Cuina i Cuiners a la Corona d’Aragó i Catalunya - Volum II – “Honorant els nostres Mestres cuiners-escriptors”

Cuina i Cuiners a la Corona d’Aragó i Catalunya
302 B) Dies de Guerra.
Dades dels camps de concentració
A títol personal, diré que l’any “olímpic” (1992), quan era cap de cuina al restaurant Gran
Colmado de Barcelona, vaig tenir el plaer de conèixer el senyor Joan de Diego Herranz, un dels
esmentats prominenten i que va ser un del pocs supervivents de Mauthausen, que llavors vivia a
Perpinyà. Persona d’uns modals exquisits i de tracte molt agradable, va morir el mes maig de 2003,
als 87 anys. Fins i tot recordo que en una ocasió va venir acompanyat d’un Maestre de la Lògia masònica
de Barcelona.
Catalunya sota el règim franquista:
els camps de concentració, la fam i l’estraperlo
Gràcies al Memorial Democràtic es conserven algunes dades del que van ser els camps de
concentració distribuïts per tot el territorio rebel: “S’utilizaven per retenir, controlar, classificar i distribuir
un conjunt de persones que eren considerades contràries als interessos de l’exèrcit insurrecte pel sol fet
d’haver defensat la legalitat republicana”. Pel que fa a l’alimentació d’aquests presos: “Malgrat l’afirmació
del director de presons Ángel Sanz, que els considerava “individuos en paro voluntario alimentados y
sostenidos por el Estado”, era del tot insuficient. Si no no s’entendria que la majoria dels directors (tot
i que oficialment estava prohibit) permetessin als familiars dels reclusos portar-los menjar o diners per
comprar a l’economat” (Expresos 2009: 26).
Als camps de concentració franquistes la fam era una constant. Un testimoni afirma: “A
Torroella recorda que es feia molta comèdia perquè dinàvem al pati de l’escorxador i tot el poble mirava
i per ells era un espectable... el papaíto deia: a mis hijitos quiero que les des comida abundante, sana y
fresca. Però tot era de cara a la galeria i el cuiner demanava més diners, però si li’n donaven se’ls quedaven
ells”. La tasca del cuiner d’un camp de concentració era molt dura; havia de fer moltes “virgueries” per
poder “alimentar” els presoners republicans a la zona franquista (Barriuso 2006: 117).
Després de quasi tres anys de guerra -“quan les forces d’ocupació van entrar afamades el 26
de gener de 1939 van trobar un milió de persones afamades i una ciutat sense cap mena de reserva”-,
alguns dels barcelonins supervivents se sentien alegres perquè consideraven que s’havia acabat la fam.
Aquesta efervescència es va perllongar durant setmanes i mesos: “L’alegria a Barcelona, aquell 1939,
va ser immensa per a molt gent. Hi havia la Barcelona dels presoners, dels derrotats moralment, dels
afamats. Però hi havia també la Barcelona dels embriacs de victòria, que no eren pas només tres o quatre”.
Un testimoni presencial afirma: “Una eufòria semblant, igualment violenta, vaig viure-la a Barcelona
a l’estiu del 39; en un dinar que va fer-se al Palau Nacional de Montjuïc en honor dels ex-combatents…
Era un gran dinar, amb més de 5.000 persones a taula”. Els homenatges i banquets que es feien amb
motiu de la victòria del nou règim van arribar a ser tants que, el mes de juliol, el propi ministre de la
Governació va prohibir-los (Fabre 2003: 23 i ss.).
Aquest historiador recull el testimoni de Francisco Candel, que assegura que algunes famílies
van arribar a acumular tant de menjar procedent del saqueig dels magatzems públics, que, ben
administrat, els va durar un parell d’anys: “Comprabas lo esencial: pan, sal y poco más, algún boniato,
alguna arengada… El campo silvestre nos suministraba acelgas boscanas, pies de cristo, verdolaga,
borrajas, cerrajas, cerrajones, cardos borriqueros, cuyos tallos se hervían.. En los campos laborados,
espigolabas después de la recolección: trigo, cebada, maíz, patatas”.
De l’abundància a la mancança
Tots els testimonis que va consultar Fabre coincidien a afirmar que els primers dies posteriors a
l’ocupació va haver-hi una abundància de menjar que qualifica d’insòlita, però que passats uns quinze
Josep Garcia i Fortuny