<strong>Cuina</strong> i <strong>Cuiners</strong> a <strong>la</strong> <strong>Corona</strong> <strong>d’Aragó</strong> i <strong>Catalunya</strong> 302 B) Dies de Guerra. Dades d<strong>els</strong> camps de concentració A títol personal, diré que l’any “olímpic” (1992), quan era cap de cuina al restaurant Gran Colmado de Barcelona, vaig tenir el p<strong>la</strong>er de conèixer el senyor Joan de Diego Herranz, un d<strong>els</strong> esmentats prominenten i que va ser un del pocs supervivents de Mauthausen, que l<strong>la</strong>vors vivia a Perpinyà. Persona d’uns modals exquisits i de tracte molt agradable, va morir el mes maig de 2003, als 87 anys. Fins i tot recordo que en una ocasió va venir acompanyat d’un Maestre de <strong>la</strong> Lògia masònica de Barcelona. <strong>Catalunya</strong> sota el règim franquista: <strong>els</strong> camps de concentració, <strong>la</strong> fam i l’estraperlo Gràcies al Memorial Democràtic es conserven algunes dades del que van ser <strong>els</strong> camps de concentració distribuïts per tot el territorio rebel: “S’utilizaven per retenir, contro<strong>la</strong>r, c<strong>la</strong>ssificar i distribuir un conjunt de persones que eren considerades contràries als interessos de l’exèrcit insurrecte pel sol fet d’haver defensat <strong>la</strong> legalitat republicana”. Pel que fa a l’alimentació d’aquests presos: “Malgrat l’afirmació del director de presons Ángel Sanz, que <strong>els</strong> considerava “individuos en paro voluntario alimentados y sostenidos por el Estado”, era del tot insuficient. Si no no s’entendria que <strong>la</strong> majoria d<strong>els</strong> directors (tot i que oficialment estava prohibit) permetessin als familiars d<strong>els</strong> reclusos portar-los menjar o diners per comprar a l’economat” (Expresos 2009: 26). Als camps de concentració franquistes <strong>la</strong> fam era una constant. Un testimoni afirma: “A Torroel<strong>la</strong> recorda que es feia molta comèdia perquè dinàvem al pati de l’escorxador i tot el poble mirava i per ells era un espectable... el papaíto deia: a mis hijitos quiero que les des comida abundante, sana y fresca. Però tot era de cara a <strong>la</strong> galeria i el cuiner demanava més diners, però si li’n donaven se’ls quedaven ells”. La tasca del cuiner d’un camp de concentració era molt dura; havia de fer moltes “virgueries” per poder “alimentar” <strong>els</strong> presoners republicans a <strong>la</strong> zona franquista (Barriuso 2006: 117). Després de quasi tres anys de guerra -“quan les forces d’ocupació van entrar afamades el 26 de gener de 1939 van trobar un milió de persones afamades i una ciutat sense cap mena de reserva”-, alguns d<strong>els</strong> barcelonins supervivents se sentien alegres perquè consideraven que s’havia acabat <strong>la</strong> fam. Aquesta efervescència es va perllongar durant setmanes i mesos: “L’alegria a Barcelona, aquell 1939, va ser immensa per a molt gent. Hi havia <strong>la</strong> Barcelona d<strong>els</strong> presoners, d<strong>els</strong> derrotats moralment, d<strong>els</strong> afamats. Però hi havia també <strong>la</strong> Barcelona d<strong>els</strong> embriacs de victòria, que no eren pas només tres o quatre”. Un testimoni presencial afirma: “Una eufòria semb<strong>la</strong>nt, igualment violenta, vaig viure-<strong>la</strong> a Barcelona a l’estiu del 39; en un dinar que va fer-se al Pa<strong>la</strong>u Nacional de Montjuïc en honor d<strong>els</strong> ex-combatents… Era un gran dinar, amb més de 5.000 persones a tau<strong>la</strong>”. Els homenatges i banquets que es feien amb motiu de <strong>la</strong> victòria del nou règim van arribar a ser tants que, el mes de juliol, el propi ministre de <strong>la</strong> Governació va prohibir-los (Fabre 2003: 23 i ss.). Aquest historiador recull el testimoni de Francisco Candel, que assegura que algunes famílies van arribar a acumu<strong>la</strong>r tant de menjar procedent del saqueig d<strong>els</strong> magatzems públics, que, ben administrat, <strong>els</strong> va durar un parell d’anys: “Comprabas lo esencial: pan, sal y poco más, algún boniato, alguna arengada… El campo silvestre nos suministraba acelgas boscanas, pies de cristo, verdo<strong>la</strong>ga, borrajas, cerrajas, cerrajones, cardos borriqueros, cuyos tallos se hervían.. En los campos <strong>la</strong>borados, espigo<strong>la</strong>bas después de <strong>la</strong> recolección: trigo, cebada, maíz, patatas”. De l’abundància a <strong>la</strong> mancança Tots <strong>els</strong> testimonis que va consultar Fabre coincidien a afirmar que <strong>els</strong> primers dies posteriors a l’ocupació va haver-hi una abundància de menjar que qualifica d’insòlita, però que passats uns quinze Josep Garcia i Fortuny
HONORANT ELS NOSTRES MESTRES CUINERS-ESCRIPTORS - Teodoro Bardají Mas - Sebastià Damunt Nincles - Ignasi Domènech Puigcercós - Ramon Rabasó Figuero<strong>la</strong> - Josep Rondissoni Battu - Joaquim Sans Miralles - Antonio Santacreu Pociello - Joan Vi<strong>la</strong> i Gelpí
Change language