Cuina i Cuiners a la Corona d’Aragó i Catalunya - Volum II – “Honorant els nostres Mestres cuiners-escriptors”

Cuina i Cuiners de la Corona d’Aragó i Catalunya
344 C) Honorant els nostres mestres cuiners-escriptors.
Ramon Rabasó Figuerola
Argentina fou el país d’Amèrica Llatina que va rebre més immigrants en el període 1880-1914.
Era un dels països que prometien una millora de vida... fugint de les condicions precàries que oferia
aleshores Espanya: “El diferencial salarial entre una ciudad como Buenos Aires y los lugares de origen
de los inmigrantes latinos resulta ser, por sí solo, una explicación convincente de las preferencias de los
inmigrantes” (Sánchez Alonso 2004: 4).
Com era l’Argentina que Rabasó es va trobar? És fàcil d’entendre que, en un procés emigratori,
cada individu aporta els seus anhels socials. L’arribada massiva de persones procedents d’Espanya
i Itàlia va significar l’entrada de molta gent que combregava, en alguns casos a partir del segle XX,
amb les idees anarquistes i comunistes. Si repassem les associacions i organitzacions que proliferen
als països llatinoamericans, però sobretot a l’Argentina, amb els seus corresponents òrgans de difusió,
podem entendre que aquest era un país d’efervescència sindicalista. Així, gràcies a la publicació
recent d’un llistat d’organitzacions, podem apreciar que algunes són de caire laboral, i, en molts casos,
inequívocament anarquistes o comunistes. Així, l’any 1922, el “Sindicato Unión de Cocineros Mozos y
anexos de a bordo” tenia el seu portaveu: Federación obrera marítima: boletín oficial del Sindicato Unión
de Cocineros Mozos y anexos de a bordo; “La antorcha: pro-Federación Gastronómica Argentina, era la
veu escrita de la “Federación Gastronómica Argentina” (1911-1914); El progreso culinario: Órgano
oficial de la Cámara Sindical de Cocineros y Pasteleros (1902), publicat a Buenos Aires, que era d’abast
nacional, de la “Cámara Sindical de Cocineros y Pasteleros” (sembla que Rabasó va ser coŀlaborador
d’aquesta associació i de la seva revista). La “Sociedad de Resistencia Ayudantes y Peones de Cocina
(Buenos Aires)”, tingué el seu portaveu: La justicia: órgano de la Sociedad de Resistencia Ayudantes
y Peones de Cocina, publicada entre els anys 1921 i 1926. “La Sociedad de Resistencia Obreros y
Cocineros y Anexos de la Capital (Argentina)”, amb el seu portaveu, Redención: órgano de la Sociedad
de Resistencia Obreros Cocineros y Anexos de la Capital (Buenos Aires, 1924). I una molt controvertida,
si ens basem en la seva capçalera: El retroceso culinario: órgano oficial, encargado de instruir y civilizar
al rebaño del camarón del cangrejo, de Buenos Aires (1907) (sobre la marxa i el desenvolupament dels
coŀlectius de l’hoteleria argentina, un cambrer català que va emigrar a aquell país comenta, el gener de
1912, que eren un caos total).
Per cert, la comunitat catalana també tenia el seu portaveu: Catalunya: revista d’informació i
expansió catalana (Buenos Aires,1933-1934) (totes les dades són de Latin 1999). Els anys 1906 i 1907 es
van desenvolupar les lluites obreres més intenses, donant-se el cas que, concretament a Buenos Aires,
el 1906 hi hagué 39 vagues, amb un moviment de 137.000 persones i un promig de 600 treballadors en
conflicte (aquest tipus de publicacions també es trobava a d’altres països d’Amèrica de Sud: Uruguai,
Brasil, Xile, etc.).
Per tot plegat, doncs, el jove Rabasó es va trobar en una Argentina on no tot eren “flors i
violes”. Però opino que el seu cas no s’ajusta al perfil de la majoria de la immigració, ja que mentre
que aquesta arribava amb una qualificació professional baixa, en canvi hem de suposar que ell ja tenia
una important formació professional adquirida a París. Sabem que ja es trobava a l’Argentina el 6 de
maig de l’any 1909 gràcies a una minuta, escrita en francès, és clar!, del Royal Hotel de la ciutat de
Bahía Blanca, situada al sud-oest de la capital. La vida professional del mestre a l’Argentina devia ser
com la de la majoria dels professionals de la cuina, transhumant, amb canvis sovintejats de feina, ja
fos per millorar econòmicament o per un anhel de cercar fites més altes. Així, per una fotografia (molt
defectuosa), sabem que l’any 1914 va fer “temporada” a l’Hotel Positos de Montevideo, a la República
Oriental de l’Uruguai. La imatge mostra una part de la brigada –se’n comptabilitzen tretze membres-,
tots vestits amb la indumentària de cuina, amb barret baix, tots dempeus menys un, que possiblement
seria el cap de cuina. Per tant, resulta molt probable que la seva vida professional es desenvolupés
a cavall entre l’Argentina i l’Uruguai o, millor dit, entre Buenos Aires i aquell darrer país, atesa la
proximitat geogràfica d’ambdós territoris.
Josep Garcia i Fortuny