la pallissa de cal Graell. Allí compareixia en formació la columna de presos esquelètics i depauperats i
els guardians que feien de cuiners els repartien el ranxo”. Un testimoni explica: “Recordo una escena
Josep Garcia i Fortuny