Cuina i Cuiners a la Corona d’Aragó i Catalunya - Volum II – “Honorant els nostres Mestres cuiners-escriptors”

9 Cuina i Cuiners de la Corona d`Aragó i Catalunya
Introducció volum II
Introducció del llibre II
Aquest segon volum s’inicia amb els coŀlectius de cuiners i tot el que en fa referència, d’acord
amb el que n’he pogut esbrinar després d’una extensa recerca. Però abans voldria contextualitzar
l’època des dels punts de vista social i polític.
La implantació gradual, a casa nostra, del sistema de producció industrial al llarg de la
primera meitat del segle XIX, va deixar de banda progressivament el que fins llavors havia estat un
sistema feudal basat, sobretot, en la producció agrícola. Després de la revolució de setembre de 1868
(la Gloriosa), es va difondre a Espanya el moviment de la Primera Internacional de Treballadors o
Associació Internacional de Treballadors (AIT), encara que aquesta ja era coneguda per alguns grups
minoritaris arran de la seva fundació a Londres l’any 1864. Amb la marxa d’Isabel II a l’exili, es van
obrir pas unes incipients llibertats polítiques i sindicals, i aquestes van afavorir el desenvolupament de
l’associacionisme de la classe obrera.
Respecte al període 1820-1868, un historiador expert diu: “L’associacionisme obrer va néixer
a Catalunya condicionat pel model gremial d‘organització. Això vol dir que els primers sindicats (que
aleshores rebien el nom de societats obreres) eren d’ofici i no pas del ram industrial (que és un esquema
més tardà) ni, en general, de classe. La noció de sindicat de classe encara trigaria a arribar, ja que
aquestes primeres associacions actuaven en un sentit doble: com a organitzacions reivindicatives i com
a associacions d’ajuda mútua. La seva tasca, doncs, era reivindicativa i pragmàtica alhora, i fins i tot de
vegades prenien una actitud més defensiva que ofensiva. La reivindicació principal d’aquest obrerisme
inicial era que l’Estat promulgués lleis que autoritzessin el dret d’associació (era el temps de l’eslògan
“Associació o mort”). Cosa que havia d’afavorir la defensa dels interessos obrers. Les demandes que
acompanyaven aquest principi bàsic s’encaminaven, és clar, a defensar un treball digne -sobretot pel que
fa al treball femení, infantil i a domicili-, a reclamar la reducció de la jornada laboral i la creació de jurats
mixtos, etc. Aquestes foren les peticions més repetides en un context sindical sense política o, per dir-ho
d’una manera més precisa, en un moment en què l’obrerisme no estava adscrit a cap facció política, ni
estava influït per cap mena de doctrinarisme utòpic. Amb tot –més per raons internes que externes– hi
influí el cooperativisme, suposem, d’Owen” (Termes 2000: 17).
El mes de febrer de 1839, una Reial Ordre va autoritzar la formació de societats obreres d’ajut
mutu i beneficència, i una associació de teixidors ja existia a Barcelona l’estiu del mateix any. L’any 1854
es va organitzar a Barcelona la primera confederació de societats obreres, la Unión de Clases, de la qual
més tard naixeria la Sociedad de las Tres Clases de Vapor (Gómez 1973: 16-17).
Una Reial Ordre, de 10 de juny de 1861, autoritzava la formació de societats de socors mutus,
amb la denominació de Montepíos, però amb nombroses restriccions. Havien de tenir caràcter local,
no podien passar de mil afiliats, la quota màxima era de quatre rals i els fons sobrers havien de ser
dipositats a la Caixa d’Estalvis de la capital. L’article 15è de l’Ordenanza, d’aplicació a Barcelona, era
prou explícit: “No se permitirá la reunión de Montepíos ni que los directores de ellas puedan celebrar juntas
o entablar relaciones para el arreglo de ningún asunto que afecte a los trabajadores, y la infracción o falta
de cumplimiento de las bases que quedan prescritas ocasionará por sí sola la disolución del Montepío,
que la autoridad habrá de ordenar, en el acto, como asociación peligrosa para la conservación del orden
público, entregando los culpables a los tribunales para que sufran además el castigo que merecieren”.
Malgrat això, els treballadors començaven a agrupar-se en forma d’associacions culturals,
recreatives, etc. (seria el cas de l’Artística Culinaria, que, en principi, devia ser d’esbarjo).
Josep Garcia i Fortuny